Tema 4 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 2º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2015
Páginas 19
Fecha de subida 16/03/2015
Descargas 10

Vista previa del texto

FUNCIONS TUBULARS I REGULACIO DEL pH Són processos de reabsorció, secreció i síntesi. En els túbuls renals les coses es fan d’una forma ordenada i seqüencial, si no fos així no serien prou eficients.
REABSORCIÓ: Si nosaltres estem filtrant uns 125ml/min i els mecanismes de reabsorció no funcionessin estaríem tot el dia al lavabo. Això vol dir que reabsorbim molt, de manera que aproximadament un 1% arriba a l’orina. És una reabsorció molt gran al llarg de la nefrona.
La reabsorció es pot produir si hi ha una gradients de pressió favorables. Tenim un capil·lar peritubular i al costat tenim la llum del túbul on hi ha les cèl·lules que absorbeixen aigua i soluts. Tenim una membrana basal que regula el que es pot recuperar i el que no, des de la llum cap a les cèl·lules tenim soluts de mida petita.
Ha d’existir una pressió favorable per a que el líquid i els soluts passin des del túbul renal cap al capil·lar. La pressió dins els túbuls és baixa. La pressió hidrostàtica és baixa als túbuls renals que no pas als capil·lars. El líquid s’acumula a l’interstici renal i la seva pressió hidrostàtica és de 6mmHg, molt baixa. Al capil·lar és de 13mmHg. Si d’un lloc a 6 hem d’enviar el líquid a un lloc on a 13 és complicat. Al líquid intersticial la pressió col·loidoosmòtica tissular generada per les proteïnes de l’entorn és mes baixa que la concentració de proteïnes del plasma. La pressió dels capil·lars peritubulars és alta perquè els capil·lars venen a continuació del lloc on hem perdut aigua i soluts petits, la concentració de proteïnes és més alta que a qualsevol altre lloc. Aquesta pressió permet recuperar el líquid, que hi hagi un drenatge del tot el que absorbim als túbuls renals. Sinó s’acumularia al líquid intersticial. Tenim un gradient favorable a la reabsorció. Pressió col·loidoosmòtica i oncòtica és el mateix.
EPITELI TUBULAR: Els túbuls tenen cèl·lules de diferents tipus i a cada segment fem alguna cosa:      Túbul proximal Les cèl·lules tenen una alta superfície en contacte amb la llum i tenen vellositats i mitocondris ja que és un teixit molt actiu.
Part descendent de la nansa de henle  El tub s’aprima i les cèl·lules que l’entapissen són una mica pobres.
Porció ascendent prima  Les cèl·lules tampoc són massa bones.
Porció ascendent gruixuda Les cèl·lules tenen millor aspecte.
Túbul distal Tenim cèl·lules d’alta capacitat metabòlica i al túbul col·lector tenim cèl·lules diverses.
1 *La contribució de la nansa de henle és important tot i les cèl·lules que té.
Veiem un esquema on recordarem que a l’interstici renal l’osmolaritat creix de manera centrípeta, a la part més exterior del ronyo és de 300 com el plasma aproximadament però a la zona central és de 1200.
S’ha de tenir present el gradient.
D’alguna manera és causat pel treball de la zona i hi ha poca sang que vagi a la zona central del ronyo.
Al segment vermell es reabsorbeixen les substancies que tenen un elevat contingut energètic com els cossos cetònics, la glucosa, el citrat i els aminoàcids, també els pèptids i proteïnes petites que s’hagin filtrat. Acompanyant la recuperació de nutrients tenim absorció de sodi, clorur, bicarbonat i fosfat. Es produeix la recuperació de tot allò que és important energèticament i acompanyat de molts ions. A més se’n secreten d’altres.
A la porció descendent de la nansa de henle pintada de color blau només reabsorbim aigua. El líquid que circula per dins es torna més concentrat.
2 A la porció ascendent de la nansa de henle pintada de color verd tenim unes parets impermeables a l’aigua, només permeten reabsorbir soluts. Al principi de la zona ascendent tenim un líquid molt concentrat del qual anem recuperant els ions.
