tema 2 (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Història d'Espanya i Catalunya
Año del apunte 2013
Páginas 29
Fecha de subida 10/03/2015
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

2.1 La revolució liberal 1. La reforma agrària liberal: condicionaments de la Hisenda i nova estructura de la propietat territorial En la revolució liberal s’havia de tenir en compte que era un estat de l’Antic Règim, arruïnat que no podia fer les seves funcions de la guerra del francès i a la pèrdua de colònies que el van arruïnar del tot. Malgrat això hi havia alguns que volien mantindre aquest sistema, aquests sectors eren l’església i el rei (alguns nobles també). Aquests es negaven a un canvi en l’estat. La noblesa no s’hi va imposar perquè els seus ingressos disminuïen igual que els excedents ja que molta gent s’oposava a pagar les rentes. A més la noblesa tenia por del que havia passat amb la revolució francesa. Per això la noblesa estava a favor del canvi en el sistema.
Sabien que havien de perdre alguna cosa per mantenir les propietats de les terres.
El rei va tornar després de la invasió francesa i no va voler mantenir l’estat de l’antic règim i el va substituir per un estat liberal. L’antic règim va caure i es van crear les bases per un estat liberal. L’estat liberal va néixer sobre una condició fiscal dolenta perquè l’estat anterior el va deixar així de dolent. Van liquidar les institucions dels nobles, església que dominaven els que tenien el poder. També van liquidar els sectors que obtenien beneficis i no eren poderosos. Aquests eren la propietat comunal, els gremis.
La revolució liberal va liquidar els de dalt però també algunes institucions. Va ser un procés polític, llarg i militar (guerres contra els que volien mantenir l’antic règim (carlins)). Tot el territori espanyol estava envaït per francesos, van crear la constitució de 1812 i es el primer pas per començar amb la revolució liberal, després van tornar els reis que van marxar i es va instaurar l’absolutisme.
Es va produir un canvi institucional: van substituir les institucions de propietat imperfecta de l’antic règim perquè passés a ser perfecte. La propietat era imperfecte perquè els nobles no podien vendre. La propietat perfecte havia de ser individual, particular. La llibertat il·limitada d’ús i disposició d’aquest factors garantitzava una adequada assignació dels recursos, i per tant, un augment sostingut de la producció i del benestar econòmic. L’església no podia vendre les terres mortes. Per a que la terra circulés com a mercaderia no hi podia haver restriccions. No hi havia problemes amb béns mobles, només immobles.
Van fer unes reformes per liquidar les imperfeccions com la desamortització eclesiàstica i civil, l’abolició del règim senyorial i la desvinculació de les possessions de la noblesa, la supressió del delme i la anulació de les normes restrictives en l’ús de la terra.
1. Liquidació del règim senyorial (1837) i abolició del mayorazgo (1841). La noblesa no pagava impostos però si cobrava ingressos del seu poder com a noble. Els nobles estaven disposats a perdre aquest règim senyorial. Dos tipus de senyorios: a. Es liquida el jurisdiccional (dret que tenien els senyors sobre la terra): es aquell que es liquida d’una única llei. (nobles de fer justicia) perden aquest senyorio i l’estat els va indemnitzar. També es va liquidar els monopolis i els privilegis senyorials.
b. Es liquida el territorial: s’elimina el mayorazgo (1841) pero els nobles no perden la terra. Perden els privilegis fiscals però conserven la propietat de la terra, és a dir, els senyorios es van convertir en propietat privada.
L’abolició del règim va suposar una redistribució dels drets de propietat però molts van poder conservar els drets de propietat i els camperols van ser expropiats sense rebre res a canvi. Van haver excepcions a Catalunya o comunitat valenciana en que gràcies al format de propietat van poder convertir-se en propietaris (emfitèutics).
L’abolició dels mayorazgos va suposar que els béns fossin desvinculats, però els propietaris no van deixar de ser-ho.
2. Supressió del delme (1837): la supressió del delme d’un principi va beneficiar als camperols ja que aconseguia retenir part de la producció. L’església va sortir perjudicada però l’Estat la va compensar (a França no es va compensar) amb un impost que va començar a recaptar destinada al seu manteniment. Per tant, els pagesos no van sortir tan beneficiats. Es va reduir l’església en nombre de gent. L’Estat va començar a pagar les despeses de l’església (impost culte i clergue) l’estat va finançar una part de la terra.
3. Eliminació de la mesta: La mesta pretenia posar fi a les terres de ningú. La transhumància (ovelles que es desplaçaven on hi havia menjar). Es limitava l’ús de la propietat del sòl. La transhumància tenia la meitat d’amplada i tampoc podia estar cultivada perquè les ovelles en el trajecte havien de menar.
Aquestes institucions van estar subvencionades pel rei perquè aquest també en tenia. Aquestes estaven així de ben tractades perquè la seva llana era la millor del món i s’exportava al nord d’Europa. Va passar a ser estant (no es movia).
També es va disminuir el nombre d’ovelles.
Les desamortitzacions van començar per resoldre un problema fiscal. L’estat liberal arruïnat necessitava diners immediatament. Les que es van dur a terme foren: la eclesiàstica en que van expropiar les terres de l’església i fer-les de l’Estat per poder pagar els deutes. I la desamortització civil fou la dels municipis.
L’estat es va quedar amb els beneficis de les vendes i va atorgar a les institucions expropiades una compensació econòmica. El decret de 1813 va permetre que els ajuntaments venguessin les terres per obtenir ingressos i finançar les terres. La de Madoz (1855) les terres municipals passen a ser de l’Estat i es subhasten. Fou l’única desamortització en la qual es va exigir que el pagament fos en efectiu i les altres no. El primer motiu el qual va portar als liberals a desamortitzar les terres fou que la propietat col·lectiva equivalia a la ineficient utilització dels recursos.
Privatitzant els béns de les mans mortes s’aconseguiria que anessin a parar en mans de qui sabria explotar-les de manera eficaç i racional, ja que haurien invertit el seu capital. A més, la desamortització servia per obtenir recursos extres destinats al sector públic i per atraure als partidaris de la revolució a ser beneficiaris d’aquestes terres, per així obtenir més suport al Règim.
La desamortització no va posar fi amb la concentració de la propietat. A més, aquesta desamortització, a les classes més baixes, amb menys riquesa com els camperols, van sortir perjudicats. No solament perquè no podien competir en subhasta amb els rics, sinó que també perquè molts camperols s’apropiaven de terres en mans de ningú o bé pagaven impostos més reduïts a les terres en propietat de l’església. Per tant, la desamortització va augmentar la polarització social en el món rural, i va empènyer als camperols a ser assalariats i viure en misèria.
Gràcies a la desamortització, es va augmentar la superfície conreada provocant així desaparicions de boscos i pastures i la decadència de la ramaderia. La productivitat va augmentar a causa de la comercialització de la producció i la conseqüent especialització. I tot això va provocar un petit creixement econòmic general per via de l’oferta (augment oferta d’aliments), ja que la demanda interna era gairebé nul·la.
L’aigua pertanyia a aquells que tenien el patrimoni de la terra en aquell moment.
Aquesta aigua va ser liberalitzada i controlada per l’Estat (aigua ja no tenia propietari).
Les patents van ser un nou desenvolupament del sistema de patents ja que garantia la propietat del nou creixement.
L’explotació del subsòl era del rei i els propietaris per explotar la seva terra. Per exemple si es volia buscar una mina havia de demanar permís al rei. El rei el concedia a curt termini per a que després del final del termini, si havia descobert alguna cosa el rei es quedava amb el benefici que encara hi podia extreure. L’estat al final concedia l’existència de concessions per explotar el subsòl a llarg termini (90 anys). Després d’aquests anys el subsòl passa a ser de l’estat.
Van construir un marc jurídic perquè protegís el dret dels propietaris a utilitzar els béns sense cap limitació i es va implantar la llibertat d’arrendament. L’extensió d’aquestes aplicacions a les manufactures van comportar l’eliminació dels gremis, la llibertat de disposició de capital i que els mercats funcionessin de forma perfectament competitiva.
Altres mesures que van prendre va ser la lliure circulació interior de productes agraris ja que es van eliminar les duanes interiors. Va venir acompanyada de la supressió dels preus màxims oficials. La articulació del mercat interior fou potenciada per l’establiment d’un sistema únic de pesos i mides.
L’estat liberal era un estat que partia de que tots els individus eren igual davant la llei. Des del punt de vista polític tothom era igual davant la llei però no era així.
Des del punt de vista fiscal tothom pagava impostos. L’estat era petit i amb funcions precises: defensa exterior, ordenació monetària, regulació monetària, podia intervenir en l’educació. L’estat tenia molt poca intervenció en l’economia.
