Tema 7 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Fisiologia Animal
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 21/02/2015
Descargas 65
Subido por

Vista previa del texto

María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Tema 7. EL SISTEMA RENAL FUNCIONS DEL SISTEMA EXCRETOR El sistema excretor està format pels dos ronyons que connecten els urèters cap a la bufeta urinària que emmagatzema la orina formada. La bufeta urinària, a partir de la uretra, aboca la orina cap a l’exterior. El sistema excretor té diverses funcions entre les quals destaquem: La eliminació de productes finals del metabolisme com ara compostos nitrogenats: urea àcid úric i creatinina provinent del metabolisme muscular i urobilinogen provinent de la degradació de l’hemoglobina.
Una altra funció és regular la pressió osmòtica perquè controla el volum líquid extracel·lular, tant de pèrdua com recuperació d’aigua, i perquè intervé en la regulació de la composició de soluts, principalment ions. La regulació del volum de líquid extracel·lular també és un mecanisme que ens permet controlar la pressió arterial.
La regulació de l’equilibri àcid – base és una altra funció important que elabora el sistema excretor i ho fa principalment regulant l’excreció d’hidronis. Un altre mecanisme per regular el pH de la sang és la respiració mitjançant l’eliminació de CO2 que és molt més ràpid que aquest mètode.
També s’encarrega de sintetitzar hormones o missatgers químics com ara la eritropoetina, que intervé en la formació d’eritròcits, o la 1,25DHCC, que és una hormona que controla els nivells de calci en sang, i també produeix renina que és el precursor per la síntesi de l’angiotensina 2 que és una hormona vasoconstrictora.
El ronyó, juntament amb el fetge, són els únics òrgans on es pot donar la gluconeogènesi, és a dir, la síntesi de glucosa a partir de substrats com ara aminoàcids.
EL RONYÓ: ANATOMIA El ronyó està dins de la cavitat abdominal, a la part més superior i sota del fetge. Quan elaborem un tall transversal diferenciem l’escorça de la medul·la. La unitat funcional bàsica del ronyó per la formació d’orina és la nefrona que està formada per dues parts: el corpuscle renal que se situa en l’escorça i el túbul renal que se situa a la medul·la renal.
A la part final del túbul renal trobem els túbuls col·lectors on varies nefrones poden abocar el contingut a un mateix túbul, que posteriorment serà abocat al calze menor, d’aquí passa cap al major que continua per la pelvis renal (part més interior dels ronyons), els urèters, la bufeta urinària i finalment a la uretra.
1 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Nefrona A la nefrona trobem el corpuscle renal on hi ha dues parts importants: el glomèrul renal que és la xarxa capil·lar on té lloc la filtració i al voltant d’aquest trobem la càpsula de Bowman o també coneguda com càpsula renal.
A continuació del corpuscle renal trobem el túbul renal que la primera part està formada pel túbul proximal, seguit per la nansa de Henle on diferenciem la branca ascendent de la descendent. Seguidament hi ha el túbul distal que aboca el seu contingut al túbul col·lector que és compartit per me´s d’una nefrona.
Glomèrul renal El glomèrul renal es tracta d’una xarxa capil·lar que es forma a partir d’una arteriola aferent que es ramifica formant el glomèrul renal i a continuació forma l’arteriola eferent. El glomèrul renal és la única xarxa capil·lar del sistema que està entre dues arterioles.
La arteriola eferent que surt del glomèrul es torna a ramificar i es formen els capil·lars peritubulars que es troben al voltant del túbul renal que formaran les vènules peritubulars per acabar formant la vena renal.
Processos a la nefrona La estructura de la nefrona es pot relacionar amb tres processos que s’elaboren durant la formació de l’orina: 1.
Filtració de la sang en el corpuscle globular.
2.
Reabsorció de soluts que surten del fluid tubular i que van cap als capil·lars peritubulars.
3.
Secreció dels soluts que han estat reabsorbits i que retornen cap al túbul per ser excretats.
2 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Tipus de nefrones En el ronyó diferenciem dos tipus de nefrones: les corticals i les juxtamedul·lars.
Pel que fa a les nefrones corticals podem dir que són les més abundants (70 – 80%) i s’anomenen així perquè tenen el corpuscle renal a la part més externa de l’escorça. En aquest tipus de nefrones, la nansa de Henle és curta i pràcticament no arriba a la medul·la.
