25. Secreció cel·lular (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 1º curso
Asignatura Estructura i Funció Cel·lular
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 10/02/2015
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

T·25:  Secreció  cel·lular     Les  glàndules  poden  ser  endocrines  o  exocrines.  La  glàndula  endocrina  té  un  paper   qualitatiu,   transmet   informació,   i   es   troben   aïllades   de   l’epiteli   per   la   qual   cosa   usen   les   molècules   com   a   senyalitzador.   La   glàndula   exocrina   juga   un   paper   quantitatiu,   la   seva   funció   és   abocar   la   substància   cap   a   l’exterior   barrejada   amb   aigua.     Una   altra   classificació   de   les   glàndules   les   descriu   com:   unicel   i   multicel,   diferenciant  en  aquest  darrer  entre  epitelis  de  superfície  i  epitelis  de  conducte.   Les   exocrines   també   les   podem   classificar   en   funció   de:   les   parts   secretores   (alveolar,  tubular,  acinar),  del  número  de  conductes...   Segons  el  mecanisme  d’acció  emprat  les  glàndules  unicel  poden  ser:   • Apocrines   (APO):   es   desprèn   la   part   apical   de   la   cèl.   En   la   secreció   es   desprèn   una   part   de   la   membrana   plasmàtica   i   s’aboca   el   seu   contingut   a   l’exterior.   Ex:  glàndules  mamàries,  sudorípares  apocrines  (secreten  una  suor   més  espessa  que  les  normals)   • Holocrines  (HOLD):  en  la  secreció  la  cèl  es  fragmenta  per  lisi  i  n’allibera  el   contingut,   implica   una   elevada   velocitat   en   la   divisió   cel.   Estan   especialitzades   en   la   producció   de   secrecions.   Per   a   provocar   la   seva   destrucció  poden  experimentar  anacrusis  (no  se’ls  hi  aporta  nutrients).   Ex:   secrecions  cutànies  (grasa).   • Merocrines   (MERO):   són   les   més   comunes.   És   un   mecanisme   de   secreció   que  té  lloc  a  través  de  transportadors  i  exocitosis,  en  el  cas  de  l’alliberament   de  proteïnes.  Està  controlat  pel  Ca2+  i  diversos  factors  externs       Les   secrecions   exocrines   acostumen   a   ser   una   combinació   entre   mucosa   (alta   concentració  proteica)  i  serosa  (similar  a  la  sang  o  el  plasma),  en  funció  del  grau   d’estimulació.   Formades   per   aigua,   proteïnes,   molècules   orgàniques   i   una   part   important  d’electròlits.  Alguns  exemples  d’aquestes  secrecions  són:   -­‐ Saliva:  a  la  part  més  profunda  de  les  glàndules  salivars  té  lloc  una  secreció   mucosa   merocrina,   que   experimenta   modificacions   al   llarg   de   la   molècula   (reabsorció  activa  de  Na+  que  implica  secreció  contínua  de  K+,  reabsorció  de   Cl-­‐  no  principalment  per  CFTR  i  secreció  activa  bicarbonat  augmentant  pH).   La   secreció   de   la   saliva   primària,   isotònica   respecte   LEC,     depèn   d’una   senyalització   de   receptors   metabotròpics   que   augmenten   el   Ca2+   intracel,   associat  a  un  augment  de  l’AMPc.  El  Ca2+  també  regula  un  canal  de  sortida   de  clor  i  un  canal  de  potassi  en  la  cara  basolateral  per  a  l’excés.  L’excés  de   Na+   surt   per   una   bomba   Na+/K+-­‐ATPasa.   El   Cl-­‐   entra   a   la   cèl   a   través   d’un   cotransportador  de  Na+  i  K+.   Com   més   ràpida   sigui   la   secreció   menys   es   podrà   modificar   i   menys   s’assemblarà   a   al   LIC   (més   igual   a   la   primària,   menys   a   la   secundària).   