Roma part 1: modul A, B, C; Toni Conejo (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 2º curso
Asignatura art de roma i l'antiguitat tardana
Año del apunte 2013
Páginas 24
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

Art de Roma i de l’antiguitat tardana MÒDUL A: INTRODUCCIÓ HISTÒRICA Cronologia Monarquia  753 – 500 aC República (primera etapa)  500 – 200 aC República (segona etapa)  200 - segle I aC Alt Imperi  segle I aC – 250 dC Baix Imperi  250 – 476 dC 0. Introducció La cultura romana es fonamenta en la grega, ja que aquests últims havien colonitzat el sud de la península itàlica, creant un territori conegut com la Magna Grècia. Per això, existien transaccions comercials entre tots dos imperis. Els romans s’inspiraran el l’art grec, però no el copiaran literalment. Temple de Portunus (s. II-I aC) Aquest petit templet situat al costat de la ribera del riu Tevere té reminiscències gregues, com es l’estructura, però sabem que és romà perquè està alçat sobre un pòdium i no una plataforma esglaonada. Per això, ens serveix com a exemple per afirmar que l’art i arquitectura romanes parteixen de l’hel·lènica però segueixen el seu pròpia camí evolutiu. També hem de destacar que els romans moltes vegades copiaven obres gregues, ja fossin escultures o pintures. Això ha ajudat a que arribessin als nostres dies múltiples escultures que els grecs feien en bronze però que els romans copiaven en marbre. El mateix passa amb la pintura grega, de la qual no es conserven vestigis, però a partir de mosaics romans com el de Alexandre Magne ens fem una idea de l’estil. Un altre exemple el trobem al Frontó del temple de Zeus a Olímpia, on observem un Apol·lo de l’any 450 aC; és una figura hieràtica, idealitzada, típica del mon clàssic. Si la comparem amb l’Apol·lo de Praxíteles, veiem com aquest segon pertany a l’època hel·lenística grega, per la seva humanització i posició relaxada. Serà aquesta última tendència de l’art grec la copiada pels romans.
Són formes diferents de entendre la retratística. Com aquest d’Apol·lo, podem mencionar milers d’exemples: el Diadumen i una escultura hel·lenística d’Alexandre el Gran; el Dorífor i el General de Tívoli... en els dos últims podem observar una certa semblança pel que fa al tractament anatòmic, ja que estan treballats des de la idealització, però en l’exemplar romà també trobem retrat, donat que el rostre si reflexa la edat en la qual va ser feta respecte al model. Aquesta capacitat retratística es 1 Art de Roma i de l’antiguitat tardana pot veure clarament al rostre de Patrici romà, Cató el Vell, ja que ja no es trobem davant un rostre jove i idealitzat, sinó ple d’arrugues i línies d’expressió. Si fem un salt en el temps i passem tota la època romana fins a situar-nos a l’edat mitjana, veiem com totes aquestes capacitats retratístiques es perden.
1. La crisi de la República i l’inici de l’Imperi.
MONARQUIA  753 – 509 aC. Es deposa la figura del rei i es passa a l’elecció dels cònsols (tot i que aquest terme no s’usarà fins als volts del 300 aC, quan substitueix al mot pretor), els quals s’escullen per parelles i amb un mínim d’un any sense accedir al càrrec. Al Fasti Capitolini Consolari e Trionfali trobem una detallada llista de la successió de cònsols a partir de l’any 509 aC. Lucius Iunus Brutus es considerat pare de la República per ser un dels primers noms que apareixen al llistat.
La crisi de la República: la Guerra Civil Juli Cèsar es anomenat dictator pel Senat, per a que intenti posar ordre a la situació del territori romà. Però el poder se li pujarà al cap i ell mateix s’autoproclamarà dictator perpetus. Llavors, el Senat buscarà una figura militar que sigui capaç d’enfrontar-se i derrotar-lo, trobant com a perfecte candidat a Pompeu. Tots dos representaran la guerra civil entre els anys 49 i 45 aC. La victòria de Juli sobre Pompeu i el Senat li procurarà més opositors, que acabaran assassinant-lo a l’entrada de l’edifici provisional del Senat al recinte del teatre de Pompeu, ja que l’original l’havia manat destruir.
Seran el seu fill adoptiu, Brutus, i Casius els qui conspiraran contra ell i el mataran el 15 de març del 44 aC. Els partidaris de Juli Cèsar seran els que es presentin com a possibles successors: Marc Antoni, Lèpid i Octavià. Aquest últim també havia estat adoptat per Juli, el que en convertia, en certa manera, en el seu successor. Octavià s’aliarà amb el Senat per a fer fora de Roma a Marc Antoni, que serà exiliat a la Gàl·lia. El següent pas era aconseguir ser nomenat cònsol, càrrec que li era rebutjat per no arribar als 42 anys d’edat. L’any 43 aC s’uneixen en un triumvirat els tres candidats a la successió de Juli, i un any després, al 42 aC, el seu exèrcit venç la Batalla de Filippi. L’any 40 aC signen 2 Art de Roma i de l’antiguitat tardana la pau de Bríndisi, amb la qual juren no barallar-se entre ells i es divideixen el territori; Marc Antoni es queda amb el control de la Gàl·lia, Lèpid amb el del Nord d’Àfrica i Octavià amb la resta. La zona pertanyent a l’actual Itàlia quedarà sense un domini establert. Al 32 aC es cancel·la el triumvirat, es trenquen els acords i Lèpid queda fora de les discussions perquè es trobava a territori africà. El 2 de setembre del 31 aC, es lliura la Batalla d’Actium. Fou una batalla naval entre Marc Antoni, recolzat per Cleòpatra, i Octavià, amb l’ajuda de l’almirall Marcus Agripa. Aquest últim, com a bon estratega marí, en veure que la seva flota era més petita que la de Marc Antoni, va manar col·locar a la popa dels vaixells uns ariets, per tal de poder foradar el casc de les naus de l’exèrcit contrari. Egipte passarà de ser una protectorat a una província privada de Roma. Foren 13 anys de lluita pel poder unipersonal que finalitzaran amb la seva obtenció per part d’Octavi. Aquest regnarà fins a la seva mort l’any 14 dC. Aquest període serà conegut com Saeculum Augustum. Es va promoure la divinització de Juli Cèsar, a més d’edificar un temple en honor seu al for (és un temple de 4 columnes amb una escultura seva a l’interior i la inscripció divo iulius al frontó. Evidentment, això beneficiava a Octavi perquè Juli havia estat el seu pare adoptiu. L’any 27 aC Octavi es presenta al Senat demanant renunciar a tot el poder i només mantenir el títol d’imperator (cap de l’exèrcit). La jugada li sorgeix efecte i el Senat li demana que mantingui tots els poders, l’anomena princeps i li atorga l’adjectiu augustus, que en uns anys es convertirà en un títol. L’any 23 aC es víctima d’un intent d’assassinat, pel que es crearà la Guardia Pretoriana, per tal de protegir als governadors. Octavi morirà havent obtingut tots els títols possibles, ja que al 13 aC fou anomenat Pontifex maximus (màxim responsable del culte a la ciutat de Roma) MÒDUL B: L’URBANISME DE ROMA: DES DELS ORÍGENS FINS A TRAJÀ 1. La fundació de Roma: els inicis de l’urbanisme d’una nova capital.
Existeixen diverses teories respecte a l’origen del terme Roma; d’una banda, es creu que prové del grec, del terme Rhóme, força. Altres diuen que s’anomenava Valentia, força en llatí. Per últim, altres sostenen que prové del nom del seu fundador, Romulus.
La versió més antiga del mite fundacional de Roma ens ha arribat de la mà de Hellanicus de Mytilene, que explicà la historia d’Eneas al segle V aC. Altres versions atribueixen la fundació a Rhomus, fill d’Eneas, o a Ròmul, nét d’Eneas. També hem de tindre en compte que l’Eneida la va manar escriure Octavi August a Virgili per tal de tenir un mite fundacional, motiu pel qual la narració es de caràcter fictici i copia l’Odisea d’Homer.