Les nefrones juxtamedul·lars tenen nanses de Henle molt llargues que s’endinsen gairebé fins la medul·la renal i el seu corpuscle renal se situa a la part més interna de l’escorça. Aquest tipus de nefrones són essencials per fer la orina concentrada.
A part d’aquestes diferencies anatòmiques també trobem diferències en la disposició dels capil·lars peritubulars ja que en les nefrones corticals se situen de manera aleatòria per la nansa de Henle i en les juxtamedul·lars se situen de manera paral·lela.
Histologia del corpuscle renal En el corpuscle renal diferenciem l’arteriola aferent, la xarxa capil·lar que forma el glomèrul renal i la arteriola aferent.
Per una altra part trobem la càpsula de Bowman que està formada per dues capes, la més externa que és coneguda com capa parietal i la més interna que recobreix els capil·lars del glomèrul i que es coneix com a capa visceral.
La capa visceral que forma part de la càpsula de Bowman està formada per cèl·lules epitelials modificades que tenen prolongacions conegudes com podòcits. Entre les dues capes trobem l’espai capsular i és on s’acumula el líquid que s’ha format després de la filtració de la sang i que posteriorment passarà cap al túbul proximal, que recordem que és la primera part del túbul renal.
Histologia del túbul renal Totes les cèl·lules que formen el túbul renal estan formades per un epiteli simple i depenent de quina sigui la funció que elaboren, tindran una morfologia o una altra.
3 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Aparell juxtaglomerular: màcula densa i cèl·lules juxtaglomerulars L’aparell juxtaglomerular està format per les cèl·lules juxtaglomerulars i cèl·lules de la màcula densa que són cèl·lules que formen part de la capa muscular de l’arteriola aferent i que estan en contacte amb cèl·lules del túbul distal.
Les cèl·lules juxtaglomerulars són cèl·lules sensibles a canvis en la pressió arterial i les cèl·lules de la màcula densa són sensibles a la concentració de sodi. La resposta d’aquestes cèl·lules front una disminució de pressió arterial o de la concentració de sodi és un augment en la producció de renina que intervé en la formació d’angiotensina 1 que ve lligada a la formació d’angiotensina 2 i que té un efecte vasoconstrictor, que augmentarà la pressió arterial, i també augmentarà la reabsorció de sodi.
Les cèl·lules mesangials tenen una activitat contràctil ja que al seu esquelet trobem tant actina com miosina que poden contreure’s i relaxar-se, de manera que es pot augmentar o disminuir la superfície de filtració. El pèptid natriurètic atrial (PNA) es produeix en les cèl·lules cardíaques en resposta a un augment de la pressió arterial fent que les cèl·lules mesangials es relaxin i augmenti la superfície de filtració, i per tant la eliminació d’aigua que ens permetrà baixar la pressió.
FILTRACIÓ GLOMERULAR La funció principal del glomèrul és la filtració i pràcticament es filtren tots els soluts (glucosa, urea, proteïnes petites), aigua... Tot excepte les cèl·lules de la sang i proteïnes grans.
La membrana de filtració està format per un endoteli capil·lar que està fenestrat i que permet l’intercanvi d’aquests soluts, per la membrana basal de l’endoteli i per la capa visceral de la càpsula de Bowman, que són els podòcits.
La taxa de filtració que es dóna en el glomèrul és la taxa més elevada que trobem en els capil·lars sanguinis i això es degut a diversos factors: 1.
La membrana de filtració és molt prima i permeable a soluts.
2.
La pressió hidrostàtica capil·lar és molt elevada i semblant al llarg de tot el capil·lar. Això és degut que el glomèrul es troba entre dues arterioles on el diàmetre de l’arteriola eferent és més petit al de l’aferent.
3.
Els capil·lars són molt llargs de manera que hi ha una gran superfície de filtració.
4 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Les forces que intervenen en la filtració glomerular són les mateixes que intervenen en la microcirculació sistèmica, tot i que en algunes d’elles hi ha diferència en quant al valor. Trobem:  Un augment de la pressió hidrostàtica capil·lar que es manté al llarg de tot el capil·lar.
 Una pressió coloidosmòtica plasmàtica molt semblant a la que trobem en la microcirculació sistèmica.
 Un augment en la pressió hidrostàtica del líquid intersticial ja que en aquest cas tenim molt líquid a la càpsula de Bowman i en conseqüència molta pressió.
