Tema 2. Els primers punts calents de la Guerra Freda (III) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 30/10/2014
Descargas 29
Subido por

Descripción

Classe de dimarts 14/10.

Vista previa del texto

TEMA 2. ELS PRIMERS PUNTS CALENTS DE LA GUERRA FREDA (MÉS ENLLÀ DE L’ESCENARI EUROPEU): ÀSIA I ALTRES ESCENARIS IMAGINATS (III) 2. 4. La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (i III). La Guerra de Corea (1949-1953), el primer i últim enfrontament entre exèrcits de les potències “capitalistes” i “comunistes” Al mapa, tenim tres colors de fletxes que ens expliquen tres diferents moments. Passa pràcticament al mateix temps que la revolució xinesa i la crisi iraniana.
Juny-Setembre ’50. Primer moviment. Té lloc la invasió nordcoreana a la Corea del Sud, al mateix temps que hi ha l’aixecament de guerrilles a Corea del Sud. Aquest moviment, desencadenant de tota la crisi, és decidit per Stalin com a provocació per als nord-americans? No, sinó que respon a l’acció local, que té la seva pròpia agenda i la seva pròpia història.
Per què la divisió de la península de Cora en dos estats? Els japonesos hi havien irromput el 1910 per convertir-la en part de l’imperi del Japó. L’alliberament de la península de Corea del domini japonès va tenir lloc entre 1945 i 1949), amb la presència dels EUA al sud, soviètica al nord i, sobretot, de veterans coreans de la Guerra Civil xinesa (Comitès Populars i Kim Il Sung).
La solució ja “bipolar” de Washington i Moscou per a la península de Corea fou l’acceptació del Paral·lel 38 i les dues Corees reconegudes respectivament pels EUA i la URSS entre la tardor del 1948 i la primavera del 1949. A principis del 1949, Stalin havia dividit la península en dues parts, aplicant la teoria del cinturó de seguretat per assegurar-se que els americans quedarien el més lluny possible i no arribarien al nord de la península.
Tots aquests fets tenen lloc precisament quan l’esclat de la Guerra Freda a Europa (la divisió d’Alemanya) i la quasi-victòria comunista a la Xina (i quan nord-americans i soviètics havien ja retirat les seves tropes de la península de Corea, i fracassat en una solució “unificada”). Els americans, per la seva part, volien garantir-se de controlar degudament el Japó des del sud per a evitar un altre atac com el de Pearl Harbor. Per tant, la separació de Corea tenia més o menys només un any de vida quan va començar la guerra.
Per als coreans, això serà un trencament a la seva unió, de manera que el moviment de Kim il Sung, veterà de la guerra xinesa, des del nord el juny del 1950 agafa desprevingut a Stalin. L’atac de la Corea del Nord a la Corea del Sud de Syngman Rhee, creuant el Paral·lel 38, comportarà causes internes – expansionisme de Sung, descrèdit de Rhee i malestar pagès al sud, etc.– abans que externes. El contraatac contra el primer moviment nord-coreà serà per part de les Nacions Unides. Stalin no era al darrere, ja que l’ambaixador rus en aquell moment era a Moscou. És una resposta bàsicament nord-americana, però deixarà més víctimes a l’altre contraatac (vermell).
Quant a la internacionalització de la guerra, els altres dos moviments són, per una banda, el contraatac americà, això és, la intervenció dels EUA el juny-novembre de 1950, en suport de S. Rhee, sota el paraigües de la ONU, sense rèplica de la URSS al Consell de Seguretat, del qual era absent per la qüestió xinesa; i, per l’altra, el xinès i rus del novembre de 1950, on Stalin ja entra en el joc: la contrarèplica xinesa es du a terme per la frontera nord, ara amb el suport obert de Stalin, tenen lloc les derrotes de la “coalició internacional” i la transformació del conflicte en una guerra de posicions.
Els historiadors diuen que la guerra de Corea causa la cristal·lització de la doctrina de la “No ingerència”: l’armistici a 4 bandes sobre la península de Corea (juliol de 1953: USA, Corea del Nord, Xina i la URSS) o la bipolaritat consolidada a l’Àsia Oriental.
Què ha passat a Àsia? Es tracta d’un escenari diferent a l’europeu, com hem dit, cosa que dóna més marge de maniobres, és més canviant i més flexible. Després de Corea, i fins a la crisi cubana, no tornarem a tenir cap episodi on un bloc es posi en l’esfera d’influència de l’altre. El 1956 a Budapest (Hongria), hi ha una revolta contra l’exèrcit soviètic, i es demana a l’exèrcit americà que intervingui, però aquest no mourà un dit: han interioritzat que l’Europa de l’Est forma part del cinturó de seguretat. La revolta civil de Budapest serà esclafada pels tancs soviètics.
2. 2. 5. Altres escenaris imaginats o l’esclat de la Guerra Freda cultural (1947-1956): la institucionalització de l’avantguarda versus la reinvenció de la tradició El naixement del codi MOMA és vist el sorgiment de la Guerra Freda cultural. La primera conseqüència de la Segona Guerra Mundial és que la importància cultural de París i Viena es trasllada als Estats Units. Aquest trasllat és l’origen d’un procés d’institucionalització de les avantguardes d’entreguerres als Estats Units de postguerra, que coincideix amb l’extensió de la Guerra Freda com a conflicte global.
Es transforma l’skyline de la ciutat. Es reemplaça l’estil federal dels anys 20-30 per l’arquitectura funcionalista o escola fundacional, que marcarà els Estats Units i l’Europa dels anys 50 i 60.
Mies van de Rohe és un alemany exiliat de Hitler, part del moviment de la Bauhaus. Seagram és una gran companyia nord-americana. El funcionalisme europeu esdevindrà part o símbol del capitalisme americà. L’Empire State Building, al contrari, forma part de l’arquitectura federal, anterior, amb ús del marbre i pedres nobles.
Van der Rohe tenia dos lemes: “Pell i ossos” i “Less is more”, és a dir, obtenir el màxim ús amb la mínima inversió possible. Això està relacionat amb la Bauhaus i el socialisme alemany, que buscava satisfer al màxim les necessitats amb el mínim nombre de recursos possible.
Stalin, alhora, fa ús d’una arquitectura monumentalista i neoclàssica. Les estacions de metro seran anomenades “els palaus del poble”. És el retorn del neoclassicisme imperial rus, amb edificis de materials nobles i la funció representativa de l’art, amb elements neo-arquitectònics o monumentals.
Hi ha un joc d’imatges creuades al voltant de 1950. EUA i URSS es presenten com a models globals.
En art, té lloc l’expressionisme abstracte novaiorquès, amb figures com Pollock. Abans, tenim un realisme social promogut pel New Deal, al servei de treure l’economia de la recessió fent grans inversions en infraestructures públiques, etc. El realisme americà és molt diferent del de Stalin. Es vol fotografiar de nit allò que abans era in-fotografiable.
...