Tema 3b. Teixit connectiu (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Biomédicas - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Histologia | Tema 3b Milena Abreu 3. TEIXIT CONNECTIU ADIPÒS El conjunt del teixit està format per cèl·lules adiposes. 2 tipus: o Multilocular, greix bru o greix marró. Es troba als fetus i als nounats (coll, axil·la, hili renal). Funció: producció de calor. Molt important perquè la regulació de T als nadons no està ben estructurada. Amb l’edat es va perdent i es transforma en teixit adipós unilocular, però es manté en petites zones a l’adult (queda molt reduït). Característica diferencial: té el citoplasma ple de gotes lipídiques rodejades per filaments de vimentina (sense membrana, només filaments intermedis), l’unilocular només en té una. Recorda al teixit glandular. La part central és el nucli. Els adipòcits bruns són cèl·lules polièdriques amb una diàmetre d’unes 60 micres. La cèl·lula està recoberta per una làmina externa.
Per fora de les cèl·lules hi ha una xarxa de fibres reticulars. El teixit està molt vascularitzat i innervat. El citoplasma de les cèl·lules està desenvolupat amb molts mitocondris que tenen crestes paral·leles. Poc RER i REL. AG poc desenvolupat. Grànuls de glucogen.
Imatge: vermell  vasos sanguinis, groc  fibres nervioses, que arriben a la superfície de les cèl·lules, per sobre de la làmina externa (espai extracel·lular).
Aquestes cèl·lules nervioses contenen neurotransmissors (noradrenalina).
Histofisiologia del teixit adipós multilocular (bru) Les cèl·lules del greix bru utilitzen les gotes lipídiques per a produir calor. L’oxidació dels àcids grassos és el que produeix calor. Les cèl·lules transmeten la calor al vas sanguini, escalfant la sang i augmentant la T corporal. La mida de les gotes lipídiques es variable.
Característiques dels mitocondris dels adipòcits multiloculars - No tenen ATP sintasa - Elevada quantitat de citocrom oxidasa - No es realitza la fosforilació oxidativa i l’energia es dissipa en forma de calor Imatge: les estructures fosques son mitocondris. N’hi ha molts, són els que estan produint l’oxidació d’àcids grassos.
1 Histologia | Tema 3b o Milena Abreu Unilocular, greix blanc o greix groc. Cada cèl·lula té només una gota lipídica. Està present en adults (15-25% del pes corporal). La distribució corporal està lligada al sexe. Té molt poc citoplasma perquè pràcticament tota la cèl·lula està ocupada per aquesta gota lipídica. Fa de reserva energètica i d’aigua. Hi ha vasos sanguinis al voltant d’aquestes cèl·lules  teixit molt vascularitzat. Cèl·lules molt grans (fins a 120 micres). Al voltant de la gota hi ha filaments intermedis de vimentina. La gota lipídica es va fent cada cop més gran i va desplaçant el nucli i el citoplasma de la cèl·lula. La gota queda al mig i el nucli a la perifèria. Els mitocondris són molt estrets. Tenen poc REL i AG.
Cèl·lules envoltades de làmina externa, separades de la resta del teixit. Per fora hi ha una xarxa que envolta la cèl·lula, formada per fibres reticulars. Aquest teixit té una localització extensa: es troba als epiplons, a la regió retroperitoneal, al voltant del ronyó, del cor, sota la pell (hipodermis o panicle adipós), a les nalgues, mames, òrbites oculars, etc. La quantitat a cada lloc també depèn del sexe. A les òrbites oculars, el teixit adipós no es perd mai. Sota estímuls hormonals i nerviosos. Hi ha fibres nervioses al voltant de les cèl·lules, que poden fer contacte amb elles.
Histofisiologia del teixit adipós unilocular (blanc) Acumula greix en forma de triglicèrids. Sota estímuls hormonals i nerviosos, el greix es desdobla en glicerol i àcids grassos. L’adipòcit allibera àcids grassos que passen als capil·lars, on s’uneixen a albúmina i són transportats a altres teixits. Funcions: Secreció d’hormones. El teixit adipós unilocular produeix i allibera: - Leptina: inhibeix la gana i augmenta el ritme metabòlic. S’allibera quan hi ha una ingesta important - Angiotensinògen: participa en la regulació de la pressió sanguínia - Resistina: augmenta la resistència a la insulina  molt relacionat amb la Diabetis tipus II - Hormones esteroidees: testosterona, estrògens i glucocorticoides Secreció de factors de creixement.
