3. Conquesta i Implantació romana (I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 47
Subido por

Vista previa del texto

3. Conquesta i implantació romana El domini cartaginès i l’arribada dels romans a Hispània Amílcar i l’arribada dels cartaginesos a Hispània.
Ibèria podia proporcionar molts recursos a Cartago: les mines, recursos agropecuaris, interessos comercials i reserva de soldats.
Un dels problemes per reconstruir el domini cartaginès és la manca de fonts, no han arribat a nosaltres les obres d’alguns historiadors cartaginesos o grecs que treballaren per a Cartago, però dels quals tenim constància, i només s’han conservat les obres d’historiadors romans o proromans, que no presenten gaire atenció a l’aventura hispànica dels Barca. No obstant, s’ha de descartar la interpretació d’Amílcar fent jurar als seus fills odi etern als romans en arribar a Ibèria.
Amílcar Barca va arribar a Cadis, el 237 a.C., amb els seus fills i un fort exèrcit. Els cartaginesos podien oferir protecció als gaditans contra els cada vegada més forts estats ibèrics, tot hi aixó el desembarcament púnic es va veure amb certa desconfiança. Cadis, situada en un extrem del Món antic, poc tenia que témer dels grans estats mediterranis, Cartago podia suposar més una ingerència en un espai comercial consolidat al voltant de l’Estret.
Al llarg dels anys 237 a 229 a.C. Amílcar va guerrejar o pactar, segons la situació, contra els ibers del sud, creant un domini efectiu a Andalusia i part del Sud-est; Va ser un territori on era difícil un control sense un sistema de fortificacions, per la qual cosa s’optà per realitzar periòdiques demostracions de força en forma de campanyes breus seguides de retirades. Amílcar va morir en una d’aquests incursions contra el rei dels orisis aHeliké (Jaén), en territori oretà.
Asdrúbal i la consolidació cartaginesa al Sud-Est peninsular Organització dels dominis i fundació de Carthago Nova Tradició hereditària del comandament militar a Cartago. La direcció dels assumptes hispànics fou assumida per Asdrúbal, gendre d’Amílcar. Asdrúbal no era tan popular entre l’exèrcit, però destacava com a polític, a Cartago ja havia ajudat a Amílcar a obtenir recursos per l’expedició. La seva política no era diferent de la del seu predecessor i, en primer lloc, va acabar amb la guerra contra els “oretans”, després va aconseguir nous aliats en casar-se amb la filla d’un rei iber i continuà amb les habituals incursions interiors, fins arribar a l’Atlàntic pel Tajo, però sense més conseqüències de domini efectiu. Peró si que ho van fer en el sudest peninsular.
Les xifres de l’exèrcit semblen indicar que, malgrat les accions i les seves corresponents baixes, Asdrúbal es va dedicar a reforçar-ho, resultant al final més nombrós.
1 L’extensió dels dominis assolits feia necessària una capital i Asdrúbal fundà Carthago Nova (Cartagena). Els pocs anys que els púnics van estar a la ciutat, limita el coneixement arqueològic cartaginés, excepte la Muralla de La Milagrosa. Cartagena té el millor port natural del Mediterrani. Segurament Asdrúbal va tenir en compte que la ciutat:  Posseïa un port excel·lent on assentar l’arsenal militar i el comercial.
 Es situa a menor distància de Cartago que Cadis  És propera a una important zona minera que podia proporcionar plata (diner de l’època) i indirectament plom. També tenia recursos d’espart, bàsics per construir vaixells.
Cartagena tenia dins del port una península separada per un aiguamoll, la qual era fàcil de defensar per l’istme1 i en el seu interior hi havia diverses altures, en una d’elles, l’Arx Asdrubalis, se situà el centre de govern, i en les altres es creà un entorn simbòlic, amb les dedicacions d’altars en honor a Aletes, heroi local descobridor de les mines, i als déus Eschmun, Moloch i Chusor. No hi ha cap altura dedicada a un culte femení, que s’ubicava a la part baixa de la ciutat. Les fonts també indiquen que Asdrúbal fundà una segona ciutat (no consta el nom ni el lloc) per assentar veterans.