Si fem les sumes i restes corresponents obtenim que la filtració glomerular és molt semblant a la que tenim en la microcirculació sistèmica però com que en aquest cas tenim vasos molt llargs, la taxa neta és més elevada en la filtració glomerular, concretament és de 10 mmHg. En els ronyons es produeix de l’ordre de 125 ml/min de filtrat glomerular, el que implica uns 180 litres per dia. Tenint en compte que el volum del líquid plasmàtic és de 3,5 litres, filtrem el plasma unes 60 vegades al dia.
Mecanismes de regulació de la filtració glomerular Autoregulació renal Els mecanismes d’autoregulació renal són molt importants ja que petits canvis en la pressió arterial són detectats i permet regular la filtració glomerular. Podem diferenciar dos mecanismes: el miogènic i el de retroalimentació tubuloglomerular. Dintre dels dos sistemes el miogènic és més ràpid ja que en l’altre el líquid ha d’arribar fins al final del túbul renal Mecanisme miogènic Els mecanismes miogènics són respostes directes de la musculatura llisa de les arterioles del glomèrul, tant de l’aferent com de l’eferent. Dins d’aquests mecanismes, la resposta que trobem és molt semblant a la de la regulació sistèmica del flux sanguini. Així doncs, davant un augment de la pressió arterial, la resposta de la musculatura llisa de les arterioles serà una vasoconstricció que permetrà disminuir el flux sanguini i en conseqüència disminuir la filtració glomerular. Si hi ha una disminució de la pressió, el flux sanguini augmentarà i la filtració també ho farà.
5 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Retroalimentació tubuloglomerular El segon mecanisme es coneix amb el nom de retroalimentació tubuloglomerular ja que és un reflex que va des del túbul renal i retorna cap el glomèrul.
Davant un augment del flux sanguini hi ha un augment de la filtració glomerular que provoca que el líquid tubular passi més ràpid pel túbul renal. Aquest fet implica que no hi hagi prou reabsorció fent que quan el líquid tubular arriba a nivell del túbul distal, on trobem les cèl·lules de la màcula densa, es detecten nivells elevats de sodi i provoca que s’alliberin substàncies vasoactives que tenen un efecte vasoconstrictor. Aquest efecte vasoconstrictor fa que disminueixi la taxa de filtració a les arterioles eferent i aferent i en conseqüència que disminueixi el flux sanguini.
Regulació nerviosa La regulació nerviosa es produeix principalment a través del sistema nerviós simpàtic, que a nivell dels vasos renals, té un efecte vasoconstrictor a través de receptors del tipus alfa. Una vasoconstricció provoca una disminució de la filtració glomerular i flux sanguini.
Regulació hormonal L’altre tipus de regulació és la regulació hormonal i les principals hormones que intervenen són:  L’angiotensina II que té un efecte vasoconstrictor  El pèptid natriurètic atrial (PNA) que provoca una relaxació de les cèl·lules mesangials, i per tant un augment en la superfície de filtració que augmenta la taxa de filtració.
 Les prostaglandines que actuen a nivell local i que tenen un efecte vasodilatador, és a dir, augmenten el flux sanguini i la filtració glomerular.
6 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 REABSORCIÓ I SECRECIÓ TUBULAR Recordem que al dia es filtren uns 180 litres de sang però no perdem tot aquest líquid sinó que el ronyó el que fa és reabsorbir substàncies com ara aminoàcids, proteïnes petites i sobretot aigua. Per l’orina perdem diàriament un litre i mig, aproximadament.
Els mecanismes que intervenen en la reabsorció i la secreció poden ser paracelul·lars, és a dir, substàncies com l’aigua i clorurs que passen entre cèl·lula i cèl·lula del túbul renal o bé mecanismes transcel·lulars que són els principals i permeten recuperar els soluts mitjançant el traspàs de la membrana apical i la vasolateral.
Els mecanismes de transport són els mateixos que trobem en la filtració sistèmica. Diferenciem:  El gradient de concentracions permet el transport d’ions pels canals. L’aigua també és transportada per osmosi en les dues membranes (apical i basolateral).
 En la membrana basolateral, molts ions són transportats per transport actiu i és per aquest motiu que trobem bombes sodi potassi, bombes potassi hidrogen...
