Tema 3. Bases cognitives del llenguatge (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Lenguas y Literaturas Modernas - 1º curso
Asignatura Introducció a la Lingüística
Profesor A.M.F.P.
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 29/03/2015 (Actualizado: 29/03/2015)
Descargas 11
Subido por

Descripción

Apunts creats a partir de les classes d'Ana Maria Fernández Planas.

Vista previa del texto

TEMA 3. Bases cognitives del llenguatge 1. Pensament i llenguatge El llenguatge és un element constitutiu de la espècie humana El llenguatge és una eina de comunicació El llenguatge és un element constitutiu de la personalitat i des d’aquest punt de vista ens remet al pensament/cultura.
La relació llenguatge-pensament crea una realitat cognoscible. Tusón diu que les paraules, a més de reflectir els objectes i fets de la realitat, són aptes per a crear objectes mentals.
Hi ha un lligam molt estret entre llenguatge-pensament però no podem dir que siguin sinònims.
Relacions entre pensament-llenguatge: · Empirisme estructuralista (hipòtesi Sapir-Whorf): El llenguatge determina el pensament · Posició chomskiana: Caràcter innatista: el llenguatge constitueix un sistema independent regit per lleis pròpies, diferents de qualsevol altre activitat cognitiva.
· Piaget: El llenguatge, com a pensament es genera en l’acció i en molts aspectes el desenvolupament del pensament precedeix al del llenguatge.
· Vigotski: El llenguatge i el pensament tenen arrels i desenvolupaments diferents fins que es fusionen.
Tot es resumeix en dues posicions: - El desenvolupament del llenguatge precedeix el desenvolupament cognitiu, que està determinat pel desenvolupament lingüístic (pensament  llenguatge).
- El desenvolupament del llenguatge va seguint els progressos del desenvolupament intel·lectual. Es produeixen desenvolupaments en el llenguatge a mida que es van produint desenvolupament en el pensament (llenguatge  pensament).
Però, des del moment en que el llenguatge apareix, influeix sobre les altres adquisicions cognoscitives de tal manera que hi ha interacció entre elles.
2. Llenguatge i cervell 2.1. Neurolingüística Les relacions entre el llenguatge i el cervell les estudia la neurolingüística.
Aquesta relació sempre s’ha sabut que hi era. Des de sempre s’ha intentat determinar la localització del llenguatge en el cervell, però només un fet accidental va proporcionar una pista adequada sobre aquesta qüestió: 1848, Cavendish (Vermont). A un capataç d’obres, Phineas P. Gage, una barra de ferro de metre i mig de longitud li va atravessar la part superior del pòmul esquerre i li va sortir pel front.
2.2. Parts del cervell Dues grans parts: hemisferi dret i hemisferi esquerre. Les parts més rellevants de les funcions lingüístiques estan localitzades en diverses {rees situades per sobre de l’orella esquerra.
Cada hemisferi té un control motor i sensitiu sobre el costat contrari: - hemisferi dret  activitat visual i especial (orientació) - Hemisferi esquerre  Aspectes lingüístics (excepte prosòdics i ritmics), entre d’altres.
2.2.1. L’{rea de Broca 1 Broca va descobrir els anys 60 del segle XIX que les lesions en aquesta part del cervell estaven relacionades amb dificultats a l’hora de parlar. L’{rea de Broca té un paper crucial en la producció de la parla. És la responsable de la programació dels aspectes motors de la parla i tota la zona anterior perisilviana intervé en els aspectes gramaticals de la producció del llenguatge.
2.2.2 L’{rea de Wernicke Wernicke va descobrir en els anys 70 del segle XIX que els seus pacients que tenien dificultats per comprendre el llenguatge hi presentaven una lesió.
L’{rea de Wernicke concern a la interpretació sem{ntica i a l’aspecte ideccional, per la qual cosa processa sons de paraules i referents seus.