Al túbul distal pintat de color rosa podem decidir quants ions ens quedem o secretem. És una feina fina. A la part del túbul col·lector absorbim més o menys quantitat d’aigua en funció de les nostres necessitats.
Al principi hi ha mola feina a fer i després anem fent coses per parts. Finalment seleccionem el que ens interessa o no recuperar. Al final a la orina tenim menys d’un 1% del sodi filtrat i menys de l’1% de clorur. Trobarem el que no volem, és un procés molt eficient.
El següent gràfic és el mateix però amb una idea quantitativa de la participació de cada segment en el procés. A la càpsula de bowman tenim el 100% de tot perquè es produeix la filtració. Quan arribem al començament de la nansa de henle tenim el 30% de tot perquè el túbul proximal fa molta feina. Després, quan arribem al túbul distal tenim un 10% de clorur i sodi i un 20% d’aigua, és un líquid hipotònic. Al final del túbul distal tenim un 2% de sodi i clorur i entre 5-10% aigua, és un líquid hipotònic. Recuperem ions de forma selectiva i amb l’aigua ja veurem.
Al final del túbul col·lector tenim menys d’1% de l’aigua que variarà en funció de les nostres necessitats i del que ingerim.
3 TÚBUL CONTORT PROXIMAL: Fa una feina de selecció. Es recupera el que interessa com la glucosa, els aminoàcids, proteïnes petites que hagin filtrat... Tenim dues vies la transcel·lular (a través de la cèl·lula) i la via paracel·lular (Entre les cèl·lules).
Es reabsorbeix entre un 60-65% del filtrat. El que es recupera ja no té les mateixes propietats biològiques, si es filtra una proteïna o pèptid es recupera com a material que es pot utilitzar però no com a proteïna amb funcions, es digerirà. Es recuperem per un procés d’endocitosi mediada per receptor que ens obliguen a digerir la proteïna i per tant si es filtra la PTH ja no la tenim com a tal, tindrem els aminoàcids per a utilitzar. És molt important perquè així no cal sintetitzar-los de nou. El sodi, l’aigua i el calci es reabsorbeixen acompanyant els nutrients. Es reabsorbeix aproximadament el 60% del fosfat i és un procés inhibit per la PTH que té acció fosfatúrica i inhibeix la reabsorció de fosfat en aquest nivell. Es secreten ions hidrogen. En general el nostre metabolisme en produeix un superàvit. Si la orina no tingues substàncies que tamponen seria corrosiva. Se secreten anions orgànics com el taurocolat de les sals biliars, o l’àcid úric. Aquestes substàncies es bescanvien per clorur.
Tenim una imatge que ens mostra el túbul contort proximal i la llum on tenim tot el que s’ha filtrat. Algunes coses passen per transport paracel·lular. També tenim cotransportadors per recuperar la glucosa i altres àcids orgànics com el citrat o l’acetoacetat. Les substancies es recuperen amb cotransport amb sodi. Es recupera molt de sodi.
Alguns ions orgànics com el fosfat es poden recuperar amb aquests processos. Es secreten ions hidrogen. Una part es recupera bescanviant-lo amb hidrogen. El clorur acompanya anions orgànics, es bescanvia. Enviem un anió fora i ens quedem amb un clorur. Alguns cations orgànics es poden secretar i es bescanvien per ions hidrogen però no es tan important quantitativament.
Tenim la Na/K ATPasa que envia el sodi cap al líquid extracel·lular. El potassi es reabsorbeix en part i torna cap a fora a favor de gradient. Hi ha canals que permeten treure el potassi. Surten cations orgànics i entra clorur potàssic al líquid extracel·lular. S’absorbeixen nutrients amb cotransport amb sodi, els ions hidrogen es bescanvien per sodi, el clorur pels anions etc. Correspon a un 60% i el 100% en el cas dels nutrients. Els mecanismes de cotransport i els transportadors només s’expressen en el túbul proximal, en el distal no tenim mecanismes per transportar glucosa.
4 NANSA DE HENLE: Té dues porcions que fan accions diferents.
1. PORCIÓ DESCENDENT  Les cèl·lules són molt primes, reabsorbeixen aigua i són impermeables a les sals, no recuperen soluts. En definitiva el líquid que surt del túbul proximal és isoosmotic, però quan surt de la nansa de henle només absorbeix aigua i per tant el fluid és més concentrat i queda hiperosmotic.
