Reforç (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia Fisiològica II
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: REFORÇ 1. NATURALESA DELS SISTEMES MOTIVACIONALS Tant la motivació com el reforç són dos processos que tenen una gran importància biològica perquè la seva finalitat és promoure el benestar i la supervivència dels individus.
Aquests processos, d’entrada, formen part del que s’anomenen els processos reguladors de la homeòstasis. La homeòstasi fa referència a aquelles condicions internes que l’organisme ha de mantenir constants dins d’uns nivells.
Aquests processos, tant la motivació com el reforç, tenen per objectiu satisfer necessitats específiques.
MOTIVACIÓ Quan hi ha un desequilibri homeostàtic, es produeix un estat motivacional o drive. Per exemple, quan els nivells d’aigua estan per sota del que han d’estar, això provoca un estat motivacional que és la set i orienta al organisme cap a un objectiu o un incentiu. En el cas de la set, l’objectiu és beure aigua per tornar a equilibrar el sistema i l’incentiu seria l’aigua. Quan es produeix aquest drive això posa en marxa la conducta motivada, motivar és posar a l’organisme en moviment.
Quan parlem de conducta motivada s’ha de tenir en compte que no només estem parlant de la típica conducta consumatòria com beure o menjar, per exemple. En general, aquestes van precedides de conductes apetitives que poden ser respostes motores simples d’apropament o seqüències més complexes. Aquestes conductes consumatòries i apetitives es poden produir paral·lelament amb respostes endocrines i vegetatives (per exemple, si tinc molta gana i em posen un plat de menjar al davant, començaré a salivar, augmentarà la insulina, etc.) Hi ha situacions en les quals, aquesta conducta motivada no ve provocada per una situació com aquesta, sinó que els estímuls externs ens motiven perquè tenen unes característiques i propietats apetitives i reforçants per si mateixos. En aquest cas parlem de motivació incentiva.
Per tant, quan parlem de motivació parlem de: - Motivació reguladora/homeostàtica: posa en marxa una sèrie de conductes motivades per a restablir l’equilibri intern, per a preservar l’homeòstasi. L’objectiu és satisfer unes necessitats específiques com la gana, set, regulació de la temperatura, etc.
- Motivació no reguladora/incentiva: està dirigida cap a estímuls externs amb unes propietats intrínseques incentives com el sexe, curiositat, etc.
Aquestes dues motivacions no són independents l’una de l’altre, per exemple, si tu tens molta gana vol dir que hi ha un estat motivacional regulador però si a sobre t’ofereixen algo que a tu t’encanta, encara ho trobaràs molt més agradable. Un altre exemple és que si no tinc gaire gana, no tinc aquesta motivació reguladora però si m’ofereixen algo que m’agrada molt tinc la motivació incentiva.
Estat motivacional  INTERACCIÓ  Estat incentiu - Si un dels estats és dèbil, l’altre ha de ser fort per iniciar la conducta motivada.
- Una motivació forta augmenta el valor atractiu d’un incentiu dèbil.
- Els incentius particularment atractius tendeixen a augmentar la força d’una motivació.
REFORÇ El reforç és el procés que modula la nostra conducta en funció de les conseqüències. Un estímul reforçant és un estímul que pot incrementar la freqüència d’una conducta, en un reforç positiu és que jo faig algo i això té conseqüències positives, i un reforç negatiu jo faig algo i desapareix la conseqüència negativa. La finalitat dels dos tipus de reforç és augmentar la conducta.
Els reforçadors i els estímuls associats actuen com a incentius, això vol dir que tot el que està associat al reforçador adquireix aquestes característiques incentives. Això quan parlem de l’addicció és un problema perquè tots els estímuls associats a aquella substància adquireix característiques incentives.
Els reforçadors poden induir sentiments subjectius de plaer i contribuir a la generació d’emocions positives. El plaer és el component subjectiu, el sentiment. Les emocions positives poden ajudar a establir un sistema de valors i de referencia per a la presa de decisions, això vol dir que si alguna cosa t’ha fet sentir una emoció positiva o negativa, aprenguis d’allò i prenguis decisions en funció de la emoció que t’ha fet sentir. Per exemple, l’autobús amb el nen i l’àvia.
