Tema 3. La dinàmica litoral (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 14
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 2

Vista previa del texto

La dinàmica litoral Dr. Francesc Romagosa; Dra. Françoise Breton Com s’ha explicat a la unitat anterior, la dinàmica litoral és un dels processos que ha contribuït i segueix contribuint a la transformació de les costes i els litorals del planeta.
De fet, la dinàmica litoral pot ser entesa com el conjunt de processos d’erosió i sedimentació que afecten actualment les costes.
La dinàmica litoral està composta per unes forces que permeten el modelatge de les formes del litoral de manera constant i ininterrompuda. Són el que anomenem els agents modeladors del litoral (o agents de la dinàmica litoral), que són agents erosionadors i constructors de la costa, entre els quals hi ha els climàtics, la dinàmica fluvial i la dinàmica marina.
Dins de la categoria dels agents climàtics hi trobem com a elements més destacats les masses d’aire, el vent i els temporals. Les masses d’aire de l’estratosfera influeixen en els corrents marins i també en els vents. El vent és un agent molt important, ja que és el causant de les ones, però també els vents forts i dominants són agents a considerar en el modelat del litoral (formació de corrents i remolins amb poder erosiu, formació i evolució del sistema dunar litoral...). Els temporals aixequen ones de tempesta i llevantades que produeixen així mateix una elevació momentània del nivell del mar i poden provocar riscos a les costes. Al llarg de les darreres dècades s'ha constatat un augment del nombre de temporals, fet que pot estar lligat a l'actual canvi climàtic.
La dinàmica fluvial és, conjuntament amb les reserves de sediments acumulades a les plataformes continentals, la principal font d'alimentació del sistema litoral, a partir de les aportacions directes dels rius a la costa, o dels sistemes de transició, com deltes i estuaris. L'arribada de l'aigua dels rius al mar suposa una entrada constant de sediment que està en suspensió dins l'aigua, material nou que va formant un nou espai litoral gràcies a l’acció dels corrents marins.
Actualment una bona part dels rius que drenen els continents -sobretot a Europa- es troben regulats per embassaments que retenen els sediments. A més, es produeixen grans extraccions d’aigua que en redueixen els cabals del riu i, per tant, es redueix la força erosiva del riu. Per altra banda, les reserves de sediments de la plataforma també es van reduint (extraccions...). Això produeix de forma quasi immediata una resultant negativa del balanç sedimentari, és a dir, un dèficit de sediments al sistema litoral i una alteració del seu funcionament natural (el riu solament "funciona" quan plou fort). Exemples ben evidents al litoral català són els casos del delta del Llobregat i del delta de l’Ebre (històricament havien anat guanyant terreny al mar, degut a l’aport de sediments -la ciutat de Tortosa, per exemple, a l’època romana era una ciutat costanera- i al llarg dels darrers anys, degut a la disminució dels cabals dels rius i de les aportacions de sediment hi està havent una regressió molt important d’aquests deltes, que encara es podrà veure més accentuada amb el canvi climàtic).
La dinàmica marina, però, és el principal factor que contribueix a la caracterització i modelat dels materials que formen la costa. El resultat d'aquesta dinàmica generalment serà l'erosió o l'acumulació de materials a la costa. Diferents elements entren a formar part de la dinàmica marina. En destacarem els tres més importants: les ones, les marees i els corrents marins. Es tracta de moviments repetitius de l'aigua marina, oscil·latoris en el cas d’ones i marees, que en xocar contra la costa i veure's impedida la propagació d'aquests moviments, es produeix un alliberament d'energia molt gran, que és utilitzat per al desgast, fracturació i transport dels materials afectats.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 1 Les ones Una ona és un moviment oscil·latori (ondulatori) de les aigües del mar en sentit ascendent i descendent. Les ones i l'onatge, que és el conjunt d'ones que avancen de forma regular, tenen el seu origen en el vent (són el resultat del fregament del vent sobre la superfície marina). Quant més fort i persistent és el vent, les ones són més grans. La seva mida també augmenta amb l'extensió d'alta mar sobre la qual bufa el vent. Al Pacífic, per exemple, és on trobem les ones més grans.