3 Art de Roma i de l’antiguitat tardana La cronologia de la fundació de Roma també és inexacta, pel que cada autor en fixa una diferent.
Timaeus la situa entre el 814-813 aC, Fabius Pictor entre el 748-747 aC, Cincius Alimentus al 729-728 aC, i per últim, la presa com més possible: el 21 d’abril del 753 aC. Al relat de Ròmul i Rem trobem una sèrie de personatges importants per a la història. Eneas, fill de Venus i Anquises, fuig de Troia i arriba al Latium. Allà fa amistat amb el seu rei, Latinus, qui li permetrà casar-se amb la seva filla Lavinia. Amb ella, tindrà un fill, Iulius Ascanius, el qual serà el fundador d’Alba Longa. El tretzè rei de la dinastia de Alba Longa, Numítor, serà destronat pel seu germà Amuli. Però Numítor tenia una filla, Rhea Silvia, la qual, tot i ser vestal, fou engendrada per Mart. Als nous mesos, naixeran els bessons Ròmul i Rem. En veure perillar el seu poder, Amuli manarà matar-los, però l’assassí es compadirà dels nadons i els ficarà en una cistella al riu Tevere. Quedaran astorats a la ribera davant la cova d’una lloba, la qual els alletarà i cuidarà. L’altar de Mart i Venus sintetitza de forma molt clara aquesta part de la narració: l’home vell i barbut, de tors nu i recolzat sobre una àmfora representa al riu Tevere; la rocalla, la cova on habitava la lloba al Palatinus; les dues figures, de marcada diagonal per indicar que marxen, s’han relacionat amb el pastor bo i el pastor dolent. El pastor bo seria el vell, l’assassí que es va apiadar d’ells i més tard en va ser el pare adoptiu; d’altra banda, el jove, com a símbol de la inexperiència, el pastor dolent, que no hagués dubtat alhora de cometre el seu encàrrec. Per últim, l’àliga és símbol de Júpiter, que va voler que tot succeís d’aquella manera. Ja de grans, tornaran a Alba Longa per destronar a Amilu i retornar el tron al seu avi Numítor. Però no es quedaran allà, sinó que tornaran allà on la lloba els havia rescatat perquè creien que era l’indret idoni per a fundar una nova ciutat; tenien proveïment d’aigua per part del riu i una bona defensa natural per part dels set petits turons de les rodalies: Palatinus, Capitolium, Quirinalis, Viminalis, Esquilinus, Caelius i Aventius. Per assegurar-se que el lloc era adequat, es realitzava un ritual de sacrifici d’una animal, el qual era obert en canal per observar si estava ben alimentat. Però Ròmul i Rem es trobaven amb el problema afegit de ser dos, i per escollir-ne al líder, van haver de recórrer a l’auspicium. Aquest “ritu” tractava en pujar a dalt d’un turó i comptar quants ocells es veien volar. Ròmul, en alçar-se vencedor, tindrà la potestat per definir el primer quadrant amb l’ajuda d’uns bous i una arada. Aquesta primera delimitació, no serà la coneguda com ciutat dels set turons, sinó la Roma Quadrata, que anirà creixent fins fer-se la gran Roma.
D’època de Ròmul, les restes arqueològiques conservades són escasses, i entre aquestes podem destacar les conegudes com “cabanes de Ròmul”. Són unes marques a la dura roca del Palatinus, el 4 Art de Roma i de l’antiguitat tardana tuf, on en el seu temps van estar incrustats els pals de fusta que sostenien el sostre de les cases i altres que servien com a canals de l’aigua per la pluja.
En temps del rei Ancius Marcius (639-616 aC) es construeix el primer pont que permetrà creuar el riu Tevere. Això denota que existia un cert interès per visitar nous territoris.
Durant el regnat de Tarquinus Anticus (619-579 aC) es promociona la construcció de la Cloaca maxima per poder recollir i dessecar el riu Velabrum, el que va permetre que el territori de la vall fos edificable. Monuments tant importants que encara avui es conserven, com el Fòrum, no haguessin estat possibles sense aquesta obra d’infraestructura.
Fins l’època de Servius Tulius (578-535 aC), nomès els habitants del Palatinus eren considerats ciutadans de Roma. Però quan aquest monarca mani la construcció d’una muralla molt més amplia que rodegi tots set turons, coneguda com Mura Serviane, tots en seran considerats.
En època Republicana es construeix d’alt del Capitolium el temple de Jupiter Optimus Maximus Capitolinus, el qual estava dedicat a la coneguda com Tríada Capitolina: Júpiter, Juno i Minerva. Com les primeres referències daten dels voltants del 509aC, s’ha considerat punt d’inflexió entre monarquia i república.
FORUM ROMANUM, FORUM MAGNUM O FÒRUM: fou edificat a la vall entre els set turons. La part més propera al Capitolium fou la primera en ser construïda, per tant, la més vella. Les primeres intervencions daten d’època monàrquica: s’hi van construir tres grans edificis. La Curia, edifici del Senat i coneguda com Curia Hostilia perquè la va encarregar Hostilius; al davant es trobava la plaça del Comitium, perquè era en ella on es celebraven els comicis per l’elecció dels cònsols, rodejada per la rostra, la tarima dels oradors. Al costat sud d’aquesta plaça s’hi van edificar les Tabernae Veteres. Tancant per l’est trobàvem la Regia, de la qual alguns autors diuen que era l’habitatge del Rex i altres del Sacrum Rex.
D’aquesta cronologia també devem destacar els dos temples col·locats a banda i banda de les 5 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Tabernae Veteres: el temple de Saturn al cantó esquerre i el temple de Càstor i Pòlux al dret. Tots aquests són elements que no es conserven perquè s’hi ha construït al damunt.
Al 390 aC, Roma patirà el seu primer saqueig en mans del poble gal, pel que la ciutat haurà de ser reconstruïda. Als peus del Capitolium es construeix el Temple de la Concòrdia. La Mura Serviane serà refeta, fent-la més alta per evitar nous atacs. Pels volts del 200 aC serà quan Roma comenci a tenir consciència de Caput Mundi. La construcció de quatre basíliques al voltant de la plaça del fòrum acabarà de configurar l’espai amb el qual es trobarà Juli Cèsar. Aquestes s’anomenaran amb el nom de la seva família promotora: basílica Fulvia (restaurada per els Emilia), basílica Sempronia, basílica Opimia i basílica Porcia. Les dues últimes són les pitjors documentades perquè el seu estat de conservació era pèssim.
2. La Roma d’August A l’entorn del 80 aC es va fer una intervenció arquitectònica que va canviar notablement l’estètica del forum romanum; el Tabularium. Aquest fou construït sobre el Capitolium, pel que actuava com a teló de fons del for. La base de l’edifici, erigida per salvar el desnivell del Capitolium, era un mur llis de tuf. A sobre, dos pisos superposats d’arcs de mig punt entre els qual es trobaven columnes i estàtues decoratives. S’ha pogut datar de manera molt exacta gràcies a la troballa durant les excavacions d’inscripcions referents a Quintus Lutanzio Catulo, del qual se sap que fou cònsol de Roma a l’any 83 aC. S’ha mencionat com a possible arquitecte a Lucius Cornelius, el que converteix aquesta obra es una de les poques d’època romana a les quals s’ha atribuït un promotor i arquitecte. El Tabularium era l’arxiu estatal, el lloc on es custodiaven les tabulae, és a dir, les tauletes d’argila amb anotacions administratives de l’Estat.