 També hi ha sistemes de cotransport on el sodi és essencial. Molts sistemes de transport requereixen del gradient de sodi per transportar glucosa, aminoàcids, ions com l’hidrogen (on el sodi entra i l’hidrogen surt)...
 Les proteïnes no són transportades per canals ni bombes sinó que es fa per transcitosi mitjançant vesícules (endocitosi, pinocitosi...). Això es produeix tant a la membrana apical com a la basolateral. Moltes de les proteïnes un cop són filtrades no s’hidrolitzen i es recuperen intactes cap als capil·lars.
Moltes molècules que són secretades, primer són reabsorbides i després secretades pel túbul renal. Això és un mecanisme que permet de manera més eficient l’excreció.
Permeabilitat del túbul renal Les diferents parts del túbul renal tenen permeabilitat per uns determinats ions, de manera que en funció de en quina part ens trobem, podran sortir uns ions o uns altres. La variació en la permeabilitat és important per la formació de la orina concentrada o bé diluïda.
Túbul proximal El túbul proximal és la primera part del túbul renal i aquí es dóna aproximadament un 65% de la absorció total. Es produeix principalment la reabsorció de glucosa, aminoàcids i proteïnes tot i que també d’aigua i ions, entre els quals destaquem el sodi. Es produeix la excreció d’hidrògens i altres substàncies mensy importants com la creatinina, la urea i l’àcid úric.
En aquesta part del tub, degut al transport d’aquestes substàncies, les cèl·lules tenen una gran quantitat de replecs a la membrana apical que s’assemblen a les microvellositats de les cèl·lules intestinals. Aquest fet els permet augmentar la superfície per tal d’afavorir l’absorció dels soluts. També trobem una gran quantitat de mitocondris que seran essencials per la formació d’ATP per elaborar transport actiu.
7 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Nansa de Henle Les cèl·lules que formen part de la nansa de Henle descendent i la ascendent fina no tenen mitocondris i la seva membrana és molt llisa., és per aquest motiu que gairebé no hi ha reabsorció de substàncies. Aquesta part de la branca és molt permeable a l’aigua.
Per contra, la nansa ascendent és molt impermeable a l’aigua i permeable a una gran quantitat d’ions. A la membrana apical, principalment, es reabsorbeixen ions de sodi, clor i potassi que es transporten a la vegada mitjançant un cotransportador (tots en el mateix sentit) on per cada dues molècules de clor es transporta 1 de sodi i una de potassi.
També es dóna un contratransport on el sodi entra a les cèl·lules del tub i l’hidrogen s’expulsa.
Tant el cotransport com el contratransport requereix d’un gradient de sodi adequat per tal que funcionin, és a dir, aquest gradient és la força que permet garantir la mobilitat d’altres ions.
Túbul distal A la primera part del túbul distal es produeix sobretot la reabsorció de sodi i clorurs. A més a més, es dóna la reabsorció de calci que ve estimulada hormonalment a partir de la paratohormona.
Túbul distal i col·lector A la última part del túbul distal i a la primera del tub col·lector hi ha, principalment, reabsorció de sodi i clorurs mentre que hi ha una excreció de potassi i hidrogen.
En quant a la reabsorció de sodi i excreció de potassi sabem que està regulat hormonalment per la aldosterona. Pel que fa a la excreció de protons es fa mitjançant una bomba d’hidrogenions que permet que se secretin més fàcil i ràpidament; aquest mecanisme ens permet regular l’equilibri àcid – base dels líquids corporals.
En el túbul col·lector és essencial que es pugui reabsorbir aigua i la sortida d’aigua del túbul depèn de la presència de l’hormona antidiürètica. Si no trobem hormona antidiürètica, no reabsorbirem aigua i en conseqüència formarem una orina diluïda (hiposmòtica) .
8 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Túbul col·lector Al final del túbul col·lector es produeixen processos molt semblants a la part anterior: reabsorció d’aigua en presència d’hormona antidiürètica; reabsorció de sodi i secreció de potassi depenent d’aldosterona. També pot haver-hi secreció de protons depenent de bomba de protons.
Aquesta zona es diferencia de l’anterior en el fet que és molt més permeable a la urea de manera que es produeix reabsorció.
Regulació de la reabsorció tubular Balanç glomerulotubolar El primer mecanisme per regular la reabsorció tubular és a partir d’un balanç glomerulotubolar, és a dir, en funció de la càrrega tubular, quan augmenta la taxa de filtració, també augmenta la reabsorció. Principalment, aquest augment es dóna en el túbul proximal però fins a uns límits.