Hi ha diferents tipus d'onatge, en funció de la força del vent. La classificació més estesa és la de Douglas, que coneix tota la gent que té relació amb el mar (navegants, pescadors, meteoròlegs, etc.) (Figura 3.1).
Figura 3.1. Escala de Douglas Alçada (m) Estat de la mar 0 0 Mar plana 1 0-0,1 Mar arrissada 2 0,1-0,5 Marejol 3 0,5-1,25 Maror 4 1,25-2,5 Forta maror o marejada 5 2,5-4 Maregassa 6 4-6 Mar brava 7 6-9 Mar desfeta 8 9-14 Mar molt alta 9 +14 Mar enorme Grau Símbol del SMC Font: Servei Meteorològic de Catalunya.
En el mar la formació de l'onatge és un fenomen complex. Neix del vent, però el vent no bufa d'una manera regular. Bufa en ràfegues que no sempre tenen exactament la mateixa direcció. No es pot formar, doncs, un sistema ordenat d'ones. Tanmateix, el vent bufa en un quadrant d'origen (per exemple des del nord-oest), per tant hi ha ràfegues que es reprodueixen més regularment que d’altres i són les que donen les seves característiques a l'onatge. Les ondulacions més freqüentment impulsades pel vent tenen una llargada superior a les altres, així que les poden atrapar i empassar literalment, agafant part de la seva energia. D'aquesta manera, es va organitzant un sistema harmoniós que progressa en la direcció general donada pel vent dominant i que es propaga, en constituir el mar una superfície gran, fora del mateix camp d'acció del vent. S'ha format l'onatge. L’espectre d’ona és la mitjana de la direcció i de les altures més freqüents de les ones en un onatge.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 2 Figura 3.2. Esquema d'una ona i dels seus components Font: Elaboració pròpia.
Els elements que caracteritzen les ones són (Figura 3.2): - La longitud de l’ona (L): distància entre dues crestes successives (variable; les majors poden arribar a centenars de metres) - L'alçada (H): mesura el desnivell vertical entre la cresta i el solc de l'ona - L’amplitud de l’ona (A): distància entre la cresta i el nivell de l’aigua en calma.
- La direcció de propagació de l’ona.
- El període (T): interval de temps que separa el pas de dues crestes successives en un punt determinat - La velocitat o celeritat (C): rapidesa del desplaçament de l'ona mesurada en metres per segon (10-15 m per segon en alta mar) Aquests diversos elements estan relacionats entre ells; coneixent un dels paràmetres hom pot deduir-ne els altres. Així, la periodicitat i la longitud de l’ona estan relacionades per l'equació L= 1,56T2 i la velocitat és una funció de la relació de la longitud d'ona (L) sobre el període (T). La Figura 3.3 mostra aquestes estretes relacions.
Hom constata que els onatges que tenen les llargades més grans tenen també el període més llarg i la velocitat més alta. Són aquests els que constitueixen els conjunts més majestuosos i els que emmagatzemen el potencial energètic més considerable. Per exemple, són capaços de travessar l'Atlàntic en poc més de deu hores, quan són originades per vents violents a les proximitats de Terra Nova. També s'ha constatat l'existència d'onatges que travessen tot l'Oceà Pacífic. Generalment, segueixen la direcció dels grans corrents oceànics.
Figura 3.3. Combinacions de les característiques de l'onatge Període (T) en segons 2 4 6 8 10 12 Longitud d'ona (L) en metres 6 25 56 100 156 225 Velocitat (C) en metres/segon 3,1 6,2 9,4 12,5 15,6 18,5 Font: Elaboració pròpia.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 3 El comportament de les ones en aigües profundes L'aigua d'alta mar no es desplaça amb les ones. Les partícules d'aigua es mouen cap endavant a la cresta de l'ona i cap enrere al fons de l'ona, realitzant un moviment orbital (Figura 3.4). A la superfície del mar l'òrbita té un diàmetre igual a l'alçada de l'ona, però aquest diàmetre disminueix amb la profunditat. Les partícules d'aigua tornen al mateix punt quan acaba cada òrbita. Per tant, en una ona ideal d'aquest tipus, no hi ha un avenç de l'aigua en la direcció del vent. Això ho podem comprovar amb una gavina o qualsevol element flotant, que es limita a pujar i baixar quan passa una ona, sense desplaçar-se superficialment. No hi ha transport d'aigua: hi ha transport d'energia.