FORUM IULIUM: Cap a finals de la República, pels volts del 54 aC, ja està definit el for que es trobarà Juli Cèsar. El primer que farà aquest sota el seu títol de dictator serà destruir les basíliques Porcia i Opimia, la Curia, juntament amb la plaça del Comitium i la rostra. Això no significa que es deixessin de celebrar comicis, ja que aquests es traslladaran a la Saepta Iulia. La destrucció es deguda a que vol guanyar espai per a poder construir un nou for, el qual quedarà alienat en diagonal respecte al forum romanum; el Forum Iulium. Aquest, a diferencia del fòrum, que havia estat creat a partir de l’addició d’elements amb el pas dels anys, ens trobarem amb un que serà construït a partir 6 Art de Roma i de l’antiguitat tardana d’un únic projecte previ. Tot i que les obres es començaren al 54 aC, l’assassinat de Juli al 44 aC i molts altres factors faran que la realització sigui llarga i pòstuma. Està format per una plaça rectangular central triporticada, de galeries de nau doble, a les quals s’accedeix per una escalinata triple. Està tancada a l’extrem curt per un temple sobre pòdium dedicat a Venus Genetrix, per remarcar la descendència divina de la seva dinastia. Les columnes que actualment podem observar al for com part del temple de Venus són fruit d’una anastilosi* de l’any 1934. Juli Cèsar també destruirà la basílica Sempronia i les tabernae vetere per edificar-ne una de nova; la basílica Iulia. Aquesta, de planta rectangular, comptava amb una nau central rematada per un cos sortint, i naus laterals de galeria doble. La façana, de dos pisos d’arcs de mig punt, recorda al Tabularium. Les basíliques romanes no tenien una funció religiosa, sinó de caire administratiu i judicial. En el cas de la basílica Iulia, tenia funcions jurídiques, i donades les seves dimensions, si reunien un gran nombre de jutges.
Per atorgar impotència a l’edifici, estava construït sobre un pòdium, encapçalat per una gran escalinata als graons de la qual podem observar unes incisions a la pedra, que s’usaven com a distracció durant les estones d’espera; es coneixien com tabulae lusoriae. La basílica Fulvia no serà derruïda, però si restaurada per una família benestant de l’època, l’Emilia. Conservarà l’estructura de l’antiga, però s’afegiran a la façana de cara a la plaça del for uns espais d’iguals dimensions, col·locats en bateria, que definiran les Tabernae Novae, que acolliran oficis de caire administratiu.
Alhora de plantejar-nos l’urbanisme en temps d’August, hem de tenir en compte els constants canvis ideològics del princep, segons les preferències dels subordinats, el que feia que existís una constant ambigüitat. A més, hem de tenir en compte la minsa conservació de restes arqueològiques, cosa que dificulta l’estudi. August derogarà la llei urbe augenda imposada per Juli al 44 aC, que plantejava la desviació del curs del Tevere. Octavi també promourà la incorporació dels pagi (suburbis) a la ciutat imperial, el que comportarà una reorganització de l’espai, que serà dividit en XIV regiones (districtes) i 265 vici (barris). Les restes de muralla que es conserven avui dia no són d’època d’August, sinó posteriors; ell no les considerava necessàries degut a la magnificència de la ciutat de Roma.
S’imposarà la lex iulia de modo edificorum urbis, que prohibirà la construcció d’edificis superiors als 20 metres d’alçada. Es busca fer un rentat de cara a la ciutat, tot i que el que August realment desitjava era refer-la de cap a peus. Es realitzaran millores en la provisió i repartició de l’aigua, es restauraran les vies urbanes, es farà una higienització de la ciutat a partir de la “neteja” de les zones de prostitució... Dues fonts són les que ens parlen de les obres de millora en temps d’August: - August de Suetoni.
- Res gestae, que narra les grans gestes d’Octavi.
* Anastilosi: reconstrucció d’elements de l’antiguitat a partir de la barreja de restes antigues i elements o materials nous, gràcies a l’estudi de l’estructura i aparença que tenien.
7 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Pel que fa al forum romanum, August manarà col·locar una nova rostra, ja que Juli havia destruït l’existent. Aquest terme s’usa per definir la tarima dels oradors, un gran mur al qual s’accedia per una escalinata posterior. El seu nom es deu a que es varen col·locar a la part visible del mur els esperons que havien estat extrets dels vaixells vençuts a la batalla d’Actium. L’altre element que August inclourà al forum romanum serà el temple en honor a Juli Cèsar, el Iulius Divus. El temple, que tenia una façana hexàstila, estava col·locat sobre un pòdium trencat per un absis, en el qual es va col·locar l’altar en el que Juli fou incinerat. S’edificarà una nova curia, i tot i que la que podem observar avui dia data del segle IV, se sap que aquesta va ser erigida a imatge de l’autèntica Curia Iulia. S’ha conservat fins als nostres dies perquè s’ha usat com a església dedicada a Sant Adrià. Tot i aquestes intervencions, la principal activitat constructiva d’August es concentrarà a un nou forum imperiali; el FORUM AUGUSTUM: l’estructura principal segueix el model imposat pel de Juli; una plaça foral rectangular bipòrtica (tot i que es probable que fos tripòrtica) amb dos absis o exedres a cada lateral llarg i un temple tancant el costat curt. Aquest temple estava dedicat a Mart, cosa que altra vegada ens indica una forta càrrega simbòlica. A més, no està dedicat a Mart en general, sinó a Mars Ultor¸ és a dir, Mart venjador: un déu venjador de la mort de Juli Cèsar, “pare” d’August. El temple quedava col·locat dins de la plaça, cosa estranya si ens fixem en el Temple de Venus Genetrix del fòrum iulium. Algunes de les interpretacions apunten a que August va haver de canviar els plànols perquè d’haver-lo col·locat més endarrere, hauria d’expropiar el terreny a la zona residencial que s’hi trobava allà, cosa que no li convenia si volia mantenir el prestigi.
3. Roma Caput Mundi: la capital de les dinasties Juli-Claudia i Flàvia.
CAMP DE MART  esplanada a les afores de la mura serviane, delimitada pel riu Tevere, el mont Pincius i les pendents del Capitolium i el Quirinalis. La meitat nord era una zona deshabitada, que s’usava com a camp d’entrenament militar. A la meitat sud, ja en època republicana, trobem construccions com el Teatre de Pompeu. A partir de l’any 27 aC, la mà dreta d’August, l’almirall Marcus Agrippa, en promourà la urbanització, ja que n’era el llogater de la zona més occidental. Allà, estava construïda la Saepta Iulia, la plaça quatriporticada on es celebrava l’elecció dels cònsols.
Agrippa hi annexionarà el Diribitorium, el lloc on es feia el recompte de vots de les eleccions. Al costat esquerre d’aquestes construccions es trobava un petit estany natural, el qual serà canalitzat per portar aigua al poble. Alhora, aquest estany d’Agrippa s’usava per a representar naumàquies. En el 8 Art de Roma i de l’antiguitat tardana terreny disponible entre l’estany i la saepta, Agrippa promourà la construcció de tres edificis més: el Pantheon (temple dedicat a tots els déus: pan- tots; -theos – déus) , del qual no se’n conserven vestigis; la basílica dedicada a Neptú i les primeres termes públiques de la ciutat de Roma: les termes d’Agrippa.
Una de les grans vies d’accés a la ciutat de Roma era la via Flaminia, per la qual els soldats marxaven i tornaven victoriosos de la ciutat; per tant, el primer i últim que veien era la zona nord del Camp de Mart. Serà per això que en aquesta zona si construiran el Mausoleum Augusti, l’Ara Pacis i un enorme rellotge solar, l’Horologium, amb un obelisc egipci com a gnòmon. Del Mausoleum Augusti se’n conserva només part de l’estructura exterior; del rellotge, un tros de paviment a l’interior d’un local privat, i pel que fa a l’obelisc, continua a la ciutat de Roma però traslladat a la piazza di Montecitorio.
