Estructura Social (Apunts) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Estructura Social
Año del apunte 2016
Páginas 47
Fecha de subida 01/04/2016
Descargas 46
Subido por

Vista previa del texto

ESTRUCTURA SOCIAL Ciències Polítiques i de l’Administració – 2n Curs, trimestre 2 Universitat Pompeu Fabra Eva Rodríguez López Març/Abril, 2016 Professora: M. José González L’estratificació social és un concepte que implica la classificació de les persones en grups que comparteixen condicions socioeconòmiques específiques (ingressos, prestigi social, poder, privilegis, etc.) i que tenen un accés diferencial als recursos; i és la base de la desigualtat social. Per tant, és un tret de la societat i no és únicament un reflex de les diferències individuals. Es trasllada de generació en generació i és universal, però no variable. És per això, que implica diferents graus de desigualtat i la prevalença de diferents sistemes de valors o creences.
L’objectiu de l’assignatura és descriure els sistemes d’estratificació social propis dels països occidentals i, en concret, al nostre entorn immediat i promoure la reflexió i l’anàlisi crític pel que fa als mecanismes que mantenen o afebleixen els sistemes de jerarquització o diferenciació social Gran part de l’alumnat d’aquest curs probablement haurà viscut en un període de bonança econòmica. De fet, segons els experts el món econòmic, entre 1994 i principis de 2008, el món va experimentar una segona Belle Epoque caracteritzada per un llarg període de prosperitat, ràpid creixement econòmic i estabilitat de preus. Però, malauradament, aquests temps de bonança van acabar bruscament l’any 2008. D’ençà aquesta data i fins principis de la tardor de 2009, hem vist com s’ha produït una forta contracció de la producció a les economies avançades amb la conseqüent destrucció d’ocupació i creixement de l’atur. Això, és el que ha succeït a l’economia espanyola, que venia d’una expansió ininterrompuda des del 1993-1994 fins a 2008 i que d’ençà el segon semestre de 2008, ha experimentat una aguda recessió. El fet interessant d’aquesta crisi, però, és que no tothom la pateix de la mateixa manera. De fet, la crisi ha produït un augment significatiu de les desigualtats socials, que situa a Espanya entre els països de l’OCDE amb la major escletxa social entre rics i pobres.
Durant el curs, doncs, es plantejaran preguntes relacionades amb la desigualtat social als països occidentals capitalistes, com ara: - Quin és l’origen de l’estratificació social? Com canvien les oportunitats vitals dels individus segons el seu origen migratori o de gènere? Com podem mesurar les desigualtats socials? Quins són els nivells mínims de desigualtat que estem disposats a acceptar? Fins a quin punt funciona l’ “ascensor social”? Quin és el poder de les polítiques socials o institucions per modificar l’estructura de classes o facilitar la mobilitat social? Les qüestions plantejades no tenen una resposta única i irrebatible. Ans el contrari, les interpretacions de la realitat social són molt diferents segons el paradigma de partida i difícilment s’arriba a respostes absolutes. En aquest curs s’espera que l’alumnat entri a l’aula amb la predisposició de participar activament en el qüestionament de les teories i les evidències empíriques presentades. Per tal d’estimular el debat i facilitar l’estudi s’ha elaborat un llistat de lectures.
Els professors també estem oberts a rebre els vostres suggeriments sobre recursos, idees i debats que es vulguin introduir al llarg del curs: M. José González – teoria (mjose.gonzalez@upf.edu) i Albert Sales – seminaris (albert.sales@upf.edu).
TEMA 1. QUÈ ENTENEM PER ESTRATIFICACIÓ SOCIAL? L’objectiu d’aquesta lliçó és fer una introducció als conceptes claus del curs sobre estructura social. En aquesta lliçó es plantegen dues qüestions fonamentals per entendre l’origen de l’estratificació social: - Qui aconsegueix les posicions més desitjades a la societat? Per què només algunes persones aconsegueixen arribar a les posicions més altes o desitjades? Aquesta lliçó mostrarà, entre altres coses, que han existit diferents models d’estratificació social al llarg de la història amb diferents barreres per la mobilitat, diferents mètodes per ubicar a les persones dins de l’estructura social i diferents graus de desigualtat. Aquesta lliçó, també, avançarà una de les tesis més importants del curs: el fet que cadascun dels sistemes d’estratificació social se sustenti en un mètode principal de legitimació de les desigualtats socials, tema sobre el qual s’aprofundirà en un dels primers seminaris del curs.
--1. Göran Therborn i la seva teoria Göran Therborn (Kalmar, 1941) és un professor suec de sociologia a la Universitat de Cambridge, tot i que va estudiar a la Universitat de Lund (Suècia), on es va doctorar el 1974. Ha publicat a nombroses revistes, com a la New Left Review i els seus textos són coneguts pel desenvolupament de les preocupacions i temàtiques típiques del marc polític i sociològic de l’últim marxisme: intersecció entre estructura de classe i les funcions de l’aparell de l’Estat, la formació de la ideologia del subjecte i el futur de la tradició marxista.
Així doncs, Therborn relaciona les desigualtats amb aspectes i fets com ara la mort prematura en nadons, l’angoixa, l’ansietat, l’estrès, etc. que acaba minvant l’autoestima de les persones. D’altra banda, nega la capacitat de desenvolupament a algunes persones i és el fet principal que implica la mort prematura, sobretot en nadons del tercer món. Per tant, les desigualtats atrofien les persones degradant-les i humiliant-les, no només als països subdesenvolupats, sinó que també als països desenvolupats (La Desigualdad Mata, de Therborn) Implicacions a l’esperança de vida: - Ser més rics: viure 4 anys més Treballar a temps complert: 3,3 anys més Viure en parella: 2,5 anys més Sorgeix el conegut com a Estudi del Mil·lenni, el qual és un estudi realitzat al llarg de la vida d’un infant per veure fins quin punt l’entorn determina les persones i esmenta que: - - En països rics vs. en països pobres, hi ha 27 anys de mitjana d’esperança de vida on, el país amb més esperança de vida és Japó i el que menys esperança de vida ostenta és Sierra Leone, amb 47 anys d’esperança de vida de diferència (els extrems més dràstics) D’altra banda, Estats Units, al ésser un país molt polaritzat, ostenta moltes desigualtats en l’esperança de vida tot i que no és molt alta en comparació als països rics. Motius: sanitat no gratuïta, desigualtats entre blancs i negres, no prestacions per aturats...
Tipus de desigualtats:    Desigualtat vital: es produeixen (entre altres causes) per la incidència de les malalties en funció de l’entorn social en el que un neix, es desenvolupa i envelleix. Les pautes d’alimentació, de l’atenció sanitària, dels sistemes sanitaris disponibles i les condicions de treball que influiran en l’esperança de vida Desigualtat existencial: la que afecta a la “persona”, es a dir, que restringeix la llibertat d’acció de determinades categories de persones. Les víctimes d’aquest tipus de desigualtat són aquelles persones o categories a les que se’ls ha denegat el “respecte”, que han estat desqualificades i a les que es tracta com a “inferiors” i s’humilia. Exemple: col·lectiu homosexual Desigualtat de recursos: fa referència a la renta (entesa com a flux de diners que es rep en una determinada unitat de temps) i inclou els salaris i la riquesa (entesa com a quantitat de béns acumulats en forma d’actius). Cal dir, també, que els diners són els que serveixen per aconseguir poder, prestigi, status i educació Mecanismes que generen desigualtats: - Mantenir les desigualtats i diferències socials, sobretot en el paradigma liberal (gent amb més diners és perquè ha treballat i s’ha esforçat més, per tant s’ho mereix) Explotació social Exclusió social (sostre de vidre) i no tenir la possibilitat d’accedir a les altes esferes. Exemple: les dones amb alts càrrecs directius Fonamenten la igualtat: - Polítiques de discriminació positiva, que es correspon amb l’aplicació de polítiques que es donen a un determinat grup social, sigui minoritari o que històricament hagi patit una discriminació per a que rebin un tracte preferencial en l’accés o distribució de certs recursos i serveis, així com l’accés a determinats béns, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida d’aquests grups i compensar-los pels prejudicis o la discriminació de la que foren víctimes en un passat.
Aquest terme fa referència doncs, a aquelles actuacions que van dirigides a reduir o, idealment, eliminar les pràctiques discriminatòries en contra de sectors històricament exclosos com ara les dones o alguns grups ètnics, preferències sexuals o racials, persones en un cert estat de vulnerabilitat, individus amb un alt grau de discapacitat física o psíquica incloent un gran camp en el que moltes d’elles generen un gran rebuig. Es pretén doncs, augmentar la representació d’aquests, a través d’un tractament preferencial pels mateixos i de mecanismes de selecció expressament encaminats a aquests propòsits. Així doncs, es produeix una selecció “esbiaixada” basada, precisament, en els caràcters que motiven la discriminació. Exemples: o o o o Beques estudiantils amb preferència a certs grups socials Lleis que afavoreixen a la dona en casos de violència de gènere Polítiques d’admissió a escoles que afavoreixen la diversitat Subsidis o exoneració d’impostos a sectors menys afavorits Finalment, Göran Therborn exposa dos conceptes que en un principi poden confondre però que, són eminent i clarament diferents:   Diferenciació social: implica que a la societat hi ha persones que tenen tasques, ocupacions i rols diferents. El que és important és que en principi no comporta jerarquia ni privilegis sinó que senzillament explica que hi ha tasques diferents a realitzar. A mesura que s’ha anat produint el desenvolupament tecnològic, s’ha dut a terme una major diferenciació. Això doncs, implica la desigualtat social, condició a través de la qual les persones tenen un accés desigual als serveis i posicions més valorats per la societat. És per això, que s’aplica una “avaluació social” al respecte Desigualtat social: es produeix, a diferència del concepte anterior, una jerarquia en la població. Esmenta aquest concepte al seu llibre La Desigualdad Mata, on la relaciona amb una violació de la dignitat humana. Per això, pot adoptar formes diverses i té múltiples conseqüències. La desigualtat, per tant, no és exclusivament una qüestió de diners sinó que és un ordre sociocultural que redueix la nostra capacitat per a funcionar com a éssers humans, la nostra salut, la nostra autoestima i els nostres recursos per a actuar i participar en el món. En efecte, la “desigualtat mata”, i no tan sols en el món pobre. L’autor, per tant, utilitza una perspectiva històrica i multidimensional, on examina els mecanismes a través dels quals es produeixen les desigualtats i, en darrer terme, identifica moments i processos històrics d’igualació, així com possibles vies per a promoure la igualtat en un futur 2. Douglas S. Massey i la seva teoria Douglas S. Massey (Washington, 1952) és un sociòleg americà. Actualment és professor de sociologia a l’escola Woodrow Wilson d’assumptes públics i afers internacionals i és professor adjunt de sociologia a la Universitat de Pennsilvania. És un professional i investigador, especialitzat en la sociologia de la immigració, fet pel qual ha escrit sobre l’efecte de segregació residencial sobre els estrats baixos de població negra als Estats Units (the Black underclass).
Així doncs, Massey, de caràcter post-marxista, diu que les persones tenim la “feblesa” d’etiquetar a la població. A parir d’aquests atributs, el que és interessant és que aquest pensament no és de caràcter “innocent” ja que jerarquitzem “perquè si”. Segons ell, l’estratificació social està fortament vinculada a la idea de categorització de les persones, ja que acaba implicant en l’accés que tenen aquestes persones als recursos desitjats.
Dos mecanismes que mantenen l’estructura social: - Ubicació de les persones dins de categories socials, ordenades jeràrquicament Institucionalització de les pràctiques per ubicar a les persones. És a dir, ordenar les persones i després “inventar” les regles que justifiquen aquesta ordenació per tal de justificar, en efecte, l’estratificació Altrament, pensa que els models d’estratificació s’aguanten i es mantenen perquè hi ha un grup de persones que expropien els recursos de la resta de la població i perquè hi ha grups socials que restringeixen l’accés als recursos escassos que hi ha a la societat. Per tant, parla d’explotació i capacitats d’acaparament.
Tipus de recursos:    Materials: diners, aliments Simbòlics: prestigi, estatus social Emocionals: impliquen més possibilitat a l’accés a l’afectivitat, relacions.... com ara el carisma o l’atractivitat dels individus Els psicòlegs socials, com Massey, ens diuen que les persones dins de l’àmbit sociològic creem barreres cognitives per ubicar les persones en estrats socials. Abans de que aquestes categories socials siguin “socialment acceptades”, ens esmenten que nosaltres les construïm dins del nostre subconscient.
És important doncs, entendre com les persones construïm aquestes barreres per a classificar les persones. Tots nosaltres estem psicològicament programats per tal d’aplicar un pensament categòric i és per tant, la intel·ligència humana el que fa que observem al nostre voltant, identifiquem uns patrons de comportament i finalment, que apliquem un raonament cognitiu.
En principi, nosaltres a partir d’aquesta visió parcial de la realitat, el que fem és categoritzar la població però no és ni bo ni dolent, fer-ho. Allò dolent és el fet de que nosaltres establim judicis morals d’aquestes categories, que no coneixem realment. Generalitzem i jutgem aquest grup social que desconeixem totalment, amb l’aplicació de prejudicis. Els psicòlegs socials, per tant, el que diuen és que això és innat en els éssers humans, ja que inconscientment i per evitar el risc, categoritzem i jutgem sota la justificació de supervivència pròpia, que a vegades comporta actuacions errònies.