- TNF-alfa - TGF-beta - IFGF-I Secreció de citoquines.
- Interleucina 6 2 Histologia | Tema 3b - Milena Abreu Prostaglandines 4. TEIXIT CONNECTIU CARTILAGINÓS El teixit cartilaginós és un teixit connectiu especial constituït per condròcits i una ME molt rica en proteoglicans, el que dóna una certa duresa (ME és sòlida) i elasticitat al teixit. No està vascularitzat, només el fibrós una mica. No està innervat: els terminals nerviosos no entren al teixit. El teixit limfàtic tampoc entra al teixit. La seva capacitat de creixement i regeneració és limitada. Tenim 3 tipus de cartílags diferents: hialí, elàstic, fibrós.
Histogènesi del cartílag. 2 formes de créixer durant el desenvolupament.
- Creixement intersticial.
D’una cèl·lula determinada en surten 2 i queden juntes.
- Creixement per aposició. Per la perifèria. Al voltant del cartílag sempre hi ha el pericondi, que té cèl·lules diferenciades en condròcits.
o Cartílag hialí. Composat per condròcits que es localitzen formant grups isogènics (grups de cèl·lules rodejats de matriu que ja no poden créixer més) de 4 cèl·lules o més. Hi ha una ME que rodeja les cèl·lules. Cada grup isogènic forma un territori amb la matriu territorial (la seva coloració és una mica diferent, més fosca amb H-E per tenir més proteoglicans. Amb blau de toluïdina es veu metacromàtica, ja que el blau de toluïdina tenyeix metacromàticament les estructures riques en proteoglicans sulfatats, com l’heparà sulfat). La matriu interterritorial rodeja els grups entre sí. És una matriu resistent, dura.
Llacuna: queda espai si traiem condròcit.
condròcit que el Cada està dintre d’una llacuna, rodejat per matriu territorial. Les fibres de col·lagen formen un entramat al teixit, de manera que a 3 Histologia | Tema 3b Milena Abreu cada espai queda un grup isogènic. Les fibres de col·lagen van per la matriu interterritorial. El pericondri (membrana) és un teixit connectiu que envolta el cartílag. Està vascularitzat, innervat i conté limfàtics. Tota la nutrició d’aquestes cèl·lules es fa per difusió des dels vasos sanguinis que hi ha al pericondri.
Un dels problemes principals és que aquesta difusió s’alenteixi. Durant l’envelliment, els dipòsits de calci (calcificació dels cartílags) a causa de problemes a la difusió són un problema molt comú. Podem trobar cartílag hialí a l’estern (llocs de conjunció entre les costelles i l’estern) i a moltes articulacions. És el més estès a tot el cos.
El pericondri té una capa fibrosa o externa que és teixit conjuntiu dens. La capa més interna és condrogènica: pot donar lloc a cartílag i fer que el cartílag creixi per la zona perifèrica i tingui un creixement per aposició.
Els condroblasts es van diferenciant en condròcits. Les cèl·lules més actives són més basòfiles: AG desenvolupar, molt RER. Les cèl·lules menys actives: citoplasma menys desenvolupat, gotes lipídiques.
Matriu extracel·lular - Col·lagen. Principalment fibrilles de tipus II, també n’hi ha d’altres (VI, IX, X i XI)  col·làgens condroespecífics.
- Proteoglicans.
El més important es l’agrecà.
Dins dels GAGs, els més importants són hialuronat, condroití sulfat i queratà sulfat - Glucoproteïnes. Les més importants són l’ancorina CII, la tenascina i la fibonectina.
La matriu sobretot la territorial i pericel·lular (capsular) es tenyeix més intensament amb H-E, ja que conté més proteoglicans.
Amb blau de toluïdina la matriu territorial (capsular) apareix metacromàtica, ja que el blau de toluïdina tenyeix metacromàticament les estructures riques en proteoglicans sulfatats, com l’heparà sulfat.
