el acompañamiento social en los recursos educativos (2014)

Resumen Español
Universidad Pere Tarrés (URL)
Grado Educación Social - 1º curso
Asignatura fonaments
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 02/06/2014
Descargas 0

Vista previa del texto

EL ACOMPAÑAMIENTO SOCIAL EN LOS RECURSOS EDUCATIVOS L’acompanyament ha de fer possible el canvi de les persones per tal de que aquestes tinguin la possibilitat de formar part de la societat o s’hi puguin reinserir i puguin recuperar la seva autonomia, amb el dret a ser acompanyats, encara que cal tenir clar que no tot és acompanyament.
Amb el temps, s’ha anat creant una idea més o menys conjunta sobre el concepte d’acompanyament, i cada cop més està esdevenint un dels sistemes més recurrents, tot i que encara queda molt per poder posar la teoria en pràctica.
De qué va eso de acompañar Acompanyar és fonamentalment l’acció de caminar al costat d’una persona Acompanyar, implica caminar al costat d’una persona sense la necessitat de fer de vigilants ni protectors que eviten que la persona s’equivoqui. El que acompanya no té la resposta ni la solució de tots els problemes en els que es troba el pacient, sinó que serà una part del seu camí adoptant la proximitat adequada sense afogar ni abandonar.
Los tres tipos de acompañamiento y los puentes para volver a conectar La idea de l’acompanyament la trobem en diferents marcs teòrics i diferents pràctiques professionals relacionades amb les persones.
L’acompanyament es sol fer servir en tres grans grups d’intervencions: Acompanyament social, acompanyament educatiu i acompanyament terapèutic Acompanyament social: És el que té més tradició, i representa la forma bàsica de treballar amb les persones i els grups amb dificultats per inserir-se a la societat.
Acompanyament educatiu: És una reformulació del concepte de tutoria, que tindrà com a objectiu aconseguir que siguin tutors de les seves pròpies vides.
Acompanyament terapèutic: Fa referència al fet d’acceptar atendre els processos dels pacients i no només les patologies. Fer veure que no n’hi ha prou amb només un tractament mèdic sinó que cal acompanyament.
Tot i aquesta divisió, els tres acompanyaments van plenament lligats entre ells i sempre es donen, encara que en proporcions diferents segons la situació, és a dir, que podem fer un acompanyament social però en clau educativa, per exemple.
Encara es podria incorporar un acompanyament complementari; Acompanyament entre recursos, dispositius i serveis: Molt sovint, les persones deambulen de servei en servei i van derivant-les d’un lloc a un altre sense cap sentit. Aquestes, normalment no perceben que el que els ofereixen tingui a veure amb els seus problemes. Aquest acompanyament és una forma de treballar la reconnexió ajudant a reconstruir un itinerari personal entre recursos.
A vegades, es tracta d’acompanyar els recursos per tal de que compleixin les seves funcions El derecho a ser acompañado Conviene no asociar de entrada acompañamiento con déficits Quan es confirma la necessitat al dret a ser acompanyat, es remarca que l’afectivitat de les accions socials, terapèutiques o educatives estan associades a la companyia.
És a dir, que els recursos no obtindran els mateixos resultats si no es fan amb una clau d’acompanyament, ja que segurament es quedarien estancats en un punt sense possibilitat d’avançar.
Acompanyament és un doble dret, dret a rebre determinades prestacions (no ens referim a penitència) i serveis socials, i dret a la personalització i al suport personalitzat perquè aquestes ajudes acabin essent eficaces i puguin generar un canvi en la persona.
Moltes vegades les dificultats neixen de les distàncies, les rigideses professionals i dels recursos. Es tracta de proporcionar amb les respostes el conjunt d’estímuls i suports que els individus necessiten, i és per això que l’acompanyament no és una pauta preventiva sinó una manera de garantitzar l’eficàcia de les intervencions professionals.
Algunas aportaciones más sobre el acompañamiento social En els components bàsics de l’acompanyament del manual de trobem: Relació d’ajuda i suport en el procés de canvi de la persona Tutorial empàtic centrat en l’orientació, estimulació i diàleg Construcció de la relació a través d’una acollida Tot el treball es fa a través d’un itinerari personal i individual, i normalment es treball a través de la discussió, la negociació i el pacte d’objectius i estratègies a nivell individual, i a nivell grupal, es fan activitats en grup on les persones experimenten èxit i es senten útils i valuosos.
L’acompanyament social es pot interpretar a través de tres dimensions; Pal·liativa o lenitiva, de reducció de danys, de suport emocional, de manteniment o millora de la qualitat de vida D’aprenentatge, rehabilitació, canvi personal De desencadenar canvis en els patrons, situacions o estructures socials Un poco de historia para entender lo que ha pasado L’auge de l’ús de l’acompanyament es remunta durant la crisis dels models dels anys 90, sobretot en els àmbits de la drogoaddicció i els problemes penals.
