Apunts Llengües 1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Educación Primaria + Educación Infantil - 2º curso
Asignatura Llengües 1
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Jordi Cicres i Joan Portell

Vista previa del texto

TEMA 1. LA COMUNICACIÓ I EL LLENGUATGE El llenguatge és la facultat de comunicació pròpia dels éssers humans amb la qual es transmeten esdeveniments mitjançant un sistema de senyals convencionals relacionades entre sí. Aquest és universal (llenguatge verbal i no verbal) i varia segons la cultura.
Una llengua, en canvi, és la construcció que fa el parlant de les dades amb les que es troba al seu voltant. Aquesta segueix un sistema de signes que serveix per comunicar, pensar, expressar sentiments, fer art i per identificar-nos dins un col·lectiu. A més, la utilització de la llengua també té com a objectiu provocar reaccions en qui ens escolta: comprensió, irritació, accions en benefici propi, etc.
Es diu que les llengües són open-ended, ja que tenim un nombre definit de paraules, però constantment s’incorporen de noves, evolucionen unes altres, etc. i amb elles es poden crear infinites frases. Les llengües són aquelles que ens permeten relacionar-nos amb el món i fer-lo Intel·ligible1.
Així doncs, les llengües són mecanismes orals, tot i que també trobem mostres escrites. No obstant això, una llengua escrita pot subsistir sense l’escriptura, mentre que al revés no és possible (tret d’alguns exemples com el llatí, que és utilitat a la ciència).
Els humans venim al món amb una predisposició per a l’adquisició del llenguatge. Tots tenim la capacitat de desenvolupar-lo, però aquest depèn dels estímuls que rep cada persona. Per poder parlar una llengua, és completament necessària la veu, la qual s’obté quan l’aire dels pulmons es troba tancades les cordes vocals i, en sortir, les fa vibrar (com quan estirem la boca d’un globus). No obstant això, per emetre el so de les vocals, l’aire no es troba cap obstacle, sinó que la posició de la boca canvia creant, així, unes condicions de ressonància diferents.
Una llengua per ser-ho necessita: gramàtica, paraules, sons-lletres, morfologia (com es construeixen les paraules), semàntica, pragmàtica i fonètica/fonologia (sons).
complex ORACIÓ SINTAGMA simple MORFEMA METALINGÜÍSTICA Per a la metalingüística, la llengua és un mitjà per a la construcció de referències culturals, de manera que es dedica a reflexionar sobre la llengua, el seu ús i la comunicació. Per tant, entenem la reflexió metalingüística com el conjunt de processos cognitius i comunicatius pels quals fem explícites les nostres representacions sobre la llengua i el llenguatge.
L’objectiu d’aquesta al cicle de Primària ha de ser la millora del propi discurs, tot i que també, com a docents, hem de potenciar l’adquisició o aprenentatge de diversos conceptes lingüístics per poder fer un anàlisi més profund i conscient de les produccions orals i així poder-les millorar.
Segons el Decret 119/2015, a les competències lingüístiques s’ha de treballar la comunicació oral, la comprensió lectora, l’expressió escrita, l’educació literària i el coneixement del funcionament de la llengua i del seu aprenentatge, és a dir, la metalingüística. A aquesta, hi trobem: - 1 Reflexió lingüística sobre la construcció de paraules, frases i textos.
Mecanismes de derivació, composició, famílies de paraules, sentit figurat...
Ordre adequat dels mots i concordança (gènere, nombre, persona i temps) en una frase Categories gramaticals: article, nom (+ classes), pronom, adjectiu, verb (passat, present i futur) i adverbis Sinònims, antònims i paraules polisèmiques: coneixement i ús Confiança en la pròpia capacitat per aprendre llengua i en les situacions d’aprenentatge compartit Intel·ligible: comprensible Dins la metalingüística, trobem en Grice (1975), que fou el primer que estudià la pragmàtica, que és la interpretació del que es diu (ironia, sarcasme, omissió de paraules, pressuposicions...). La persona que dona un discurs ha de donar tota la informació necessària perquè la comunicació sigui exitosa. Per aconseguir una comunicació exitosa trobem 4 màximes: 1.
2.
3.
4.
Màxima de quantitat: només donar la informació necessària (ni més, ni menys) Màxima de qualitat: només dir allò que creguis que és cert Màxima de rellevància o pertinença: allò que diguis, que sigui rellevant Màxima de manera o de mode: la manera en la que expressen alguna cosa, que sigui adequada a la situació comunicativa (clar, breu, ordenat i no ser ambigu).
L’objectiu de la classe de llengua és que els nens sàpiguen fer servir aquesta eina. Per tant, la llengua serveix per comunicar-se, tenir accés a la literatura, resoldre problemes i reflexionar sobre la pròpia llengua i la metalingüística.
