Resum Mòdul 2 (2017)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Mètodes qualitatius
Año del apunte 2017
Páginas 19
Fecha de subida 06/11/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

MÒDUL 2: OBSERVACIÓ PARTICIPANT I NO PARTICIPANT EN PERSPECTIVA QUALITATIVA L’OBSERVACIÓ PARTICIPANT • L’Observador científic obté informació (habitualment verbal) del subjecte observat a partir d’una interacció amb ell. RELACIÓ SOCIAL OBSERVADOR-SUBJECTE I LA PARTICIPACIÓ DE L’OBSERVADOR • La relació entre dues persones es duu a terme sobre la base d’una relació social, formal o informal amb els rols respectius • Quan el focus d’atenció de l’observador està en un grup i no en un sol individu, és necessària la participació o implicació en ell en grau variable, fins a arribar a ser-ne un membre. • El subjecte o grup és conscient de ser observat, estudiat i identifica l’observador com a tal. • La informació recollida sol ser verbal o assimilable a la verbal, gravada, transcrita o escrita. • És informació amb significat social i personal. • L’observador mira, escolta, pregunta, indaga. El subjecte respondrà segons la seva relació amb l’observador OBSERADOR OBSERVAT à Patró genèric de pregunta – resposta • Comunicació pautada: L’observador sap què ha de fer (coneix el seu rol) i el subjecte observat també. El subjecte sap que és un informant • La recollida de material verbal en el si d’una interacció permet accedir a “l’interior” del subjecte estudiat. Permet entrar en la seva subjectivitat: opinions, punts de vista, sentiments, etc. Limitacions: Les de comunicació a través del llenguatge • L’observador s’ha d’implicar si realment vol intentar col·locar-se en el punt de vista del subjecte i guanyar així aquella posició èmica que permet l’observació participant. EXPERIMENTACIÓ • Les relacions entre l’observació participant i l’experimentació són subtils EXPERIMENTADOR SUBJECTE EXPERIMENTAL • Diferència: El control que l’experimentador tracta d’exercir sobre els missatges que llança al subjecte. L’experimentador ha d’establir una relació amb el subjecte humà experimental o No hi ha altra manera de fer viable el procediment. o La intenció no és oberta, ni informal ni personal. Ha de ser impersonal, i s’ha de reduir fins al mínim que permet el rígid protocol. o En l’experimentació els rols són diferents. o L’experimentador controla les variables que no li interessen i manipula les que sí l’interessen, a banda de registrar o mesurar. Les funcions de mirar i escoltar, observar, continuen vigents en el laboratori. o El subjecte gaudeix ara de molta menys llibertat que en qualsevol forma d’observació participant. L’únic que pot fer és obeir instruccions i respondre de la manera que se li demana. Semblança: entre l’observació participant i l’experimentació rau en l’existència d’una intervenció del científic sobre el sistema estudiat, subjecte, grup o L’observació participant és un mètode actiu, operador o que implica intervenció, més que observacional, passiu i transductor. L’observació participant és un mètode híbrid ja que té components d’intervenció, propis de les operacions experimentals i components d’observació adreçats a aconseguir la màxima naturalitat i fluïdesa en la situació de registre i en la relació amb el científic. El grau en què una observació participant s’acosti o allunyi del mètode experimental dependrà del grau de control que s’apliqui. Dependrà de les instruccions o consignes que es donin al subjecte, incloent-hi la possibilitat de no donar-li’n cap. Els mètodes qualitatius treballen molt més amb l’observació participant no controlada, amb protocols de registre flexibles i procediments oberts. o • • • • REACTIVITAT • Possibilitat de situar l’observació participant més a prop, o més lluny de la intervenció experimental à Biaix de la reactivitat • Un subjecte d’observació participant ha de saber que està essent investigat. • L’única excepció a aquesta regla es donarà en el cas que el científic oculti al subjecte les seves intencions. • Reactivitat à Influència que exerceix la situació de registre, incloent-hi l’observador, en el subjecte observat. Influència que es manifesta en canvis del seu comportament respecte al que mostraria en una situació natural. • El subjecte pot enganyar l’observador de diverses maneres, conscientment o inconscientment. Per això, la reactivitat es pot considerar com un biaix o error susceptible de control. • Una de les solucions pot ser la familiarització del subjecte amb l’observador. • Dues vies de relació a la reactivitat: o Quan l’observació participant està a prop de l’experimentació i vol controlar la influència de l’observador en el subjecte, considerarà la reactivitat com un biaix, com una amenaça a la validesa dels resultats. Tractarà de suprimir-la o reduir-la mitjançant diferents tècniques. § Observació emmascarada: en la qual l’observador procurarà obtenir la informació sense revelar el seu rol d’investigador. § Habituació del subjecte a la seva presència o Adoptar un enfocament qualitatiu i s’aparta dels procediments experimentals. L’observació participant no considerarà la reactivitat com un biaix. Intentarà que la seva interacció amb el subjecte sigui fluida i productiva. L’observador es col·locarà en una perspectiva èmica. Les dades podran variar