Durant aquest període, els models d’intervenció estaven molt poc definits, i es basaven en el paradigma sanitari. En molts casos es creia que els pacients no eren capaços de pensar i opinar per ells mateixos, i no hi havia un marc de referència clar.
Els grups divers de professionals i especialistes( treballadors, educadors, monitors de lleure,etc.) no actuaven de manera conjunta i no tenien la necessitat de comunicar-se per treballar junts. No obstant, tot i que no hi havia consciència de treball en xarxa, es començava a potenciar la derivació dels pacients a altres rams.
Els recursos sanitaris i socials, eren incapaços de donar solucions integrals a tots els individus que acudien als serveis en situació de risc d’exclusió i pobresa , i moltes vegades, es feia servir el model assistencialista per a les persones sense sostre, sense tenir en compte cap model clar de reinserció o integració.
Una propuesta metodológica del acompañamiento para los recursos socioeducativos En un procés d’acompanyament, Acollir, seduir, convèncer són tres conceptes claus, i si no es tenen en compte, resulta impossible atendre de manera adequada als grups de persones que accedeixen al servei.
L’acollida és vital per a la posterior intervenció, ja que en les primeres trobades es posa en joc la possibilitat d’establir un vincle educatiu i relacional. Normalment les persones són ateses en el moment que arriben per iniciativa pròpia o per derivacions d’altres recursos, i la intervenció ha de ser immediata.
Això, suposa una gran coordinació amb els diferents professionals del centre, el qual ha de tenir una filosofia basada en els punts següents: Obertura: Requereix escolta, empatia a l’hora de fer un diagnòstic, no prejutjar i interectuar amb la persona des de la seva globalitat i no des de les aparences.
Proximitat: És vital a l’acollida per transmetre tranquil·litat i confiança, aconseguir atraure a l’individu, generar una connexió amb el professional, tenint en compte els límits. El professional ha de ser capaç de ser un referent i donar una primera informació, orientació i resposta a les primeres necessitats bàsiques. Per aconseguir això, caldran altres professional que també intervinguin en el procés des d’altres àmbits (sanitari, psicològic, judicial...).
Necessitat d’arriscar: És molt important creure en les intervencions arriscades que fem. No podem actuar des del dubte.
Un primer pla bàsic: A la primera entrevista que es fa ja s’ha de crear un primer pla on s’estableixin algunes accions d’actuació per començar a enfrontar les necessitats des de diferents àmbits.
La primera part de l’acollida és l’entrevista inicial, i després cal crear un ambient cuidadós on s’ha d’estar atent al pacient a través de diàlegs i preguntes buscant que el pacient es senti a gust. Després de tot això podem identificar tres vies d’actuació: La primera és la de coordinar tots els professionals dels programa per tal d’iniciar el procés, i si cal derivar-lo en altres entitats.
La segona part es basa en observar el pacient i els professionals del programa per veure si el recurs que se li està oferint és l’adequat per ell i es decidirà si segueix o no en aquell programa. En aquesta fase també és molt important veure el grau de motivació que mostra el pacient davant del recurs.
Per últim, es fa una recollida de dades exhaustives de la seva vida social, sanitària, laboral i judicial de la persona, i es fan plans per pactar compromisos i ajudes.
Hacer planes, pactar compromisos y ayudas En el procés d’acollida, es comencen a veure resoltes algunes necessitats bàsiques, i es veuen millores petites en l’usuari. Quan això passa, el professional responsable torna a avaluar la situació per perfeccionar el pla d’actuació, el qual és firmat per les dues parts per assegurar que es compleixi.
Els compromisos han de ser realistes, tenint en compte la situació de la persona, i s’han de poder medir d’alguna manera per poder veure clarament si s’ha superat el repte o no. No es poden fer servir termes com “millorar l’autoestima”, i els objectius marcats han de ser flexibles i revisables per tal de que es puguin matisar i canviar els objectius del programa si es creu necessari. L’acollida és feina de tots els agents que intervenen en la persona Concreciones, cambios, avances, retrocesos En aquesta fase, l’usuari passa de ser tractat a nivell individual a formar part d’un grup i un espai on la persona porta a terme diferents activitats, però sempre sota el control d’un professional que s’ocupa de totes les activitats que fa l’usuari i al qual sempre pot acudir ja que, de fet, s’han de planificar trobades amb la persona que participa per tal d’evaluar les dificultats i les millores que presenta el participant, servir de suport si es pateix alguna crisis, té alguna necessitat o problema.
El professional ha de mostrar maduresa personal i educativa, proximitat i autoritat, ha de saber parlar amb la persona, captar emocions, gestionar discretament la informació que rep dels altres professionals, etc.
En tota la intervenció la persona no està sola sinó que té tot un equip de professionals al darrera que l’assessoren i es crea un intercanvi d’informacions per tal de crear un pla d’actuació conjuntament evitant solapaments en la intervenció.