Principalment, hem d’ensenyar als nens a utilitzar la llengua per comunicar-se.
TREBALLAR LA METALINGÜÍSTICA A L’AULA Per treballar aquesta competència lingüística trobem diverses propostes:     Comparar la nostra llengua amb les altres Jugar amb la llengua Analitzar jocs metaliteraris Aprendre gramàtica EXEMPLE D’ACTIVITAT DIDÀCTICA: ELS ACUDITS MORFOLOGIA (la forma de les paraules) -Com es diu un ós que explica acudits? Graci-ós -Quin és el Sant que treu la gana? Sand-vitx SEMÀNTICA (el significat de les paraules) -Saps? Sóc vident, i per 10€ et dic el futur -10€? D’acord -Jo seré vident, tu seràs vident, ell serà vident...
-He vingut a demanar la mà de la seva filla -Quina? La gran o la petita? -Òndia, no sabia que la seva filla tingués una mà més petita que l’altre! PRAGMÀTICA (interpretació del que es diu) En un bar, el cambrer li diu al client: -Què vol? -Que què vull? Doncs que em toqui la loteria -No, no, què serà? -Que què seré? Bomber... Estic fent les proves d’accés -No a veure, què vol prendre? -Ah, d’acord... Què hi ha? -Doncs mira... Aquí treballant! -Padre, ¿Qué puedo hacer con mis pecados? -Ora, pecador -Las tres menos cuarto, però ¿qué puedo hacer con mis pecados? -Mare, mare, que bo que és l’entrepà! -Doncs repeteix, repeteix...
-Mare, mare, que bo que és l’entrepà! TEMA 3. DIDÀCTICA DE LA LLENGUA I DE LA LITERATURA Quan pensem en classes de llengua a primària, ens poden venir al cap moltes idees i/o experiències. Habitualment, es fan tres tipus d’activitat que són les més típiques: exercici d’omplir els buits amb la paraula corresponent, anàlisi sintàctic d’oracions (simples, compostes o subordinades) i una lectura amb un dictat.
No obstant això, cal dir que el dictat sempre ha de tractar el tema que s’introdueix o del que es parla actualment a classe. Ha de parlar, també, de temes actuals.
Així mateix, en didàctica de la llengua cal promoure la comprensió i l’expressió escrita i oral. A més, ha de garantir un domini conscient dels comportaments verbals per poder-los ajustar a cada situació.
Tot i això, aquestes activitats, que volen treballar la comprensió escrita, no ensenyen als nens a ser crítics i a prepararlos per la vida real. A primària, per tant, el que hem de fer és introduir la lectura en les seves vides i convertir-la en un hàbit. Per aconseguir-ho, una activitat que podríem proposar és la de recomanar-se llibres els uns als altres. D’aquesta manera, aniríem despertant l’esperit crític dels nens i així podrien veure què els agrada i què no.
Per preparar una activitat pels nens, però, també cal tenir en compte que han nascut envoltats de noves tecnologies i dispositius electrònics que saben utilitzar a la perfecció. Com a conseqüència d’això, els estudiants actuals (nadius digitals) no pensen ni processen la informació igual que els seus predecessors, els quals són anomenats immigrants digitals. És per aquest motiu, doncs, que l’educació ha d’evolucionar i deixar de banda els mitjans i recursos antics i dominar i utilitzar els més innovadors, que són els que realment interessen als nens d’avui dia.
Cal entendre, també, que els alumnes amb les noves tecnologies han desenvolupat una capacitat d’atenció dividida, de manera que poden portar a terme diferents tasques a l’hora. Per aquest motiu, és recomanable canviar, per una banda, la metodologia -de manera que els continguts es presentin a l’aula de manera més ràpida- i, per l’altra, els continguts, de manera que tingui més importància la tecnologia.
ACTIVITATS LINGÜÍSTIQUES AMB UN ENFOCAMENT COMPETENCIAL Per saber si l’activitat que hem preparat és o no competencial, cal plantejar-se les següents qüestions.
1. L’activitat parteix d’una situació que té sentit per al nen o la nena? En la seva vida diària, podria trobar-se en una situació semblant? És una situació pràctica? 2. L’activitat li genera interès? Li proposa un problema que pot resoldre? 3. L’alumne té una pauta o model d’aplicació dels coneixements per resoldre l’activitat? 4. L’activitat proposa nivells graduals d’exercitació i aplicació del que sap l’alumne? (per exemple situacions en contextos diferents, cada vegada més complexos) 5. És una activitat que ha de fer cooperativament amb els seus companys? O és una activitat que l’ajuda a resoldre el problema de manera autònoma? TEMA 4. DIDÀCTICA DE L’EXPRESSIÓ ORAL EL DEBAT A L’AULA Perquè sigui un debat, ha de tenir un moderador, els components han d’estar especialitzats en aquell tema i ha d’haver idees contràries i/o diferents (mínim dos).
