Características del Ordenamiento Jurídico y ejercicio de competencias (0)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho Comunitario
Año del apunte 0
Páginas 4
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

III. L'ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI LLIÇÓ 12. Les característiques de l'ordenament jurídic comunitari i el sistema d'atribució de competències. L’autonomia del dret comunitari europeu. Enumeració i relació de les fonts normatives. El principi d’atribució de competències. Les competències explícites, implícites i les derivades de l’article 352 del TFUE.
LLIÇÓ 13. L’exercici de les competències comunitàries. Les competències exclusives i les competències concurrents. El principi de subsidiarietat i el principi de cooperació lleial: delimitació jurisprudencial.
Les característiques de l’ordenament jurídic comunitari són: - Autonomia  l’ordenament jurídic comunitari és una comunitat de dret diferent del dret intern i de l’ordenament jurídic intern dels Estats membres. És un ordenament específic propi, previst als Tractats constitutius i diferent de l’ordenament internacional general. Aquest ordenament és creat per les institucions i òrgans de la UE, és a dir, és autònom i desenvolupat per les pròpies institucions de la UE.
- Diversitat  hi ha diversitat de fonts. Troben, d’una banda, el dret originari o primari (tractats constitutius, revisions i actes d’adhesió) i, de l’altra, el dret derivat o secundari (actes obligatoris com la directiva, el reglament i la decisió; i actes no obligatoris com les recomanacions i els dictàmens).
Principi d’atribució de competències (art. 5 TUE)  la delimitació de les competències de la UE es regeix per aquest principi. L’exercici de les competències per la UE es regeix pels principis de subsidiarietat i proporcionalitat. En base al principi d’atribució, la UE actua dintre dels límits de les competències que li atribueixen els Estats membres en els Tractats, per aconseguir els objectius que aquests determinen. Tota competència que no hagi estat atribuïda a la UE en els Tractats correspon als Estats membres. És a dir, la UE podrà actuar en aquells àmbits en els quals l’Estat li hagi atribuït poder, capacitat i competència. És a dir, mentre que la UE té una base funcional i no territorial, els Estats tenen una base territorial i no funcional.
Tipus de competències: - Competències explícites  estan expressament atribuïdes a la UE mitjançant el Tractat constitutiu.
 Judicials  capacitat de la UE i, en concret, del TJUE, per resoldre qualsevol controversia que determini si una institució compleix amb el dret comunitari.
 Administratives  per regla general correspon a la Comissió  Normatives presa mesures obligatòries amb caràcter general, normalment en forma de reglaments, directives i decisions. És a dir, aquestes són les formes a través de les quals les institucions de la UE celebren actes normatius.
 Convencionals  celebració d’acords entre la UE i tercers Estats o organitzacions internacionals. És a dir, és la capacitat per celebrar acords internacionals. Aquests acords podran ser: 1. Acords comunitaris purs  entre la UE i tercers estats o organitzacions internacionals 2. Acords comunitaris mixtes  entre UE, tercers estats i Estats membres de la UE - Competències implícites  el seu exercici resulta necessari per aconseguir les finalitats perseguides a les competències explícites - Atribució residual de competències  article 352 TFUE. Es tracta de una base jurídica supletòria. És a dir, quan es consideri necessària una acció de la UE en l’àmbit de polítiques definides pels tractats per aconseguir un dels objectius fixats en aquests, sense que s’hagin previst en els propis tractats els poders d’actuació necessaris. Amb tot, el Consell adoptarà les disposicions adequades per unanimitat, a proposta de la Comissió i prèvia aprovació del Parlament. La Comissió indicarà als Parlaments nacionals les propostes. Aquestes mesures no podran suposar harmonització de les disposicions legals o reglamentàries dels Estats membres quan els Tractats excloguin aquesta harmonització.
L’exercici de competències comunitàries Al Tractat de Lisboa s’adopta una delimitació clara i precisa de les competències exclusives i compartides de la UE.
- Competència exclusiva (art. 3 TFUE) s’exclou l’acció dels Estats membres.