Per aspirar a ser successors d’August, havien d’al·legar una relació de parentesc, ja fos amb la dinastia Julia o amb la Claudia. Lívia, esposa d’August, va procurar que cap dels seus descendents dinàstics visqués per a succeir-lo, pel que finalment el princep va adoptar el fill de Lívia, Tiberi, qui es considerat primer emperador de l’Imperi romà. A la seva mort, el succeiran Calígula, Claudi i Neró.
Amb la mort d’aquest últim al 68 dC, es dona per finalitzada la dinastia Juli-Claudia, a més que el poble romà no voldrà tornar a sentir més d’ells.
- URBANISME TEMPS DE TIBERI (14 dC-37 dC) Es va dedicar a restaurar els temples del forum romanum; a multiplicar el nombre d’arcs honorífics de la ciutat, ja que aquests ajudaven a organitzar la ciutat, servien com a punts de referència per als ciutadans. Iniciarà la construcció de la Domus Tiberiana al Palatinus i d’un temple en honor a August, el qual es creu que es trobava al fòrum (les restes encara no han estat verificades). La Domus Tiberiana es coneix de forma fragmentaria, ja que a sobre s’hi van realitzar els Jardins Farnese, una obra renaixentista que no permet ser destruïda. Fou el primer palau imperial de Roma que unia ens administratius i l’habitatge de l’emperador. Se n’ha pogut definir el perímetre, cosa que ens deixa fer-nos una idea de les espectaculars dimensions que tenia. La façana que queda en peu i que podem observar des de la plaça del fòrum, ens mostra registres d’arcades superposats, que servien de base i per a salvar el desnivell del Palatinus. Hem de puntualitzar que aquestes no foren obra en temps de Tiberi, sinó del seu successor Calígula.
-URBANISME TEMPS DE CALÍGULA (37-41 dC) Es va encarregar d’acabar la Domus Tiberiana, a més d’iniciar la construcció d’un circ al mont Vaticanus. Serà acabat per Neró, motiu pel qual es conegut com circ de Calígula i Neró.
9 Art de Roma i de l’antiguitat tardana -URBANISME TEMPS DE CLAUDI (41-54 dC) Va realitzar una sèrie d’infraestructures per tal de millorar la ciutat, com obres de seguretat i salubritat. Va construir dos aqüeductes que portaven aigua a Roma: l’Aqua Claudia i l’Aqua Anio Nuovo. Tots dos entraven a la ciutat pel mateix punt, la Porta Maggiore. Aquesta mostra una característica molt típica de l’arquitectura d’època Claudia com és l’ús de carreus de pedra mal desbastats. El triple àtic de mur llis es deu a que hi trobem gravada una inscripció. L’interior està foradat perquè servia com a canalització de l’aigua provinent de tots dos aqüeductes.
- URBANISME TEMPS DE NERÓ (54-68 dC) Construeix un temple en honor de Claudi, un pont per poder creuar a banda i banda del riu Tevere...
La seva família posseïa uns terrenys a l’Esquilinus, pel que l’emperador, per demostrar la seva magnificència mana construir una sèrie d’edificis que connectin amb la Domus Tiberiana, creant així la Domus Transitoria. Però aquesta quedarà destruïda durant el gran incendi de la ciutat al 64 dC, juntament amb les Regios IV, X i XI. Neró s’aprofitarà de la situació per a privatitzar els terrenys i poder construir-se la Domus Aurea: aquesta no era una gran residència reial com la Domus Tiberiana, sinó una mena de complex residencial. Tots aquells espais, tan privats com públics (com podia ser tot el forum romanum) que quedaven entre l’Esquilinus i el Palatinus eren possessió de l’Emperador. Les realment dependències privades per a la família es trobaven als terrenys de l’Esquilinus, entre les quals hem de destacar la Sala del Octògon, a partir de la qual podem veure la magnificència i opulència que regnava en les construccions d’època de Neró. L’any 68 dC serà convidat a suïcidar-se, i amb aquest fet, es posarà fi a la dinastia Juli-Claudia, de la qual els ciutadans romans no volien tornar a sentir mai més.
El buit de poder comportarà una nova guerra civil, durant la qual passaran pel poder quatre governants; al cap d’un any, al 69 dC, acabarà la guerra i arribarà al poder una dinastia guerrera: la dinastia Flàvia. En aquest període, es recuperarà el sistema d’herència del poder, com va passar amb les figures de Vespasià, el seu fill gran Titus i el petit, Domicià.
- URBANISME TEMPS DE VESPASIÀ (69-79 dC) El primer que va fer fou desmantellar la Domus Aurea de Neró, no només a nivell arquitectònic, sinó també tornant a fer públics aquells terrenys que havien estat privatitzats per l’anterior emperador. A les parcel·les que quedin buides, es construiran edificis com l’Amfiteatre Flavi. Però l’obra d’urbanisme més destacada serà el Templum o Forum Pacis. Durant el seu regnat, Vespasià va haver de resoldre diversos problemes, però se’ns dubte el més dur fou lidiar amb la revolta de Judea. Serà 10 Art de Roma i de l’antiguitat tardana amb tots els tresors i beneficis que obtinguin de la victòria que es construirà el Templum Pacis.
Aquest estava situat al costat dret del Forum Augustum, i consistia en una gran plaça quatriporticada, amb el seu altar central i l’escultura de la Pau a l’interior del temple. A diferència dels temples de Venus Genetrix o Mars Ultor, la façana del temple forma part del pòrtic, tot i que destaca. Si observem una planimetria de la construcció, veurem que la plaça es plena d’uns rectangles, els quals primer es varen atribuir a fileres de jardineres, mentre que els estudis més recents parlen d’euripos (canals d’aigua) emmarcats per fileres d’arbustos. Per tant, era una forma de portar la naturalesa als espais urbans. A partir de les pintures d’una casa privada de Pompeia s’ha pogut saber que aquest tipus de distribució era coneguda, i que s’havia emprat en molts altres llocs.
4. La culminació d’un llarg procés: les darreres actuacions flàvies i el for de Trajà.
Quan mor Vespasià al 79 dc, el seu fill Titus inicia la construcció d’un temple en honor del seu pare.
Però com aquest morirà jove, serà el seu germà petit, Domicià, qui acabi la construcció del temple dedicant-lo al seu pare Vespasià i al seu germà Titus. El Templut divo Vespasiano et divo Tito estarà col·locat als peus del Capitolium, al costat del Temple de la Concòrdia. Altres obres a les quals es dedicarà Domicià serà a la restauració del Forum Iulium, que havia quedat destruït en un incendi, i al qual afegirà una exedra a cada costat. Però les intervencions més destacables se situaran al Palatinus i al Camp de Mart.