4 Histologia | Tema 3b o Milena Abreu Cartílag elàstic. Es localitza al pavelló auricular, al conducte auditiu extern, a la trompa d’Eustaqui, a l’epiglotis i a alguns cartílags de la laringe (corniculats i cuneïformes). Bastant semblant al hialí, però els grups isogènics son petits i n’hi ha menys. A al ME, la major quantitat de fibres són elàstiques. Està recobert de pericondri, perquè també és avascular i no està innervat (la seva nutrició també depèn del pericondri).
o Cartílag fibrós o fibrocartílag. Els condròcits es troben aïllats o alineats formant grups isogènics. Entre els condròcits hi ha poca matriu cartilaginosa  les cèl·lules estan mes condensades. Al mig de la ME es poden trobar fibroblasts que es veuen com cèl·lules allargades i aplanades. El fibrocartílag té una gran quantitat de fibres de col·lagen.
El col·lagen tipus I forma fibres bastant gruixudes. També n’hi ha de tipus II. La proporció dels dos tipus de col·lagen (I i II) varia amb la localització i l’edat. El proteoglicà més important és el versicà (més abundant que l’agrecà). No hi ha pericondri, perquè aquest fibrocartílag està vascularitzat (molt poc, però ho està). La cèl·lula es nodreix a partir d’aquests vasos, no li cal el pericondri. El cartílag fibrós es troba als discs intervertebrals, a la símfisis púbica, als meniscs interarticulars i als llocs d’inserció dels tendons als ossos. // Imatge  tricròmic de Gomori 5. TEIXIT CONNECTIU SANGUINI La sang és un teixit líquid que circula per l’aparell cardiovascular gràcies a l’impuls que realitza la contracció del cor.
Les seves funcions són el transport d’O2 i CO2, d’hormones i d’altres productes, i de cèl·lules.
Està composat per ME i cèl·lules o elements formes de la sang.
o La ME representa el 55% del volum sanguini (plasma sanguini). Està composada per: - Aigua, - Electròlits, - Proteïnes: albúmina, fibrinògen, globulines, etc.
- Nutrients: glucosa, lípids, aminoàcids - Substàncies nitrogenades no proteiques: urea, creatinina, etc.
- Molècules de senyalització i altres substàncies: hormones, vitamines, etc.
o El 45% del volum sanguini són cèl·lules o elements formes de la sang (no són cèl·lules pròpiament, no tenen nucli) - Leucòcits - Eritròcits (quan es tornen vells, perden la forma bicòncava i es tornen estrellats) - Plaquetes Un 44% del volum sanguini són eritròcits, un 1% són plaquetes i leucòcits.
5 Histologia | Tema 3b Milena Abreu ERITRÒCITS, HEMATIES O GLÒBULS VERMELLS Són elements formes o corpuscles bicòncaves (sense nucli  no són verdaderes cèl·lules). Són relativament petits (7,5 micres de diàmetre). Tenen una vida mitja circulant de 120 dies aprox. El seu contingut més important és l’hemoglobina. Són molt flexibles i es poden deformar amb facilitat. Això els permet passar per capil·lars petits sense cap problema. Els eritròcits estrellats (vells) es tornen rígids i són eliminats. Transporten O2 i CO2 i es tenyeixen amb Giemsa (mètode habitual de frotis sanguinis que utilitza diversos colorants: blau-eosina, blau de metilè)  eritròcits de color rosa pàl·lid, leucòcits identificats per la seva morfologia i plaquetes de color violeta.
Alteracions dels eritròcits. Des de deformacions fins a concentració d’hemoglobina més baixa. N’hi ha moltes. Els eritroblasts són les cèl·lules que s’estan diferenciant a nivell de medul·la òssia. En el cas d’una necessitat molt gran de sang (hemorràgia gran), pot ser que cèl·lules amb nucli hi vagin (situacions molt extremes).
L’hemoglobina representa el 33% del contingut dels eritròcits i el 95% del pes. El seu citoesquelet està adossat a la cara interna de la membrana citoplasmàtica amb la funció de mantenir la forma bicòncava que li dona molta superfície i li permet flexibilitat. Per això són importants les fibres d’actina i d’espectrina.
Eritròcits en TEM i SEM 6 Histologia | Tema 3b Milena Abreu PLAQUETES (TROMBÒCITS) - Elements formes que no tenen nucli - Discs plans de 2-3 micres de diàmetre que contenen orgànuls - Són fragments de cèl·lules localitzades a la medul·la òssia: megacariòcits  cèl·lules molt grans polinucleades, que emeten unes prolongacions citoplasmàtiques molt llargues, a partir de les quals són alliberats a la sang.