2.2.3. El còrtex motor i el feix arquejat El còrtex motor controla el moviment dels músculs. En les proximitats de l’{rea de Broca hi ha la part del còrtex motor que controla el moviment dels músculs articulatoris de la cara, la mandíbula, la llengua i la laringe.
Pentiend i Roberts, mitjan segle XX.
El feix arquejat (Wernicke) estableix una connexió crucial entre l’{rea de Wernicke i {rea de Broca.
El cervell té dos hemisferis no exactament idèntics.
Cervell Hemisferis Lòbuls. Cada un processa funcions específiques: - Lòbul frontal  Capacitat conscient. Contingut mental del llenguatge.
- Lòbul parietal  Informació sobre objectius direccionals del moviment corporal i atenció d’ordre visual i tàctil.
- Lòbul temporal  Informació auditiva, memorització categorial d’objectes - Lòbul occipital  Sentit de la vista 2.3. La hipòtesi localista Identificats els 4 components, resulta temptador concloure que cada aspecte específic del llenguatge radica en una determinada zona del cervell.
Paraula sentida i compresa (AW)  Transmesa a través del FB a AB  Operacions prèvies per poder emetre-la AB  Senyal a l’{rea motora per articular-la (còrtex motor) 2.4. Lateralització El cervell processa inversament les accions de la mà respecte dels hemisferis que la controlen. La lateralització afecta, igualment, l’oïda esquerra. Discrimina tons musicals.
2.5. L’escola dicòtica La domin{ncia de l’HE pel que fa el processament de síl·labes i mots va avalada per la prova de l’escolta dicòtica.
Hi ha un avantatge de l’oïda dreta perquè va directe a l’HE, el que s’encarrega del llenguatge.
L’HD sembla ser el principal responsable del processament de molts altres estímuls de naturalesa no lingüística (música, tos, sorolls de tràfic, cant dels ocells...).
Investigacions més recents en aquesta {rea han indicat que l’especialització dels 2 hemisferis podria estar més relacionada amb el tipus de “processament” que amb el tipus de “material” processat.
2 2.6. El període crític L’aparent especialització de l’HE per el llenguatge es descriu com una domin{ncia lateral o lateralització. Es creu que el procés de lateralització comença durant la primera infantesa, coincidint amb el període en el qual es produeix l’adquisició del llenguatge.
Durant la infantesa existeix un període durant el qual el cervell hum{ est{ més predisposat a “rebre” i aprendre una determinada llengua  Període crític 2.7. Tenir les paraules “a la punta de la llengua” Com usuaris del llenguatge de vegades experimentem dificultats per aconseguir que el cervell i la parla funcionin de manera coordinada.
Els parlants disposem d’un esquema fonològic del mot (quin és el so inicial i quantes síl·labes té). Potser l’emmagatzematge té lloc sobre la base d’alguna informació fonològica.
Malepropismes: Exemple: secanto, sexteto o sexto (Sextante), medicació transcendental (meditació transcendental) 2.8. Lapsus linguae Alterar sons o síl·labes o paraules.
Es consideren errors en l’articulació però també s’ha suggerit que podrien ser el resultat d’”errors del cervell” que es produeixen en el moment en què aquest est{ tractant d’organitzar els missatges lingüístics.
(Canciona esta canta  canta esta canción) 2.9. Lapsus de l’oïda Exemple: Sentim latita azul quan, en realitat, el parlant ha dit la tinta azul.
Podria ser que alguns malapropismes tinguessin el seu origen en un lapsus de l’oïda.
Alguns d’aquests exemples d’errors ens poden proporcionar indicis sobre el funcionament normal del cervell humà durant el processament lingüístic. Però altres probablement que comprometen la producció....
3. Adquisició de la primera llengua Els nens quan neixen no parlen però aprenen en un temps ràpid i tots en el mateix temps, aproximadament, i passant per les mateixes fases. Venim genèticament preparats.
L’adquisició és un període molt ràpid. Hi ha una predisposició innata (genètica). Com forma part de la genètica, aquest procés l’estudia la psicologia evolutiva.