segons quins observador les reculli i la situació en què ho faci. • Exemple: o Una recerca sobre la vida de les persones o Donarà resultats qualitativament diferents segons si l’observació la du a terme el propi personal de la presó o el personal extern. També variaran les respostes segons trets individuals de qui faci les preguntes: home, dona, jove, gran. o Dependrà força del tarannà, de l’actitud, de la veu, gesticulació del científic. L’observació participant comporta un doble flux d’informació entre observador i el subjecte o grups observats, es pot practicar amb el control o sense, mirant de neutralitzar la reactivitat o tractant-la com una dada més. o • USOS • L’observació participant té dues variants. Aquestes deriven de la manera de tractar la relació observador- observat (major o menor implicació de l’observador), de l’aproximament o allunyament de l’opció de control experimental i de la concepció del biaix de reactivitat. • Es pot desenvolupar per diferents vies segons l’ús que es faci de la situació de registre i el grau d’implicació de l’observador i el subjecte o grup. • Observació participant à estratègia de recol·lecció de dades. És una via obligada quan es volen aconseguir declaracions verbals d’un subjecte sobre si mateix, sobre altres subjectes o sobre el món. Quan es vol interpretar el material des d’un angle de visió pròxim al d’aquest subjecte. • Dues maneres d’utilització: o Negativa: Perquè no hi ha altre remei. Perspectiva quantitativa o Positiva: Aprofitant la relació social implícita i les peculiaritats de la situació de registre per tal de situar-se en una perspectiva de registre diferent, que permet obtenir informació densa, profunda i èmicament vàlida. Perspectiva qualitativa. GRAUS • Els graus d’implicació més grans i intensos à perspectiva èmica o Hi pot haver-hi una considerable empatia o compenetració entre científic i subjecte. • Graus d’implicació menor à Actitud ètica o Intercanvi comunicatiu més pobre. 4 MODALITATS D’OBSERVACIÓ PARTICIPANT: 1. Observació actuant: Limitada L’observador estableix una relació formal amb el subjecte El subjecte sap que és estudiat i generalment coneix l’observador, el percep Aquesta relació és interpersonal i distant. L’observador fa bàsicament d’espectador, sense interactuar amb el subjecte fora de les consignes i instruccions prèvies a la sessió d’observació. • Observador à Extern i passiu • Objectivitat • Modalitat propera a l’observació no participant per la distància que s’estableix entre observador i observat. • Ética 2. Observació Implicada: • No limitada • Davant d’un grup hi actuarà com un membre més. • El subjecte no solament coneix l’observador, sinó que s’hi pot adreçar amb llibertat variable, segons els casos • Observació participant. Intercanvi comunicatiu • Observador actiu • Distància entre observador i subjecte menor que l’actuant • Problema de l’observador: El de no atansar-se tant al subjecte d’identificar-s’hi, de manera que perdi tota l’objectivitat. • S’aparta de l’observació pura i de l’experiment. • Èmic 3. Participació – observació: • L’observador no és un científic professional. És un membre d’algun dels grups socials de pertinença del subjecte (família, amic, laboral). Hi ha un vincle preexistent entre observador i observat • Observador profà. Haurà d’estar sota la supervisió del científic que ha organitzat la recerca. • Observació participant • Intercanvi comunicatiu lliure i fluït. • Relació personal • Distancia amb el subjecte mínima • Clima de confiança • Subjecte: Màxim accessible en l’espai i el temps. • Llibertat de moviments de l’observador respecte al subjecte representa un avantatge • Dificultat principal: Evitar interpretacions centrades en el punt de vista del subjecte a causa de la identificació de l’observador amb aquest. • Observador virtual, investigador que a distància dirigeix l’acció de l’observador real en el subjecte, examina els materials que aquest darrer subministra mentre el guia i orienta.. • Èmica: Pel que fa a la posició de l’observador real • Ètica: Punt de vista de l’observador virtual • Observació d’individus, descartant la de grups per raons pràctiques. 4. Autoobservació: • No hi ha observador pròpiament dit, en tant que agent separat, extern i situat enfront al subjecte • Els rols observador i observat coincideixen en la mateixa personal. • Individu que s’observa a si mateix, genera un autoinforme. • • • • • • • • • • • • • • • • Aquest individu no és un científic, sinó un profà, necessita formació, supervisió del científic que ha dissenyat la recollida d’informació Límit de l’observació participant. Participació de l’observador amb l’observat és total. Distància respecte al subjecte = 0 Decantament cap al punt de vista de l’observat Registre d’accions fàcilment observables i objectivables a fi de contrapesar les interpretacions molt subjectives i centrades en el propi punt de vista. Autoinformes concurrents: Generats per l’observació de conductes presents que el subjecte manifesta en el mateix interval temporal que les registre (mateix dia, setmana). Autoinformes retrospectius: Obliguen a l’autoobservador a recordar comportaments més remots en el temps. Risc d’equivocar-se o falsejar la informació Èmica Ètica des del punt de vista de l’observador virtual Dedicació als