09.1. Espanya: el franquisme (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 3º curso
Asignatura Perspectiva històrica del món contemporani
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 04/05/2016
Descargas 37
Subido por

Vista previa del texto

Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 IX. ESPANYA: EL FRANQUISME De la 2ª República al triomf franquista El 14 d’abril del 1931 s’instaura a Espanya la Segona República, que mira de dur a terme un seguit de reformes polítiques i econòmiques que puguin posar fi als problemes arrossegats des del segle XIX: • Reforma agrària • Descentralització del poder per mitjà dels Estatuts d’Autonomia • Subordinació de l’exèrcit al Govern • Separació entre Estat i Església El que es vol, doncs, és fer d’Espanya una democràcia progressista. Després de la legislatura de la CEDA –el Bienni Negre–, el Front Popular guanya les eleccions i els sectors reaccionaris de l’exèrcit comencen a posar en marxa tota una trama conspirativa que vol liquidar la República. Aquesta representa una triple amenaça: en primer lloc, amenaça l'ordre social perquè volia reformar la propietat agrícola, havia legalitzat el moviment obrer i accepta la legalitat dels moviments que qüestionen l'ordre social burgès; en segon lloc, els Estatuts d'Autonomia suposen un perill per a la unitat d'Espanya; en tercer lloc, la legislació laica republicana apartava l'Església del poder en un país que, per als colpistes, havia de ser catòlic.
Part de la legitimació colpista es basa en dir que el cop és preventiu davant d’un possible cop comunista. Així doncs, s’organitza un cop d’Estat militar que, en fracassar, aboca el país a una Guerra Civil amb el desenllaç de la victòria franquista i la instauració de la dictadura. Aquest cop d'Estat marca diferències respecte als pronunciaments militars del segle anterior: dels 21 generals de divisió que hi ha el juliol del 1936 a Espanya amb comandament directe sobre tropes, només quatre participen del cop. Aquests quatre són Franco (Canàries), Mola (Navarra), Goded (Balears) i Queipo de Llano (Sevilla), tots ells sota les ordres de Sanjurjo, que no té comandament directe sobre Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 tropes perquè ja havia fracassat en un cop d'Estat (l’anomenada sanjurjada, que té lloc l’any 1932). Sanjurjo mor en un accident d'avió intentant arribar des de l'exili portuguès a Madrid.
Característiques bàsiques del Nuevo Estado La Guerra Civil finalitza amb el part de guerra de l’1 d’abril del 1939; amb tot, el ban de guerra que afirma que tot queda supeditat a les necessitats de l’exèrcit no és derogat fins al 1948, tot i que el Règim ja va desenvolupant lleis. El que permet a Franco imposar-se dins del bàndol franquista és el fet de controlar l'exèrcit africà, el més ben entrenat i preparat d'Espanya, i també el suport del seu cunyat, Ramon Serrano Suñer, que li aconsegueix els suports internacionals de Hitler i Mussolini. L’octubre del 1936, els companys d'armes colpistes de Franco el designen cap d'Estat, de Govern i de l'Exèrcit.
El Nuevo Estado falangista s'inspira en l'Estado Nuovo del feixisme italià.
Durant el cop d'Estat, s'organitza el FET y de las JONS (tradicionalistes i falangistes), un partit que estructura la creació de l'Estat franquista. Els bisbes espanyols també es posicionen a favor de Franco. Així doncs, el líder dels insurrectes va reunint tots els suports interns i càrrecs importants del bàndol nacional.
Enlloc d'una constitució liberal, el Règim franquista té les Leyes Fundamentales del Estado, que fan de faco de carta magna.
• Fuero del Trabajo, en què s'integra un sol sindicat jeràrquic i integrat en l’estructura estatal que agrupa empresaris i treballadors.
• Ley de Cortes, per la qual es creen unes Corts de caire consultiu. Els procuradores en Cortes, els representants, són escollits per terços: Terç Sindical, Terç Municipal (alcaldes) i Terç Corporatiu (representants d'indústries, escoles professionals, Esglèsies, etc.).
• Fuero de los Españoles (juliol de 1945), pel qual es reconeixen alguns drets fonamentals sempre subordinats als "interessos d'Espanya". És el "rentat de cara" del Règim.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani • 27-04-16 04-05-16 Ley del Referendo Nacional (octubre de 1945), que diu que algunes lleis poden ser refrendades.