Al   llarg   del   procés   HCO3-­‐   és   constant,   per   tant   el   pH   no   varia   per   a   que   l’enzim   A-­‐amilasa  sigui  actiu;  el  que  varia  és  la  tonicitat.     -­‐ Vies   respiratòries:   en   la   part   més   profunda   de   les   glàndules   es   secreten   electròlits,   aigua   i   proteïnes   a   través   de   cèl   seroses   i   en   la   part   més   distal   s’alliberen  mucines.  Hi  juga  un  important  paper  el  CFTR.     -­‐ Suor:  es  secreta  una  composició  electrolítica  semblant  a  la  del  LIC  en  el  fons   de   la   glàndula,   a   la   part   distal   aquests   electròlits   són   eliminats.   El   mecanisme  de  transport  és  el  CFTR,  en  aquest  cas  d’entrada  del  Cl-­‐.     -­‐ S.  gàstrica:  es  produeix  una  difusió  de  CO2  i  aigua   des   de   els   vasos   sanguinis   fins   les   cèl.   parietals,   el  que  genera  bicarbonat  reabsorbit  per  la  sang  i   habilitant  l’entrada  de  Cl-­‐.  Els  H+  surten,  gràcies   al   transport   actiu   que   implica   l’entrada   de   K+,   conjuntament   amb   Cl-­‐   i   habilitant   la   formació   d’àcid   clorhídric,   que   microorganismes  i  bacteris.   permet   destruir   -­‐ S.   de   l’intestí   prim:   es   tracta   d’una   secreció   de   NaCl   que   permet   la   difusió   d’aigua   a   la   llum   del   conducte.   Segueix   un   mecanisme   similar   al   de   la   saliva,   però  CFTR  sí  que  juga  un  paper  principal.     -­‐ S.   pancreàtica:   hi   ha   enzims   (component   orgànic)   secretats   per   l’activació   de   receptors   metabotròpics   que   augmenten   els   nicells   de   Ca2+.   Que  també  provoca  l’alliberació  de  Cl-­‐.  Al  conducte   de  la  glàndula  es  produeix  una  neutralització  de  la   secreció   a   través   del   bicarbonat.   Hi   ha   un   trnasport   invers:   H+   va   a   la   sang   i   HCO3-­‐   a   l’exterior  (en  contra  gradient)  per  intercanvi  de  Cl-­‐   (a  favor  gradient).       -­‐ S.   biliar:   la   bilis   és   una   solució   no   enzimàtica   segregada   pels   hepatòcits.   Les   sals   biliars   es   formen   a   partir   d’àcids   biliars   esteroïdals   combinats   amb   aminoàcids.   Aquests   components   originen   micel·les   transportades   per   transportadors   ATPasa.   Els   transportadors   ABCB11   en   permeten   la   sortida.   Després   s’uneixen   a   fosfatidilcolina   per   a   integrar-­‐se   a   les   micel·les   a   les   quals  per  últim  s’incorporarà  el  colesterol.       Una   alteració   en   la   part   electrolítica   d’aquestes   secrecions   es   dóna   en   casos   com   la   fibrosis   quística,   malaltia   genètca   hereditària   consistent   en   un   augment   de   la   mucositat  de  les  secrecions  de  les  vies  respiratòries  provocant  la  mort  per  asfixia,   o   la   diarrea   per   hipersecreció   (còlera),   causada   per   la   ingesta   d’aigua   contaminada   i  característica  per  una  gran  pèrdua  d’aigua  a  través  de  l’intestí.       En  ambdós  casos  es  veuria  afectat  el  canal  de  clor  CFTR.   És   el   regulador   de   la   conductància   transmembrana   associat   a   la   fibrosis   quística,   un  canal  de  clor  electrogènic  (genera  potencial  transmembrana)  i,  per  tant,  regula   indirectament   el   transport   de   cations.   Té   una   selectivitat   molt   elevada   pel   clor   però  també  pel  bicarbonat,  influint  també  en  el  moviment  d’aigua  i  el  pH.   