1. La narrativa de Pere Calders (III) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Profesor M.M.G.
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 07/10/2015
Descargas 24
Subido por

Descripción

Classe de dimarts 06/10

Vista previa del texto

1. LA NARRATIVA DE PERE CALDERS (III) 2. Sobre el concepte de literatura en Pere Calders (III) La característica més típica de la literatura de Pere Calders, especialment dels seus contes, és la introducció en un marc realista d’un element sorprenent. Això obliga els personatges, segons la voluntat de l‟autor, a assumir-ho d‟una manera lògica i amb visió pràctica, és a dir, segons una lògica racional o aparentment racional.
Podem dir que l‟autor es converteix en un creador de situacions que són, en principi, inversemblants, però que en el context que apareixen esdevenen creïbles. Per què esdevenen creïbles independentment de la seva racionalitat o no? Perquè es reprodueixen, apareixen, en un context purament literari. La literatura, segons Calders, pot fixar un nou quadre de valors.
Calders valorava la literatura sobretot com una via d’accés a la realitat oculta. A la vegada, aquesta realitat oculta hi pot ser en els somnis, en les al·lucinacions, etc., però també pot ser creada per la literatura. Per tant, la literatura és instrument de creació perquè pot crear mons paral·lels amb tota la força amb què vivim els somnis, perquè nosaltres, quan somiem, normalment estem convençuts d‟allò que somiem. Aquesta capacitat del somni i d‟al·lucinació la té també la literatura més creativa, és a dir, la literatura fantàstica, a la qual Calders, a més a més, per fer-la més complexa, més matisada, més creativa, hi afegeix humor. Sovint, es tracta d‟ironia.
Malgrat tot, la literatura no és entesa per Calders només com una evasió. Evadir-se de la realitat també forma part de la realitat. Nosaltres no som individus lligats o esclavitzats per la realitat objectiva o racional; també tenim una altra realitat, i accedir-hi no és fugir de la realitat, sinó accedir a una altra. Una novel·la de realisme històric dels anys 60 es deia Prohibida l’evasió.
Per què no ens podem evadir de la realitat? Per una qüestió metafísica, ontològica: l’home no es pot evadir de sí mateix. Calders redueix a l‟absurd el fet de l‟evasió: és una altra realitat, perquè no deixa de formar part de l‟home. A vegades ens evadim per no formar part d‟una realitat sagnant i dura. D‟altres, trobem l‟evasió de recerca o d‟autoconeixement: t‟evadeixes del món immediat per accedir a un món intern.
Pascal, gran pensador i pessimisme, és un home d‟una gran lucidesa. “L‟individu que és capaç d‟estar-se assegut, sol, sense res i en silenci manifesta que ha rebut una bona educació”. Vol dir que 1 l‟individu capaç de prescindir del món per a entrar en el seu interior manifesta que ha heretat més enllà de l‟educació superficial: ha accedit a una altra educació més profunda, que és el coneixement de sí mateix. Això, en el nostre món, costa moltíssim de fer.
Estar sols ens inquieta perquè hi ha una dimensió nostra que pot ser vista positivament, però també d‟una manera negativa o inquietant: els nostres somnis i els nostres dimonis. Per tant, l‟afirmació de Pascal vol dir que caldria agafar una cadira, una habitació no gaire gran o bé enormement gran (per exemple, una església), asseure‟s en una posició que no permeti adormir-se, no fer res i deixar fluir la ment. La ment pot fer dues coses: o encadenar pensaments o anar derivant cap al blanc.