Una de les causes que ha fet augmentar el nombre d’exclusió ha sigut per la triple ruptura de protecció: La feina i les prestacions d’Atur, la família i la comunitat. És per això que en el procés d’acompanyament és imprescindible que hi constin les activitats que l’acostin a la comunitat perquè pugui rebre però també aportar.
Punto y final Quan es parla del model d’acompanyament, un dels perills que més es van nombrar va ser el de crear dependència de l’usuari, ja que quan una persona en exclusió troba un lloc on agafar-se s’hi pot aferrar. No obstant, aquest procediment es treballa de tal manera que la dependència es gradua de més a menys i així, tot i que potser el grau de dependència és molt més alta en un principi, a mesura que va avançant el procés, aquest aferrament va disminuint progressivament fins que al final l’individu ja pot actuar en plena autonomia.
A vegades, les persones tornen al cap d’un temps, però això no és sinònim de fracàs en el model. L’última fase de l’acompanyament, com les altres, també ha de ser dialogada i s’ha de fer una avaluació del recorregut de la persona, així com un projecte de continuïtat amb uns nous objectius per no deixar la persona a l’estacada i deixar clar si poden o no poden tornar a fer servir aquell servei.
10 Aspectos trasversales, propios de todas las fases 1. Personalització: Cada persona acompanyada és diferent, i per tant també seran diferents els objectius i recursos de cada cas, igual que la seva evolució.
2. Grupal: L’acompanyament es du a terme en un àmbit grupal de sociabilització perquè la persona interaccioni amb altres de les quals rep suport.
3. Equip: A més del professional de referència, és molt important que hi hagi tot un equip al darrere que revisi i avalui la feina del professional.
4. Integralitat: L’acompanyament té una visió integral de la persona, és a dir que observa les seves mancances i dificultats, però també les seves habilitats.
Afronta totes les dimensions: Afectiva, sanitària, legal, formativa laboral...
5. Coordinació i treball en xarxa: Algunes vegades per mediar, altres per fer de pont amb altres serveis normalitzadors, per compartir informació...
6. Anades i vingudes: Els processos d’exclusió no són lineals, i cada persona té una trajectòria diferent per això calen plans, anades i vingudes,nous passos.
7. Llibertat: És necessari partir de la llibertat de la persona a l’inici o la continuació del procés. No pot venir per obligació, ja que l’acompanyament requereix la implicació de la persona.
8. Relació humana basada en la igualtat: El rol educatiu ha d’estar definit, però des d’una connexió humana i profunda amb la persona, i per tant no és possible una no implicació.
9. Formació continuada: Durant el procés s’ha de mantenir una posició d’autocrítica i autobservació i compromís amb una formació continuada. El creixement personal i professional en capacitats i habilitats hauria de ser permanent ja que acompanyar requereix formació, maduresa i responsabilitat.
10. Visió crítica: És necessari que la persona que acompanya tingui compromís i visió crítica de la situació d’injustícia i desigualtat ¿Sirve para algo el acompañamiento? El model d’acompanyament és el més eficaç a nivell humà, i genera efectes positius molt significatius, ja que a través d’aquest sistema hi ha gent que ha sortit de l’exclusió social, de la pobresa, la drogadicció o inclús han pogut accedir a diversos tractaments o ajudes socials, alguns s’han estalviat anar a la presó, han augmentat la seva autonomia, autoestima, formació i habilitats, etc. Tots aquests avenços s’han aconseguit a través de l’esforç diari de molts professionals Cinco cuestiones de futuro I.
Increment de persones en exclusió i pobresa vinculades amb els processos migratoris. En alguns casos, les diferencies culturals i idiomàtiques replantejaran la intervenció ja que els diàlegs i els plans seran necessariament diferents. A més, com que en molts casos no tindran els permisos de ciutadania, també s’haurà de modificar l’actuació respecte els que no tenen aquest problema.
II.
Va relacionat amb els que a la feina diària, de forma poc adequada, es denominen crònics. Aquestes persones últimament passen de ser ateses a no estar-ho, o han estat derivades a altres serveis sense masses expectatives de fer nous passos. Cal pensar com seguir fent l’acompanyament a aquestes persones per generar-los nous objectius.
III.
Les persones denominades “perfils de baixa exigència” poden avançar.
L’existència de consums, dependències i conductes antisocials no és un obstacle insalvable quan hi ha una mínima motivació. Ara està ple de centres que potencien aquest col·lectiu; Centres de baixa exigència, sales de consum higiènic. El repte és averiguar què es pot oferir i com es pot seguir treballant amb aquestes persones sense institucionalitzar la baixa exigència, i en canvi, dinamitzant-la.
IV.
Intervenció a través dels seus llaços i no de les seves ruptures. Això requereix treballar l’acompanyament a nivell individual, però també comunitari i familiar.
V.
Poder entredir tot el que s’ha vist fins ara. Tenir la capacitat de revisar contínuament i reinventar-se a mesura que les necessitats canvien i es transformen, normalment de forma més ràpida que els recursos i els professionals.
...