Necessita uns ingressos regulars per funcionar, per això, haurà de construir un nou sistema fiscal. L’estat liberal havia d’aconseguir això en una situació de insolvència heretada de l’estat anterior cosa que agreujava la construcció d’un estat liberal. La manera de sortir d’aquesta situació era amb la construcció d’un nou sistema fiscal, però el problema era tan gros que entre 1837-1844 van passar pel ministeri d’hisenda més de 30 ministres.
2. Els límits de la reforma fiscal: el dèficit pressupostari i el deute En l’Estat liberal tots els individus són iguals davant de la llei, encara que sempre hi havia excepcions (no tothom tenia dret a vot, per exemple). Per tant, al ser iguals davant de la llei, tothom havia de pagar impostos.
Les funcions de l’Estat liberal són: - Establir drets de propietat - Garantir-los (ordre públic) - Defensa exterior - Política comercial - Ordenació monetària - Regulació d’algunes polítiques econòmiques Van abolir totes aquelles lleis i institucions que atemptaven contra els principis d’igualtat davant la llei. Tots els ciutadans tenien dret a accedir a càrrecs públics, tot i que d’un principi els partits governants tenien la capacitat d’excloure als anteriors governants.
Quan a la intervenció econòmica, era un Estat que va intervenir poc.
L’Estat liberal necessitava uns ingressos regulars per funcionar. Per això, havia de construir un nou sistema fiscal. Ho havia de fer amb una situació d’insolvència heretada de l’Estat de l’Antic Règim i amb l’agreujament per la construcció de l’Estat liberal. La manera de sortir d’aquesta situació és amb la construcció del nou sistema fiscal.
El sistema fiscal ha de complir 5 condicions: - Universalitat – tothom ha de pagar impostos que eren els mateixos per tots i en tot el territori. Igualtat dels individus davant la llei. Els impostos els mateixos per a tots i per a tots els territoris.
- Legalitat –els impostos havien de ser aprovats per el Parlament.
L’equitat – tots el ciutadans han de contribuir a pagar impostos de manera proporcional als seus ingressos. Havia de pagar més qui més tenia i menys qui menys tenia.(pagar en funció dels teus ingressos).
- Sistemàtic – havia d’estar definit què estava gravat i què no (mínim possible d’impostos i només un per cada base impositiva) - Suficient – els ingressos ordinaris havien de permetre que la despesa de l’Estat es cobrís. Només en casos de guerra podia haver dèficit.
D’aquestes 5 condicions, no es van complir dues – no era un sistema suficient ni equitatiu. Els impostos directes mai van representar la major part dels ingressos.
També va ser per la defraudació fiscal, sobretot en els impostos directes perquè, pel que fa a la propietat immoble, l’Estat havia de saber quanta propietat tenia cadascú (registre cadastral), quin tipus de terra era... però l’Estat va renunciar a tenir informació sobre els immobles i sobre la contribució comercial i industrial.
Per tant, l’Estat va utilitzar el sistema de cupo (marcava el que es volia ingressar de béns immobles, per exemple, i el cupo espanyol es dividia en el cupo provincial, que es repartia en el cupo local). Qui acabava establint el repartiment de la càrrega tributària eren els governs locals (governs poc democràtics). L’estat no va poder recaptar el volum necessari per finançar el deute públic.
El 1845 es va fer la reforma Mon Santillán, que es va basar en tres tipus d’impostos: Impostos directes:  - Impostos de producte (cadastre real o impost sobre els immobles).
Agafen el que van fer a la corona d’Aragó al s. XVIII (ja s’havia establert un impost sobre les immobles). S’havia de pagar impostos per tots els immobles en funció de la qualitat i l’extensió.
- Impost que grava l’activitat del treball (cadastre personal). Contribució comercial i industrial.
- Impost de drets reals i transmissions. Gravava la venda d’un immoble i les transmissions hereditàries.
 Impostos indirectes:  Impost de duanes Impost de consums (gravava l’entrada de béns bàsics a les ciutats) Impost del timbre (ús del paper oficial, el que portava un segell).
Monopoli – l’Estat era l’únic que podia vendre alguns productes per així recollir impostos (tabac – estanc - , loteria...).
En el cas de la distribució comercial i industrial, qui fixava l’impost que s’havia de pagar era tot el conjunt comercial i industrial de cada localitat.
Aquests impostos mai cobrien les despeses de l’Estat. La pressió fiscal era baixa, fins el 1920 quan va començar a pujar fins el 10%.
Els impostos indirectes tenien molta importància mentre que el creixement dels directes era bastant frenat, encara que al final van acabar pujant tots (s.XX).
Aquest sistema fiscal va durar 132 anys (el 1977 es va aprovar una nova reforma fiscal). Es diu que el sistema era realista, però només ho era per les elits que governaven, no per tota la societat espanyola. És un esquema fiscal que respon als interessos que governen i tant els hi feia que fos insuficient.
Quan els ingressos ordinaris eren insuficients, l’Estat emetia deute públic i s’endeutava enormement, sobretot fins el 1880. El tant per cent que representava l’endeutament respecte el PIB era del 125%. Després, amb la guerra de la independència de Cuba (1895) es va tornar a disparar fins el 108%.
Aquests canvis tan bruscos es produïen perquè la insuficiència s’agreujava per la reducció d’ingressos (entre 1870 i 1880 es suprimeix l’impost de consums) i perquè la despesa es disparava (motius bèl·lics).
El problema de l’endeutament se solucionava: - Trencament amb els compromisos del tot Reformant el deute (reduint els interessos i augmentant el temps per tornar els diners) Espanya ho va fer als anys 80, però com a resposta, durant un temps, la borsa de París, Londres... no va admetre deute espanyols.
El deute s’havia d’acabar pagant i es feia a través d’impostos (per això els que governaven preferien endeutar-se abans que reformar el sistema fiscal). En aquesta època, a més, no hi havia impost sobre la renda ni impost sobre el capital.
Per la forma com es cobraven els impostos, la càrrega requeia ,és sobre les capes socials de rentes baixes que les rentes altes. Els organismes locals decidien que havia de pagar cada contribuent.
El sistema fiscal era escassament flexible. L’ocultació i el frau van arribar a quotes escandaloses.
3. El sistema monetari: del patró metàl·lic al fiduciari El sistema monetari s’havia de reformar perquè si hi ha creixement econòmic (etapa de creixement sostingut) es necessita més diner com a mitjà de pagament.
Els mitjans tradicionals eren en moneda metàl·lica. Aquest sistema, quan l’economia creix, resulta insuficient i s’han de desenvolupar nous mitjans de pagament: papermoneda convertible en metall i diner bancari (apareixen els bancs moderns).
El sistema monetari en la major part dels països, tret d’Anglaterra, era bimetàl·lic (no hi havia límit en l’encunyació dels dos metalls, encara que amb la plata es limita una mica ja que hi ha un problema de cost). La plata valia menys que l’or i, per tant, es prefereix encunyar l’or ja que el cost era el mateix pels dos.
Però el sistema tradicional es complica perquè hi ha molta moneda en circulació i la conversió planteja un problema cada vegada més gran. A més, amb l’aparició de bancs moderns, s’emeten més bitllets (paper-moneda) convertibles en or o plata.
Hi van haver intents de reunificar totes les monedes en circulació, però era una operació molt costosa. Finalment, no es va fer la reforma fins el 1969, amb la creació de la pesseta, que durarà fins el 1989.
El 1865 es va fer una unió monetària en una part d’Europa (França, Bèlgica, Suïssa i Itàlia) que es va anomenar Unió Monetària Llatina i estava basada en un patró metàl·lic molt simple (les monedes de cada país eren iguals en pes de plata). Es va basar en el sistema bimetàl·lic. L’inconvenient és que, si desapareix l’equivalència estable (valors estables), tothom voldrà quedar-se l’or. Aquesta estabilitat depenia de la quantitat d’or i plata. Quan es descobreixen mines d’or o plata, el preu del metall s’abarateix.
Fins pràcticament el 1870 l’equivalència va ser estable. A més, Espanya va fer la reforma de la pesseta per entrar en aquesta unió monetària (1 pesseta = 5 gr de plata).
La Unió Monetària Llatina es va començar a enfonsar i Espanya no hi va entrar. Es va enfonsar perquè a partir de 1870 la plata es va anar depreciant cada vegada més i, per tant, cada vegada hi van haver més països que es van passar al patró or.
La Unió Monetària finalment es va tancar el 1878.
La inestabilitat venia donada perquè la paritat oficial no es corresponia amb la paritat de mercat i, per tant, hi havia especulació. La gent es guardava l’or i portava a encunyar només la plata, per tant l’or desapareixia de la circulació.