2. PORCIÓ ASCENDENT  Al principi com que la concentració de sals és important perquè hem extret l’aigua es comencen a recuperar soluts de manera més o menys passiva però conforme anem pujant s’ha de reabsorbir gastant energia. Al principi és completament impermeable a l’aigua i tenim al final transport actiu de sodi i reabsorció d’altres ions. El fluid cada cop és més concentrat, es recupera aigua perquè l’interstici és 5 comparativament més concentrat. L’aigua passa fàcilment de l’interstici a la branca descendent de la nansa de henle. A la part central el líquid és més concentrat i el fluid és hiperosmotic i en un primer moment la concentració és molt alta i recuperem ions sense permetre el pas de l’aigua. D’aquesta manera nomes es recuperen ions que al principi és fàcil perquè la concentració és molt elevada i després hem de fer transport actiu d’ions. La poca sang dels vasos rectes s’ho han d’emportar, a l’interstici renal té aquesta osmolaritat tan gran perquè la sang que hi passa és poca. No es treuen els ions que s’han absorbit. Al final de la nansa de henle on hi ha transport actiu el fluid és hipoosmotic.
A la nansa de henle, a la part gruixuda tenim els processos més actius. Tenim el transportador Na/K que permet incorporar moltes sals. A la membrana basolateral tenim la bomba Na/K que bombeja el sodi cap al líquid extracel·lular.
A més a la via paracel·lular van entrant ions.
6 TÚBUL CONTORT DISTAL: A la porció ascendent de la nansa de henle no hi ha manera de recuperar aigua perquè És impermeable, nomes recuperem sals. El líquid es va tornant més diluït perquè absorbim aigua i traiem sals. El que arriba al túbul distal és un líquid hipoosmotic que normalment conte sals i aigua, però a partir d’una concentració relativament alta d’ions caldrà encara reabsorbir. És una part molt difícil.
El túbul distal és poc permeable a l’aigua per s’hi porta a terme l’acció de l’aldosterona. Aquí podem optimitzar la recuperació de sodi si convé o deixem que s’elimini. Podem decidir quan reabsorbim. És la zona on hi ha el transport actiu de calci i on es sintetitza el calcitriol, la seva ultima hidroxilació. Es sintetitza per estimulació de la PTH, s’hidroxila i permet que a nivell del túbul distal puguem tenir una reabsorció de calci important que està regulada pel calcitriol i la influencia de la PTH. En aquesta zona podem produir secrecions de potassi importants perquè el potassi i el sodi es bescanvien. Generem un fluid hipoosmotic perquè recuperem sals. Les parets són poc permeables.
Tot i que li arriba un fluid relativament pobre en ions, és capaç de recuperar-ne encara més. Es poden generar gradients de concentració importants. Es produeix secreció d’ions hidrogen i és on la orina pot agafar un pH més àcid.
En el túbul contort distal tenim entrada de sodi, clorur i potassi. Tenim una Na/K ATPasa que s’expressa en quantitats altes per poder arrossegar el sodi cap al líquid extracel·lular. L’entrada de sodi no és molt difícil, però costa energia transferir-lo cap al líquid extracel·lular perquè té més sodi que l’interior de la cèl·lula.
El potassi que s’ha bescanviat pot sortir a favor de gradient cap a la llum.
7 TÚBUL COL·LECTOR: És la zona on tenim l’oportunitat de recuperar l’aigua que ens interessa. Són parets que poden transportar una mica de sodi però el més important és que decidim quina quantitat d’aigua recuperem. L’absorció d’aigua lliure no té perquè anar acompanyada de soluts i està regulada per la hormona antidiürètica i l’efecte està mediat per les aquaporines, en concret la 2.
Tenim les cèl·lules del túbuls col·lectors on hi pot haver transport de sodi perquè tenim la Na/K ATPasa a la zona del túbul cortical on hi ha receptors d’aldosterona i es pot activar el procés hormonalment. La resta del túbul té poca activitat en referencia al sodi.