L’elecció de la direcció militar es fa per l’exèrcit i els ciutadans, seguint la tradició púnica, en- tre una família especialitzada en aquests temes. En els segles V-IV a. C.
van ésser omnipresents els magònides, però en el segle III a. C. el seu lloc apareix ocupat pels bàrquides.
Les xifres de l’exèrcit semblen indicar que, malgrat les accions i les seves corresponents baixes, Asdrúbal es va dedicar a reforçar-ho, resultant al final més nombrós.
Asdrúbal va haver de sotmetre una federació de ciutats i va buscar suport amb la seva boda. Els ibers li accepten com   strategós autócrator), és a dir, general amb plens poders.
El Trectat de l’Ebre L’altre esdeveniment important de la política d’Asdrúbal va ser la firma amb Roma del Tractat de l’Ebre (226 a.C.). El Senat romà observava amb preocupació el ràpid avanç cartaginès a Hispània, però no podia al·legar res en contra, aquest espai no constava en el tractat de Lutaci i la ciutat africana havia pagat el deute estipulat.
1 estrenyiment de terra que uneix a través de la mar dues zones de terra més grans.
2 Tampoc era prudent iniciar una nova guerra, en aquells anys els romans tampoc es mostraven inactius i s’havien embarcat en dos nous conflictes. Un era l’expansió terrestre per la Vall del Po, que satisfeia el desig popular dels camperols de buscar noves terres, però els gals oferien una ferotge resistència; l’altre front era la creació d’un protectorat a les costes d’Il·líria (actual Albània), a l’altre costat de l’Adriàtic, expansió que interessava especialment a la nobilitats romana, atreta pel comerç i els assumptes de Grècia.
El Tractat de l’Ebre és una iniciativa romana que posa un límit a l’expansió cartaginesa. Limitava el pas en armes al nord de l’Ebre als cartaginesos i els seus aliats; els romans es comprometien a fer el mateix en direcció contrària. En aquells moments Roma no tenia encara interessos a Hispània, el tractat es feia per garantir la seguretat dels seus aliats, els grecs de Massalía, Emporion, etc. Per a Asdrúbal també significava el reconeixement internacional de la seva obra: al sud de l’Ebre hi havia la major part de la península. Asdrúbal, conscient dels seus èxits, va posar en circulació monedes. Però el 221 a C. va ser apunyalat, segons unes fonts per un esclau o segons altres per un celta, en qualsevol cas, per un personatge que havia jurat la revenja de la mort d’un rei local executat per ordre d’Asdrúbal.
Anníbal a Hispània. La qüestiò de Sagunt Continuant amb la tradició, l’exèrcit d’Ibèria va aclamar un nou cap, Anníbal, fill d’Amílcar, de només 25 anys, que havia crescut entre les tropes. Encara que la decisió es ratificaria al “Senat” cartaginès, dipositari últim de la sobirania, en els assumptes peninsulars quedava un ampli marge per a la família Barca.
L’herència d’Anníbal inclou també comportaments ja vistos.
Una vegada més, l’interior peninsular esdevenia una amenaça, per això, al 221-220 a.C., Anníbal va emprendre una campanya mai vista que demostrés la força de Cartago: de sudest a noroest, va sobrepassar el Tajo i va arribar fins a Helmantiqué (Salamanca) i Arbucala (Toro, Zamora) en el Duero. Després s’imposava la tornada a Cartagena.
3 Sagunt, casus belli de la Segona Guerra Púnica Tranquil·litzada la frontera interior, l’interès cartaginès eren les riques costes valencianes, que completarien el domini del litoral des de Cadis. Sagunt, ciutat pròspera en disposar de recursos agrícoles, circuits comercials i, alhora, servir de port del ferro de Terol, era una ciutat dividida. Una facció proromana va anar fins a la capital del Tíber, obtingué un tractat de protecció i procedí a executar representants de la facció contrària, procartaginesa conciutadana. Sagunt és l’Arse ibèrica, però les fonts antigues donen crèdit a una tradició que la feia grega, d’aquí la protecció romana.