ARGUMENTS VÀLIDS EN UN DEBAT - Arguments d’autoritat. Informació donada per una associació, institut o qualsevol organització que es considera que es mereix la nostra confiança utilitzada per donar arguments a favor o en contra.
Arguments de model. Fets i models utilitzats com a argument (Ex: al meu germà el deixàveu sortir fins més tard).
Arguments de benefici. Beneficis exposats com a arguments per defensar una opinió. Ex: Si dónes sang, salvaràs vides.
Arguments de malbaratament. Desavantatges i prediccions sobre el que passarà (negatiu) per defensar o rebutjar una opinió Argument de causa-conseqüència. Exposició de la causa-conseqüència que es produirà si fas alguna cosa.
Arguments basats en l’exemple. Es fan servir una sèrie d’exemples per deduir les conseqüències d’algun fet.
Arguments de comparació. Comparar les diferents opcions i fer veure que la que recolzes és la millor o la més convenient/adequada.
Argument de justícia. Comparar un altre fet considerat just per aconseguir la igualtat (Ex: a ell li vas aprovar l’examen amb un 4.9 i a mi no).
Argument de quantitat. S’utilitza com a argument una quantitat de fama, popularitat, etc. Es fa referència a una estadística. Ex: en Mariano Rajoy és el president del govern perquè va ser el més votat.
Argument de qualitat. Ex: Sigues únic, diferencia’t dels altres. Sigues més atractiu que els altres: compra aquest producte.
Arguments amb la utilització de dades. Utilització d’enquestes, gràfics, números, etc. Es fa referència a dades més concretes.
FAL·LÀCIES Des d’un punt de vista formal sembla que és vàlid però comporta confusions errònies. La majoria d’aquests arguments es poden utilitzar de manera errònia.
- - Arguments ad hominem. Es fa referència a la vida o opinió personal. Ex: Tu ho faries? Arguments ad baculum. Ús de l’amenaça. Ex: si no fas això, responsabilitza’t de les conseqüències.
Arguments ad vereundiam. Utilització d’una autoritat que l’altre persona desconeix. Ex: Molts estudis diuen que això és així. -Okisss, però quins? Ad populum. Arguments adreçats als sentiments del poble: normalment estan relacionats amb el masclisme i la xenofòbia. S’aprofiten dels prejudicis. Ex: hem de construir un mur a la frontera amb Mèxic perquè venen els mexicans i delinqueixen i violen.
Ad ignorantiam. Ex. No s’ha demostrat que la homeopatia no vagi bé, per tant, funciona.
Fal·làcia post hoc. Donem un argument falç. Ex: El càncer ‘X’ es presenta més en persones que viuen a la ciutat.
Per tant, viure a la ciutat provoca càncer.
POSADA EN PRÀCTICA Les generalitzacions són fal·làcies, ja que es globalitza sense tenir en compte la diversitat d’opinions.
Les afirmacions que no estan basades en dades, i les comparacions que no tenen cap relació, són fal·làcies.
Per fer l’anàlisi, seria interessant buscar informació sobre els components per saber si són especialitzats en el tema. Es podria criticar la tertúlia a partir d’aquí.
LA COMUNICACIÓ A L’AULA A l’escola cal ensenyar les comunicacions d’àmbit social: exposicions, debats públics, reunions, discursos “professionals”, etc. Per tant, és necessari ensenyar tot aquell tipus de comunicacions que no s’aprenen en l’àmbit familiar o al carrer.
A més, també s’han de treballar tot tipus de discursos, tant orals com escrits, que tinguin relació amb situacions acadèmiques. Alguns exemples són les entrevistes, els exàmens, les exposicions orals formals, etc.
A més, també cal parlar a l’aula dels nous gèneres orals com el pecha-kucha, elevator pitch -que consisteix en l’exposició oral que té una durada d’un màxim de 50 segons per persuadir al públic-, micropresentacions, lip-dub, etc.
TIPOLOGIA DE COMUNICACIONS ORALS Hi ha diferents tipus de comunicacions orals: singulars, duals i plurals.
En primer lloc, trobem les singulars, que són aquelles en les que hi participa una única persona: conferència, discurs, etc. En segon lloc, trobem les comunicacions orals duals i/o plurals, en les que hi participen dues o més persones com als debats, reunions, converses, etc.
Amb això, trobem altres tipologies de comunicació oral, aquestes són: Autogestionada. A aquesta tipologia hi participa una sola persona en l’elaboració i gestió del text (tema, temps, intervenció, to, etc.) i, per tant, hi ha una sola veu. La modalitat d’aquesta és, principalment, enunciativa, per la qual cosa hi predominen afirmacions. A aquesta es dóna més importància a l’oratòria. Els trets típics d’aquesta comunicació són semblants als de l’escrit: text ben estructurat, gramaticalment correcte, etc.
