Resumen Lectura Obligatoria 5 Políticas de Seguridad y Prevención (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 3º curso
Asignatura Políticas de Seguridad y Prevención
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 32
Subido por

Vista previa del texto

Políticas públicas de seguridad y Prevención 2015/2016 – maria47 Les polítiques de seguretat ciutadana La seguretat ha passat de ser un àmbit relacionat únicament amb la delinqüència a estar unit a la qualitat de vida, la seguretat davant els riscos i l’ús dels espais públics. Des de finals del segle passat, la idea de centrar una part molt important de la resposta davant la inseguretat en la repressió i el càstig ha tornat a guanyar adeptes, sobretot a partir de les experiències nordamericanes de zero tolerance.
1. El sistema de seguretat ciutadana (la necessitat que les decisions polítiques articulin un sistema amb ramificacions interdisciplinàries) La seguretat ciutadana havia estat considerada un àmbit reservat a la policia, que l’havia de garantir. També s’atribuïa al sistema de justícia penal alguna funció en aquest assumpte: la condemna dels delinqüents i la dissuasió dels que encara no ho eren. Així, el codi penal, la justícia i la policia havien de garantir la seguretat ciutadana des de diferents llocs. En altre èpoques parlàvem del manteniment de l’statu qua sociopolític o d’ordre públic.
Les primeres recerques sobre seguretat van exposar que aquesta comprenia quelcom més que la delinqüència, ja que la percepció de seguretat o inseguretat dels ciutadans no es correlacionava sempre amb el índexs de delinqüència. Altres recerques fiables han plantejat que hi ha factors socials, ambientals i també individuals que afavoreixen o dificulten la comissió d’activitats delictives.
En el nostre entorn estem comprovant que un increment del nombre d’interns a les presons no comporta una reducció de les estadístiques delictives.
Aquesta sensació de fracàs es va accentuar per l’aparició de zones, on els operadors públics de seguretat havien perdut tot el control de la situació. Són àrees on es concentren persones i grups en una situació econòmica i social molt desafavorida, moltes vegades provinents de l’emigració estrangera, que varia en funció del país. Es tracta de zones que han sofert un procés de marginalització que pot originar fins i tot l’aparició de problemes seriosos d’ordre públic.
La creixent internacionalització de les grans problemàtiques van ampliar moltíssim l’àmbit de la seguretat tot provocant l’aparició del concepte de societat del risc. Aquest concepte està allunyat de la delinqüència i parteix de la base que les nostres societats estan subjectes a un gran nombre de riscos per a les seves persones i patrimonis.
Les actuals enquestes de victimització o de seguretat han mostrat que quan es pregunta als ciutadans què els genera inquietud responen que la crisis econòmica, la immigració i el terrorisme internacional.
La seguretat ciutadana passa de ser un concepte més ampli i complex, inclou àmbits diversos, que, fan referència a la qualitat de vida, la convivència, l’ordenació dels espais, l’existència de bons mecanismes de resolució de conflictes i uns bons serveis de policia i de justícia.
1 Políticas públicas de seguridad y Prevención 2015/2016 – maria47 Haurem de tenir en compte altres factors i d’altres actors per tal de dissenyar polítiques que responguin als principals reptes de la seguretat, diferents de la policia i el sistema penal, encara que continuen essent actors rellevants.
La convivència o no d’articular sistemes integrats o complexos de tractament de la seguretat no és una veritat absoluta, sinó que depèn de les ideologies, dels valors que fonamenten les polítiques de seguretat. Trobarem dos gran blocs ideològics que podem simplificar de la següent manera:  Aquells que pensen que els ciutadans són perfectament lliures per decidir entre obrar correctament i infringir les normes (crea inseguretat). Els que decideixin no seguir les regles del joc han de ser castigats. Qualsevol altra resposta dels poders públics seria perniciosa, ja que estaria promovent o estimulant la infracció, la inseguretat.
 Els qui pensen que la inseguretat, les infraccions, els delictes, són resultat de decisions individuals, es produeixen en el marc de contextos espacials, socials, econòmics i fins i tot polítics, determinants. La seguretat s’hauria de combatre intentant modificar els contextos, les circumstàncies que els faciliten.
