Modul 3 i 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Desenvolupament humà I
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 24/03/2015
Descargas 5

Descripción

Apunts dels mòduls 2 i 3 desenvolupament humà I

Vista previa del texto

1. Desenvolupament prenatal – Del zigot a l'organisme humà La primesa fase és la germinal, en la qual es multiplica activament les cèl·lules i adopta una forma esfèrica i al final de la segona setmana 'implanta a l'úter. Comença aquí l'intercanvi alimentari gràcies a una capa de cèl·lules especialitzades. S'inicia la fase d'embrió que dura fins al segon més. Una multiplicació accelerada de cèl·lules fa que es formin tres capes: ectoderma, mesoderma i endoderma.
Ectoderma: dona origen al sistema nerviós i a la pell.
Mesoderma: esquelet, músculs, aparells circulatoris i excretor.
Endoderma: aparell digestiu i respiratori i sistema glandular.
Crea al seu voltant un sac que s'omple de líquid amniòtic. La funció es amortir els cops eventuals i regular la temperatura. El cordó umbilical es una extensió del fetus cap a una zona de la paret uterina que es coneix amb el nom de placenta. Mitjançant això es fa l'intercanvi nutritiu entre mare i nen durant la resta de període prenatal. No obstant això també es un poc defectuosa perquè permet que hi passin virus o pastilles ingerides per la mare que poden afectar el nadó. Altres funcions: servir de via d'eliminació d'allò que el nadó refusa i produir hormones necessàries per a la bona marxa de l'embaràs.
Al final del primer més de gestació ja s'hi distingeixen el cap, coll i tronc i es comencen a veure alguns sistemes com el nerviós, ossi... tot i que la seva mida sigui només de dos mil·límetres i mig.
La tercera fase de l'embrió es la del fetus des del final de segon més quan l'embrió queda unit a la placenta pel cordó umbilical fins al novè més. En aquest moment es corona el procés de configuració d'òrgans, de la posada a punt i primer funcionament dels diversos sistemes i també sorgeix la diferenciació sexual. Es mostra capaç de reaccionar a alguns estímuls externs i els sistemes de percepció gustatiu i auditiu entren en funció.
Vintivuit setmanes es la data límit per a que el fetus sigui viable. Si es produeix entre les 28 i les 36 el nen es prematur. El que tindrà una adaptació més problemàtica com dèficit respiratori, dificultat per a autoregular la temperatura. Aquests problemes influeixen en ordres de caire psicològic. Al prematur se l'aïlla de la mare i se'l col·loca en una incubadora cosa que afecta l'ajustament de la criatura amb la mare, que és un entorn peculiar de transició en la fase neonatal.
L'organització es desplega al llarg de la fase prenatal. ( Es tot el que s'acaba d'explicar sobre que es diferencien parts del cos, etc.) El desenvolupament de Werner ens fa adonar que aquells aspectes constitueixen la diferenciació. L'investigador té la convicció que allà hi ha a cada instant un organisme, un sistema integrat. Així el desenvolupament es caracteritza per la diferenciació d'estats globals i tendeix a nous estats globals. En tots hi ha equilibri, organització vivent. El metabolisme: incorporar nutrients necessaris i expulsió dels que no es necessita. Aquest contribueix a la configuració morfològica en la fase embrionària.
– Les primeres conductes: l'emergència de la psique Descartes va fermar aquesta dualitat ànima / cos i l'eleva a la categoria de principi universal. Pel psicòleg actual aquesta dicotomia que contraposa els fenòmens que s'estableixen en el cos als fenòmens de la ment és una relíquia històrica. Coste al 1977 diu que l'home es el seu cos, en francès. Els fenòmens psíquics son inherents a la corporeïtat i recíprocament el cos suporta una activitat psíquica. La manifestació d'això és el que anomenem conducta o comportament, sempre fora de l'organisme. El fet evident de la conducta es que hi ha moviment i aquest neix de la necessitat que té l'organisme de reajustar els seus estats d'equilibri interns en relació amb el medi vital. El moviment també es la manifestació externa dels canvis d'estat dels sistemes orgànics. Indica que l'organisme funciona. S'ha fet una classificació dels àmbits en què l'organisme es posa en funcionament, son els grans eixos d'orientació de l'organisme cap al món extern: alimentari, reproductor, protecció, relació amb els altres... Aquesta manera de fer les coses s'anomena funció. Funció alimentària, reproductora.. La conducta és l'exercici de les funcions vitals i emergeix quan hi observem els primers moviments. Situar el punt d'origen de la conducta en una fase del desenvolupament intrauterí resulta objecte de conveni.
