Reportatge: "El fantasma de l'amenaça islàmica" (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 15/12/2014
Descargas 9
Subido por

Descripción

Reportatge realitzat per a l'assignatura de Teoria i tècnica dels gèneres periodístics

Vista previa del texto

Jordi Peralta i Mulet/1360028 Periodisme – Grup 1 Gèneres periodístics El fantasma de l’amenaça islàmica L’aversió als musulmans, una realitat a la Catalunya contemporània Carnisseries halal, mesquites, vels i niqabs... Des de finals dels anys noranta, l’arribada de grans contingents de persones provinents de països islàmics ha transformat el paisatge humà d’una Catalunya que no es pot entendre sense el fenomen de la immigració. El relat del xoc cultural i el discurs de la por, però, han aparegut en molts consistoris i barris del país, alhora que s’han produït diverses mostres de rebuig envers un col·lectiu que aplega més de 350.000 individus, un 26% del total de musulmans censats a l’Estat espanyol.
El terme “islamofòbia” neix al Regne Unit l’any 1996, de la mà de la Comissió de Musulmans Britànics. Aquest neologisme, que expressa tant la por irracional a l’islam com els prejudicis habituals contra els musulmans, ha arribat a adquirir un important grau d’acceptació lingüística i política. Ho demostra el fet que l’any 2004 l’aleshores secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, presidís una conferència amb el títol Fent front a la islamofòbia. Fernando Bravo López, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Madrid i expert en estudis àrabs i islàmics, explica a la seva tesi doctoral –Islamofobia y antisemitismo: la construcción discursiva de las amenazas islámica y judía– que el discurs islamòfob és “una reacció política i social a Europa després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, 11 de març de 2004 i 7 de juliol de 2005”.
L’esmentada reacció no ha passat pas desapercebuda a casa nostra. El passat 5 de març, una jutgessa dictava la primera condemna per islamofòbia a Catalunya. La sentència, de dos anys de presó, es va aplicar a l’administrador de la pàgina web denunciascivicas.com, on s’incitava a l’odi i la violència contra els musulmans. Tot i tractar-se d’un cas aparentment aïllat, aquesta mena d’actituds pròpies de la ultradreta més desacomplexada no són res més que la punta de l’iceberg. Com explica Xavier Marín, doctor en Islamologia i membre del consell assesor de la Generalitat en matèria religiosa, “hi ha molts prejudicis que no surten a la llum, però que hi són. El del musulmà invasor, violent, fonamentalista...
Curiosament, l’Àndalus islàmic, que va durar set segles, estava molt més avançat culturalment i tecnològica que els regnes cristians del nord.
Malgrat això, es van generar un seguit de temors atàvics que han persistit fins als nostres dies i que s’han vist reforçats amb els efectes de l’actual crisi. Els musulmans són els nous jueus”, rebla amb contundència.
Aquesta, però, ja es manifestava molt abans del terratrèmol econòmic que ha sacsejat el país. Consultant l’hemeroteca de La Vanguardia es pot trobar una carta al director titulada Creix la immigració de musulmans, escrita el 20 de maig del 1990 per un veí de Palautordera que volia expressar el seu malestar arran de la inauguració de la mesquita de Vic. Concloïa el seu text amb el següent missatge: “Les persones avisades veuran amb inquietud per al futur aquesta convivència a què se’ns vol preparar i que a la llarga no donarà resultat”. Han passat més de dues dècades des d’aleshores i els conflictes s’han anat multiplicant, amb dos precedents destacables: els aldarulls del suburbi terrassenc de Ca n’Anglada, que l’any 1999 van enfrontar veïns catalans i marroquins, i les protestes de Premià de Mar de l’any 2002 contra la instal·lació d’un oratori islàmic. Aquests darrers fets van ajudar a popularitzar la figura de Josep Anglada, exmilitant del partit franquista Fuerza Nueva i un dels principals rostres de la islamofòbia al nostre país. És autor de proclames incendiàries com la següent, pronunciada l’any 2008 davant destacats dirigents de l’extrema dreta europea: “Jo convido tots els musulmans que viuen segons la xaria o llei islàmica que marxin de Catalunya, que marxin d’Espanya, d’Europa i d’Occident!”.