El primer model aposta per l’aparell policial i penitenciari, i el segon, sense negar la necessitat de l’existència d’aquest aparells, és partidari d’invertir més en les estructures i els serveis que afavoreixen la prevenció de situacions que comporten inseguretat i faciliten la delinqüència.
Als països amb alt nivell de despesa social el nombre de detencions efectuades per la policia és inferior al del països amb un estat social més dèbil.
Aquests dos grans models teòrics no els trobarem normalment en estat pur, sinó que la realitat ens mostra models amb diferents intensitats d’elements de tots dos.
2. Els actors institucionals (el paper dels governs supraestatals, estatals, locals i regionals en la producció de seguretat ciutadana) L’actor fonamental en matèria de seguretat ciutadana era l’Estat. Aquest escenari s’ha vist alterat, en el nostre context geopolític, per dos factors complementaris: a) La creació de les Comunitats Europees l’any 1957, ha anat posant sobre la taula que un espai, econòmic en primer moment, i ara ja social i polític comú, amb lliure circulació de persones i mercaderies, requereix alguns elements comuns de seguretat.
b) L’ampliació de les dimensions de la delinqüència transnacional organitzada ha comportat que els enfocaments i les respostes individuals de cada Estat resultessin insuficients i ineficaços.
La cooperació policial internacional donaria lloc a la creació d’Interpol, ja que dins de les Comunitats Europees ja es considera durant els anys setanta la necessitat de dur a terme accions comuns en algunes matèries (Grup Trevi).
Tots els estats membres (que són teòricament, els “únics· responsables de la seguretat) dissenyen les seves polítiques internes de seguretat explícitament a partir dels grans programes de seguretat 2 Políticas públicas de seguridad y Prevención 2015/2016 – maria47 europeus, el Programa de l’Haia (2004) i actualment el Programa d’Estocolm (2009). Els Estats tenen un paper remarcable en l’àmbit de la seguretat.
Aquest històric monopoli de la seguretat de l’Estat dins del seu territori, però s’ha vist seriosament afectat per dos motius: a) En alguns casos existeixen nivells territorials infraestatals (regions, Estats federats o comunitats autònomes) que tenen competències i fins i tot actors directes (policia) en l’àmbit de la seguretat. Tots tenen alguna competència sobre urbanisme, ensenyament, habitatge, serveis socials, sanitat, manteniment dels espais públics, àmbits que tenen una influència gens menyspreable en la seguretat.
b) Les incidències de seguretat no són idèntiques i homogènies en tot el territori estatal. En una ciutat les demandes de la ciutadania en un barri poden ser completament diferents de les dels veïns d’un altre barri. En definitiva, a l’àmbit local, la proximitat continua essent necessària.
Els actors regionals i locals són actors indispensables per a les polítiques de seguretat ciutadana.
Això vol dir que l’Estat no tingui l’obligació de garantir uns certs mínims homogenis en tot el seu territori. La seguretat és una realitat sobretot urbana i que es defineix en un espai concret.
No hauríem d’oblidar que, to i que la seguretat pública ha de ser dirigida, coordinada i controlada pels poders públics, els actors no públics (privats) hi tenen també un paper rellevant.
Els poders públics no poden protegir els ciutadans en tot moment i espai, de manera que és necessari que la ciutadania assumeixi les seves responsabilitats evitant riscos i adoptant mesures que facilitin la seva seguretat.
Aquests actors privats hauran de moure’s en el marc del nivell local, sense descartar que puguin tenir un paper a l’àmbit regional i estatal en supòsits concrets i específics quan les circumstàncies o la dimensió territorial de l’assumpte així ho requereixi.
3. Les polítiques públiques de seguretat ciutadana (del populisme punitiu – tolerància zeroa l’estratègia comunitària – policia de proximitat) La combinació de diversos valors, de distintes perspectives, pot donar lloc a polítiques públiques molt diferents. Trobem dos grans models que es troben als dos extrems de l’hipotètic ventall de les polítiques de seguretat possibles: el populisme punitiu (tolerància zero) i l’estratègia comunitària.