Els individus han de ser capaços de detectar i valorar els reforçadors, predir la seva aparició, valorar la seva accessibilitat i els costos associats a la seva consecució. Les relacions entre els processos de percepció, predicció i valoració dels estímuls amb propietats multinacionals implica múltiples estructures cerebrals.
2. SUBSTRAT NERVIÓS DEL REFORÇ En el nostre cervell existeix un sistema, el substrat neural del reforç, i és en el que actuen els reforçadors, tant els naturals con els no naturals. Però el nostre sistema neural del reforç ha de detectar i valorar aquests reforçadors, entre d’altres. Això és important perquè hi ha algunes coses que en determinades circumstàncies poden ser reforçants i en determinades circumstàncies no. Els individus han de ser capaços de detectar i valorar els reforçadors, predir la seva aparició, valorar la seva accessibilitat i els costos associats a la seva consecució.
Les relacions entre els processos de percepció, predicció i valoració dels estímuls amb propietats motivacionals implica múltiples estructures cerebrals i una interrelació entre elles.
Per estudiar aquest substrat neural del reforç van ser molt importants uns estudis dels anys 50, en aquella època Olds i Milner van descobrir que l’estimulació elèctrica de certes zones cerebrals podia ser un reforçador molt potent. A una de les rates, quan li administraven corrent elèctrica no sortia d’allà, fent-li proves van fer que la rata quan pressionés la palanca li arribés una estimulació elèctrica, i aquella rata no sortia d’allà, només volia autoestimular-se. Aquest tipus de conducta s’anomena autoestimulació elèctrica intracranial (AEIC), autoadministrar-se estimulació elèctrica cerebral fent una resposta. Això és un condicionament instrumental, fer una resposta (pressionar la palanca), això té unes conseqüències, un reforç positiu que va directament al cervell. Això passa en animals però també en humans, perquè aquesta estimulació elèctrica genera una sensació de benestar, ganes de riure, orgasmes, disminueix la sensació de dolor, la por, l’ansietat, etc.
Aquesta estimulació no la podem aconseguir posant l’elèctrode a qualsevol zona del cervell, només l’obtenim quan els elèctrodes estan situats a determinades estructures, i això ens diu que no totes les estructures cerebrals formen part del sistema neural del reforç. La tècnica d’estimulació aquesta és important per veure quines àrees participen en l’addicció, quines són les conseqüències, etc.
Per tant, l’AEIC és el resultat de l’activació de vies específiques del SNC, el substrat nerviós de l’AEIC coincideix amb el substrat nerviós sobre el qual actuen els reforçadors naturals i constitueix un bon mètode per a l’estudi del substrat neural del reforç, així com per a l’estudi d’altres processos emocionals.
Les característiques conductuals de l’AEIC són: - És una conducta instrumental: el subjecte fa una resposta per obtenir un reforç. (prémer palanca  estimulació elèctrica cerebral) - No cal privar als animals: has de generar un estat motivacional per a que tingui gana i aprengui a prémer la palanca. Si estan privades de menjar encara s’autoestimulen més però no fa falt.
- S’adquireix ràpidament: és una resposta que s’adquireix molt ràpida perquè quan poses la rata a la gàbia ella no sap que si toca la palanca té una resposta apetitiva per a ella, i quan li donen tres o quatre vegades ja ho adquireixen.
- És molt persistent: deixen tot lu altre per poder-se aplicar la estimulació elèctrica.
- S’extingeix molt ràpidament perquè quan veuen que no reben estimulació deixen de intentar-ho.
- Depèn del lloc d’implantació de l’elèctrode: hi ha lloc on s’obté més ràpidament i és més efectiva i llocs on costa més d’obtenir i les taxes de resposta són més baixes.