ADQUISICIÓ - Ràpida - Igual en totes llengües - Inconscient (que està adquirint una llengua) - Sense instrucció escolar prèvia APRENENTATGE (L2, L3...) - Menys ràpida - No és igual per totes les llengües (per uns és més fàcil o difícil) - Conscient - Amb instrucció escolar prèvia Pel fet d’estar en una part del cervell i per forma part de la dotació genètica humana, la capacitat innata del llenguatge esdevé un objecte d’estudi de la neurolingüística.
3 3.1. Requisits bàsics i generalitats Bàsics - L’infant ha d’interactuar amb altres usuaris de la llengua (la llengua no s’hereta genèticament) - L’infant ha de ser físicament capaç d’enviar i rebre senyals lingüístiques sonores Generalitats - Els nens no reben instruccions sobre com parlar la seva llengua - Els nens van provant si les construccions que fan funcionen - Els nens no només adquireixen el llenguatge per imitació (poden crear verbs a partir de noms comuns) - Sembla poc probable que les correccions que els grans fem als infants els influeixin substancialment.
- És important l’ús real de les combinacions de sons i mots, tant en interacció amb els altres com quan juga en solitari 3.2. El programa d’adquisició Tots els nens desenvolupen el llenguatge al mateix temps ni passen les mateixes etapes.
Ja que aprenen a seure, aixecar-se, usar les mans... seguint un programa de desenvolupament biològicament determinat, sembla raonable que el programa d’adequació del llenguatge també el tingui.
Aquest programa està íntimament lligat al procés de maduració del cervell del nen.
Comença de ben petit (11-12 mesos) però amb un mes de vida el nen distingeix [ba]-[pa]. El nen extreu regularitats del que sent i les aplica.
3.3. La parla del cuidador Hi ha uns tipus d’expressió que reconeixem per referir-nos als nens petits. Té unes certes característiques: - Moltes preguntes amb entonació exagerada.
- Volum alt - Tempo lent (ritme) - Pauses prolongades - Formes simplificades - Frases d’estructura simple - Moltes repeticions Un altre exemple és parlar com si fos un interlocutor vàlid, abans que ho sigui.
3.4. L’adquisició del component fonètico-fonològic en els infants Els treballs de Werker demostren que els nadons d’entre 8-10 mesos tenen dificultats per a discriminar parells mínims que no constitueixen oposicions fonèmiques en la llengua ambiental i, en canvi, discriminen relativament les que ho són.
El sistema fonem{tic d’una llengua fortament tant a producció com la percepció dels sons lingüístics. Les categories sonores distintives d’una llengua actuen com una mena de categoria perceptiva que restringeixen i modulen la percepció i la producció dels sons lingüístics per part dels seus parlants.
[seu] – [sᴈu]  un catalanoparlant farà la diferència; un castellanoparlant, no Estudi de la percepció Han demostrat que naixem amb discriminacions innates. Sobre el primer any de vida aquestes capacitats perceptives es modifiquen amb l’exposició a una llengua particular.
4 Tipus de sons: (a) Sons per als quals hi ha una certa capacitat innata (b) Sons per als quals hi ha una certa capacitat innata però que requereixen una certa experiència (c) Sons per als que no sembla haver-hi una capacitat perceptiva innata Exemple: - Kuhl (1979)  Normalització vocàlica. Experiment que evidencia la capacitat dels nens de percebre sons vocàlics similars.
- Increment de la succió del nadó. Ba, ba... pa (hi ha un canvi i es produeix un increment de succió) Desenvolupament de la percepció de la parla Werker i de Tes (1984): La capacitat de discriminació de sons d’altres llengües a la teva, va baixant a mesura que es va creixent.
- Els nens en etapa prelingüística perceben la parla en termes de categories fonètiques llengua-universals.
- 1r any: comencen a emprar la parla productiva. El seus patrons perceptius han estat condicionats en un cert grau per l’estructura fonològica específica de la llengua materna.
