Mòdul 3 Desenvolupament Psicobiològic (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia del Desenvolupament I
Año del apunte 2015
Páginas 14
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 28
Subido por

Descripción

Resum dels apunts de l'assignatura proporcionats per la UOC.

Vista previa del texto

1. Desenvolupament prenatal 1.1. Del zigot a l’organisme humà La primera fase és la germinal. El zigot multiplica activament les seves cèl·lules, adopta forma esfèrica i s’implanta a l’úter de la mare a la setmana 2. Comencen els intercanvis alimentaris, i la fase embrió (fins al segon mes). Es formen tres capes: ectoderma (sistema nerviós i pell), mesoderma (esquelet, músculs, aparells circulatori i excretor) i endoderma (aparell digestiu, respiratori i sistema glandular).
La funció de l’embrió és amortir els cops eventuals i regular la temperatura. El cordó umbilical fa l’intercanvi nutritiu. Algunes substàncies que travessin la placenta incidiran dramàticament en la salut del futur nen.
La “forma” es perfila al final del primer mes de gestació. La tercera fase és el fetus (finals del segon mes), quan l’embrió queda unit a la placenta pel cordó umbilical fins al novè mes.
Sorgeix la diferenciació sexual i pot reaccionar a alguns estímuls. Els nens prematurs tenen una adaptació més problemàtica. Retarda i afecta l’ajustament de la criatura amb la seva mare, què és un entorn peculiar de transició en la fase neonatal.
El desenvolupament uterí ens planteja l’enigma d’una successió de nivells de complexitat organitzativa que aboquen decisivament a l’estat del nounat viable i que després es prossegueix durant la primera infància. El desenvolupament prové per diferenciació d’estats globals i tendeix a nou estats globals. El metabolisme és l’assimilació dels elements que incorpora i una expulsió dels productes que refusa.
1.2. Les primeres conductes. L’emergència de la psique Els fenòmens psíquics són inherents a la corporeïtat; recíprocament, el cos suporta una activitat psíquica. La manifestació s’anomena conducta o comportament, que és observable des de fora de l’organisme.
Els organismes som sistemes oberts, en intercanvi constant amb l’entorn. L’intercanvi implica canvis d’estat del sistema i aquest de canvis de forma. El moviment és la manifestació externa dels canvis d’estat dels sistemes orgànics, ja que indiquen que l’organisme funciona. La manera de funcionar rep el nom global de funció. La conducta és l’exercici de les funcions vitals.
1 Amb embrions i fetus, podem dir que emergeix la conducta quan hi observem els primers moviments (cap als dos mesos). Per Gessell, la conducta corporal s’articula sobre la postura, una de les funcions primordials. L’altre és organitzar l’acció externa. Els canvis de postura, són els més adaptatius.
Els moviments fetals neixen més aviat dels processos de reajustament als desequilibris interns de qualsevol organisme que és un sistema obert. Pel que fa a la seva funció no en tenen cap en l’instant en que es produeixen; la seva utilitat és prospectiva. Són preparatoris d’activitats.
La finalitat de tot sistema vivent és viure, és a dir, mantenir el seu nivell d’organització. Tots els fenòmens que ocorren neixen dels propis desequilibris i aquests provenen del fet que el seu estat es caracteritza per un metabolisme essencialment dinàmic. La teoria dels sistemes té dos punts de vista: el mateix organisme i l’observador extern. L’arribada d’una “pertorbació”exterior és només una forma d’induir-lo a canviar i la reacció que té davant de pertorbació (comportament) és una acció per a restablir l’equilibri.
1.3. La sensorialitat del fetus Els fetus tenen ja a les 16 setmanes, un nivell de percepció tàctil, olfactiva i gustativa notables.
Els fetus hi senten a partir dels sis mesos de gestació i ‘audició progressa imparablement fins al moment de néixer. L’absència de reaccions davant estímuls sonors és senyal de pertorbacions severes. De tots el sons perceptibles, els que capten més fidelment són les veus humanes.
L’orella és també l’òrgan de l’equilibri que per mitjà dels sons es contribueix a fer els fonaments d’un psique infantil equilibrada. L’acció dels pares no solament ha de ser preservadora, sinó estimulant.