Plurigestionada. S’estableix un diàleg on hi ha afirmacions, negacions, preguntes i respostes, etc. Així doncs, hi col·laboren diverses persones i, per tant, diverses veus. Per aquest motiu, s’estableixen torns de parla, hi ha intercanvi de rols, encavalcaments d’intervencions, etc. En quant a la modalitat, hi ha canvis freqüents: preguntes, negociacions, afirmacions, etc.
Els trets típics d’aquesta comunicació són les reduccions, el·lipsis, repeticions, frases inacabades, etc.
Per ensenyar-ho, podem aprofitar situacions d’aula per aprendre a parlar adequadament i així crear converses i debats. El registre formal que només es dóna a l’escola a la vida dels nens s’ha de treballar, de manera que els nens aprenguin a parlar de manera adequada segons la situació comunicativa en la que es trobin.
Una seqüència didàctica ha de tenir: - Títol A qui va adreçat Àrees que treballa Competències Material utilitzat Durada Desenvolupament Objectius Tipus i forma d’avaluació Resultat final Per treballar l’adopció de nous rols per part de l’alumne, són uns bons recursos l’escenificació, els jocs de rol, la simulació, el drama, etc.
LES PROPIETATS TEXTUALS/DISCURSIVES La comunicació depèn, sobretot, del registre i de la varietat dialectal.
Per una banda, el registre és el grau de formalitat de la situació, la qual condiciona la comunicació. D’aquesta manera, tenim diferents registres: informal, vulgar, formal, molt formal, etc. No obstant això, habitualment, quan pensem en una comunicació més o menys formal, també ens ve al cap l’estàndard, però això és un error: la varietat estàndard té a veure amb els dialectes, NO amb el nivell de formalitat.
En el context educatiu, ens hauríem de situar en un punt mig entre el registre formal i l’informal, tot adequant-se a la situació, sense arribar mai a cap dels dos extrems.
Per altra banda. La varietat dialectal depèn del lloc de naixement de la persona. Tot i això, totes les llengües tenen una varietat que està per sobre de tots els dialectes: l’estàndard. Aquest, és el que utilitzen els mitjans de comunicació i el que s’empra a les escoles -és la varietat comuna d’una mateixa comunitat lingüística-.
Per adequar la nostra comunicació, cal tenir en compte que: L’ESTÀNDARD ORAL DEL CATALÀ Així doncs, és necessari tenir en compte que una llengua es pot parlar de diferents maneres i que aquesta es pot agrupar segons dues categories: - Dialectes: reflecteixen la identitat dels parlants i la pertinença a un grup.
Registres: Reflecteixen les circumstàncies de la comunicació (el context en el que et trobes) Els dialectes, però, poden ser de tres tipus: - Geolectes: són aquells que varien segons la ubicació geogràfica. Les diferències lingüístiques són molt notòries, especialment en el lèxic, la sintaxi, la morfologia i la fonètica.
Sociolectes: estan delimitats socialment (excloent-ne els geogràfics). Poden dependre de la classe social, professió, sexe o generació.
Cronolectes: les diferències estan delimitades cronològicament segons les èpoques històriques.
Hi ha diferents tipus d’estàndard: Per una banda, trobem l’estàndard unitari com el de França, on s’ensenya el dialecte de París -tot i que tu parlis un altre- perquè, així, tothom s’entengui; o com el d’Itàlia, on passa el mateix però es basen en la procedència del famós escriptor Petrarca, el qual era de la Toscana, per la qual cosa s’ensenya aquest dialecte. Així doncs, com podem veure, ambdós països (França i Itàlia) de tots els dialectes que tenen al país, privilegien un i la resta de població s’ha d’adaptar a aquest i aprendre’l.
Per una altra banda, l’estàndard composicional pot ser de dos tipus: - Polimorf. Té més d’una forma. Un exemple és el català, en el qual qualsevol tret que comparteixin, com a mínim, dos dels cinc dialectes que hi ha (valencià, Nord Occidental, Central, Septentrional o Rossellonès, Balear i de l’Alguer) es considera que forma part de l’estàndard, sempre i quan siguin trets de prestigi -utilitzats per gent culta-. Allò que només es fa o es diu en un dialecte no és estàndard. Així doncs, tothom pot parlar gairebé com parla normalment, però, alhora, ha de fer un esforç per entendre com parlen els altres.
- Unimorf. Hi ha un únic estàndard. Un exemple és el basc, el qual es parla en tres valls diferents i de manera diferent. No obstant això, el basc que es parla als mitjans de comunicació i el que s’ensenya a les escoles no és cap d’aquests, sinó que té trets de cada vall. Per tant, només hi ha un dialecte, que és la barreja dels tres bascs que es parlen amb l’objectiu de crear-ne un d’artificial.
