Apunts d'estructura social de tot el curs (Teresa Sordé) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura social
Año del apunte 2014
Páginas 25
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

Oriol Rodríguez Bosch Sociologia Què és? Cal començar dient que la sociologia és una ciència que estudia l’estructura social, les relacions socials, el comportament humà, els moviments socials o els fets que poden desencadenar tots aquests fets, és a dir, els canvis socials que poden esdevenir d’aquests. Tot això entre moltes altres coses.
Segons l’Organització Internacional de Sociologia, aquesta ciència pretén, principalment, crear un coneixement nou que ajudi a la millora de les condicions humanes globals.
Teories sociològiques Des de la teoria sociològica contemporània, s’entén que la societat té una estructura dual, formada pels diferents sistemes i per cadascun dels subjectes.
1. Individu i societat, cultura i socialització La construcció de la realitat social Cal començar dient que la realitat és objectiva i subjectiva a la vegada, ja que hi ha una realitat externa a cadascun de nosaltres, i una d’interna, que és la manera en com cadascun de nosaltres interpreta la realitat que l’envolta i la societat en general.
La realitat objectiva Berger, un sociòleg important, diu que hi a 3 processos que intervenen en la construcció d’aquesta realitat: - Exteriorització.
- Objectivització.
- Interiorització.
Oriol Rodríguez Bosch Exteriorització i objectivització Parlant d’exteriorització i objectivització cal començar dient que l’ordre social és producte de l’activitat humana, és a dir, que van ser els humans els que van acordar el funcionament de les diverses institucions socials. Aquest ordre social ens ha arribat a nosaltres al llarg de totes les generacions passades.
El fet que ens haguem trobat aquest ordre social ja creat ens fa tenir la impressió que nosaltres no hem participat en la seva creació, fet que provoca que considerem la realitat que ens envolta com externa. No obstant això, però, malgrat que nosaltres ja ens haguem trobat aquesta realitat ja creada, aquesta s’ha de mantenir, i aquí si que hi intervenim, de forma que, realment, si que participem en la construcció d’aquest ordre social, fent-ho dia a dia a través del comportament de cadascun dels subjectes (de cada persona).
Tot això que acabem d’explicar, en certa manera, també correspon al procés d’objectivització, ja que provoca una objectivització de la societat.
El fet de no haver participat en la construcció d’una realitat que és fruit de l’activitat humana de fa molts anys, fa que arribi un punt en que la considerem objectiva malgrat no ser-ho, ja que tots, dia a dia, a través del comportament de cadascun de nosaltres, contribuïm al funcionament de la societat i les diferents institucions.
Tot això també va lligat a una legitimitat. Per exemple, el fet de no haver votat en l’elecció de les diferents lleis de l’estat ens dóna la sensació que aquestes no ens impliquen, però en realitat, el fet de complir-les sense que ningú ens obligui a fer-ho, ens implica en la seva participació, i fins i tot, en la seva acceptació.
Interiorització Consisteix en la subjectivització d’alguna cosa que ens ve des de fora i ens apareix com a objectiva, malgrat ser en realitat, una construcció subjectiva d’altres persones. Dit en altres paraules, és el procés a través del qual cada individu respecte les normes de viure en societat. Posem un exemple: El carnet de conduir. Ningú ens ha dit que sense carnet no podem conduir, però malgrat aquest fet, tothom ho sap.
Oriol Rodríguez Bosch Així doncs, en resum, el que es diu amb la interiorització és que respectem les normes de viure en societat malgrat que ningú ens les hagi imposat. (Aquest fet es podria comparar amb l’ètica i la moral).
La societat dins l’home Dit tot això, cal dir que en la construcció de la societat, Berger distingeix entre socialització primària i socialització secundària.
La socialització primària Cal començar dient que la socialització primària s’identifica amb l’aprenentatge durant la infància i l’adolescència i consisteix en interioritzar el món adult, és a dir, que aprenem com ens hem de comportar.
Aquesta aprenentatge i la visió de la societat que se’n deriva, però, és diferent en cada persona, ja que aquesta ve determinada per l’experiència que aquesta ha tingut, en bona part, pel grup social en el que s’ha mogut al llarg de la seva vida, tot i que cal destacar que, moltes vegades, aquesta socialització també es fa a partir de la pròpia descoberta.
En el procés d’interiorització dels valors de cada persona, el diàleg hi té un paper molt important.
Cal tenir present, però, que ningú pot arribar a interioritzar tots els elements de la seva societat, sinó que només agafa els que li són més propers.
Mead diu que, moltes vegades, les persones es configuren, també, a partir dels que la gent pensa de nosaltres, i aquí parla del ME i del I. Per exemple, jo vull aprendre a parlar Euskera perquè m’agrada molt el País Basc i la seva cultura i perquè vull llegir la literatura basca en versió original, etc. Tota la gent del meu entorn, però, està convençuda que jo mai aconseguiré aprendre basc, ja que, per exemple, se’m donen fatal les llengües, i jo sé el que aquesta gent pensa, m’ho hagin dit o no. Aquest fet, el fet que jo sàpiga que la gent pensa que jo mai aconseguiré el meu objectiu, pot provocar que, per molta capacitat d’aprenentage que jo tingui, no l’acabi aprenent, ja que en certa manera, he acabat interioritzant allò que la gent pensa de mi. Afortunadament, però, això moltes vegades no és així i la opinió de la gent no contribueix en la configuració de Oriol Rodríguez Bosch la meva persona, és a dir, que continuant amb el mateix exemple, no dificulta que jo assoleixi el meu objectiu, aprendre euskera.