Figura 3.4. Moviment orbital de les ones en aigües profundes Direcció de propagació Font: Strahler i Strahler (1989).
Dins del conjunt d’ones que avancen en aigües profundes hom distingeix entre les ones de tempesta o de vent, abruptes i amb una longitud d’ona relativament curta, de les ones de fons o mar de fons, ones que venen de mar endins, amb un període llarg i constant.
Les ones en aigües poc profundes A mesura que les ones s'aproximen a la costa, en arribar a una zona d'escassa profunditat es transformen en rompents o ones de translació (ara sí que hi ha moviment d’aigua).
Arriba un moment en què el moviment orbital de les ones queda alterat pel fregament amb el fons. Com a regla general, si bé varia segons els autors, aquesta profunditat crítica és aproximadament la meitat de la longitud d'ona (L / 2) (Figura 3.5). En continuar acostant-se a la riba, la longitud de l'ona disminueix, a l'igual que la velocitat, mentre que l'alçada de l'ona augmenta. Les crestes s'ajunten, l'ona es torna inestable, la part alta de la cresta es mou endavant i finalment l'ona es trenca, originant el trencament de l'ona o rompent. Una gran massa d'aigua es projecta endavant en un borbolleig d'escuma. Però també és important el fregament de la part inferior de l'ona sobre el substrat. El trencament es produirà, doncs, més a prop o més lluny de la costa en funció de la profunditat del fons (a la Costa Daurada, per exemple, on hi ha un pendent molt suau i poca profunditat del fons es produeixen trencaments d’ona a desenes de metres de la platja emergida, en canvi a la Costa Brava, on hi un pendent molt abrupte els trencaments es poden produir gairebé a tocar de la platja emergida).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 4 Figura 3.5. Ones en aigües poc profundes Font: Strahler i Strahler (1989).
La forma de trencament depèn del pendent de la platja i dels fons emergits propers que han frenat l'energia de l'ona. Generalment es distingeixen tres tipus de rompents (Figura 3.6): en voluta o per capbussament (plunging), quan la cresta avança com un corró cabussant-se en una massa d’escuma, essent un dels més habituals a les nostres costes; per escampament o vessament (spilling), quan la turbulència escumosa sorgeix al front sense destruir el perfil de l’ona; per encrespament (surging), si l’aigua es llança endavant en una cresta que es desfà tot d’una, sense desplomar-se del tot.
Figura 3.6. Tipus de rompents (PER ESCAMPAMENT) (PER CAPBUSSAMENT) (PER ENCRESPAMENT) Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 5 Figura 3.7. Moviment de les partícules de les ones Ones d’oscil·lació Ones de translació Uprush Backwash Font: Elaboració pròpia a partir de Derruau (1978).
La projecció de l'aigua de l'ona que acaba de trencar sobre la superfície de la platja constitueix el uprush o swash (Figura 3.7). Una vegada l'ona s'ha trencat una massa d'aigua important carregada de sediments escala el pla de la platja. En aquest moment es produeix una tria granulomètrica. Els còdols poden fer algun salt o relliscar sobre el pla de la platja; els sediments són arrencats; les sorres més fines queden en suspensió a l'aigua; les gruixudes s’assenten de seguida al llarg del pendent de la platja.
L'aigua projectada torna a baixar, impulsada per la gravetat (pendent de la platja), iniciant-se un flux de retorn o backwash, retornant cap a la línia de trencament de l'ona.
Els sediments són arrossegats cap a la part baixa de la platja. Però com que una part de l'aigua s'infiltra en la sorra en aquest procés no hi ha una erosió molt forta.
La principal conseqüència del trencament de l’ona és l’erosió costanera. Els temporals són, per tant, moments de trauma per a les platges, ja que creen grans ones. En el cas de les platges, les ones remouen les seves sorres. En el cas de costes rocoses amb penyasegats, hi ha un procés molt lent d’excavació de la paret rocosa. En els propers temes ja veurem el funcionament de les platges i dels penya-segats.
Deformacions dels onatges En aproximar-se a la costa, els onatges poden patir tres tipus de deformacions: la refracció, la difracció i la reflexió.