Les persones, tenim doncs, un component conscient de com són els altres i, alhora, tenim un component inconscient. D’alguna manera elaborem els prejudicis i intentem activar al màxim la nostra par conscient, però a vegades la part inconscient el que fa es treure allò “dolent” de nosaltres.
Ara bé, com opera la psicologia a l’hora d’ubicar les persones? Els psicòlegs socials ens esmenten que les persones tendeixen a ordenar les altres persones segons: - - Agradabilitat (warmth): més agradables o menys. Si una persona és agradable, intentem tenir més interacció social ja que ens inspira confiança; en canvi, si no ens resulten agradables, no inspiren confiança envers nosaltres Competència (competence): eficàcia a l’hora de realitzar diverses tasques A partir d’aquestes dues grans dimensions, es parla d’una “tipologia” de persones. També doncs, és interessant com cada “tipus” d’aquestes persones ens representa:     Grup estimat (esteemed in-group): tota la gent que és com nosaltres, que són estimats, el grup dominant. El fet de pertànyer a aquest grup et fa ésser estimat, mereixedor de respecte i que tothom vulgui interactuar amb tu, ja que s’inspira estima i orgull. En definitiva, sensacions positives envers els altres Grup envejat (envied out-group): tots els que són competents però que no són agradables, és a dir, que no pertanyen al grup hegemònic però que indiscutiblement s’han organitzat bé i tenen recursos. En el moment en el qual hi ha ordre social, la convivència entre aquests i els “estimats” és pacífica però en el moment en el qual es desestabilitza l’ordre social, aquest grup és el primer que “paga” les conseqüències ja que és el primer en el qual la gent paga la seva ràbia i odi Grup “llàstima” (pitied out-group): tots els que no són gaire competents bé sigui per motius greus o no, però que al mateix temps són agradables. Pertànyer a aquesta categoria social, té una sèrie de conseqüències ja que inspiren el sentiment de llàstima i en situacions d’estabilitat i ordre social, normalment la gent els cuida; però en un moment de desestabilització social són els “oblidats” per la societat Grup “fàstic” (despised out-group): tots els que no són ni competents ni agradables, com ara bé els traficants de droga, els sense sostre, els delinqüents... Tots els que es “desvien” de les conductes imperants a la societat Un cop establerta aquesta categorització de les persones en quatre tipologies, apareixen dos “efectes” o conseqüències: - - L’error fonamental d’atribució és el que s’activa al cap de les persones quan intentem entendre o interpretar com els va als altres. Els psicòlegs socials ens diuen que quan veiem una desgràcia aliena, el que tendim a fer és exagerar les característiques individuals d’aquesta desgràcia. Un exemple seria veure un indigent i dir “alguna cosa haurà fet per acabar així”. Fins i tot es pot arribar a culpabilitzar a la víctima amb raons com ara el començament de la crisi econòmica, quan els mitjans de comunicació deien que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Per tant, en comptes de fer una autocrítica, aquest tipus d’error es correspon amb la victimització de les persones sota el discurs dominant que ens han venut L’efecte actor observador es correspon a quan en comptes d’explicar allò esmentat en el punt anterior per via de l’auto-victimisme, s’atribueix la culpa a l’entorn com ara “em vaig quedar sense feina per la situació d’atur tràgica”. Es produeix quan en comptes de passar-li a l’altre ens passa a nosaltres Per tant, l’estratificació social sorgeix quan les jerarquies i les desigualtats socials prenen forma i s’institucionalitzen. És a dir, quan estem d’acord i acceptem les normes d’ubicació de les persones. Un exemple seria relacionar estudis amb salari, on a més estudis, més salari percebut. Per tant, aquesta implica: - - L’adscripció, entesa com a la ubicació d’una persona dins d’un estrat social segons els factors que estan fora del control d’un individu, com ara l’ésser home o dona, ser atractiu o no, etc.
tot allò que ja ve donat Les variables d’assoliment (logros) que, en canvi, impliquen la ubicació d’una persona dins d’un estrat social segons factors que sí que es troben sota el control dels individus, com ara la implicació acadèmica per obtenir títols 3. Harold R. Kerbo i la seva teoria Harold R. Kerbo (Sacramento, California, 1950) és un sociòleg americà. Actualment és professor de sociologia a la Universitat California Polytechnic State, dins del departament de ciències socials. És un expert reconegut i entre els seus temes d’investigació i estudi podem trobarhi les estructures corporatives, les elits, el poder polític, la pobresa i la desigualtat. És l’autor de grans obres com ara Social Stratification and Inequality, en la qual tracta en profunditat i amb detall els diversos models existents d’estratificació social.
Com son les societats primitives, aquelles en les que ha existit major igualtat? Per què aquest alt nivell d’igualtat? Podem establir a partir del següent gràfic la distància entre les “elits” i la gran massa. Aquest fet passava perquè en les societats nòmades primitives no existien recursos per acaparar, ja que si no hi ha recursos, no existeix la desigualtat. D’aquest escenari de desigualtat, ens traslladem al “pic” de la desigualtat, que es produeix quan en les societats agràries avançades hi havia els que produïen i els que en vivien d’això, on la desigualtat era màxima. Poc a poc, implica un major repartiment de beneficis i així doncs, s’escurcen les desigualtats fins arribar a les societats industrials.
Font: elaboració pròpia a partit del gràfic de H.R. Kerbo (2003: 71) Què es té present a l’hora d’establir les característiques dels sistemes d’estratificació? - - Rangs o grau de tancament social que hi ha en cadascuna d’aquestes societats, és a dir, la possibilitat de “moure’s” entre els estrats d’una societat, on es classifiquen entre tancades i obertes Ubicació de les persones en base a factors adscrits o assolits Legitimació establerta per la societat per establir si són molt estratificades i amb molta desigualtat, és a dir, com es legitima Desigualtat on s’estableix quina és la forma predominant que impera en cadascuna de les societats i el grau de desigualtat que genera cadascun d’aquests models SISTEMA Comunal primitiu Esclavista Castes Feudal Classe   RANGS Oberts UBICACIÓ Assoliment Per regla general, Usualment, tancats adscripció Tancats Adscripció religiosa Fonamentalment Fonamentalment tancat adscripció Fonamentalment Barreja entre els obert dos: assoliment i adscripció FORMA DE LEGITIMACIÓ Tradició FONAMENTS DE LA DESIGUALTAT Estatus i honor Ideologia legal Econòmic Ideologia Estatus i honor Ideologia legal Econòmic Ideologia legal Econòmic, autoritat i burocràcia Comunitats primitives: poca tecnologia, no-existència de recursos i certa diferenciació per raó d’estatus però no per possessió material. Els que proveïen de menjar al grup eren els que es trobaven en un lloc “superior” mentre que els que en rebien, a llocs “inferiors”.
També, en aquestes comunitats, els comportaments negatius per a la supervivència del grup eren castigats. És per això, que en aquestes societats es van produir els primers processos d’etiquetatge per raons d’egoisme tot i que tenien una forta divisió sexual per raons de treball. En aquestes societats, les dones es dedicaven a cuidar dels fills (cura, empatia, sentiments, criança de les criatures i del grup); mentre que els homes havien de passar molt de temps sols caçant, buscant aliments i havien de desenvolupar els atributs que els eren útils per aquesta tasca (força, agressivitat i destresa). Per tant, es desenvolupen atributs diferents, però que els van ser útils en aquell moment i es parla de la primera divisió del treball Societats esclavistes: quan parlem d’aquest model, ens referim al model on un grup té la capacitat de sotmetre a l’altre en condicions d’esclavitut. Està basat en la propietat dels éssers humans i és la base del model econòmic actual. És un model que ha existit al llarg de la història i va tenir el seu moment estrella en l’època del colonialisme i va ser molt important en el període de les societats agràries avançades. En aquest moment, aquestes societats tenen un gran poder de productivitat i necessitaven una elevada mà d’obra barata i productiva, per tant, es va recorrer als esclaus. No obstant, en casos com el nord-americà, la història és ben diferent (blancs-negres). És hereditari i d’adscipció i costa la mobilitat.
  Castes (Índia): la societat es troba dividida en quatre grans “castes” i dins d’aquestes es dóna l’existència de “sub-castes”. El fet de pertànyer a cadascuna d’aquestes, et dona molts beneficis o per contra, no. Darrere de cadascuna doncs, hi ha un estatus associat i l’accés als recursos tant materials com emocionals, es veu clarament reflectit. Per tant, si una persona pertanyent a una casta s’emparella amb una d’una casta inferior, aquest fet és vist com un desprestigi. Pel que fa a aquest model d’estratificació social, al llarg de la història no ha causat moltes revoltes socials (o gairebé mai). Per tant, existeix una tipologia de castes, estretament relacionada amb la seva activitat econòmica, que s’ha mantingut al llarg de la història gràcies al que estableix la religió hindú, on la mobilitat a través d’elles es dóna unicament gràcies a la reencarnació.
o Intocables (dalits): representen 1/5 part de la població, ocupant doncs la part més baixa dins del sistema social hindú. Són aquells considerats més impurs i més indesitjables. És una “etiqueta” despectiva però al llarg de la història s’ha intentat anant reduïr (gràcies a la Fundació Vicente Ferrer, per exemple) millorant-ne les seves condicions de vida. No obstant, hi ha una sobrerepresentació en aquest grup social, pel que fa als que treballen a les feines més desagradables o Campesins i treballadors (shudras) o Comerciants (vaishyas) o Guerrers i reis (kshátriyas) o Sacerdots i intel·lectuals (brahmanes) Ans el contrari, és molt complicat de mantenir i aquells qu ees troben a la casta superior (brahmanes), el que han d’intentar és no moure’s d’allà, ja que com creuen en la reencarnació donada la seva cultura religiosa, es diu que quan moren i es reencarnen el que fan es desplaçar-se entre les castes. (La sociedad de castas, religión y política en la India, Agustin Paniker) Model feudal: societat dividida entre grans estrats socials on les possibilitats de mobilitat entre aquests és molt complicada. A la part alta hi trobàvem els sacerdots, l’església i la noblesa mentre que en la par inferior hi trobàvem la resta de la població, que tenien un nivell d’acumulació molt reduït i sous de subsistència. Eren les societats amb el nivell de desigualtat més gran de la història (elits/gran massa) i el posicionament de les persones també es donava per qüestions hereditàries. A banda de l’església catòlica, la idea de que “s’havien de seguir les normes com s’ha fet sempre”, és molt important, ergo tradició. El moment en el qual comencen a sorgir les noves classes socials així com el sorgiment dels primers emprenedors capitalistes que volien una força de treball més implicada i qualificada però que no generés problemes, va fer que aquest model entrés en crisi  Model de classe: model basat en el sistema productiu capitalista i organitzat entorn a les classes socials. Es passa doncs, dels estaments de la societat feudal a una societat molt més complexa i organitzada, amb més diversitat dins de l’estructura social. Es dóna per primera vegada dins del distema capitalista, la mobilitat entre classes deguda al propi esforç. No obstant, les desigualtats segueixen existint (les conegudes bosses de pobresa) i es dóna un creixement de les classes mitjanes degut a la reducció del desnivell que es pot observar al gràfic 4. Thomas Pikkety i la seva teoria Thomas Pikkety (Clichy, França, 1971) és un economista francès especialista en desigualtat econòmica i distribució de la renda. Des de l’any 2000 és el director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) i actualment és professor associat de l’Escola d’Economia de Paris. És autor del llibre publicat el 2013 Le Capital du XXIè siècle (el capital del segle XXI) on exposa com es produeix la concentració de la riquesa i la seva distribució durant els darrers 250 anys.
En aquest llibre, Pikkety sosté que quan la taxa d’acumulació de capital creix més ràpid que l’economia, llavors la desigualtat augmenta. L’autor proposa, per evitar el que anomena capitalisme patrimonial, els impostos progressius i un impost mundial sobre la riquesa amb l’objectiu d’ajudar a resoldre el problema actual de l’augment de la desigualtat. D’altra banda, els seus treballs qüestionen de manera radical la hipòtesi optimista de l’economista Simon Kuznets, qui va establir un vincle entre el desenvolupament econòmic i la redistribució d’ingressos, ressaltant la importància de les institucions polítiques i fiscals en la instauració d’impostos i ingressos públics i per tant, en l’evolució econòmica històrica de la distribució de la riquesa.
La investigació de les estadístiques històriques realitzada per Pikkety estableix que la proporció dels ingressos de capital en l’ingrés nacional fou de 6 o 7 en el segle XIX i va caure a 2 després de la Segona Guerra Mundial i en el segle XXI va tornar a un nivell proper al del segle XIX, amb un valor de 5 o 6. D’altra banda, va trobar que a llarg termini, el retorn promig sobre el capital supera la taxa de creixement de l’economia, per tant implica que els propietaris del capital són cada cop més rics que la resta de la població.