Socialització secundària Cal començar dient que la socialització secundaria s’identifica amb l’aprenentatge que anem fent al llarg de tota la nostra vida, de forma que es basa en l’experiència. Es basa, també, en la base de la socialització primària que hem assolit durant la infància i l’adolescència. Aquesta socialització consisteix en interioritzar el món de cadascun dels espais o sectors socials en els que ens movem, és a dir, en la interiorització de nous grups socials. Per exemple, jo vaig a treballar en una empresa on funcionen d’una forma determinada, on hi ha unes normes, etc. En aquesta empresa, hauré d’interioritzar aquest nou món per mi per tal que el meu comportament sigui el més adequat.
Aquesta distinció entre els dos tipus de socialització fa que es trenqui amb la creença edista, és a dir, amb la idea que hi ha una activitat adequada per a cada edat; i ens ajuda a entendre que la societat no es limita a controlar els nostres moviments, sinó que modela els nostres pensaments, els nostres sentiments i la nostra identitat, la qual no només serveix per reconeixe’ns a nosaltres mateixos sinó també perquè la societat ens reconegui com a tal.
De la societat industrial a la societat de la informació El pas de la societat industrial a la societat post industrial, també anomenada societat de la informació, es produeix a partir del 1973, coincidint amb la crisi del petroli a Espanya i la fi del Baby boom iniciat després de la 2a Guerra Mundial.
La societat industrial es caracteritzava per comptar amb un enorme predomini del sector secundari. Era una societat basada en els recursos materials.
A partir del 1973, però, es va produir el pas cap a una nova societat, la societat de la informació, amb la qual, es va produir un creixement progressiu del sector terciari en detriment del sector primari i amb la que es va produir l’aparició d’un nou sector Oriol Rodríguez Bosch econòmic, el sector quaternari, basat en els serveis intangibles. Aquest nou sector va permetre l’aparició de noves professions i de noves formes de negoci, així com va permetre la globalització.
Aprofundint més en el tema, direm que a les darreries del segle XX es produeixen un seguit de fenòmens socials i econòmics que transformen de forma profunda l’organització del món. Aquests fenòmens són principalment l’aparició de la societat post industrial i la globalització de l’economia.
Dit això, cal dir que actualment, la societat s’ha convertit en post-industrial, fent-ho a partir del moment en què el valor afegit el creen les activitats vinculades a les TIC i la societat de la informació. Aquest fet ha provocat un considerable increment dels intercanvis de tota mena i una deslocalització de la producció, així com la desaparició paulatina dels mercats nacionals o estatals, ja que les empreses ja no limiten el seu mercat al seu país d’origen, sinó que l’amplien a qualsevol lloc del planeta.
Degut a aquest fet, la capacitat de cada estat per decidir sobre la seva economia és cada cop més limitada.
En la vida quotidiana, l’economia global es tradueix en la possibilitat d’adquirir productes procedents de gairebé qualsevol lloc del planeta, de forma que un català, per exemple, pot comprar-se una samarreta que ve dels Estats Units.
Com hem dit anteriorment, aquesta societat de la informació ha provocat l’aparició d’un nou sector quaternari basat en els fluxos invisibles, és a dir, les mercaderies intangibles, les qual, són principalment el capital i la informació.
Pel que respecta al capital, direm que gràcies a la globalització es poden comprar i vendre productes de tota mena d’una punta a l’altra del món sense que les fronteres siguin un obstacle.
Aquest fet és especialment rellevant amb els productes financers, ja que es poden comprar a la borsa com qualsevol altre tipus de producte en qualsevol lloc i en qualsevol moment, ja que aquest mercat està sempre obert.
Com a resultat d’això, una enorme quantitat de diners virtuals viatja cada dia pel món, fenomen anomenat cash flow.
Cal destacar, que precisament aquest enorme moviment de diners virtuals, va ser una de les causes de l’esclat de la crisi econòmica mundial, ja que aquesta, iniciada als EUA, degut al cash flow, va arribar a altres indrets del món, afectant sobretot a Europa.
Durant moltes dècades, els països poc desenvolupats estaven sempre endeutats, ja que els països desenvolupats hi invertien molts diners. En els últims anys, però, s’ha produït Oriol Rodríguez Bosch un canvi de papers, i precisament la primera potència econòmica mundial, els EUA, és el país més endeutat del món, mentre que els països emergents com la Xina posseeixen bons de treso dels països desenvolupats.
El segon flux no visible, com ja hem dit anteriorment, és la informació, que és el que permet la simultaneïtat que es produeix en el sistema globalitzat.
Cal destacar que contra més ric és un país, més gent amb internet hi ha.
Cal destacar també, que en els últims anys, l’internet ha deixat de servir únicament per trobar informació, sinó que també serveix per generar-la.
Diferències entre la societat industrial i la societat de la informació SOCIETAT INDUSTRIAL SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ Es basa en els recursos materials.
Es basa en els recursos intel·lectuals.
Es basa en el negoci d’objectes materials.
Es basa en el negoci d’objectes immaterials, de fluxos invisibles.
Apareixen nous productes.
Apareixen nous processos de producció.
Es valora la quantitat i la homogeneitat, és Es valora la qualitat i la diversitat, és a dir, a dir, que hi hagi un únic producte que l’oferta de molts productes diferents per estigui a l’abast de la major quantitat de tal que el consumidor pugui escollir el que gent possible (Ex: producció en cadena de s’adapta més a allò que vol.
Ford).
Hi ha una plena ocupació.