individus no als grups Genera autoreactivitat. OBSERVACIÓ NO PARTICIPANT • L’observador recull informació significativa del subjecte observat sense establir interacció amb ell i sense que ell se n’adoni. DISTÀNCIA OBSERVADOR – OBSERVAT • El científic observa el subjecte o grup sobre el qual es focalitza la seva atenció sense que hi hagi cap intercanvi d’informació amb ell. • L’observador rep informació del subjecte, al qual veu o sent però no n’hi envia cap mena de retorn. • No hi ha possibilitat d’interacció, de relació social. • El subjecte no pot saber que és observat. • L’observador es manté a distancia del subjecte. No participa en allò que contempla. • No genera reactivitat • Ignorància o innocència del subjecte à 3 vies: 1. Augmentant la distància física entre observador i observat: Ha d’impedir que l’individu capti la presència de l’observador. Registre semblant a la de l’espionatge o el periodisme de xafarderies (prismàtics) Observació distant 2. Amagant l’observador: El registre: càmeres ocultes, amagatall a l’abast Observació oculta 3. Estudiant subjectes naturalment “innocents” Nadó, retardat profund, insecte. La capacitat de detecció d’un observador per part d’aquests subjectes és nul·la • Observació predominantment ètica. Només podrà ser èmica en la mesura que l’observador conegui prèviament el subjecte o codi lingüístic utilitzat pel subjecte. • Avantatge: L’observació ètica s’instal·la en l’objectivitat. L’observador no es veu pertorbat per cap biaix degut a la influència d’un observador. • Desavantatges: Sense interacció. Difícilment es pot aprofundir en el subjecte. • • • • La interpretació del seu comportament esdevé problemàtica. Interpretació possible. Caldrà que parem atenció als contextos en què aquestes es produeixen si les volem desxifrar o donar una interpretació plausible. La informació recollida per l’observació no participant pot ser verbal o no verbal. Es pot registrar comportaments no verbals sempre que siguin interpretables en termes de significat. Aquest registre es fa mitjançant accions no verbals de caire expressiu o comunicatiu com poden ser expressions facials, gestos, postures, etc. Flux d’informació entre observat i observador no té direcció contraria. OBSERVADOR OBSERVAT FLUX SIGNIFICATIU DEL COMPORTAMENT • El psicòleg qualitatiu que fa de simple espectador sol modelitzar la conducta com una sèrie o seqüència. Seqüència de comportaments- signe o d’accions, en comptes d’una seqüència de sons significatius o de paraules. • La preparació dels materials seqüencials té semblances amb la preparació del material lingüístic. • Preparació Material Lingüístic: o Dos tipus d’anàlisis: § Segmenten o divideixen el continu de sons o signes escrits en la dimensió seqüencial o temporal. § Cada una d’aquestes unitats anomenades paraules forma part de sistemes o categories de classificació abstractes que els lingüistes de vegades anomenen paradigmes. • Preparació Material de Comportament: o L’observador del comportament humà també assisteix a un flux continu i en principi indiferenciat de moviments corporals i desplaçaments en l’espai (en comptes de sons), flux que ha de ser dividit en unitats significatives categoritzables o classificables à Cadena d’accions. § Exemple: El professor s'interromp, mira la porta de l'aula, retira la cadira on seia, mira de nou cap a la porta, es manté mig incorporat un moment i s'alça.
Sense parar, aixeca la mà davant de la classe [sembla indicar que esperin] i va cap a la porta recorrent primer la tarima i baixant després a terra. Obre la porta, mira en ambdues direccions traient el cap i després desapareix al passadís." Segmentació i categorització Interrupció → mirada focalitzada → acció instrumental → mirada focalitzada → alçar-se → desplaçament → avís (d'interrupció) → desplaçament → acció instrumental → mirada focalitzada → desplaçament o L’observador ha construït una seqüència, segmentada en unitats significatives i mesurables, mitjançant criteris que permeten discernir quan finalitza un acte i en comença un altre. o Els segments aïllats formen part de sistemes de classificació o categorització o Aquestes operacions de classificació comporten un cert filtratge o selecció del material en brut servit pel registre narratiu, selecció que depèn del nivell d’anàlisi adoptat. Les categories utilitzades exigeixen criteris de selecció o agrupació i una definició funcional. L’observació no participant qualitativa, l’observador ha de realitzar operacions de segmentació i categorització del material narratiu abans de mesurar-lo o analitzar-lo. SEGMENTACIÓ I CLASSIFICACIÓ DEL COMPORTAMENT: SISTEMES DE CATEGORIES INTERPRETATIUS • La segmentació d’una seqüència de comportament dóna com a resultat una cadena en la qual les paraules són unitats de comportament anomenades categories. o Si disposem d'un sistema de classificació de les accions del subjecte, les podem reconèixer a mesura que es manifesten, i "etiquetar" aquestes mateixes accions de manera que apareguin separades i alineades en una cadena. 
 o o Si disposem de criteris de segmentació i sabem esbrinar on acaba una acció i comença la següent, ens serà molt més fàcil identificar les accions esmentades, al marge de la seqüència, i assignar-les a la categoria de classificació a què pertanyen. 