Any 2011: tres noies autòctones salten a corda mentre sona una cançó popular catalana. Any 2025: tres noies vestides amb burca salten a corda mentre sona una melodia àrab. Aquest és un dels espots electorals més polèmics de Plataforma per Catalunya, el partit xenòfob creat per Anglada l’any 2002 que ha fet, principalment, bandera de la lluita contra els immigrants musulmans i ha denunciat una suposada islamització de Catalunya. De fet, la formació va obtenir els seus primers regidors a les comarques de la Catalunya central, àrea amb una alta presència de població magrebina. Els seus integrants, però, rebutgen les etiquetes que sovint se’ls atorga. “No som ni racistes ni xenòfobs. Som identitaris i defensors de les llibertats, i només diem que el bloc occidental i el bloc islàmic són incompatibles. La integració és senzillament impossible“, explica Jaime Padilla, cap de llista de PxC a Esplugues de Llobregat i l’únic membre de la formació que ha volgut respondre les qüestions plantejades. No es pot negar que el seu discurs social hagi assolit certa acceptació social: a les eleccions autonòmiques del 2010 van obtenir 75.321 vots, quedant-se a les portes del Parlament. A les municipals de representació importants en ciutats de la l’any següent van aconseguir tan corona metropolitana de Barcelona com L’Hospitalet regidors), de Llobregat (2 Santa Coloma de Gramenet i Mataró (3 regidors en tots dos casos). Malgrat la propaganda generalitzada islamòfoba que realitza el partit, l’èxit municipal del partit té a veure, problemàtiques sovint, amb concretes de cada indret que guarden més relació amb factors de caire socioeconòmic que amb qüestions d’arrel religiosa.
És el cas de Salt, població obrera situada a la vora de Girona que compta amb més d’un 40% d’immigració. El gener del 2011, la mort d’un jove magrebí mentre fugia dels Mossos d’Esquadra va desembocar en enfrontaments entre veïns espanyols i nouvinguts marroquins. “Salt és un polvorí, però això no té res a veure amb l’islam. Els aldarulls tenen a veure amb l’atur juvenil i la manca de perspectives de futur, que afecta especialment el col·lectiu marroquí”, diu Yaratullah Monturiol, islamòloga catalana convertida a l’islam i de fermes conviccions feministes que ha exercit de mediadora en diversos conflictes intercomunitaris. El llibre Xenofòbia a Catalunya, escrit pel periodista Xavier Rius, relata la polèmica de Salt tot aprofundit en l’aprofitament electoralista que van fer dels disturbis Plataforma per Catalunya, el Partit Popular i certs grupuscles ultradretans, com ara el Movimiento Social Republicano. Rius detalla com es va dur a terme una campanya difamatòria sense precedents contra l’alcaldessa socialista del municipi, Iolanda Pineda, i com es va criminalitzar la comunitat islàmica de Salt atribuint-li tot tipus de delictes. Aquests fets van tenir conseqüències a les municipals: Pineda va perdre l’alcaldia en benefici del convergent Jaume Torremadé, i PxC va obtenir tres regidors, malgrat que dos d’ells han abandonat el càrrec a causa de les pressions rebudes pel fet que les seves parelles eren immigrants. S’ha arribat a relacionar militants de la formació islamòfoba amb la col·locació d’un cap de porc –animal impur per als musulmans– als terrenys del polígon industrial Torre Mirona, on s’havia d’edificar una mesquita. Padilla assegura que els bons resultats del partit xenòfob a Salt indiquen que “la gent rebutja la invasió” i es mostra rotund a l’hora de descriure la localitat gironina com “el Clichy-sous-Bois català”, en referència a l’epicentre de les revoltes que l’any 2005 van tenir lloc als suburbis francesos. “Hem arribat a la situació de França”, conclou.