- 4 o 5 anys: Els patrons perceptiu específics de la llengua semblen ser apresos bé i potser automàticament.
- Envelliment: pèrdua auditiva.
Producció i percepció d’L2 És més fàcil estudiar canvis en la percepció en gent que està estudiant una L2 perquè són més grans i més fàcils de festejar, però no estem segurs que el procés de L2 sigui el mateix que L1.
Caracterització del desenvolupament fonològic infantil Recorregut que va des dels primers balbotejos del nadó fins a la producció de la parla intel·ligible.
- Període prelingüístic (11-12 mesos) - Fonologia dels primers 50 mots (18-20 mesos) - Creixement fonològic (18-20 mesos / 4-5 anys) - Adquisicions tardanes (fins 6-7 anys) ETAPA PRELINGÜÍSTICA ETAPA LINGÜÍSTICA • Període prelingüístic: Naixement  12 mesos Trets principals d’aquestes emissions vocals: - Primeres fonacions (2 mesos sons quasi vocàlics); 3 mesos, sons quasi consonàntics (període del refiló) - Balboteig marginat 4-5 mesos. Sons vocàlics més complets. Canvis de to i intensitat - Balboteig canònic 6-8mesos. Emissions C-V, C-V-C, V-C-V- Balboteig variat o complex. Des dels 10 mesos.
Protoparaules o FFC (Formes Fonèticals Consistents). Es fa evident la llengua materna.
Durant els primers mesos de vida el nen va adquirint progressivament la capacitat de generar seqüències que contenen sons semblants als de la parla adulta. Les primeres combinacions de V i C i els sons més elaborats constitueixen el balboteig. També les primeres modulacions melòdiques.
• Fonologia dels primers 50 mots. De 12-18 mesos.
Aparició de les primeres paraules. Es considera paraula: - Es produeixen aïlladament, separades per pauses.
- Apareixen de forma recurrent - Es correlacionen amb el context situacional - Exhibeixen una estructura protofèmica (Combinació sil·làbica) 5 - Manifesten la intenció de repetir el que diu l’adult.
Relativa inconsistència fonètica. Simplicitat estructural.
Patrons CV, VCV, CVCV – Totes les C són oclusives - Obstruents: sordes i no aspirades - Sonants: nasals A vegades es parla d’aquesta etapa com l’etapa de la paraula unica. Són termes simples d’objectes quotidians (bata en lloc de sabata). També formes holofràstiques: notaquí com no està aquí.
• Creixement fonològic. De 20 mesos  4/5 anys.
20 mesos: explosió lèxica – Reducció de processos de simplificació - Primeres fases - Diversificació sil·làbica Punts importants: - No sembla que els sons s’adquireixin de forma brusca sinó gradualment.
- S’observa més dificultat en la realització d’un grup de sons, les fricatives i les líquides.
A vegades, es parla de l’etapa de les dues paraules. Comença quan el vocabulari del nen supera els 50 elements.
Nena cadira  Interpretació dels adults està lligada al context.
El nen ja és interlocutor. Entén més del que produeix.
En aquest període ampli, hi ha una etapa que se sol descriure com telegràfica. Este zapato todo mojado, David quiere pelota.
El nen ja ha desenvolupat una certa capacitat per a construir oracions i pot ordenar mots correctament.
Comença a aprèixer la flexió gramatical i es comencen a usar algunes preposicions.
• Adquisicions tardanes. Més de 4 anys.
Més enllà dels 4 anys encara poden quedar alguns elements per incorporar: els considerats més costosos.
Encara pot quedar algun procés de simplificació en actiu.
S’avança en la comprensió de l’entonació de les diferents situacions discursives i es desenvolupa la consciència metalingüística. Segurament, la freqüència d’aparició dels segments en cada llenguatge ajuda a aconseguir abans de l’adquisició.
- Resum etapes: 12 mesos  Vocalització prelingüística. Sintonització perceptiva.