- Depèn dels paràmetres de la corrent: Normalment s’obté una corba en forma de “U” invertida. Al eix de les X tenim la intensitat i a l’eix de les Y tenim la taxa de resposta. Ha de ser una corrent estimulant, no pot ser molt forta. A mida que augmenta la intensitat de la descàrrega augmenta la taxa de resposta però fins que arriba a la intensitat òptima perquè a partir d’aquest punt comença a disminuir la taxa de resposta. La intensitat mínima és el llindar perquè sota d’aquesta intensitat a l’animal no li agrada.
El feix prosencefàlic medial (FPM) és on s’obté millor la conducta d’AEIC, la seva estimulació dóna lloc a l’aparició de conductes apetitives pròpies de la espècie.
Connecta el mesencèfal amb el prosencèfal i relaciona diverses regions on es pot obtenir la conducta d’AEIC.
Està format per axons llargs ascendents i descendents i axons curts que connecten regions adjacents (circuits locals i hipotalàmics.
Tant l’estimulació elèctrica refgorçant del FMP, com l’administració de diferents drogues addictives com els reforçadors naturals augmenten l’alliberació de DA en el nucli accumbens.
3. MOTIVACIÓ INCENTIVA I ADDICCIÓ El reforç positiu i negatiu tenen molta importància sobre l’addició. En el cas del reforç positiu té una conseqüència positiva, consumir una substància, i quan consumim aquesta substància té l’efecte de reforç positiu perquè activa el sistema mesolímbic dopaminèrgic.
L’alliberació de dopamina al accumebens reforça que aquella conducta es torni a repetir.
EL reforç negatiu també té una importància pel fet de desaparèixer alguna cosa agradable i per això hi ha la tendència a consumir. Això és important perquè elimina els efectes de la síndrome d’abstinència i manté la conducta addictiva.
L’Addició és un estat caracteritzat per una compulsió per prendre una droga junt amb una pèrdua de control sobre l’autoadministració d’aquesta en detriment de la recerca d’altres reforçadors. Alguns dels factors són l’herència, l’edat (adolescència major risc perquè el còrtex prefrontal és immadur i apareixen conductes de risc i els efectes són més devastadors perquè provoca una baixada del control del còrtex prefrontal) i l’entorn.
El consum d’una determinada substància, quan la consumim de manera repetida, això genera canvis en el SNC. D’entrada, els primers canvis es donen en el sistema mesolímbic.
En un principi la sinapsis entre les neurones dopaminèrgiques de l’àrea tagmental ventral que projecta a accumbens i aquestes estructures es veuen enfortides, és com una senyal de que allò és algo important que s’ha de prendre. Aquest enfortiment és lògic perquè és un sistema dissenyat per repetir el que ens agrada. A mesura que hi ha una administració més continuada, pot fer que aquest enfortiment que s’ha produït en la sinapsis es torni més perdurable en el temps i provoca una major activació d’aquelles estructures on projecten aquestes neurones dopaminèrgiques. L’administració continuada pot fer que aquests canvis siguin perdurables i provoquin una major activació en estructures com el nucli accumbens o el caudat/putamen. A la llarga, els efectes reforçants inicials en l’Acc fomenten el consum, però els canvis que fan que la conducta es torni un hàbit impliquen l’estriat dorsal que té a veure amb l’aprenentage.
Un dels fenòmens que es produeix al SNC és la TOLERÀNCIA, vol dir que quan consumeixes una determinada substància, a mesura que la consumeixes has d’augmentar la dosi perquè aquella dosi que consumies ja no produeix els mateixos efectes. Això es produeix per fenòmens de sensibilització, per exemple, els receptors de la dopamina en algunes àrees cerebrals es tornen menys sensibles a aquella substància. Quan es retira la droga un cop l’organisme ha desenvolupat la tolerància, provoca efectes oposats als de la pròpia droga. Això és el síndrome d’abstinència, els efectes oposats a la droga, per exemple, si la droga tenia efectes ansiolítics, durant aquesta síndrome estarem angoixats. Quan parlem d’aquesta síndrome parlem de dos tipus de símptomes o síndromes: - Fisiològica-somàtica: Els símptomes fisiològics solen ser de signe contrari als produïts per l’administració de la droga - Emocional-Motivacional: Apareix en TOTES les drogues, provoca el mateix en totes.