- Autònom. Es tracta de l’estàndard de la llengua oficial o comú d’un mateix país. Alguns exemples són l’espanyol, l’anglès i el portuguès.
Així doncs: Unitari (França, Itàlia) Polimorf (català) ESTÀNDARD Composicional Unimorf (euskera batua) Autònom (espanyol, anglès) LA FONÈTICA DE L’ESTÀNDARD ORAL DEL CATALÀ Molts estudiosos van començar a conscienciar sobre la necessitat de posseir, en català, un estàndard oral per poder respondre a la necessitat de cohesió de les diferents comunitats i promoure, així, la seva unitat. Per aconseguir aquesta varietat d’estàndard oral, es van basar en diverses solucions polimòrfiques. És a dir, es va proposar l’elaboració d’una varietat d’estàndard que contingués els elements comuns de les varietats territorials per aconseguir, així, un estàndard múltiple i no unitarista.
A més, es va portar a terme d’aquesta manera per evitar el privilegi d’un català per sobre els altres i, alhora, evitar la creació d’un català nou totalment artificial. D’aquesta manera, es pretén reforçar els trets comuns de les modalitats catalanes dialectals, tot creant un estàndard composicional, polimòrfic i flexible.
De fet, aquesta flexibilitat es reflecteix en aspectes com la possibilitat d’utilitzar els trets de la pròpia modalitat dialectal si aquests no dificulten la comprensió, tenen un prestigi literari, es consideren com fer un bon ús de la llengua i, a més, només s’utilitzen trets propis d’una varietat sense barrejar-ne diferents. A més, aquesta flexibilitat es demostra amb la possibilitat d’adequar el registre de l’estàndard segons la situació comunicativa.
FLEXIBILITAT Utilització de trets propis si: - No dificulten la comprensió Tenen prestigi literari Es consideren com fer un bon ús de la llengua Només utilitzes trets d’un dialecte (NO barrejar) ELS CONTES Explicar contes és una tradició mil·lenària: sorgí abans que aparegués l’escriptura. Antigament, tenien la funció de transmetre la cultura i els coneixements de generació en generació. A més, aquests també servien per donar explicacions a fets naturals desconeguts, com per exemple: quan trona vol dir que al cel estan movent mobles.
Un altre exemple de tradició és la japonesa dels kamishibais, que són uns contes que s’explicaven al carrer i no vora el foc, com es feia tradicionalment. El narrador anava en bicicleta de poble en poble explicant un conte. Al poble, quan arribava un narrador oral, els nens corrien a escoltar-lo, però abans de que aquest comencés a explicar-ne un, els nens havien de comprar-li caramels perquè així ell pogués guanyar-se la vida.
Els kamishibais són cartons de mida Din-A3 que tenen la il·lustració davant i un text escrit darrera, de manera que, quan el narrador explicava el conte, podia llegir instruccions relacionades amb la imatge que estava ensenyant.
Els contes són un bon recurs, per exemple, per fer desaparèixer el cansament en una excursió. A més, els contes permeten treballar vocabulari, entendre i explicar les seves pròpies pors a partir de la imaginació, promoure l’atenció i l’escolta i promoure el sentiment de formar part de la societat mitjançant l’imaginari col·lectiu. Els contes, també, permeten conèixer altra gent i altres cultures, despertar l’interès pel saber i el coneixement i obrir la porta al llenguatge literari.
Abans d’explicar contes, cal saber que és essencial emocionar-nos amb aquest: ens l’hem de creure. A l’hora de triar el conte adient, cal adequar-lo a l’edat i al lloc on s’explicarà. Un exemple d’adequació podria ser la llegenda, la qual està relacionada amb un lloc concret, de manera que és convenient explicar-lo a aquesta ubicació. A més, també és molt important respectar els passatges típics del conte que s’explica, ja que, a la gran majoria, hi ha parts que es repeteixen sempre a l’hora d’explicar-los (ex: “rateta, rateta, tu que És molt important a l’hora d’explicar un ets tan boniqueta...).
conte: A l’hora d’explicar-los, però, també és molt important preparar bé - Tenir un bon inici (ex: vet aquí una l’escenari: posar una espelma, uns coixins, una llum adequada, vegada) assegurar el silenci, etc. i haver assetjat prèviament el to de veu, els - No demanar atenció, el conte ja la silencis per assaborir el moment, el ritme, les veus dels personatges...
reclama Mentre expliquem un conte, cal tenir en compte la manera en la qual - Tirar endavant si ens equivoquem estaran col·locats els oients (semicercle, en línia recta, al terra, - Un bon final per tancar la màgia asseguts a cadires, a coixins, etc.), marcar el moment d’inici amb una (ex: vet aquí un gos i vet aquí un espelma, un barret o un personatge; i posar en pràctica tot allò que gat i aquest conte ja s’ha acabat) s’ha assajat com la gestualització, la veu, el desenvolupament de la història...