*Camp de Mart: actuarà a l’esquerra de l’estany d’Agrippa, on construirà el Theatrum tectum o Odeon, un teatre cobert. Alienat i situat al nord, es construeix l’estadi de Domicià, del qual podem observar la forma al observar la piazza Navona, ja que tot i haver estat reurbanitzada, en conserva la forma: un espai rectangular allargat i tancat per un dels cantons de forma semicircular. D’època de Domicià hem tingut la sort de conservar el nom de l’artífex de totes les renovacions realitzades; fou l’arquitecte i urbanista Rabirius. Quan Vespasià construeixi el seu Templus Pacis al cantó est del Forum Augustum, deixarà un espai al mig, per tres motius principals; perquè hi passava la Cloaca maxima, perquè era el camí que connectava la suburba amb el fòrum i perquè s’hi trobaven algunes residències privades. Però en època de Domicià es decidirà que aquesta zona ha de ser urbanitzada i s’encarregarà el projecte a Rabirius. Serà un projecte complicat, perquè l’espai del que disposa es troba entre dos alts murs i ocupat en part per les dues exedres del fòrum d’August. Per obtenir una mica més d’espai, es destruirà una de les exedres (la més petita). A la part nord, es construirà un temple dedicat a Minerva, però les dimensions d’aquest quedaven condicionades per l’espai que 11 Art de Roma i de l’antiguitat tardana quedava, ja que s’havia de garantir el pas dels ciutadans, d’aquí el seu nom, Forum Transitorium (8498 dC); per això quedarà incrustat contra els murs del Forum Augustum. Per evitar que els vianants es trobessin amb el mur darrer del temple a l’entrar, es va construir un plaça porticada de planta absidal. Pel que a la plaça principal respecta, per la falta d’espai per a construir un pòrtic com era corrent, van adossar columnes al mur, simplement com a solució visual. A l’altra extrem, van col·locar una gran porta de sortida cap a la Via del Argilentum, que es trobava entre la Curia Iulia i la basílica Emilia. Amb les últimes excavacions, s’han trobat a la zona sud del Forum Transitorium restes de fonamentació d’un temple, pel que es creu que va ser on primer van voler col·locar el Temple de Minerva. Van aprofitar aquestes bases per a construir un templet, del qual tenim informació gràcies a les fonts. Aquestes diuen que estava dedicat a Janus, i que si les seves portes restaven obertes o tancades, s’indicava la situació de pau o guerra de la ciutat de Roma. S’han conservat un parell de columnes del pòrtic fals, conegudes com Colonnace, i alguns fragments del fris de relleus, els quals estaven inspirats en el mite d’Aracne. L’elecció d’aquest tema resulta un tant estranya perquè es trobava normalment a les residències privades, per remarcar la idea de que la dona devia quedar-se a casa treballant; però si es coneix l’ideari de Domicià, se sap que fou un polític de creences bastant conservadores, pel que es fàcilment relacionable amb la idea de la dona casta i treballadora romana. L’escultura conservada a l’àtic entre les dos columnes s’ha identificat com a personificació d’una província romana.
*L’altra gran intervenció, que també va ser encarregada a Rabirius, es va focalitzar al Palatinus. Allà es va edificar el palau imperial, el qual ho va ser per a tots els emperadors posteriors a Domicià. L’àrea superior esquerra pertany a la Domus Flavia, les sales de la qual estaven destinades a la representació institucional. La resta del complex era anomenat Domus Augustana i recollia els espais d’oci i habitatge de la família imperial. Tot el conjunt quedava organitzat en diversos nivells, per salvar el desnivell natural del Palatinus. DOMUS FLAVIA  articulada al voltant d’un pati amb peristil. A la part nord del pati, es trobava el Triclinium (menjador) al centre i flanquejat, a banda i banda per un Nymphaeum (conjunt de fonts i cascades d’ornamentació). Al cantó sud del pati, tres edificacions paret adossades. Al centre, l’Aula Regia, que era la gran sala d’audiències. En un principi es creia que aquesta havia estat coberta per 12 Art de Roma i de l’antiguitat tardana una volta, però els estudis més recents demostren que tenia una coberta plana de fusta. Al costat esquerre, el Lararium, és a dir el lloc de residència dels lares*. Per aquest motiu era el lloc on descansava la guàrdia pretoriana. Al cantó dret de l’Aula regia, hi havia una basílica. DOMUS AUGUSTANA  altra vegada les construccions s’articulen al voltant d’un pati amb peristil i un petit estany amb euripos. A més dels diferents espais privats que albergaven la residència, a la banda més oriental es va construir un estadi-hipòdrom privat per al gaudi de la família.
L’any 96 dC maten a Domicià, i Roma ja no voldrà tornar a sentir parlar de la família Flàvia. Per evitar que tornés el caos, el Senat col·locarà ràpidament a un successor a càrrec del poder. L’escollit serà Nerva, un ancià senador que s’encarregarà d’acabar les obres del Forum Transitorium, pel que moltes vegades aquest també serà conegut com a Forum Nervae. Tal i com havia planejat el Senat, al 98dc morirà Nerva, però ells ja havien tingut el temps necessari per buscar un successor adequat; van tornar a buscar entre els personatges militars, i van donar el poder a un militar hispà, Trajà. El seu major conflicte l’enfrontarà, en dos campanyes, amb el poble daci, de les quals sortirà victoriós. Els beneficis que n’obtingui seran destinats a la construcció del més grans dels fòrums imperials, el Forum Traiani. Per definir-hi la planta, es va inspirar en allò que ell considerava primordial, provinent del món militar; un campament militar. En el cas de Trajà, també coneixerem el nom de l’arquitecte que va dur a terme els seus projectes: Apol·lodor de Damasc. Per a obtenir espai per a la construcció de la seva gran obra, rebaixaran el turó que connectava el Capitolium i el Quirinalis a cop de pic i pala, i a més, facilitarà la comunicació de la zona dels fors amb el Camp de Mart. L’estructura principal del Forum Traiani serà una plaça biporticada, tancada al cantó sud per una estructura poligonal de tres trams de galeries, les quals donaven pas a la porta que connectava amb el Forum Augustum. Hi ha un homenatge constant a l’estament militar; no només en la forma de la planta, sinó també a nivell decoratiu: l’ornamentació a partir de relleus i escultures representaran a soldats i als dacis, aquell gran contrincant però que finalment fou derrotat per la legió romana. Al centre de la plaça s’erigia una gran escultura eqüestre de Trajà feta en bronze. Al contrari dels altres fòrums, per tancar la part nord no es va usar un temple, sinó una macro basílica, coneguda com *Lares: petites estatuetes que representaven a determinades divinitats i garantien la seguretat de la família.
13 Art de Roma i de l’antiguitat tardana basílica Ulpia en honor de la seva família. Els extrems d’aquesta estaven rematats per dos enormes exedres, que eren el lloc on es celebrava la cerimònia de la Liberalitas. Els laterals de la plaça també comptaran amb una exedra a cada costat. Passada la basílica, es trobava un espai amb tres elements; al centre, la Columna Trajana. Una columna d’uns 40 metres d’alçada que commemorava la victòria contra els dacis, i alhora mostrava tot el treball per obtenir aquell espai constructiu, ja que la seva alçada marcava la mida màxima del turó. Pel que fa als dos edificis que la flanquejaven, s’han plantejat diverses hipòtesis; alguns sostenien que es tractaven de dos biblioteques, però donat que se sap que la seva il·luminació era pèssima i que els romans eren grans mestres pel que fa a aquest àmbit, s’ha descartat que en un espai destinat a la lectura no s’hi tingués en compte aquest factor.
Altres diuen que podien ser dos caixes d’escales que permetrien l’accés a unes terrasses des de les quals admirar els relleus de la columna. Per últim, s’ha estudiat la possibilitat que fossin els espais de culte; les planimetries anteriors a l’any 2007 ubicaven a la part nord del fòrum el temple dedicat a Trajà, ja que se sap del cert que existia un espai de culte. Però donat que a la zona les excavacions no han trobat cap resta de fonaments, s’ha plantejat que les dues construccions que envoltaven la columna fossin realment els temples; un dedicat a Trajà i l’altre a la seva muller, Plotina. A més, aquesta teoria queda reforçada al haver-se trobat vestigis arqueològics d’una gran porta d’entrada al complex, el que definiria l’eix com a nord-sud i no sud-nord com s’havia pensat. Si es pensa bé, això té molta més lògica estructural, sobretot si recordem que el turó es va enderrocar, entre altres coses, per facilitar la connexió amb el Camp de Mart. Les úniques restes que es conserven a l’actualitat són algunes columnes de la basílica, fruit de l’anastilosi, trossos de paviment, el perímetre d’una exedra de la plaça i la Columna Trajana.
MÒDUL C: L’ARQUITECTURA ROMANA. LES DINASTIES JULI-CLÀUDIA I FLÀVIA 1. Tecnologia i revolució: introducció a l’arquitectura romana.
Els ordres clàssics són l’essència de l’arquitectura, i els romans els usaran per mimesis de l’art grec, ja que continuaran la tradició hel·lènica. Tot i això, duran a terme un procés que els portarà a crear el seu propi estil. A més, aconseguiran usar les columnes fora de l’àmbit estructural i donar-les una funció merament decorativa.