És el lloc on tenim la diana més important de la hormona antidiürètica.
VASOPRESSINA O ADH És una hormona que es produeix al nucli supraòptic i paraventricular on tenim les neurones magnocel·lulars que s’originen a l’hipotàlem i tenen les seves terminacions a la part posterior de la hipòfisi. A nivell de la hipòfisis posterior alliberen la ADH i per tant es consideren neurohipofisaries.
Té 9 aminoàcids i s’assembla estructuralment a la oxitocina. Es secreta quan les neurones del nucli supraòptic detecten un increment en la osmolaritat del plasma. És l’estímul primari. Les neurones són osmoreceptores, poden directament detectar les concentracions del líquid extracel·lular que es troba en contacte amb elles. Si la concentració és elevada secreten l’ADH.
8 El seu òrgan diana més important és el túbul col·lector del nefró. La idea és que la osmolaritat del plasma és l’estímul primari perquè sabem que les neurones que les produeixen són directament osmoreceptores. Per sota de 300mosm/l la secreció de la hormona antidiürètica és molt baixa i es comença a disparar a partir d’aquest valor. És el que succeeix quan un animal és euvolèmic. Quan un animal és hipovolèmic comença a disparar la producció d’ADH abans dels 300mosm/l, això vol dir que les neurones són osmoreceptor però detecten a més altres inputs que provenen del sistema cardiovascular. Quan al sistema cardiovascular hi ha una hipovolemia o pressió baixa es comença a potenciar la recuperació d’aigua a nivell renal fins i tot quan la osmolaritat no és massa elevada.
L’osmolaritat la podem tenir elevada quan estem deshidratats. Una hipovolemia es pot produir quan tenim una hemorràgia i llavors s’activa la producció d’ADH. Optimitzem el líquid que ja hem utilitzat, recuperem més líquid.
Si tenim un animal hipervolemic, aquest pot tolerar un increment de la osmolaritat de plasma fins a valors superiors a 300mOsm/l del plasma. Pot tolerar millor que augmenti l’osmolaritat dels seus líquids per tal de no augmentar més la volèmia. Secreten ADH més enllà dels 300mosm/l.
Si ens situem a les neurones magnocel·lulars sabem que influeix l’augment de l’osmolaritat que fa que descarreguin.
També sabem que hi ha inputs del sistema circulatori relacionats amb la detecció de pressió arterial baixa i via nervi vague envien la senyal i els baroreceptors detecten que hi ha pressió baixa i es detecta al nucli hipotalàmic que estimula la secreció d’hormona antidiürètica.
Una altra cosa que passa alhora que tenim una disminució de la pressió arterial és que es produeix renina i angiotensina II que té receptors a les neurones magnocel·lulars de manera que quan incrementa la producció d’angiotensina II s’activa la producció d’ADH.
Finalment en algunes situacions com les de vòmits intensos via l’estimulació de l’àrea postrema s’estimula la secreció d’hormona ADH que és el punt final que ens permet recuperar aigua quan tenim una excessiva concentració del líquid extracel·lular o bé si perdem líquid o tenim una disminució de líquid extracel·lular.
9 Per contra hi ha situacions on tenim una inhibició de la producció d’hormona antidiürètica. Aquestes situacions passen per la recepció de substancies del tub digestiu. Es frena la producció d’hormona antidiürètica via nervi vague.
Beure aigua inhibeix la secreció d’ADH tot i que encara no l’haguem digerit. S’activen mecanorreceptors de la zona faríngia que envien un senyal per frenar la producció d’hormona antidiürètica, no és un senyal massa potent. És un senyal que s’anticipa. Si fem un estímul elèctric de la zona faríngia també passa.
L’etanol inhibeix la secreció d’ADH i això fa que aquestes neurones magnocel·lulars descarreguin de forma més lenta. Si produïm menys ADH la conseqüència és que recuperem menys líquid i per tant tenim més diüresi, l’etanol augmenta la diüresi. S’activa el nevi glossofaringi que inhibeix la producció d’ADH. Es pot prevenir la ressaca ingerint molta aigua encara que el cos no ho demani.