Anníbal feia una lectura diferent del Tractat de l’Ebre, fet que li permetia l’atac a aquella ciutat, ara enemiga, també s’excusà en l’ajuda a uns foscos turboletas atacats, al seu torn, pels saguntins. Sense fer cas dels ambaixadors romans, a la primavera del 219 a.C. Anníbal va assetjar Sagunt, ciutat que va resistir vuit mesos confiada en un reforç que mai arribà. Tot i que la destrucció no va ser total, sí que va brindar al Senat romà un casus belli contra Cartago.
Els autors antics van iniciar la discussió sobre les responsabilitats de la guerra que, en general, es feien recaure en Anníbal, malgrat l’evidència geogràfica de Sagunt. Amb la finalitat de conciliar les fonts J. Carcopino, fa mig segle, va llançar una hipòtesi que sostenia que el topònim Iber podia referir-se a l’actual Xúquer. Aquest plantejament no emmudeix les contradiccions en què incorren els autors en exposar les exigències de la diplomàcia romana.
Avui en dia els investigadors procuren no deixar-se arrossegar pel remolí d’acusacions mútues, llançades amb motiu de l’inici de les hostilitats, tema difícilment conciliable i irrellevant, tots dos estats haurien acabat per topar més tard o més d’hora. Caiguda Sagunt, Roma envià una nova delegació al “Senat” cartaginès, encapçalada per Fabi Buteó, amb un ultimatum escenificat per un cap de la comissió que portava sota la seva toga un document i un punyal i que mostrà tots dos. Els cartaginesos podien escollir entre lliurar Anníbal i altres responsables o atenir-se a una guerra.
La Segona Guerra Púnica a Hispània (218-206 a.C.) Conseqüències La Segona Guerra Púnica va alterar els equilibris mediterranis i, canviarà el destí mundial. Pel que respecta a Hispània, inicialment Roma va arribar amb la intenció de combatre els seus rivals, no per conquerir aquest territorio. No hi havia un pla sistemàtic més enllà de fer claudicar els púnics en qualsevol front. La guerra es va desenvolupar de forma paral·lela en dos grans fronts simultanis: Hispània i Itàlia. Més tard l’acció es traslladà a Sicília i Àfrica.
4 Les guerres púniques alteraren també la mateixa societat romana. Per primer cop, i per pura necessitat, els comandaments militars es prorrogaren més d’un any, les tropes prengueren consciència d’adscripció a una unitat determinada i el Senat amplià la seva influència en la direcció de l’Estat en detriment dels comicis ciutadans.
El transcurs de la guerra a Itàlia també ocasionà greus problemes a la capa social de petits propietaris agrícoles.
Arribada a la península dels escipions fins a la seva mort (218-211 a.C.) Conscient de la seva supremacia marítima, Roma va organitzar dos exèrcits terrestres per atacar els púnics simultàniament a Àfrica i Hispània, però el mecanisme consular romà era lent i això va anar retardant els preparatius.
Mentre, Anníbal aprofitva l’hivern de 219-218 a. C. per posar a punt les seves tropes, visitar el temple de Melkart a Cadis i, tot just començada la primavera següent, posarse en moviment amb un potent exèrcit d’infanteria, reforçat amb cavalleria i elefants.
El seu pla era travessar països aliens (i inclòs hostils) fins a arribar al cor de l’enemic.
Travessaria els Pirineus i els Alps per marxar directament contra Roma. Els precedents eren les anàbasis hel·lenístiques d’Alexandre, Seleuc i d’altres.
En aquesta ocasió Anníbal travessà l’Ebre (Polibi aclareix que un cop declarada la guerra) i en primer lloc va sotmetre els ilergets i altres pobles ibers de l’interior. Empúries i Marsella no eren vitals en el seus plans, per això remuntà el Segre i passà pel nord de Marsella deixant-la de banda per cercar un pas dels Alps.
Abans d’abandonar Hispània, Anníbal confià el comandament al seu germà Asdrúbal, amb 15.000 homes i 57 vaixells de guerra. A l’espai entre l’Ebre i els Pirineus deixà el general Hannó amb 10.000 infants i 1.000 genets.