GÈNERES ORALS NARRATIUS Hi ha quatre gèneres orals narratius: mite, rondalla, llegenda i faula.
RONDALLES Les rondalles, com podem veure, són narracions anònimes en prosa que es transmeten de generació en generació oralment, tot explicant fets que es presenten com imaginaris. Aquestes es troben en totes les cultures, tot i que són profundament locals -varien segons la ubicació-. És per això, doncs, que, avui dia, encara perviuen: pel seu universalisme i, alhora, localisme. A més, la seva funció és, principalment, la de transmetre valors universals de manera engrescadora.
Les rondalles presenten diversos elements:  Totes les rondalles estan formades per motius, petites unitats de sentit estètic capaç de perviure en la tradició: una planta que creix fins al cel, la mirada que petrifica, etc.
 Una agrupació de motius que ens recorden un episodi important d’una determinada narració folklòrica present en moltes cultures.
 Una agrupació de motius organitzada en una seqüència determinada dóna lloc a un tipus narratiu, una “classe” específica de rondalla. (L’amor de les tres taronges, rondalla de tota la Mediterrània, és classificada com a ATU 408, provinent de l’estudi d’Aarne, Thompson i Uther. The Types of International Folktales)  L’adaptació de l’argument si aquest és molt complexe, el nivell del llenguatge, els noms dels personatges, els topònims, els diàlegs i, sovint, el contingut ideològic.
A més, també presenten elements comuns com:         La triplicació d’alguns punts de l’acció Simplicitat en les descripcions genèriques i complicació en les fantàstiques Adaptació de la realitat contemporània Linealitat en el temps Brevetat Ús sovint de la juxtaposició dels elements a nivell sintàctic Adequació del vocabulari als oients Ús de fórmules d’inici i final Hi ha diferents tipus de rondalles com les meravelloses, les d’animals, les d’enginy -sovint vinculades a les debilitats humanes-, les de Jesucrist, les contarelles -caracteritzades per la seva comicitat- i les rondalles encadenades (ex: la formiga que anava a Jerusalem).
LLEGENDES Les llegendes, per una altra banda, són narracions anònimes en prosa que es distingeixen per presentar el relat com a verídic, situar-lo en un espai i un temps concret i personalitzar el protagonista, és a dir, parlar d’una persona en concret (Ex: Sant Jordi). Aquestes es classifiquen segons si són relatives al món natural (dels origen dels astres, del món, dels fenòmens atmosfèrics, dels accidents topogràfics, de les aigües...), relatives al món sobrenatural (fades, follets, gegants, bèsties fabuloses, dimonis, ànimes en pena), relatives al món de la història humana (bruixes i bruixots, bandolers, sants i imatges religioses, jueus, moros i cristians, fets i personatges llegendaris i fets i figures històriques), relatives a llegendes urbanes com restaurants que donen carn de rata, la dona fantasma de la carretera, etc.
FAULES Finalment, les faules són rondalles en les que els protagonistes són animals humanitzats que tenen una clara finalitat moralitzadora i que són de gran senzillesa narrativa. Els principals referents són Isop (http://www.super3.cat/unamadecontes/conte/La-gran-cursa/catala/253) i De la Fontaine (https://www.youtube.com/watch?v=Ay5ovBfiv_c).
DEBATS A L’AULA Organitzar debats a l’aula és molt beneficiós, ja que, així, formem ciutadans crítics que tenen la capacitat de pensar per un mateix. A més, amb aquests es treballa el discurs argumentatiu, el qual és present a la premsa, a la publicitat, a les campanyes electorals, i, fins i tot, es posa en pràctica a l’aula. Treballar-lo a classe serveix, doncs, per interpretar la informació i saber respondre i defensar els propis interessos alhora que es desenvolupa el pensament crític.
En resum, els debats treballen competències que, per una banda, faciliten la selecció i estructuració de la informació per comprendrela i, per altra, la capacitat de crear punts de vista i posicionaments fonamentals en el coneixement per examinar les raons dels altres i, alhora, suportar la crítica.
El debat és un intercanvi d’opinions sobre un tema determinat on s’argumenta sobre les pròpies idees i es dóna resposta a les argumentacions contràries mitjançant un diàleg en el qual els participants interactuen i s’influeixen mútuament. La finalitat del debat és fer prevaler determinades opinions sobre els altres: és l’art de la persuasió.