Únicament serà la UE la que pugui legislar i adoptar actes jurídics vinculants. Tot i així, la UE por delegar facultats als Estats membres sobre una competència exclusiva i, per consegüent, les autoritats competents dels Estats membres podran ser habilitades i facultades per determinats àmbits de poder. Són les següents: 1. Política monetària 2. Unió aduanera 3. Normes sobre lliure competència necessàries pel bon funcionament del mercat comú 4. Conservació de recursos biològics marins dins de la política pesquera comuna 5. Política comercial comuna (la jurisprudència comunitària ho interpreta com la projecció exterior de la lliure circulació de mercaderies) 6. Celebrar acords internacionals quan aquesta celebració estigui prevista en actes legislatius de la UE, quan sigui necessari per exercir la seva competència interna o en la mida que pugui alterar a normes comunes - Competència compartida  la UE compartirà competències amb els Estats membres sempre que aquestes no es trobin en l’article 3 TFUE (competències exclusives) i article 6 (competències de complement). Són competències de caràcter concurrent. És a dir, és la capacitat de la UE i dels Estats membres d’adoptar actes jurídicament vinculants en un àmbit en concret. Si la UE no ho fa, els Estats poden adoptar legislació sobre aquell àmbit. Hi ha un protocol en el qual s’estableix que l’exercici d’aquestes competències només es podrà dur a terme en un acte concret. S ’estableix un límit a la potencialitat i a la expansió de la competència concurrent de la UE. No e dona vis expansiva, es limita la capacitat d’acció. Són les següents: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
- Competència de complement, foments i recolzament d’acció dels Estats (article 6 TFUE). La UE les pot dur a terme per tal de complementar l’acció dels Estats, però sense capacitat de substituir la competència estatal per la competència comunitària.
No es poden adoptar mesures d’harmonització legislativa. Són els següents àmbits: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
- Mercat interior Política social Cohesió econòmica, social i territorial Agricultura i pesca, amb exclusió de conservació de recursos biològics marins de política pesquera comuna Medi ambient Protecció de consumidors Transports Xarxes transeuropees Energia Espai de llibertat, seguretat i justícia Seguretat en matèria pública Industria Cultura Turisme Protecció civil Cooperació administrativa Educació, formació professional, joventut i esport Protecció i millora de la salut humana Més dos àmbits específics  Art. 2.4  àmbit de política exterior i de seguretat comuna  Art. 2.3 - àmbit de coordinació de polítiques econòmiques i de ocupació Principis d’exercici de competències - Principi de subsidiarietat  en els àmbits que no siguin de competència exclusiva (aquest principi regeix en l’àmbit de competències compartides o concurrents), la UE intervindrà en els casos que els objectius de la acció que es pretén no es puguin arribar a assolir de manera suficient pels Estats membres, ni a nivell central ni a nivell regional o local i que es puguin aconseguir millor a escala de la UE, degut a la dimensió i efectes de l’acció en qüestió. Aquest principi s’aplicarà d’acord amb el Protocol sobre l’aplicació dels principis de subsidiarietat i proporcionalitat. Els Parlaments nacionals han de vetllar per respecte a aquest principi.
Hi ha un mecanisme de control polític (abans qui acreditava la eficiència era la UE).
Aquest mecanisme es basa en que la comissió pren la iniciativa legislativa i la transmet als Parlaments nacionals dels Estats membres (a més del Consell i el Parlament). Els Parlaments nacionals tenen 8 setmanes per emetre, si ho estimen, dictamen oposantse a la proposta legislativa de la Comissió (per lesionar aquests principis). Si no s’emet dictamen s’entén que no lesiona els principis: [cada Estat té 2 vots, per tant, si l’Estat té un Parlament unicameral, la única càmera tindrà 2 vots, si, per contra, és un Parlament bicameral, cada càmera tindrà 1 vot]  Targeta groga  hi ha 1/3 (un terç) en contra, es torna la proposta a la Comissió perquè es torni a estudiar (per matèries del tercer pilar es precisa ¼)  Targeta taronja  si hi ha majoria simple en contra, es torna a la Comissió. A més a més, la proposta pot ser desestimada si hi ha una majoria del 55% del Consell o del Parlament europeu en contra.
- Principi de proporcionalitat  el contingut i la forma de l’acció de la UE no excedirà d’allò necessari per aconseguir els objectius previstos als Tractats. Una vegada s’hagi decidit que l’acció de la UE és més eficient, el segon pas (principi de proporcionalitat) és que la UE ha d’actuar de tal forma que l’acció que desenvolupi haurà de ser aquella que deixi un marge d’actuació més elevat als Estats membres.
- Principi de cooperació lleial (de bona fe)  mitjançant els seus propis actes, els Estats membres no poden adoptar actes que posin en perill la consecució dels objectius comunitaris. Hi ha una obligació dels Estats (per la seva condició d’Estats membres) envers les institucions de la UE i, alhora, una obligació de les institucions de la UE a ajudar als Estats a complir amb els seus objectius. Hi ha, alhora:  Deure positiu d’ajudar a la consecució i assoliment dels objectius  Deure negatiu de no obstaculitzar ...