5. Altres concepcions i gràfics Als seguents gràfics podem observar com varia el nivell de renda i com la població blanca té nivells de renda per sobra de la mitjana. En canvi, la població que té la renda més alta és la població asiàtica (sempre per sobre de la blanca) i per sota hi ha la població d’origen llatino-americà i per sota de tot els afro-americans (que mai superen la mitjana d’ingressos del país). Té una conseqüència molt important ja que s’afegeix l’empresonament de masses atès que es dona una “explosió carcelària” (augment de gent al sistema penitenciari) on la majoria són homes, pobres i negres (moltes famílies afro-americanes encapçalades doncs, per dones i moltes dificultats per tirar endavant on utilitzen com a referent aquell que està a la presó) i conseqüències socials molt importants.
“Michelle and I didn’t come from well-to-do backgrounds. We didn’t have famous families. But it wasn’t just that we worked hard. It was also that somebody made an investment in us. That’s what America did for us.” – Barack Obama TEMA 2. VIVIM A UNA SOCIETAT SENSE CLASSES SOCIALS? Què vol dir pertànyer a una “classe social”? Quin significat té avui en dia? És un concepte vàlid? Per tal de respondre a aquestes preguntes ens adreçarem als clàssics (Marx, Weber i Durkheim) i analitzarem com una mateixa idea o pregunta té diferents respostes en funció del paradigma o ideologia de partença. Aquesta lliçó també plantejarà les preguntes següents: - Són inevitables les desigualtats socials? Com garantim l’ordre social en un context de desigualtats? L’objectiu d’aquesta lliçó és analitzar el concepte de classe social a través dels clàssics de la sociologia per entendre la seva visió sobre les classes socials i els mecanismes que permeten el manteniment de l’ordre social en situacions de desigualtat o divisions socials evidents com ara les pròpies del sistema capitalista modern. Per tal d’organitzar les aportacions dels autors, en Harold R.
Kerbo (2003) ens proposa una tipologia que distingeix fonamentalment entre les teories funcionals, les teories crítiques del conflicte i les teories no crítiques del conflicte. Aquesta tipologia dels principals paradigmes en l’estudi de l’estratificació social ens ajuda a entendre diferents interpretacions d’una mateixa realitat, és a dir, ens ofereix diferents visions sobre les desigualtats socials al món capitalista.
1. Concepte de classe social i presentació paradigmàtica Una classe social és un agrupament d’individus amb posicions similars i interessos polítics i econòmics semblants atès que depenent de a quina classe social es pertany, es tenen uns interessos o uns altres.
- Com és possible el manteniment de l’ordre social en un context de desigualtat? Per què s’accepten i obeeixen les normes durant tant de temps? Com conviuen els diferents grups d’interès en una societat estratificada? És per això, i responent a aquestes preguntes, que la sociologia posseeix dos grans paradigmes pel que fa a la concepció de classes socials:   Funcionalisme: esmenta que les societats es mantenen unides perquè comparteixen una mateixa visió del món. El que és més important és l’existència dels mecanismes d’integració per assolir les normes que imperen en cada moment històric. Tothom ha de fer una “bona feina” ja que quan cadascú neix està condicionat per ser una persona de profit a la vida. El que és molt important també, és la visió holística de la societat en tant que no s’observa un grup social en concret sinó que ho veuen com un “organisme viu” on tant aquells que són talentosos com els que fan feines més rudimentàries són necessaris per al funcionament de la societat. Per tant, no es parla de persones exclses sinó de societat que necessita totes les ocupacions i tasques. Harmonia i pau.
Teòrics del conflicte: no estan d’acord amb la visió de la realitat del funcionalisme i ens diuen que aquesta suposada “harmonia” és falsa. En realitat, el que diuen és que la societat es troba dividida en molt grups i categories socials amb interessos diferents. Es basa en una forta tensió social i en grups d’interès diferent que, no obstant, acaben aprenent a conviure bé sigui per imposició (grups dominants que tenen poder d’imposar o subordinar els grups inferiors) o bé per tradició. Per tant, aquests el que fan és analitzar i entendre bé els diferents grups d’interès que hi ha a la societat i com interactuen. Una altra de les característiques d’aquests és que la societat és el context per excel·lència on es dóna la lluita entre grups d’interès. Conflicte, tensió i crispació social.
Això doncs, pot resumir-se en: - - FUNCIONALISME La societat es manté unida mitjançant consens social (valors i normes) i per tant, socialització Visió holística de la societat Els sistemes socials tenen necessitats específiques pròpies que han de satisfer per a funcionar adequadament i sobreviure TEÒRICS DEL CONFLICTE La societat es manté unida davant els interessos en conflicte (poder i subordinació o davant la múltiple divisió aprenen a cooperar) S’interessen de les parts (grups) i processos que formen les societats La societat és el context per la lluita entre classes o grups d’interès - - 2. Supòsits valoratius Arribats al punt on, tant el funcionalisme com el grup de teòrics del conflicte ens deixen clara la seva posició i el seu pensament al respecte de les classes socials, apareixen els coneguts com a supòsits valoratius on, es poden classificar en “crítics” i en “no crítics”. D’altra banda, es pot establir un quadre representatiu dels paradigmes de l’estratificació social, amb els seus conseqüents autors més rellevants.
- NO CRÍTICS La desigualtat és inevitable (cap o gaires crítiques) Desconfiança en la natura humana La sociologia ha de ser una ciència lliure de valors - CRÍTICS La desigualtat no és inevitable Visió optimista de la natura humana Les ciències humanes han d’aspirar a crear societats millors i més justes S’estableix doncs: (concretat en la taula de la següent pàgina) FUNCIONALISTES (ORDRE) CRÍTICS No hi ha autors que hagin causat impacte, per tant, no hi ha cap tesi rellevant - - - - - TEÒRICS DEL CONFLICTE - - - Societat fraccionada en grups d’interès i la única raó de cohesió existent és pel poder que tenen els grups dominants per via de la imposició Gran desconfiança en les institucions, en l’Estat, en el govern i en la classe econòmica ja que només volen defensar els seus interessos La desigualtat social és evitable i gran confiança en les persones. Altruisme, un altre món és possible.
- - - NO CRÍTICS Les desigualtats són inevitables i fins i tot són desitjables, independentment del sistema econòmic que hi hagi Gran desconfiança en la naturalesa humana. Si no es posen normes, seria la fi de la societat. La confiança ha de ser a les institucions, que són les que han de transmetre els valors adequats del comportament humà i han de vetllar per això Si les institucions fan bona feina s’aconsegueix que no hi hagin problemes de revoltes socials. S’ha d’acceptar el model d’organització social per tal d’evitar aldarulls La ciència ha de ser neutra i no ha d’estar influenciada pels paradigmes ideològics, però és impossible La sociologia ha de ser una ciència lliure de valors. S’ha de mantenir l’estatus quo dels grups dominants i fer allò impossible per afavorir la cohesió Tenen el punt en comú amb els funcionalistes de la desconfiança en la naturalesa humana. No creuen que un altre món sigui possible Per què es dóna aquesta fractura social? Com es pot aconseguir una societat millor? No ens donen receptes per a transformar la societat Intenta entendre millor la societat No hi ha grans autors que hagin tingut un gran impacte significatiu. No obstant, tenim exemples dels diferents paradigmes. Si parlem en termes quotidians, podríem relacionar: - Conservador = Funcionalista Moderat = Teòric del conflicte no-crític Radical = Teòric del conflicte crític 3. Karl Marx i la seva aportació Karl Marx (Tréveris, Regne de Prússia, 1818 – Londres, 1883), fou un filòsof, intel·lectual i militant comunista alemany d’origen jueu. Pel que fa a la seva obra, tracta diversos camps del pensament en la filosofia, la història, la ciència política, la sociologia i l’economia; tot i que no va limitar el seu treball només a la investigació, ja que a més tractar el periodisme i la política, proposant sempre en el seu pensament una unió entre teoria i praxis. Al costat de Freidrich Engels, és el pare del socialisme científic, del comunisme modern, del marxisme i del materialisme històric.
Dos dels seus escrits més coneguts són el Manifest Comunista i El Capital.
Marx és freqüentment citat, al costat d’Émile Durkheim i Max Weber, com un dels tres principals arquitectes de la ciència social moderna i ha estat descrit com una de les figures més influents en la història de la humanitat. Va néixer en una família de classe mitjana i va estudiar a la Universitat de Bonn així com a la Universitat Humboldt de Berlin, època en la que va participar com a activista polític convencent a la població per a que anessin a la revolta i que prenguessin consciència per lluitar al carrar. Molts dels seus escrits van ser titllats com a simplistes i la seva tasca periodística li va comportar molts problemes, causant que en els seus darrers dies acabés exiliat al Regne Unit, bressol de la revolució industrial.
El materialisme històric és una de les idees principals de Marx i reflecteix la idea de que hem d’entendre la societat a partir de les condicions materials de l’existència humana i com aquestes donen forma a la societat. És la manera com s’organitza la part productiva de la societat, i com aquesta acaba reflectint la part social de la societat. Per això, Marx divideix la societat en:   Infraestrucura: com està organitzada la producció de la societat i d’on surten el mode de producció i les relacions que s’estableixen en aquesta Superestructura: com s’organitza la societat en termes polítics, socials i jurídics Alguns dels elements que analitza també, dins de les relacions de producció són els termes de submissió, acaparament i riquesa, que analitza en tres moments diferents de la història. Marx creia que es produiria una crisi a la base de la societat que faria transformar el poder de les elits i la superestructura. Al sistema capitalista succeirien doncs, una sèrie de coses que farien trontollar les estructures que legitimaven el sistema. Què va passar? S’explica a partir de: - - Transformació d’una base productiva a la concentració del capitalisme, la qual s’explica a partir de que el poder se situa en poques mans i amb que es produeix cada cop un distanciament més gran entre la classe propietària i la classe obrera. Cada cop més treballadors de base i menys propietaris, on el fet d’augmentar els treballadors faria que se’n adonessin dels interessos com a classe treballadora Crisis periòdiques del capitalisme, ja que s’ha comprovat que al llarg de la història el capitalisme té pics de producció on necessita molta mà d’obra però de manera sobtada, també es produeixen èpoques en que baixa la producció i la demanda i fa que es produeixi una pèrdua de mà d’obra. Per tant, es crea un excedent de treballadors que Marx anomena “exèrcit industrial de reserva”, on s’ubiquen totes les persones que no tenen un rol específic en el sistema capitalista. Marx diu que aquest “exèrcit” és molt útil pel sistema capitalista perquè mostra als treballadors la seva feblesa, on en aquest tipus de sistema, l’única forma de guanyar és “vendre’s com a mercaderia”. Cal demostrar que si es té un bon comportament, no pots formar part d’aquest exèrcit. Considera l’atur doncs, com una justificació de polítiques i intervencions dures per a la classe treballadora i com a una manera de sotmetre. L’exèrcit, el que fa és cada vegada ajudar més a la presa de consciència de la classe treballadora i consciència de grup amb interessos que ha d’anar a la lluita col·lectiva.
La classe obrera doncs, se’n adona de la natura de l’explotació (adonar-se’n de que els empresaris estan pagant un sou que està per sota dels guanys de producció). Quan se’n adonen doncs, de l’existència de les plusvàlues (guany que obtenen els capitalistes del sou dels treballadors), passen de ser una classe en si, per ser una classe per si mateixa Així doncs, quina concepció té Marx de les classes socials?   Classe privilegiada: capitalistes, burgesos que tenen mitjans de producció Classe obrera: l’únic que té com a mitjà de subsistència és “vendre’s” en el mercat de treball La seva percepció del món era de classes que s’aguantaven i es mantenien per via de relacions de submissió. Utilitza una etiqueta que s’anomena lumpen proletariat, que fa referència a les persones sense feina, que es queden al marge del sistema productiu, i és interessant per nosaltres com aquest concepte ha inspirat el concepte utilitzat per la dreta conservadora, el conegut com a under-class o infra-classe, que serveix per a parlar d’aquells que estan fora del sistema. De forma despectiva doncs, serveix per parlar de la població afro-americana als EEUU i s’utilitza també per qualificar a les mares embarassades joves perquè es considera que són persones que tenen fills sense pensar-s’ho gaire, per tal de viure de l’Estat. Són també, gent que s’acomoda amb el que la dreta anomena “cultura de la pobresa” i a Europa per contra, es parla d’ “exclusió social” i portaria a la dictadura del proletariat on tothom és feliç i no hi ha diferències entre classes.
Com és doncs, que no es va donar aquesta gran “revolta de les classes obreres” al llarg de la història, que ha estat mencionada en diverses ocasions? - - Marx no va preveure el desenvolupament de l’Estat del benestar Marx no va preveure tampoc, el sorgiment de les classes mitjanes Es va produir l’existència dels sindicats Marx imaginava que a mida que anava creixent el sistema capitalista, aniria creixent la massa obrera però va succeir el contrari. A mida que s’ha desenvolupat el sistema capitalista, s’ha reduït el sector obrer. Als anys 70, per exemple, els treballadors representaven un 40% i a l’actualitat representen només un 15%. Per tant, l’estructura ocupacional s’ha anat desenvolupant al llarg de la història Hem acabat tots participant en un “consumisme absurd” que afavoreix una falsa consciència de tenir un estil de vida propi de les classes benestants, per tenir coses materials. Voràgine del consumisme que fa que imaginem que estem bé, quan en realitat no és així 4. Max Weber i la seva aportació Max Weber (Erfurt, 1864 – Munich 1920) fou un filòsof, economista, jurista, historiador, politòleg i sociòleg alemany, considerat un dels fundadors de l’estudi modern de la sociologia i l’administració pública, amb un marcat sentit antipositivista. Els seus treballs més importants es relacionen amb la sociologia de la religió i el govern, però també va escriure molt en el camp de l’economia. La seva obra més coneguda és L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, que fou l’inici d’un treball sobre la sociologia de la religió. Altrament, Weber va argumentar que la religió fou un dels aspectes més importants que van influir en el desenvolupament de les cultures occidentals i orientals; també, va definir l’Estat com una entitat que ostenta el monopoli de la violència i els mitjans de coacció.