12-18 mesos  Fonologia dels 50 mots 18 mesos-4 anys  Fonologia morfologia simple. Expansió repertori fonètic. Reducció de processos fonològics 4-7 anys  Fi a la reducció. Parla fluida (3.5. Parla telegràfica [Inclòs en el 3.4.!!!]) 3.6. El desenvolupament de la morfologia Cap als dos anys i mig el nen comença a incorporar alguns morfemes flexius que indiquen funcions gramaticals dels noms i dels verbs que utilitza.
Exemple: -s plural o –a femení, amb sobregeneralització. Gat, gata – nen, nena – marit, *marida Les formes correctes alternen amb les incorrectes. El nen va provant la utilització del sistema linguístic 3.7. El desenvolupament de la sintaxi 6 Sembla que l’adquisició de la sintaxi per part dels nens no es basa, o no només es basa en la “imitació”.
El buho que come caramelos corre mucho  Buho come y corre Les dues estuctures que apareixen en tots els nens cap als 18-20 mesos són les interrogacions i les negacions.
Les primeres amb entonació ascendent molt marcada 3.7.1. La generació de preguntes 3.7.2. La generació de negacions 3.8. El desenvolupament de la semàntica Durant l’etapa holofr{stica molts nens utilitzen el seu limitat lèxic per fer referència a un gran nombre d’objectes dispersos.
Pilota: pilotes, poms porta, globus, lluna...
Sobreextensió  Gradual reducció de possibilitats d’aplicació La sobreextensió durant la producció no té necessàriament que correspondre amb la sobreextensió de comprensió (Exemple: poma) En termes d’hiponomia, el nen gairebé sempre fa servir el terme que representa el nivell “mitj{” en un conjunt d’hipònims (animal-gos-canitx).
Les relacions d’antonímia s’adquireixen cap els 5 anys.
Cap els 5 anys, s’ha completat la major part del procés b{sic d’adquisició. Si l’adquisició de L1 va ser f{cil i de manera automàtica, perquè l’adquisició de L2 és tan difícil? 4. Aprenentatge de l’L2 i L3 Alguns nens creixen en un ambient social en el qual s’usa més d’una llengua, i són capaços d’adquirir una L2 en condicions semblants a les de L1. Són bilingües.
Quan el cas no és aquest, aprendre una L2 no és un procés semblant al de l’adquisició de L1.
L’estudi de l’aprenentatge d’L2 és un dels aspectes de la lingüística aplicada a l’ensenyament de llengües estrangeres.
Un model metodològic postula que la dificultat en aquest aprenentatge es produeix per la interferència d’L1.
La metodologia de l’anomenada anàlisi de contrastos postula que els errors gramaticals desapareixeran si s’estudien de manera comparativa L1 i L2? L’anàlisi d’errors no pretén predir i prevenir l’error si no aprofitar-lo com a eina metodològica bàsica a L1 i L2.
Mètodes didàctics estructurals Mètode comunicatiu 4.1. Distinció adquisició-aprenentatge Adquisició  Desenvolupament gradual de la capacitat d’expressar-se en una llengua determinada quan es fa servir de forma natural per comunicar-se amb altres persones que ja la coneixen.
Aprenentatge  Procés més conscient d’acumulació de coneixements sobre les principals característiques d’una llengua que volem parlar que té lloc en un {mbit més formal.
4.2. Barreres per a l’aprenentatge 4.2.1. Edat Habitualment ens acostem a L2 en l’adolescència o en l’edat adulta, en forma de cursos de porques hores a la setmana i amb moltes altres preocupacions.
7 Fins i tot en condicions d’adquisició ideals, molt pocs individus adults aconsegueixen un domini d’L2 com el d’una L1. Una vegada passat el període crític per l’adquisició del llenguatge resulta molt difícil adquirir una altra llengua de forma plena.
Edat òptima: de 10 a 16 anys.
4.2.2. Factors afectius Si hi ha un sentiment fort d’adversió o de vergonya a l’hora d’intentar produir sons d’altres llengües, de res serviran ni les capacitats físiques, ni les cognitives de què es disposi.