- La refracció: el fenomen de refracció es dóna quan les ones s’acosten a la costa i la poca fondària influeix en l’onatge, frenant-lo i modificant la seva direcció.
Efectivament, es produeix un canvi de direcció progressiu de les ones que tendeix a col·locar les crestes de l'onatge de forma paral·lela a les isòbates (línies d'igual profunditat), de manera que l’onatge arriba de forma més o menys perpendicular a la costa (normalment la refracció no és total i es manté una certa obliqüitat) (Figura 3.8).
La refracció de l'onatge té efectes considerables sobre la costa: en els casos on trobem badies i promontoris, la força de les ones es concentra sobre els promontoris, amb una gran força erosionadora, mentre que a les badies, les ones arriben amb l’energia dissipada (la mateixa quantitat d’energia ha d’abastar una superfície més gran de costa) (Figura 3.9).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 6 Figura 3.8. Refracció de les ones en una costa recta Font: Strahler i Strahler (1989).
Figura 3.9. Refracció de les ones en una costa retallada Font: Strahler i Strahler (1989).
- La difracció: quan l'onatge troba un obstacle emergit pateix un canvi de direcció. Si arriba sobre un cap de forma oblíqua el contorna. Per exemple, un onatge del sudoest que aborda una illa és difractada a les dues puntes de l'illa, i les crestes convergeixen progressivament les unes vers les altres a l'abric de l'illa (Figura 3.10).
Per culpa de la difracció no existeixen abrics naturals totals. L'enginyeria portuària ha de tenir en compte aquest fet en la ubicació dels dics d'abrics. Quan hi ha una barra de sorra (una fletxa litoral, per exemple) que acaba en gir és degut al fenomen de difracció de l'onatge.
Figura 3.10. Difracció de l’onatge en topar amb una illa Font: Elaboració pròpia.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 7 - La reflexió: quan l'ona es troba un obstacle -paret o penya-segat- pateix una reflexió.
Un mur vertical que l'ona aborda perpendicularment reverbera l'ona, és a dir, és reflectida, de forma semblant. Les ones que es creuen esdevenen estacionàries davant de l'obstacle i aquest es troba teòricament protegit per l'absència de moviment a la línia de costa (Figura 3.11). Quan la incidència és oblíqua, l'ona retorna amb el mateix valor angular provocant ones estacionàries, cosa que té efectes importants sobre el transport de sediments. La reflexió és capaç d'impedir el trencament de les ones sobre una costa i posar-la a l'abric de llur atac. En certs casos pot donar-se reflexió parcial i trencament parcial com és el cas de les platges de còdols amb pendent de 15° o més.
Figura 3.11. Reflexió de l’onatge en topar amb un penya-segat Font: Elaboració pròpia.
El coneixement i estudi de com afecta la incidència de les ones a la costa és important per a totes les actuacions en el medi costaner, que van des de la protecció de l'espai afectat (construcció d’obres de defensa) fins a les de la seva utilització en aspectes aplicats com els cultius marins, entre d'altres.
Les marees Moltes costes estan exposades a les marees, és a dir, a l’ascens i al descens rítmic del nivell del mar. Aquests moviments són deguts a la influència gravitatòria simultània de la Lluna i del Sol sobre les masses d'aigua del planeta, encara que és la Lluna la principal responsable d’aquest moviment pel seu major poder d’atracció.
La marea alta (plenamar) és l’alçada màxima del nivell del mar assolida per la marea, i la marea baixa (baixamar) l’alçada mínima. Durant un dia se solen produir dues marees altes i dues marees baixes, és a dir, l’interval entre una marea alta i una marea baixa és, aproximadament, de sis hores (Figura 3.12). Però hi pot haver canvis, en funció de la posició de la Terra respecte el Sol i la Lluna, que poden alterar aquests cicles.
En general, però, es produeixen marees vives (les més altes i les més baixes) quan hi ha lluna plena i lluna nova (Sol i Lluna estan alineats i exerceixen la màxima atracció sobre els oceans). Hi ha marees mortes (marees altes més baixes i marees baixes més altes) quan hi ha quart creixent i quart minvant de la Lluna (Figura 3.13).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 8 Figura 3.12. Marees registrades al port de Boston Font: Strahler i Strahler (1989).