Es produeix una reducció dels llocs de treball, almenys físics. Es produeix una descentralització de la feina a les oficines.
Es pot treballar des de casa o des de qualsevol altre lloc del planeta.
Es produeix una reducció del sector Es produeix un augment del sector terciari agrícola. Es basa principalment en el en detriment del secor primari. També sector secundari.
apareix el sector quaternari, basat en les mercaderies intangibles.
Societat estructurada en 3 grups socials: L’anomenada societat dels 2/3 (1/3 de la Oriol Rodríguez Bosch Alt, mitjà i baix.
població queda exclòs d’aquest nou sistema).
Del capitalisme industrial al capitalisme informacional Cal començar dient que l’aparició de la societat de la informació no ha provocat un canvi de sistema econòmic, sinó un canvi de procés de desenvolupament, de forma que el procés de producció i la norma* per la que es regeix el capitalisme no canvien.
*Jo tinc capital i el transformo en mercaderies i un cop he venut aquestes mercaderies tinc més capital que al principi.
CAPITAL  MERCADERIES  + CAPITAL Cal continuar dient que, actualment, gràcies a la globalització es poden comprar i vendre productes de tota mena d’una punta a l’altra del món sense que les fronteres siguin un obstacle.
Aquest fet és especialment rellevant amb els productes financers, ja que es poden comprar a la borsa com qualsevol altre tipus de producte en qualsevol lloc i en qualsevol moment, ja que aquest mercat està sempre obert.
Com a resultat d’això, una enorme quantitat de diners virtuals viatja cada dia pel món, fenomen anomenat cash flow.
Cal destacar, que precisament aquest enorme moviment de diners virtuals, va ser una de les causes de l’esclat de la crisi econòmica mundial, ja que aquesta, iniciada als EUA, degut al cash flow, va arribar a altres indrets del món, afectant sobretot a Europa.
Durant moltes dècades, els països poc desenvolupats estaven sempre endeutats, ja que els països desenvolupats hi invertien molts diners. En els últims anys, però, s’ha produït un canvi de papers, i precisament la primera potència econòmica mundial, els EUA, és el país més endeutat del món, mentre que els països emergents com la Xina posseeixen bons de tresor dels països desenvolupats.
Oriol Rodríguez Bosch Per altra banda, l’aparició de la societat de la informació ha accentuat les desigualtats entre els diferents països del món, ja que provoca l’exclusió d’aquells països que no tenen accés a aquest sistema, i per tant, les oportunitats socials dels individus d’aquests territoris. Aquesta desigualtat entre països provocada per la societat de la informació s’ha anomenat bretxa digital. Així doncs, podem dir que aquesta nova societat aporta beneficis als països desenvolupats del nord, ja que permet el seu desenvolupament constant, però perjudicis als països del sud que es troben en via de desenvolupament, ja que al no tenir accés a aquest sistema no es poden desenvolupar i, per tant, la distància respecte els països del nord és cada cop major, és a dir, que la societat de la informació provoca que aquestes desigualtats estiguin cada cop més accentuades.
La societat de la informació també ha generat l’aparició de noves formes de treballar.
Com ja hem apuntat anteriorment, amb aquest sistema, s’ha produït una descentralització dels llocs de treball i de la feina, és a dir, que molta gent treballa des de casa o qualsevol altra lloc a través d’Internet.
Per altra banda, la societat de la informació permet a les empreses vendre més, utilitzant el sector quaternari per millorar el sector terciari al que pertanyen. Així doncs, el que fan moltes empreses és que totes les botigues transmeten a la central una llista amb els productes que més es venen. El que es venen més són elaborats amb major quantitat, mentre que els que es venen menys es deixen de fer. En la societat de la informació, aquest procés es pot fer molt ràpidament, de forma que, en un període de temps molt curt les empreses es poden adaptar al mercat i per tant millorar la seva productivitat. Un exemple d’aquest sistema de producció seria el Zara, que en completar tot el procés tarda no més de dues setmanes.
Amb aquest fet, i com ja hem dit anteriorment, podem observar com el sector quaternari també s’utilitza per millorar el sector terciari.
Fases de la Societat de la Informació En la Societat de la Informació es distingeixen dues fases: Oriol Rodríguez Bosch Primera fase: Darwinisme social - Té com a idea fonamental que els que estan connectats a la xarxa són els que s’adapten millor al món actual, mentre que els que no ho estan queden exclosos, generant-se l’anomenada bretxa digital.
- Durant aquest fase augmenten les diferències entre els països desenvolupats i els que es troben en via de desenvolupament (Mirar apunts de l’apartat anterior).
- En aquesta fase es parla de com avança la SI, però, en canvi, ningú parla de l’exclusió social que aquesta genera.
2a fase: Societat de la informació per a tothom - Es produeix un augment de les polítiques per aconseguir que tothom tingui accés a la Societat de la Informació, ja que apareix la idea que l’extensió del capitalisme passa per fer que aquest sistema estigui a l’abast de tothom i no pas que només siguin els països desenvolupats els que hi tinguin accés.
- En aquesta segona fase es desmenteix la idea que el poder el té qui té l’accés a la informació.
Com a conclusió final de tot el que hem parlat, cal dir que, actualment, la informació està a l’abast de tothom, de forma que el repte ha deixat de ser trobar aquesta informació i ha passat a ser seleccionar-la i processar-la, és a dir seleccionar aquella informació que és més important i jerarquitzar-la.
La societat del risc Amb l’inici de la societat de la informació ha aparegut la societat del risc. El primer en utilitzar aquest concepte va ser Ulrich Beck, que el 1992 publica un llibre titulat La societat del risc.