Les polítiques de zero tolerance iniciades a la ciutat de Nova York pel cap de la policia Will Bratton, amb el suport polític, d’aleshores alcalde de la ciutat, Rudolph Guiliani, durant els anys 1994-1996. L’any 1982 l’aparició d’un article força simple va afavorir un canvi significatiu d’aquesta tendència. Wilson i Kelling publicaren un article al qual exposaren la seva teoria de les finestres trencades. Segons els plantejaments d’aquests autors el desordre, tant físic (finestra trencada que ningú no repara) com social (conducta incíviques), causa una certa aprensió en els bons ciutadans, que acaben abandonant els espais públics perquè s’hi senten insegurs,cosa que afavoreix que la delinqüència i els delinqüents s’hi acabin instal·lant, de manera que s’entra en un procés irreparable de degradació que porta indefectiblement a la gran delinqüència. Els autors 3 Políticas públicas de seguridad y Prevención 2015/2016 – maria47 sostenien que la solució al problema se centrava en una actuació molt estricta de la policia, per restablir els controls socials desapareguts els anys previs, impedint qualsevol tipus de desordre, infracció i delicte.
Dotze anys després, Will Bratton va posar en pràctica aquesta idea a la policia de Nova York amb l’esmentada i mundialment coneguda política zero tolerance. A més, l’actuació policial intensiva intimidaria els futurs hipotètics infractors, que serien dissuadits de la realització de les conductes constitutives d’infraccions.
Aquesta política va coincidir amb un descens generalitzat de la delinqüència a la ciutat de Nova York. La relació entre la política zero tolerance i els descens de la criminalitat era de causa efecte, és a dir, la seguretat havia tornat a la ciutat de Nova York gràcies a les polítiques punitives dutes a terme per l’administració municipal.
A l’Europa continental l’onada de tolerància zero no va significar un seguiment mimètic de l’experiència nord-americana. Les principals conseqüències a Europa han estat dues: a) Una recuperació de la idea que l’existència d’una amenaça punitiva seriosa i creïble intimida els delinqüents i contribueix a la prevenció del delicte.
b) Una certa preocupació per combatre les conductes incíviques de manera més severa, tot assumint que l’ incivisme causa inseguretat.
Ningú no ha pogut constatar de manera empírica els efectes positius d’aquesta política, ja que en la majoria de grans ciutats nord-americanes s’experimentaren descensos notables de la delinqüència en el mateix període, tinguessin o no polítiques de tolerància zero.
En l’altre extrem, trobem les polítiques o estratègies comunitàries, que s’acostumen a qualificar de policia comunitària, de proximitat o de barri. Aquestes polítiques posen la comunitat en el centre de la seguretat. Són els ciutadans, els veïns dels diversos barris que constitueixen les ciutats els qui han d’estar al centre de la seguretat. La ciutadania és l’origen i la finalitat de la seguretat ciutadana. La finalitat dels serveis públics és satisfer les necessitats dels ciutadans i resoldre els problemes que hi ha al darrere. Aquest connexió intensa entre les autoritats i els serveis de seguretat i la població té alguns límits: a) Els serveis de seguretat i la resta de serveis públics no poden satisfer necessitats que impliquen infraccions manifestes de la legalitat i dels drets fonamentals reconeguts als textos constitucionals.
b) La policia no pot resoldre per si mateixa els problemes, els conflictes, les deficiències que observa a la vida pública i que influeixen en la percepció d’inseguretat de la gent.
En resum, els poders públics hauran de dur a terme la governança de la seguretat en el sentit que hauran de “governar” (gestionar) els diversos actors i xarxes que són els qui influeixen en la seguretat per ta d’obtenir-ne un resultat positiu per a la seguretat dels ciutadans. A la pràctica podem trobar concomitàncies; és a dir, polítiques de zero tolerance que intenten tenir arrels a la comunitat (o amb una part d’aquesta) i polítiques comunitaristes que poden, en situacions concretes específiques, recórrer a pràctiques de zero tolerance per reconduir una situació.
4 Políticas públicas de seguridad y Prevención 2015/2016 – maria47 Tradicionalment, la policia comunitària s’havia centrat en els patrullers, els policies que fan la patrulla al carrer, que en el decurs de la seva jornada trobaven els veïns a les places, a la porta de l’escola, a les terrasses, als bars. A través d’aquests contactes rebien informació tant dels problemes existents com de les necessitats del barri. Si el ciutadà ha de ser l’origen i la finalitat de la política i dels serveis de seguretat, s’ha de cercar la manera de mantenir-hi un contacte.