- Paritat oficial (1:15) – es compra or amb plata Paritat mercat (1:20) – es compra plata amb or Tots els països rics es van passant al patró or. Alemanya es va passar perquè França li havia de pagar les reparacions de guerra en or i, per tant, va tenir suficient or com per poder aplicar el sistema monometàl·lic.
Espanya s’havia preparat per entrar a la unió monetària llatina però després no va entrar al patró or perquè: - Espanya tenia un dèficit per compte corrent Estava endeutada amb l’exterior Això condicionava la seva no entrada perquè si tens dèficit per compte corrent, el dèficit es paga amb or o divises convertibles en or. El deute, a més, també s’havia de pagar amb or.
Segons la teoria del patró or, amb la sortida d’or els preus cauen i és beneficiós perquè es pot exportar més. L’inconvenient va ser que, si un país amb poc or entra dins del patró or, es redueix la seva oferta monetària dràsticament i, per tant, es produeix la deflació. A més, justament per estar endeutada tampoc li interessava estar en el patró or perquè a nivell internacional hi havia una paritat fixa (el valor de la moneda no canvia). En canvi, si no estava en el patró or, es devaluava la moneda i el deute s’abaratia.
El 1878 Espanya deixa d’encunyar monedes d’or i trenca la convertibilitat entre la plata i l’or. Espanya es quedarà amb un sistema monometàl·lic de plata.
L’any 1838, Espanya determina que a no hi ha convertibilitat. A partir d’aquest any, la plata s’acaba depreciant any rere any. La pesseta acaba tenint un valor molt més petit, ja no val el que diu i, per tant, no és una moneda metàl·lica sinó fiduciària (el valor facial no equival al valor intrínsec, és a dir, al valor del metall contingut en la moneda).
El valor de la plata va caure pel descobriment de plata a Mèxic i altres parts del món.
Inconvenients d’estar fora: - Garantia un sistema de pagaments internacionals molt còmode. En canvi, al no estar dins, la pesseta estava valorada en funció del valor de mercat (quan exportes, no saps quant et donaran en divisa, però sí saps el valor en pesseta).
- En tenir moneda fiduciària, es podia emetre moneda. El problema d’emetre moneda és la inflació, encara que a España no es va produir gràcies a que el Banc d’Espanya controlava aquesta emissió de bitllets.
El 1874 l’Estat va suprimir la llibertat d’emissió i la va donar al Banc d’Espanya (banc privat), a canvi de que quan l’Estat necessités diners, el banc li donaria crèdits o imprimiria més diners.
4. La política comercial El nou estat liberal desenvolupa canvis molt importants en la política comercial al llarg del segle XIX. Aquest estat liberal tindrà com a objectiu expandir-se i integrar-se en l’economia internacional. L’Estat va tindre dificultats per la pèrdua dels seus imperis que van donar lloc a un dèficit comercial i per compte corrent i a part la seva terra àrida, que no donava fruit a molt bones collites.
Al 1820 l’Estat afronta el problema del comerç no integrat, ja que perd poder sobre els productes competitius (aiguardent i llana). Per tant ha de canviar el patró d’exportació del país ja que exporta cada vegada menys i augmenta el dèficit. Com a resposta a tots aquest problemes al 1820 s’aplica l’aranzel prohibicionista per als productes bàsics introduint així un model autàrquic (estat autosuficient).
L’aranzel de 1820 va significar la prohibició d’importació del blat i la farina. Aquest aranzel dura fins al 1869. Els productes de blat i farina ja no tenien límit de preu i els camperols van pujar el preu i la producció. (es van especialitzar en blat).
Des de 1825-1841 també es va prohibir importar els teixits de cotó fent possible el control de la producció i del preu, com en el blat i la farina, per les industries catalanes.
Al 1841- 1869 es fa un gir, abandonant així el prohibicionisme i donant pas a un proteccionisme indiscriminat (s’abandona el plantejament radical). Aquest canvi és degut al fet de que el prohibicionisme volia solucionar el dèficit comercial però no ho aconsegueix ja que aquest s’acaba agreujant per que no importaven i per tant no podien introduir noves tecnologies. A part el prohibicionisme i els aranzels molt alts havien causat contraban en el cotó, en el blat no hi havia contraban per el seu volum tan gran. Aquest contraban es realitzava bàsicament a Gibraltar i a Portugal.
En definitiva aquest nou proteccionisme indiscriminat protegia tots els productes menys aquelles matèries primeres que Espanya no tenia. Aquest resultarà també ineficient i problemàtic però va provocar un avanç al prohibicionisme del 1820.
Finalment al 1869 el proteccionisme indiscriminat passa a ser un proteccionisme selectiu que es va portar a la fi per raons externes com la integració del mercats mundials on les primeres potències inicien un tractat comercial (Regne Unit- França) anomenat Cobden – Chevalier, on es pacta baixar els aranzels per comercialitzar amb més facilitats. Els altres estats en veure aquesta actitud per part de les potències més grans volen iniciar també un procés de liberalització.
A Espanya mentrestant al 1869 s’acaba la prohibició del blat i Figuerola proposa la liberalització i el proteccionisme selectiu.
Aquest proteccionisme selectiu buscava millorar la industria competitiva.
Van aplicar una reducció significativa en els aranzels de les matèries primeres (aliments i combustible) i no tant elevada en els productes acabats. (aquest aranzel senyalava que d’aquí 15 anys també baixaria en la mateixa proporció en els productes acabats i que només es realitza ara d’aquesta manera per augmentar la producció i provocar una millora tecnològica). Una elevada part de la població no veien un futur segur en aquest proteccionisme selectiu i voldrà tornar al proteccionisme indiscriminat.
A finals de segle , 1891, cau aquest liberalisme i es produeix un viratge cap al proteccionisme integral.
2.2 Les pautes del creixement agrari.
1. Creixement Agrari.
El paper de l’agricultura en el creixement modern (en una economia moderna la gent tendeix a viure a la ciutat). Factors 1. Garantir el proveïment d’una població urbana que no produeix aliments.
(feien arribar els aliments).
2. Potenciar el mercat pels productes industrials ( es tracta d’un creixement basat en l’industria on l’agricultura es la que permet consumir els productes manufacturats).
3. L’industria per créixer necessita augmentar els factors de producció: -treballadors- aconseguir produir igual o més amb menys treballadors.
-capital- l’estalvi de l’agricultura pot proporcionar capital per la industria 4.
L’agricultura ajuda a exportar i disminueix les importacions de béns que no són bàsics per l’alimentació de la gent (la destinació de divises que es feien servir per productes alimentaris ara seran destinats a la inversió de màquines o coses per incrementar la industria.
Tota economia que inicia el creixement econòmic necessita importar per modernitzar-se.
Aquest tipus d’agricultura que ajuda a fer possible tots els factors anteriors és l’agricultura moderna (menys terra, menys treball i més capital) aquesta comença a utilitzar petites màquines. A finals de S. XIX es descobreix l’adob (producte químic) És per tant en aquest segle que moltes economies entren en la 2ona revolució Agrícola que disposa de: - un mercat per l’industria -més productes, per tant més consum, de productes que no son matèries primeres.
-agricultura més competitiva(té més estalvis), que pot produir productes a un preu més econòmic.
Abans d’aquest agricultura moderna existia l’agricultura tradicional que podia aconseguir a través de l’especialització una millora en la productivitat però limitada. Es podia arribar a complís algun factor de l’agricultura moderna, com ara l’exportació.
Espanya Tenia una agricultura basada en el factor terra que va tindre poc canvi ja que la major part era dedicada al cereal de secà (guaret – deixar descansar la meitat de la terra). Aquesta agricultura de secà va se deguda al fet de tindre una terra de mala qualitat i un règim climàtic deficient.
Espanya a la llarga del s XIX, va augmentar l’oferta de terra i per tant de la superfície agrícola (van passar de 10 milions d’hectàrees o 18) però l’ús d’aquesta terra era el mateix, el cereal. En definitiva a causa d’un ús extensiu del factor terra hi va haver un creixement molt petit en l’agricultura.
El conreu de l’agricultura espanyola era bàsicament la trilogia mediterrània ( blat, vinya i olivera). El cereal de secà tenia el predomini de la terra 80% mentre que la vinya i els olivers un 15%, la part petita situada al voltant del 5 % era destinada a altres conreus moderns (fruits, plantes industrials, hortalisses) on a finals dels segle es van sumar la patata, els cítrics i la remolatxa (sucre). Aquests últims es podien fer servir per exportar ja que tenien l’avantatge comparatiu i apart és redueixen les importacions d’aquest productes a l’exterior.