Arnold Gessell (18801961) diu que amb els primers moviments detectables neix la conducta en el fetus, de dos mesos. La conducta corporal s'articula sobre la postura: una de les funcions primordials de la qual és adaptar la massa corporal a la gravetat. L'altra és organitzar l'acció externa: tota acció pressuposa un mecanisme postural i cada instant d'un acte es pot considerar com una actitud postural momentània (Gessell i Amatruda, 1945) Descripció sobre el desplegament de la conducta del fetus de la 8a i 28a setmanes: el fetus s'agita, es va posant dret cap a la vertical, a mesura que se'n configura el cap, el flexiona, el fa girar i mou les cames (els copets), estira els braços, tanca la mà i fins i tot hi ha fotografies curioses del fetus que es mamen el dit. Segons Pretchl (1986) els canvis de postura són els més adaptatius. Segurament ajuden a que no s'enganxi el cos del nen a les parets del sac amniòtic i adquireixi flexibilitat circulatòria. Fa que influeixi en la posició de sortida pel canal vaginal. (Carmichael 1970).
En quant a desenvolupament fetal sorgeixen dos preguntes: la causa que l'origina i quina funció té. Sabem que no provenen d'estímuls, així que suposem que neixen dels processos de reajustament als desequilibris interns de qualsevol que és un sistema obert.
Wolf (1986) diu que no tenen res d'espontanis, sinó que són reaccions a canvis interns o a pertorbacions que afecten els paràmetres que defineixen un estat de comportament. Pel que fa a la funció, diversos autors diuen que en aquell moment no en té cap, sinó que són preparatoris (prospectiva) d'activitats que es desplegaran plenament en la vida extrauterina (per exemple el fet de moure el tòrax). Se suposa que posen a punt el sistema muscular respiratori de manera que el seu automatisme es desplegui amb totes les garanties en el part i el nen pugui respirar quan ja estigui fora del ventre.
Tots aquests moviments i accions sense funció aparent ha donat lloc a la llei de funció anticipatòria: perquè l'organisme pugui sobreviure en el seu entorn ecològic ha de tenir ja estructures disposades a entrar en acció. (Charmichael, 1970) La teoria dels sistemes: diu que la finalitat de tot sistema vivent és viure, o sigui, mantenir el seu nivell d'organització. L'arribada d'un estímul exterior es una forma d'induir-lo a canviar d'estat i la reacció que té. (comportament). No es en realitat una reacció a una cosa que ve de fora, sinó una acció per restablir l'equilibri.
En el cas dels pas del fetus per diferents nivells, estem d'acord que els ha d'anar reajustant i d'aquí emergeix el comportament. El punt final es que en el cas de l'estudiant de psicologia, l'estudiant ha de tenir en compte els dos punts de vista, el del mateix organisme humà i el de l'observador, i que tots dos son simultanis.
– La sensorialitat del fetus: fins fa poc hi havia la creença que el fetus no percebia, sol sentia.
Sentia gana, molèsties.. però aquesta creença s'ha acabat. Actualment hi ha la certesa que els fetus a les 16 setmanes de gestació un nivell de percepció tàctil, olfactiva i gustativa notables. Es sap que reaccionen bruscament als sons intensos, a través d'experiments amb micròfons, etc. Es sabut que la seva capacitat sonora progressa imparablement fins al moment de nàixer i que el fet de no presentar cap moviment davant d'estímuls es senyal de pertorbacions severes. Els sorolls que mes senten son els del cos de la mare, com digestius, respiratoris, etc. però també sorolls externs. De Casper i Fifer 1980 diuen que les veus que mes reconeixen son les humanes, i que prefereixen la de la mare per davant de qualsevol altra veu femenina. El nen en capta la tonalitat afectiva, la qual l'impregnarà potser decisivament.
Claude (1982) diu que l'entorn auditiu exerceix una profunda influència sobre el desenvolupament dels sentits d'una banda i el de la seva afectivitat de l'altra. Una pol·lució sonora repercuteix podent formar una sordesa parcial en el nen.