Manuals avorrits, entorn escolar desagradable, horari esgotador d’estudi i/o feina, poca motivació... poden crear una barrera. Els nens solen superar aquestes inhibicions més ràpidament i fàcilment.
4.3. Els mètodes La necessitat d’aprendre altres llengües és la propiciat de l’aparició de diferents enfocament i mètodes d’ensenyament que tenen com a objectiu millorar l’aprenentatge d’una L2. Els mètodes més recents tendeixen a reflectir els diferents punts de vista teòrics.
4.3.1. El mètode de la gramàtica i la traducció L’enfocament més tradicional consisteix a tractar l’aprenentatge d’L2 com una disciplina acadèmica més.
- Llargues llistes de paraules - Conjunt de regles gramaticals - Més importància a la llengua escrita que a la parlada Moltes vegades no funciona en utilitzar de forma efectiva la llengua en una conversa quotidiana.
4.3.2. El mètode audiolingüe Èmfasi en la llengua oral.
Introducció sistem{tica i gradual de les estructures característiques d’L2, de menys a més complexitat.
A través d’exercicis que l’alumne ha de repetir La pr{ctica aïllada d’exercicis basats en patrons d’una llengua no té cap semblança amb la necessitat interactiva de l’ús real de la llengua oral.
4.3.3. Enfocaments comunicatius Reacció en contra de l’artificialitat de la “pr{ctica basada en patrons” del mètode audiolingüe i contra la creença de què l’aprenentatge conscient de les regles gramaticals d’una llengua esdevenen necess{riament una capacitat per utilitzar-la. Es basen en la idea segons la qual les funcions de llenguatge han de prevaldre sobre les formes de la llengua.
4.3.4. El fet de centrar-se en l’alumne Preocupació pel professor, manual i mètode  Preocupació per l’alumne i el procés d’adquisició de la nova llengua.
4.4. Transferència Ús de sons, expressions o estructures pròpies d’L1 a hora d’expressar-se en L2.
Take it from the side inferior (no s’utilitza així en anglès) 8 Quan fem transferència, pot ser positiva, si L1 coincideix amb L2; o negativa o interferència si no coincideixen. És més gran durant les primeres etapes de l’aprenentatge.
4.5. Interllengua Errors que no semblen tenir relació ni amb les formes d’L1 ni amb les formes d’L2. She name is Maria.
És una mena de sistema intermedi en l’adquisició d’L2, que tot i que té tretsd’L1 i L2, el qual és realment uns sistema inherentment variable que compta amb les seves pròpies regles. Es considera la base de totes les estructures generades d’L2.
Interllengua es pot fossilitzar.
4.6. Motivació La motivació i la bona predisposició és fonamental per aprendre una L2.
- Motivació instrumental. Exemple: llegir publicacions científiques - Motivació d’integració. Exemple: integrar-se socialment en una comunitat.
La motivació pot ser tant un resultat com una causa de l’èxit en l’aprenentatge.
4.7. Input i output Input  Llengua a la que s’exposa qui aprèn una llengua. Només es útil si és comprensible (parla d’estranger: 1r  How are you getting on your studies? I si no ho entén, English class, you like?) L’ input negociat és el material d’L2 que l’alumne aconsegueix adquirir conforme interactua, demanant correccions i centrant l’atenció en el que s’est{ dient.
Output  Formes en L2 que genera l’estudiant.
Difícil d’aconseguir en grups amb molts alumnes?  Aprenentatge per tasques. En petits grups o de dos en dos.
4.8. Competència comunicativa Capacitat general d’usar una llengua correctament, amb propietat i la flexibilitat necess{ria.
- Competència gramatical - Competència sociolingüística - Competència estratègica Si es vol estudiar l’aprenentatge d’una L2, cal recórrer a conceptes d’an{lisi lingüística, dels estudis de la comunicació, la pedagogia, la psicologia o la sociologia. Lingüística aplicada.