Per tant l’ús de la terra tindrà pocs canvis però el productes d’aquesta efectuarà més variació.
Composició del producte agrari inici S.XIX -El cereal ocupava el 80 % de la terra i representava un valor del 60%.
- Vinya i olivera ocupava 10% de la terra i representaven un valor del 30% - Altres conreus ocupaven el 10% de la terra i representaven un valor del 10% Els altres conreus a finals de segle aconsegueixen un augment del 10% al 20%.
La raó del per que no es va plantar més vinya i olivers la trobem en: -límits econòmics – gran inversió que sol·licitaven contractes a ll/t - límits físics – problemàtica del clima (no plou) El poc èxit que ha tingut la petita modernització de l’agricultura espanyola és degut al fet de eliminar la afirmació de Malthus ja que el producte agrari ha crescut durant aquest segle un 0,65% en una taxa anual mentre que la població va créixer en una taxa anual situada entre 0,55- 0,5%. Per tant hi havia més productes per habitant. Tot i així aquest augment va ser molt poc rellevant en el nivell de vida de la població ja que només ha augmentat un 10% durant tot un segle.
En quant a la ramaderia (transhumància) es veurà enfonsada per l’existència de molta terra i poca gent. S’havia d’haver substituït per una ramaderia millor, intensiva però com a conseqüència d’aquesta no realització el producte ramader, en terme relatiu, va disminuir al llarg del segle.
Espanya i el creixement agrari extensiu -El producte agrari per hectàrea el predomina la qualitat de la terra. (A Espanya predominava la terra dolenta per això el producte agrari per hectàrea estava molt per sota que als països europeus, el cas d’EEUU es caracteritza per tindre terres molt bones i molt dolentes, per això el producte agrari final per hectàrea era baix fins i tot inferior al espanyol).
-El producte agrari per treballador masculí (productivitat per treballador) – fet degut a la maquinaria (tecnologia) que substitueix la mà d’obra dels treballadors (EEUU té tecnologia cosa que farà que l’agricultura aquí es modernitzi) Espanya tenia un baix rendiment de la terra i una baixa productivitat per treballador.
En la 2ona meitat del Sg XIX la població activa total que es dedicava a la terra va augmentar, en Espanya, mentre que a altres països d’Europa (R.U, Holanda, Alemanya, França) baixa a causa d’un canvi en el sector.
Espanya va desenvolupar aquest sistema de dedicació de la població a l’agricultura per Va augmentar l’oferta de factors tradicionals (més treballadors, més terra) a causa de tindre un preu assequible i una oferta de terra elàstica.
L’augment de terra i l’augment de la població feia que la població continuí ancorada a l’agricultura per falta de desplaçaments geogràfics, que comportaven canvis d’activitats (l’economia espanyola era incapaç d’obligar-los o incentivar-los a desplaçar-se.) -migració -moviments migratoris interregionals (dins de cada regió, excepció entorn de Madrid) Un altre problema que ha existit a Espanya va ser l’atur estructural permanent per part dels agricultors (gents subocupada, que es passava mesos sense treballar).
Productivitat baixa + pocs mesos de feina a l’any = pocs ingressos El cost de producció dels espanyols tendien a l’alça, a causa de la dolenta terra que redueix el rendiment. Tot això dona pas a un estancament del producte per treballador. Es va poder mantenir aquest model de costos i preus alts gràcies a l’aranzel prohibicionista que prohibia, com el seu nom indica, la compra de blat i farina de l’exterior.
En resum l’agricultura, a Espanya, era extensiva en terra i treball a causa de la poca introducció tecnològica.
Mentre a Espanya utilitzaven mètodes endarrerits com la sega amb falç a EEUU utilitzaven màquines. A part a Espanya el cavall era molt car i el treball molt barat mentre que a EEUU era el treballador car i el cavall econòmic cosa que li permet utilitzar més cavalls i animals per fer servir les màquines de les que disposava. Les tecnologies noves eren cares mentre que les velles eren econòmiques, per això Espanya es queda amb el vell per que era un estat pobre.
Els fertilitzants -orgànics (animals i humans) espanya tenia un ús escàs a causa del poc bestiar.
-orgànic (ocells) exportats de Perú, tampoc s’utilitza a Espanya.
-químics ( nitrat sòdic) adob químic que resultaven cars i difícils d’utilitzar ja que al S XIX els pagesos no disposaven d’institucions per explicar com havien d’utilitzar aquests adobs (analfabets).
Els resultats: 1. En l’agricultura de cereal es va mantenir l’agricultura tradicional 2. La productivitat de treball es va mantenir estancada generant una situació de pobresa (no hi ha millores en l’ingrés dels treballadors i tampoc en les màquines) 3. El sistema no canvia ja que aquells que feien cereals tot i ser pobres finalment podien vendre el cereal a un preu alt per tant cobrien els elevats costos que suposava la producció.
4. La funció de producció va continuant sent la mateixa, tant als latifundis com als minifundis. Al latifundista li sortia més barat contractar a treballadors que no comprar màquines.
2. Col·locació al mercat del creixement agrari: el transport La construcció dels ferrocarrils revoluciona el sistema de transport terrestre (la navegació marítima a vela també experimenta millores). Espanya té un problema més freu en el transport terrestre que les altres economies degut a la irregularitat geogràfica i del sistema de transport abans del ferrocarril.
A causa de la falta de rius la navegació fluvial no va ser una alternativa per España.
Per aquesta raó l’únic mètode de transport utilitzat era el carro i a l’esquena de l’animal(per carretera). El transport amb animals és menys eficient que el fluvial ja que els animals poden carregar poca quantitat mentre que en vaixell es pot transportar més quantitat .
El problema estava en l’oferta i la demanda del transport: -L’oferta era cara i poc eficient, hi existien dos tipus de persones encarregades de transportar productes:  Carreter (els que portaven els productes damunt dels cavalls)  Traginer (molt perillosos, portaven els productes amb carros). Es distingeixen dos tipus de traginers : els professionals (vivien tot l’any del transport, era la seva feina) i els pagesos (que feien de traginers en els períodes que no tenien molta feina al camp).
Per aquesta raó hi existia una inestabilitat en l’oferta de transport ja que en èpoques de molta feina al campo, ela pagesos no feien de traginers, i quan hi havia molta feina al campo, molts traginers.
-Demanda en la ½ s XIX va experimentar un fort creixement de demanda de transport per raons com: L’augment de la població, l’expansió de la producció agrària, el canvi en la política comercial (1820-proteccionisme en el blat i en la farina).
Com a resultat d’una oferta insuficient respecte a la demanda va donar pas a un encariment encara més elevat del transport.
1 tona/1 Ferrocarril 1 quilo Animal 13 vegades ferrocarril Carro més que el 2’6 vegades ferrocarril més que el A tot això el ferrocarril per Espanya esdevenia imprescindible (el sistema de carreteres poc comunicada), per encara així la construcció del ferrocarril va arribar tard respecte a altres economies per causes: 1. Inestabilitat política (guerra carlina) 2. Econòmiques i institucionals Aquestes s’acaben amb l’aprovació de la llei del ferrocarril de 1844 que resultarà ineficient fins al 1855. Durant aquests 11 anys Espanya només té 440 km de via de ferrocarril molt menys que la resta dels països europeus. Tot això va ser degut a la manca d’incentius per invertir en un negoci que necessitava molt capital i com que a espanya hi havia un escàs capital aquests inversors tenien que ser locals i estrangers (especialitzats) Però per invertir en ferrocarril al nostre estat demanaven: 1. Que l’Estat donés diners (per falta de recursos no van poder complir) 2. Volien que els diners de les famílies, empreses.. anessin cap al ferrocarril i modificar la legislació bancaria.
A causa del no compliment els inversors no van intervenir retardant així la introducció de ferrocarrils.
Al 1855 la llei de bases canvien les condicions realitzant: 1. Canvis necessaris per modernitzar els ferrocarrils 2. L’estat donarà subvencions (facilitats per expropiar les terres per on passava el ferrocarril (també es fa al 44) que pugen a un 20 % (abans estaven mal repartides) ) 3. Concessions per fer ferrocarrils donats per l’Estat, aquestes eren per 99 anys.
En aquest moment tot el material necessari per fer els ferrocarrils es podran importat amb aranzels 0, ja que aquí no eren capaços de fer-ho fins a finals del segle.
La via de ferrocarrils tenia un disseny radial (totes surten de Madrid) i la seva amplada era més gran que la resta d’Europa per que al 1844 es deia que s’havien de fer així per el volum de les calderes però al 1855 es coneixia la falsedat d’aquesta afirmació però encara així no la van canviar.