 SISTEMES DE CATEGORIES: • • • Classificacions destinades a crear unitats de comportament descriptives o interpretatives. Més interpretatives. La classificació ajuda a organitzar el registre d’informació i facilita la interpretació i mesura del comportament. Classificacions anomenades: Sistemes nominals Sistema de categories ha de satisfer o Punt de vista lògic semàntic: 1. Exclusivitat lògica o semàntica: § No hi ha cap acció o conducta que, en el moment de produir-se, pugui ser adscrita a més d’una categoria. Si en sorgís una d’aquestes, la condició de què parlem quedaria violada 2. Exhaustivitat lògica o semàntica; § Garantida si cap de les conductes o accions que es donessin en la situació de realització del mural caigués fora de les tres categories previstes. Si algun esdeveniment conductual, per part del subjecte, no hagués estat previst en el sistema S=(POS, NEG, NEU), aleshores aquesta condició s’hauria transgredit. o Punt de vista temporal: 1. Exclusivitat temporal à Segmentació sense coocurrències: § Es complirà si en cap moment del període de realització del mural alguna de les categories del sistema coincidís en el temps amb una altra o altres. Cap categoria pot coincidir en el temps. § Cada acció concreta, classificable com a POS, NEG o NEU ha de començar després d’haver acabat l’anterior. 2. Exhaustivitat temporal à Segmentació sense interrupcions: § Quedarà satisfeta si dins del període de registre, cap moment del • registre s’hagi revelat improductiu. En tot moment ha d’estar passant alguna cosa o una altra, POS,NEG o NEU. No hi pot haver moments en què no passi res, res del que ha estat classificat pel sistema de categories. § En el cas de l’exemple, NEU seria categoria zero, tanca la classificació i impedeix que hi hagi interrupcions de flux conductual. Ex: Pintar un mural ESTRUCTURA D’UN SISTEMA DE CATEGORIES • • A l’interior de la classe POS, tenim accions compromeses intrínsecament amb la realització del mural (pintar), al costat d’altres que només hi tenen una relació secundària o indirecte (anar a buscar refrescos). Per tant, dins de cada categoria hi caben subcategories. Per a cada una de les tres categories principals tindríem dues subcategories. Accions relacionades intrínsecament amb el mural i altres no. • En cada un d’aquests nivells d’anàlisi, cada element o unitat pot ser definit en dues direccions complementàries: 1. Dintre del propi nivell. Per mitjà d’una definició global. Una definició relacionada amb els efectes, conseqüències, utilitats o objectius del comportament considerat. Definició de caire intensiu 2. Dintre del nivell immediatament inferior. Per mitjà d’una definició per enumeració o llista dels elements d’aquest nivell. Assegura el compliment de les condicions lògiques o semàntiques. Cap element de la llista pertany també a una altra llista del mateix nivell i que les llistes són completes. • Un sistema de categories és una classificació del comportament lògicament metodològicament correcta que permet definicions funcionals i operacionals de cada element classificat. INTERPRETACIÓ • L’activitat interpretativa de l’observador participant tenia el punt de suport principal en les respostes del subjecte. Aquell observador podia interpretar directament el comportament del subjecte, verbal o no verbal. Sense preguntar-li res. La interpretació definitiva depenia del significat atribuït pel mateix subjecte als propis actes • de parla o les seves accions L’observació no participant té una interpretació del sentit de les frases o de les accions del subjecte que es basa únicament en inferències d’aquest mateix observador a partir del material examinat, registrat. INTERPRETACIÓ CATEGORIAL • Segueix el camí propi de la inducció. Associada a les regles d’identificació de les categories. Reconeixement de cada acció o indicador concret i adscripció d'aquests a una o altra de les categories previstes. Cada acció possible en una sessió de registre, atesa una situació determinada, s'ha de poder classificar dins d'una de les categories del sistema utilitzat i consignar com una ocurrència de la categoria esmentada. Per tant, és una interpretació on line, feta sobre la marxa, incorporada al mateix registre i repetida en cada ocurrència digna d'anotació.
• Regla bàsica à Pertinença Per a cada ocurrència de conducta prevista dins de l’objecte d’estudi hi ha d’haver una categoria de classificació en què es pugui encabir l’ocurrència esmentada. Indicador à Subcategoria à Categoria à Objecte d’estudi (recorregut interpretatiu) • La relació indicador – categoria pot estar legitimada per la teoria o per recerques anteriors. • La dilatació de la pupil·la no solament depèn de la llum ambiental, sinó de l’interès que desperta un fet o objecte. • Podem treballar amb categories interpretatives de tipus molar o global. INTERPRETACIÓ CONTEXTUAL • Es realitza sobre la segmentació efectuada d’una seqüència de comportament. Depèn de la segmentació. • Les regles d’interpretació són contextuals. Els contextos utilitzats no corresponen a l’entorn en què e presenta la seqüència de conducta, sinó als esdeveniments antecedents i/o consegüents a cada segment o acció. Ex: Suposem que, a punt de creuar un carrer, amb el semàfor en vermell, mirem distretament un vianant que està a punt d'entrar a l'entitat bancària que hi ha a l'altre costat. Quan ja obre la porta, aquesta persona gira cua vivament, s'allunya de la porta i, ja en plena vorera, treu el mòbil i fa una trucada (molt alterat). Mentrestant a nosaltres se'ns posa el semàfor en verd, creuem i, quan ja som lluny de la zona (i gairebé hem oblidat l'incident), sentim una sirena. Mirem enrera i veiem que un cotxe de la policia s'acaba de parar a poca distància del banc.
A tots se'ns acudiria que el vianant, quan era quasi dins del banc, s'ha adonat que hi havia un atracament i ha trucat a la policia, la qual ha vingut al cap de poca estona.
L'acció de trucar amb el mòbil sobtadament i agitadament serà l'acció a interpretar.
La hipotètica escena vista a dins del banc serà l'esdeveniment que aquí servirà de context antecedent per a la interpretació.