1.4. L’entorn matern. L’embaràs Les mancances nutritives fetals poden afectar el desenvolupament del sistema nerviós del fetus; també se’n pot ressentir el seu creixement i reduir l’eficàcia del seu sistema immunològic. El desequilibri mental té un gran impacte sobre la dedicació i cria dels fills i sobre la vida emocional que tenen.
2 2. El desenvolupament neonatal (primer mes de vida -> capacitat d’adaptació) 2.1. El part Bronfenbrenner compara la successió obligada dels entorns pels quals transita el nen cap a l’adultesa com un encaix de “nines russes”. Introdueix també transició ecològica per a qualificar el pas d’un microsistema cap un altre de nou. A partir d’ell es crea la seva pròpia organització. Aquest acoblament material es trenca en el part i és substituït per l’acoblament psicològic (pas de la relació biològica a la psicològica).
2.2. La relació de la mare amb el nounat Llaç de relacions psicobiològiques: alletament i termoregulació. De la situació d’alletament emana la relació psicobiològica interpersonal. Per altre banda, l’escalfor de la mare, el contacte pell a pell, té altres efectes sedants i d’equilibri psicològic.
Els contextos d’aprenentatge són situacions en què hi ha un reajustament de comportament en un temps molt breu i amb eficàcia màxima. L’atenció està estructurada en recollir només els detalls més rellevants i excloure els altres.
2.3. El nadó com a organisme adaptat La primera infància és “el que és” perquè ha evolucionat durant milers d’anys no tant amb vista a l’adultesa, sinó per satisfer les seves exigències d’adaptació immediates.
Williams: Cada estadi del desenvolupament té una missió doble. 1) l’organisme ha de fer front als problemes de supervivència immediata amb èxit (adaptació ecològica). 2) ha de gestar l’estat subsegüent.
El nounat està més ben organitzat del que es creia. L’organització que té és la base de la seva adaptació, o sigui, de la seva supervivència. Des de l’angle neuromuscular, els moviments reflexos constitueixen una de les organitzacions primordials del nounat.
El pediatra Brazelton proposa una sèrie senzilla d’accions amb el nadó poques hores després d’haver nascut i ens informa de l’adaptació del nounat. Primer esperarà a veure si el nadó recupera l’equilibri nerviós. Segon, es fa patent que el nounat està dotat d’unes capacitats perceptives que desmenteixen que és cec i sord quan neix. Tercer, és important ressaltar la sensibilitat dels nadons als senyals que provenen dels humans.
Una dedicació per la cria més intensa, té un pronòstic de resistència a les infecciones i de normalitat neurològica molt més optimista. És molt adaptatiu la receptivitat i la comunicació.
3 3. Desenvolupament perceptiu 3.1. Introducció: el nou panorama del desenvolupament perceptiu a) La percepció ha deixat de veure’s com una prolongació del món purament sensorial dels nens petits. Adoptem el principi sistemicoecològic que “és l’organització interna de l’organisme la que determina la franja peculiar als quals és potencialment receptiu”.
b) El caràcter adaptatiu i la relació amb l’acció que té. La percepció segurament ha evolucionat al servei de l’acció. La percepció no és per a veure el món, sinó per actuar-hi.
c) Relació que té amb el coneixement. Es considera des de l’angle de processament de la informació i es considera el pilar aobre el qual se sustenta la resta de processos cognitius.
3.2. El desenvolupament de la percepció: aspectes generals i mètodes d’estudi El desenvolupament de la percepció està lligat a la maduració nerviosa i al creixement corporal. A més, la maduració intensiva del cervell comporta una major eficiència de la percepció. Un altre paràmetre és el simple creixement del cap. En una frase, els fenòmens de maduració tenen incidència en el desenvolupament perceptiu.
Abans d’entrar en el desenvolupament visual i auditiu, hem de tractar els aspectes metodològics subjacents. Els pressupòsits de partida són: 1) l’investigador de la percepció és un observador del sistema; 2) ha de seleccionar les conductes o reaccions de l¡organisme que poder-ne ser relacionades amb fenòmens que passen fora de si mateix; 3) quan és ell qui els manipula, es converteix en experimentador.
Paradigma d’habituació / deshabituació: consisteix a habituar un nadó a un fenomen perceptiu i, després d’alterar-lo, avaluar-ne finament la reacció. La disrupció d’un estat d’atenció és trencar aquesta habituació. També la reacció d’arribar a un objecte que ha percebut. La interpretació psicològica de la deshabituació infantil s’ha de fer amb cautela. Si el nadó se’n adona, ha detectat la diferència.
