Botànica Farmacèutica temes 1-4 Generalitats (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botanica farmaceutica
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 19/03/2016
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1: introducció Vegetal: és un autòtrof respecte del carboni. No poseeix sistema nerviós ni conciencia ni propiocepció ni cap contacte concient amb el mon exterior, és immòvil i està fixe a un substracte excepte si és un unicel·lular flagelat (mòvil actiu) o un organisme plantònic no flagelat (mòvil passiu). Procedeix d'un embrió que no dona mai capes blastodèrmiques, ni s'invagina per formar un celoma. És de creixement il·limitat i poseeix una paret cel·lular de secreció constituïda per cel·lulosa.
-No són autòtrofs respecte del nitrogen (en aquests cas seria heteròtrof).
-El vegetal crea òrgans tal i com els va necessitant (referent a les capes blastodèrmiques). El vegetal és la escència del caos, és algo tan simple que es pot permetre complicar-se.
-Celoma és una cavitat interna.
-La planta creix tant com viu. En les plantes anuals no hi ha creixement il·limitat propiament. Pot haver un límit si l'arbre es tan alt que l'aigua no arriba al teixit de creixement.
Biodiversitat: 1-Conjunt de totes les formes vivents de la naturalesa entera, d'una regió geogràfica o d'un grup taxonòmic determinat.
2-Conjunt de totes les varietats genètiques existents d'organismes incloses les creades i propagades artificialment a través de mutacións aparegudes o provocades en cultius de laboratori i introduïdes o convinades de manera que no es trobaven en estat lliure.
Tema 2: els vegetals en les ciencies de la salut Amb les concentracions tan petites que tenen els principis actius en les plantes no es pot fer una cinètica i per tant és molt difícil de dosificar. Aleshores el que es busca és trobar plantes que tinguin molècules actives que podrem aïllar-les i fer una bona dosificació del seu principi actiu.
Els productes naturals no són innocus, s'ha de procurar no partir de la planta sencera, sinó partir de la molècula que conté, dosificar-la i aleshores administrar-la.
Tema 3: multiplicació (no algebraica) Qualsevol ésser viu pot deixar descendència. Això és la multiplicació (que no reproducció). La reproducció és un tipus especial de reproducció.
Bipartició, multipartició i gemació. Això passa en individus unicel·lulars. La materia viva tendeix a donar més materia viva. L'ésser viu és un agregat de molecules i ocupa volum, va acomulant materia, al anar creixent és va inestabilitzant cada vegada més i tendeix a partir-se. Es parteix en dos per recuperar l'homeostasi que s'està perdent.
Si és l'individu sencer qui es fragementa se'n diu multiplicació: bipartició es divideix en dos, pluripartició és divideix en molt individus i la gemació li surt una prominència.
Quant és tracta de pluricel·lulars o un individu no es partetix tot ell sino que ho encarrega una cel·lula especialitzada, aleshores parlem de reproducció.
-Reproducció asexual: l'individu diferencia una espora. Una espora és una cel·lula que quan germina dona un organisme sencer ella sola (l'espora treballa sola).
L'individu que forma espores les fa ell sol. L'espora conté el material genètic integre de l'organisme que l'ha format. L'espora s'envolta d'una coberta protectora per a protegir-se fins que germina i dona exactament un ésser com el que li ha donat origen. Reproducció freqüent en fongs, les espores dels fongs són conidis.
-Reproducció sexual: fan falta dos indivius que estàn diferenciats pel sexe. Aquets individus diferencien cel·lules especialitzades que cada una per si sola no pot formar un ésser. Aquests cèl·lules són les gametes. Isogàmia (gàmetes iguals) ansiogàmia (gàmetes diferents). És més freqüent la ansiogamia, sobretot a mesura que abancem en la escala evolutiva. Les gámetes masculines i femenines es diferencien tant en nombre com pel tamany.
L'espermatozoide sempre serà el que té flagel i serà més petit que la femenina.
Sols es pot dir òvul si és molt més grós que la masculina i és fixe i immòvil. Si té flagel no serà un òvul, tot i que encara podem parlar de gàmeta femenina.
Aploide: ho són les gàmetes. Si l'individu es aploide i vol fer una gàmeta, sols ha de deixar anar una cel·lula que ja es aploide.
Si és diploide, l'organisme ha de fer una reducció meiòtica per a fer una gàmeta aploide. La reducció meiòtica té el simbol "R!" (R factorial).
Les formes poliploides solen ser inestables (4n, 6n, 8n). Cada cop sería més gran i cada cop perd més estabilitat.
En el cas dels vegetals, l'organisme aploide que dona les gàmetes s'anomena gametòfil i l'organisne diploide, esporòfit (en un cicle).