No hi ha CAP hormona que reguli la osmolaritat de l’orina o la seva concentració. L’ADH regula la osmolaritat del plasma, no de la orina perquè és un producte de rebuig que no interessa a ningú. Pe tal de mantenir estable l’osmolaritat del plasma s’acaba modificant la de la orina, però no és el seu objectiu.
10 RECEPTORS v1 (IP3): A)HORMONA  La vasopressina o ADH té efectes vasopressors poc importants. Els receptors que medien els efectes vasoconstrictors de l’ADH són els v1 que van associats a increments de calci. És poc important perquè per aconseguir vasoconstricció posant ADH hem de tenir concentracions molt elevades de l’hormona i mai tenim aquestes concentracions en sang. S’ha descrit al laboratori però poc més. Els receptors estan relacionats amb efectes metabòlics com increment de la glucogenòlisi i de la glucèmia i de l’adhesió però només en concentracions elevades.
A nivell endocrí per tant té poca importància.
B)NEUROTRANSMISSOR  L’ADH en realitat és un neurotransmissor i neuromodulador al cervell on tenim neurones vasopressinèrgiques. Quan la vasopressina surt a la sang i fa accions endocrines es distribueix per tot l’organisme i per arribar a nivells alts se n’ha de produir molta. En el sistema nerviós, com que les neurones connecten per sinapsi, per poca ADH que hi hagi ja tenim concentracions elevades que actuen sobre els receptors postsinàptics que són de tipus v1.
Com hormona té accions poc importants però com a neurotransmissor els seus efectes són importants. Té moltes accions relacionades amb la receptivitat sexual, la conducta materna i l’aprenentatge i memòria.
RECEPTORS v2 (AMPc): Els receptors v2 medien els efectes sobre el túbul col·lector. Estan acoblats a l’adenilat ciclasa i estan relacionats amb la disminució de la diüresi. Afavoreix la recuperació d’aigua i disminueix el flux sanguini a la medul·la renal i augmenta el transport d’urea.
RECEPTORS v3 (IP3): Tenim receptors v3 a l’adenohipòfisi relacionats amb la producció d’ACTH. Però no sabem per a què.
*Els més important són les accions a traves dels receptors v2.
11 ACCIÓ ANTIDIÜRÈTICA AMB RECEPTORS v2: A la llum tubular tenim el que ha quedat després que el fluid hagi passat per tot el nefró. Normalment tenim un líquid hipoosmòtic. Per la via sanguínia, a la banda del líquid extracel·lular, tenim l’arribada d’ADH que troba els receptors v2 i s’incrementa l’AMPc. Condiciona que les vesícules que tenim amb aquaporines de reserva de tipus 2 es fusionin amb la membrana apical de la cèl·lula i això permet que l’entrada d’aigua sigui molt ràpida. L’efecte és molt ràpid. Per la transferència de l’aigua contem amb l’aquaporina 2 i després l’aigua s’ha de transferir al líquid extracel·lular a través de les aquaporines 3 i 4 que s’expressen a la membrana basolateral.
AQUAPORINES: Les aquaporines són proteïnes amb 6 dominis transmembrana que formen un canal especialitzat en la transferència d’aigua.
Al túbul col·lector és molt important l’aquaporina 2. Hi ha moltes aquaporines que s’expressen selectivament en unes zones determinades de l’organisme i que s’encarreguen de traspassar líquid d’un compartiment a un altre. A l’ull, per exemple, són molt importants perquè regulen la pressió intraocular.
12 REGULACIÓ DE L’EQUILIBRI OSMÒTIC: Si augmenta l’osmolaritat del plasma o tenim vòmits o sudoració intensa i ens deshidratem, es produeix un estímul que es transmet directament o indirectament a través de nervi vague o àrea postrema i condicionen un increment de la producció d’ADH que afavoreix la reabsorció d’aigua selectivament a nivell del túbul col·lector i ajuda a normalitzar l’osmolaritat del plasma i així incrementem la volèmia.
En un individu que ha patit una hemorràgia severa, cremades o amb diarrea, per exemple, és molt important l’activació de l’ADH que ens ajuda a recuperar el líquid extracel·lular per mantenir equilibrada la volèmia, la concentració osmòtica i la pressió sanguínia.