EEUU a 1880 van decidir canviar l’amplada de la via (abans també tenien diferents amplades) i van realitzar aquest canvi en 3 mesos Com a resultat de la introducció de la llei de 1855 es va disparar la construcció de la xarxa. De 1865-75 no es van construir ni 1 km de via a causa de la crisi del sistema ferroviari que esclatar a causa de que el volum de transport ferroviari a Espanya era suficient per cobrir els costos de fer funcionar el ferrocarril però no per cobrir els costos financers (es van endeutar molt).
El negoci del ferrocarril va ser a curt termini però encara així va aportar un creixement en l’economia espanyola. Amb l’aparició del ferrocarril tenim outputs ferroviaris que representaven més capacitat de transport i més barat. D’aquest sistema sortia beneficiada l’economia en el seu conjunt.
Tot això es completa amb l’estalvi social (preu de transportar el volum d’un any) .
L’estalvi a Espanya va pujar de 4,4% al 1878 al 12,7% al 1912 a causa del augment del volum transportat en aquell any en relació al PIB (baix cost de transport).
Com a conclusió el ferrocarril va fer possible la integració al mercat al 1960 (mercat únic) . La major part del producte passa a ser transportat per ferrocarril (sobretot grans quantitats com el blat).
Abans d 1855 hi existien grans diferencies en els preus del blat a causa de la distància, per tant no existia un preu únic, ni un mercat únic. Però a partir del 1855 la integració dels preus es produeix amb una alça de preus a causa d’una oferta cara(costos de producció) per que cada vegada havien de produir més blat i aquest era més car(per el model del creixement extensiu).
2.3 Banca i indústria 1. La banca i el mercat de capitals El sistema financer modern és bàsic per el funcionament de l’economia moderna.
Les funcions de les entitat financeres (bancs) són: 1. Fer d’intermediari entre l’estalvi i la inversió, donant així crèdits a partir dels quals treuen estalvis i l’entreguen als inversors.
Abans dels bancs no hi havien intermediaris financers especialitzats. Les persones que donaven crèdit tenien altres activitats a part de deixar crèdit (aquest crèdit era personal i informal , qualsevol et podia donar crèdit) 2. Crear mitjans de pagament (crear diner) que necessita una economia moderna en expansió ( el metall no és suficient i apareixen els bitllets, diners bancaris (comptes corrents, visa)) Els intermediaris tradicionals no podien fer aquesta funció.
Espanya Hi existia la banca comercial que proporcionava estalvi i inversió que s’especialitza en un tipus de crèdit concret (c/t) . La banca d’emissió és una banca comercial que a més emet bitllets (diners fiduciaris) L’any 1854 només hi havia 5 bancs dels quals 3 d’emissió i dos que eren altres bancs i entitats. Els bancs d’emissió es van crear a partir de 1840, Banc de Barcelona, Banc de Cadis, Nou bancs Español de San Fernando (Madrid, i tenia com a major demandant l’Estat cos que li permet tindre una magnitud molt més gran que els altres). Els de no emissió eren el Banc de Valencia i el Banc de Zaragoza.
Al 1856 s’aprova la llei de bancs d’emissió on aquest es liberalitzen existint un per ciutat com a màxim. El Banc de Madrid passa a anomenar-se Banc d’Espanya amb prioritat d’obrir sucursal ( poden obrir bancs en les ciutats que no hi ha). En aquests bancs no tenien límit de quantitat però si hi haurà un límit de la proporció del bitllet (no pot excedir el tiple de metall que té el banc). Apareixen els diners bancaris. Dos bancs que continuen actualment son el Santander i el de Bilbao (BBVA). En aquesta època existiran per tant molt banc d’emissió però el banc d’Espanya tindrà un 60 % de tots els actius (no estaven dividits proporcionalment) per tant era el més poderós mentre que els altres eren petits.
Al mateix any (1856) també s’aprova la llei de societat de crèdits o bancs d’inversió. Aquests segueixen un model francès que volen connectar l’estalvi amb la inversió a ll/t (industrial) no volien emetre diners només mobilitzar l’estalvi i canalitzar-lo cap als ferrocarril. Amb aquestes societats el govern va ser més flexible ja que no havien de desemborsar tot el capital per la construcció.
Aquestes societats acabaran fent les mateixes funcions que la banca comercial.
Al 1874 els bancs d’emissió es redueixen a un únic per que l’estat donarà el monopoli de l’emissió al Banc d’Espanya que era privat i tenien com a principal client l’Estat (aquest banc estava present en tot el territori espanyol). Aquesta reducció va ser deguda al daltabaix del sistema financer – CRISI BANCARIA (crisi financera a partir del 1866) on els bancs, els comerciants etc.. han invertir només en dos únic negocis: 1. Ferrocarril. Crisi ferroviària a causa dels elevats deutes que tenien i arrossegaran a les empreses financeres que havien invertit en els ferrocarrils.
2. Deute ( Estat) molt elevat.
Al any 1892 continua havent-hi un únic banc d’emissió però incrementen els bancs i entitats locals on les ciutats creen els seu propi banc. Comencen a desaparèixer les societats de crèdit quedant només una, l’actual Banesto, que passarà a ser de la Banca Espanyola.
Al 1913 el banc d’Espanya encara té el 66,5% dels actius.
Caixes d’estalvi tenien molt poc pes per que eren entitats diferent dels bancs ja que tenen un origen existencial i es creen per fomentar l’estalvi de la gent de menys poder adquisitiu (el problema era que la població a qui anava dirigida era pobre o mitjana i no tenien capacitat d’estalvi). No tenien res a veure amb el bancs, tenien una diferent operativa . A partir de la IGM les caixes comencen a tindre més importància a causa de que el públic a qui s’adreça comença a estalviar.
Exemple Bankia- té l’origen en un monte de Piedad (els que recollien objectes i donaven a canvi diners van crear la seva pròpia caixa d’estalvi) 2. Endarreriment industrial i manca de competitivitat exterior 3. Industria tèxtil localitzada a Catalunya Cap l’any 1830 a Espanya gairebé no existia establiments fabrils. Els treballadors d’aquests establiments feien les parts més artesanals. Va ser cap el 1890 quan va canviar la situació. Espanya ja comptava amb fàbriques mogudes per la màquina de vapor, modernes, grans i tenien mecanitzada la producció. La majoria del sector tèxtil era el del cotó. La modernització en el sector del cotó va suposar l’inici del procés d’industrialització. L’ús de matèria primera de cotó es va multiplicar per més de 8 en 30 anys, però el sector tèxtil no es va doblar. La causa d’això era que fallava un dels puntals bàsics, el carbó que va fer que la industrialització es desenvolupés més lentament que a altres països i no es desenvolupessin altres sectors com el de la llana.
La industria del cotó estava bàsicament concentrada a Catalunya, la qual va establir gairebé un monopoli.
Gràcies a aquest desenvolupament de la industrialització a Catalunya es va produir un creixement econòmic simultani, però no va anar acompanyat d’un creixement econòmic a la resta d’Espanya. L’èxit del sector cotoner es va anar expandint cap a altres sectors com el de la llana, el lli i la seda espanyoles. Catalunya concentrava la majoria dels fusos i telars mecànics de tota Espanya, fet que no es produïa en cap país, malgrat que Catalunya no disposés de jaciments de carbó. El fet que es produís aquest gran desenvolupament va ser degut a l’avantatge competitiu guanyat prèviament els anys anteriors formatius.
Catalunya va gaudir d’abundància de capital, de mà d’obra qualificada, xarxes i infraestructures comercials, de comunicació i transport. Les externalitats i economies d’escala la van fer invencible dins el mercat interior i a més estava protegida per mitjà d’aranzels dels productes competitius anglesos. Pràcticament tot el que produïa Catalunya, provenia de l’estranger, per tant, les importacions representaven la producció. Gairebé totes les importacions arribaven pel port de Barcelona i gairebé tota la industria del cotó catalana era el total de l’espanyola.
Abans de la dècada dels 40 l’economia espanyola no havia aconseguit augmentar la producció degut a l’entrada massiva de teixits estrangers a contraban i a la caiguda dels preus i la desestructuració del comerç exterior degut a la pèrdua de les colònies americanes. Amb la pèrdua d’aquestes colònies no només es va perdre una part del mercat del teixit i també producció agrària que va suposar una pèrdua del poder adquisitiu i la disminució conseqüent del consum interior del país. Degut al contraban i a la caiguda de preus es va reduir la recaptació d’impostos i la capacitat de compra interior.