L'arribada posterior de la policia serà el context consegüent.
• Per tant, en haver-hi una doble interpretació, cap a l’antecedent i cap al consegüent, les regles són dues i generen dos tipus d’interpretació. o Una acció en el present es pot vincular a altres accions o fets en el passat, els o quals li aportaran el significat referencial. § Respon a la pregunta per què?. § Ex: Segement o acció: Trucar amb el mòbil. Vinculat a l’esdeveniment del segment: atracar al banc Pregunta: Per què el subjecte truca amb el mòbil? Resposta: Perquè s’ha adonat d’un atracament. Una acció en el present es pot vincular a altres accions o fets en el futur, els quals li aportaran significat funcional o intencional. § Respon a la pregunta per a què? Amb quin objectiu? § Ex: Segment: trucar amb el mòbil Vinculat a: arribada de la policia Pregunta: Per què el subjecte truca amb el mòbil? Resposta: per tal que la policia acudeixi • • • • La interacció antecedent – consegüent difícilment es pot fer sobre la marxa, on line, com la categoria. En general es realitza després del registre, a la vista de la seqüència d’accions i fets registrats. Dificultats tècniques: o El significat d’una acció pot remetre a esdeveniments molt anteriors, fins i tot remots, en el passat o a d’altres molt ajornats en el temps a venir. o D’altra banda, les vinculacions no són sempre biunívoques o un a un. Aquesta dificultat es resol avaluant la intensitat de les diferents vinculacions a partir de les freqüències d’associació entre les accions interpretades i cada context antecedent o consegüent possible. La interpretació categorial és una classificació i forma part de les operacions de registre. La interpretació contextual depèn de la segmentació i relaciona fets ordenats seqüencialment després del registre. EXEMPLES DE PROTOCOLS D’OBSERVACIÓ INTERPRETATIVA OBSERVACIÓ ACTUANT: ELS ESPÈCIMENS DE BARKER • La tècnica del registre d’espècimens de Barker és un registre narratiu en condicions d’observació actuant que s’aplica en unitats ambientals anomenades escenaris. GENERALITATS • Observacional i centrada en el treball de camp METODOLOGIA • Presentació. Condicions del registre: o Espècimen: Mostra de comportament obtinguda en les condicions estipulades per Baker. o Registre d’espècimens: Recollida de mostres. o Condicions d’obtenció d’aquestes mostres es refereixen a les següents: § Escenari o context en que es fan les recollides és natural i quotidià § Registre de tipus narratiu. La conducta s’anota a mesura que té lloc, el llenguatge és senzill i descriptiu, sense classificar-la ni posar-hi etiquetes § Registre interromput o continu dintre del període prefixat de recollida d’informació, període que sol ser llarg § Informació consignada és força detallada o Un registre d’espècimens sempre va associat a un escenari determinat. L’escenari barkerià forma part del mateix sistema de conceptualitzacions que els espècimens. • Caracterització de la conducta: els episodis o L’observador es troba davant del curs del comportament d’un objecte, en un escenari o situació particular i culturalment codificada. o El comportament es contempla com a procés i, per tant, es modelitza en règim seqüencial. Les coses passen unes després de les altres en un enclavament fix, l’escenari. o Material que es recull al llarg d’un període d’observació contínua ha d’estar segmentat en unitats significatives. Segments = Episodis o Les unitats o segments en què es divideix el flux conductual han de ser naturals, en el sentit que han de tenir la pròpia dinàmica espaciotemporal i no la que hi imprimiria el científic. o Episodis à Molars, unitats grans, de duració moderada. § Seqüències amb límits autònomament i culturalment marcats que l’observador no pot redefinir ni, dintre d’ells, imposar-hi una nova segmentació. § Ex: Discurs al principi d’un àpat, atac d’epilèpsia, donar una classe, etc. § Són activitats o accions amb direcció constant. Permanentment orientades cap a objectius o metes particulars. § Són molars i han de permetre una descripció en termes que el mateix subjecte subscriuria à perspectiva conductual normal § Intensitat d’un episodi de conducta no varia gaire al llarg del seu desenvolupament. § El subjecte està absorbit o pendent del que fa en cada cas. o Indicadors de l’inici o final d’un episodi: § Canvis en el canal conductual (Ex: verbal o no verbal) § Canvis en la part del cos utilitzada (ex: nen petit passar de manipular • • un objecte a posar-lo a la boca) § Canvis en l’orientació espacial de l’acció (anar corrent pel carrer i de sobte enfilar-se a una tanca) § Canvis en l’objecte involucrat en l’acció (obrer passa de posar ciment a utilitzar un tornavís) § Canvis en el ritme conductual (algú va caminant i en veure que perd l’autobús comença a córrer) Caracterització de l’ambient: els escenaris o Escenaris de conducta: On es produeixen els escenaris en unitats ecològiques o ambientals. Els comportaments esdevinguts fora d’un escenari no es consideren episodis. o Criteris dels escenaris: § Marc socialment acceptat d’un patró de comportament humà. En el cas d’una classe, el patró serà la dinàmica aprendre/ensenyar § Ha de tenir límits espacials clars (les parets d’una classe) § Límits temporals definits i una certa periodicitat ( una classe té lloc certs dies i hores) § En els escenaris actuen subjectes que constitueixen un grup (mestres, alumnes) § Aquest grup té uns distribució de rols inequívoca (el mestre ensenya, l’alumne escolta, aprèn) § Entre els rols grupals, els