Oriol Rodríguez Bosch Així doncs, aquesta societat del risc comença a mitjans dels anys 90, i amb ella, apareix la sociologia com a ciència per analitzar aquesta nova societat amb l’objectiu d’utilitzar els coneixements que s’adquireixin a partir d’aquest anàlisi per eliminar les desigualtats en el món.
A partir d’aquest moment, tot el que s’havia concretat en la modernitat entra en crisi i, en aquest context, es produeixen moviments socials. Davant d’això, les diverses institucions han d’assumir els reptes de la nova societat i han d’intentar elaborar respostes a les desigualtats.
Davant d’aquest crisi de la modernitat apareixen dues solucions. La primera solució és el post modernisme. Per solucionar els problemes que planteja la modernitat es proposa acabar amb aquesta. Amb aquest post modernisme es diu que no es pot conèixer la realitat, que tot és relatiu.
La segona solució consisteix en transformar la societat tradicional en una societat industrial que s’adapti a la nova societat de la informació. Es tracta de radicalitzar lo tradicional.
Com ja hem dit anteriorment, el primer en parlar de societat del risc és Ulrich Beck.
Beck diu que un cop superada la societat industrial, els individus hem anat creant un sistema molt segur que sempre ens deia què havíem de fer, que en certa manera, prenia les decisions per nosaltres. Amb l’aparició de la societat del risc, però, aquesta seguretat desapareix i hem de prendre més decisions sobre nosaltres mateixos, fet que es deu en gran part a l’augment del repertori a l’hora de poder escollir.
Per exemple, en la societat industrial, el fill d’un forner ja sabia que ell seguiria el negoci familiar i es dedicaria a mateix que el seu pare. En la nova societat, però, el fill d’un forner no té perquè ser també forner, sinó que es podrà dedicar a altres coses, podrà escollir entre un ventall més ampli de possibilitats, fet que comporta que hagi de prendre riscos que abans no havia de prendre Aquest fet d’haver d’estar constantment escollint, d’haver d’estar constantment prenent decisions que afecten el nostre present i el nostre futur ens genera una sensació de risc.
L’enorme ventall d’opcions a escollir ens porta a una reflexió constant. Aquesta reflexió, però, no la fem mai en solitari, sinó que la fem a través del diàleg, ja que malgrat acabar prenent les decisions per nosaltres mateixos, sempre escoltem els consells d’altres persones.
Oriol Rodríguez Bosch Aquest enorme repertori d’opcions per escollir provoca una sensació d’angoixa i de por davant la possibilitat de prendre una decisió equivocada, davant el fet d’haver de prioritzar una cosa per sobre d’unes altres, davant el fet d’haver de prendre, moltes vegades, una decisió en contra de la nostra voluntat, etc.
Tot això ha generat l’aparició del terme de “procés d’individualització”, que consisteix en haver de prendre les nostres pròpies decisions. Aquest procés d’individualització provoca l’aparició de la subpolítica, el qüestionament de les institucions polítiques, ja que si podem decidir sobre nosaltres mateixos, també volem decidir sobre el nostre entorn i la nostra societat.
Fins l’aparició de la societat del risc, aquest qüestionament envers la política no havia sigut tant exagerat, ja que les persones, al no haver de decidir moltes vegades ni sobre elles mateixes degut a que hi havia un sistema que en certa manera ho feia per elles, no es plantejaven la possibilitat de poder decidir sobre certs àmbits de la societat i molts menys sobre la política. A partir del moment en què les persones han d’estar constantment prenent decisions que afecten a la seva biografia comencen a voler decidir també sobre política per tal que aquesta respongui millor als drets dels ciutadans i contribueixi a millorar la democràcia, ja que aquest és un element que afecte directament a la biografia de cadascun dels individus. D’aquí l’afirmació de l’autor que la societat del risc ha creat una subpolítica basada en la cooperació entre política i democràcia.
Per acabar, cal dir que la nova societat del risc ens permet tenir cada cop més control sobre la nostra pròpia biografia.
Beck, per la seva banda, també parla de riscos ambientals i diferencia entre societat del risc i societat de catàstrofe, ja que són dos conceptes diferents. El risc és un cert grau d’exposició a un determinat element, en aquest cas, a un determinat fenomen natural.
Aquest risc pot provocar o no una catàstrofe, de forma que, malgrat que siguin conceptes diferents, moltes vegades van fortament lligats.
L’exposició a aquests riscos, però, no és la mateixa en tots els països, sinó que depèn principalment del seu grau de desenvolupament. La població dels països en via de desenvolupament està constantment exposada als riscos ambientals. Aquest fet ha generat el terme d’ecorefugiats per referir-nos a aquells grups de persones que es veuen obligats a abandonar el lloc on viuen degut a un desastre natural.
Oriol Rodríguez Bosch Beck també parla dels riscos manufacturats per referir-se a aquells riscos naturals que tenen un desencadenant humà. Un exemple serien les sequeres. Aquestes sequeres es deuen al canvi climàtic i l’efecte hivernacle, el qual, ve determinat per l’enorme quantitat d’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Aquesta emissió està vinculada a les diferents activitats humanes, de forma que es tracta d’un risc manufacturat.
Quan l’acció humana fa augmentar l’exposició als desastres naturals, no es parla de risc natural sinó de risc ambiental, terme que inclou tant els riscos naturals com els riscos manufacturats.
Característiques de la societat del risc - Cada vegada hi ha més riscos que es produeixen com a conseqüència de les accions humanes, com per exemple els riscos ambientals.