De la dècada de 1840 a 1850 el sector va créixer molt. Però a la dècada de 1860 va tornar a disminuir ja que es va produir la <<fam del cotó>> que va ser una pujada de preus del cotó que va sotmetre la industria cotonera en una greu crisi. Va ser conjuntural, però aquest sector a Espanya no va tornar a créixer tant com en dècades anteriors.
De 1830 a 1860 la industria cotonera va viure una autentica revolució. No només va ser un augment de la producció sinó que també una millora de la tecnologia moderna. L’inici d’aquest creixement fou el 1833 després de la instauració de la maquina de vapor en la màquina de filar en la fàbrica de Bonaplata, Rull i Vilaregut.
Aquests empresaris catalans portaven anys invertint per arribar a nivells dels britànics, però els seus avenços es van veure frenats per la guerra d’independència.
Malgrat el creixement accelerat de la producció i de la maquinària, els obrers de les fàbriques s’hi van oposar ja que temien ser substituïts per màquines. Vora els anys 1860 l’industria catalana estava a nivells dels països europeus.
La mecanització va comportar uns augments força elevats de la productivitat i conseqüentment una disminució dels costos unitaris. La nostra industria va absorbir els avanços mes moderns, maquinària d’última generació. La disminució dels costos va ser reforçada per la caiguda dels preus de la matèria prima fonamental. Aquest disminució va impulsar la demanada interior del país. La continua disminució de costos va suposar la desaparició o reducció de les produccions manufactureres com la del lli i la de cànem. L’expansió del cotó no només va suposar la substitució de lli per cotó sinó que també va allunyar altres teixits estrangers del mercat intern ja que els preus dels productes de teixit nacionals eren de preus inferiors a la competència sobretot als anglesos.
El 1860 la industria catalana cotonera no seguia creixent al ritme accelerat que duia fent anys enrere. La causa del dèbil creixement en les dècades posteriors no fou perquè no adoptessin noves tecnologies o perquè no hi hagués prou empenta empresarial sinó va ser a causa de l’oferta i la demanda. Pel cantó de l’oferta va faltar energia barata, és a dir, de carbó, per tant, no podien seguir abaratint els costos. Les fabriques van decidir instaurar-se prop dels rius per aprofitar energia hidràulica, allunyats dels nuclis de població. Van ser anomenats colònies industrials, que eren uns complexes formats per instal·lacions fabrils, més les vivendes pels obrers, botigues, escoles i església. Aquestes colònies reunien mà d’obra més barata i disciplinada, desgravacions fiscals i energia gratuïta. Els inconvenients eren que hi havia uns majors costos de transport de les matèries primes i dels productes acabats. Les colònies no van permetre reduir els costos dràsticament, per tant no seguien essent competitives. L’altre problema va ser el de la demanda ja que era molt dèbil. El mercat interior era de dimensions reduïdes degut al retràs de l’agricultura que retenia a la població en un sector de molt baixa productivitat que comportava a uns salaris molt baixos per els jornalers i miserables ingressos per la majoria d’agricultors. A més els seus ingressos fluctuaven a causa dels resultats de les collites, per tant la capacitat de compra de productes manufacturats era molt limitada. Però el sector cotoner català no va voler ocupar part del mercat exterior especialitzant-se més en un producte, sinó que va voler atendre el mercat espanyol reduït apostant sempre per una protecció aranzelària i el mercat interior dèbil que tan a poc a poc creixia.
4. La localització de la siderúrgia al País Basc Amb el sector del ferro, va tenir el mateix creixement que el del cotó, però es va produir anys més tard. El creixement d’aquest sector va ser a partir de 1880 juntament amb els països d’industrialització endarrerida. Les causes d’aquest endarreriment van ser el dèficit de carbó i les limitacions de la demanda.
El carbó era el mineral més eficient pel ferro fins que no va aparèixer el forn elèctric. Els cost del transport era elevat, i per tant, les fàbriques es situaven vora les mines de carbó. Duran la dècada dels 80 es van desplaçar a Biscaia perquè el carbó d’hulla era de molt poca intensitat, per tant les industries de ferro d’Astúries van perdre rellevància ja que era molt car extreure el carbó d’allà. Però la clau va ser el procediment de Bessemer per la fabricació d’acer. Biscaia tenia aquest tipus de ferro i el va subministrar a Gran Bretanya i al mateix país, i van obtenir hulla Britànica a un baix cost gràcies al intercanvi de Bessemer. Les grans plantes de Biscaia gaudien d’una sòlida situació per competir a nivell exterior. Si no va ser així va ser degut a la baixa demanda.
La demanda d’aquests productes era molt limitada. Però la modernització de l’agricultura va implicar una demanda massiva d’utensilis de ferro. Per tant, durant la primera meitat no va haver creixement del sector del ferro ja que era una economia bàsicament agrària però molt endarrerida i per tant, hi havia poca demanada de ferro ja que la modernització va ser molt posterior. El segon demandant fou la industria del tèxtil que no va fomentar la demanada de ferro ja que a Catalunya i altres llocs van crear unes empreses dotades de gran capital per assentar les bases de la producció. Els aranzels no van potenciar la demanda de ferro ja que importar maquinaria gairebé no tenia aranzels però importar matèria primera si. El tercer gran client fou el ferrocarril.
Com a conclusió, la siderúrgia va tenir molt poca demanda dels sectors amb més capacitat de consum. A partir dels any 1880, els primers grans forns d’Espanya eren capaços d’atendre tot el mercat intern i van atendre part del mercat exterior. El mercat de Biscaia s’hagués pogut fer més fort si s’hagués especialitzat més.
2.4 El comerç exterior i la crisi agrària finisecular 1. L’EVOLUCIÓ DEL COMERÇ EXTERIOR 1850-1890 1.1 Expansió comercial y grau d’obertura Liberalitzar i obrir l'economia a l'exterior van ser les divises dels governants liberals i una conseqüència és la necessitat imperiosa d'obtenir capital estranger per finançar el dèficit públic. El sistema fiscal instaurat pels liberals proporciono un volum d'ingressos insuficient per cobrir la despesa pública ordinari, el que es va traduir en un deute públic en augment. La importància de l'estalvi públic i els projectes empresarials d'alta volada expliquen en bona mesura la política econòmica d'obertura a l'exterior, estratègia aperturista que concret en la política comercial i en algunes polítiques sectorials especifiques, com la bancària i la minera.
La política comercial és l'arma més poderosa amb què comptaven els governs de l'època per influir en l'activitat econòmica.
Aquests polítics van dur a terme una política aranzelària. La primera va ser durant el període anterior a 1849 la qual era ultraproteccionista. Aquesta llei aprovada pels liberals en 1820 es va donar com a resposta al desequilibri exterior ocasionat per la pèrdua de l'imperi americà.
Prohibia la importació d'una llista llarguíssima d'articles (principalment blat, teixits de cotó entre molts altres). Les múltiples modificació aranzelàries fins 1849 eliminaven prohibicions o rebaixaven les tarifes de certs tipus de béns (com la maquinària tèxtil). A més aquest aranzel reflecteix la liberalització que arribava a Europa la qual va donar pas a una era de circulació internacional dels béns gairebé lliure d'obstacles i va suposar una clara inflexió, de manera que les prohibicions van quedar limitades als cereals, farines i els tipus de teixits de la indústria catalana.
El més important és el camí a la liberalització que intensificar a partir de 1869. Això es deu a la Llei de Bases aranzelàries promulgada aquest mateix any a causa del nou context polític, que va suprimir totes les prohibicions d'importació i exportació. Gràcies als tractats comercials es va arribar als anys vuitanta del segle XIX la culminació de la liberalització del sector exterior, que va provocar que el comerç exterior trobés menys obstacles i barreres aranzelàries més baixes.
Només cal contemplar com a evolucionat el grau d'obertura de la nostra economia. La màxima extraversió s'aconsegueix a mitjans de la dècada de 1890, a partir d'aquesta data l'economia espanyola va anar obrint a l'exterior de manera continuada. Aquest procés va tenir un caràcter molt gradual malgrat que es partia d'un nivell baix però suficient per assolir màxims històrics.
1.2 El fort creixement de les importacions En les primeres dècades del XIX el comerç exterior espanyol va patir la pèrdua de les colònies americanes. Tot i que les importacions i exportacions tenien un pes molt petit en relació amb la renda nacional aquesta pèrdua va posar en serioses dificultats l'economia espanyola. Els comptes exteriors es van deteriorar, havia dèficit comercial. Al final l'economia espanyola va poder especialitzar-se en la producció de certes classes de béns que eren creixentment demandats pels països més avançats i en els que tenia avantatge comparatiu, aquest procés no va ser fàcil. Però un cop establerts uns drets de propietat acords amb l'economia de mercat es va obrir pas a l'especialització productiva amb vista a atendre la demanda exterior.