L’exèrcit romà destinat a Àfrica romangué a Itàlia, però el destinat a Hispània aconseguí partir a finals d’estiu, dirigit per Publi Corneli Escipió. Quan arribava a Marsella tingué notícia que Anníbal ja enfilava els Alps. Amb una petita escorta, Publi tornà al nord d’Itàlia per organitzar una improvisada defensa i confià el gruix de l’exèrcit i l’expedició occidental al seu germà menor, Gneu.
A principis de la tardor de 218 a. C. Gneu va desembarcar un potent exèrcit romà a Empúries. Aviat va rebre l’aliança d’indicets i laietans i avançà cap al sud seguint el prelitoral català. Derrotà a la batalla de Cissa a Hannó i el seu aliat, l’ilergeta Indíbil, però no passà l’Ebre. Gneu optà per consolidar la seva posició a l’actual Catalunya 5 litoral. Possiblement s’apoderà del port de Tarragona (on hi havia un nucli ibèric des del segle V a.C.) i, ja avançada la tardor, emprengué una campanya contra l’interior assetjant l’ausetà Amúsic, que aconseguí fugir quan la neu ja cobria les màquines de setge romanes.
El 217 a. C. Asdrúbal va prendre la iniciativa amb combats terrestres i navals entorn del Baix Ebre. Contra les naus púniques va lluitar l’esquadra de Massalía i a Gneu es va sumar el seu germà Publi, que havia deixat Itàlia. L’ofensiva d’Asdrúbal va ser frenada, però la línia d’influència romana no es va moure de l’Ebre.
Mentre, Anníbal es mostrava intractable a Itàlia, a les victòries inicials de Trèbia i Trasimè, es sumà la gran derrota romana de Cannas (agost de 216 a.C.), possiblement la major desfeta romana que marcà psicològicament tota una generació i causà unes 50.000 baixes. La por s’apoderà de Roma i es decidí no plantejar batalla al cartaginès.
En aquest context la nobilitas no es rendí, ja que calculava que Anníbal també havia tingut baixes i que sense reforços (la flota protegia Itàlia), mai podria conquerir la ciutat de Roma. Alguna ciutat aliada itàlica es passà al bàndol d’Anníbal, però la federació itàlica bàsicament romangué fidel i amb això Roma tenia assegurats homes i recursos econòmics abundants. Les preocupacions romanes estaven a Hispània, havien d’impedir nous reforços terrestres per a Anníbal.
A Hispània, durant els anys 216-211 a.C., els romans estaven en condicions d’avançar gradualment cap al sud; i arribaren fins al curs alt del Guadalquivir. Allà els púnics havien concentrat tres exèrcits amb els reforços arribats des d’Àfrica, al d’Asdrúbal Barca es sumaren els dirigits per Asdrúbal Giscó i el de Magó Barca, tercer germà d’Anníbal.
6 Arribats a Andalusia, l’actuació separada dels exèrcits romans, i un cúmul de circumstàncies, conduïren a la derrota i mort dels Escipions en 211 a. C. Publi va caure prop d’Amtorgis (Jaén), poques setmanes després el desastre arribava al seu germà Gneu en Ilurci (Llorca, Múrcia). Els supervivents es van retirar al nord de l’Ebre.
Encara que pugui semblar que la guerra tornava al seu principi això només era vàlid per a Hispània. Poc abans el cònsol roma Marcel assaltava Siracusa, aliada cartaginesa, Anníbal estava més aïllat que mai.
Publi Corneli Escipió i la conquesta de Cartagena (211-209 a.C.) Els historiadors antics van atribuir a la desunió dels generals púnics al no saber aprofitar el seu avantatge a Hispània, però això no deixa de ser un vernís gratuït que fa brillar encara més les figures d’Anníbal i, especialment, dels generals romans.
Asdrúbal Barca va haver de fer front a nombrosos problemes interns a Hispània, alguns conflictes periodics a l’interior, on es diu que va destruir fins a cinquanta mil enemics, probablement sumant moltes accions de desgast contínues.