El cert, però, és que al país gal la islamofòbia ha adquirit una dimensió força més conflictiva que no pas a Catalunya, especialment a nivell electoral. Ho demostren els resultats del Front Nacional, el partit liderat per la carismàtica Marine Le Pen, que compta amb un bon reguitzell d’alcaldies i l’important triomf en les últimes eleccions europees, en què va aconseguir un 25% dels vots i 24 eurodiputats. Un veritable trampolí envers una eventual victòria a les eleccions generals. “Si la ultradreta acaba conquerint França, preparem-nos per al pitjor”, explica Xavier Marín, que ha estudiat a fons els arguments emprats pel Front Nacional a l’hora de demonitzar l’islam. “Afirmen que hi ha un pla premeditat de les elits financeres i la Unió Europea, la qual comparen amb la Unió Soviètica, per omplir França d’immigrants musulmans que prendran la feina a la classe treballadora, substituiran la població autòctona i acabaran imposant la seva fe”. Aquesta idea, que de bon principi pot revelar-se més aviat com la trama d’un llibre de ciència-ficció, ja fa temps que circula entre els cercles conservadors dels països europeus. De fet, té un nom i tot, creat per l’escriptora i periodista jueva Bat Ye’or: “Eurabia”. La cèlebre periodista italiana Oriana Fallacci el va popularitzar. Les paraules que va pronunciar l’any 2002 (poc després dels atemptats contra les Torres Bessones) durant la conferència titulada Un sermó per a Occident, en to profètic, il·lustren prou bé el fatalisme que desprèn la teoria euroaràbiga: “Les nostres victòries militars no resolen l’ofensiva del terrorisme islàmic. Al contrari, l’animen. L’exacerben, el multipliquen. El pitjor encara està per arribar”.
Discursos alarmistes com aquest no només han fet forat a França, sinó que s’han estès com una taca d’oli per tot el continent. Ara bé, és probable que algun dia Plataforma per Catalunya assoleixi els excel·lents resultats del Front Nacional? Quim Pons, director de la Fundació Migra Studium per la sensibilització social al voltant de la immigració, expressa que “el fet que la política catalana giri al voltant del debat sobiranista impedeix el creixement d’aquest tipus de partits. Tot dependrà, però, de l’evolució de la crisi econòmica i dels fluxos migratoris que hi estan relacionats”. Mohamed El Amrani, comunicador gironí d’origen marroquí que enguany ha obtingut el premi Fundació Príncep de Girona Social per la seva tasca a favor de la integració dels nouvinguts magrebins, es mostra optimista: “A Catalunya no existeix una islamofòbia preocupant. Al cap i a la fi, és terra de pas i la immigració no és un fenomen nou per a nosaltres. El problema és que la crisi ha fet convertir els immigrants, molts dels quals són musulmans, en el cap de turc idoni”. Afirma, però, que “si en el pitjor moment de la crisi PxC no ha aconseguit entrar al Parlament, això significa que anem per bon camí”.
I és que, malgrat que ara el saldo migratori és negatiu, els anys de la bonança econòmica van atreure més d’un milió d’immigrants a Catalunya, la majoria dels quals no ha tornat als seus països d’origen. D’entre aquests cal destacar dos col·lectius majoritàriament musulmans: el marroquí i el pakistanès. Segons l’Idescat, el primer reunia, l’any 2000, 60.756 persones, que n’han esdevingut 236.090 l’any 2013 –un 3,13% del total de la població catalana–. Pel que fa al segon, l’any 2000 sumava 2180 individus, una xifra que en tretze anys ha augmentat fins al nombre de 46.423, concentrats especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. En forma part Umair Dar, mediador cultural a Badalona. “És normal que l’arribada massiva de musulmans durant els darrers anys hagi causat un cert impacte en la societat d’acollida, però no hi ha una islamofòbia greu generalitzada”.