Els objectius didàctics de l’organització de debats a l’aula són: - Participar activament en el debat - Justificar el propi punt de vista amb raons suficients, pertinents i adequades - Considerar el punt de vista dels altres per contra argumentar (posar en pràctica l’empatia) - Acceptar que hi poden haver diferents punts de vista sobre un mateix tema - Aportar exemples, solucions o alternatives - Fomentar els propis punts de vista en valors democràtics - Saber negociar i mantenir un to conciliador per arribar a acords sempre que sigui possible - Utilitzar i respectar durant una discussió les normes pactades - Crear pensament crític I els continguts de treballar el debat són: - Estratègies i components del discurs oral - L’estructura del debat - La justificació: elaboració del punt de vista i les raons en què es fonamenta - L’argumentació: el contingut del discurs argumentatiu i la forma del discurs - Actituds i valors democràtics en el debat: empatia, respecte, col·laboració, cooperació, consens...
- El pensament alternatiu (habilitat d’imaginar el major nombre de solucions a un problema determinat) - Pensament crític - Negociació - Normes Cal tenir en compte, però, que és necessari transmetre la importància d’escoltar, admetre, proposar i coincidir en un debat. A més de no donar posicions de partida tancades, assumir que no hi ha una raó absoluta i que el pensament pot anar canviant a partir de les raons que emergeixen al llarg del debat, que l’actitud dels participants no ha de ser excloent ni tancada i, per últim, que ningú guanya ni perd.
NORMES DEL DEBAT: Quant els debats, una bona estratègia és la de defensar el rol com si 1. Sol·licitar la paraula fos una simulació (simulant que ets un personatge concret, per 2. Només intervenir si ens han cedit exemple) i la de defensar el propi punt de vista amb arguments el torn propis i preveient contra arguments.
3. No interrompre Per a l’elaboració d’una seqüència didàctica orientada als debats, 4. Prendre notes si és necessari primer de tot, és necessari detectar les idees prèvies dels nens: què 5. Limitar el temps i complir aquesta entenem per debat?, llegir exemples d’expressió d’opinions (ex: limitació cartes al director), veure o escoltar debats i analitzar-los, etc.
6. Ser respectuós amb els altres companys A continuació, cal introduir el coneixement. És a dir, és necessari 7. Fer crítiques constructives, ensenyar als nens què és un text argumentatiu, tot comparant-lo acompanyades de propostes i amb altres tipus de discurs, com l’expositiu o el d’opinió, i explicar les alternatives per solucionar el normes del debat. Després, és necessari explicar l’estructura del text problema argumentatiu: identificar la tesi o idea principal, identificar les raons o arguments que la sostenen, desenvolupar contra arguments i oferir conclusions.
Una vegada explicat i après tot això, cal fer un debat a classe. Per fer-lo, abans és necessari: explicar el problema i explicar les seves característiques, clarificar quins són els punts de vista que es poden defensar, deixar temps perquè es busqui informació sobre el tema, definir el tema principal i defensar els arguments i anticipar la contra argumentació.
Al desenvolupament del debat, en canvi, és necessari presentar els participants, els punts de vista de cada grup o persona (es pot separar la classe segons els punts de vista -per exemple: a favor i en contra-), obrir un torn de rèpliques i un torn obert de paraules sempre que sigui necessari, fer un resum de les conclusions i acords a què s’hagi arribat i fer propostes d’intervenció si fos necessari) com per exemple una carta al diari, una campanya de sensibilització, un acte reivindicatiu, etc.
Per avaluar un debat, cal: En primer lloc, analitzar la introducció: - Quina tesi o punt de vista defensa cada grup? Fan una introducció adequada del tema? Capten l’atenció i interès del públic? En segon lloc, el desenvolupament: - Els arguments que utilitzen són adequats a la tesi que defensen? Els arguments estan justificats amb exemples, citacions o dades? Responen adequadament a les objeccions que se li plantegen? Finalment, la conclusió: - Sintetitzen la tesi que defensa i els arguments més importants? Empra recursos per captar la predisposició dels interlocutors? Empra un llenguatge, tant verbal com no verbal, de manera convincent i modalitzada? + articles: oralitat I, oralitat II, dictats, dictats II INFANTS SORDS A L’AULA Orella externa: pavelló i timpà Orella mitjana: Ossos - trompa d’Eustaqui Orella interna: sistema vestibular i la còclea Hi ha nens que tenen implants coclears, són els nens que tenen, darrera l’orella, un bony i els surt un cable. Aquests tenen problemes d’oïda.
La pèrdua auditiva es pot categoritzar segons el moment o segons el grau de sordesa: Segons el moment: - Prelocutiva (gestació, primer any). Aquest és el període en el que l’infant comença a identificar sons diferents.
Una otitis intensa o qualsevol problema durant la gestació pot donar lloc a una pèrdua d’oïda.