La simptomatologia és la manca per experimentar plaer amb altres coses (Anhedonia), disfòria (irritabilitat acompanyada de ansietat i/o depressió).
La síndrome d’abstinència pot aparèixer a vegades provocada per estímuls associats a la droga, poden provocar una síndrome d’abstinència condicionada. A partir dels estímuls relacionats amb el consum pot provocar-la. Quan una persona es prepara per consumir, els mecanismes homeostàtics es preparen per contrarestar la substància. Si es dóna tota aquesta situació però no es consumeix la substància es posen en marxa aquests mecanismes i apareix aquesta síndrome d’abstinència condicionada.
L’addicció es caracteritza per un ús compulsiu i sense control de la droga, malgrat les conseqüències negatives. El que caracteritza l’addicció és l’alt risc de recaiguda i per això es considera una malaltia crònica.
Els canvis responsables de l’ús compulsiu a nivell del SNC serien que tot això provoca unes alteracions neurals, responsables de l’ús compulsiu. Aquestes són: - Ús compulsiu: Motivació/Emoció i memòria associativa. Aquesta substància afecta al sistema de motivació i emoció així com als de memòria.
- Dependència: Sistema de control físic En l’absència de la droga, l’addicte manifesta el que s’anomena craving; és a dir, un desig o ànsia per re-experimentar els efectes de la droga.
Els estímuls associats al consum de la droga requereixen un gran valor incentiu i s’estableixen memòries emocionals positives.
Un cop s’ha deixat de consumir la droga, una senyal que es relacioni amb aquella substància genera de nou l’aparició d’aquesta conducta compulsiva. A vegades no té perquè ser una senyal contextual, una petita dosi també té aquest efecte.
En el cervell de les persones addictes hi ha canvis macroquímics. Una de les zones més afectades és el còrtex prefrontal que ens permet controlar-nos i inhibir una conducta que no sigui correcta en un moment determinat. Quan una persona addicta s’enfronta a una situació que li recorda al consum el còrtex prefrontal baixa la seva activitat completament.
(mirar gràfics de consum de drogues o alcohol) En aquesta situació en la qual els estímuls associats al consum generen aquest desig, el sistema de les hipocretines s’ha relacionat amb promoure la motivació pel consum i la memòria, l’associació entre les claus contextuals i el reforç, tot això que genera la major part de les recaigudes. Bàsicament, quan el subjecte s’enfronta a la situació el que s’observa és que augmenta el sistema de les orexines de l’hipotàlem lateral. A partir d’aquí s’ha començat a pensar en la possibilitat de pensar antagonistes (bloquejadors) d’aquestes substàncies per pal·liar aquesta associació, i que davant d’una situació com aquesta no es generi aquest desig. En aquest cas, s’utilitza un antagonista SB, nicotina i menjar. El que s’observa és que a mesura que augmentem la dosi del menjar no es veu cap efecte, però en el cas de la nicotina, quan anem augmentant la dosi de SG va baixant la dosi de la nicotina. A mida que augmenta el sistema de les orexines va baixant la necessitat de consumir la substància.
La dopamina alliberada interactua amb els receptors postsinàptics dopaminergics mediatitzant els processos de reforç. El primer pas per iniciar el consum és que s’alliberi dopamina en el nucli accumbens. S’ha de tenir en compte també que hi ha altres sistemes de NT com els opioides endògens que també estan implicats en els efectes reforçants d’altres drogues (alcohol i cànnabis) que provoca l’alliberació d’aquests opiacis i també tenen a veure amb els dels reforçadors naturals.
VTA  NUCLI ACCUMBENS/CORTEX PREFRONTAL ...

Comprar Previsualizar