– L'entorn matern: l'embaràs: les mancances nutritives fetals, segons Barrett (1982) poden afectar al desenvolupament del sistema nerviós del fetus, se'n pot ressentir el seu creixement i pot tenir un baix pes amb conseqüències com una baixa eficàcia del sistema immunològic i una porta oberta cap a infeccions intrauterines, està mal preparat per a afrontar l'estrès del seu infantament. L'ansietat de la mare produeix un fenomen de vasoconstricció en el seu intestí i la placenta, aquestes tensions afecten el fetus per la via alimentària o generant d'altres complicacions en l'embaràs.
Cal recordar que a vegades els organismes infantils posen en joc recursos que els permeten remuntar el curs de les patologies. Per això, sabem que cada organisme és únic i diferent i que no tots tenen perquè seguir el mateix recorregut, encara que hi hagin semblances entre molts. Hi ha unes altres circumstàncies que si afecten la mare poden afectar també el nadó. Els pediatres Jan Winberg i Peter de Chateau (1982) quan tracten la relació de la mare amb el nounat fan un repàs d'allò que es ser mare en la nostra societat occidental. No totes les mares accepten d'entrada la seva maternitat i moltes veuen amenaçada la seva vida professional o social per la dedicació que aquest nen exigirà. Tot això porta a una pertorbació psicològica en elles.
Es va descobrir que les mares tenien tendència a reproduir amb el fill les mateixes pautes que havien seguit amb elles les seves mares. L'embaràs constitueix una espècie de crisi en la vida, la relació de la qual depèn en gran mesura de com s'han resolt i de com s'han superat altres conflictes i crisis anteriors. L'equilibri mental té un gran impacte sobre la dedicació i cria dels fills i sobre la vida emocional que tenen.
A tot això, estan d'acord que hi ha una assistència mèdica molt avançada però que faria falta també una de psicològica que ajudaria molt a futures mares.
2. Desenvolupament neonatal Considerem aquest període el primer mes del nou nascut, en el que es posa a prova la capacitat per adaptar-se a l'entorn. Adaptació del sistema intern (visceral i nerviós). Aquest es caracteritza per una allau d'estímuls que li arriben amb l'entorn que acaba d'estrenar.
2.1 El part Bronfenbrenner introdueix el concepte de transició ecològica per a qualificar el pas d'un microsistema cap a un altre de nou. L'organisme infantil està materialment acoblat a l'organisme matern. A partir d'ell es forma la pròpia organització. Aquest acoblament es trenca en el part i és substituït per un altre tipus d'acoblament: el psicològic. Això es el pas de la relació biològica a la psicològica.
La transició ecològica es objecte de diversos nivells d'anàlisi. En el primer pla el medicoobstètric que contribueix a un part feliç. En segon hi ha l'atenció psicològica necessari per a la mare i al nounat. Es evident que ens centrarem en aquesta darrera qüestió.
Es comenta que es corre el perill de deshumanitzar el part. Això significa posar obstacles a la relació psicològica que s'ha d'establir entre mare i fill, que es el primer graó de la relació social àmplia en que el nen desenvolupa potencial humà. Winberg i De Chateau (1982) critiquen la fredor asèptica i l'absència d'assistència social que avui dia pateix la mare. Un recorregut pel part en la història mostra que aquelles mares que han tingut un part més natural, fa disminuir els sentiments d'ambivalència i inseguretat que avui en dia es pateix. Donem tota la importància a la mare, però la criatura hi té molt a veure ja que es ella també qui fa lliscar pel canal del part i qui ha de fer entrar aire als seus pulmons en el moment de ser fora, i tot el que es normal per a que sigui més ben acollit per aquells de qui dependrà totalment en la primera fase de la seva existència.
2.2 La relació de la mare amb el nounat Entre el nounat i la mare s'ha de teixir un enllaç de relacions psicobiològiques. Posarem com a exemple dos aspectes. En primer lloc l'alletament: la mare nodreix el nen, però a més això, quan aquest acte es interromput la mare li diu paraules cariñoses o el gronxa per tal que el nen continui empassant-se la llet. Aquest acte es el que es transforma en psicològic i sobretot personal entre mare i fill. Així, el fet de nodrir-se s'acompanya d'un ritual social.