Resident a la ciutat governada pel popular García Albiol, que, a banda de carregar contra els gitanos romanesos, havia fet campanya demanant el tancament de diversos locals regentats per pakistanesos i havia amenaçat de clausurar oratoris, reconeix que “molts badalonins s’han empassat el gripau del populisme. Però el problema rau en la ignorància de la gent, que sovint no vol entendre els musulmans i reprodueix els tòpics contra nosaltres”.
Combatre aquesta ignorància respecte a les creences i pràctiques dels musulmans és un dels principals reptes dels mediadors culturals. Tant Umair Dar com Mohamed El Amrani treballen intensament als barris humils per desmentir certes opinions que al llarg dels últims anys s’han anat estenent sobre l’islam. “Diuen que els musulmans som masclistes, però això no és cert. El que passa és que vivim en un món patriarcal, i aquest es manifesta de manera més forta als països i cultures d’on provenim”, explica Dar. Sobre l’ús del vel i d’altres peces de roba pròpies de la religió islàmica, Yaratullah Monturiol diu que “la majoria de musulmanes el portem senzillament perquè volem. Fa mig segle, a l’Espanya profunda, moltes dones anaven tapades i no hi havia aquesta polèmica. El que és directament una bajanada és promoure prohibicions com la del burca, quan és sabut que el seu ús és pràcticament inexistent a Catalunya”. Monturiol es refereix a mesures com la de l’Ajuntament de Lleida, el primer d’Espanya que va regular l’ús del burca a l’espai públic. Interrogat al voltant d’aquest fet, l’alcalde Àngel Ros respon, però, que “la voluntat de l’ordenança era garantir la igualtat i els drets de totes les persones, quelcom bàsic de la nostra societat”.
Un altre dels assumptes que toquen el moll de l’os del discurs islamòfob és la desmitificació del concepte de jihad. Tal i com explica Abdennur Prado, cap de la Junta Islàmica Catalana i un altre convers, “la jihad no remet a la guerra santa contra els infidels. L’Alcorà descriu clarament la jihad com un exercici de dialèctica interior del creient, un combat espiritual que duu a terme contra ell mateix a diari”. Yaratullah Monturiol responsabilitza els mitjans de comunicació i certes figures mediàtiques de la relació dels musulmans amb actituds violentes. “Pilar Rahola va publicar un llibre, La república islàmica d’Espanya, on situava Barcelona com un focus de fonamentalisme islàmic i posava com a exemple d’això la desarticulació d’una cèl·lula al Raval, que suposadament volia atemptar contra el metro de Barcelona. Doncs bé, al final tot plegat va resultar ésser fals. Ja han aconseguit, però, que els musulmans quedin retratats com uns terroristes”.
María Ponte, advocada experta en terrorisme islamista, discrepa de Monturiol: “La majoria de musulmans catalans, inclosos els del corrent radical salafista, són pacífics. Ara bé, no es pot obviar que els EUA consideren Catalunya com el centre mediterrani de radicals islamistes i que entre el 2002 i el 2010 s’hi van arribar a detenir fins a 90 persones relacionades amb cèl·lules terroristes”.
Més enllà d’aquestes consideracions, el fet és que l’islam també forma part de Catalunya. La islamofòbia, si bé no gaire preocupant ara per ara, haurà d’ésser combatuda amb pedagogia alhora que caldrà solucionar els problemes socials que afecten els musulmans, els quals contribueixen a estendre els prejudicis contra ells i a afavorir-ne la radicalització. El procés durà cert temps, tenint en compte que es tracta d’un fenomen incipient; però, al cap i a la fi, no és un repte desconegut per a un país avesat a integrar infinitat de cultures i de procedències diverses durant segles.
Nombre de caràcters: 14.992 ...