14 Art de Roma i de l’antiguitat tardana De architectura libri decem de Vitruvi no és una obra completament seva, sinó un compendi de tractats. A la introducció, que si que és seva, ens presenta l’architectus, el defineix, igual que fa amb el terme architectura, del qual ens presenta l’origen a partir d’un mite. També hi defineix els tres principis bàsics de l’arquitectura: firmitas, utilitas i venustas; és a dir, que una bona construcció ha de ser ferma, útil i bella.
*Opus: els aparells constructius romans *Estructura dels temples - Segons el nombre (que sempre serà parell) de columnes de la façana principal: TETRÀSTIL, HEXÀSTIL, OCTÀSTIL (els més comuns), DECÀSTIL, DODECÀSTIL.
- Parts: PRONAOS (vestíbul)  comptant el nº de files de columnes de retorn, s’indica la profunditat.
NAOS o CEL·LA - Quan la nau es troba envoltada per columnes, serà un temple PERÍPTER; quan no, SINE POSTICO.
El Temple de la Tríada Capitolina va necessitar diverses reconstruccions. Als inicis, és molt probable que fos de fusta. Els pocs fonaments que se n’han conservat ens mostren que estaven fets amb opus quadratum, aparell que consistia en l’ús de grans carreus de pedra. Fou el més emprat durant l’època republicana i implicava una gran despesa econòmica, degut a la utilització de grues per a poder moure els carreus. Aquestes eren anomenades machinae tractoriae, i consistien en una gran roda moguda per esclaus que aixecava el braç amb la pinça que agafa el bloc de pedra (es per això que en molts podem veure la marca on s’encastava la pinça per llevar-lo).
15 Art de Roma i de l’antiguitat tardana El Temple de Portunus és un exemple d’arquitectura tradicional perquè s’emmiralla en l’art grec. És un temple tetràstil amb una columna de retorn. Frontó triangular i cornisa molt sortida.
Col·locat sobre pòdium amb escalinata. Temple d’ordre jònic pseudoperípter; als laterals i part darrera trobem semi columnes adossades al mur de la cel·la, pel que aquestes són usades amb valor ornamental i no constructiu, ja que el pes es aguantat pel mur.
El Pantheon es pot considerar arquitectura romana innovadora perquè introdueix l’ús de la volta i l’arc. El pas de l’arquitectura arquitravada a la voltada es dona gràcies a la utilització de l’opus caementicium. A més, aquest aparell permet estalviar recursos humans i econòmics. Està compost per morter (calç, arena i aigua) i caementa, que són fragments de pedra sobrants de la construcció o producció de totxos. El seu estat semi líquid permet la creació de formes més complexes, com per exemple amb l’ús de motlles, tècnica coneguda com encofrat. Això va permetre la construcció d’una cúpula de 41 metres de diàmetre. En el cas de voltes i cúpules amb encofrat, primer es col·locaven taulons de fusta, sobre els quals si posaven totxos de ceràmica, que posteriorment quedarien enganxats amb l’opus caementicium. Però tot i les seves avantatges, també presentava problemes; d’una banda, la seva exposició reiterada a l’aigua el podia fer malbé, motiu pel qual la part exterior es recobria amb pedra. D’altra banda, era poc estètic, i normalment els interiors eren arrebossats amb estuc. En la gran majoria de casos, els edificis que presentaven a l’exterior altres aparells, com l’spicatum o el testacium, l’interior del mur era omplert per opus caementicium.
L’opus testacium és l’aparell que usa totxos regulars. Molts edificis de l’antiga roma estaven recoberts amb aquets tècnica, pel que trobarem que gran part de les construccions són de tons marrons, i no de marbre blanc com molts pensen. En aquests totxos podem trobar els bolli laterizi, terme que podríem traduir com segells identificatius; cada fabricant marcava els seus amb una marca o inscripció, el que els facilitava el recompte de la producció. Moltes vegades, aquests bolli laterizi mostren noms de cònsols, el que també és una important font documental. Tot i això, hem d’anar amb compte, ja que els materials constructius podien haver estat reutilitzats.
2. Del maó al marbre? L’arquitectura en temps d’August.
Suetoni es planteja en un dels seus escrits aquesta pregunta, ja que com a biògraf i enaltidor de la figura de l’emperador August, deia que aquest, al trobar-se amb una ciutat de maó, la va refer en 16 Art de Roma i de l’antiguitat tardana marbre. Però el que realment va fer Octavi va ser recobrir amb marbre algunes de les construccions de la ciutat.
TEMPLE D’APOL·LO La residència d’August es trobava al Palatinus, al sud de la Domus Tiberiana i a l’oest del palau imperial. No era un gran palau, sinó un conjunt de cases d’època republicana que van ser reformades al seu gust. Dintre d’aquest complex residencial, conegut com Domus Augusti, es va construir un temple dedicat a Apol·lo, ja que aquest era el seu déu protector. El temple es va iniciar abans de la batalla d’Actium i es va finalitzar després, pel que també se li va atorgar una funció de temple en honor de la victòria. És un temple hexàstil pseudoperípter amb dues columnes de retorn.
Alhora s’estava construint un altre temple dedicat a Apol·lo a la ciutat de Roma, concretament al sud del Camp de Mart. Allà es trobava un temple del 430 aC dedicat a Apolo Medicus, que com era de procedència grega, s’havia bastit fora de la Mura Serviane. En època d’August, es refet des de zero per un partidari de Marc Antoni, Caius Sosius. Es busca rivalitzar, qui fa el temple més ric. L’estructura de la planta és la mateixa que el d’August, però trobem algunes diferències; l’intercolumni del de Sosius és més petit, i el mur interior de la cel·la està decorat amb columnes adossades que emmarquen nínxols rematats amb frontons triangulars i semicirculars. Estan disposats en dos pisos, que queden separats per un fris. Se’n conserven tres columnes de l’exterior, fruit de l’anastilosi. L’escalinata d’accés estava col·locada a un lateral perquè no tenien espais suficient per col·locar-la al front, com era normal. El programa iconogràfic i fastuosa decoració estaven dedicats a Marc Antoni; però quan aquest perdi la batalla, Caius es canviarà de bàndol i oferirà suport a August. Tot i això, com els relleus narraven escenes de victòria i enaltiment, no es representava a cap personatge en concret, tant podia ser Marc Antoni com August. Al frontó es trobava un relleu de l’Amazomàquia, de procedència grega.
MAUSOLEUM AUGUSTI o TUMULUS IULIORUM L’any 32 aC, August llegeix un fals testament de Marc Antoni a la plaça del fòrum, dient que els desitjos d’aquest era ser enterrat a Alexandria. El poble, davant un possible canvi de capitalitat de l’imperi, es van posar de part d’Octavi. Quan Marc Antoni se suïcidi després de la batalla d’Actium, August el farà enterrar ben lluny, per tant a Alexandria. Per tal de confirmar al poble que Roma seguiria sent la capital, començarà la construcció del seu propi mausoleu. Les obres de construcció del Mausoleum Augusti es duran a terme entre el 29 aC i el 4 dC. L’edifici, de mides descomunals, farà 87 metres de diàmetre. Actualment, les restes conservades no ens deixen admirar la 17 Art de Roma i de l’antiguitat tardana magnificència i expectació que devia aixecar un monument de tals característiques, ja que només es conserva part del mur exterior i els fonaments de l’interior. Es per això que les fonts han estat molt importants per tal de conèixer l’aparença que devia tenir. Estrabó ens parla d’un túmul erigit sobre un alt sòcol, poblat d’arbres de fulla perenne i coronat per una gran escultura d’August. Encara que la idea de l’emperador era fer-se una tomba a imatge de les grans construccions funeràries del món antic, el que realment estaven fent, des de el punt de vista conceptual, era recuperar i evocar la tipologia de túmul. Per tant, es creu que tenia una estructura formada per dos tambors units per un talús ple d’arbres. A l’entrada s’erigien dos obeliscos, conservats a l’actualitat però no al seu emplaçament d’època romana. El nucli dels murs estava fet d’opus caementicium, mentre que per fora estaven revestits amb opus testaceum i incertum. Pel que fa a l’escultura que coronava l’edifici, no se sap si era una exempta d’August o un grup escultòric que el representés sobre una quadriga. El que es segur és que era una obra de dimensions sobrehumanes, ja que si s’havia de veure des de la part més alta, ho requeria.