El segon aspecte es la termoregulació: les cries necessiten l'escalfor que la mare els proporciona quan entren en contacte pell amb pell. Les experiències de Harlow expliquen que aquest contacte te efectes sedants i d'equilibri psicològic. Cap als anys 70 es va fer molt la pràctica de col·locar els nounats nus sobre el cos de la mare també nu. El que portava a fer aquesta pràctica era els possibles beneficis psicològics. Aquesta situació de contacte es pot assimilar al que M. Catherine Bateson (1979) anomena contextos d'aprenentatge. Son situacions en que hi ha uns reajustaments de comportament en un temps molt breu i amb una eficàcia màxima. Postula que l'efecte que s'aconsegueix és ajustat i indeleble perquè l'atenció està estructurada de tal manera que recull només els detalls mes rellevants i exclou els altres. La finalitat es sempre que mare i fill s'adaptin i es complementin psicològicament l'un a l'altre, ella aprèn a ser mare amb uns esquemes molt més ràpids i concrets i ell aprèn a comportar-se com a futur humà.
2.3 El nadó com a organisme adaptat una de les tesis fonamentals dels psicòlegs és que la primera infància és el que és perquè ha evolucionat durant milers d'anys per a satisfer les seves exigències d'adaptació immediates.
Williams (1966): cada estadi del desenvolupament té una missió doble. Primer l'organisme ha de fer front amb èxit als problemes de supervivència immediata la qual cosa es un assumpte d'adaptació i segon, ha de gestar a l'estat subsegüent. El nen sobreviu al mateix temps que es desenvolupa.
Des de l'angle neuromuscular , els moviments reflexos es una de les organitzacions primordials del nounat. Són reflexos típics com la succió. Els reflexos desapareixen a poc a poc en els primers mesos. Per Piaget els reflexos son el punt d'origen del procés d'organització de l'acció.
L'enfocament més actual sobre el nivell d'organització psicològica l'hem de donar a B.
Brazelton. Proposa una sèrie sèrie senzilla d'accions amb el nadó poques hores després d'haver nascut. El resultat serà una panoràmica sobre les capacitats d'auto-organització que té el nadó.
(Ex pàgina 21 a dalt de tot).
El protocol de Brazelton permet apreciar si l'organisme es capaç de controlar els seus estats d'excitació: mantenir-se en un nivell òptim de consciència, una tendència a dormir altre cop o excitar-se fins posar-se a plorar. Els primers moments de comunicació entre nadó i alguna altra persona es produeix ja entre les mirades i la cara d'aquests. Es mostra una habilitat per atendre les senyals humanes segons el mateix autor.
Per al nadó es enormement adaptatiu el fet de donar mostres de receptivitat i de capacitat de reacció als senyals comunicatius de les persones que l'envolten i satisfer així les seves expectatives de percebre per mitjà de la reciprocitat les impressions més elementals que li indiquen que es un humà.
3. Desenvolupament perceptiu 3.1 El nou panorama del desenvolupament perceptiu: avui en dia regna la concepció sistèmica o ecològica que diu: si cada organisme existeix acoblat al seu entorn vital, l'anàlisi del seu comportament és inseparable dels fenòmens que el provoquen. Adoptem el principi sistemicoecològic que és l'organització interna de l'organisme la que determina la franja peculiar de fenòmens als quals és potencial perceptiu.
Von Uexkull (1956) diu que cada organisme animal viu en un món perceptiu sui generis. Un segon corol·lari ens convida a concebre com a sistema no solament l'organisme, sinó també a aquest dins del seu nínxol ecològic. Tot això ens porta a una segona faceta de la percepció: el caràcter adaptatiu i la relació amb l'acció que té. Von Hofsten (1985) raona que, atès que una de les propietat més notables de la percepció és la seva immediatesa això implica una maquinària de calibre molt fi. La percepció, contràriament a tota la tradició clàssica, no és per a veure el món ,sinó per a actuar-hi. L'acció enriqueix la percepció.
La percepció es considera el pilar sobre el qual es sustenta la resta de processos cognitius.
3.2. Desenvolupament de la percepció: aspectes generals i mètodes d'estudi El procés està lligat a la maduració nerviosa (sensorial i motriu) i al creixement corporal. També hi influeix la maduració intensiva del cervell, el creixement del cap. En una paraula, els fenòmens de maduració tenen incidència en el desenvolupament perceptiu.