Només cal lliurar-se al fluid del pensament. Es pot entrar en una dinàmica de pensaments que només manifesti l‟alegria o que, més freqüentment, manifesti la tristesa. Fins quan podríem aguantar? Aquests exercicis d‟evasió cap a l‟interior són essencials per al nostre autoconeixement. És una evasió més o menys lògica, però una evasió al cap i a la fi. En el s. XIX va ser molt freqüent que determinats escriptors, per a potenciar la seva capacitat creativa, recorreguessin a les drogues, com ara LSD. Molts van quedar destruïts per l‟addicció, però era també una manera d‟evadir-se per a un coneixement més profund, i a través d‟aquest treure allò que hi havia en el fons d‟ells mateixos com a realitat creativa. De totes maneres, s‟ha de recordar que l‟home no pot evadir-se d‟ell mateix: si fos així, seria la mort.
En la literatura de Calders, el punt central sempre és l’altra realitat, la realitat latent però, en definitiva, realitat. Això, naturalment, comporta veure la literatura de Calders amb una definició implícita de l‟home, però sense intenció moralitzadora. De fet, sobretot els contes de Calders mostren en el fons un cert escepticisme sobre la condició humana.
Sovint, els personatges de Calders tenen trets molt freqüents: 1) Viuen en una rutina quotidiana que se‟ns mostra molt en la situació de partida.
2) Tenen poca capacitat de resolució de decisió perquè estan acostumats a una realitat objectiva, mediocre.
3) S‟han vist obligats a acceptar unes convencions a les quals s’han sotmès però que no acaben d’entendre. Això explica l‟ambigüitat, les múltiples lectures i matisos que es produeixen en alguns desenllaços dels contes de Calders. N‟hi ha que són relativament fàcils d‟interpretar en el decurs del compte, però al final fan com una flor tancada que, de sobte, s‟obre i ens mostra una sobre de pètals combinats amb una gran complexitat.
2 3. Sobre la tècnica narrativa de Pere Calders Quins són els dos referents més bàsics de Calders en l‟àmbit de la literatura catalana, en el qual ell s‟adscriu? Ell té presents dos exemples d‟una manera molt clara: Joaquim Ruyra i Josep Carner.
Ruyra i Carner no són escriptors fantàstics. Interessen a Calders per una qüestió d‟estil. De Ruyra destaca la seva riquesa lèxica, la precisió en què denomina les coses i la seva perfecció sintàctica.
Ruyra és un autor molt preocupat per l‟estil. És l‟escriptor meditatiu que poleix la frase una a una.
Què li interessa de Carner? És poeta, però té una àmplia obra en prosa com a periodista. Li interessa que té una frase més breu que la de Ruyra i, per tant, encara més controlable, la qual cosa encara li dóna un ritme més àgil sense perdre precisió. De Carner, li interessa la frase breu, polida, precisa i àgil.
Quina és l‟aportació de Calders a aquest aspecte? En general, dóna la sensació d‟una marcada agilitat, ja que dominen les frases breus, adjectivats els substantius d‟una manera molt precisa i pensada, de manera que es pot dir que no hi sobra ni hi falta cap paraula, la qual elimina qualsevol retòrica que pot ser embellidora, però que en termes de comunicació és sobrera. Calders seria tot el contrari de Porcel, que és més barroc, de frases molt amplies i amb un cert farciment.
Per altra banda, Calders, sobre la base lingüística i estilista de Ruyra i Carner, fa un salt a la literatura fantàstica, que en algun moment apunta en Ruyra, però no se‟l pot entendre mai com un autor de literatura fantàstica. En aquest sentit, són importants per a Calders autors com Edgar Allan Poe i escriptors del s. XX que tracten la qüestió de la ironia i de l‟humor combinant-ho amb un cert misteri.
Hi ha un autor italià que té punts de contacte amb Calders per la via humorística i cenyida, Massimo Bontempelli. En els anys 80 va ser un autor que es va tornar a recuperar i va ser bastant present en el panorama literari i ha influït en autors com Quim Monzó.
Calders es proposa, a través de la seva tècnica narrativa, crear un món literari absolutament personal. És un món construït sobre una estranya versemblança aplicada a situacions fictícies i 3 il·lògiques. Això en bona mesura ho aconsegueix, ja que és un autor relativament fàcil de reconèixer sense el nom, és a dir, s’ha creat un estil, una realitat i/o un món molt propis.