L'acceleració del creixement dels intercanvis exteriors tenir lloc a la segona meitat del segle. En 1820 i 1830 les exportacions i les importacions van augmentar amb gran lentitud. Les vendes a l'exterior van mostrar major dinamisme amb el que es va restablir l'equilibri de la balança comercial. Entre 1835-1839 i 1885-1889 les importacions i exportacions van créixer. Però el comerç exterior espanyol experiment un creixement vigorós des de mitjans de la dècada 1850, quant a les exportacions i importacions van augmentar a un fort ritme fins a 1869. Aquest creixement va estar originat per l'arrencada de la indústria moderna i la contracció del ferrocarril. Tot i això hi ha un dèficit comercial generalitzat a causa del fort increment de les importacions en les dècades centrals del segle. No obstant això això no va ocasionar greus tensions a causa de que l'excés d'importacions es finanço amb la inversió estrangera.
Els principals productes comprats a l'exterior cap a 1827 van ser els teixits. En 1885-1889 s'importava matèries primeres, combustibles, béns intermedis o béns d'equip. Les importacions siguin anat diversificant, la qual cosa és indici de modernització econòmica. A més l'economia espanyola es va fer més complexa i la indústria va ser guanyant importància.
Un altre tipus d'importacions de crucial importància són les de capital. La inversió estrangera és fonamental per a les economies en vies de desenvolupament. Els governants espanyols eren conscients que no podrien dur-se a terme projectes econòmics estratègics per falta de finançament, de manera que es necessitava capital exterior que va acudir atret per algunes bones oportunitats, en concret pel ferrocarril i la mineria.
1.3 Les exportacions Si les exportacions si no haguessin crescut de manera sostinguda l'economia espanyola no hauria pogut augmentar tan considerablement la seva capacitat importadora. L'expansió de les exportacions es redoblament en les dècades de 1870 i 1880 gràcies a això la balança comercial tenia superàvit. Aquest auge es deu al fet que la demanda mundial tingut a expandir fortament amb la liberalització comercial i pels esdeveniments extraordinaris com l'explotació massiva de recursos miners i les vendes fabuloses de vi ocasionades per la fil·loxera.
Cal concloure que l'economia espanyola sac gran profit especialitzant en l'exportació d'aquest tipus de productes, en els quals tenia avantatges comparatius.
Les exportacions van augmentar tant perquè Espanya va ser capaç d'exportar un major volum de productes, però també perquè els preus dels béns exportats van augmentar amb relació als preus dels béns importats, és a dir, milloro sensiblement la relació real d'intercanvi.
Espanya va continuar sent una economia exportadora de béns primaris durant molt de temps.
2. Els sectors exportadors de l'economia 2.2. Localització de l'avantatge comparatiu (II): el “boom” de minerals i metalls.
La industrialització requereix el consum massiu de minerals. La primera Revolució Industrial es va basar en l'explotació del carbó mineral per alimentar la màquina de vapor.
El ferro va constituir un altre pilar fonamental de la RI per fabricar maquinaria.
La industrialització també requeria a gran escala metalls no ferrosos per la producció de béns intermedis i la fabricació d'objectes manufacturats. Espanya tenia una dotació favorable dels mineral metàl·lics en la 1RI, tenia una riquesa minera extraordinària.
Estava poc dotada de carbó.
Els principals jaciments es trobaven al litoral que facilitava el transport.
S'ha de tenir en compte el cost perquè té una importància decisiva en l'explotació econòmica. Estava destinada a ser una gran potència minera. En la segona meitat del s.
XIX la mineria peninsular va tornar a tenir una posició molt destacada internacionalment. Va ocupar els primers llocs en l'extracció i exportació de minerals metàl·lics.
Entre 1860 i 1870 Espanta va ser el primer productor mundial de plom (29%). La dècada de 1880 va tenir la segona posició en la producció de coure (23%).
Molts anys va ser el Segon en la producció de minerals i va ser important en l'extracció de ferro, zinc i estany. Aquest creixement va tenir lloc en la segona meitat del s. XIX des de 1870 fins 1913. La mineria va ser el sector més dinàmic de l'economia espanyola. Els dos primers terços del segle el desenvolupament va ser lent – letàrgic.
El tardà desenvolupament va ser degut a dos factors: a) El caràcter legislatiu: la llei que va regular el sector fins el 1868 fomentava el minifundisme empresarial quan va imposar dimensions molt reduïdes a les demarcacions. L'Estat mantenia el domini de les explotacions i podia retirar les concessions donades a agents privats. Una excessiva pressió fiscal contribuïa a desincentivar el desenvolupament miner. Tot això portava a que es fes de manera poc eficient perquè els subarrendataris no podienfer grans inversions i no podien explotar les mines de manera adequada.
Els pous i galeries arribaven a poca profunditat.
b) L'Estat de subdesenvolupament del país: pel costat de l'oferta faltava capital i tecnologia. Pel costat de la demanda no hi havia un mercat potent i dinàmic. Els minerals són matèries primeres industrials. Un baix nivell d'industrialització no podia determinar sinó un dèbil progrés.
3. Comerç exterior i creixement econòmic.
3.1. Sector exterior i creixment econòmic.
La situació va canviar a l'últim terç de segle. La mineria no energètica va esdevenir un dinamisme de magnituds inaudites.
Perquè aquesta inflexió? Que va provocar aquest creixement? Es va modificar el marc legislatiu, això va capgirar les condicions econòmiques. La nova llei minera 1868 naixent de la revolució política va suposar la liberalització i privatització en la pràctica minera. Es van posar a la venta lesconcessions mineres i van sortir capitalistes que volien invertir. Aquests no van ser del país. L'estímul va ser extern i de fora van ser també els protagonistes i beneficiaris. Justament aquesta es la característica més rellevant del desenvolupament del sector. Va ser un creixement duit de l'exterior.Els estrangers aportaven la tecnologia, el capital financer i humà. Els recursos s van bolcar massivament.
Va ser tan important que les principals companyies mineres Rio Tinto i Tharsis Sulphur and Cooper van figurar entre les de Gran Bretanya, l'economia més gran del món en aquell moment, Gràcies a això la iniciativa empresarial estrangera va mobilitzar els materials del subsòl. No per satisfer la demanda interior que era casi nul.
Els minerals generalment en brut van ser exportat gairebé en la totalitat. La proporció de venuts a l'exterior amb relació als extrets era entre el 87 i el 96%. La mineria espanyola va sofrir una colonització econòmica.
Efectes del desenvolupament en l'economia espanyola: - A nivell regional va impulsar la industrialització. Un cas excepcional la mineria de ferro de Biscaia, aquí els capitalistes autòctons van ser capaços de participar activament el negoci associats amb els inversors estrangers i formant companyies pròpies. Això estaria relacionat amb la tradició mercantil i naval biscaïna i es va capacitar tècnicament en la siderúrgia. Això no passava en els altres llocs on tenien una economia de "enclave" desvinculada del medi que la rodejava.
El pes de la mineria de ferro biscaïna en funció del valor de les exportacions al final representava un terç.
Aquest creixement va equilibrar la balança de pagaments. La massiva exportació de minerals va servir per finançar un gran volum de importacions ja que a més de créixer el valor de les exportacions va actuar com un imant de capitals exteriors.
Les entrades netes de capitals van tenir un paper més per una economia amb un dèficit en la balança comercial i que no disposava d'estalvis.
L'alternativa a això era deixar-los ociosos a curt plaç a mig. Espanya no disposava de la tecnologia i mitjans per explotar-los la opció triada va ser probablement la millor ja que responia a una demanda efectiva. No era segur que en un futur hi hagués aquesta demanda. El mineral de ferro il·lustra bé aquests risc.
En la segona meitat del s. XIX el ferro biscaí tenia una demanda exterior perquè tenia unes propietats especials que li donaven un avantatge absolut respecte els altres minerals de ferro. Però quan va canviar la tecnologia aquesta va perdre l'avantatge.
3.2. El debat sobre la mineria.
Els crítics diuen que això va beneficiar en inversors exteriors que a més compraven el mineral extret. S'exportavensense transformar de manera que el valor afegit es generava en l'exterior.
Aquestes companyies eren enormement rentables degut a la gran demanda.
L'economia nacional va retenir poc més que els salaris perquè els beneficis eren repatriats. Les companyies pagaven pocs imposts.
Naturalment el govern podria haver augmentat la pressió tributaria o podria aver sigut més exigent quan va privatitzar aquests recursos especialment quan va entregar les mines del Rio Tinto i Almadén d'un incalculable valor. No es va fer per la gran necessitat de fons extraordinaris d'una hisenda en fallida. Aixo va impedir que les finances públiques traguessin més partit a aquestes explotacions.