La percepció auditiva del fetus es precoç i recull particularment vocalitzacions humanes i sons rítmics. La visual té petites manifestacions ja des del moment de nàixer. En els moments d'atenció els nens segueixen amb els ulls l'entorn proper i es detenen particularment en les vores dels objectes i en els punts de contrast. Un altre domini perceptiu més desenvolupat en el moment de nàixer es el cinestèsic com ja hem vist amb experiències de contacte pell a pell entre la mare i el nounat. El format experimental bastant satisfactori per a les modalitats visual i auditiva es el que s'anomena paradigma d'habituació / deshabituació, que consisteix a habituar el nadó a un fenomen perceptiu i després d'alterar-lo, avaluar-ne la reacció. La conducta observable ha estat la disrupció d'un estat d'atenció al qual s'ha habituat momentàniament el nadó. Una altra pot ser la reacció d'arribar a un objecte que ha percebut. La interpretació psicològica de la deshabituació s'ha de fer amb cautela.
3.3. El desenvolupament de la percepció visual La teoria de la percepció ha d'explicar com el sistema nerviós processa l'estímul visual fins a produir una reacció conductual. Hi ha tres nivells de complexitat, però ens centrarem en el primer amb la teoria de J. J. Gibson (1979) sobre la percepció en els primers mesos de vida. Son els inicis del bucle percepció-acció.
La teoria de Gibson és netament ecològica. Hi ha un acoblament entre l'organisme i el seu entorn de manera que la percepció no resideix ni en el feix lluminós ni en l'aparell perceptor, sinó que neix en la conjunció entre tots dos. Concep aquesta articulació organisme-entorn com un bucle, en què en un dels seus pols hi ha allò que la naturalesa ofereix com a immediatament perceptible i en l'altre, accions biològicament primordials com caminar. Aquest bucle l'anomenem affordance i fa referència a l'animal i a l'entorn amb matisos que no conté cap mes terme dels que ja hi ha perquè implica la complementarietat d'aquests. Son exemple d'affordance un objecte que es pot agafar(pilota) que integra l'adequació de la seva mida i velocitat a l'acció manual d'agafar.
La cara afectuosa i la veu expressiva també son affordances que ajuden a l'adaptació i desencadenen conductes com el somriure. Aquesta concepció acostuma a traslladar la concepció gibsoniana a uns quants principis. Primer:la percepció capta fonamentalment relacions: les que impliquen la posició dels cossos entre si i amb relació amb el perceptor (prop lluny). Capta també invariants: la mida dels cossos, la posició relativa d'uns i altres quan l'observador es desplaça, però també successos en el temps, particularment els derivats de moviment. Estableix que la imatge estàtica no existeix, de fet, en la retina, els organismes perceben els fenòmens visibles a partir d'un flux de llum, que esta en canvi continu perquè els objectes o el mateix perceptor es mouen. Per Eleanor Gibson consisteix a descobrir invariants d'ordre superior. Un exemple d'aquest invariant es la percepció de la vocal a. Es la mateixa sigui quin sigui el to i el timbre de veu de la persona que la pronuncii. La percepció de la a surt de sobreposar el so i la configuració bucal facial que l'acompanya.
Les criatures des de que neixen son visualment sensibles al moviment, i aquest desvetlla progressivament múltiples detalls de l'espai que s'obre davant la vista. Diversos equips d'investigadors han establit punts decisius del desenvolupament perceptiu. Els nens tenen una primera percepció de la profunditat de l'espai des que tenen aproximadament un mes. Si es fa avançar un objecte que sembli que el tocarà, se sobresalta i als tres mesos aparta el cap.
L'explicació es que quan li acostem l'objecte, la imatge retiniana es fa gran en la mateixa proporció a la velocitat amb que es fa l'acció. A partir dels 5 mesos té un recurs nou basat en el moviment: canvi de paral·laxi. Quan el perceptor mou el cap, els cossos visibles es desplacen en sentit contrari al moviment del cap, els que son mes a prop mes ràpidament dels que son lluny.