• Ley de Sucesión en la Jefeatura del Estado (juliol del 1947), que reconeix Espanya com a "Regne Catòlic" que designarà un successor a títol de Rei o Regent quan Franco ho determini. El juliol de 1969, Franco acaba designant successor a Juan Carlos de Borbón.
• Ley de Principios del Movimiento Nacional (maig del 1951), per la qual s'adapta el programa polític de la FET-JONS i Espanya és anomenada "democràcia orgànica", alhora que fa "immutables" els prinicpis de la FET-JONS.
• Ley Orgánica del Estado (1967), també sotmesa a referèndum, que estableix la possibilitat de separar els càrrecs de cap d'Estat i de Govern si la persona que els ostenta (Franco) ho vol. L'estiu del 1973 decidirà cedir el càrrec de cap de govern a Carrero Blanco; quan aquest mori a mans d’ETA, el ministre de Governació Arias Navarro serà ascendit a cap de Govern. La ley Orgánica del Estado també estableix els canals per a la participació política a través del terç corporatiu. Diu, en concret, que els caps de família podran ser elegits representants a les Cortes Orgánicas.
A banda d’aixpi, el Règim franquista té tres pilars bàsics: • L'exèrcit, identificat totalment amb el Règim i responsable de la repressió de postguerra.
Garanteix l'ordre públic, ja que els comandaments policials són militars de carrera.
• L'Església, que des de l'agost del 1937, quan titlla la guerra de "croada", s'identifica plenament amb el Règim i hi manté excel·lents relacions. L'Església aconsegueix recuperar tot el terreny perdut en la vida pública espanyola des de finals del XIX.
• FET y de las JONS. Com a partit únic, organitza i disciplina els afins al Règim, alhora que també aconsegueix bases, quadres i suports que engreixaran el cos funcionaral franquista. Permet, també, tenir organitzats i enquadrats els afins i la societat espanyola mitjançant la Secció Femenina, les Joventuts, el Sindicat únic i el Sindicat Universitari.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 L’evolució del Règim franquista El règim franquista no va pretendre en cap moment ser democràtic, però va realitzar un seguit de canvis d’acord amb l’evolució del context internacional per tal d’apatar-se i sobreviure: tot plegat és una contínua gestió de la victòria. L’any clau és el 1959, quan s’impulsa el Pla d’Estabilització que posa fi a l’autarquia i dóna pas al desarrollismo; si bé l’economia espanyola comença a equiparar-se als estàndards dels països occidentals i als anys seixanta es registren taxes de creixement d’entre el 5 i el 6%, segueix jugant en una altra lliga; per altra banda, la liberalització és econòmica, però mai política. Espanya comença a esdevenir una societat de consum, on les despeses prescindibles superen les imprescindibles.
En aquesta evolució del Règim distingim un seguit d’etapes ben diferenciades: 1ª etapa: l’Espanya blava (1939-1945) Són els anys més fàcilment identificables amb els règims feixistes, sobretot el període que abasta des del 1939 fins al 1942. És aleshores quan es creen les organitzacions de masses de l’Estat: • Organización Sindical Española: serveix per liquidar la lluita de classes.
Enquadra treballadors i empresaris; la Ley de Unidad Sindical del 1940 estableix que només hi ha una organització sindical legal a Espanya i que tots els treballadors hi han de ser presents.
• Frente de Juventudes: s’encarrega d’adoctrinar els joves.
• Sindicato Español Universitario: s’encarrega d’adoctrinar els estudiants universitaris.
• Sección Femenina: educa les dones espanyoles com a esposes, mares i mestresses de casa.
Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, el Règim no ha de dissimular els seus posicionaments polítics: el 27 de març del 1939, Espanya s’adhereix al Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 Pacte Antikomintern, i el 31 de març del 1939 té lloc un pacte bilateral entre Alemanya i Espanya.
Tot diplomàticament neutral i això, quan l’Espanya esclata el franquista conflicte: es no pot manté entrar materialment a la guerra i per fer-ho necessita un afebliment de França i de Gran Bretanya; només manté relacions comercials amb Itàlia i amb Alemanya.
L’estiu del 1940, un cop França ha capitulat, Espanya passa a una posició de no-bel·ligerància: s’esperen les circumstàncies ideals per entrar a la guerra. No serà fàcil que es donin: Franco vol aconseguir espai colonial al nord d’Àfrica en detriment de França, qüestió que Hitler desestima. Per altra banda, quan comença l’Operació Barbarroja s’envia al Front Oriental, des d’Espanya, la División Azul, un cos de 40.000 voluntaris.