Figura 3.13. Marees vives i marees mortes Marea viva Marea viva Marea morta Marea morta Font: Margalef (1994).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 9 La marea, però, és un fenomen universal; l'amplitud (diferència d'alçada entre marea alta i marea baixa), tanmateix, varia segons els llocs: hi ha una gran diversitat d’amplituds arreu del planeta i es poden distingir des de rangs micromareals (amplituds inferiors als 2 metres) fins a macromareals (amplituds superiors als 4 metres) (Figura 3.14). Hi ha llocs on l'amplitud és feble, com a la Mediterrània, on les marees gairebé són imperceptibles (d’unes desenes de centímetres), tot i que en algun punt, com al sud de Tunísia o al nord de l’Adriàtic, per ressonància, poden arribar a un metre. Hi ha llocs, en canvi, on l'amplitud és important (de 15 a 18 metres, en algunes zones del litoral canadenc). A les costes de l’Oceà Atlàntic, per exemple, poden ser de quatre a sis metres, tot i que el més freqüent és que siguin d’entre 2 i 3 metres. Factors geogràfics venen a pertorbar l'harmonia dels astres: tenen a veure amb la forma de repartició de les terres i dels mars, l'existència o no de plataforma continental, que poden ampliar o reduir les ones, l'existència de sectors estrets fa que l'ona es reforci.
Figura 3.14. Classificació de les costes segons el rang mareal Font: Suárez de Vivero (2001).
L’amplitud de la marea determina l’extensió de l’estero o espai intermareal. A la badia del Mont Sant Michel (Bretanya), on l’amplitud és superior als 10 metres, l’espai intermareal és de 20 quilòmetres, ja que és un sector molt pla, amb molt poc pendent.
Figura 3.15. Flux i reflux d’una marea Font: Strahler i Strahler (1989).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 10 Les aigües ascendents i descendents formen els corrents de marea que afecten l’espai intermareal. Quan la marea alta disminueix cap a la marea baixa es produeix un corrent denominat flux. Quan és al revés, hi ha un ascens del nivell del mar, es produeix un reflux (Figura 3.15).
Allà on hi ha una marea sensible, a l'espai intermareal hi ha un treball constant de modelatge dels relleus costaners. En les zones més tancades, com les badies i els estuaris, els corrents de marea treballen els materials, erosionant-los. Com més pla sigui el perfil de costa, major serà la velocitat de desplaçament del front de marea, i més importants els corrents i l’erosió dels sediments. En una costa de penya-segat sense platja, una amplitud de marea d’1 metre crea un espai intermareal d’1 metre, de manera que la velocitat d’ascens / descens de l’aigua és de 0,16 km/h (per tant, el poder erosiu d’aquesta marea és mínim). En un estuari, amb la mateixa amplitud de marea es pot crear un espai intermareal d’uns quants quilòmetres, de manera que la velocitat de circulació i d’erosió de l’aigua serà molt més gran: suposant que es tracti d’un espai intermareal de 20 quilòmetres com el del Mont Sant Michel, la velocitat de l’aigua és de 3,2 km/h.
Al mateix temps, els corrents de marea transporten sediments (llims i argiles), que es van dipositant als fons de les badies i els estuaris, formant diferents estrats que van reblint la badia i amb el temps formen els fangars, que són grans extensions de llim i argila que queden al descobert en la baixamar i coberts en la plenamar. A continuació comencen a créixer sobre aquests fangars plantes que toleren la sal, halòfiles, que afavoreixen encara més el creixement del nivell de sediments, i aquest espai acaba convertint-se en una maresma, zona també sotmesa a les influències de les marees. La protecció mitjançant dics d’aquestes maresmes va ser l’origen dels pòlders holandesos: terres guanyades al mar i convertides en fèrtils terres agrícoles.
Altres moviments del nivell del mar A la costa es poden observar altres moviments verticals del nivell del mar que no tenen res a veure amb les marees. Podríem destacar els tsunamis, que són grans ones i moviments de l’aigua del mar provocats per un moviment sísmic submarí. Són típics de l’Oceà Pacífic, no en va el mot tsunami és japonès (“ona de port”). Poden recórrer milers de quilòmetres a velocitats d’uns 700 km/h, amb una altitud d’ona modesta a mar oberta, que s’incrementa en arribar a la costa (Figura 3.16).