- Vida mitja: 8-11 dies - Són essencials al procés de coagulació sanguínia En TEM A la part externa que rodeja la només plaqueta hi ha microtúbuls. Tots els orgànuls s’acumulen al mig.
Característiques especials: o Membrana cel·lular: Glicocàlix amb una gran quantitat d’integrines (adhesió plaquetària). Sistema canalicular: invaginacions de membrana específiques o Hialòmer: zona perifèrica, pàl·lida. No hi ha orgànuls. Feix de microtúbuls. Tenim monòmers d’actina i miosina (no filaments).
o Granulòmer o cromòmer: zona central on hi trobem tots els orgànuls “azurófilos”: mitocondris, ribosomes i grànuls de glucogen  actiu. A les zones membranoses es dóna la síntesi de prostaglandines i tromboxano  sistema de túbuls electrodensos. Aquestes plaquetes contenen una quantitat determinada de grànuls, que poden ser de 3 tipus:  Lambda: són lisosomes  Delta: contenen ATP, ADP i serotonina (absorbida del plasma)  Alfa: forma i mida variable. Contenen un número elevat de proteïnes, com el factor plaquetari, la trombospondrina, la fibronecitina, el factor VII de Willebrandt, PDGF, etc.
7 Histologia | Tema 3b Milena Abreu LEUCÒCITS N’hi ha de diferents tipus: o o Granulòcits - Neutròfils (55-60%) - Eosinòfils (2-5%) - Basòfils (<=1%) Agranulòcits - Limfòcits (30-35%) - Monòcits (3-7%) GRANULÒCITS Granulòcits neutròfils o cèl·lules polimorfonuclears (la forma del nucli pot ser diferent d’una cèl·lula a l’altre, pot semblar que té molts nuclis, i l’estructura nuclear pot anar variant a mesura que madura). Són cèl·lules esfèriques de 10 micres de diàmetre. Es formen a la medul·la òssia i estan a la sang 6h, després marxen al teixit conjuntiu. El nucli està composat per 2-5 lòbuls (quant més vell, més lòbuls). El citoplasma té pocs orgànuls, però té grànuls: - Grànuls azuròfils o primaris. Poc freqüents a les cèl·lules madures. Contenen la mieloperoxidasa (enzim molt potent) i hidrolases àcides - Grànuls específics o secundaris. Són més abundants. Són petits i es tenyeixen amb l’eosina. Contenen diversos enzims i mediadors d’inflamació (serveixen per cridar altres cèl·lules del sistema immune: monòcits, etc.) - Grànuls terciaris. Són molt petits i contenen fosfatases i metal·loproteïnases 8 Histologia | Tema 3b Milena Abreu La seva funció es la fagocitosi de bacteris i de cèl·lules mortes del teixit conjuntiu. En el cas que hi hagi un patogen, aquestes cèl·lules alliberen tot el conjunt d’enzims d’aquests grànuls, que maten els bacteris de la zona  es forma pus. Els mediadors cridaran als elements del sistema immune.
Els neutròfils quan han d’entrar als teixits, fan el Rolling (rodament)  s’aproximen a les cèl·lules endotelials. Expressen selectines, que trobaran el seu lligand a nivell de les cèl·lules endotelials.
Aquesta connexió entre el neutròfil i la cèl·lula endotelial tindrà lloc a la cèl·lula endotelial Eselectina. Adhesió  els macròfags alliberen productes que indueixen a les cèl·lules endotelials a produir selectines que s’uneixen a integrines dels neutròfils. Diapedesi  pas a través de les cèl·lules endotelials. Diversos senyals (heparina, histamina, quimiocines) afavoreixen que els neutròfils atravessin l’endoteli vascular i ingressin al teixit conjuntiu.
Migració. Fagocitosi. Producció de senyals quimiotàctics  els senyals quimiotàctics produïts pels neutròfils (leucotriens) exerceixen atracció sobre eosinòfils, monòcits i altres leucòcits; augmenten la permeabilitat vascular contribuint a la formació d’edema. Mort i formació de pus.