Està  dins  el  grup  dels  transportadors  ABC  (ATP  Binding  Cassette)  però  la  difusió  va   a   favor   de   gradient,   és   passiva   i   pot   ser   bidireccional   (en   funció   de   les   concentracions).     Presenta   dos   dominis:   TMD   (transmembrana)   i   NBD   (unió   a   ATP).   Encara   que   no   utilitzi   l’energia   de   l’ATP,   sí   que   l’utilitza   com   a   lligand.   La   seva  hidròlisis  influeix  un  canvi  conformacional.   Està   regular   per   múltiples   factors   com:   l’estat   energètic   de   la   cèl   o   concentració   d’ATP,  per  nucleòtids  cíclics  (AMPc  o  GMPc)  i  per  fosforilació.   A  la  vegada,  és  l’encarregat  de  regular  el  flux  de  sodi  per  la  via  transcel,  regulació   de   concentracions   (iòniques,   aigua..),   regula   proteïnes   que   regulen   processos   cel   (família  de  les  PDZ).   En  el  cas  de  la  fibrosis  quística  disminueix  l’activat  del  canal  i  per  tant  la  secreció   de   Cl-­‐,   per   tant   menys   sodi   i   aigua   augmentant   la   mucositat   de   la   secreció.   Hi   ha   diverses   classes   de   la   malaltia   en   funció   de   la   mutació   del   canal,   poden   alterar   la   producció,  maduració,  regulació  o  la  capacitat  de  conducció.   El   bacil   que   provoca   el   còlera   es   troba   en   l’aigua   contaminada,   allibera   toxines   que   indueixen   un   augment   de   l’adenilat   ciclasa   que   acaba   provocant   un   augment   de   l’activitat   de   CFTR.   Així   que   augmenta   la   sortida   de   Cl-­‐   i,   per   diferència   de   gradient   químic,  augmenta  la  sortida  de  Na+  que  va  acompanyat  d’aigua.  El  clor  que  surt  es   compensa   per   un   transportador   secundari   en   la   cara   basolateral,   NKCC,   amb   capacitat   per   transportar   Na+   i   K+,   que   s’expulsen   fora   a   través   d’una   Na+/K+-­‐ ATPasa  i  per  canals  de  K+.                           25.1.  Secreció  de  substàncies  orgàniques  a  nivell  renal   L’àcid  para-­‐aminohipúric  (PAH)  es  difon  a  la  sang  i  s’excreta  pel  ronyó,  on  la  seva   concentració   augmenta   de   manera   exagerada   al   final   del   sistema   tubular.   Això   és   a   causa  que  la  substància  es  secretada  a  grans  quantitats  cap  a  la  llum  del  conducte   sense  ser  reabsorbida  per  les  cèl  proximals  que  l’han  excretat.   S’incorpora   per   simport   amb   el   sodi,   un   mecanisme   poc   selectiu.   Després   es   produeix  un  intercanvi  entre  PAH  i  anions  mitjançant  un  mecanisme  d’antiport.       Es  usat  com  un  marcador  de  la  via  de  secreció  d’anions  orgànics  ja  que  la  quantitat   excretada   en   l’orina   coincideix   amb   el   PAH   que   el   sistema   circulatori   aporta   al   ronyó,   el   que   permet   calcular   el   flux   renal   actiu.   Existeixen   fàrmacs   com   el   probenecid  que  inhibeixen  el  trnasport  de  PAH.                   25.2.  Regulació  dels  epitelis  secretors:  cas  dels  receptors  purinèrgics   La  secreció  està  regulada  per  una  substància  que  es  troba  a  la  llum  del  conducte.   S’uneixen   substàncies   derivades   de   la   purina   (ATP   i   ADP),   el   que   promou   la   secreció.   Un   exemple   d’aquest   esdeveniment   es   dóna   en     les   parets   de   la   via   respiratòria.       A  nivell  renal  aquests  receptors  presenten  modificacions:  ROMK  (canal  de  potassi   al  ronyó).  Es  troba  en  la  zona  exterior  de  la  medul·la  encara  que  no  n’és  exclusiu.     ...