3.3. El desenvolupament de la percepció visual S’ha d’explicar com el sistema nerviós processa l’estímul visual fins a produir una reacció conductual. Es poden distingir tres nivells de complexitat: 1) mitjançant les seves funcions, 2) procés entre que la llum penetra en el sistema visual fins que es produeix la percepció pròpiament dita, 3) la naturalesa i les execucions del sistema neuronal.
4 Bucle percepcióacció. Perspectiva de Gibson ecològica, acoblament entre organisme i el seu entorn. Bucle affordance que implica complementarietat entre l’animal i el seu entorn, en un pol hi ha allò que la naturalesa ofereix com a immediatament perceptible i en l’altre, accions biològicament primordials de l’organisme (caminar). Aquest bucle també vincula l’organisme amb l’entorn social. La percepció capta fonamentalment relacions: les que impliquen la posició dels cossos entre si i amb relació amb el perceptor (prop, lluny) i també invariants: mida cossos, posició, i successos.
Des de que naixem ja som visualment sensibles al moviment. Tenen una percepció de la profunditat de l’espai des que tenen aproximadament un mes. A partir dels cinc mesos, la profunditat és basada en el moviment (canvi de paral·laxi). Quan mou el cap, els cossos es desplacen en sentit contrari al moviment del cap, i els que són a prop més ràpidament que els que són més lluny.
Entenem per visió binocular la fusió d’imatges que es projecten, un sobre cada retina, en única percepció. S’aconsegueix gràcies a la disparitat binocular. Les imatges no són simètriques.
Quan s’aconsegueix la postura bípeda es veurà forçat a fer servir les noves affordances que justament li permeten de muntar la seva locomoció. Hi haurà en darrer lloc, l’aprenentatge de les formes típicament culturals com les lletres i els nombres o les imatges bidimensionals com fotografies o dibuixos.
3.4. El desenvolupament de la percepció auditiva Experiment clàssic basat en la percepció categorial. Determinats fenòmens sonors es produeixen en tots els llenguatges i porta a postular l’existència d’un processador de parla innat. Els nens no capten la parla humana com un fenomen sonor rellevant sol (affordance), sinó que també tenen una representació preexistent de la parla que els permet assimilar-la a efectes lingüístics.
Cada llenguatge té un nombre limitat de contrastos fonètics. Cap a l’any, perden la capacitat discriminatòria universal i només són capaços de discriminar els contrastos propis de la seva llengua. Capacitats auditives orientades cap a la percepció de la parla.
3.5. El desenvolupament de la percepció hàptica Discrimina / reconeix els objectes mitjançant l’activitat tàctil manual. La més evident és la forma, però també la mida, la textura, la suavitat / aspror. Desenvolupament de la destresa manual. Als quatre mesos reconeixen per la temperatura i grau d’aspror o suavitat.
5 Després per pes i textura. Als deu / dotze mesos són capaços de romandre asseguts i en equilibri, i poden doncs explorar coordinada i aleshores, reconeixen per la forma.
3.6. El desenvolupament de les percepcions olfactiva i gustativa Investigació molt escassa. Les àrees del cervell humà, tot i estar situades en zones més primitives del cervell, estan relativament menys desenvolupades que la resta de mamífers. Els nens detecten molt precoçment determinades olors. Alguns olors agradables / desagradables són elements apresos pel procés de socialització.
A la fase neonatal els nens ja relacionen també al gust, amb mímiques diferents. Poc a poc hi ha una regressió i cap als sis anys, ja és pràcticament una distribució com la dels adults. El gust és la clau de l’alimentació i és un assumpte primordial. Els pares són molt sensibles a les ganyotes, signes d’acceptació o rebuig per un menjar, i així es regula la interacció comunicativa. Un gran planell de la vida emocionals dels nens.
3.7. La coordinació perceptiva intersensorial El nostre món no està fragmentat, sinó unificat. En el món perceptiu adult, les entrades de les diferents modalitats sensorials se sobreposen i creen una de sola (percepció intermodal).
La informació acústica està connectada a la visual (campana, girem el cap). De totes maneres, el desenvolupament de les capacitats de percepció intersensorial no és només qüestió de progrés maduratiu; el que hi ha en joc és el model de “construcció” del sistema perceptiu.