Perilocutiva (entre 1r i 3r any). En aquest període es comença a desenvolupar la parla, de manera que pot ser que aquesta no es desenvolupi de manera adequada si apareix un problema auditiu.
Postloctiva (a partir dels 3 anys).
Segons el grau de sordesa: - Lleugera (20-40 dB). Per sota d’aquests dB no el nen no sentirà bé i no podrà sentir, per exemple, el xiuxiueig de la gent, hi ha algunes consonants que tampoc les detecta.
Mitjana (40-70dB). No sent, del tot, totes les converses que hi pugui haver (a veu normal). No hem de pensar que no presten atenció, ja que pot ser que els costi molt perquè no ho entén.
Severa (70-90dB). No sent les converses a una veu normal, tot i que t’adrecis a ell directament.
Pregora (90-110dB). No sent absolutament res de la parla. Pot ser de diferents graus: del primer fins el quart grau. El més greu és el primer.
Cal tenir en compte que, en el so, intervenen dos elements diferents, els dB, que és la intensitat del so, i els Hertz, que és la freqüència d’onada que fa el so per segon. Així doncs, un exemple seria el cant dels ocells, els quals tenen uns dB molt baixos però un Hertz molt alt, la qual cosa es percep com agradable i relaxant.
1000Hz 0 125 (gotes d’aigua) dB (40-60 dB) parla 120 camió 8000Hz avió La societat ha desenvolupat una llengua que serveix als nens sords per desenvolupar-se amb normalitat. Aquesta és la llengua de signes, que utilitza la capacitat visual de l’alumne. Els nens sord-cecs, però, no la poden fer sevir. No obstant això, es poden desenvolupar a partir del tacte: es fan senyes al palmell del nen. La llengua de signes té la seva gramàtica i les seves normes (tots els elements propis de qualsevol llengua). Aquí trobem que a Catalunya tenim la nostra pròpia llengua de signes. No és un llenguatge universal. A nivell d’escolarització, el nen es pot escolaritzar en quatre tipus de centre diferents: diversos aspectes decidiran on anirà el nen (CREDA, família, etc.) - - - Centres educatius ordinaris en modalitat oral. Són els centres habituals. Els nens aprenen a partir de llegir els llavis Aquesta és una dinàmica que haurem d’aprendre: haurem d’exagerar els moviments dels llavis i de la parla en general, ser conscients de l’exercici d’adaptació que cal fer per a aquell nen Centres educatius ordinaris amb agrupament d’alumnat amb modalitat oral. Poden ser centres educatius ordinaris que disposen d’un nombre elevat de nens amb sordesa. Per això, tenen aules i espais per nens amb incapacitats auditives: perquè puguin desenvolupar-se amb normalitat. Com més adaptem l’educació a aquest nen, més es sentirà realment integrat.
Centre educatiu ordinari amb agrupament d’alumnat amb modalitat bilingüe. El mestre sap la llengua de signes.
Centres específics. Tots els nens que en formen part tenen una dificultat. Es desenvolupen de forma segregada Hi ha polítics que tendeixen a intentar segregar als nens amb aquestes dificultats perquè pensen que aprenen més i molesten menys als altres nens. La decisió es prendrà en funció a la política.
A més, també cal saber que hi ha diversos suports tècnics pels nens: - L’audiòfon, que és capaç de separar el so ambient de la parla, en conseqüència, el nen prioritza la parla gràcies a aquest aparell. És molt útil per sota dels 90 dB; L’implant coclear, que té dues parts: una integrada dins el cap i una altra aparell que es porta de manera externa. Aquest agafa el so de l’exterior i, gràcies a estímuls elèctrics, s’envia directament al cervell (a partir de 90dB). Tot i això, si posem un implant coclear a un adult, el cervell podria no adaptar-se ja que ja s’ha desenvolupat prou. De fet, fer aquest implant es pot fer fins els 60 anys.
Com a mestres, no hem de fer res entorn a la detecció.
El CREDA (centre de recursos educatius per deficients auditius) és un centre de recursos pedagògics per deficients auditius. Són educadors que ofereixen serveis diversos: et poden derivar cap a serveis sanitaris, socials o altres associacions. Hi ha tota mena d’associacions. La feina del CREDA son principalment cinc tasques: 1.
2.
3.
4.
Valoració audiològica i audioproteica: Seguiment Atenció logopèdica: treballar diferents aspectes que es treballen a l’aula Assessorament a educadors: qualsevol dubte que tinguem, recursos per a mestres... Els educadors, però, no hem de fer cap mena d’avaluació, només hem de demanar ajuda si és necessari. No hem de prendre decisions de forma uniliateral. El nen ha de desenvolupar-se igual que la resta d’alumnes 5. Assessorament a pares i mares ...