Regulació nerviosa Un altre mecanisme per regular la reabsorció tubular és a partir del sistema nerviós simpàtic, concretament, s’activa la contracció de les arterioles aferent i eferent de manera que disminuïm la taxa de filtració i augmenta la reabsorció de sodi i també d’aigua. Aquest efecte és degut que la regulació simpàtica també estimula la producció de renina que estimularà la producció d’angiotensina I, que forma la angiotensina II i que té un efecte vasconstrictor.
Regulació hormonal En el mecanisme hormonal intervenen diverses hormones i és essencial perquè permet regular quins soluts seran reabsorbits i quins no. En trobem:  La aldoesterona que és produïda a l’escorça adrenal el que fa és augmentar la reabsorció de sodi i la excreció de potassi. També pot augmentar la reabsorció d’aigua.
 La angiotensina II augmenta la reabsorció de sodi, d’aigua i excreció de protons.
 La hormona antidiürètica és essencial per augmentar la reabsorció d’aigua.
 El pèptid natriurètic atrial (PNP) té efectes contraris a la aldosterona i augmenta la excreció de sodi.
 La paratohormona el que fa és estimular la reabsorció de calci i augmentar la excreció de fosfats.
9 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 FORMACIÓ DE ORINA DILUÏDA A mesura que el líquid tubular va movent-se pel túbul renal, la osmolaritat va canviant. Si suposem una nefrona on hi ha nivells baixos de hormona antidiürètica el que es formarà és una orina diluïda. Durant la filtració glomerular, la concentració del filtrat que es produeix és semblant+ a la del plasma, uns 300 miliosmols /l En el túbul proximal surt tant aigua com ions de manera que la osmolaritat es manté. La nansa descendent és molt permeable a l’aigua de manera que el líquid tubular es torna hiperosmòtic on arriba a una osmolaritat d’uns 900 miliosmols/l.
Quan puja per la nansa descendent, passa el contrari ja que recordem que aquesta és molt impermeable a l’aigua però sí als ions. És per aquest motiu que quan arriba al túbul distal, el líquid tubular torna a ser hiposmòtic. Quan arriba al túbul col·lector poden continuar sortint ions i quan surt per d’urèter obtenim una orina diluïda amb una osmolaritat d’uns 65 miliosmols/L.
FORMACIÓ ORINA CONCENTRADA La orina que ens interessa és la orina concentrada i per la seva formació són essencials les nefrones juxtamedul·lars de nansa de Henle llarga que s’endinsaven a la medul·la i tenen el corpuscle renal a la part més interior.
Per tal que es formi la orina concentrada tenim dos requeriments bàsics: 1.
A l’exterior de la nefrona, és a dir a l’espai intersticial, s’ha de crear un gradient osmòtic adequat. Això ha de ser així perquè la gran majoria de mecanismes de transport és a través de bombes o canals, de manera que si no hi ha un gradient osmòtic deixarien de sortir i ions i aigua.
2.
Ha d’haver-hi hormona antidiürètica que actuï al final del túbul distal i del col·lector.
Gradient osmòtic en la medul·la renal Veiem que a la part més interior de la medul·la renal hi ha una hiperosmolaritat, és a dir, una concentració elevada de soluts, mentre que a mesura que ens acostem a l’escorça, la osmolaritat és molt semblant a la que trobem en el líquid plasmàtic. Així doncs, hi ha un gradient osmòtic on la part interna de la medul·la renal té el líquid tubular més concentrat.
Hi ha diferents factors que provoquen l’aparició del gradient osmòtic, que diferenciem en: 1.
Diferència de permeabilitat que té lloc al llarg del túbul renal. Recordem que a la part de la nansa descendent sortia, principalment, aigua i a l’ascendent ions. Aquests dos túbuls estan propers entre sí i a mesura que va sortint aigua per la nansa descendent, s’afavoreix que surtin ions per l’ascendent.
2.
Proximitat entre vasosUn altre factor que contribuirà a mantenir el gradient osmòtic és la deleció que hi ha entre el túbul renal i els vasos rectes que estan envoltant els capil·lars peritubulars. El flux a través dels vasos rectes és molt lent i a més, són molt permeables tant per l’aigua com pels ions, de manera que a mesura que van sortint de les nanses, van entrant als capil·lars peritubulars. S’arriba un equilibri entre la concentració del líquid intersticial i la que trobem al plasma però sempre la part més interna està més concentrada.
