Oposició al franquisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 1
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

Oposició al franquisme Gran part de l'oposició (des de l'exili i l'interior) fa una oposició bastant passiva. A l'exili s'organitzaven aquests com els Jocs Florals i a l'interior es mirava de mantenir cert caliu catalanista gràcies a l'església. La classe mitjana catòlica, que havia patit la persecució eclesiàstica durant la guerra, va rebre el franquisme de manera entusiasta. Al llarg dels anys 40, però, es va anar decebent per l'anticatalanisme. Durant els anys 50 els joves d'aquestes classes mitjanes catòliques van iniciar certa oposició. Durant els anys 40 els obrers i camperols es dedicaven a sobreviure, més que a fer oposició. El racionament va durar fins a l'any 1952.
L'oposició va durar 3 etapes: De l'any 1939 fins al 1943. Mesos després de la fi de la Guerra Civil espanyola va esclatar la Segona Guerra Mundial. Durant els primers moviments bèl·lics Hitler va anar guanyant terreny.
L'oposició interna estava desactivada i l'externa desorganitzada i, en part, preocupada per la Segona Guerra Mundial. L'oposició a l'exili, després de la derrota va retreure's mútuament les culpes de la derrota. En aquest context va arribar la notícia bomba del pacte de no-agressió entre Hitler i Stalin després de no haver pogut signar un pacte d'aliança amb França i Alemanya. Això va obrir una esquerda entre l'oposició llibertària, socialista i republicana i comunistes. Aquesta situació canvia quan Hitler envaeix la URSS, però la discòrdia ja estava sembrada.
A França molts dels republicans catalans i espanyols es van allistar a lluitar contra l'ocupació nazi.
S'organitza el Front Nacional de Catalunya, que s'especialitza en tasques d'espionatge dins de Catalunya i d'ajudar a passar la frontera amb França. A partir de 1943 la II G.M. fa un gir i comencen a dominar els aliats. Aquesta perspectiva de victòria va alimentar esperances entre els antifranquistes, que creien que el següent pas de la guerra era fer caure Franco. Tothom s'ho esperava, fins i tot el propi govern franquista, pel que va dissimular el seu aparell repressiu, fet que va donar ales a una certa oposició.
Des de la tardor de 1944 va començar a Espanya els moviments dels maquis. Va tenir lloc la invasió de la Vall d'Aran per part de 4000 guerrillers. La idea era aïllar-se a l'Aran, crear un govern provisional republicà i esperar la intervenció dels aliats. L'intent va fracassar, però milers de guerrillers es van infiltrar i van establir una lluita armada a les muntanyes. Després de 10 anys, el Partit Comunista Francès que organitzava la resistència dels maquis va decidir que no hi havia res a fer i va mirar d'evaquar-los a França.
El que semblava claríssim al 1943 ja no ho era al 1947, fet que va desanimar els exiliats. Part d'ells van tornar a casa conscients que amb el context internacional diferent ja no era tan fàcil que els afusellessin. Els que van seguir a l'exili es van mobilitzar i dins l'estat va tornar la repressió contra els grups clandestins antifranquistes.
Després de 1945 es va començar trencar la Gran Aliança Antifeixista entre l'URSS, EUA i el Regne Unit i el 1947 ja es parlava de Guerra Freda. De fet, el 1946 Winston Churchill va parlar per primer cop del “teló d'acer”. La divisió global feixisme-antifeixisme havia donat pas a la divisió capitalisme-comunisme. Aquesta nova divisió internacional va afavorir els interessos de Franco, ja que va passar de ser l'any 1945 l'últim bastió del feixisme a Europa a ser l'any 1947 el pioner anticomunista europeu.
...