10. L'estètica de fi de segle. Oscar Wilde (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Literatura del s. XIX
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 12/12/2014
Descargas 9
Subido por

Descripción

Classe de dimecres 26/11.

Vista previa del texto

10. L’ESTÈTICA DE FI DE SEGLE. OSCAR WILDE - 1848. Young Irelanders.
Oscar Wilde va ser un nen massa mimat a la seva infància, un spoiled boy. Es va formar a Oxford, a un college, Magdalene, de classes molt adinerades. Allà va agafar una cultura d’autors clàssics i al mateix temps es va formar la seva obsessió per l’esteticisme, per l’art per l’art, de fer l’obra bella.
A partir d'aquesta formació va fer unes determinades opcions vitals. Una de les primeres és la claríssima opció per la figura del dandi. Des de molt jove adopta la postura interior i exterior del dandi. Requeria una certa preparació i diners (fer una biografia de Baudelaire és fàcil perquè s'han guardat totes les seves coses i se sap tot lo que s'ha gastat). Els dandis solien anar pentinats en bandó. Emma Bovary aniria pentinada d'aquesta manera. Duien sabates amb sivella de plata i altres elements que cridaven bastant l'atenció.
Es casa amb Constanza Lloyd el 1884 i van a viure a Chelsea, l’equivalent de Montmartre, un barri d’artistes. Aquesta vida té un stop, un tancament o truncament a causa d'una determinada opció sexual: les seves relacions amb Lord Albert. El Marquès de Queensberry, pare d'Albert Douglas, li posa una denúncia civil per sodomita. Comença el famosíssim judici contra ell, on les proves es van obtenir sobretot a partir de la correspondència entre els dos. La sentència va ser que el van condemnar a dos anys de presó i de treballs forçats, fatals per la seva salut. Va arribar a estar tuberculós i els pulmons vani quedar molt afectats. Va ser una experiència amb una transcendència vital important. Ens va deixar una de les seves millors obres: una epístola.
El títol es en llatí: De Profundis. El manuscrit el va deixar al British Museum, però amb una clàusula: que no es podia publicar fins 1960. Quan surt de la presó, agafa un altre nom, Sebastian Melmoth, i tota la societat anglesa el rebutja.
Fa un viatge a Itàlia i va raure a París. Era una de les persones que anava als famosos dimarts de Mallarmé. Freqüentava els cercles simbolistes a París. Es refugia a París, va viure amb bastanta soledat i pobresa, cosa que va portar malament després d’haver estat qui era. És una època molt fosca, se’n sap molt poca cosa, però va tenir amics interessants, com ara Rubén Darío, que fa una revolució poètica en poesia espanyola. També va conèixer un americà, poeta simbolista, Stuart Merril.
Wilde mor el 1900. Primer l'enterren en un cementiri de París, però després el porten al cementiri on estan enterrats molts dels grans literats, Père Lachaise.
Wilde va conrear gèneres molt diversos. Va escriure un assaig sobre el socialisme, cosa que mostra que era un jove compromès. Sempre va defensar la condició dels obrers i les idees socialistes. Escriu comèdies, ja que allò que donava més fama sense dubte era el teatre. Són comèdies lleugeres, amb ambient festiu de teatre londinenc: An Ideal Husband (1895), The Importane of Being Earnest. Va escriure Salome en francès perquè anava dedicada a Sara Bernard, una de les actrius mítiques del s. XIX.
D'alguna manera, Wilde escriu l'obra pensant en ella.
Després va escriure una novel·la estranya: The Picture of Dorizan Gray (1891). En el seu moment no va tenir un excessiu ressò. A Londres es van cremar llibres seus.
Salome Salomé és un personatge bíblic que va fer matar Joan Baptista. Seria una de les femmes fatales de la Bíblia. Els personatges són rigorosament històrics, que van viure el s. I dC. També és un dels temes més representats a la pintura. D'un text literari, explota tota la tradició literària i pictòrica finisecular.