Figura 3.16. Esquema d’un tsunami Font: Vikipèdia.
A la Mediterrània puntualment es poden donar casos d’ascensos i descensos sobtats del nivell del mar d’un metre aproximadament, deguts a canvis que tenen lloc a l’atmosfera, com seria el cas de la rissaga, típica alguns estius al port de Ciutadella de Menorca.
Per cloure la secció dedicada als moviments oscil·latoris de la superfície del mar només ens resta fer referència a les Figures 3.17 i 3.18 on en la primera queda reflectida la diferent distribució espaciotemporal dels diferents agents modeladors de la costa i en la segona la distribució de les diferents oscil·lacions en relació al temps i a l’energia.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 11 Figura 3.17. Distribució espaciotemporal dels agents modeladors de la costa Font: Serra i Roca (2004).
Figura 3.18. Distribució de les oscil·lacions de la superfície del mar en relació amb la seva energia Font: Serra i Roca (2004).
Els corrents marins Es poden distingir dos tipus diferents de corrents marins. Per una banda, els corrents profunds, provocats per les diferències de densitat de l’aigua, degudes a la temperatura i la salinitat. Per una altra banda, els corrents superficials, provocats pels vents i modificats per la força de Coriolis i la disposició dels continents (Figura 3.19). Aquests darrers, són els que tenen una incidència més notable sobre el litoral, ja que estan relacionats amb la deriva litoral.
Malgrat l'efecte de refracció, les ones solen arribar a la línia de costa amb una certa obliqüitat (de la direcció general dels vents i corrents marins). En ser oblíqua la direcció dominant de les ones en relació a la línia de costa, el trencament de les ones provoca un moviment lateral dels sediments que es diu deriva de platja, referit a un transport de sediments al llarg de la línia de costa (arrossegament lateral) (Figura 3.20).
Al mateix temps, entre la zona de trencament i la línia de costa, hi ha un corrent paral·lel a la línia de costa que rep el nom de corrent de deriva costanera, que també transporta sediments, però suspesos dins l’aigua. Aquest corrent ve determinat principalment per l’acció dels vents i dels principals corrents marins suara mencionats.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 12 Figura 3.19. Corrents marins superficials de la Mediterrània a l’estiu Font: Flos (1985).
Figura 3.20. Deriva de platja Font: Strahler i Strahler (1989).
La deriva de platja i el corrent de deriva costanera desplacen les partícules en una mateixa direcció i, per tant, es complementen amb el seu mode de transport, que anomenem deriva litoral. Aquesta deriva litoral permet la recirculació dels sediments de la plataforma, que són transportats al llarg de la costa i és un factors importants que expliquen l’alimentació natural de les platges (Figura 3.21).
Vents en sentit invers o fins i tot l'impacte produït per les marees poden crear unes inversions (o moviments contraris) de la deriva litoral dominant.
En el cas de la costa catalana, els vents i corrents dominants tenen la direcció NE-SW.
Per tant, la direcció general de la deriva litoral és d’aquesta mateixa direcció.
Es poden quantificar els fluxos de sediments i conèixer les direccions principals dels corrents de deriva i llur importància al llarg de la costa (Figura 3.22). Per això és important de conèixer bé la deriva litoral abans de realitzar qualsevol actuació en la línia de costa ja que hom pot tallar aquest corrent i provocar greus desequilibris en el transport de sediments que ocasiona (l'obstaculització del transport litoral provoca la pèrdua en fondària o retenció de materials detrítics que alimentaven les platges a sotacorrent), tal com ha passat amb la construcció de ports i dics al llarg del litoral català.
Les formes de costa que es poden produir a partir de la deriva litoral les veurem a la propera unitat.
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 13 Figura 3.21. Efectes de la deriva litoral sobre una costa recta i una costa retallada Font: Strahler i Strahler (1989).
Figura 3.22. Direccions i transport de sediment per la deriva litoral a la costa aquitana Font: Paskoff (1994).
Geografia del Litoral - Bloc 1 Unitat 3 La dinàmica litoral 14 ...