- Els diferents riscos incrementen les desigualtats, ja que contra més pobre s’és més exposat els riscos s’està.
- Hi ha sectors que s’aprofiten les riscos per generar noves oportunitats de mercat.
- Crisi política  Hi ha una desconfiança cap els polítics.
L’estructura social i l’anàlisi de les desigualtats (distribució desigual dels recursos) La capacitat de prendre decisions sobre nosaltres mateixos de la que portem parlant fins ara, però, ve condicionada per l’estratificació social. Aquestes posicions socials, però, no són fixes, sinó que són mòbils, ja sigui de forma ascendent com descendent, i existeixen diferents mecanisme d’ascensió social, el principal dels quals és l’educació.
Pel que respecte a les desigualtats, en trobem diferents eixos (classe social, gènere, ètnia, religió, cultura, nivell educatiu, estàtues legal, orientació sexual, discapacitat, etc), els quals, tenen un tractament un altres segons la societat.
Oriol Rodríguez Bosch En la majoria de societats, en tot cas, aquests eixos socials no són tractats per individual, sinó que es tracten de forma conjunta, havent-hi, doncs, una interseccionalitat entre alguns d’ells. Aquesta interseccionalitat consisteix, doncs, en l’agrupació de diversos eixos de desigualtat. L’aparició d’aquest concepte sorgeix de la impossibilitat d’abordar els diferents eixos de desigualtat un per un. A Europa, més que d’interseccionalitat es parla de discriminació múltiple.
La primera en parlar d’aquest concepte va ser l’americana Kimberly Crenshaw.
Hi ha diverses formes de mesurar les desigualtats. Normalment es fa a partir de la renda, ja sigui familiar com individual, és a dir, a partir dels ingressos. Els estats, però, demostren que aquestes desigualtats poden ser molt més àmplies.
Moltes vegades, per mesurar aquestes desigualtats s’utilitza l’Índex de Gini, que marca la divergència entre la corba de Lorenz i la línia d’igualtat perfecte. Per mesurar aquest índex, el que es fa és col·locar tota la població en la línia de Lorenz i en funció de la distància que hi hagi entre elles hi haurà més o menys desigualtat.
Així doncs, per una banda es mesura la desigualtat socioeconòmica (amb la renda) i per l’altra la desigualtat interna (índex de Gini).
En els últims 10 anys, a Espanya ha incrementat molt la desigualtat i el risc de pobresa ha crescut gairebé un punt i mig.
L’any 2010, el 25% de la població espanyola es trobava en risc de pobresa, mentre que un més tard, aquest percentatge ja havia augmentat fins el 26,19%.
La pobresa (Mirar seminari Amartya Sent pàg 117 Hi ha dos conceptes diferents de pobresa i dues formes de mesurar-la: la pobresa absoluta i la pobresa relativa.
La pobresa absoluta  Es considera pobresa absoluta quan una persona no té coberts una sèrie de necessitats bàsiques, és a dir, quan no arriba a un grau suficient d’alimentació, salut i higiene, habitatge, accés a l’educació, etc. Dintre d’aquesta pobresa es produeix una feminització.
Oriol Rodríguez Bosch Des de l’any 2010, el PNUD elabora un índex que permet copsar les desigualtats que pateixen les dones en els diferents països del món. Per fer-ho es fixen en 5 coses: - La participació de la dona en el món laboral.
- El seu nivell d’instrucció obligatòria.
- La seva participació en el parlament.
- La fecunditat adolescent.
- La mortalitat materna.
Pobresa relativa  Es considera pobresa relativa quan la renda d’una persona o família no arriba al 60% de la renda mitjana de l’estat on viu.
L’any 2010 es comença a combatre intensament la pobresa i es comencen a aportar moltes dades al respecte. Algunes d’aquestes dades són: - 19% de pobresa infantil.
- Més exposició a la pobresa dels immigrants.
- Feminització de la pobresa - Especial vulnerabilitat de famílies monoparentals i persones en edat avançada.
- Etc.
Vist tot això direm que per analitzar el món i el nivell de pobresa d’un país, sempre s’han fet servir indicadors socioeconòmics com per exemple el PIB per càpita, l’esperança de vida, la taxa d’analfabetisme, la taxa de mortalitat infantil, la taxa de fecunditat, la disponibilitat de calories diàries, o el nombre de televisors per cada 1.000 habitants. Tots aquests indicadors són útils, però parcials i incomplets.
Últimament, s’està intentant diversificar molt el repertori d’indicadors socioeconòmics, tendint a elaborar un índex de benestar i no pas només índexs socioeconòmics. Per exemple, s’estan començant a utilitzar la mortalitat materna per cada 10.000 nascuts, el percentatge d’accés a l’aigua potable, o el percentatge de nascuts amb infrapès.
L’ONU, per fer els seus càlculs sobre l’índex de benestar, utilitza el IDH, el qual es calcula entre 0 i 1; el PIB per Paritat de Poder de Compra (PPC), que permet valorar Oriol Rodríguez Bosch sempre igual els preus d’un mateix producte; i la taxa de mortalitat dels menors de 5 anys.
La principal figura internacional en l’anàlisi de la pobresa és Amartya Sen. Amartya Sen demostra que al llarg de la història no hi hagut cap país democràtic que hagi passat fam (entenent com a fam quan la gent es mor de gana), sinó que aquest fet es produeix simplement en territoris colonials, en països amb un únic partit polític i en dictadures militars.