PRODUCCIÓ D’ORINA: Si bevem massa aigua inhibim la secreció d’hormona antidiürètica. Podem tenir una hemodilució i tenir canvis en la concentració salina. Es pot produir orina diluïda. Si bevem molta aigua o en determinades malalties on no es produeix hormona antidiürètica haurem de beure aigua tot el dia perquè no recuperem gran part del filtrat cada vegada que la sang passa pel nefró. Tindrem una diüresi tremenda i molta dependència d’ingerir aigua. És la diabetis insípida perquè l’orina és molt diluïda i no hi ha glucosa. Cada vegada que filtra el plasma pel ronyó perdem un 10% de 125 ml/min.
Quan nosaltres produïm orina diluïda al túbul col·lector es recupera aigua i urea i contribueix al gradient d’osmolaritat de l’interstici. Si tenim costum de prendre molta aigua i de tenir permanentment l’hormona antidiürètica inhibida tenim menys capacitat de concentrar l’orina. Quan s’absorbeix aigua en el túbul col·lector també s’absorbeix urea que es queda acantonada aquí perquè hi ha poca circulació; s’incrementa la concentració de sals a l’interstici que farà que la pròxima orina sigui més concentrada.
Els animals amb dietes pobres en aigua concentren molt la orina perquè a la seva dieta hi ha un predomini de proteïnes i produeixen més urea que queda a la zona central i quan es recupera ajuda a que el gradient d’osmolaritat en aquesta zona sigui alt.
13 REGULACIÓ DEL pH: El pH del líquid extracel·lular està regulat per mecanismes que poden ser ràpids o a llarg termini.
  Mecanismes ràpids  Són mecanismes mediats per tampons intracel·lulars o extracel·lulars i per mecanismes respiratoris. Els mecanismes respiratoris són molt ràpids perquè l’equilibri amb l’àcid carbònic és ràpid. Quan tenim ions hidrogen excedentaris fulminem el bicarbonat del plasma i el CO2 marxa. Així perdem ions d’hidrogen cada vegada que marxa un CO2.
Mecanismes a llarg termini El sistema renal afavoreix que es recuperi el bicarbonat que ha filtrat.
Sintetitza bicarbonat i amoníac que té una funció molt important en la regulació del pH.
14 A) ACIDOSI: Hi ha dos tipus d’acidosi la metabòlica i la respiratòria.
1. Respiratòria  Està relacionada amb situacions d’hipoventilació i una baixada de pH que comporta un increment del CO2.
2. Metabòlica  Les metabòliques tenim menys pH i disminueix el CO2. Estan relacionades amb altres processos com diarrea, vòmits, increments de la degradació de greixos (cetosi), funcionament incorrecte del ronyo i per tant no podem eliminar ions hidrogen.
B) ALCALOSI: És la situació contrària. Es pot produir per hipersecreció d’aldosterona.
15 SECRECIÓ DE H+: Es fa seguint diferents estratègies segons l’àrea.
 TÚBUL PROXIMAL Hi ha una entrada de sodi a canvi de la sortida d’ions hidrogen. S’elimina el 60% dels ions hidrogen en excés. Si mirem el pH del líquid del túbul proximal, aquest té 10 vegades menys concentració de protons que el líquid extracel·lular i això es així gracies a les substàncies tamponats. Sinó seria molt més àcid.
 TÚBULS DISTAL Tenim una bomba electrògena que ens permet secretar ions hidrogen en grans quantitats i a més generem gradients mot grans de concentració d’ions hidrogen. Així, tot i que al túbul proximal el líquid té un pH de 6.5, la orina final pot tenim un pH de 5.
TÚBUL PROXIMAL: El primer que passa és que normalment el nostre metabolisme és excedentari en ions hidrogen que hem d’eliminar i si podem recuperem el bicarbonat que s’ha filtrat.
Per recuperar el bicarbonat , els ions hidrogen es bescanvien per sodi i es combinen amb el bicarbonat per formar anhídrid carbònic i aigua. Els gasos difonen molt bé per la membrana, el CO2 entra a les cèl·lules del túbul proximal on tenim un enzim que és l’anhidrasa carbònica que ajunta el CO2 i l’aigua. Es regenera bicarbonat que passa al líquid extracel·lular. Així es recupera. És una funció important del túbul proximal.