5. Patologies del llenguatge Són conductes lingüístiques deficitàries o anòmales que tenen fonaments neurològics, fisiològics o anatòmics de diversa mena.
5.1. Afàsies Disfunció del llenguatge causada per una lesió cerebral localitzada que comporta, normalment, dificultats per entendre i/o produir formes lingüístiques.
Causes més freqüents: infart cerebral, lesions traumàtiques al cap. Podem tenir intensitats variables.
Afecten a l’activitat lingüística deixant relativament intactes altres habilitats.
9 Patologia regressiva  Afecta a un individu que posseïa prèviament d’un domini complet i normal d’una llengua, Tipus d’af{sies importants: - - Afàsia de Broca (o afàsia motora). Reducció substancial del discurs, articulació distorsionada i lent, i sovint, difícil a l’hora de parlar.
Omissió de morfemes funcionals i flexius  Discurs agramatical.
És millor la comprensió que la producció.
yo huevos y comer y beber desayuno Afàsia de Wernicke (o afàsia sensiorial). Producció de discursos fluïts però gairebé impossibles d0entendre. Dificultat per trobar la paraula adequada.
La cosa para poner en ella cigarros 5.2. Trastorns de producció en el component fonètico-fonològic (Grundwell, 1991) - Reducció intel·ligibilitat en parla espontània - Edat superior a 5 anys - Audició dins dels límits normals - Absència de problemes anatòmics - Cap disfunció neurològica detectable - Capacitat intel·lectual normal - Nivells de comprensió de parla adequats per a l’edat mental - Nivells adequats d’expressió verbal Què es fa quan un nen té trastorns amb algun so? Diagnòstic diferencial (producció i percepció)  so(ns) amb major dificultat per al pacient  Llista de paraules amb aquest so (o sons) en diverses posicions Proposta d’avaluació: · Què volem saber? - Si hi ha algun s o que no es pot produir. En quina posició - Quin és el PA i/o MA conflictiu - Si resol d’alguna manera la falta d’aquest so de manera que no afecti el sistema - Si necessita la implantació d’un nou so, si nomes cal ampliar l’ús d’un so que ja posseeix, o bé si cal reestructurar el sistema.
Però sempre s’ha de comparar la situació d’un nen amb la d’un nen, no la d’un nen amb la d’un adult.
Objecte d’avaluació fonològica (Grundwell, 1991 – Bosc, 2004) - Oferir una descripció dels patrons de producció de la parla del nen - Identificar les diferents entre els patrons normals i que presenta el subjecte. Decisió.
- Indicar implicacions comunicatives dels patrons de la parla “alterats” - Assenyalar nivell assolit pel nen en el desenvolupament de la parla.
- Descriure la gamma de sons que té la parla d’un nen - Veure el sistema de sons usats de forma contrastiva - Assenyalar la distribució dels sons amb valor contrastiu 10 - Anotar la gamma d’estructures de síl·laba · Tècniques per fer-ho: - Tècnica de la conmutació - Distribució - Test estandarditzat i produccions (semi)espontànies Alteracions del llenguatge relacionades amb el nivell fònic Les alteracions en àmbit fonètico-fonològic poder ser reflex d’un trastorn més gran (TEDL, af{sies, deficiència mental).
Disfèmia: trastorn de la comunicació i no d’un nivell concret (tartamudo) [Peli El discurso del rey] Trastorns que afecten exclusivament el nivell fònic: disàtria* i dislàlia* (funcional i orgànica-disglòsia) * Disàrtria: Trastorn de naturalesa motriu secundari a lesions nervioses.
Exemples: paràlisi facial  problemes articulatoris de diversos sons, sobre tot els bilabials.
En els casos en què es veu afectat el SNC, la dis{rtria només és un símptoma més d’una malaltia més grossa (Alzheimer, Parkinson, paràlisi cerebral...) * Dislàlia: Conjunt de trastorns articulatoris que es produeixen per una alteració en els punts o modes d’articulació.