Segons Amartya Sen, el desenvolupament socioeconòmic permet el desenvolupament de la democràcia i la llibertat, i a mesura que això es produeix es van superant les desigualtats. Per ell hi ha diferents tipus de llibertat: - Llibertats polítiques  Eleccions lliures, llibertat d’expressió, etc.
- Llibertats econòmiques  Oportunitats de participar en el comerç i la producció.
- Llibertats socials  Accés a la salut, l’educació, etc.
- Que hi hagi Garanties de transferència.
- Que hi hagi una seguretat protectora.
Segons Sen, a mesura que es desenvolupen aquestes llibertats es van superant les desigualtats.
L’anàlisi de la llibertat segons Amartya Sen (Mirar seminari Amartya Sent) Amartya Sen considera dos conceptes clau en l’anàlisi de la desigualtat: - La capacitat  Inclou la llibertat de portar la vida que volem portar. Són les diferents alternatives de les que podem triar. Per exemple, en una situació normal, és a dir, si l’economia o altres factors no ho impedeixen, una persona pot escollir si després d’acabar la secundària vol seguir estudiant o no i un cop acabat el batxillerat pot decidir si vol anar a la universitat o no. Té vàries opcions per escollir. Això és al que es refereix Sen quan parla de capacitat.
Oriol Rodríguez Bosch - Els functionings  Són les llibertats reals de les persones. Per exemple, una persona que està molt malalta pot triar si pot viure o no, és a dir, ningú li impedeix que ho faci, però hi ha un malaltia que li impedeix seguit vivint.
Desigualtats de classe social i la seva evolució Recordem que els diferents eixos de desigualtat s’han d’entendre des de la interseccionalitat entre ells.
Dintre de les classes trobem dues maneres d’entendre la desigualtat: l’estratificació social i les classes socials.
- Classe social  És una forma d’estratificació social en la qual hi ha un grup d’individus que comparteixen una característica comuna que els vincula socioeconòmicament. Una classe social agrupa individus que tenen un nivell econòmic i social similar.
- Estratificació social  L’estratificació social no agrupa individus amb un nivell socioeconòmic similar, sinó que és de caràcter molt més individual. Cada persona ocupa un lloc i es produeix una jerarquització socioeconòmica de tots els individus, però mai sense agrupar-los entre ells. L’estratificació social serveix per mostrat les desigualtats en la distribució de béns en una societat.
Per el que respecte a les classes socials hi ha dues formes d’analitzar-les: - Forma nominalista o objectiva  Agrupa aquelles persones que tenen unes oportunitats vitals semblants.
- Forma objectiva  Agrupa aquelles persones amb un nivell socioeconòmic similar.
Oriol Rodríguez Bosch Les classes socials Les classes socials apareixen a partir de la Revolució industrial, ja que anteriorment, durant l’Antic Règim, hi havia una societat estamental, amb uns estaments als que es pertanyia tota la vida.
En aquesta societat dividida en classes socials, hi ha una igualtat jurídica, és a dir, que legalment no es donen o es treuen privilegis segons la classe social a la que es pertanyi, fet que si que succeïa en la societat estamental.
També existeix una mobilitat social, és a dir, que al llarg de la vida es pot passar d’una classe social a una altra, ja sigui de forma ascendent com descendent. En els últims anys, però, la major part d’aquestes mobilitats estan essent descendents.
Un dels elements principals que permet la mobilitat social és l’educació.
En aquest sistema es produeix una legitimació meritocràtica per legislar les desigualtats socials, la qual, consisteix en dir que cada persona pertany a la classe social a la que s’ha guanyat pertànyer amb els seus mèrits. Això, òbviament, però, no és així.
Es tracta d’una legitimitat establerta per les elits per tal de justificar les desigualtats socials entre ells i les classes socials inferiors, de forma que utilitzen aquest argument per legitimar que ells estiguin on estan mentre altres veuen en unes condicions de vida molt més precàries. Aquest argument, doncs, cau per el seu propi pes.
Segons la classe social a la que es pertany l’accés als recursos econòmics, al poder polític i a les posicions de prestigi és menor o major.
Les primeres teoritzacions sobre les classes socials les fa Marx, el qual, diu que hi ha dos tipus de classes socials, les quals, venen definides per si es tenen o no mitjans de producció. Les dues classes socials que Marc diferencia són: - El propietaris dels mitjans de producció (La burgesia) - Els que només tenen la força de treball, la qual, l’han de vendre als propietaris del mitjans de producció a canvi d’un salari per poder sobreviure.
Oriol Rodríguez Bosch Altres, però, com per exemple Webber, diuen que les classes socials no venen determinada només per els recursos que es tenen en propietat, sinó també per les oportunitats socials i/o polítiques de cada persona.
Cal destacar, però, que les classes socials s’han anat fragmentant, ja que cada cop és més difícil agrupar les persones en tant sols 3 classes socials com es feia fins no fa gaire, ja que, per exemple, no es poden posar en la mateixa classe social el propietari d’un bar de poble que un empresari que té diversos treballadors al seu servei. Per aquest motiu ha aparegut l’estratificació social, que no agrupa individus amb un nivell socioeconòmic similar, sinó que és de caràcter molt més individual. Cada persona ocupa un lloc i es produeix una jerarquització socioeconòmica de tots els individus, però mai sense agrupar-los entre ells. L’estratificació social serveix per mostrat les desigualtats en la distribució de béns en una societat.