A diferència de Marx, no creu en un altre món possible ja que ho veu molt difícil i per tant, el que proposa és consensuar la realitat i en una situació de molts conflictes, diu que es pot arribar a la convivència. Considera que la visió de Marx és massa simplista ja que no es pot dividir la societat només en “classe burgesa” i “classe obrera”. Per tant, la seva percepció de classe social és molt més dinàmica i reconeix que la propietat i la riquesa donen avantatges però a banda d’això, també considera que el concepte de classe social es defineix a partir de la posició dels individus en el mercat de treball (ocupació i formació que tens). A partir doncs, de la formació que tens, podràs obtenir més o menys beneficis en el mercat laboral.
Weber desenvolupà una idea de la societat més complexa i multidimensional. L’estratificació no només està relacionada doncs, amb la classe sinó que està configurada per altres dos aspectes: l’estatus i el partit. Aquests tres elements que se solapen en l’estratificació produeixen una quantitat enorme de posicions possibles dins la societat i no un model bipolar rígid com el proposat per Marx. És per això, que defineix una classe social com a un grup de persones que comparteixen les mateixes oportunitats vitals (accés a recursos) segons el poder i qualificacions que ostenten dins del mercat de treball.
Tipologia de classes socials segons Weber: - Burgesia: molta propietat i són els primers que han tingut accés a l’educació (a dalt de tot) Tècnics, funcionaris i altres ocupacions de “coll blanc”: persones amb certa formació però que no tenen propietat Petita burgesia: molt poca propietat (tot i que si) i molt poca educació Obrers: ni accés a l’educació ni a la propietat (a sota de tot) Segons Weber, també són importants:   Grups d’estatus: grups tancats que et poden ajudar en un moment de la vida i que et poden facilitar certa mobilitat social. És a dir, potser algú no disposa de molts recursos però pel fet de pertànyer a aquest grup d’estatus, ja disposa de certes facilitats. S’ha utilitzat per entendre el the American way of life, que fa al·lusió a totes les famílies que poden permetre’s certs luxes i que tenen “la vida de todo americano” i alhora d’exercir un control social, li dona un cert afegit a la persona. Només per pertànyer a aquest grup doncs, et pots permetre certes coses que si no hi formessis part, no. Per tant, es tracta de grups selectes que donen accés a privilegis concrets. Exemples: Círculo Ecuestre i Círculo del Liceo Grups de partit o poder: grups socials organitzats en defensa dels seus interessos específics com a grup. Grups de pressió per aconseguir uns beneficis concrets. Per tant, tenen un elevat nivell cultural, de poder i gran concentració de poder i acaparament Una de les aportacions de Weber és, com aconseguir que les societats cada cop convisquin més si cada cop s’està en un món més fraccionat? Gràcies a la convivència de les burocràcies. Una manera de sumar les demandes dels diferents grups d’interès es fa a través del creixement de les societats burocràtiques, que són unes organitzacions que ell considera “perilloses” perquè tenen estructures potents i sofisticades que si en algun moment passen a ser controlades per una persona, tenen un poder de dominació molt potent però en mans incorrectes poden ser molt perilloses.
Tanmateix, d’aquesta manera de pensar la vida i les organitzacions es deriven altres efectes i segons Weber, la societat burocratitzada es transforma en una gàbia de ferro per a les mateixes persones que l’han generat, i la llibertat individual queda supeditada a l’ordre col·lectiu. D’altra banda, aquesta idea dibuixa una organització burocràtica limitadora de llibertat i creativitat de l’individu, on aquesta estructura “atrapa” a la societat i ostenta més poder del que hauria de tenir.
5. Émile Durkheim i la seva aportació Émile Durkheim (Épinal, 1858 – Paris, 1917) fou un sociòleg francès. Va establir formalment la disciplina acadèmica i al costat de Max Weber i Karl Marx és considerat un dels pares fundadors d’aquesta ciència. Fou també, el creador del departament de sociologia a la Universitat de Burdeaux i va ser l’escriptor de diverses obres com ara Les Regles del Mètode Sociològic. També, va perfeccionar el positivisme que havia ideat August Compte, promocionant el realisme epistemològic el mètode hipotètico-deductiu. Per ell doncs, la sociologia era la ciència de les institucions i el seu objectiu era descobrir els “fets socials” estructurals. Fou el major exponent del funcionalisme estructuralista i les seves aportacions van servir per l’antropologia ja que segons ell, la sociologia (des del punt de vista holístic) havia d’estudiar els fenòmens atribuïts a la societat en la seva totalitat, en lloc de centrar-se en les accions específiques dels individus.
Al provenir d’una família amb profundes creences religioses, l’obra i vida de Durkheim es van veure fortament influenciades. Es va dedicar a l’àmbit acadèmic i va desenvolupar la seva activitat on, cal esmentar que no estava tan interessat en temes materials sinó que li importaven les qüestions morals. Un dels trets característics dels pensadors no crítics com ell, era el pessimisme envers la natura humana. Ell per exemple, estava plenament convençut de que sense una forta moral a la societat, les persones estaven destinades a viure en una situació totalment caòtica on podrien arribar al terme extrem de l’ “autodestrucció”.
Una de les seves principals aportacions va ser el seu treball sobre el suïcidi. La seva gran aportació és que el suïcidi no és tan aleatori com creiem sinó que té unes pautes i regularitats socials. O sigui, hi ha un determinat context social i fenòmens que redueixen la probabilitat de que una persona s’autodestrueixi. Va veure doncs, que les persones que tenen unes profundes creences religioses, són els que menys es suïciden; la institució matrimonial també ho protegeix. Va veure també, que era molt perillós un “canvi de valors”, on quan es perdien els referents de la gent, aquesta vivia un estat d’anòmia on es podia arribar a plantejar el suïcidi perquè no es tenien referents a la vida. Per ell és important, per tant, aconseguir que la gent tingui una forta moral i un sistema de valors ben regulat per evitar el caos i la desorientació que poden patir les persones.
Realitza diverses aportacions:  Conceptes de solidaritat: la seva preocupació era veure com amb el desenvolupament econòmic la gent desenvolupava vincles de solidaritat o Solidaritat mecànica: de manera espontània, tothom es coneixia i sorgia de manera natural on tots veien la vida d’una forma similar o Solidaritat orgànica: totes les persones son necessàries al formar part d’un mateix “organisme”, que és la societat. Tot i fer una tasca concreta i no veure-li sentit a la vida, tota tasca és important per al desenvolupament de la societat. S’ha de fer entendre que malgrat la divisió del treball i les diferències en l’escala ocupacional, tothom és necessari. “Mateix vaixell”    Conceptes de desigualtat: va esmentar que la desigualtat, tal i com era entesa fins el moment no era suficient i que no només es donava en unes ocasions concretes i sota unes causes concretes o Desigualtat externa: les societats més tradicionals i menys desenvolupades inqüestionablement tenien aquest tipus de desigualtats degut a la influència de les classes privilegiades. Els membres més benestants doncs, privilegiaven els membres del seu grup, les desigualtats per raons adscriptives. Acaben provocant molts conflictes i una profunda tensió social. Renega absolutament d’aquest tipus de desigualtat però esmenta que les societats capitalistes avançades, hi ha una altra mena de desigualtat que sí que és saludable (les de tipus intern) o Desigualtat interna: tenen la seva raó de ser en el talent que tenen les persones i segons Durkheim sí que és saludable, al contrari de l’altre Anticipació de les societats meritocràtiques on menciona per primer cop les societats jerarquitzades en base al mèrit, idea que resulta seductora Profunda confiança en les institucions per a que aquestes treballin pel bé comú de la moral mencionada anteriorment 6. Teoria de Davis i Moore Davis i Moore són dos autors que dins del paradigma funcionalista, a banda de Durkheim, el que ens volen dir és que les desigualtats són inevitables i fins i tot, per a la societat en algunes ocasions, desitjables. És per això que Kerbo menciona la seva teoria en la seva obra on les posicions més importants les ocupen les persones més qualificades i competents: 1. A totes les societats hi ha posicions més importants. Hem de reconèixer que la societat, tot i ser un organisme viu amb jerarquies, té ocupacions que són funcionalment més importants pel funcionament de la societat. Per exemple, el president del govern, en un principi té una responsabilitat molt més important que la funcionalitat que pot tenir algú amb menys qualificació. Per tant, implica més qualificació 2. Hi ha una quantitat limitada de persones amb talent per aquesta qualificació. Hi ha ocupacions més importants que altres, però no tothom té el talent per una cosa en concret.
Per tant, són poques les persones que poden arribar a desenvolupar certes feines 3. Transformar el talent en qualificació. A les societats meritocràtiques es necessita transformar el talent en “credencials” en base a sacrificis i estudis. Per tant, disposar d’un títol que demostri el teu talent, implica formació i sacrifici 4. Es necessiten incentius. Les persones no fan sacrificis de forma altruista. Segons aquesta teoria, la majoria de nosaltres ens sacrifiquem perquè tenim unes expectatives concretes i s’espera que se’ns recompensi per l’esforç realitzat. Accés diferencial i recompenses escasses i desitjades a la societat 5. Quin tipus de béns i recompenses? Un accés privilegiat a aquells recursos als que no tothom pot accedir. Drets incorporats a les seves posicions que contribueixen al sosteniment i benestar, com humor, diversió, autoestima i ego.
6. Quin resultat? Si s’està d’acord amb el funcionament de la meritocràcia podem dir que la desigualtat està institucionalitzada. Ens sembla que és la manera més adequada per a realitzar la redistribució de la riquesa 7. Conclusió: la desigualtat social és positivament funcional i inevitable Aquesta percepció sobre el funcionament de la societat està fortament arrelat al funcionament de les societats nord-americanes. La gent està convençuda doncs, que així s’organitza la societat. Si s’accepta aquest model per tant, s’accepten les desigualtats. En una societat amb desigualtats, aquells que estan a baix de tot, tindran unes condicions de vida determinades molt diferents a aquell que s’hi troba a dalt.
Una de les poques crítiques que van acceptar va ser l’acceptació de les “barreres” que tenen importància, com ara la institució familiar. Les famílies fan tot el possible i més per aconseguir avantatges pels seus fills. Les famílies més benestants sempre buscaran els mecanismes per donar una empenta. És per això, que els teòrics del conflicte diuen que són les classes privilegiades les que decideixen qui té més poder en el sistema i són ells els que acaben decidint la funcionalitat d’aquest.
Una altra crítica és que segons aquesta teoria, hauria d’existir una correlació entre el nivell educatiu i el nivell econòmic (a més estudis més riquesa) i la correlació no és tan perfecta. Una altra i darrera crítica és la gestió irresponsable per part d’aquells que són considerats com a “més importants”.
7. Teoria de Murray i Herrnstein sobre la intel·ligència Un altre element de la crítica és la concepció de talent. Fins a quin punt la societat permet que aflori el talent? I fins a quin punt aquest talent és important? Què és talent? Els següents autors ens expliquen com s’ha arribat a manipular el concepte de intel·ligència fins arribar al que coneixem a l’actualitat.
Charles Murray i Richard Herrnstein ens proposen una tesi a la seva obra The Bell Curve, Intelligent Class Structure in American Life, publicada el 1994 que esmenta fins a quin punt el talent és clau de l’èxit a la societat nord-americana. El talent doncs, és presentat com un factor clau per a l’èxit de les persones i per a que aquestes triomfin tant de forma social com econòmica. Per tant:    Correlació talent-èxit El talent és hereditari Si la intel·ligència és la clau de l’èxit social, el que fan és agafar una gran base de dades i expliquen les tendències que observen: o El coeficient de intel·ligència mitjà de la societat nord-americana s’ha anat reduint en els darrers anys degut a l’augment de l’entrada d’immigrants amb un coeficient intel·lectual inferior a la mitjana de la població blanca nord-americana o Altres (no s’entra en detall) Observada aquesta tendència, es realitzen tres propostes: - - Tancar les fronteres per a que el nivell intel·lectual no baixi a Amèrica Regular les ajudes per a les mares pobres. La població amb un coeficient intel·lectual més alt tenen menys criatures i la població immigrant s’ha comprovat que en té més. Per tant, consideren que és una política incorrecta i equivocada el fet de donar incentius monetaris als immigrants per fill tingut en les fronteres de l’estat americà atès que s’afavoreix a que s’acostumin a les ajudes i que tinguin més fills per tenir més diners Acabar amb les polítiques de discriminació positiva. Ho justifiquen amb que no es basen en el criteri just del talent sinó en la representació de les minories i no afavoreixen el benestar del país TEMA 3. ES COMPLEIX LA “PROMESA DEL CAPITALISME”? LA MOBILITAT SOCIAL ALS PAÏSOS INDUSTRIALITZATS Si el teu pare era un treballador manual de la indústria, quina és la probabilitat de que tu mateix/a siguis un/a treballador manual de la indústria? Quines són les possibilitats reals de gaudir d’un “ascensor social” i millorar la teva posició dins de l’estructura social? Com es poden mesurar? Per respondre a aquestes preguntes una altra vegada analitzarem com, des de diferents paradigmes, podem quantificar i ubicar quantitativament a les persones dins de l’estructura social i, finalment, com podem mesurar el grau de mobilitat social. Al final d’aquesta lliçó s’introduirà doncs, una reflexió sobre la societat capitalista actual i les oportunitats de mobilitat social.