Roma envià a Catalunya a M. Claudi Neró (210 a.C.), amb pocs efectius i amb la idea de contenir una línia a l’Ebre. L’any següent va arribar un important exèrcit, aquesta vegada confiat a Publi Corneli Escipió, fill i nebot dels difunts a Hispània i futur “Africà” per la victòria de Zama. Només tenia vint-i-cinc anys, per això no havia pogut seguir el cursus honorum normal, i arribava com un simple priuatus cum imperio (particular amb comandament proconsular especial). La guerra a Hispània introduïa irregularitats polítiques constants.
Escipió reuneix copioses dades abans de emprendre la seva expedició, en una autèntica labor d’espionatge. No obstant, va actuar apel·lant al psicologisme, en anunciar als seus soldats que el déu Posidó permetria el pas, quan coneixia perfectament el reflux de la llacuna per boca dels pescadors.
Després d’una accelerada marxa Escipió s’apoderà, per sorpresa, de Cartagena, el 209 a.C. Això li va causar diversos beneficis: privà els púnics d’un port, magatzem de recursos i caixa militar, també guanyà una base estable des d’on endinsar-se amb major fiabilitat cap el sud. De casualitat passaren al seu poder els ostatges de les famílies de notables ibers i celtibers (Indíbil, Mandoni, Edecó, Aluci i altres) que, per desconfiança, havia exigit Asdrúbal Barca. La seva llibertat li va guanyar el reconeixement i ajuda de molts hispans que començaven a canviar de bàndol.
Al segle III a. C. les potències mediterrànies mobilitzen grans contingents humans i econòmics en diversos fronts, s’avaluen els moviments, s’assalten ciutats i s’assagen cops d’efecte, completats amb una intencionada propaganda de por o clemència. Els 7 romans entraren a Carthago Nova degollant fins i tot els gossos, amb l’objectiu d’aconseguir la rendició incondicional de la plaça. Després, amb calculada clemència, es va deixar en llibertat els ostatges retinguts.
La fase final (209-206/205 a.C.) Malgrat les conquestes romanes, la guerra no s’havia acabat. Escipió s’internà a l’Alta Andalucia, zona clau per les mines de plata, juntament amb Cartagena. La gran confrontació amb Asdrúbal va tenir lloc l’any següent (208 a. C.) a Baecula (Bailén, Jaén), i es acabà amb una nova victòria romana, principi de la seva consolidació a Andalusia. En aquest escenari Asdrúbal va comprendre que no tenia sentit la resistència a Hispània i, amb els supervivents, va burlar Escipió. Després d’una aventura no inferior a la del seu germà (també travessà els Pirineus i els Alps), va intentar unir les seves forces amb Anníbal, però va ser interceptat i mort en el nord d’Itàlia.
Mentrestant, Publi va continuar avançant pel Guadalquivir i, el 207 o 206 a. C., a Ilipa (Alcalà del Riu, Sevilla) va vèncer a Asdrúbal Giscó. El camí cap a l’Atlàntic restava obert i el lloctinent d’Escipió, Marc Juny Silà, va negociar un foedus o pacte d’aliança amb Cadis, que s’integrava de forma beneficiosa i sense lluita a Roma.
Magó Barca, que encara comandava un petit exèrcit i la flota, va intentar recuperar, també per sorpresa, Cartagena, però va frecassar. Per mar arribà a Cadis i els gaditans li van tancar les portes; Magó entrà a la ciutat de forma violenta i ordenà clavar a les portes de les seves cases els sufets (magistrats) gaditans rebels. Però les seves forces eren insuficients per mantenir-s’hi contra els romans, que ja avançaven i es retirà. El 206 a. C. finalitzava el domini púnic a la península.
Magó va abandonar Cadis i, amb la flota i les restes de la tropa, intentà apoderar-se inútilment de Mallorca, però va rebutjat pels baleàrics; a la fi pogué hivernar a Menorca (amb tota la teoria, mai provada filològicament, que Maó deriva del seu nom). El 205 a. C. va rebre ordres de Cartago: tenia que abandonar l’illa i anar a Itàlia per recuperar a Anníbal, la missió de tots dos era, ara, salvar Àfrica i calia fer-ho amb urgència. A Hispània ja no hi havia tropes cartagineses, motiu inicial d’arribada dels romans, però aquests no es retiraren ara que havien fet fora als cartaginesos.
8 ...



Comentario de toni en 2018-03-13 16:51:32