En el cas de Gabriel Ferrater, aquest ha generat una escola hi ha escriptors que l‟imiten tant que les seves obres podrien confondre‟s amb les del seu mestre. En el cas de Calders no és així: sí que ha influït, però no es pot dir que tingui imitadors que el puguin suplantar.
Hi ha dos aspectes tècnics essencials en la literatura de Calders: 1) Llenguatge. És un llenguatge planer, senzill, que no podríem qualificar de realista perquè és estilitzat. En alguns casos ens podria resultar fins i tot esquemàtic, d‟una absoluta correcció, netedat i polidesa sintàctica. Ara bé, aquesta construcció i senzillesa aparent (és fruit de molt llimar i corregir) parteix sempre de la llengua col·loquial, però no és llengua col·loquial, sinó molt literària amb aparença de col·loquialitat. Què és allò que la fa veritablement literària? La seva capacitat de precisió i d‟introduir uns matisos quant als somnis que la llengua col·loquial arrelada és incapaç d‟obtenir.
2) Punt de vista narratiu. Ve d‟aquesta manera de treballar l‟estil. Hi ha un gran distanciament: de vegades, pot donar la sensació que Calders és molt cerebral i que pot controlar molt les seves emocions, ja que treballa distanciat del text. Allò que vol és mostrar la dimensió oculta de la realitat completa. Els contes d‟ell poden semblar literari-analítics, això és, com si fossin informes. Sovint podríem parlar fins i tot d‟un model literari que s‟acosta al model periodístic. També introdueix en el relat algunes vibracions que ens fan preguntar per què un home tan cenyit fa una al·literació: és per reforçar el concepte d‟inversemblança-versemblança, és a dir, per a reforçar la versemblança particular, personal, que ell ha introduït en el relat, i de la qual vol que nosaltres participem, però que no és la versemblança del text estrictament realista i lògic. Dóna unes explicacions per convèncernos que és així.
Per altra banda, ajuda una adjectivació molt precisa. De vegades, és un adjectiu molt buscat i molt pensat i resulta una mica detonant, sorprenent, ja que l‟aplica d‟una manera molt insòlita al substantiu, però estranyament dominadora. Si volguéssim treure parts dels contes de Calders i reduir-los costaria molt, ja que els trauríem precisió.
La persona narrativa més freqüent en els contes de Calders és la primera persona del singular. La tercera persona és secundària, perquè normalment ens presenta el conte amb una veu narrativa que és la que figura que ha viscut l‟experiència narrada en el passat: és experiència pròpia, un recurs que Calders domina molt bé. En pocs contes s‟utilitzen diverses veus.
4 Aquests punts valen per la major part de la producció de Calders, però no en tota l‟obra.
Per exemple, la seva narrativa ambientada a Mèxic és de caràcter més realista, amb elements de ficció i de fantasia, però més realista que no pas la característica literatura de Calders que ve a través de la major part dels seus llibres de contes i de les seves poques novel·les.
4. Sobre les Cròniques de la veritat oculta: “Coses de la Providència” Analitzant “La ratlla i el desig”, ja vam poder extreure les característiques més rellevants de les Cròniques, i les podrem acabar de definir amb l‟altre conte “Coses de la Providència”.
El personatge és feliç perquè li han apujat el sou. En realitat, feia dos anys i encara se‟n recordava (els augments a l„empresa devien ser minsos). La gent es declarava infeliç, cosa que sol passar sempre. Es tracta d‟un felicitat molt tòpica i rutinària. El personatge mostra la il·lusió de dominar el món quan en realitat és, d‟alguna manera, mediocre. Pere Calders fa arquetipus en comptes de personatges amb profunditat psicològica, però amb el poc que sabem d‟ell, si s‟alegra d‟un augment de sou, no pot tenir cap aspiració de dominar el món: hi ha un estat d‟eufòria passatger. És una il·lusió, gairebé una al·lucinació. De fet, perd encara més el domini quan veu que casa seva està habitada.