La derrota alemanya a Stalingrad, el febrer del 1943, així com la destitució de Mussolini uns mesos després, forcen Espanya a recuperar la neutralitat i a cercar contactes comercials (essencialment pel petroli) amb un dels aliats: els EUA.
2ª etapa: el nacionalcatolicisme (1945-1959) La tardor del 1946, l’ONU no reconeix la legitimitat de l’Espanya franquista, que es veu condemnada a l’ostracisme internacional. Només quatre delegacions diplomàtiques operen al país: Portugal, l’Argentina peronista, el Vaticà i la neutral Suïssa. L’any 1947, França, Gran Bretanya i els EUA estableixen a través de la Nota Tripartita que el govern espanyol no és legítim, però alhora afirmen que és un problema intern dels espanyols. L’URSS arriba a proposar als EUA una intervenció militar a Espanya, però aquests ho desestimen. Entre els anys 1944 i 1948 creix l’oposició antifranquista, alimentada per la infiltració de guerrillers espanyols que arriben des de França, i el govern a l’exili porta a terme una intensa activitat diplomàtica. El context de la incipient Guerra Freda, però, juga en contra dels antifranquistes: a partir del 1945, el Règim potencia el seu vessant catòlic i essencialment anticomunista, quelcom que afavorirà un tractat bilateral entre Espanya i els EUA l’any 1953 i l’admissió d’Espanya a l’ONU l’any 1955.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 3ª etapa: el desarrollismo (1959-1969) Durant aquests anys, s’aposta pel liberalisme econòmic. Tenen lloc un seguit de grans transformacions socials i econòmiques estructurals que menaran a modificacions polítiques. Així, l’any 1966 es promulga la Ley Fraga de premsa, que canvia la censura prèvia de qualsevol publicació i la política de consignes de l’any 1938 per la fi de la política de consignes i la censura posterior. També l’any 1967 es promulga la Ley Orgánica del Estado, que acaba d’institucionalitzar el Règim. En l’àmbit de l’estructura social, el pas d’una societat eminentment agrícola a una societat industrial, amb grans masses proletàries concentrades a les cituats, afavoreix que l’oposició prosperi i opti per noves estratègies en un marc de lluita de desgast, com ara la infiltració en les estructures del Règim. Aquesta oposició, a banda de les grans organitzacions polítiques com el PSUC, té tres potes principals: • Moviment obrer.
• Moviment estudiantil: l’augment de la demanda universitària mena a la creació de noves universitats (ex: la UAB), situades fora de les ciutats per tal d’evitar que les protestes, que van en augment, es concentrin a les ciutats. Això és símptoma que el que havia de ser una institució per apuntalar el relleu generacional del franquisme ha sorttit malament.
• Moviment veïnal: la concentració d’obrers a la perifèria de les grans ciutats, en barraques i blocs de pisos no condicionats, provoca la reivindicació de serveis bàsics. En ser aquestes demandes ignorades i fins i tot reprimides, es produeix un salt qualitatiu envers organismes d’oposició política ben articulats i, de retruc, un nou increment de la repressió.
Aquest increment repressiu quedarà reflectit en fets com ara l’assassinat de l’estudiant Enrique Ruano, que té lloc el gener del 1969. Aquell any es proclama un Estat d’excepció segons el qual queden suspesos alguns articles del Fuero de los Españoles; també és l’any en què Juan Carlos de Borbón és dessignat successor.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 4ª etapa: el tardofranquisme (1969-1975) La mort del dictador dóna la responsabilitat del país a Carlos Arias Navarro, que ja era President del Govern. El juliol del 1976 en prendrà el relleu Adolfo Suárez.
L’univers repressiu del franquisme En qualsevol dictadura feixista, l’element fonamental per mantenir el Règim és la repressió. A Espanya s’articularà a través del món concentracionari i del sistema judicial (jurisdicció militar extraordinària).
L’Espanya franquista té camps de concentració fins al 1948, els quals responen a una necessitat bèl·lica. Ja durant la guerra civil, l’any 1937, s’estableixen unes comissions classificadores de presoners que identifiquen tots i cada un dels capturats i els disposen en diverses categories tot seguint els avals individuals (fets pel capellà del poble, l’alcalde, etc.): • A: Afectos. Són posats en llibertat o bé enviats a les Forces Armades.