Sant Mateu, XIV, 1-13. “Arribat el natalici d'Herodes, dansà la filla d'Herodies davant de tots i plagué a Herodes; d'on amb jurament prometé de donar-li el que demanés. I ella, induïda per la seva mare: dóna'm, diu, aquí, en una safata, el cap de Joan el Baptista. I contristat el rei a causa del jurament i dels comensals, manà que li fos donat i envià a decapitar Joan a la presó; i fou dut el seu cap en una safata i donat a la donzella i el portà a la seva mare. I, acudint als seus deixebles, prengueren el cos i el sepultaren i vingueren a anunciar-ho a Jesús.” Hi ha una contenció estilística extraordinària.
Què remarcaríem? Herodes, tot i tenir empresonat Joan, el fa matar a contracor. El desig, a més, ve de sa mare, però canvia segons diversos autors a la posteritat. PERÒ: es demana que es posi el cap en una safata, cosa important en la tradició posterior. Què afegeix la safata, més enllà d'una Judith que aguanta el cap d’Holofernes? És l'únic detall que hi ha en aquesta escriptura evangèlica. La safata té moltes implicacions: es podria relacionar amb un ofertori, d’alguna manera ritualitza el cap. Però el de Salomé no evoluciona cap al tipus de dona sanguinària com el cas de Judith.
Llavors, aquesta petita història evangèlica tan succinta es transforma en un mite poderós a l’època finisecular, en els anys que estem estudiant ara. Curiosament, es transforma en tres camps: literatura, pintura i música. Què té la historia, que la sensibilitat finisecular s'identifica amb el personatge? No és un tema que s’iniciï en el fi de segle. Salomé es un personatge icònic ja des del Renaixement.
Hi ha un pintor francès que s'obsessiona amb el tema: Gustave Moreau (1826-98). Va repetir-lo moltíssim i sol representar Salomé ballant, mig nua i coberta de joies, especialment braçalets. “Salomé i l'aparició del cap de Joan Baptista” és un quadre altament suggestiu. Hi ha el cap de Joan Baptista com una aparició dins del nimbo. Els salons de París marcaven tendències artístiques, i aquest quadre va sortir al Salon de 1876. Demostren com evolucionen els gustos en pintura. Aquests salons condicionaven les estètiques naixents.
En literatura, Flaubert té una publicació que es treballa molt poc, Tres contes, el 1877. Un d’ells el dedica a Herodies, mare de Salomé. Huysmans (A rebours, 'a contrapèl', 1884). Està basat en un personatge estrany, finisecular. Aquest home, que primer viu a París, en un moment determinat decideix deixar de viure-hi. se'n va a un castell i decideix viure allà dins una vida súper estetitzant, dedicada a l'art i a la decoració. Per exemple, fa enjoiar la closca d’una tortuga. El personatge és un dandi de gran envergadura, extremadament refinat amb gustos, pintures, etc.
Aquest personatge excèntric és clínic: la seva malenconia metafísica i el desig d’aïllar-se del món correspon a un desequilibri psicològic. No obstant això, quin altres personatges de l'època han fet excentricitats d’aquest tipus? Trobem Luís II de Baviera, que tenia nombrosos castells. N'hi ha un que és una reproducció exacta de Versalles en miniatura, un famós saló dels miralls. Un altre té els mites Wagnerians representats en les sales, on Lluis es tancava i escoltava la seva música, es creava una vida aïllada del món real, basada sempre en l'art, la musica i el gaudi del plaer cultural.
El cas és que el personatge de la història de Flaubert té el quadre de la Salome i el contempla a casa seva.
Salome també és musical. Hem d'anar a dues òperes. Una és d’un music francès, Jules Massenet, Herodiade (1881), amb una Salome una mica aigualida, ja que no balla ni demana el cap de Joan Baptista. Per altra banda, Strauss fa Salome (1905), que sí que segueix la història d'Oscar Wilde. Tenim el ball dels set vels. L’obra tenia un gran problema artístic: s'havia de buscar una soprano dramàtica que sabés ballar i joveneta. En alguns casos es va desdoblar el personatge. Set millor que cinc perquè es una manera d’entretenir el desig d’Herodes.
Hi ha hagut moltes interpretacions d'aquest ball: la mes simple és que la mare vol que la filla provoqui el patriarca. De totes maneres, altres interpretacions psicoanalítiques diuen que balla pel seu propi desig.
...