comportaments associats i l’estructura espacial de l’escenari hi ha el que Barker anomena sinomorfia o correspondència formal. L’alumne escolta i seu mentre que el professor ensenya a la tarima. Tarima i classe estan en oposició frontal. Tècnica de registre: o Anotar en fulls de paper o quaderns especialment preparats el desenvolupament de l’acció focal dintre del període de registre decidit prèviament. o Regles: 1. Consignació dels episodis: § Reduir la interpretació al màxim. Si aquesta és inevitable, fer la interpretació en estil narratiu § Descripció del curs de la conducta de forma cronològica § Descripcions positives § Cada frase ha de contenir només una acció del subjecte focal § Cada frase ha de contenir només una acció de qualsevol altre subjecte que interactua amb el subjecte focal § Quan calgui, es poden recollir literalment, entre cometes, els comentaris verbals del subjecte 2. Procediment de registre: § Disposar de més d’un observador. Cada un no ha de registrar més de trenta minuts § Malgrat que el registre no es faci d’interval a interval, convé anotar en els marges o entre paràgrafs alguna escala de temps com a referència. S’aconsella apuntar els minuts § Fiabilitat als registrs: • El primer registre es dicta a un magnetòfon. • El segon observador escolta la gravació i assenyala les llacunes o incoherències que hi troba, les quals són corregides • La versió es redacta per escrit • L’observador principal la revisa de nou, aclareix les frases equívoques, ajusta la cronologia • El segon observador llegeix aquesta transició corregida i la corregeix al seu torn. VALORACIÓ METODOLÒGICA • En tant que continu, és un registre molt complet que aconsegueix una quantitat enorme d’informació relativa a cada escenari examinat. • Informació que es recull en forma narrativa i després ha de ser reduïda o categoritzada i classificada. • Caràcter complet i elaborat, feixuc i obsessiu. • Cost de temps i esforç molt elevat • La formació que s’exigeix a l’observador especialitzada. • Serveix per a la fase de descripció, classificació i diagnòstic psicosocial • Valor per a la teoria que de cara a l’aplicació. La tècnica dels espècimens requereix la identificació d’un escenari, adequadament caracteritzat i, els registres d’episodis de conducta en el seu interior mitjançant un registre continu altament normativitzat. PARTICIPACIÓ – OBSERVACIÓ : INCIDENTS CRÍTICS DE FLANAGAN • Registre narratiu en condicions de participació – observació que, a més, sovint recorre a algun tipus d’entrevista. • Generalitats: o Estratègia de recollida d’informació més àmplia, aconsella considerar-la com un enfocament metodològic a part. o Registre narratiu: Fet en el llenguatge corrent i no categoritzat d’entrada. Un cop escollit el material, és arranjat i ordenat, mesurat en definitiva, mitjançant tècniques d’anàlisi de contingut. o Entrevista curta, tipus qüestionari, per tal d’homogeneïtzar la informació aplegada o Tècnica de camp: Protocol no gaire estructurat ni sistematitzat i admet moltes formes diferents. Exigeix adaptar-la a cada circumstància concreta de registre. o Màxima utilitat en les primeres etapes de l’anàlisi de qualsevol sistema social. • Metodologia: o Tècnica dels incidents crítics: conjunt de procediments sistemàtics per a identificar conductes o fets observables, els quals són considerats crítics o decisius perquè determinen o contribueixen a determinar l’èxit o fracàs dels individus, grups o organitzacions en processos o situacions específics. o Ex: Per tal de minimitzar els accidents laborals en una mina haurem de localitzar els errors humans o tècnics que els van precedir. o La tècnica ha de permetre recollir informació sobre la zona prèviament • definida d’una realitat prèviament delimitada en l’espai temps. Tècniques de registre o Persegueix essencialment la descripció de certs esdeveniments per part dels subjectes suposadament implicats. La tasca d’observació està delegada en aquests mateixos subjectes. o Són ells els qui informaran d’allò que han vist. o El registre comporta: § Ús de l’entrevista: • Forma més concreta de recollida de dades. • Estructurada , com un qüestionari o autoinforme • No estructurada, com les entrevistes en profunditat § Informació retrospectiva: • El subjecte dona compte d’allò que ha percebut després d’haver-se esdevingut, la qual cosa, exigeix una bona memòria, entrenada i focalitzada en els tipus d’incidents buscats. En augmentar el temps transcorregut, el perill de falsejar els records, donant informació estereotipada, és més gran. § Informació simultània o online: • Quan es tracta d’autoinformes aquestes exigències desapareixen en bona part. Llavors, el subjecte-observador consigna els fets que li semblen rellevants simultàniament, a mesura que es produeixen. • En un sistema de comunicació en xarxa, el registre també sol ser simultani a l’ocurrència del fet. § Planificació del registre: • Definició del camp de registre o La mostra de subjectes a partir de la qual se seleccionaran els observadors o El lloc, moment o situació de referència per a contestar l’entrevista o emplenar el qüestionari o Classe general de conducta que interessa • Definició de la conducta o circumstància blanc: o De l’incident crític o Caldrà classificar les conductes previsibles en el context del camp de registre, separant les que es consideren incidents de les que no, en funció de criteris clars. o Es tracta de conductes que se sospita o es considera que són decisives en el desenvolupament positiu o negatiu d’un