La distribució de les classes socials utilitzades al llarg de la història és la següent: Classe alta Vella classe mitjana Nova classe mitjana Classe baixa Infraclasses* *Són persones que mai han tingut una ocupació o que són aturats de llarga durada (més de 6 mesos. En l’actualitat, però, en època de gravíssima crisi econòmica, aquest terme no se cenyeix exactament a la seva definició, ja que si fos així una enorme part de la ciutadania es pertanyeria a les infraclasses.
Amb l’aparició de les professions liberals, però, aquesta distribució canvia.
Oriol Rodríguez Bosch NOTA IMPORTANT: Una persona pertany a la classe social a la que pertany la seva família amb la que conviu.
Per establir la classe social es tenen a veure tres elements: - Nivell educatiu.
- Professió (tipus de contracte o categoria socioprofessional).
- Ingressos familiars.
MIRAR NOTES SEMINARI AMARTYA SEN!! La desigualtat ètnica La desigualtat ètnica és evident en la nostra societat, la qual troba la seva forma en la discriminació o racisme.
Per tal de mesurar la incidència d’aquesta discriminació, l’Agència de Drets Fonamental (FRA), va elaborar una enquesta en la que, en comptes de recollir l’opinió de les persones sobre cultures diferents a la seva o sobre com veien aquest tipus de desigualtat, es va recollir el testimoni de persones de cultures discriminades.
Observant les evidències científiques, tal i com explica Ramon Flecha, catedràtic de sociologia de la UB, en l’actualitat, es poden observar dos tipus de racisme: el racisme modern i el racisme postmodern.
- Racisme modern  Aquests tipus de racisme argumenta que hi ha unes cultures que són inferiors a les altres, les quals, estan sotmeses a les cultures superiors. Aquest tipus de racisme es basa en l’eurocentrisme, és a dir, dient que la cultura europea és superior a tota la resta de cultures del món i, que tot el que no sigui ser europeu és pertànyer a una cultura inferior i, per tant, en certa manera, sotmesa a la cultura europea.
El racisme modern diu que per superar la desigualtat ètnica, les persones de les cultures inferiors han de renunciar a la seva cultura i assimilar la cultura superior Oriol Rodríguez Bosch per tal de poder ser considerats integrants d’aquesta. Asseguren, doncs, que la homogeneïtat de la societat permetria eliminar aquesta desigualtat, ja que al ser tots iguals i pertànyer tots a la mateixa cultura només hi hauria una sola cultura i, per tant, no hi hauria cultures superiors i inferiors, fet que permetria eliminar tant el concepte de superioritat com el complexa d’inferioritat.
Aquesta renúncia a una cultura per poder-ne formar part d’una altra, però, el que fa és incrementar aquesta desigualtat i discriminació, ja que, perquè no podem pertànyer a dues cultures diferents a la vegada? És més, aquest fet és el que crea la riquesa de societat. El fet d’estar constantment relacionats amb altres cultures i poder-ne conèixer les seves tradicions és el que fa rica la societat, ja que les diferents cultures ens aportem coses mútuament que ens ajuden a créixer com a persones.
El racisme postmodern  El racisme postmodern no diu que hi hagi cultures que siguin superiors o inferiors, sinó que hi ha cultures diferents cadascuna de les quals està destinada a tenir uns drets o uns altres, a ocupar un lloc o un altre en la societat o a realitzar unes activitats o unes altres. Per exemple, defensen que una persona d’ètnia gitana no pot exercir com a docent, ja que la seva cultura no està destinada a exercir aquesta activitat i, per tant, a ocupar un lloc de cert privilegi en la societat, sinó a dedicar-se a la venda de roba en els mercats i ocupar una posició de poc privilegi en la societat.
Aquest tipus de racisme assegura que totes les persones d’aquella cultura són iguals. Per exemple, afirmen que totes les persones d’ètnia gitanes són unes lladres o unes analfabetes.
Aquesta idea de diferenciació de cultures desemboca en la desigualtat i la discriminació, ja que al dir que una persona d’ètnia gitana no pot exercir com a mestre és privar-la d’aquest dret que totes les persones d’una altra cultura tenen.
Aquests dos tipus de racisme conviuen en la realitat actual, però també es pot observar una tercera sortida: la igualtat de les diferències, que defensa que totes les cultures que viuen en el món són iguals i que, per tant, han de gaudir dels mateixos drets, exercir el mateix tipus d’activitats i ocupar la mateixa posició dins l’estructura social. Defensa, doncs, que ningú ha de renunciar a la seva cultura per poder formar part d’una altra, és a dir, que es pot pertànyer a dues cultures.
Oriol Rodríguez Bosch Com ha de tractar el periodista aquest tipus de desigualtats? Juan de Diós Ramírez Heredia, el primer diputat gitano del parlament europeu, té un llibre titulat El poble gitano on parla sobre la manera en com els periodistes acostumen a tractar les diferents ètnies i quina és la forma com ho haurien de fer per evitar que la feina que les organitzacions en defensa de la desigualtat i la discriminació ètnica fan quedi reduïda miques en pocs segons, ja que la imatge d’una ètnia que es dóna en els mitjans de comunicació, al ser aquests un referent per la societat, és, moltes vegades, la que la gent acaba tenint.
El que diu Juan de Diós Ramírez en el seu llibre que moltes vegades fan els mitjans de comunicació i que cal evitar fer és: - Mostrar els estereotips d’una cultura, ja que aquesta és la idea amb la que, moltes vegades, es queda la gent.
- Les generalitzacions, és a dir, donar la imatge que totes les persones d’aquella cultura són iguals.
- No recollir fonts d’una determinada cultura que testimoniïn una idea sobre aquesta cultura totalment diferent a la que la societat té.