1. El debat sobre la importància de les classes socials i la mobilitat social   Són importants les classes socials? Els estils de vida han anat canviant fins arribar al punt on no són tant importants com ho eren en temps anteriors, atesa la influència exercida pels mitjans És important parlar de mobilitat social? Perquè en principi, aquelles societats més dinàmiques, obertes, democràtiques, etc. haurien de ser més “fluides” i obertes on el que predomina és l’assoliment individual (gran promesa del sistema capitalista). “La mobilitat és la gran il·lusió legitimadora del sistema capitalista” (H. Kerbo). La promesa típica i tòpica del capitalisme és la de que tots tenim l’oportunitat d’escalar posicions i moure’ns entre els estrats socials, que “podem aspirar a més”. Una societat saludable doncs, és on la gent té oportunitats i és un indicador que tots voldrien controlar i saber si de veritat la mobilitat o fluïdesa és tan gran o menys (possibilitat d’escalar entre classes socials). Tot i així, l’anàlisi de la mobilitat social presenta un conjunt de dificultats: o La grandària relativa de les classes socials pot modificar-se amb el temps (han crescut les feines de coll blanc i les feines més qualificades) o L’essència de les classes també pot canviar al llarg del temps (no és el mateix treballar a “la Caixa” actualment i el treball al 1950) o Les conseqüències de la pertinença a una classe social també poden canviar al llarg del temps (per exemple, les diferències de renda entre classes socials poden augmentar o disminuir) 2. Owen Jones i la seva teoria Owen Jones (Sheffield – Anglaterra, 1984) és un comentarista, columnista i escriptor britànic de tendències polítiques d’esquerra. Va estudiar a la Bramhall High School i al Cheadle and Marple Sixth Form College per posteriorment estudiar a la Universitat d’Oxford, on va estudiar història i va aconseguir el Master of Arts en història dels EEUU. També, és l’autor del llibre La Demonización de la Clase Obrera (2011), on es denuncia l’estereotip negatiu que s’ha atorgat a la classe obrera per part de l’elit política i els mitjans de comunicació.
Per tant, l’autor ostenta una teoria molt interessant, on diu que es ridiculitza a la classe obrera i que es fa tal caricatura d’aquesta que ningú vol ser-ho. És doncs, la ideologia neo-liberal i els mitjans de comunicació els que fan esforços per a ridiculitzar aquest grup social per evitar entrar en el debat del que realment importa: els interessos de les classes socials. Per tant, sota el terme chav (mot anglès que fa referència a les persones de classe humil i, sovint joves) classifica els que formen part d’aquest grup. Per tant, tenim tot un grup de persones que neguen l’existència de classes socials per evitar el debat esmentat i per tant, per aquests “negacionistes”, la seva visió del món és que existeixen unes jerarquies que es fan a través de nivell de renda de les persones, que s’expliquen per l’esforç i el talent individual. El paradigma funcionalista doncs, és el que hi ha al darrere per entendre les diferències socials.
Per altra banda, tenim les persones que diuen que les classes socials són importants. Aquests ens diuen que no ens hem d’enganyar amb el concepte que l’estructura es basa només en el nivell de randa ja que és simplement un indicador més. El que reconeixen és l’antagonisme dels interessos de classe i les diferències entre les oportunitats vitals de tal manera que els negacionistes anteriors no ho reconeixen. Els interessos de dos persones i les oportunitats vitals són diferents en aquest cas. També defensen que aquell qui té pares amb una feina determinada, té unes aspiracions diferents als que tenen pares amb una feina de classe més baixa. Els que defensen la classe social, tenen una capacitat explicativa dels fenòmens socials més grans (NINIS). Té sentit i és important tenir en compte la categoria de classe social per entendre els fenòmens socials i per contra, els altres no.
3. Diferents visions sobre la mobilitat social PARADIGMA FUNCIONALISTA Els funcionalistes no estan d’acord, a primeres, amb el concepte de classe social i creuen que hi ha diferències però amb un gran nivell d’apertura (possibilitats de mobilitat). La visió que tenen doncs, és que les persones les podem ordenar en base a dos criteris importants:   Prestigi: en funció de com s’esforça la gent (credencial), les recompenses obtingudes són la possibilitat d’adquirir aquest prestigi. En una jerarquia social, qui es treu una carrera, per exemple, té més prestigi que qui no La importància de les ocupacions pel funcionament de la societat i el grau d’importància d’aquestes Per exemple, segons la visió funcionalista, un escombriaire té menys prestigi que un metge ja que funcionalment, un metge ha de situar-se en un estrat més alt perquè la seva feina té més responsabilitat (ocupació) pel que fa a la societat. No obstant, com no ens proposen classes socials, de quina manera es mesura la mobilitat segons aquest paradigma? A partir de les escales de prestigi ocupacional.
Aquestes, van sorgir després de la II Guerra Mundial als EEUU (el capitalisme dóna més oportunitats que el comunisme?), sota el concepte de que a mesura que les societats anaven evolucionant, tenien més capacitat de mobilitat. El 1947 es va realitzar una enquesta on la gent va haver d’ordenar diverses professions segons el prestigi i la ocupacionalitat que creien que tenien. D’aquesta manera, van confirmar la hipòtesi de que les persones socialitzades dins del sistema capitalista, compartien la mateixa idea del món. A la taula següent, es pot observar el resultat d’aquesta enquesta: També, van fer un altre experiment on van anar a una presó i van preguntar als reclusos que quina concepció tenien del prestigi (i es va poder observar que opinaven que els governadors estaven a dalt de tot i els advocats a baix de tot, perquè aquests últims no havien estat capaços de treure’ls de la presó). La OIT (Organització Internacional del Treball) i altres autors, han elaborat diferents escales que diuen quina jerarquia tenen les diferents ocupacions (segons països) i on es poden veure com es classifiquen les ocupacions. Aquestes escales doncs, tenen present el nivell educatiu mitjà que requereixen les diverses ocupacions, així com el salari percebut.
Un dels altres problemes de la mobilitat és que hi ha moments (generacions) on és molt més gran que en altres. Per exemple, aquells que tenen els pares socialitzats en temps de dictadura i ells són els primers que s’eduquen en llibertat i escola pública (exemple posat per la M.José). Per tant, sorgeixen dos conceptes: mobilitat absoluta i mobilitat relativa, on la que és realment important és la mobilitat relativa. D’altra banda, la fluïdesa social ens esmenta fins a quin punt una societat ofereix possibilitats reals de mobilitat. Així doncs, la diferència essencial entre la mobilitat absoluta i la mobilitat relativa és que la de caire relatiu es calcula independentment dels canvis en l’estructura ocupacional.
PARADIGMA DEL CONFLICTE Apareixen dos teòrics del conflicte essencials en el que a la mobilitat social es refereix.
Aquests són:   Neo-marxistes: Erik Olin Wright Neo-weberians: John H. Goldthorpe Aquests, esmenten que el sistema capitalista tard o d’hora caurà, tot i que fins el moment no s’ha donat. Això doncs, es deu a diverses raons: - - - La realitat de que han aconseguit unes millors condicions de vida que han fet oblidar les concepcions de classe obrera, però sobretot per la “deriva consumista de la classe obrera” Com la publicitat de masses ha fet creure a la massa obrera que pot beneficiar-se dels fruits del capitalisme a través del consum aguantant condicions de vida deplorables, sempre amb aquesta “esperança” de poder consumir més D’alguna manera, en comptes de reivindicar unes millors condicions de vida, et fan creure que et beneficies a través del sistema capitalista i la gent adopta una posició molt conformista i no s’acaba de desenvolupar la consciència de classe Tot i això, les classes socials existeixen i tenen interessos antagònics Erik Olin Wright (Berkeley – California, 1947), és un sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític. Les seves majors contribucions estan relacionades amb la seva revisió de la teoria marxista de les classes socials, així com amb el seu esforç per dur aquesta revisió teòrica cap al terreny de la investigació empírica. Els seus estudis tenen com a base l’estimació comparativa, que ha sigut d’enorme utilitat per comprendre els fenòmens dels EEUU o, en l’àrea pròpiament de la teoria sociològica, entendre la tesi de Talcott Parsons des d’una visió contemporània. Altrament, és membre del consell editorial d’una revista política i és l’actual president de l’AAS (American Association of Sociology).
A l’hora de definir les classes socials, té en compte: - Grau de control de la persona sobre les inversions o capital monetari Control dels mitjans físics de producció Control sobre la força de treball, poder o autoritat que es pot exercir Tot i que, també té en compte altres tres elements: - Fins quin punt un individu té control en la producció i en les tasques realitzades Quin marge de presa de decisions té l’individu i quin és el seu marge d’intervenció Fins quin punt té responsabilitats en tasques que fan referència a la supervisió Wright parla dels Shmoo, figures que sorgeixen del còmic en forma de tira satírica apareguda en diversos diaris dels EEUU, escrites i dibuixades pel dibuixant Al Capp (19091979). Els “shmoos” doncs, eren fabuloses criatures que criaven de manera exponencial, sense consumir res, per proporcionar tot el que la humanitat podria desitjar. És un concepte utilitzat per Wright en el seu llibre “Class Counts” per tal d’il·lustrar l’antagonisme en els interessos de les classes dels capitalistes i els treballadors.
Per tant, l’autor demana que ens podem en el supòsit d’imaginar-nos una societat típica marxista on hi ha dualitat de classes: capitalista i obrera. La classe capitalista decideix posar una empresa i el primer raonament que es fa és “vaig a buscar un poble on visqui gent ben miserable i pobre per posar la fàbrica i com la gent està tan malament, per pocs diners estaran disposats a treballar i en traurem un bon rendiment”. Una vegada s’ha posat aquesta fàbrica, esdevé un succés molt curiós, que és l’aparició dels shmoos, que tenen una capacitat miraculosa de reproduir-se en els béns bàsics per a l’existència humana. Si tu tens un shmoo, es podrà convertir en tot allò que necessites per a la teva existència, tot i que mai seran productes de luxe. El que és interessant, és el que ens vol fer reflexionar l’autor: les conseqüències de l’aparició d’aquestes criatures entre les classes socials:    Escenari en el qual els shmoos es reprodueixen sols en el nivell de subsistència (alimentarte i vestir-te). Aquest fet, tindria un impacte positiu en les relacions de classe en ambdues classes. En la classe obrera, seria positiu perquè s’augmenta el poder de negociació (si no em dones d’aquí en amunt no treballo, tinc poder per negociar amb tu) i pel capitalista, li està bé perquè (com jo abans et pagava 50, et segueixo pagant 50 i si vols més vine a treballar amb mi) Escenari en el qual els shmoos es reprodueixen a nivell de superabundància, on tots tindríem mansions, iots, luxe, etc.
Escenari en el qual els shmoos es reprodueixen a nivell intermedi. Wright vol il·lustrar que a mida que els shmoos van donant més nivell adquisitiu i més cobertura a la població i a la classe obrera, augmenta el seu poder de negociació i va totalment contrari als interessos de la classe capitalista. Aquesta, es queda amb menys poder de negociació i es redueixen els beneficis i la capacitat d’explotació. Mostra com els interessos que tenen les classes socials són antagònics i denuncia que el que fan els governs neo-liberals és donar shmoos als de dalt, i no tant als de baix BURGESIA PETITS EMPRESARIS DIRECTIUS I SUPERVISORS - Propietaris PETITA BURGESIA SEMI-AUTÒNOMS I ASSALARIATS PROLETARIAT - Classe mitjana - Classe obrera Classes: Burgesia, proletariat i petita burgesia Posicions contradictòries en les relacions de classe: directius i supervisors, petits empresaris i semiautònoms i assalariats En aquest quadre, Wright exposa les diferents classes que planteja (obrera, mitjana i propietaris) amb els seus conseqüents sub-grups. Per tant, també es poden observar quines són les posicions contradictòries. D’altra banda, es dedica a recollir iniciatives que representen una alternativa al capitalisme, és a dir, noves solucions per veure altres normes per poder conviure que no es regeixen dins del sistema capitalista. Alguns exemples són: - - - Monedes socials: funcionen d’una manera alternativa als diners establerts pel marc capitalista i de la forma en com els entenem, és a dir, el seu valor, els diners establerts per la zona euro, etc. Són doncs, iniciatives impulsades en barris pobres com ara segells per patates, etc.
Banc del temps: intercanvis de temps entre individus en el qual es realitzen tasques. Un exemple seria fer de cangur a un nen a canvi de (no diners) que a qui se li ha cuidat el nen, vingui a casa meva a netejar. Són impulsades per cooperatives de consum responsable Micro-mecenatge John H. Goldthorpe (Great Houghton – Regne Unit, 1935), és un sociòleg britànic i emèrit del Nuffield College d’Oxford. Treballa en àrees d’estratificació social, macrosociologia i recentment de consum cultural. Ha contribuït en la comprensió de la mobilitat social i el seu treball en classe social és una de les aproximacions estàndard per classificar les classes a la sociologia. És membre de l’Acadèmia Britànica i té estudis destacats sobre les teories de Raymond Boudon.
Aquest autor, esmenta que les oportunitats que hi ha darrere de cada classe social són molt diferents perquè tot allò que hi ha implícit en cada classe social és molt important. Ens fa una tipologia de classes socials, on té molt en compte la situació de les persones en el mercat de treball i també té en compte l’autoritat i el control del procés de producció. Cal esmentar també, que la majoria d’estudis posteriors es basen en aquesta tipologia:    Classe de serveis: professionals, directors, administratius, supervisors de coll blanc i propietaris de capital Classe intermèdia: altres treballadors de coll blanc com els venedors, treballadors dels serveis, petits propietaris (agricultors o ramaders), autònoms (que no tenen treballadors al seu servei) i tècnics de grau mitjà i supervisors de treballadors manuals Classe treballadora: ocupacions fonamentalment manuals (siguin o no qualificades) També, Goldthorpe va realitzar un estudi a Anglaterra i Gales el 1975, el conegut com a Oxford Mobility Study. Aquest estudi, així com d’altres posteriors, es va realitzar només tenint en compte als homes i esmenta els canvis en la classe social entre pares i fills (mobilitat intergeneracional): Classe d’origen: SERVEIS pare als INTERMÈDIA 16 anys i TREBALLADORA fill SERVEIS 731 857 787 INTERMÈDIA 322 1140 1386 TREBALLADORA 189 1109 2915 Podem establir doncs, una clara diferència entre els dos autors anteriors:   Per Wright les posicions dins de l’estructura de classes socials, aquestes depenen de la possessió de propietat econòmica, control i autonomia en el procés de producció Per Goldthorpe les posicions socials representen diferències en els recursos o “oportunitats de vida” per accedir a l’educació i als béns de consum. El més important no és la propietat econòmica sinó les qualificacions i l’experiència en el mercat de treball Segons Harold R. Kerbo, defineix una classe social com un grup de persones que comparteixen interessos objectius comuns en el sistema d’estratificació social i ens recorda que la classe social no només son “diners”, sinó que s’han d’utilitzar més criteris, com ara l’ocupació, l’autoritat o la relació de propietat. Esmenta doncs, que s’han de rebutjar les definicions de classe social basades en una única dimensió de la desigualtat. Ell proposa tres dimensions i en resulta la tipologia següent: CLASSES SOCIALS ALTA CORPORATIVA MITJANA TREBALLADORA BAIXA OCUPACIÓ DIMENSIONS AUTORITAT ALTA ALTA ALTA-MITJANA MITJANA-BAIXA BAIXA ALTA ALTA MITJANA BAIXA BAIXA RELACIÓ DE PROPIETAT PROPIETARIS NO NO NO NO 4. Les taules de mobilitat social Una taula de mobilitat social és el creuament entre les característiques de la teva família d’origen i les teves pròpies característiques, on apareixen diversos tipus de mobilitat. També s’anomenen “taules origen-destí”: Mobilitat descendent Immobilitat Mobilitat ascendent Aquest, és un exemple de taula de mobilitat on, a tant a la part esquerra com a la superior de la taula (no s’han pogut dibuixar) hi ha els nombres del 1 al 3 corresponent a cadascun dels quadrats. La franja esquerra (escriure) fa referència a les classes socials d’origen i la franja superior a les classes socials de destinació. És per això, per exemple, pel que si la classe d’origen és la 1 i la de destinació també és la 1 es produeix immobilitat i si es produeix un origen a la 2 i una destinació a la 1, es produeix una mobilitat ascendent.
Vegem-ne algun exemple real: SERVEIS INTERMÈDIA CLASSE TREB.
TOTAL SERVEIS 731 322 189 1242 INTERMÈDIA 857 1140 1109 3106 CLASSE TREB.
787 1386 2915 5088 TOTAL 2375 2848 4213 9436 Font: Breen i Rottman (1995). Taula de mobilitat social en base a 3 classes: homes, Anglaterra i Gal·les (1972) Ara bé, com es treballen? Si es fa un percentatge per files, segons destinació, obtenim les probabilitats d’entrar a una classe determinada (taula de sortida): SERVEIS INTERMÈDIA TREBALLADORA SERVEIS 59 28 15 INTERMÈDIA 26 37 27 TREBALLADORA 15 36 57 TOTAL 100 100 100 Això vol dir que un 15% de les persones en la classe de serveis tenen un pare de classe treballadora. També, per exemple, que un 59% de les persones de la classe de serveis tenien el pare de la classe de serveis, és a dir, que no s’han mogut de classe.
Si es fa un percentatge per columnes, segons origen, obtenim un índex de la heterogeneïtat de cada classe (taula d’entrada): SERVEIS INTERMÈDIA TREBALLADORA TOTAL SERVEIS 31 36 33 100 INTERMÈDIA 11 40 49 100 TREBALLADORA 4 26 69 100 Això vol dir que la classe de serveis és la més heterogènia (diferent) perquè és en la que els valors atorgats a les tres classes s’assemblen més. També doncs, podem dir que la classe treballadora és la més homogènia.
No obstant, per a l’anàlisi de la mobilitat social s’utilitza el terme anglès “ODD” (oportunitat relativa), que en l’anàlisi de la mobilitat de classe és la probabilitat de passar d’una determinada classe a una altra.
5. Tipus de mobilitat   Mobilitat absoluta: deguda al canvi en l’estructura d’ocupacions. Per exemple, algunes ocupacions desapareixen o n’apareixen de noves degut al progrés econòmic Mobilitat d’intercanvi: com diferents orígens de classe influencien la mobilitat, les desigualtats en les oportunitats de mobilitat que es desprenen dels diferents orígens socials.
Segons el teu origen social doncs, tens diferents oportunitats de mobilitat, ja que cada origen proveeix a la gent amb diferents recursos per a la mobilitat, com ara qualificacions formals, llaços de parentiu o relacions d’amistat Per tant, una societat igualitària és aquella que mostra altes taxes de mobilitat, cosa que significa que la gent té oportunitat de moure’s entre els estrats socials. No obstant, cal distingir entre la mobilitat deguda a: - Canvis estructurals: conseqüència de la mobilitat absoluta, que s’analitza mitjançant la taula de mobilitat, mirant els canvis en l’estructura de classe al llarg del temps Mobilitat relativa: conseqüència de la fluïdesa social, que s’analitza mitjançant les oportunitats relatives (ODDs) És per això, que es diu que les classificacions de classes socials presenten alguns problemes: - - Normalment s’utilitza l’home com a referent únic per derivar la classe social ja que a les parelles “de dos ingressos”, l’ocupació de la dona pot ser igual o més important que la del home Quan ambdós membres de la parella pertanyen a classes socials diferents, seria més adient assignar classe per individu Cada vegada és més comú trobar llars encapçalades per dones: com es classifiquen? La majoria de les classificacions es basen en la unitat familiar, en comptes de l’individu 6. L’estudi de Robert Erikson i John H. Goldthorpe (The Constant Flux) Fins a quin punt la mobilitat relativa és alta en un país o en un altre? En aquest cas, foren els sociòlegs Erikson i Goldthorpe, els que van realitzar un estudi publicat l’any 1993 en un llibre anomenat The Constant Flux. Aquest estudi es troba definit al mateix llibre com: This study of social mobility within the developing class structures of modern industrial societies is based on a unique data-set constructed by the authors. It focuses on the Western and Eastern European experience of social and economic growth after Second World War, but also examines the experiences of the United States, Australia and Japan. In combining historical and statistical analyses of both trends in mobility and of cross-national similarities and differences, the authors show that wide variation at the level of observed mobility coexists with a surprising degree of constancy and commonality in underlying paterns of social fluidity.
Per tal de comprovar si la tesi del “somni americà”, on EEUU és un país on les possibilitats de mobilitat són molt altes, es va realitzar aquest estudi. A partir d’aquesta idea, aquests autors agafen diversos països amb diferents tradicions de pensament pròpies per poder veure si les taxes de mobilitat eren molt diferents o semblants. Van veure doncs, que el “somni americà” no existia ja que no són més altes les possibilitats als EEUU que a cap altre país. També, van veure que els règims amb Estat del Benestar tenen un component explicatiu molt important. Van veure doncs, que els països social-demòcrates (amb un sistema de redistribució de la renda molt més elevat) són països amb possibilitats de mobilitat molt més altes i més possibilitats per ensortir-se’n. És doncs, un somni que “ens han venut” però que no es correspon amb la realitat, tesi principal que defensa el llibre.
7. L’estudi de Peter M. Blau i Otis Duncan Els estudis d’assoliment agafen dades de les persones a nivell individual per intentar respondre la pregunta “què és el que fa que a la gent li vagi bé la vida?” i d’altres preguntes per l’estil. Un dels estudis que va ser pioner en aquest camp fou del de Blau i Duncan, que va recollir les característiques dels joves: - Nivell educatiu Primera feina significativa Nivell educatiu del pare i educació Aquest estudi va ser pioner en el seu moment i arriba a dues conclusions molt importants: 1. Positiva: troben una correlació molt alta entre el nivell educatiu de la persona i la categoria laboral d’aquesta. És a dir, contra més estudis tens, més probabilitats tens de trobar bona feina 2. No tan positiva: el nivell educatiu dels pares està molt correlacionat amb el nivell educatiu dels fills. La teva educació importa però primerament està determinada per la dels teus pares, de tal manera que la família té un paper i influència molt important en les decisions que tu acabes prenent en un futur El que preveu aquest estudi és que la família exerceix un paper molt important a través de les expectatives. Aquells de classe obrera s’esforçaran perquè els seus fills estudiïn tot i que si no arriben a la universitat tampoc s’enfadaran perquè són feliços malgrat que els de classe alta esperen que els seus fills igualin o superin les seves expectatives ocupacionals, però sense rebaixar-les.
8. El model de Wisconsin, Pierre Bourdieu i l’anàlisi qualitatiu mal realitzat Aquest model esmenta fins a quin punt el nostre coeficient d’intel·ligència és capaç de preveure el nostre potencial, així com la influència de les notes o qualificacions rebudes al llarg de la nostra etapa educativa. Per tant, malgrat que s’han anat ampliant els sistemes educatius, no han estat capaços d’esborrar el poder que tenen les famílies sobre les decisions dels infants (punt anterior).
Un dels mecanismes d ela reproducció de classes es dóna a través de les expectatives. Algú doncs, socialitzat en una classe baixa veu les coses de forma diferent a algú que s’ha socialitzat en un context de classe mitjana o alta. Com es transmet aquesta desigualtat a través de la classe? Què hi ha darrere de les classes socials, més enllà de les aspiracions? Pierre Bourdieu esmenta que la família, a banda de capital monetari, aporta als infants tres tipus de capitals: - - - Capital simbòlic: el fet de no disposar de diners físics o liquiditat però per contra, disposar d’un estatus molt més alt que et diferencia de la resta. Per exemple, tenir un cognom concret, pertànyer a una família aristòcrata, etc.
Capital social: no és un capital que dóna un rendiment econòmic tangible. És el conjunt de xarxes socials que pot mobilitzar un individu en un moment donat. Dos tipus: o Llaços forts: relacions amb els que veus sovint, com ara la família, els veïns....
o Llaços febles: relacions amb els de caire llunyà però que en un moment donat et poden ajudar a fer un salt important. Un exemple seria aquell “conegut” que et recomana per aconseguir una feina determinada. Són els llaços realment importants del capital social Capital cultural: es conforma a través dels teus costums i hàbits de consum cultural que ajuden a moure’t en determinats contextos socials. Permet “navegar” millor dins del sistema educatiu, millor mobilitat en un esdeveniment concret, etc. També, parla de l’alta cultura, que és allò que t’ensenyen des de petit i és considerat com a “correcte”, és a dir la música clàssica, els coneixements musicals, la dialèctica correcta, coneixement artístic, etc.
Per l’autor hi ha una correlació important entre els tres tipus de capital, però el que és realment rellevant és la transmissió d’igualtats socials enteses en que el capital entès com a “diners” no és el més important.
Es realitza doncs un anàlisi qualitatiu sobre les mobilitats socials però és un estudi que presenta certes incorreccions. Amb aquest estudi es volia veure fins a quin punt uns joves estudiats de classe obrera havien tingut accés a l’ “alta cultura”, entesa segons la tesi de Bourdieu. En aquest anàlisi es van estudiar 45 persones mitjançant entrevistes en profunditat i la posterior reconstrucció de les trajectòries laborals. Per tant, sota la hipòtesi de la socialització en la cultura de classe obrera influència les trajectòries laborals, s’estableixen uns indicadors concrets amb un poder explicatiu: - Presència de llibres, diaris i revistes a la llar Visites a museus i llibreries Assistència al cinema, al teatre i a concerts Lliçons de música i dansa Consum de TV diari Llegir contes als infants quan són petits i ajudar-los a fer els deures, mantenir discussions intel·lectuals amb pares o germans Un cop finalitzat l’estudi qualitatiu s’obtenen uns resultats: - 2/3 dels entrevistats mai havia tingut accés a l’ “alta cultura” 2/10 havien experimentat només 1 dels ítems anteriors Cap dels entrevistats havia gaudit de més de 3 ítems Per tant, es diu que aquest estudi està mal realitzat perquè es va arribar a una conclusió sense comparar-lo amb un altre grup d’individus. És a dir, és un estudi no comparatiu. El resultat que dóna es que les nostres aspiracions les desenvolupem dins de la nostra classe social.
D’altra banda, va néixer una iniciativa a Espanya, la coneguda com a Fundació Princesa de Girona (desembre del 2015) que consisteix en un programa anomenat “apadrinant el talent” i està adreçat a universitaris de primera generació (persones que tenen per primera vegada estudis universitaris a la seva família). Són totalment conscients doncs, que aquesta persona tindrà més dificultats d’inserció en el mercat laboral i el que s’opina és que una persona de classe mitjana-alta “coneix món” i es mou en diferents ambients. El que fa aquest programa és un assessorament de 6 mesos per treballar l’autoestima, les competències, etc. per afavorir la inserció laboral d’aquestes persones.
9. L’aportació de Robert Putnam Robert Putnam en la seva obra Our Kids – The American dream in crisis, agafa un equip de col·laboradors, estudiants i de classe obrera i els envia al carrer. Els envia a un centre comercial i els intenta convèncer de participar en aquest llibre. Els demana certes coses com ara quins havien estat els seus referents, etc. Per contra, va a un altre barri i interroga a gent benestant amb les mateixes preguntes. És per això, que en aquest llibre combina l’anàlisi qualitatiu i quantitatiu realitzant tot un seguit de gràfics: En aquest gràfic, Putnam pregunta als pares fins a quin punt transmeten al seus fills la importància de la “obediència” i “independència”, o totes dues. Relacionat amb el nivell d’estudis dels pares i els valors que transmeten doncs, s’obté que quant més estudis tenen els pares, més “independència” transmeten. És un estudi molt subjectiu ja que les famílies de classe mitjana-alta per exemple, li donen molta importància al fet de “seure a taula” i parlar.
En aquest gràfic, s’hi reflexa fins a quin punt les famílies estimulen a l’infant a “parlar educadament”. Els professionals liberals fan molta feina per animar als infants a parlar educadament, quan per contra, aquells que depenen de les ajudes socials (welfare), no disposen d’aquesta empenta per part dels pares a fer-ho. Aquests doncs, diuen que aquests valors ja els ensenyarà l’escola, mentre que els professionals liberals són els que s’encarreguen de fer-ho ells com a pares.
Aquest gràfic mostra quant de temps dediquen els pares ala “cura de qualitat” o quant de temps dediquen a les activitats que estan relacionades amb l’estimulació de l’infant, com ara fer els deures amb ell, llegir-li contes, etc. Major distància entre les classes socials i el que s’observa és que des de 1980 fins el 2013, el nombre de minuts que dediquen els pares amb estudis de secundària o més, és molt més elevat que el que dediquen els pares amb un nivell d’estudis inferior. Com es treballa més per guanyar més diners, teòricament es té menys temps per poder-te dedicar als fills.
Deleguen aquesta tasca a les escoles, fet que la classe mitjana no.
Aquest gràfic mostra l’accés a les activitats extraescolars. A partir dels anys 80 ha augmentat la diferència on les famílies de categoria social baixa tenen un accés a les activitats extraescolars molt més baix que les famílies benestants. Precarització laboral però es té present que aquest tipus d’activitats tenen un component socialitzador molt important. Es produeix a partir dels anys 80 perquè fins aquest moment, aquests serveis eren gratuïts o finançats públicament mentre que a partir d’aquesta data es privatitzen en la seva completesa. Quan l’economia familiar va malament, és doncs, en el primer que es “retalla”.
Altres gràfics: TEMA 4. HI HA DESIGUALTATS DE GÈNERE A LA SOCIETAT ACTUAL? (NO SÉ SI ENTRA) Hem assolit la igualtat efectiva entre homes i dones? Segons la directora de l’Institut Basc de la Dona-Emakunde, Maria Silvestre, els joves “no són conscients” que perviu la desigualtat entre homes i dones perquè creuen “aconseguida la llei, aconseguida la igualtat”, però és un error: viuen un miratge d’igualtat. Què té de veritat aquesta afirmació? L’objectiu d’aquesta lliçó és explicar la diferència entre el concepte de gènere i sexe, així com analitzar l’origen de les desigualtats de gènere i els estereotips de gènere. Al final d’aquesta lliçó es debatrà sobre si és desitjable eliminar les desigualtats de gènere i quins serien els mecanismes per assolir una societat amb igualtat efectiva entre homes i dones.
Els mitjans de comunicació tenen un pes important en les desigualtats d’aquest tipus ja que ens venen un model de dona ideal basat en el masclisme i el model de dona que aquest té. Aquestes expectatives han anat canviant però, amb els canvis generacionals tot i que ens segueix limitant i l’ideal és que no existissin.
1. Diferència entre sexe i gènere El sexe s’entén com el conjunt de peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideixen els individus d’una espècie en mascles i femelles i fan possible entre ells, mitjançant els adequats processos de conjugació o fecundació, una periòdica modificació genètica. (DIEC) Per contra, el gènere fa referència a la construcció social i cultural de la identitat femenina i masculina, que pot canviar en funció del context social. És per això doncs, que l’eminent diferència és que el sexe té arrels biològiques mentre que el gènere s’entén com a construcció social.
Els éssers humans no es constitueixen com a dones o com a homes, únicament en funció del sexe i aquesta és la base donada per la biologia però sobre aquesta base es construeix la identitat de gènere, que té una naturalesa de caràcter social ja que les societats han creat sistemes de rols i patrons de comportament diferent per a “homes” i per a “dones”.
Aquests patrons de comportament doncs, són els gèneres, els quals a través de la història no són invariables, sinó que presenten una àmplia variabilitat, tant per èpoques com per cultures.
L’únic que s’ha mantingut invariable a través de totes les societats és la diferenciació del gènere femení al gènere masculí. Els gèneres constitueixen sistemes d’identitats i comportaments que introdueixen una forta limitació en les possibilitats de desenvolupament humà i forcen a adaptarse a patrons que no sempre es corresponen a les seves capacitats i desitjos, tant per als homes com per a les dones.
Les característiques de sexe i gènere es troben en cada individu profundament interrelacionades i s’influeixen mútuament des del naixement. El sistema sexe-gènere constitueix un ordre de construcció de les identitats femenines i masculines, ordre que introdueix per a tots els individus tant determinacions com limitacions en totes les dimensions de la vida: aspectes relatius al cos, al seu desenvolupament i possibilitats tant en aspectes psíquics, socials o polítics.
En les societats històriques hi ha una altra característica invariable: el fet que sempre el gènere masculí és considerat superior al femení i per tant, s’estableix una jerarquia entre els individus segons el seu sexe, la qual suposa un accés molt divers als recursos i poder. És a dir, el sistema sexe-gènere és, més que un sistema d’organització de les identitats, un sistema de poder que determina que les dones estiguin en una posició subordinada respecte dels homes, el conegut com a patriarcat.
És per això que s’atribueix: - Atributs de masculinitat: força, seguretat, lideratge, fermesa...
Atributs de feminitat: bellesa, empatia, sensibilitat, tendresa...
Per tant, el seu ús emfatitza el fet que les diferències observades a la societat no s’expliquen per les diferències biològiques entre homes i dones, sinó per les diferències en la construcció social de les identitats femenines i masculines.
Els homes en general doncs, tenen l’estereotip de que són competents i eficaços en tasques que requereixen un esforç físic, mentre que les dones han de ser agradables i tenir cura. És doncs, quan es donen els estereotips, que creen normes de gènere i transmissió de valors. Es produeix doncs, com a conseqüència la discriminació indirecta que implica activar l’imaginari.
2. Crítica feminista a la sociologia convencional S’estableix una crítica de caire feminista a la sociologia convencional, estudiada fins el moment i present en temes anteriors d’aquesta assignatura. Aquesta crítica esmenta que: - Tradicionalment s’ha preocupat més pels homes i per les implicacions de les teories d’aquests Gran part dels resultats obtinguts de les investigacions s’han fet amb mostres d’homes i s’han volgut generalitzar al conjunt de la població Els àmbits o temes més propers a les dones freqüentment es passen per alt o no es consideren prou importants Quan les dones s’inclouen a la recerca es fa de manera distorsionada o masclista Que les variables “sexe” o “gènere” sovint no es consideren variables explicatives Quan s’inclouen les variables de sexe o gènere es fa de manera automàtica, ignorant el fet que les teories utilitzades són les que han justificat la subordinació i l’explotació de les dones És per això que l’estratificació social per gènere es preocupa per qüestions com ara: - Fins a quin punt el gènere determina les oportunitats de vida? Quines són les magnituds de les diferències de gènere a la nostra societat? Com es reprodueixen les desigualtats de gènere a la nostra societat? 3. La socialització de gènere i altres conceptes clau Les identitats de gènere són, des d’aquesta perspectiva, les construccions socials que en un context donat, es fan els individus en base a una diferenciació sexual dicotòmica. Podria ser un sinònim del terme rols de gènere però que, en qualsevol cas, emfatitza el caràcter individual i de definició de la personalitat dels individus que incorpora el procés de socialització, en tant que “l’exercici de qualsevol rol a la societat va lligat a una certa identitat” (Berger 1995: 122). En un marc patriarcal aquestes identitats són intrínsecament sexistes, desiguals, esbiaixades, en tant que limiten les possibilitats dels individus i defineixen una relació de poder.
El procés de socialització és aquell procés a través del qual un infant aprèn a esdevenir membre actiu de la seva societat i descobreix qui és ell a mesura que va aprenent com és la societat (Berger 1995: 123). En aquest sentit, els infants, reconeguts com a nens i com a nenes, aprenen a jugar el rol que els pertoca, a base d’aprendre “el rol de l’altre”, i és que “la funció sociopsicològica bàsica de tot joc consisteix en adoptar les aparences de tota una sèrie de rols socials amb els que els infants descobreixen progressivament la significació dels rols en els que han estat assignats ells (Berger 1995: 124). I és que el “joc simbòlic reprodueix el món on vivim i així esdevé un element prioritari en la reproducció de les relacions socials basades en la distribució d’activitats i comportaments en funció del gènere, per la qual cosa el paper del personal educador serà fonamental per vetllar perquè la distribució de joguines i la participació en els jocs fomentin relacions igualitàries allunyades de la reproducció d’estereotips i rols de gènere” (Generalitat de Catalunya 2010: 8). Les pautes de Peter Berger ens serveixen per il·lustrar com els infants van integrant de manera subtil i inconscient els rols socials, entre ells, el gènere, que s’integraran en la seva identitat i passaran a formar part del “món donat per descomptat”.
Els estereotips de gènere o també anomenats estereotips sexuals o sexistes, són construccions culturals que assignen de manera desigual i discriminatòria, diferents papers, actituds i característiques a cada un dels gèneres. Aquests estereotips fixen un únic model de ser home i de ser dona vàlids socialment, i a partir d’aquesta imatge arquetípica construïda s’estableix un sistema desigual de relacions.
D’altra banda, el llenguatge contribueix a configurar la nostra manera de relacionar-nos amb la realitat, i aquest no és neutre ni objectiu, sinó que ens l’imposa el grup social encarregat de la nostra socialització. En aquest sentit, el llenguatge construeix realitats i cal tenir present doncs, que en “un món on el llenguatge i posar nom a les coses és poder, el silenci és opressió i violència” (Adrienne Rich 2008: 29). Però el sexisme no està en la llengua sinó en la seva utilització. Un ús sexista del llenguatge és aquell que invisibilitza el gènere femení o que l’anomena de manera estereotipada, a partir de diferents estratègies. En aquest sentit, un ús inclusiu del llenguatge podríem dir que és aquell que d’una manera activa dóna visibilitat al gènere femení de manera no estereotipada, i en cas que sigui necessari cerca les estratègies necessàries per aconseguir-ho.
La perspectiva de gènere és aquella que s’aproxima a la realitat des d’una mirada que reconeix la força coercitiva dels gèneres i les seves relacions de poder. Per tant, reconeix que les relacions de desigualtat entre els gèneres s’expressen en els diferents àmbits de la vida de les persones i per tant, reconeix la necessitat d’una revisió d’aquestes que permeti reconstruir-les des d’una perspectiva deconstruccionista que trenqui amb els estereotips existents.
La desigualtat per raó de gènere és aquella que deriva d’aquestes relacions de poder patriarcals que situen la relació entre els gèneres de manera subordinada. En un món patriarcal i androcèntric, la desigualtat per raó de gènere es troba en el sí de la majoria dels àmbits de la vida, desigualtats que cal eliminar tot integrant de manera activa la perspectiva de gènere a tots els àmbits, començant per l’escola.
Existeixen dos tipus de discriminació: - Discriminació directa Discriminació indirecta La primera fa referència a la situació en la que es troba una persona que és tractada de manera menys favorable per raó de sexe que en una altra situació comparable. No obstant, la segona fa referència a la situació en que una pràctica o criteri aparentment neutra posa a persones d’un sexe en desavantatge respecte les persones de l’altre sexe, a no ser que aquesta pràctica es pugui lligar a una finalitat legítima i estrictament necessària.
Per tant, si bé la desigualtat és estructural, les discriminacions podríem dir que es donen en un nivell més concret. En aquest sentit, podríem dir que, la majoria de discriminacions que es produeixen a l’escola són indirectes i aquesta subtilesa és la que fa que malauradament molta gent confongui escola mixta amb escola coeducativa, ja que a l’escola mixta s’hi amaguen moltes discriminacions, la majoria indirectes.
4. L’experiment social EGALIA (Suècia) Podria ser només un experiment social o el futur d’una societat més igualitària que permeti a les persones expressar-se com a individus amb el seu màxim potencial sense les limitacions dels estereotips. És per això, que l’escola de preescolar Egalia d’Estocolm (Suècia), instrueix als seus professors per a que evitin utilitzar les paraules “ell” o “ella”, de tal manera que es dirigeixen als nens com a “amics” (utilitzant un terme de gènere neutral existent al llenguatge suec) i no pas com a “nens” o “nenes”.
Des del color i ubicació de les joguines fins a la selecció dels llibres, cada detall ha estat planejat amb cura per a que els nens no caiguin en els estereotips de gènere. “La societat espera que les nenes siguin femenines, maques i bones mentre que els nens siguin masculins, mal educats i extravertits” esmenta una mestra de l’escola. Per tant, altament conscient de la desigualtat existent entre gèneres i de la programació social que es produeix, una de les missions del sistema educatiu suec és acabar amb els rols de gènere i és per això que moltes escoles com Egalia han començat a contractar pedagogs especialitzats en identificar el llenguatge i el comportaments que enforteixin els estereotips.
Fins i tot a Egalia s’ha arribat al punt que els Lego són col·locats a les cuinetes per suggerir que no existeixen barreres entre cuinar i construir i que ambdues activitats tenen el mateix valor, de tal manera que molts dels llibres que es llegeixen contenen parelles homosexuals, pares solters o nens adoptats. No obstant, la controvèrsia es manté: és un experiment de control mental destinat al fracàs o una manifestació d’igualtat social avançada al seu temps? 5. Altres casos - Princelandia i la xarxa de dones en contra d’aquest negoci Masclisme i estereotips de gènere a sèries televisives (Merlí, per exemple) GoldieBlox & Rube Goldberg “Princess Machine” Col·lecció A favor de les noies, d’Adela Turin (contes) “Masculinities” i presència de la dona a la història de l’art Imatges de la masculinitat i feminitat a la filmografia nord-americana i als mitjans de comunicació Dones cantants de rap “rebels” Campanyes de sensibilització des dels governs Manifestacions i el “Gender Inequality Index” (GTI) TEMA 5. FINS A QUIN PUNT L’ORIGEN MIGRATORI O LA ÈTNIA CONSTITUEIXEN UNA BARRERA PER A LA MOBILITAT SOCIAL? Les teories funcionalistes modernes ens expliquen que la riquesa i la posició social a les societats capitalistes avançades s’assignen per mitjà de la competència i la demostració de talent.
Ens descriuen societats competitives basades en la doctrina de la igualtat d’oportunitats; és a dir, que tothom té les mateixes oportunitats de desenvolupament.
Aquesta lliçó qüestiona aquest plantejament a partir de les desigualtats socials per raó d’origen migratori, raça o ètnia que es produeixen a les societats capitalistes avançades. L’objectiu de la lliçó és entendre l’origen de la discriminació per ètnia i les raons per les quals es reprodueixen aquestes desigualtats socials, aparentment irracionals des del punt de vista econòmic, atès que malbaraten el talent potencial que acullen les seves societats. Finalment, aquesta lliçó mostrarà els diferents models d’integració social adoptats a les societats occidentals amb més experiència amb l’acolliment de població immigrant.
1. Situació actual d’Espanya Cal destacar en primer lloc que el sistema educatiu espanyol manté les desigualtats ja que amb diners públics es financen centres privats, mentre que el que s’hauria de fer seria finançar els públics, que garantissin les mateixes igualtats per a tothom. D’altra banda, tal i com s’ha esmentat en la unitat anterior, els estereotips de gènere cada cop són més importants i freqüents i fan presència als mitjans de comunicació, a la televisió, etc.
Altrament, Espanya té un problema crònic d’atur més que existent i conegut, on els espanyols han sigut la “mà d’obra a Europa” durant segles i és amb el boom immobiliari que entra la immigració forta a Espanya. També, es diu que és un país envellit però és important que la immigració (que aporten família, nens i joves) estigui ben situada en la societat i que es doni una plena integració.
2. Grups racials i minories ètniques Una raça és un terme que s’utilitza per a classificar poblacions d’individus d’una mateixa espècie que, encara que tinguin capacitat de tenir descendència fèrtil, l’aïllament i la manca de flux genètic els ha pogut donar un seguit de propietats distintives (en animals). No obstant, històricament s’ha utilitzat i aplicat a l’espècie humana, la qual cosa pot esdevenir polèmica per les nocions de superioritat i inferioritat que se li puguin atribuir a les diferències. El racisme va construir la justificació per implantar el sistema esclavista, la persecució de minories i altres grups socials, com la del poble jueu durant l’Alemanya nazi o l’apartheid a Sud-Àfrica.
A Europa no s’ha utilitzat amb freqüència aquest terme (només en casos com el nazi) ja que la comunitat científica en nega la seva existència però als Estats Units si que hi ha classificacions socials que creen el “mapa de població” i sobretot quan es dóna l’època segregacionista, on es van centrar en situar a cadascú en “races” (negres i blancs). Only one drop “només una gota de sang negra”.
Una minoria ètnica és un grup de persones que tenen uns trets culturals i nacionals diferents als trets que s’associen amb la majoria de persones de la comunitat on resideixen. Aquesta minoria pot ser només numèrica o també estar relacionada amb una posició social o econòmica inferior a la majoria. Alguns exemples: - Hispano o Latino per designar el grup provinent de llatinoamèrica Oriental o Asian per designar el grup provinent d’Àsia Black o African American per designar les persones de raça negra que no provenen d’Àfrica American Indian per designar els natius americans (també Native American) o indis americans per diferenciar-los dels provinents d’Índia 3. Conceptes bàsics    Estereotips: creences sobre els atributs que es creu que són característics dels membres de grups particulars Prejudicis: una actitud negativa o resposta afectiva negativa envers un determinat grup i els seus membres individuals Discriminació: tracte injust per part dels membres d’un grup en particular per la seva pertinença a aquest grup Qui són els “culpables” de que es produeixin aquests tres? - Nosaltres mateixos quan tolerem certs comentaris Els mitjans de comunicació El mass media En l’època dels anys 70 a Catalunya, el 40% de la població no era nascuda a Catalunya i es va produir un important debat entre els “catalans de ple dret” i els altres. Existeix un llibre anomenat Catalunya poble decadent que estableix una crítica molt forta cap els immigrants d’aquella època però la resposta a tot això es troba als anys 60 a llibres com Els altres catalans i Un charnego en el senado. Els prejudicis provenen doncs de: - L’etnocentrisme Els crims d’odi 4. L’etnocentrisme i els “crims d’odi” L’etnocentrisme és l’acte d’entendre, jutjar o avaluar un altre grup ètnic i/o cultura i/o grup social d’acord amb els estàndards i valors de la cultura o grup propis. També, sol tenir el significat a priori de considerar el seu grup superior als altres grups. Hi ha qui utilitza altres complements per aquest terme i que l’allunyen de la definició que n’és pròpia com ara els etnocentrismes de caire religiós o invertit. D’altra banda, aquest pot provocar exclusió, sobretot en temps de crisi econòmica, on es busca la figura del “cap de turc” acostumant a crear estereotips negatius dels altres grups i pot anar acompanyat de racisme, xenofòbia, discriminació, prejudicis i segregació.
Un delicte d’odi o crim d’odi és qualsevol infracció penal, incloent infraccions contra les persones o propietats, on la víctima, els seus béns o l’objectiu són elegits per la seva real o assimilada connexió, afiliació, suport o pertinença a un grup. Per tant, un grup ha d’estar basat en una característica comuna dels seus membres, tal com la seva real o perceptiva nacionalitat o origen ètnic, llenguatge, color de pell, religió, sexe, edat, minusvalidesa mental o física, orientació sexual o qualsevol altre factor similar.
Característiques dels crims d’odi: - Les víctimes d’aquests delictes són intencionalment seleccionades per una característica específica per infringir dany físic i emocional Tenen com a finalitat amenaçar la seguretat i el benestar del col·lectiu al qual pertanyen Causen un major dolor emocional i psicològic a les seves víctimes que altres delictes similars no basats en el prejudici Les víctimes d’aquest tipus de delictes poden experimentar alts nivells d’ansietat, ira, por, solitud, sentiments de vulnerabilitat i depressió Aquesta degradació emocional deixa a moltes víctimes unes “cicatrius més profundes” que les lesions físiques que puguin causar El problema principal que presenten és el desconeixement dels fets ja que hi ha una enorme quantitat de fets realitzats i no quantificats així com de fets que no es denuncien. Això, es dóna perquè no es produeix una recollida de dades adequada en els sistemes informàtics dels cossos i forces de seguretat, així com en les fiscalies, jutjats i tribunals. Pel que fa als fets que no es denuncien, és majoritàriament perquè no hi ha prou confiança en les institucions (no em faran cas, no servirà de res) i perquè com la majoria són estrangers, tenen por a ser expulsats o pels mals tractes que els pugui fer la policia, també aspectes com la por a revelar la intimitat, el desconeixement dels drets i el “no em creuran”.
Als Estats Units hi ha 939 “grups d’odi” detectats on s’inclouen el Ku Klux Klan (present en majoria), els neo-nazis, nacionalistes blancs, skinheads, cristians, Black Separatists, etc.
Grups extremistes identificats: - - - - Aryan Brotherhood: the nation’s oldest major white supremacist prison gang and a national crime syndicate. Founded in 1964 by Irish bikers as a form of protection for white inmates in newly desgregated prisons, the AB is today the largest and deadliest prison gang in the United States, with estimated 20.000 members inside prisons and on the streets Aryan Nations: was once of powerful organizing force for white supremacists that cultivated a wide spectrum of racist and anti-semitic idees Blood & Honour: based in United Kingdom, BH is a shadowy International coalition of racist skinhead gangs whom use as a symbol the “celta cross”. In US there are two rival groups claim to be affiliated with BH Nation of Islam: since its founding in 1930, the NI has grown into one of the wealthiest and best-known organitzations in Black America. Its theology of innate Black superiority over whites and the deeply racist, antisemitic, anti-gay rhetoric of its leaders have earned the NOI a prominent position in the ranks of organized hate American Freedom Party (Las Vegas, Nevada): is a political party initially established by racist Southern California skinheads that aims to deport immigrants and retorn the United States to white rule. This party has big plans to run candidates nationwide La FRA (Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea) va entrevistar a 23.500 ciutadans de la Unió Europea pertanyents a grups de minories ètniques o racials i immigrants l’any 2009: Així doncs, per què no denuncien? - El 60% diu que “res canviarà” El 30% no saben on o com denunciar Es produeix minimalització perquè: - Recurs fàcil al judici de faltes No valoració de certs casos que són delictes contra la integritat moral en agressions gratuïtes (Cas de l’atac als FGC el 8/2/2010) pel qual es va fer la Instrucció 6/07 de la Fiscalia de Barcelona i la 2/2012 de Catalunya, així com el Comunicat intern dels Mossos 2738/2012 el 19 d’abril.
També, ens trobem amb el cas de l’atac al home xinès al metro de Barcelona el 30/6/2014, casos dels quals se’n extreu: - Aplicable a casos de violència absolutament gratuïta executada amb la finalitat d’humiliar i vexar la víctima, lesionant així greument la seva dignitat humana Considera que el delicte o la falta de lesions no esgota tota l’antijuridicitat de la conducta, per tant, doble lesió: o Integritat física o Integritat moral Víctimes: - Deficient oferiment d’accions Derivades indegudament a OMIC (art. 511 i 512) Comentaris o gestos jocosos i ofensius Dubtes en la credibilitat del testimoni de les víctimes Desconeixement especial de la vulnerabilitat de les víctimes en delictes d’odi i discriminació Investigacions insuficients: - A nivell policial A nivell judicial Desconeixement de la realitat que envolta a les víctimes dels col·lectius vulnerables Es produeix el Mandat del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH): - Obligació dels estats a aturar la investigació ineficaç de fets Desenmascarar naturalesa discriminatòria dels fets Establir especial vigilància i mecanismes de reacció contundents Motius de discriminació: ...