La mineria del Carbó.
Espanya disposa de varies conques localitzades a diversos punts del territori. La més important és Astúries. el carbó espanyol és escàs i de baixa qualitat. Espanya no ha pogut comptar amb una oferta pròpia abundant i barata de la principal font energètica industrial del segle XIX.
Es deficient perquè: - És de difícil extracció.
- Les vetes molt primes i en grans pendents.
Això fa impossible l'extracció.
- El mineral era de baixa qualitat.
La varietat superior de carbó, hulla té impureses perquè va mesclada amb altres minerals.
El cost unitari de producció del carbó es més elevat que en altres països. La legislació minera va agreujar la ineficiència del sector quan va posar un tamany minúscul a les explotacions que els va privar de beneficiar-se de les economies d'escala.
La productivitat dels miners espanyols estaven per davall de la meitat dels de Gran Bretanya, El preu del carbó era molt elevat però en les fàbriques encara ho era més degut als costos de transport. Aquests costos feien que no fos competitiu.
La situació es va agreujar degut a la pujada dels fletes a la segona meitat del segle i va fer que Espanya importés carbó.
La dependència energètica hauria segut superior si el carbó no hagués tingut protecció aranzelària. només s'hauria consumit en les conques.
El principals clients de les conques carboníferes van ser algunes fàbriques que feien un ús molt intensiu de l'energia.
Només l'aranzel de 1906 molt favorable va facilitar la conquesta de mercats però tampoc va evitar que la indústria consumís carbó importat.
3.3 La depressió agrària finisecular en una economia endarrerida 3.3.1 Els factors desencadenants 1870 l'agricultura europea va entrar en crisi: la Gran Depressió. Es va originar per la gran extensió de l'àreasembrada en els Estats Units, Canadá, Argentina i Australia. En aquestes terres els costos de producció del cereal i de la ramaderia eren molt inferiors.
L'explotació agrícola i ramadera va ser possible degut als avanços tecnològics en els transports.
En primer lloc, el ferrocarril. L'extensió de xarxa ferroviària als països de colonització recent es va produir més tard que a Europa. Exigia molt temps i fortes inversions d'origen britànic.
El transport marítim també va influir degut a tres canvis tecnològics. L'adopció de la màquina de vapor, l'ús del casc d'acer i la invenció de l'hèlix. Va créixer molt la capacitat de càrrega. La necessitat d'espai per el combustible varen ser la principal barrera que van anar superant a mesura que van millorar les màquines de vapor. Tots aquests canvis van madurar des de 1860 i van caure el 1870 i 1880. Quan la formació de la xarxa ferroviària en aquests territoris i la revolució del sistema de transport oceànic van reduir el cost, el mercat agrícola del continent va ser inundat per l'arribada de quantitats creixents de productes agropecuaris procedents dels països colonitzats.
En alguns cultius se suma la creixent competència derivada de l'augment de la mateixa producció europea. La crisi agrària es deu a una situació d'excés d'oferta estructural, que es tradueix en una forta caiguda dels preus.
La depressió afecta a la majoria dels sectors agrícoles i ramaders. Però sobretot es una crisi cerealística. Els països emergents en producció el darrer terç del s. XIX produïen principalment cereals. A partir de 1878-1879 les regions del litoral peninsular van començar a consumir massivament cereals estrangers per haver baixat els preus per davall del preu del blat de l'Espanya interior.
Una bona part de les exploracions cerealístiques espanyoles no estaven en condicions de augmentar l'eficiència productiva o de reduir els costos motiu pel qual la baixada dels preus portava al tancament de les explotacions, a l'enfonsament de la renta de la terra i a la disminució de lademanda de treball en el camp.
3.3.2 L'abast de la crisi Conseqüències d'aquesta greu crisi: - Es van abandonar més d'un milió d'hectàrees dedicades al cereal.
- Centenars de milers de finques van ser embargades per l'hisenda i per els prestamistes.
- Una caiguda dels arrendaments en més del 50% - Un augment dels desocupats - L'emigració de centenars de milers de persones.
Aquesta crisi va ser compensada amb la simultània expansió vitivinícola. Des de la dècada en que les vinyes franceses sofrien l'agressió de la plaga filoxerica, procedent d'Àmerica. Davant els problemes que va causar no hi havia més remei que plantar vinyes americanes immunes a la filoxera. França la principal exportadora mundial de vins, sobretot de més qualitat va haver de recórrer a la importació per no perdre els seus mercats. Es va enfonsar l'oferta però no la demanda i va augmentar el preu mundial. Els proveïdorsamb més potencial eren Espanya i Itàlia. Degut a una guerra comercial entre França i Itàlia, aquests van firmar un tractat de comerç amb Espanya.
Firmat el 1881 havia d'estar deu anys en vigor. L'apertura completa del mercat francès va provocar un boom vitivinícola (a Catalunya - la febre d'or per la gran quantitat d'or arribat de França). Els costos cada cop eren més alts però el preu permitia amortitzar el cost. Per això les exportacions es van multiplicar per 8.2 entre 1881-1991 respecte 1860 i van animar l'extensió de vinya fins els màxims històrics absoluts. Les regions més beneficiades van ser les mediterrànies i algunes de l'interior com La Rioja.
3.3.3 L'esgotament del cicle exportador vinícola.
Al final de la dècada la situació va canviar, les vinyes franceses van tornar als nivells de producció normals mentre que els espanyols estaven essent atacats per la filoxera. A més, el 1870 ja havien començat a sortir les vinyes de California i Australia i hi hauna oferta mundial que no hi havia. Els preus van baixar i es va haver de malvendre el vi.
(Aqui es va haver de cercar un mercat amb un preu més alt: el cava). Quan la producció vitivinícola va entrar en crisi es va ajuntar amb la crisi del cereal i va causar una situació molt depressiva.
El producte agrari va culminar el 1877. Els sis anys següents hi va haver pujades i baixades. En realitat s'estaven combinant els efectes de la crisi triguera amb la bonança de la viticultura. Després de 1884 tot va anar cap a pitjor. L'expansió vitivinícola havia arribat als seus màxims i la pressió a la baixa dels cereals es va anar imposant. Els sis anys següents van ser de caiguda continuada. A principi de 1890 va seguir la crisi i l'any 1896 es va arribar als mínims. Van haver d'esperar al 1901 per recobrar el nivell productiu anterior a 1878.
3.3.4 Els efectes en l'economia espanyola.
L'emigració transoceànica va ser el fenomen més destacat de la gran Depressió. Els campesins europeus emigraven per anar a cultivar els camps d'Ultramar. La massiva posada en explotació de la terra provocava una alteració històrica en la remuneració del factor treball, fins el punt d'obligar a milions d'europeus a prendre decisions de relocalizació.
Aquest fenomen afectava tota Europa i la seva dimensió va variar entre els màxims alemanys, escandinaus o italians i els mínim francès.
L'emigració espanyola és massiva. Entre 1885 i 1913 i en dues grans onades van emigrar més de dos milions i mig d'espanyols. En termes nets es situava entre un 8 i un 9% de la població espanyola.
L'emigració es va centrar en les regions més cerealístiques (les dues Castelles) i les de tradició emigratòria (Galicia i Asturies). Aquells que es trobaven en les àrees mineres del sud-est van emigrar cap a Argelia i els afectats per la filoxera cap a Amèrica o a nuclis urbans pròxims (Madrid, Barcelona..) Els determinants de l'emigració espanyola: - Els preus dels cereals. Amb els preus més alts s'emigrava menys. D'aquí que els governs van implantar mesures proteccionistes que van tenir un impacte innegable sobre la emigració i la van reduir.
- La demanda del treball a Amèrica. Quan Argentina experimentava un creixement inversor la demanda del treball augmentava i augmentava l'emigració espanyola. El cicle emigratori que comença 1902 i acaba el 1912 està fortament motivat per aquest fenomen. A més, importava que la població que anava allà fos alfabeta i dominés l'ofici.
Això va frenar l'emigració dels jornalers andalusos i extremenys amb menys alfabetització.
En termes comparatius l'emigració espanyola no ha sigut molt intensa. La possible explicació podria trobar-se en la forta reacció proteccionista. El sufragi universal que va implantar el govern liberal de Sagasta va obligar als polítics més sensibles als interessos i peticions dels seus electors que volien protegir els seus nivells de vida.
La situació hauria estat pitjor si els cultivadors haguessin seguit exposats a la competència dels agricultors estrangers. Però no va passar perquè els propietaris i cultivadors es van organitzar com un grup de pressió i van reclamar protecció davant la competència externa.
...