La dislàlia orgànica és una causa orgànica coneguda La dislàlia funcional no té una casa orgànica evident.
És un síndrome en ella mateixa, no és un símptoma d’un trastorn més complex.
Disglòsia Tipus - Labials - Mandibulars - Linguals - Palatines - Nasals Causes - Malformacions congènites - Trastorns de creixement - Paràlisis perifèriques - Traumatismes (cicatrius) Dislàlia funcional Nens amb desenvolupament intel·lectual normal i sense causa orgànica Alteracions més freqüents: fricatives, líquides i obstruents.
Maneres de solventar el dèficit: substitució, omissió, distorsió, inserció Etiologia No està clara. Factors més freqüents: - Escassa habilitat motora - Falta de discriminació auditiva - Factors psicològics i ambientals - Factors hereditaris Tipologia S’ha de fer distinció entre trastorn fonològic i trastorn fonètic Ni deixadesa ni atossigament. La dislàlia funcional evolutiva no és un veritable trastorn.
Evolució de les dificultats fonològiques des del model psicolingüística 11 Nivell receptiu Nivell estrictament sensorial: audiometries Síl·labes  No ús de representacions lexicals: processament baix nivell 2 paraules  Ús de rept...; processament alt nivell Nivell expressiu Proves d’imitació de gestos i accions que impliquen una funció motora normal de les estructures orals.
Repetició de síl·labes: Repertori articulatori o fonètic + i repertori fonètic Repetició de logatomes  Més nivell de processament | Paraules que podrien existir en una llengua però no existeixen Repetició de paraules i frases  Accés a representacions lèxiques dels mots Denominació espontània  Representació lèxica  forma fonològica  articulació Dades útils en els programes de rehabilitació logopoèdica Convé recordar: 1. Els nenes no aprenen síl·labes aïlladament 2. El procés d’adquisició es confon amb allò correcte/incorrecte fins que es generalitza la bona 3. Els nens que no tenen problemes d’oïda adquireixen el sistema de sons a través de l’escolta 5.3. Sordeses La sordesa o un dèficit auditiu és un tipus de patologia que pot presentar-se a qualsevol edat.
La sordesa congènita es produeix abans que s’iniciï el procés d’adquisició de la primera llengua. Si un no hi sent el procés d’adquisició ser{ diferent.
Polèmica: oralistes vs gestualistes. Els oralistes defensen que els nens parlin llegint els altres. Són partidaris d’un implant coclear (un aparat al cap) El nen sord requereix una intervenció el més precoç possible per tal que la seva facultat simbòlica troi un medi d’expressio, fet essencial per al seu desenvolupament psíquic global.
5.4. Un cas particular. Genie Anys 70, segle XX. La van trobar amb 13-14 anys a Los Ángeles i no era capa d’usar el llenguatge (A casa seva la tenien tancada amb cap tipus de comunicació i pràcticament no caminava), En molt poc temps va començar a imitar sons de la gent que li parlava a l’hospital però amb una sintaxi molt simple.
Es va poder demostrar amb diferents proves que la seva capacitat per al llenguatge no radicava en l’hemisferi esquerre.
En anar desenvolupant el llenguatge, es va veure que passava per molts dels “estadis” inicials observats en el procés d’adquisició per part dels nens normals.
12 Crystal, D. (1987): The Cambridge Encyclopedia of Language, Cambridge, CUPress (trad. Cast.: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge, Madrid, Taurus, 1994) Escandell, V. (coord) (2009): El lenguaje humano, Madrid, Ed. Universitaria Ramón Areces. UNED Martínez Cedrán, E. (1995): Bases para el estudio del lenguaje, Barcelona, Octaedro Tusón, J. (1984). Lingüística: una introducción al estudio del lenguaje. Barcelona: Barcanova.
Yule, G. (2006): The Study of Language, Cambridge University Press (Trad. Cast: El lenguaje, Madrid, Akal, 2007) 13 ...