Granulòcits eosinòfils. Cèl·lules esfèriques de 15 micres de diàmetre. Presenten un nucli bilobular. Tenen una vida mitja en sang d’entre 3-8h fins a ingressar al teixit conjuntiu (la fan servir de transport). La vida mitja al teixit és de 8 a 12 dies. El seu citoplasma també té pocs orgànuls i conté grànuls: - Grànuls azuròfils o primaris. Lisosomes. Molt escassos i petits. Contenen enzims hidrolítics (fosfatasa àcids, arilsulfatasa, etc.) 9 Histologia | Tema 3b - Milena Abreu Grànuls específics o secundaris. Són grans i ovoides. Part del contingut del grànul es troba cristal·litzat  estructura cristal·loide. Contenen neurotoxina, proteïna bàsica, proteïna eosinòfila i enzims hidrolítics (histaminasa, fosfatasa àcida, etc.) Els grànuls son petits però molt densos. El nucli costa de veure perquè la densitat de grànuls és molt alta. Als teixits connectius, es veu com un picotejat de color vermell.
Funcions dels granulòcits eosinòfils Els granulòcits eosinòfils fan fagocitosi als complexes antigen-anticòs. Són molt eficaços en la fagocitosi de paràsits  secreten el contingut dels grànuls a l’espai extracel·lular on les proteïnes lesionen la membrana cel·lular dels paràsits. Són una de les cèl·lules més importants en els processos al·lèrgics: eosinòfils i mastòcits.
Intenten neutralitzar la histamina alliberada pels mastòcits (tenen histaminasa als grànuls secundaris). La histamina provoca una reacció al·lèrgica molt gran.
Produeixen el factor inhibidor de la desgranulació dels mastòcits i inhibeixen substàncies vasoactives com els leucotriens.
Granulòcits basòfils. Cèl·lules esfèriques de 15 micres de diàmetre. Ingressen als teixits on adopten una aparença similar als mastòcits. No es pot identificar el nucli, però és bilobulat. El citoplasma té pocs orgànuls. Els grànuls són grans i es tenyeixen de color molt blau (dificulta molt la visió del nucli).
- Grànuls azuròfils o inespecífics: lisosomes. Molt semblants als específics - Grànuls específics: contenen histamina, heparina, condroití sulfat, serotonina i ATP, principalment. Són molt nombrosos i grans (més d’una micra). Són metacromàtics (blau de toluidina). Tapen el nucli. Contenen diversos enzims i factors quimiotàctics Els productes que no estan continguts en grànuls són les prostaglandines, leucotriè, etc.
10 Histologia | Tema 3b Milena Abreu Funció: similar a les cèl·lules cebades o mastòcits  hi treballen conjuntament AGRANULÒCITS Limfòcits. Cèl·lules esfèriques de 6-9 micres de diàmetre. Diferents tipus. La seva forma varia en funció de si es troben en el torrent sanguini (llis i esfèrics) o dins d’un teixit. El nucli arrodonit és molt gran i ocupa casi tota la cèl·lula  hi ha molt poca quantitat de citoplasma (poc desenvolupat) i orgànuls citoplasmàtics. Es classifiquen en 3 grups: - B (CD19) tots els limfòcits B es poden diferenciar amb aquest clon de diferenciació (CD19), és específic d’aquesta cèl·lula. Produeixen anticossos.
Poden reconèixer antígens directament. A través de l’activació dels Th es poden transformar en una cèl·lula plasmàtica. Cadascuna produirà un anticòs (immunoglobulines) contra un antigen determinat.
- T (CD3) Activen els B.
o Th (col·laboradors) (CD4). Activen o ajuden a activar la resposta secundària del sistema immune.
o Tc (citotòxics) (CD8). Reconeixen i eliminen cèl·lules que hagin estat infectades o cèl·lules canceroses  cèl·lules transformades.
o Treg. (supressores). Regulen els altres 2.
Acaben amb la resposta immune.
o T gamma/delta (intraepitelials). Donen resposta a presències antigèniques a les quals no donen resposta els altres. Es troben als epitelis.
o T de memòria. En el cas que es presenti de nou el mateix antigen, la resposta serà molt ràpida, perquè el reconeixeran.
- NK (Natural killer) *No confondre amb les cèl·lules natural killer CD  Clons de diferenciació 11 ...