De vegades, fins i tot en el punt de partida aparentment racional o fins i tot rutinari, ja hi ha algun element, de vegades amb ironia, que ens preludia allò que té a veure amb somnis, il·lusions i desvaris.
El protagonista surt al carrer. Calders sol ambientar els contes en el món de la petita burgesia. El personatge fa una cosa típica: anar al parc. Són moments d‟oci. Hi ha tot un fragment on mostra la seva filosofia, i diu que en el moment que menys un ho espera pot passar un fet trasbalsador.
Aquest fet trasbalsador serà que, quan torna al seu pis, resulta que hi viu gent. Apareix un senyor desconegut darrere la porta. Sembla que res no hagi canviat excepte la persona que ha aparegut en lloc d‟aquella que no ho ha fet: l‟Irene. El senyor pensa que festeja la seva filla. Si fos resolutiu, el protagonista pegaria o cridaria la policia. En canvi, ell es queda a dinar perquè, si no, no té on anar.
De vegades, es pot ser joiós i deixar-se portar, però de vegades l‟excés és una feblesa i un es deixa arrossegar en un món encantat o absurd. Ell entra físicament a casa com a convidat, no com a propietari. Passa de propietari a convidat d‟aquella casa.
5 De tota manera, ell té els seus dubtes. Van sortint els membres de la família, però el personatge de fora diu que té evidències per a demostrar que és casa seva.
El jove veu que a la noia li ha agradat. Per tant, es fixa en detalls que, si no estàs en una quotidianitat, no es fixaria. Per tant, accepta progressivament allò que és inexplicable o absurd.
Les coses hi són totes, però els continguts dels quadres no són els mateixos i els xecs, també contingut, ja no són seus. Quan entres a una altra dimensió, t‟hi adaptes i aquesta juga amb tu.
Tenim una Realitat 1 amb un codi interpretatiu 1. Quan torna a casa, es troba amb Realitat 2, però encara no té tots els elements per a construir el codi interpretatiu de la realitat 2. Es deixa arrossegar de manera que acceptarà un codi que no és el seu encara que no l’entengui. Moltes vegades entren en l‟altra realitat assumint-ho d‟una manera resignada.
Quin és el poder creador d‟aquest somni? Les figures, els membres de la família que surten són fantàstiques. Són conills trets del barret de l‟il·lusionista. S‟accepten mútuament: el conviden a dinar i el protagonista accepta. És un convit major i de reconeixement quasi ideal, cordial. El món es concep com una capsa. Al mig, hi ha una flama que il·lumina un petit receptacle on uns es canvien allò que ens manté vius: l‟alimentació. És un intercanvi simbòlic, al ple del dia, amb el sol alt. Un entra en la intimitat dels altres. Hi havia una manera de reconèixer que el pretendent de la noia era algú: convidar-lo a dinar. Hi havia la primera acceptació: convidar-lo només a les postres: una estona reduïda que permet saber si els agrada o no. Figurava que qui triava era la noia.
La realitat, d‟alguna manera, s‟enllaça, s‟encadena i es repeteix. Hi ha segments que venen una vegada i una altra. Potser en el futur tornarà a passar i actuarà com ha actuat el pare de la noia. Ell accepta l’inacceptable des del punt de vista racional: s‟hi conforma, s‟hi resigna. El pare li dóna llibertat i li posa les coses planes perquè exerceixi el seu caràcter i la seva decisió, però al final ell es resigna.
Informació addicional Lectura per dijous: “La revolta del terrat” Recomanacions: 6 - Pep Puig, L’amor de la meva vida, de moment. Barcelona: Altra editorial, 2015 - David Gálvez, Cartes mortes. Barcelona: Males Herbes, 2014 7 ...

Tags: