El Dret romà a la Península i la monarquia visigoda: El Dret romà a la Península Ibèrica (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del dret i de les institucions
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 26/03/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

Història del dret i de les institucions|Apunts Daniel Cortés El dret romà a la Península i la monarquia visigoda El dret romà a la Península Ibèrica La conquesta de la península ibèrica pels romans explica la projecció de la seva cultura i del seu dret sobre la multitud heterogènia de pobles i agrupaments socials indígenes que hi conviuen aïlladament, sens perjudici que el fet de pertànyer i de participar d’unes quantes cultures especifiques ha permès els prehistoriadors de classificar-los i assimilar-los en alguns aspectes. Abans del domini romà, no hi va haver cap poder polític ni cap dret que unís tots els indígenes dins d’una mateixa organització política o comunitat.
La conquesta romana de la Península s’ha d’emmarcar en la política exterior romana en la Mediterrània occidental durant el segle III a.C Després de la primera guerra púnica que afronta Roma a Cartago es firma el tractat de l’Ebre, pel qual el cartaginès Asdrubal renuncia a travessar l’Ebre a canvi que els romans reconeguin la sobirania cartaginesa al sud d’aquest riu. No obstant això, i per tal de cercar un pretext per reprendre la guerra, Roma renova l’aliança amb Sagunt –situada a l’àrea cartaginesa del sud de l’Ebre, el nou cabdill cartaginès, la conquereix, la qual cosa dona lloc a l’inici de la segona guerra púnica. Es dona un fet militar on desembarquen tropes romanes a Empúries i s’inicia la conquesta romana de la península al 218 a.C a 19 a.C.
Aquesta ofensiva dels romans serà discontinua i s’actuarà amb procediments diversos basats tant en la pressió militar i política com en els contactes diplomàtics i pacífics amb els pobles indígenes. Per a aconseguir sotmetre els hispans, Roma aprofitarà, en benefici propi, els conflictes entre els diversos pobles, les dissensions internes i les institucions indígenes desintegradores de la seva cohesió comunitària, com foren els pactes personals amb els caps de pobles i l’establiment de vincles de clientela dels indígenes amb els generals romans.
La romanització de la Península va ser progressiva i d’intensitat desigual en funció del grau de civilització dels pobles indígenes. Els que ja eren més civilitzats i urbanitzats assimilaran les formes de vida romanes amb més facilitat que els que mantenien unes estructures socials i econòmiques més primitives.
Com a factors més importants del canvi de les estructures socioeconòmiques de la península, es dir, de la romanització, podem considerar els següents: la llengua, l’expansió de les ciutats com a nuclis de convivència, l’exèrcit, l’explotació de les mines i les noves vies de comunicació.
El ius civile dels romans establia quina era la situació jurídica de cada categoria d’individus en funció, entre altres criteris discriminatoris, del seu grau de participació en la comunitat política de Roma Els que hi participaven plenament i amb tots els drets eren els ciutadans, dels quals es deia que posseïen l’estat o condició jurídica de romà. Hi havia uns altres col·lectius d’individus que, per raons històriques de veïnatge i d’aliança amb els romans, havien aconseguit participar de la comunitat i de l’ordenament jurídic ro`ma d’una manera incompleta i fragmentaria. D’ells es deia que posseïen l’estat o condició jurídica de llatins. Es regien en part pel dret romà i en part pel seu dret propi.
Història del dret i de les institucions|Apunts Daniel Cortés Els habitants de les províncies pacificades sotmeses a roma eren considerats peregrins que es regien pels seus drets vernacles. De manera que hi havia tants ordenaments jurídics peregrins com comunitats o ciutats indígenes.
Podem establir tres fases en aquest procés d’aplicació gradual i diferenciada del dret romà:    Des del començament de la conquesta (218 aC) fins a la concessió de la llatinitat menor per Vespacià (73-74 dC).
Des de la concessió de Vespecià (73-74 dC) fins a la concessió de la ciutadania per Caracal·la (212 dC).
Des del 212 dC fins a la fi del imperi d’Occident (476 dC).
En la primera fase, el dret romà s’aplicava als ciutadans romans que van venir a la Península, és a dir, els soldats, comerciants i als colons. Els soldats es van barrejar aviat amb els peregrines, la qual cosa va donar lloc a unes noves generacions que tenien el pare romà i la mare peregrina. Aquests individus varen obtenir, moltes vegades de manera col·lectiva, la llatina o la ciutadania romana, amb la qual cosa també es passaven a regir pel dret romà.
Per la concessió de Vespacià (73-74 dC) no sols tothom passava a regir-se pel ius comercii dels romans sinó que les ciutats peregrines passaven a ser municipis llatins. A més a més, tots els llatins que haguessin exercit una magistratura municipal en la seva ciutat esdevenien ciutadans romans per aquest mateix fet, juntament amb les seves dones, ascendents i descendents.
La concessió de Caracal·la (212 dC) va reblar el procés de territorialització o d’aplicació general i exclusiva del dret romà en atorgar la ciutadania romana a tots els súbdits del imperi i als seus futurs descendents. Aquesta disposició significà l’abrogació dels drets peregrins subsistents i que només s’apliqués, en endavant, el dret romà. Quan els visigots van entrar a la Península es varen trobar amb una població hispanoromana que participava plenament de la cultura jurídica romana, encara que fos la seva darrera versió, protagonitzada per la decadent monarquia del Dominat.
(La romanització jurídica es el procés que dura a la territorialització del dret romà, es a dir, a la desaparició dels ordenaments jurídics peregrins i a la vigència general i completa de l’ordenament jurídic romà sobre tots els habitants de la Península) ...

Comprar Previsualizar