10 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego 3.
Fisiologia Animal T7 Urea. Una altre causa és la urea que recordem que aquesta es filtrava i en el túbul proximal hi havia reabsorció.
A la part més externa, més a prop de la medul·la, és molt impermeable a la urea però, en canvi, la part més inferior és més permeable. A la part final del túbul col·lector es reabsorbeix però se secreta, és a dir, torna a entrar al túbul renal a la part més inferior i interna de la nansa de Henle. A més a més, el pas de urea del tub col·lector a la nansa de Henle es fa molt lentament; aproximadament el 50% de la hiperosmolaritat que es dóna a la part més interna de la medul·la renal és deguda a aquesta difusió d’urea.
4.
Proximitat entre els capil·lars peritubulars i el túbul renal. En alguns casos, el líquid renal i el flux sanguini van en sentit contraris de manera que es forma un sistema multiplicador d’intercanvi contracorrent. Com que van en sentit contrari el gradient osmòtic es pot mantenir constant en l’espai intersticial i si no fos així es desfaria. En conseqüència, la osmolaritat de la sang que entra i surt és pràcticament la mateixa, 5.
Concentració adequada d’hormona antidiürètica. La hormona antidiürètica actua, principalment, a la part final del túbul distal i en tot el túbul col·lector i el que fa és augmentar la permeabilitat de les partes d’aquest túbul a l’aigua i per tant es permet la sortida d’aigua fent que la concentració d’orina, a mesura que va passant pel túbul col·lector, perdi aigua i es formi la orina hiperosmòtica.
Al final aconseguim que la orina que surt sigui hiperosmòtica on la seva osmolaritat és de 1200 miliosmols/L que es correspon a la concentració que trobem a l’interior de la medul·la.
BUFETA URINÀRIA La bufeta urinària és un òrgan buit que està constituït per 3 capes.
La més interna és de teixit epitelial que ve seguida per una de musculatura llisa i finalment teixit conjuntiu.
La capa muscular és la que es coneix com múscul detrusor i trobem connexions del tipus GAP junctions entre les cèl·lules que el formen. Això és important pel seu funcionament ja que quan s’estimuli, el corrent elèctric passarà per totes les cèl·lules a la vegada i permetrà una contracció conjunta per tal de buidar la bufeta urinària.
Al final de la bufeta urinària trobem l’esfínter intern que està format per musculatura llisa, és a dir, de control involuntari.
A continuació, tenim la uretra i al final d’aquesta, prop de l’orifici de sortida, trobem un esfínter de musculatura esquelètica, és a dir, de control voluntari.
11 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Fisiologia Animal T7 Innervació de la bufeta urinària A les parts de la musculatura llisa arriben neurones sensorials que ens informen de quin és el grau d’estirament de les parets de la bufeta. A més, arriben neurones postganglionals parasimpàtiques tant a la paret de la bufeta com a l’esfínter intern; l’activació d’aquestes neurones produeixen la contracció de la musculatura llisa i la relaxació de l’esfínter intern.
També arriben terminacions postganglionals simpàtiques que tenen efectes contraris, és a dir, relaxació de la musculatura llisa de la bufeta i contracció de l’esfínter intern.
A més, també tenim fibres nervioses del sistema nerviós somàtic que arriben a l’esfínter extern. La seva estimulació provocarà la relaxació o bé la contracció ja que el control és voluntari.
Buidament de la bufeta urinària Quan la bufeta està molt plena s’activa la via sensorial i es desencadena un reflex espinal que és molt semblant al que es produïa en el reflex de defecació. Aquest reflex va cap a la medul·la espinal on s’activa el sistema nerviós parasimpàtic que tornaria l’estímul cap a la bufeta urinària, que es contrauria, i cap a l’esfínter intern, que es relaxaria.
Si tenim l’esfínter extern contret no hi haurà emissió d’orina ja que perquè es produeixi la sortida de la orina, l’esfínter extern ha d’estar relaxat.
El control voluntari es produeix des de l’escorça cerebral. Voluntàriament, també es pot prémer musculatura abdominal que exerceix pressió sobre la bufeta urinària i així es reforça el reflex d’emissió, que alhora estimularan les fibres parasimpàtiques per tal que l’esfínter intern es relaxi.
12 ...