Avantatges de la visió binocular: entenem que es la fusió d'imatges que es projecten en una única percepció. Es la visió estereoscòpica, percebre la posició i distància relatives dels objectes en profunditat. Aconsegueix això gràcies a la disparitat binocular, que es la discrepància entre les imatges de la retina quan els ulls es fixen en el mateix punt de l'espai. Granhud ( 1985) ha comprovat que els nens son sensibles a la disparitat binocular a partir dels 5 mesos. Es una capacitat que obre la via a altres avenços decisius com la percepció que els objectes mantenen la forma i mida tot i ser vistos a distància i diferent, i la percepció molt més precisa d'aquesta distància. Al llarg del primer any de vida s'estableixen els fonaments del desenvolupament perceptiu: una percepció en profunditat de l'entorn ple d'objectes a diferents distàncies i que es destaquen d'un fons, una percepció dels fets gràcies al moviment, una idea sobre el fet que els objectes son entitats individuals, la mida i forma dels quals no varia i la textura que tenen desvetlla qualitats materials com la compacitat, rigidesa...
L'adquisició de binocularitat i el recurs als índexs de textur o de la perspectiva son fonamentals en aquest desenvolupament. Sobre aquests fonaments el nen anirà empeltant el seu aprenentatge perceptiu. Quan aconsegueix la postura bípeda es veurà forçat a fer servir les noves affordances que justament li permeten de muntar la seva locomoció.
3.4 El desenvolupament de la percepció auditiva El sistema auditiu ja funciona abans del naixement. Experiment de Einas i altres 1971 amb nens de un a quatre anys. El model experimental per estudiar la percepció auditiva tes basa en l'anomenada percepció categorial. Si a un adult se li fa sentir una successió d'elements fonètics que varien imperceptiblement en una dimensió, no percep la diferència. Si en un determinat moment es canvia per un pa, el subjecte ho percep com a diferent. Es postula l'existència d'un processador de parla innat, que l'evolució ha posat a punt per al servei exclusiu de la percepció del llenguatge. (Ex. Nens a la pagina 28 i 29).
avui en dia hi ha una altra tesi que proposa que la percepció de la parla és només una part de la capacitat auditiva més general, i que d'aquesta deriven les representacions que son efectivament discriminatòries a nivell fonètic Kuhl 1989. Aportarem només una dada a favor d'aquesta tesi. Els nens de l'edat dels subjectes d'Eimas discriminen més elements fonètics contrastants que els que assumeix el llenguatge en el qual estan immersos. Cap a l'edat d'un any, perdren aquesta capacitat universal i es centren més a la del llenguatge propi. En altres termes, l'aprenentatge intervé molt segurament en la construcció de les representacions a nivell fonètic que marquen els contrastos significatius dins de cada llenguatge.
3.5 El desenvolupament de la percepció hàptica: es la que discrimina o reconeix els objectes mitjançant l'activitat tàctil manual. Son diverses les propietats que caracteritzen un objecte mitjançant el tacte: la forma, mida, textura, suavitat, aspror, pes, temperatura... La clau d'aquest progrés sembla que pot residir en el desenvolupament de la destresa manual, cosa que adquireix sentit si s'accepta que la discriminació hàptica descansa sobre l'exploració que fan les mans (Bushnell i Boudreau 1993).
les criatures discriminen cap als 4 mesos la mida dels objectes i cap als 6 els reconeixen per la temperatura i grau d'aspror. A partir d'aquesta edat ja son capaços de furgar, rascar, moure... la qual cosa els permet de reconèixer-los pel pes i la textura. Cap als deu o dotze mesos ja son capaços de estar asseguts i en equilibri, les dues mans es poden dedicar a una exploració coordinada. El desenvolupament de la percepció hàptica es un cas molt il·lustratiu del bucle percepció-acció. L'acció guia el procés; mentre el grau de destresa manual es insuficient, les habilitats de reconeixement hàptic han d'esperar al seu torn.
3.6 El desenvolupament de les percepcions olfactiva i gustativa Les àrees del cervell humà interessades en l'olfacte, estan relativament menys desenvolupades que en la resta de mamífers. S'ha demostrar que els nens petits detecten molt precoçment determinades olors i son igualment capaços de discriminar de manera fina unes olors d'unes altres, s'habituen i es deshabituen a aquestes. Sembla que els nens son més sensibles que els adults. Encara que s'ha vist que l'estudi de la olor hauria d'anar relacionat a un context social també, ja que moltes olors son agradables o desagradables segons la cultura, és a dir que son olors apresses. Encara que hi hagi olors que son definitivament universals.