- Tematitzacions deformades.
- Superficialitat i falta de rigor, és a dir, explicar el que ha passat mostrant només les coses dolentes sense analitzar abans la situació.
Per evitar la visió generalitzada esmentada en un dels punts anteriors, cal: - No mencionar l’origen ètnic de la persona protagonista de la mala acció si no resulta estrictament necessari per la comprensió global del missatge.
- Fomentar el tractament positiu d’una cultura i contrastar adequadament amb l’opinió i les persones directament implicades.
Oriol Rodríguez Bosch - Evitar el sensacionalisme.
- Vigilar amb el lèxic utilitzat. Per exemple, no utilitzar clan o raça en compte d’ètnia.
La desigualtat d’edat Segons la seva edat, no tothom té accés als mateixos recursos econòmics, al mateix poder o al mateix reconeixement social, entre altres coses, de forma que l’edat també és una dimensió de l’estructura social.
Es considera que hi ha dos tipus d’edat que no tenen perquè coincidir: - Edat biològica  S’utilitza per determinar quan tenim accés a unes oportunitats, drets o serveis.
- Edat social  S’utilitza per determinar allò que és adequat en cada edat, tot i que aquesta edat social no és igualment aplicable a tothom, ja que, en certa manera, depèn del grau de maduresa mental de cada persona.
Cal continuar dient que, a banda de la desigualtat, també existeix una discriminació per l’edat, concepte que s’anomena edisme. Tradicionalment, aquest concepte s’ha utilitzat per descriure la discriminació cap a les persones grans, però, en l’actualitat, aquest concepte s’ha ampliat i abraça la discriminació per edat en totes les franges.
Aquest edisme ve determinat per el context social. Per exemple, el pas de la societat industrial a la societat de la informació ha comportat l’aparició de les prejubilacions i les jubilacions anticipades, l’augment de l’esperança de vida comporta que el nombre de persones discriminades cada cop sigui major, etc.
Quan es parla d’edisme, moltes vegades s’associen una franja d’edat amb una espècies d’estereotips. Per exemple, s’associa les persones grans amb malaltia, amb no bellesa, amb una decadència de la intel·ligència (que en realitat no es que costi més aprendre, sinó que s’està desentrenat d’aprendre), que ja no serveixen (el fet de ja no formar part del món laboral fa que moltes vegades siguin considerades com inútils), soledat, Oriol Rodríguez Bosch pobresa, depressió, etc. En el cas dels joves, aquests tenen la fama de sortir molt de festa, de no estudiar, etc.
Aquest edisme pot comportar un seguit de conseqüències. Per exemple, que el nombre de persones ocupades entre 50 i 64 anys sigui molt inferior que en els franges d’edat anteriors, fet que pot provocar una disminució de l’autoestima de l’afectat, un empitjorament de la seva imatge social, etc.
Cal destacar que aquest edisme intersecciona amb altres eixos de desigualtat, com per exemple el sexe o la formació acadèmica. No és el mateix ser una dona gran que un home gran. No és el mateix ser un home amb una formació acadèmica que un home sense, etc.
A nivell europeu, hi ha molts projectes, com per exemple l’anomenat Golden Wordpress per intentar eliminar l’edisme a partir d’investigar allò que les persones grans encara poden aportar a la societat amb la finalitat d’utilitzar-les per millorar el funcionament de diverses institucions, serveis, etc.
Aquest edisme, però no s’intenta combatre únicament des de les recerques, sinó també des de la societat.
Desigualtat de gènere La desigualtat de gènere és evident en la nostra societat i tot i que el sexe més afectat és el femení, el gènere masculí també s’hi troba afectat.
Desigualtat femenina - Les dones suposen més de la meitat de la població mundial i realitzen gairebé 2/3 parts del seu treball. En canvi, reben menys ingressos que els homes i tenen un menor accés a la propietat privada.
- 2/3 parts de la població analfabeta mundial són dones.
Oriol Rodríguez Bosch - El 70% de les persones que viuen en extrema pobresa són dones, havent-hi, doncs, una feminització de la pobresa.
- Són les principals víctimes de violència de gènere.
- Tenen menys accés al món laboral, en certa manera, a causa de la possibilitat que agafin la baixa de maternitat.
- Menys representació en el parlament, però en els últims anys, la desigualtat en aquest sector està disminuint molt, en el cas d’Espanya, en certa manera, gràcies a la llei de Zapatero que obligava que hagués més o menys el mateix número d’homes que de dones en les llistes electorals de tots els partits. Aquest fet, però, pot provocar que moltes dones estiguin al parlament per la seva condició de tals i no pas per mèrits professionals. Per aconseguir realment la igualtat, doncs, aquesta llei que va aplicar Zapatero no hauria d’existir, ja que els homes i les dones haurien de ser tractats per igual no per motius de gènere, sinó per ser més o menys competents realitzant la seva feina. Així doncs, en certa manera, la desigualtat de gènere ve determinada per el fet de parlar d’aquesta desigualtat i no parlar de la igualtat de gènere com una cosa normal en comptes de veure-la com una cosa estranya.
- Menys ocupació d’alts càrrecs.
- Les dones han de treballar molt més que els homes per assolir els mateixos objectius.
Desigualtat masculina - Estan vistos com persones menys educades que les dones.
Oriol Rodríguez Bosch - En certes feines pateixen discriminació. Per exemple, per fer d’au-pair no s’acostumen a acceptar homes, per fer de cangur o dependent es prioritzen les dones, etc.
- Estan vistos com menys estudiosos que les dones.
...