L’important en aquest model no és que la patrulla estigui o no al carrer, sinó el contacte, la comunicació amb el ciutadà.
4. Les estratègies de prevenció de la inseguretat ciutadana (prevenció social, prevenció situacional, videovigilància, la producció d’espai públic orientada cap a objectius socials) Dos models de prevenció: a) Un que té com a objectiu abordar els conflictes, els desajustos socials i la deficient articulació de la vida en societat (prevenció social).
b) Un altre que basa la prevenció en la reducció d’oportunitats per a delinquir (prevenció situacional). L’objectiu de la prevenció ha de ser eliminar els espais amagats i sense vigilància, augmentar els policies que patrullen pel carrer, instal·lar càmeres de videovigilància a la majora dels espais públics.
És cert que molt freqüentment els problemes de seguretat són conseqüències de desajustos i conflictes socials, hi ha casos en què la inseguretat la provoca gent perfectament integrada en el sistema per tal d’obtenir beneficis personals. D’altra banda, la prevenció situacional portada als seus darrers extrems convertiria les nostres societats en Estats policia, sempre amb vigilància, sense tenir en compte les raons, els elements que afavoreixen la inseguretat o la delinqüència.
La prevenció social intenta eliminar les causes, les circumstàncies, els entorns que generen inseguretat.
L’instrument actual de prevenció situacional per excel·lència el constitueixen les càmeres de videovigilància. La videovigilància ha aparegut com una solució ideal al problema. Aquesta febre filmadora s’ha dut a terme sense tenir en compte algunes qüestions rellevants: a) Les càmeres signifiquen una vulneració de drets fonamentals innegable, que cal justificar i ponderar.
b) Cal que alguna persona supervisi en directe o a posteriori les filmacions i algú que gestioni el seu emmagatzematge i eliminació, així com que es garanteixi el dret d’accés de les persones que hipotèticament hi puguin aparèixer.
Un corrent ja antic pretén dissenyar els espais públics tenint en compte les activitats i les persones que les han d’utilitzar. Es tracta de construir espais, a més de considerar aspectes relacionats amb la prevenció situacional, evitant els espais ocults o sense visibilitat, procurant una bona il·luminació, tinguin presents que siguin espais amb serveis per als seus habitants, que afavoreixin l’ocupació pacífica dels espais públics. Es tracta de crear espais socialment integradors, que facilitin la vida als seus habitants i la seva apropiació.
5 Políticas públicas de seguridad y Prevención 2015/2016 – maria47 5. L’avaluació de les polítiques de seguretat ciutadana La insuficiència dels registres policials com a únic indicador de l’estat de seguretat. Aquest constatació afavorí l’aparició de les primeres enquestes de victimització i seguretat, la National Crime Victimization Survey als Estats Units i la British Crime Survey. Aquestes enquestes cercaven obtenir dades referents a la xifra oculta de delictes, i sobre les opinions i la percepció de la població respecte a la seguretat, informació que no apareix a les dades policials.
Eurostat ha iniciat una experiència pilot d’enquesta europea de victimització que té com a finalitat servir de paràmetre comparable de l’estat de la seguretat i de la delinqüència en tots els Estats membres de la Unió Europea.
Aquesta pressió per tenir indicadors fiables i transparents, a l’abast de tothom, ha portat a ordenar i agilitar els registres policials per fer-los accessibles al públic, la qual cosa ha significat un trencament amb el tradicional obscurantisme de les organitzacions policials. Exemples més destacats cal esmentar el Compstat a la ciutat de Nova York durant la posada en funcionament de les polítiques de zero tolerance. Aquest sistema permetia el seguiment gairebé en temps real de l’evolució de la delinqüència en tots i cadascun dels districtes policials de la ciutat. Aquesta informació era oferta al gran públic amb molta immediatesa.
La complexitat dels indicadors de la seguretat, a causa de la pluralitat de les dades que cal tenir en compte, ha comportat la constitució de nombrosos, observatoris de la delinqüència i la seguretat que intenten oferir indicadors fiables sobre l’estat i l’evolució de la seguretat.
En tot cas, sí que ha quedat palès que per fer avaluacions consistents de l’estat de la seguretat cal treballar amb indicadors de diversa procedència i relacionar-los de manera adequada per tal d’aprofitar al màxim les seves potencialitats.
6 ...