3.8. La percepció social La percepció auditiva dels nens és enormement precoç. Poden discriminar fins i tot vocalitzacions d’aprovació i de prohibició amb una resposta emocional de satisfacció o de disgust. La percepció visual és més rudimentària, però té unes tènues manifestacions ja des del moment de néixer.
Un altre domini més desenvolupat és el tacte.
Spitz crea la teoria de la organització cenestèsica, que els nens tenen una modalitat de percepció primordial especialment apta per a canalitzar els senyals tàctils i rítmics. Ho relaciona amb el to afectiu i amb la comunicació de ritmes i tons.
Tot això ens mostra que el nínxol ecològic ja és des del començament eminentment social. És com si l’evolució dels aparells perceptius i el grau de funcionalitat que tenen s’hagués fet 6 perquè el nen capti com a ecològicament rellevants els fenòmens que emanen de les persones i no tant els de l’entorn físic.
4. Desenvolupament i coordinació del moviment 4.1. Psiquisme i moviment Els vegetals han resolt el problema de la seva alimentació a partir de nutrients a la seva disposició en un entorn immediat, que és summament estable. Els animals busquen l’aliment o escapen de ser aliment dels altres (cadenes tròfiques). El moviment es fa gràcies a unes parts especialitzades, els òrgans motors que el formen les parts visibles i el sistema nerviós. També hi ha funcions de relació social, com les trobades sexuals, i també es reflecteixen estats motivacionals i emocionals interns.
Per funció del moviment entenem allò que contribueix al manteniment de l’organització vital de l’animal o a la realització del seu potencial de vida. Les de desplaçament i comunicació no són les úniques. El moviment es converteix en acció per dominar l’entorn. En l’acció no solament intervenen els sistemes musculars i nerviós, sinó també el perceptiu. Tres moments: 1) la sensació viatja dels òrgans perifèrics al centre nerviós, 2) allà es produeix una ordre d’acció, 3) que finalment s’executa el moviment al transmetre-la a l’òrgan adequat.
En l’acció intervenen no solament els aspectes “sensorials” i “motors”, sinó que en la font hi ha el sistema de motivacions, i aquest implica la intenció i la cognició. Qualsevol acció involucra tota la vida psíquica de l’organisme.
4.2. Preliminars a l’estudi del desenvolupament del moviment Dues categories de formes corporals: les postures (estàtiques) i les configuracions del moviment (dinàmiques). Una classe de moviment important és el compost per una successió de configuracions idèntiques recurrents (moviments rítmics). La repetició d’una mateixa configuració “elemental” permet una gran economia i eficiència en l’execució del moviment.
Des de l’angle social, permet a individus diferents associar els respectius moviments per a poder fer un esforç cooperatiu.
El sistema nerviós sempre és en un cert nivell d’excitació. Aquesta repercuteix en un estat de tensió muscular, el to muscular, que és inherent a la vida. Els humans tenim la capacitat de percepció hàptica, o sigui, del to d’una altra persona per mitjà del tacte (sensibilitat cenestèsica). Això ens dóna la vida d’accés als estats d’ànim (excitació nerviosa).
7 4.3. Les escoles d’estudi del desenvolupament del moviment 4.3.1. L’escola americana: Arnold Gessell Estudia el comportament humà des del vessant del creixement i la motricitat. Embriologia: com la forma i el moviment emergeixen en els animals alhora que el SN estén les seves ramificacions per l’organisme. En la psique dels humans s’ha de buscar en els orígens de la conducta postural. Aquesta progressió de arrossegar-se fins a caminar, és fruit de la maduració neuromuscular.
Dos eixos de desenvolupament del moviment: vertical (cap a peus) i horitzontal (braços i mà).
Tots han de passar per aquestes etapes. Simple seqüela de maduració neuromuscular. En realitat, la maduració és una variable independent. Cada moviment és producte de l’associació d’elements que es coordinen funcionalment per a constituir els perfils adequats de cada modalitat de moviment.
4.3.2. L’escola francesa: la psicomotricitat En el nen, l’afectivitat, la intel·ligència i el moviment constitueixen un tot indissoluble. És l’avançament d’una nova concepció sobre l’ésser humà que trenca radicalment amb la tradició cartesiana que proclamava la dualitat irreductible entre el soma i la psique.
Un nucli primordial d’organització psíquica en la qual el moviment és l’element articulador fonamental. Desenvolupament motor, de la praxi i de l’esquema corporal.
1) La motricitat es preocupa per la progressió del to muscular en el nen. Tots es construeixen i afirmen a la vegada que es practiquen (bucle estructurafunció). Finalment hi ha la fase d’automatització de cada configuració.
2) Praxi o coordinació de moviments, per tal d’aconseguir objectius que es fixen (acció).
3) Esquema corporal. Sentir al propi cos i sentir-se capaç d’actuar eficientment en l’entorn. Hi ha sensacions: interoceptives (viscerals), propioceptives (moviments) i exteroceptives (exterior). Una instància les integra junt amb les experiències: l’esquema corporal. Principi organitzador d’activitats. Guarda relació amb el seu “jo” (identitat personal).
8 4.4. El desenvolupament sensoriopsicomotor Integració de les dimensions motrius i sensorials. Principis: 1) configuracions posturals impliquen fites de maduració nerviosa, 2) cooperació entre aparell motor i perceptiu amb la finalitat de constituir el sistema d’acció, 3) el funcionament posa en marxa circuits nerviosos que creen funció motora.
4.4.1. Fase homolateral (meitat del cos funciona independentment) Moviments monolaterals, mai simultanis. Regits pel sistema extrapiramidal i medul·lar. Dels primers mesos als quatre mesos amb estímuls visuals (percepció d’un objecte, només activa aquella part). Important estimular els dos costats per evitar formació de circuits preferencials per un sol costat.
4.4.2. Fase bilateral (coordina els dos costats) Trobades vista i mans a la zona mitjana del cos. Coordinacions exigirà que el costat no actiu perdi la seva neutralitat. El sistema visual motor comença a coordinar el moviment de tots dos ulls i a part de binocularitat s’adquireix profunditat. Tacte serveix per calibrar enfocament visual; els ulls milloren capacitat d’enfocament i precisió a l’hora d’agafar objectes.
Activitat motriu: reptar. Primer circular i després lineal. Objectes motivants comencen a adquirir contorns al camp visual frontal.
4.4.3. Fase contralateral (moviments de manera creuada) Arrossegament rectilini per coordinar els dos costats. Braç dret i cama esquerre = moviment contralateral. Perfeccionament de la visió binocular, construeixen una sola imatge i situen l’objecte en l’espai tridimensional. Bucle de realimentació positiva.
4.4.4. La lateralitat (preferència d’un costat) Activitats que no requereixen l’ús de tots dos costats i s’usa preferentment o exclusivament una extremitat o òrgan perceptiu. Dominància motora situada al mateix costat.
4.5. La coordinació i regulació del moviment segons Bernstein Domini del moviment i de l’acció. Dos aspectes clau: 1) el cos humà és una massa articulada i s’ha d’estudiar el moviment des de la física. 2) l’execució del moviment no segueix un “programa lineal” sinó una interacció molt complexa, entre ordres i informació que arriba.
9 Els impulsos nerviosos que arriben als músculs no determinen per si sols el moviment observable, sinó que aquest es construeix gràcies al fet que els centres motors integren a cada instant els senyals que informen d ela velocitat, posició, tensió, etc que arriba per mitja del sistema propioceptiu. A més el exteroceptiu que guia la trajectòria i avança les pertorbacions que pot sofrir el moviment.
La locomoció consta de dos moments: a) una cama avança quan el cos va endavant (fase de balanceig), i b) el posa a terra i durant un instant coincideix amb l’altre peu (recolzament). No hi ha un únic impuls, sinó una successió d’uns quants amb intensitats diferents. La magnituds és modulada per la informació propioceptiva.
Les primeres passes només tenen impulsos que llancen la cama endavant. El sistema neuromuscular és incapaç d’integrar aquesta informació al patró de moviment. A més els impulsos no es donen en òptima correspondència amb les posicions del cos (no controla la trajectòria del cos). Als dos anys s’integren els senyals propioceptius i exteroceptius. Als tres anys corren. Als cinc anys les diferències entre caminar i córrer són molt clares. Entre cinc i set és exuberant. Entre vuit i deu hi ha una aturada.
Impulsos centrals inicien i mantenen el moviment, una resposta del SNC integra la realimentació propioceptiva i extereoceptiva. Teoria dinàmica de l’acció.