procés. • Selecció de l’observador/s: o Indicar els criteris de selecció dels observadors dintre de la mostra de partida. o L’observador és una persona que pertany al mateix sistema o organització estudiats, que coneix les • • situacions sobre les quals se li pregunta. • Elaboració del qüestionari, protocol o guia de registre: o Tenint presents els punts ja remarcats i hauria de tenir un esquelet bàsic • Anàlisi de continguts de les respostes o descripcions del subjecte- objecte o Incidents són descompostos en unitats més petites o reagrupats en unitats molars. Classificats en dimensions de conducta les quals són símptomes o manifestacions. o L’anàlisi de contingut es busquen els punts de coincidència entre subjectes, es tracten de relacionar les divergències amb diferències en els rols o situacions viscudes, etc. Valoració metodològica: o Punt de vista èmic des de l’interior del sistema estudiat. o Observador no és un científic social sinó un professional en el seu camp tècnic o laboral, entrenat com a treballador per tal de poder donar la informació pertinent en el seu terreny. o La tècnica dels incidents crítics té un caràcter discontinu. Significa que el registre no cobreix de manera ininterrompuda la totalitat d’una sessió o d’un període de registre establert, sinó que opera mitjançant un mostratge d’esdeveniments o situacions separades entre elles en el temps i l’espai. o Mèrits dels incidents crítics no són metodològics. Es refereixen a la seva eficàcia i al seu baix cost gràcies a la utilització d’observadors que pertanyen a la mateixa organització en què s’emmarca la recerca. o Tècnica pragmàtica o Delimitant i contextualitzant la informació concreta que interessa à Incidents o Inconvenients: Caràcter retrospectiu dels informes. o Tècnica fonamentalment idiogràfica. Permet trobar resultats en circumstàncies particulars difícilment generalitzables a altres circumstàncies. o El valor potencial de tipus d’observador, emprat per a localitzar indecents crítics no exclou que aquests observadors interns puguin no reunir les característiques necessàries per a ser objectius. Comparació entre els espècimens i els incidents crítics o Dos protocols que ocupen extrems d’una mateixa dimensió metodològica: 1. Els incidents crítics van associats a un registre discontinu, mentre que els espècimens s’obtenen mitjançant registres continus amb l’atenció de l’observador fixada en el subjecte focalitzat 2. Els incidents crítics utilitzen observadors que pertanyen al sistema estudiat, mentre que, com hem vist, la tècnica dels espècimens fa servir observadors externs. La tècnica dels incidents crítics es resol bàsicament mitjançant la selecció d’observador interns, la definició dels incidents i l’elaboració d’un qüestionari. ELS INFORMANTS És una font d’informació principal en la recollida de dades qualitativa, tant en observació participant com en no participant. GENERALITATS • Un informant és qualsevol persona que subministra informació al científic social amb relació al seu objecte d’estudi • Haurà de tenir o mantenir algun tipus de relació amb el científic, de comunicar-s’hi, cosa que requerirà una certa convivència en el marc d’una entrevista o altres situacions, habitualment poc formals, que facilitin la comunicació. • Sol ser un treballador de camp • Pot subministrar informació sobre si mateix o sobre altres persones • La informació que dóna pot ser de diferents classes, depenent de la demanda específica que fa l’observador. Pot parlar de fets objectius, sobre valors, etc. • És “ingenu” o innocent respecte als plans de recollida d’informació del científic. Malgrat que hi hagi una relació immillorable entre ell i el científic en tant que persona, això no vol dir que comparteixin la seva visió de la finalitat i sentit de la recerca. • És un col·laborador exterior a la tasca de l’investigador. • En casos excepcionals un informant pot arribar a formar part d’un equip de recerca, o ja des del primer moment que s’hi incorpora. PERFIL DE L’INFORMANT • Capacitat de verbalitzar adequadament, ser mínimament loquaç: o Pot arribar a esbiaixar la informació perquè, freqüentment, les persones més aptes per a transmetre informació oral tenen al mateix temps certs trets de personalitat o ocupen certes posicions socials. • Ha de ser reflexiu, capaç a la vegada d’interioritzar la pròpia experiència social i cultural respecte al grup estudiat i de distanciar-se’n.: o La persona que dóna informació al científic social ha de tenir molt present les possibles interpretacions dels comportaments, rols o valors sobre els quals se li pregunta, però també ha de tenir una certa perspectiva sobre aquests. o Se li exigeix objectivitat, en el sentit de tenir aptitud d’oferir la seva percepció dels fets, que aquesta sigui prou nítida i transmesa amb claredat. • Disposició prou bona envers l’observador per a fer factible una comunicació fluïda amb ell: o Actitud favorable de l’informant envers el científic i el seu equip beneficiarà la recollida d’informació. La disposició d’un informant pot incloure alguna desconfiança, o crítica encoberta, però mai el menyspreu, la manca de respecte o l’odi. • Ha de ser sincer o anar de “bona fe”: o Aquesta sinceritat s’entén en el marc d’una actitud positiva. De vegades un engany pot ser altament informatiu, per la seva significació. És feina de l’investigador descobrir-lo, relativitzar-lo i valorar-lo. • IMPORTÀNCIA METODOLÒGICA DELS INFORMANTS: • L’ús d’informants obre una via directa per a la recollida i validació de