TEMPLE MARS ULTOR Era un temple perípter sine postico amb dues columnes de retorn i façana octàstila. La cel·la, igual que la del temple d’Apol·lo de Sosius, esta decorada amb dos pisos de columnes i fornícules. L’altar estava col·locat al centre de la escalinata d’entrada. A l’interior del temple, també es trobava una altra escalinata, que permetia l’accés a l’absis elevat, on es trobava l’enorme escultura de Mart. No s’ha conservat, però sabem de la seva aparença perquè les seves dimensions eren tan espectaculars que va ser copiada múltiples cops. Els capitells de les columnes de l’interior substituïen les volutes per Pegasos.
18 Art de Roma i de l’antiguitat tardana TEATRE DE MARCEL (30-11 aC) Durant la construcció, mor el nebot d’August, Marcel, a qui pretenia deixar en herència el càrrec d’emperador romà; per això li dedicarà el teatre, posant-li el seu nom. Es conserva només una part de la façana, donat que l’edificació va ser usada amb altres funcions en èpoques posteriors. Estava estructurat en dos registres d’arcs de mig punt flanquejats per semi columnes, i un últim, l’àtic, llis amb pilastres. Forma semicircular amb graderies en altura. L’scena era un macro edifici flanquejat per dos basíliques de funció indefinida. Aquest, com molts altres teatres, no era només un lloc per l’octium, sinó que era una potent eina política per als emperadors. Depenent dels aplaudiments en acabar la funció, es feien una idea dels partidaris i retractors de la seva política. Igual que a l’amfiteatre flavi, la façana està decorada pels tres ordres arquitectònics superposats i amb funció decorativa.
MAISON CARRÉE a Nîmes (16 aC – 5dC) Aquest temple fou construït per Agrippa en honor d’August, però no a Roma, sinó a una provincia de l’imperi, a la ciutat de Nîmes. Estructural i decorativament, és idèntic al temple d’Apol·lo edificat a Roma; hexàstil pseudoperípter amb dues columnes de retorn i amb columnes de capitells corintis.
3. La creació d’una icona: l’amphiteatrum flavium La funció primordial dels amfiteatres era la d’oferir espectacles d’oci als romans, el que ells anomenaven panem et circenses. Existien espectacles de diferents tipus com: - Munera: en els inicis, les batalles de gladiators no tenien una funció lúdica, ja que la primer de la qual és te constància escrita data del 264 aC i ens parla d’un ritual en honor d’en Brutus, un difunt.
Els gladiators, que eren anomenats així perquè la seva arma era una gladius, és a dir, una espasa, eren normalment gent que s’hi veia abocada per mala sort; eren esclaus o presoners de guerra. Tot i això, es donaran casos de gladiadors voluntaris, que buscaven obtenir diners i fama. Hem de destacar el paper del lanista, que avui dia podríem anomenar manager; aquest era amo dels gladiadors i s’encarregava de col·locar-los en combats, el que li procurava grans beneficis. I per últim, destacar l’editor, que és el personatge que promovia aquests esdeveniments, ja que això li proporcionava 19 Art de Roma i de l’antiguitat tardana propaganda i fama. Evidencies físiques de les batalles de gladiadors hi ha milers; posem per exemple uns relleus de marbre de Lucus Feroniae o els mosaics que es troben a les galeries de la Vil·la Borghese. Són de principis del segle IV dC i ens aporten moltes dades sobre aquestes munera.
- Venatione: era el nom donat a les lluites entre gladiadors i feres, que tant podien ser autòctones, com cérvols, bous i vaques, o importades d’altres regions, com lleons, tigres i cocodrils. Alguns mosaics de la vil·la Borghese també en parlen, igual que uns relleus en terracota del segle I-III aC.
- Naumàquies: tot i que la forma de dur a terme aquests espectacles és encara incerta, el que és segur és que eren representacions de batalles navals. Algunes fonts parlen de que s’emplenava l’arena d’aigua, com una piscina, i s’hi col·locaven vaixells reals; altres sostenen que s’usaven ginys mecànics per a moure les embarcacions. On segur es feien amb aigua era a l’estany d’Agrippa.
- Execucions de condemnats: els amfiteatres també eren usats per a lliurar les batalles de condemna, que podien ser ad gladiator i ad bestias. Al contrari del que es creu per culpa de les pel·lícules, eren esdeveniments que es duien a terme al migdia, pel que el públic era quasi inexistent.
Roma no va tenir durant anys un amfiteatre fixe, sinó que eren estructures efímeres, que es muntaven quan es programava cap esdeveniment. És probable que la plaça del fòrum fos un dels llocs on s’aixecava, ja que s’han trobat forats al paviment, on anirien els pals encastats.
La historia de l’amphiteatrum flavium s’inicia a finals de la dinastia Juli-Claudia, durant el regnat de Neró. Com ja s’ha explicat anteriorment, després de l’incendi del 64 dc, Neró privatitzarà el sòl Roma per a construir-se la Domus Aurea, però amb la seva mort i arribada al poder de Vespasià, el projecte serà destruït. El que farà el nou emperador serà construir al lloc on hi havia un llac artificial, pel gaudi exclusiu de Neró, un macro edifici pel gaudi de tot el poble romà. Aquesta nova edificació es bastirà en la depressió entre els monts Palatinus, Esquilinus i Caelius.
20 Art de Roma i de l’antiguitat tardana El Colisseu ha estat una obra universal ja des de l’antiguitat; ho podem veure a través de les múltiples cites que ens han arribat, com les de Beda el Venerable, del segle VIII, o les de Goethe de l’any 1796 (segle XVIII).
Tot i que el seu nom original és Amfiteatre Flavi, és popularment conegut com a Colisseu. El mot Colysaeus es troba per primera vegada a les fonts escrites al segle VII. Aquesta denominació la va obtenir en conseqüència de la colossal escultura de bronze daurat que es trobava al davant. Aquesta era una estàtua de Neró, però de la qual es va fondre el cap per a fer-ne un de nou, i així tenir una en honor al déu Sol.
S’inicia la construcció al 71 dC sota el regnat de Vespasià, però les obres agafaran bon ritme al 75 dC, després de la guerra de Judea. Serà inaugurat amb grans festejos al 80 dC per Titus, quan l’edifici comptava ja amb dos pisos d’altura. No hi ha unanimitat pel que fa a la data de finalització, que se sol situar a l’any 82 dC; el que és segur és que fou en temps de Domicià. Al 217 patirà el seu primer incendi, que el destruirà parcialment; això provocarà un tancament fins l’any 222, després de la restauració. Durant el regnat de Gordià II, es tornarà a fer una restauració (283). Al 404 Honori prohibeix la realització de Munera, que seran restablertes al cap d’un temps; però al 438, Valentià III les prohibirà definitivament. Al 410, fou saquejat per les tropes d’Alaric. Al 442 i 508 sofrirà incendis.
Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident se seguiran organitzant esdeveniments, sent al 523 i sota el regant de Teodoric l’últim. Durant el segle VI, serà emprat com a palau i fortalesa, i després d‘altres terratrèmols, s’abandonarà i s’usarà com a pedrera. A partir del 1312, l’extracció de material serà controlat pel Senat, qui en prendrà possessió. A aquest procés de desmantellament de l’edifici es posarà fi al 1749, quan el Papa Benet XIV consagri el Colisseu com a Església de la Passió de Crist; per això esdevindrà escenari del Via Crucis durant la Setmana Santa. L’amfiteatre va quedar afectat majoritàriament al cantó sud, pel que al segle XIX s’iniciaran les obres d’excavació i restauració; hem de destacar el paper de Rafael Stern i Giuseppe Valadier.