Aquí hi ha una subcategoria, A.d. (Afectos dudosos), que són mantinguts en camps de concentració i que engreixaran les files dels Batallons de Treballadors.
• B: Desafectos leves. Són soldats republicans sense comandament de tropes i persones que havien militat en organitzacions d’esquerres sense càrrec directiu. Són enviats als camps de concentració, on integraran les files dels Batallons de Treballadors, bàsicament realitzant tasques semiesclaves.
• C: Desafectos graves. Soldats amb comandament de tropes i militants d’esquerres amb càrrecs directius. Són enviats a la presó, on seran sotmesos a la jurisdicció militar extraordinària.
• D: Delincuentes. Són enviats a la presó.
Es tracta d’un procés de classificació sense límit temporal. Cal tenir en compte, també, la distinció entre presoner (capturat en el curs de la guerra i pendent de classificació) i pres (detingut, els seus antecedents són coneguts). El juliol del Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 1939, 93.000 B i A.d. estaven integrats en Batallons de Treballadors. En el món concentracionari espanyol, destaquen personatges com Antonio Vallejo Nágera, fundador de la Sociedad Española de Psiquiatría. Especialitzat en biopsiquiatria, estableix que la raça hispànica és una adquisició cultural fonamentada en tres pilars: la religiositat, el patriotisme i la responsabilitat moral. A partir d’aquí, estudia la dissidència política i arriba a la conclusió que, en ambients sociopolítics democràtics, el prototipus hispànic degenera. Els seus estudis psiquiàtrics, a banda de centrar-los en brigadistes internacionals, també els va enfocar en dones republicanes: el nacionalcatolicisme recull ideològicament l’essència del Codi Civil del 1889, segons el qual la dona és una perpètua menor d’edat, i la menystenen tot atorgant-li un paper subaltern en la vida social.
El maig del 1940 el servei militar obligatori és reinstaurat i es creen els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors, “la mili de Franco”, unes unitats de càstig dissoltes l’any 1942 que afecten especialment els combatents de les lleves republicanes.
El sistema judicial Tot queda sota jurisdicció militar, la qual cosa implica un consell de guerra.
L’any 1939 es promulga la Ley de Responsabilidades Políticas, que estableix sancions administratives i civils amb l’objectiu de perseguir i ofegar la intel·lectualitat republicana, fiscalitzant el que s’ha fet i el que no s’ha fet abans del 1939. La màxima és la següent: “tothom és culpable fins que no es demostri el contrari”, contrari a qualsevol Estat de Dret. Aquestes sacions són de diversos tipus: • Restrictives d’activitat. Preveuen la inhabilitació absoluta o parcial per exercir la professió (es persegueixen especialment les professions liberals).
• Limitadores d’activitat. Es pot exercir, però a X kilòmetres del lloc de residència.
• Sancions econòmiques. Pèrdua total de béns i multa amb quantitat fixa o variable.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 27-04-16 04-05-16 Totes elles són complementàries entre si i també amb el procediment penal.
Les accions i omissions, per altra banda, tenen caràcter retroactiu (el dret no pot ser mai retroactiu) i són hereditàries. A partir del 1939 apareixen, a més a més, noves tipologies delictives: Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo (març 1940).
Castiga delictes socials i polítics a partir del 1939, afectant qualsevol oposició sociopolítica. Preveu entre 12 i 30 anys de presó.
Ley de Seguridad del Estado (març del 1941). Castiga el delicte de rebel·lió militar (que inclou vagues, manifestacions o simple propaganda) amb un màxim de 30 anys (cadena perpètua). Només es condemna a mort qui hagi lluitat amb armes “sota bandera sediciosa”.
La saturació de les presons és evident: el desembre del 1940 hi ha 280.000 empresonats a Espanya (descomptant els executats, els alliberats i els exiliats).
Això requereix l’aparició de noves presons, i l’Església hi intervé: cedeix edificis a l’Estat, tot fent negoci, i l’Estat, alhora, fa negoci amb els presos. S’impulsen veritables colònies penitenciàries com el Valle de los Caídos, on s’adoctrina i es redimeixen les penes amb el treball. La redempció total, però, inclou superar un examen d’Educació Bàsica i un altre de Religió. A l’hora d’adoctrinar, les escoles –amb tota la simbologia nacionalcatòlica present– també juguen un paper clau. El Règim no derogarà mai la legislació i sempre es basarà en la repressió; l’optimitzarà a través del Tribunal d’Ordre Públic, l’any 1963.
...

Comprar Previsualizar