5. L’acció i els orígens del coneixement. La teoria de Piaget del desenvolupament sensoriomotor 5.1. Introducció Teoria de Piaget sobre el naixement de la intel·ligència i el seu desplegament progressiu a partir de l’acció. Té una visió retrospectiva del desenvolupament. La intel·ligència adulta és la capacitat d’operacions lògiques (deducció i discurs científic). Postula que aquest és el cim al qual s’ha d’arribar. Les manifestacions mes primitives del comportament son els reflexos per als nounats.
Piaget estableix diferent nivells o períodes, els estadis, que són estats d’equilibri progressius del mateix procés, i estan subordinats entre sí. Les superiors prolonguen i enriqueixen les preexistents (constructivisme).
10 5.2. El període del desenvolupament sensoriomotor Primera de les quatre. Transcorre des del naixement fins als dos anys. L’objectiu és demostrar com el reduït bagatge dóna pas a poc a poc a l’acció organitzada, entenent per això una seqüencia de moviments intencionada i dirigida cap un objectiu. El terme al·ludeix allò que és sensorial (percepció) i es desenvolupa articuladament amb el moviment amb vista a produir actes intel·ligents.
Primer subestadi. Esquemes d’acció primordials, els reflexos hereditaris, que el preparen per al mon extern. El funcionament fisiològic dona pas a un comportament psicològic. El reflex presenta un mínim de flexibilitat per acomodar-se. A la vegada, el nen fa una primera forma d’assimilació. La resposta obtindrà un significat més tard, que implica una organització psíquica.
Dos elements essencials en l’activitat psíquica de cognició: l’acomodació i l’assimilació.
L’acomodació és una fletxa que parteix del subjecte cap a l’objecte de la seva acció.
L’assimilació és la retroalimentació cap a aquest. L’assimilació és el motor del desenvolupament, impulsa per a obrir-se a noves experiències i les incorpora en la psique gràcies als esquemes d’acció.
Segon subestadi. Primeres adaptacions adquirides i reacció circular primària. Són conductes repetitives i estan centrades en el propi cos. Funcionen per a mantenir o descobrir un resultat interessant. Si el nen reitera un esquema després d’haver obtingut un resultat no ho fa amb la previsió d’obtenir-lo una altra vegada, sinó per una especia d’inèrcia de funcionament.
Tercer subestadi. Mostren indicis de conducta dirigida. 5-8 mesos d’edat. Comencen a interessar-se per allò que tenen al davant. Una segon nivell de reacció circular. Connexió entre l’activitat i el que segueix. Encara no hi ha relació causa-efecte, sinó una tènue consciencia de connexió. El fenomen es nou, suscita interès i busca trobar un altre cop els resultats (acomodació).
Amb l’assimilació reciproca dels esquemes s’obre la vida perquè el nen comprengui que el fenomen percebut ha estat reproduït per ell. L’acte intel·ligent succeeix així: primer es fixa un objectiu i de seguida es busquen els mitjans.
11 Quart subestadi. Distinció entre mitjans i objectius en les seves accions. Executa una acció abans per remoure un obstacle o vèncer la dificultat i després realitza la seva acció. Ampliació d’esquemes coneguts a situacions noves. Es porta a terme el primer (mitja) per a poder fer el segon (objectiu). En el moment que es capaç de coordinar esquema també ho es de contemplar aquells objectes que havia descobert allà fora en relació amb els altres.
Cinquè subestadi. Reaccions circulars terciàries i el descobriment de mitjans nous per experimentació activa. Motivació d’experimentar o buscar la novetat. Es varien els esquemes (a veure que passa). El camp d’acció s’expandeix (el nen ja te un any). L’acomodació ha pres preferència. Es una acomodació innovadora que va acompanyada d’una assimilació creixent (aprenentatge).
Sisè subestadi. Invenció de mitjans nou per combinació mental (intel·ligència practica). Ja es possible manipular els esquemes representant-los en a ment i fer-se amb la combinació apropiada sense que els hagi de provar en la materialitat de l’acció. Hi ha un tempteig intern rapidíssim.
5.3. L’aprehensió de l‘objecte i la concepció de l’espai Els nens perceben els objectes en un moment, però, quan les deixen de percebre es com si deixessin d’existir per ells. Son conseqüència de la seva acció i son construïdes pel nen mateix.
En els dos primers estadis, es limita a reconèixer en l’entorn coses que son allí, però les percep com percebria un paisatge. El terme reconèixer implica desvincular d’aquella situació.