El sentit del gust és a la cavitat bucal, particularment en la llengua on hi ha les papil·les gustatives. Aquest es construeix d'acord amb 4 gusts bàsics: dolç, salat, àcid i amarg. Des de la fase neonatal els nens ja reaccionen a aquests 4 gusts i ho fan amb mímiques diferents (reflex gustatiu facial). Hi ha una regressió de les papil·les en els nens i cap als 6 anys ja tenen la mateixa que els adults. Es patent que el desenvolupament del gust està lligat amb el desenvolupament general infantil. La raó es que el gust és la clau en l'alimentació i aquesta és un assumpte primordial en els nens: tan pel que fa a la seva qualitat i adequació dietètica com pel fet que al voltant del menjar es crea una manera de relació de les criatures amb els seus pares. Els pares son molt sensibles a les ganyotes dels nadons quan ingereixen (agrada o no agrada). Aviat els nens fan servir aquestes formes d'acceptació o rebuig del menjar i aixi regulen la interacció comunicativa. Al voltant del menjar i de la percepció gustativa s'edifica probablement un gran planell de la vida emocional dels nens.
3.7 La coordinació perceptiva intersensorial Hem estudiat cada percepció per separat, no obstant això, el nostre món / percepció està unificat. A la vegada que sostenim un objecte també l'estem mirant, l'estem estudiant i si té una olor específica la sentim.
En l'argot psicològic aquest fenomen es coneix com la percepció intermodal. Entre molts interrogants, n'hi ha dos de primordials: tenen coordinació intersensorial els nens petits? La resposta es que si, segons l'experiment de Brazelton, si fem sonar una campaneta el nen girarà el cap cap a ella. Vista i oida estan relacionades. També hi ha un altre experiment i es que quan tenen pocs mesos i tracten d'agafar un objecte, obren la mà i ajusten la posició i l'obertura mirant només l'objecte. Això significa que calibren propioceptiva-ment la mà mitjançant la vista. Des de quan? Des de que neixen, encara que no tan hàbil com quan es fan grans. I un altre de més general: quina explicació té aquest fenomen? En algun grau i d'alguna manera les percepcions infantils estan integrades quan naixem. La investigació actual centra els seus esforços a construir un model teòric de la integració perceptiva.
3.8 La percepció social: una de les dimensions mes importants pel nen es la social.
La percepció auditiva recull i integra particularment vocalitzacions humanes i sons rítmics. Els infants integren des de molt aviat la figura i les vocalitzacions maternes en una sola percepció, i organitzen el seu comportament de resposta a aquestes amb una precisió admirable.
La percepció visual: ja des de que tenen poques setmanes es la cara humana la que reconeixen: primer el perfil del cap i les parts prominents, com les orelles i la barbeta, una mica mes tard els ulls i la boca que son zones de contrastos foscos.
Hi ha un altre domini, el tacte: correspon al pediatra i psicoanalista René Spitz el mèrit d'haver insistit en el paper que fa en els orígens de la percepció el que ell anomena organització cenestèsica. La seva tesi 1965 es que en els nens hi ha una modalitat de percepció primordial especialment apta per a canalitzar els senyals tàctils i rítmics. Contraposa aquesta sensibilitat cenestèsica al que anomenarà percepció discrítica. Relaciona el sistema cenestèsic amb el to afectiu i amb la comunicació primordial feta de ritmes i tons; el sistema diacrític es el de la percepció visual i auditiva-lingüística que obre la via franca als processos cognitius. Llança una ombra de dubte en l'equació de desenvolupament es igual a progrés.
Crida l'atenció que el mon perceptiu de les nostres criatures estigui, particularment per mitjà del sistema cinestèsic obert a senyals rítmics els quals es transmeten en el contacte corporal i en els tons de veu; i també que sigui la cara dels humans un dels desencadenants de la seva activitat perceptiva. Això ens suggereix que el seu nínxol ecològic es ja des del començament eminentment social. Es com si l'evolució dels aparells perceptius i el grau de funcionalitat que tenen s'hagués fet mes perquè, el nen capti com a ecològicament rellevants els fenòmens que emanen de les persones i no tant els de l'entorn físic.
...