La façana està conformada per quatre pisos; del primer al tercer, l’envolten 80 arcs de mig punt flanquejats per semi columnes; el quart o àtic, rematat per una cornisa, està configurat per un mur llis en el qual s’intercalen finestres rectangulars i escuts de bronze entre pilastres. Els arcs del primer 21 Art de Roma i de l’antiguitat tardana pis funcionen com a portes d’entrada, mentre que els del segon i tercer eren finestres a les quals es varen col·locar estàtues per a decorar. El discurs decoratiu de la façana segueix els ordres arquitectònics, trobant-se el dòric al primer pis, el jònic al segon, i el corinti al tercer i àtic.
L’interior estava resolt amb les graderies en pujada, separades per les escales i passadissos d’accés, i a la part més alta un registre de columnes. La numismàtica ha estat una font molt important, que ens ha permès fer-nos una idea de com era l’aspecte del Colisseu.
La planta, com diu el seu propi nom, són dos teatres (amfi-teatre) units, encara que amb una forma més allargada, el que crea un el·lipse. Compta amb unes mides descomunals, ja que mesura 188 metres al cantó llarg i 156 al curt, mentre que l’arena fa 80 x 45 metres. Les boques d’accés (vomitorium) estaven numerades, i cada espectador en tenia una assignada. Les úniques portes diferents eren les situades als quatre eixos; a l’est trobem la porta triumphalis, per on sortien els guanyadors; a l’oest, la porta libitinaria, reservada per als vençuts; al nord, la de l’emperador i el seu cercle més proper, i per últim, la sud, per la resta d’alts càrrecs polítics. De l’entrada nord, s’han fet possibles reconstruccions de la decoració, ja que es conserven petitíssimes restes que indiquen que havia estat estucada i policromada. S’ha xifrat la capacitat del Colisseu entre 45.000 i 75.000 espectadors. La cavea estava organitzada de forma jeràrquica; a la prima cavea, que era la zona més propera a l’arena, es trobava l’elit (emperador, cercle més proper, vestals); a l’imma cavea, els romans mitjans, i a la part superior, coneguda com suma cavea, el considerat esglaó més baix: dones i esclaus. L’arena estava construïda a partir de taulons de fusta sobre passadissos i galeries subterrànies de pedra, on es trobaven les gàbies de les bèsties i magatzem. La reconstrucció més emprada de la tribuna està inspirada en la pintura de J.L.
Gèrome, Pollice verso.
Es va idear un sistema de cobertura de la construcció per evitar el sol del migdia, conegut com velarium. Tot i que no se sap com funcionava, se sap que era un enorme tendal muntat sobre una marquesina de fusta. Aquesta estava col·locada sobre l’estructura de la suma cavea i el mur exterior, 22 Art de Roma i de l’antiguitat tardana en el qual trobem unes mènsules foradades, en les quals descansaven els pilars de fusta. La seva col·locació era una feina reservada per als mariners.
El Colisseu va ser construït usant tècniques tradicionals i innovadores. Per a fer l’esquelet intern, usaran set pilars de travertí, entre els qual estaran les galeries de pas; seran units amb murs d’opus caementicium recobert d’opus testaceum. Pel que fa al sistema constructiu, Giuseppe Gozzo defensa que es va construir una macro bastida de 50 metres d’alçada per a la realització de la façana i aixecament dels pisos; és una teoria verticalista. Però Rabun Taylor creu que el Colisseu es va bastir amb l’ajuda de grues, que aixecaven l’edifici planta a planta (es construïa una, si col·locaven les grues a sobre i se’n feia la següent).
MÒDUL D: AUGUST I EL PODER DE LES IMATGES 1. El programa de renovació cultural En època tardo republicana, és a dir, els primers 70 anys del segle I aC, les escultures romanes presentaven a les figures vestides (els homes importants vestien la toga) i amb una clara intenció realista. Ho podem veure en escultures com l’Arringatore (80 aC), que tot i estar feta en bronze s’ha conservat fins als nostres dies, i el Togat Barberini (s. I aC), del qual el cap es un afegitó. Els dos caps que porta el patrici remeten a un costum romà que consistia en la realització de bustos de cera dels difunts de les més altes esferes de la societat, per tal de poder portar-los en processó. El cap del pare, a l’esquerra, mostra unes intencions idealitzadores, mentre que el de l’avi, realistes. Això ens porta a recordar que la civilització grega, tot i que va ser conquerida pels romans, no ho va ser d’una forma total, ja que els conqueridors no van imposar la seva cultura, sinó gairebé al contrari; varen copiar i adaptar molts aspectes de la grega. Es per això que la majoria d’escultures romanes seguiran els seus ideals de realisme i no representació de nus, 23 Art de Roma i de l’antiguitat tardana però també trobarem artistes que es decantaran per un ús de les característiques gregues, com pot ser la idealització i la nuesa. D’aquest fet és un clar exemple l’escultura del General de Tívoli, que ha presentat problemes de datació per presentar característiques de totes dues cultures.
Si observem el rostre, ens sembla un home d’uns 50 anys, i per tant, que té una clara intenció retratística, motiu pel qual es data entre el 90-70 aC. En canvi, si només ens fixem en el tors, podríem estar observant un jove atleta; apareixen els músculs molt ben definits i la toga tapa només el sexe, tot i que insinua la línia de les engonals.
Aquesta idealització fa pensar que la seva realització sigui del segle II aC. El fet d’anar descalç portava inscrit una simbologia, ja que era característica de divinitats i herois. Obstant això, i com ja hem dit abans, en època romana predominava el realisme, com podem veure en Dona vella. No ens mostra un rostre idealitzat, sinó un ple d’arrugues i marcat pel pas del temps.
L’aparició del nodus, pentinat típic d’època republicana, ens ajuda a la datació de la obra. El Iulius Caesar dels Museus Vaticans és un retrat pòstum de l’emperador i una clara mostra d’idealització. Tot i això, els trets físics són els seus, cosa que se sap gracies als perfils de les monedes.
La numismàtica és una important font documental, ja que el fet que fossin objectes que estaven en constant moviment, garantien la difusió d’allò que duien gravat. Serà per això que Octavi i Marc Antoni les utilitzin per tal de difondre el dia a dia de la seva disputa pel poder de Roma.
Octavi promourà l’encunyació de monedes amb la representació del diví Eneas fugint de Troia i la inscripció Caesar, per reivindicar i recordar el caràcter diví de Juli i la seva estirp. L’any 43 aC, quan Octavi tenia només 20 anys d’edat, va organitzar un exèrcit, es va autoproclamar cònsol i va començar a idear una macro escultura eqüestre de la seva persona. Aquesta, abans de ser feta, ja circulava a les monedes de la època, que ens mostren l’evolució de la idea de tenia August per a la seva obra. La primera que es va fer ens mostra una inscripció, SC, senatus consultum, volent dir que la realització de l’escultura havia estat consultada i aprovada pel Senat.
L’element que apareix entre les dues lletres representa l’esperó d’un vaixell, pel que està remetent al lloc de col·locació de la futura escultura: la rostra. August apareix sobre el cavall al pas i amb el lituus a la mà, bàcul símbol del poder romà. A la segona moneda, el genet ja no apareix amb el lituus, sinó que estén el braç per assenyalar. A la tercera, el cavall ja apareix al galop i la inscripció SC està substituïda per Populi Iussi, ja que tot i que pels volts de l’any 40 aC havia perdut el recolzament del Senat, mantenia el del poble. L’any 31 aC apareixerà la quarta moneda, on el genet 24 ...