Al tercer estadi no te encara representacions mentals. Però si perd alguna cosa es pot mirar la ma, un fet significatiu de recuperar l’objecte que hi havia. Al quart, comença a buscar objectes ocults que estan amagats davant dels seus ulls. Al cinquè el nen ja no busca l’objecte en una posició sinó que segueix tots els seus desplaçaments (conquesta de l’espai). Però nomes es capaç de retenir els desplaçaments de l’objecte davant la seva vista.
Al sisè estadi es capaç de representar-se mentalment es desplaçaments. Peret traspassar el pla mental allò que havia constituït en el pla del que es directament perceptible: els relacions espacials. L’actor (ego) es el centre.
5.4. Horitzons sobre la concepció de l’objecte Els objectes es capten gràcies al fet que el nen hi actua. Quan deixa d’actuar, questes idees deixen d’existir per ell. L’altre lloc exigeix de concepte d’estar i simultàniament, exigeix concebre els desplaçaments. Una cosa es fer desplaçaments i una altra es tenir una idea de 12 desplaçament abstracte. Quan tingui representació mental es representarà aleshores els desplaçaments.
6. Sistemes de representació i els orígens del coneixement 6.1. Introducció El coneixement es construeix a partir de l’acció. En el període sensoriomotor es tracta d’un coneixement elemental i pràctic. Però el coneixement en l’espècie humana es un procés intern. A partir del sisè subestadi es planteja que el nen interioritza els seus esquemes i representa internament el curs e l’activitat.
La representació mental es una entitat que explica com l’organisme humà conserva, en una espècie de magatzem” intern, formes d’activitat i experiències que fan referencia al mon extern, un coneixement no únicament contemplatiu sinó també un coneixement pràctic.
6.2. Representació mental en la teoria de Piaget Els primers indicis d’imitació tenen lloc en el segon estadi. Adopten la forma de “contagis vocals”. En el tercer estadi imiten moviments que hi ha en el seu camp de visió. Nomes en el quart comencen a imitar moviments que son fora de la seva vist quan els fa. A partir del cinquè imiten moviments que no han fet mai, temptegen de manera experimental. Finalment, produeixen la imitació diferida.
Quan el subjecte imita posteriorment i per primera vegada un model que no es representa efectivament que el model percebut ha estat reemplaçat per un model intern. La capacitat d’imitació es coneguda per Piaget es de l’angle cognoscitiu (representació mental).
6.3. Orígens de la representació mental en la versió de la psicologia cognitiva La noció de representació mental piagetiana era molt rudimentària. Les RM són assimilables a elements d’un codi amb el qual s’elaboren les realitats externes del subjecte. Es la dicotomia entre el fet de conèixer COM es realitza una cosa i conèixer QUE ES aquesta cosa.
Coneixement dels procediments davant del coneixement expressable o que es pot declarar.
Només aquest últim es un coneixement que podem reconstruir: es conceptual. El coneixement declaratiu es accessible a la consciencia i es pot explícit mitjançant el llenguatge, el de procediment es inaccessible i indescriptible.
13 Mandler afirma que les ments dels nens son capaces de crear les seves primeres representacions conceptuals molt abans de la data que fixa Piaget. Les reaccions circulars infantils i procediments entren perfectament dins la categoria de representacions de procediment. Els mecanismes perceptiu de discriminació donen peu a accions adequades.
Els nens son capaços de representació declarativa per la capacitat de recordar on han quedat els objectes que en un moment determinat son fora de la seva vista (representacions conceptuals). Coneixement accessible a la consciència.
6.4. Sistemes de representació i conceptes primitius Dos sistemes de representació basics: el de procediments i el declaratiu. Parlar de nuclis de significació es concebre una ment infantil que no solament escombra perceptivament el seu entorn, sinó que selecciona i retè alguna cosa del que allà passa.
Les categories perceptives de primera hora no entren dins les representacions de procediments. El mecanisme que genera les representacions conceptuals es l’anàlisi perceptiva. El nen resta atenció a determinats fenòmens, els examina i analitza les característiques. La ment crear una representació per re elaborar les seves representacions prèvies.
Procés recursiu: Nen extreu del seu entorn unitats de significació – Poa en marxa un mecanisme d’anàlisi perceptiva gracies al qual examina, analitza característiques, extreu elements d’aquests fenòmens destacables. – el resultat es guarda com a imatgeesquema. – La imatgeesquema surt d‘una redescripció de la primera o successives imatges.
14 ...