Fases: aploide i diploide. Es donen sempre, en tots els éssers vius que tenen reproducció sexual.
Una generació està representada per un individu capaç de viure autonomament. No sempre hi ha generació. En els humans els espermatozoides no són generacions.
L'aventatge de la reproduccio sexual es obtenir barreja genètica i fer l'espècie més sana.
L'individu femení per si sol pot donar un nou ésser (partenogènesi). És una clonació de la femella.
-Cicles biològics. (no entren a l'examen, si que poden entrar coses relacionades amb el cicle) El cicle humà és diploide amb una generació. Si hi ha una sola generació diploide el cicle es monogenètic diploide.
-Monogenètic haploide Dos plantes n de diferent sexe. Un haploide sols dona una altre haploide. Cada una de les dos plantes fa una gàmeta n que s'uneix i dona un zigot 2n. La primera segmentaió del zigot ha de ser meiòtica i acaba donant una planta haploide. La planta haploide s'anomena gametòfit (planta de les gàmetes).
-Digenètic haplodiploide heteromorf Tenim dos plantes n de sexe diferent cada un amb la seva gàmeta, formen el zigot 2n i no hi ha reducció, per tant la planta que surt es 2n. D'aquesta planta 2n se'n diu esporòfit (planta de les espores). Té lloc una meiosi per formar espores n. L'espora germina i tanca el cicle per a donar una planta haploide. Les plantes diploides tenen l'aventatge de que són més grans i resistents. En aquest cicle l'esporofit es mes gros i vigorós que el gametòfit--->heteromorf Si l'esporòfit es igual que el gametòfit llavors el cicle seria isomorf.
Si el 2n es petit es isomorf amb dominancia del gametòfit -Monogenètic diploide És el cicle de les plantes terrestres. Ho explicarà més endavant.
Tema 4: categories sistemàtiques o taxons Classificar és ordenar els elements d'un conjunt d'acord amb un mètode, procediment o sistema. Una ciencia sistemàtica es la que utilitza criteris de classificació per ordenar allò que estudia.
En plantes es parla sobretot de familia i la categoria fonamental es la espècie.
Especie es un conjunt d'individus agrupats per semblances.
-Sistemes de classificació Aristòtil va ser el primer en classificar la matèria viva. Dioscòrides va descriure 600 espècies de plantes diferents enfocades en l'espècte medicinal.
Carl von Linné va publicar el Systema Naturae l'any 1735, i el 1753 va publicar l'Species plantarum. Va classificar segons la forma de reproducció de les plantes. LEs va dividir en Criptògenes (sense flor, inclos fongs) i Fanerògames (plantes amb flor).
-Terminacions nomenclaturals És per a noms superiors al gènere. Són en plural, primera lletra en majuscules.
Uninomials El nom del gènère és un uninomial (1 sola paraula) que es també un substantiu o un adjectiu substantivat escrit en llatí i en majuscules la primera lletra i s'escriu en singular.
Al escriure en llatí s'ha de escriure en cursiva o subratllat Linné va establir la nomenclatura binomial per a nombrar l'espècie.
Rosa gallica: Nom genèric (Rosa) + Epítet específic (gallica). Amanita muscaria.
Darrere es posa una inicial o abreviació de l'autor: Rosa gallica L.
Nom genèric + epítet específic + nom de l'autor.
La data de publicació normalment no es possa, es opcional, ho podem ficar en una publicació, etc.
El nom que es possa ha de tenir una etimologia, un significat.
Si describim una nova rosa en flors blanques: Rosa albiflora. L'epitet específic hauria de ser el més descriptiu possible.
Al dedicar la planta a una persona es recomana que sigui difunta i botànic (dedicarli a un politic es tonteria). L'ideal seria no dedicar noms a ningú.
L'epitet específic per si sol no indica res. El nom genèric sols existeix per aquest gènere: sols hi ha una espècie de Rosa, Amanita, etc. L'epitet específic si que es pot repetir.
Si al escriure un text repetim molt el nom de la planta ho podem abreviar: R. gallica.
En botànica en els nom de plantes, algues i fongs no poden ser tautomers (nom genèric i epitet específic si que ho poden ser). Els tautomers si que poden ser en zoologia (Crocuta crocuta, la hiena; Bison, bison, Pica, pica). No direm mai Rosa rosa, Pinus pinus.
Si que són vàlids els pleonasmes, el nom genèric i l'epitet específic volen dir el mateix en idiomes diferents: Arctostaphylos uva-ursi (grec/llatí).
Per a que un nom científic sigui vàlid ha d'estar publicat en un llibre o revista especialitzada.
A l'Index Kewensis hi han les espècies que són valides.
...