la informació significativa que busca la recerca qualitativa, informació que, altrament, no estaria a l’abast del científic. • Funcions més importants: 1. Proveïdor d’informació difícilment d’obtenir per altres camins. Funció bàsica • Aplicada per consultants i no per autèntics informants. • Consultant: Es limita a respondre, donar informació de contingut a instància de l’observador. Desenvolupa un vincle social fort amb l’observador que pot desembocar en una amistat. Actua en el si de les modalitat èmiques d’observació 2. Contribuir a validar, confirmar o ratificar les categoritzacions, descripcions i interpretacions a les quals ha arribat el científic en un punt avançat del seu recorregut d’investigació. Funció més precisa metodològicament. • Complida pels informants. • Posar a prova la informació ja emmagatzemada i interpretada. • Informant: Persones seleccionades o localitzades cap al final de la recerca i no mantenen una relació íntima amb l’observador. Actuen en el si de les modalitats emicoètiques d’observació en les quals el científic, més que recollir informació el que vol és contrastar-la mitjançant l’autoritat o el punt de vista, de certs membres de la comunitat o grup. Han de presentar un perfil determinat i poden complir dues funcions diferents: 1. Informar 2. Validar informació TIPOLOGIA DELS INFORMANTS: 1. En observació participant i no participant. Informants actuals i a posteriori • Recerca específicament psicològica • Informant: parlarà de subjectes, dels seus comportaments, trets i rols • També parlarà de grups i la seva significació social. • Es pot parlar legítimament d’informants tant en el context de l’observació participant com en el de la no participant. • En observació participant pot brindar la seva informació, bé durant el mateix període de recollida de dades o un cop finalitzat aquest. • En observació no participant solament pot fer el seu paper a posteriori del període de recollida de dades o de registre • Informants actuals: compleixen la funció durant el període de recollida de dades o registre d’informació focalitzat en el subjecte, mostra o grup escollits • Informants a posteriori: compleixen la seva funció després d’aquest període. 2. Autoinformants i al·loinformants • Separar estudis individuals amb un sol subjecte sota observació dels interaccions enfocats cap a dos subjectes que formen un mínim sistema social i de comunicació Observació participant: El subjecte focal és un informant. Dóna informació sobre si mateix, sobre altres, opina, etc. Sempre sobre si mateix. Es pot considerar un autoinformant. Encara que parli d’altres persones, aquestes no estan presents o no tenen cap vincle estable amb ell. • Una entrevista és un autoinformant actual • Aquest autoinformant pot intervenir acabada l’entrevista i llavors serà un autoinformatn a posteriori. • Cada un dels dos subjectes és potencialment un autoinformant: a) Pot donar informació sobre si mateix, espontàniament o en resposta a peticions de l’observador b) També pot donar sobre l’atre subjecte en la interacció amb el qual manté alguna classe de vincle. S pot oferir interpretacions de S’ i, S’ pot oferir de S. En aquesta nova dimensió direm que tots dos subjectes immersos en una interacció son al·loinformants, actuals o a posteriori à Observació no participant. • Tots dos subjectes de la interacció són potencialment autoinformants o al·loinforamnts amb relació a l’observador que els escolta. • La distinció entre aquests dos tipus d’informants es reserva doncs, per a l’observació d’interaccions i no es considera en qualsevol altre cas, en què té molt menys relleu metodològic. • No és el mateix que un ciutadà parli d’un líder polític, del botiguer( casos en què, estrictament també es podria qualificar d’al·loinformant), a que es refereixi a algun familiar, al seu cap, professor, etc. 3. Informants interns i externs • Autoinformants i al·loinformants són intrínsecs o interns. Subministren descripcions o interpretacions dels temes en estudi des de dins de la mateixa mostra o grup investigat. Aquest informant gaudeix d’una perspectiva èmica des de l’interior d’aquesta mostra • Però la funció d’informant es pot dur a terme des de fora del col·lectiu humà estudiat. Els subjectes que ens informen poden ser altres que els que estem estudiant. Informant extern. Perspectiva ètica sobre les persones o grup concret sobre els quals se li demana informació però als quals no pertanyen. • Hi ha informants interns i externs en observació participant com en no participant. N’hi ha d’actuals i de posteriori. • Un informant, oposat a consultant, s’hauria d’entendre sempre a posteriori. • En canvi el consultant es podria actuar durant el registre o finalitzat, actual o a posteriori. • L’informant que replica o valida convé que sigui extern atès que demana una certa distinció respecte els components o valors que ha de jutjar. Observació Observació NO participant participant • Observació de Interns Autoinformant Autoinformant subjectes AÏLLATS Actual /Posteriori Posteriori els informants Externs Actual / Posteriori Posteriori poden ser: Observació Interns Autoinf/Al·loinf Autoinf / Al·loinf d’INTERACCIONS els Actual / Posteriori Posteriori informants poden Extern Actual / Posteriori Posteriori • Els informants poden ser actuals o a poseteriori, interns o externs i dintre dels interns, podem distingir entre autoinformants i al·loinformants. RECOLLIDA DE DADES https://wuster.uab.es/Web_Argumenta_Obert/unit_24/sot_2_03.html ...

Comprar Previsualizar