Tema 6 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Introducció a la ciència política
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 17/11/2014
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT Trobem la cambra alta és la cambra de relectura on es pot reflexionar i impedir que es segueixin les lleis de la cabra baixa. Aquesta prové d’un moment en què es separen dues cambres diferents: la cabra dels lords i la dels comuns. S’intenta representar dues opinions diferents en cambres diferents.
Tenim dos cambres perquè així, en una d’elles, podem diferenciar els vots ja que no valen tots igual. D’aquesta manera s’igualen els territoris.
A Espanya (bicameral), el congrés dels diputats, que té més competència legislativa, s’anomena “Cambra baixa”, mentre que el Senat és la “Cambra alta”. Això és així perquè va néixer amb el primer sistema: el Regne Unit, i allà hi havia una cambra que representava l’oligarquia (cambra alta) i una les classes populars (cambra baixa); però a mesura que la igualtat va prenent lloc i els propietaris, gent de classe més baixa, acaben tenint una cambra, la cambra dels comuns. D’aquesta manera, la cambra alta revisa les decisions preses per la cambra baixa.
Als Estats Units, quan es van confederar les diferents colònies i van formar una nació van crear també dues cambres, una per la representació individual i una altra per la representació territorial. Així, s’equilibrava el poder entre els territoris desiguals. En un país on hi ha distribució territorial del poder, no només la democràcia és un dels fonaments de les decisions que es prenen.
La cambra territorial és el Senat, que representa el territori. Pel que fa al territori, el poder ha d’estar en equilibri, per això existeixen aquestes dues cambres, volen descentralitzar políticament el poder, ofereixen una visió plurinacional, volen que el poder estigui més a prop els ciutadans → es tractava que les classes populars tinguessin lloc en el poder però sense barrejar-se amb la classe alta. També es porta a terme una descentralització administrativa (noves formes d’organitzar l’administració pública): part de l’administració pública que deixin d’estar regides pel dret públic i que estiguin organitzades per unitats per pròximes al territori.
Trobem dos extrems: - Estats unitaris: més enllà dels governs locals no existeix nivell intermedi d’administració, només hi ha una cambra, una nació. El poder acostuma a estar centralitzat. Portugal, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Japó (unitari i plurinacional). Quan parlem de descentralització administrativa fem referència a un òrgan central que pren les decisions, però les unitats inferiors són qui les porten a terme.
- Entre mig trobem alguns països, com França (descentralització política molt moderada).
- Estats compostos per diferents unitats polítiques (federacions majoritàriament): hi ha més d’una nació. Les nacions no es vinculen a la gestió de la plurinacionalitat, sinó que vol aconseguir un estat el màxim eficient possible (principi de subsidiarietat). El ciutadà és el protagonista, el poder local va cedint competències que no és capaç de portar a terme.
Federació es tracta d’una proposta d’apropar el govern al poble ≠ plurinacionalitat.
Trobem també estats compostos federalitzants però que no es consideren federacions, com el Regne Unit, Bèlgica, etc. Un estat federal té òrgans centrals en què les unitats territorials es coordinen i formen part de la presa de decisions.
Podem diferenciar entre estats federals simètrics, totes les competències es reparteixen de manera igual; i asimètrics, la distribució de les competències no és igual, sinó que algunes regions tenen competències que altres regions no tenen.
Ens els estats federals, tots els estats que formen part són iguals (EUA).
A Espanya, els senadors són quatre per província mínim escollits pels ciutadans. D’acord amb la població, els parlaments autonòmics escullen un nombre de senadors per comunitat. Per tant, les comunitats autònomes no estan reconegudes pel senat. Els senadors són representants dels governs autonòmics. Així, el senat espanyol no és un senat federal. Aquest evoluciona però no incorpora la lògica territorial.
El tribunal constitucional tampoc incorpora membres de les comunitats autònomes.
A Espanya, la distribució de poders és complicada, ja que el president acostuma a tenir majoria al parlament i aquests escullen els membres del senat i del tribunal constitucional → no hi ha equilibri, hi ha distribució.
Un estat federal es caracteritza perquè les seves competències estan clarament distribuïdes entre els estats federats i l’estat central. Els estats federats figuren en la constitució. A Espanya, aquesta distribució és difusa.
Els estats plurinacionals reconeixen que són compostos per diferents nacions. Hi ha estats que comparteixen termes federals però que no ho són i, en canvi, si que es consideren plurinacionals (Regne Unit → no tenen parlaments que defensin les diferents nacionalitats).
Confederacions: s’uneixen a través de tractats internacionals, per tant, es reconeix que es tracta d’actors amb sobiranies pròpies. Aquestes unitats mantenen sobirania suficient per poder marxar unilateralment. Són estats independents. És el màxim exponent d’una distribució territorial del poder.
Una raó per l’existència de la distribució territorial del poder és pel principi de subsidiarietat.
Aquest principi justifica la idea que les competències que es queda el govern general són les que sobren.
També distribuïm el poder per la plurinacionalitat. Els estats plurinacionalitats reconeixen per llei que tenen diferents nacionalitats, es reconeix la diferència entre províncies i nacions. La constitució espanyola es defineix com un estat de regions i nacionalitats, però no s’accepta.
Cal tenir en compte la pluriculturalitat. Segons aquest concepte, les diferents llengües i cultures reconegudes d’una regió són iguals. Espanya, tot i tenir diferents cultures i llengües oficials, no és plurilingüística.
Moltes democràcies s’han fundat sobre territoris els ciutadans dels quals formen part de territoris diferents. Aquestes diferències d’identitat nacional fan que s’hagi de crear un estat plurinacional per distribuir així el poder entre els territoris (nacions).
Aquestes raons justifiquen la distribució territorial del poder.
...