16 TÚBUL DISTAL I COL·LECTOR: El més important és que la bomba que bombeja els ions hidrogen a la llum que gasta energia i es generen gradients importants. S’acidifica la orina.
L’anhídrid carbònic del plasma pot difondre en aquestes cèl·lules del ronyo i aquestes cèl·lules amb el CO2 fabriquen el bicarbonat que retorna al plasma i generen ions hidrogen. Converteixen l’anhídrid carbònic en bicarbonat que torna al plasma. Els ions hidrogen es bombegen a la llum. S’eliminen ions hidrogen i recuperem bicarbonat. Ens permet mantenir el pH estable.
Si nosaltres tenim una situació d’alcalosi tenim les cèl·lules intercalades β que acidifiquen el medi extracel·lular. Són com les α però fan la funció contraria i estan polaritzades del revés. El que fan és que a partir de l’anhídrid carbònic del plasma fabriquen bicarbonat que es secreta a la llum i els ions hidrogen es secreten cap al líquid extracel·lular.
Les cèl·lules es posen en marxa en situació d’alcalosi.
17 Es fa segons convingui al ronyo. Normalment tenim un excés d’ions hidrogen i l’orina sol ser àcida.
Es generen petits gradients de concentració d’ions hidrogen.
En el túbul distal tenim la bomba electrògena que s’expressa en grans quantitats, les cèl·lules intercalades tenen vesícules amb bombes intercalades de reserva. En situacions d’acidosi la bomba s’expressa a la llum i en alcalosi a la membrana basolateral.
Les cèl·lules intercalades poden ser de dos tipus les α que corregeixen l’acidosi i les β que corregeixen l’alcalosi. En presencia d’un canvi significatiu del pH del líquid extracel·lular es fusionen.
Hi ha altres mecanismes que contribueixen o ajuden a que la secreció sigui correcta, en el túbul proximal hi ha una gran quantitat de substancies que provenen del filtrat i tenen una gran capacitat tamponadora. En el filtrat i en el líquid extracel·lular tenim fosfat que filtra i en el túbul proximal en trobem en grans quantitat en forma de monohidrogenfosfat que nosaltres utilitzem com acceptor d’ions hidrogen. Si excretem molts hidrògens això faria baixar molt el pH, però tot i secretar-se’n molt baixa poc el pH gracies a substàncies com el fosfat que actua com a acceptor d’ions hidrogen, i després no es reabsorbeix. Queda formant part de la orina.
Per altra banda tenim l’amoníac. El ronyo pot metabolitzar aminoàcids i com a conseqüència es formen quantitats elevades d’amoníac. Els grups amino es desprenen i formen amoníac que és un gas i per tant pot difondre. Si les cèl·lules produeixen amoníac difon cap a la llum perquè travessa les membranes, si tenim un superàvit d’ions hidrogen els de la llim es combinen amb l’amoníac formant l’amoni. L’amoni no difon i un cop es troba protonat queda presoner al fluid. Freqüentment a l’orina si fem un anàlisi del sediment urinari trobarem uns cristalls com els de la imatge. Així el pH de l’orina no és tan àcid.
18 PUNTUALITZACIONS:  Quan tenim una acidosi els ions hidrogen pintats de verd poden entrar a la cèl·lula i es produeix un bescanvi d’hidrogen per potassi. D’aquesta manera ens podem trobar que tenim quantitats importants que surten de la cèl·lula cap al líquid extracel·lular i complica les coses perquè pot comportar problemes a nivell cardíac. És una hipercalèmia (Excés de potassi).
 Quan hi ha una situació d’alcalosi pot passar que surten ions hidrogen de l’interior de la cèl·lula cap al líquid extracel·lular i entrin ions potassi. Es produeix una hipocalèmia o hipopotassèmia. També ocorre quan hi ha una rapida expansió del líquid extracel·lular com per exemple quan secretem molta aldosterona.
També es pot produir un intercanvi d’hidrogen per sodi en comptes de potassi. Comporta alteracions en el comportament dels músculs.
 19 ...