Tema 3 - Patologia Tumoral (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Neuropsicología
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 06/04/2016
Descargas 8
Subido por

Descripción

Apunts tema 3 - Roser Pueyo

Vista previa del texto

TEMA 3: PATOLOGIA TUMORAL 1.1.
CONCEPTES: Un tumor és una proliferació anòmala de les cèl·lules disfuncionals. En molts casos els tumors cerebrals es detecten a partir de la simptomatologia neuropsicològica que els pacients presenten (que és absolutament variada, afectacions del llenguatge, memòria, etc.). Quan hi ha un tumor, certs símptomes que solen aparèixer són el mal de cap, nàusees i vòmits, visió borrosa, somnolència, etc. producte de la compressió. En un 25% dels casos el tumor pot provocar que es generi una zona de descàrregues anòmales que provoquen epilèpsies. Tipus de tumors intracranials: - Tumors primaris: s'originen en el propi sistema nerviós. - Tumors secundaris: s'originen en altres parts del cos, i fan metàstasi al sistema nerviós a partir del corrent sanguini. Hi ha dues variables que defineixen el grau de malignitat del tumor: - Proliferació: ritme/velocitat en què es produeixen les duplicacions de les cèl·lules anòmales. Quant més alta és la capacitat de reproduir-se i proliferar el tumor, major és el grau de malignitat. - Capacitat d’infiltració: capacitat d’invasió dels teixits adjacents. Quant més s'infiltri i afecti altres teixits, més maligne serà. Hi ha tumors que tornen a sorgir un cop curats (recidives). 1.2.
CLASSIFICACIÓ DELS TUMORS: Segons l'OMS, els tumors del SNC es classifiquen (la majoria segons quin teixit és afectat): • Neuroepitelials: 1. Tumors Astrocítics. 2. Tumors Oligodendroglials. 3. Gliomes Mixtes. 4. Tumors Ependimaris. 5. Tumors de Plexe Coroide. 6. Tumors Neuronals i Mixtes Neuronal-Glials. 7. Tumors Pineals. 8. Tumors Embrionals. • Tumors Meningis. • Limfomes Primaris del SNC. • Tumors de Cèl·lules Germinals. • Tumors de la Regió Sellar. • Tumors Metàstasics. 1.3.
TUMORS MÉS FREQÜENTS: En adults normalment els tumors no són formats per neurones, ja que aquestes en la seva majoria no es reprodueixen al llarg de la vida (la neurogènesi és un procés encara bastant desconegut). En canvi, les cèl·lules glials sí que es reprodueixen al llarg de tota la vida i per tant, sí formaran tumors. Els més freqüents són els secundaris (metàstasis), seguits dels primaris glioma i meningioma. 1. Secundaris: Aproximadament 3/10 persones amb càncer acaben desenvolupant metàstasi cerebral. Aquest percentatge ha anat incrementant amb l'edat, perquè es detecten més degut a les tècniques de neuroimatge, i a més a més, al tenir millors tractaments, deixem més marge per les recidives, al sobreviure als tumors inicials. Les metàstasis cerebrals se solen associar amb tumors originats al pulmó o a la mama, tot i que també en menor percentatge, al ronyó, pell o còlon. Molts cops els tumors s'han detectat al donar la simptomatologia neuropsicològica després d'haver metastatitzat ja. No hi ha un tractament ben definit pels tumors metastàsics del cervell, degut a la seva complexitat, la poca comprensió que tenim del càncer i la seva diversitat. 2. Primaris (gliomes i meningiomes): d'entrada i amb matisacions, els gliomes solen ser pitjors que els meningiomes, per ser afectacions intracerebrals. Els gliomes són resultat de la proliferació de cèl·lules glials anòmales que alteren les funcions del teixit concret envaït. Els símptomes poden ser variats segons l’alteració del teixit (alteració de la personalitat, motor, llenguatge...). Les funcions frontals són típiques i comunes de ser alterades per tumors. Qualsevol símptoma focal pot ser degut a un tumor. En alguns casos, els símptomes no poden observar-se per alteracions focals sinó deguts a efectes de compressió. La diferència amb les hemorràgies és que aquestes es desenvolupen de manera abrupta. Els tumors, en canvi, són més lents (tot i que quan creixen ràpid, s’assemblen). Quan creixen molt lents, poden no donar simptomatologia degut a que el SNC reorganitza el teixit. 1. Gliomes astrocitomes: tumors específics dels astròcits. Són més freqüents ja que són més abundants. Hi ha diferents graus en funció de la seva capacitat proliferativa i infiltrativa, però l'astrocitoma es relaciona amb un percentatge de supervivència no gaire elevat. Tipus segons gravetat (la grandària no n'és indicatiu necessari): a) Baix grau I: normalment no es diagnostica perquè prolifera i infiltra poc i lentament, i no dóna prou simptomatologia com per ser reportat. b) Baix grau II: ja donen senyals. S'observen sobretot en gent jove (≈30 anys), més en dones, i tenen tendència a tornar-se més agressius. c) Alt grau III (astrocitoma anaplàstic): quan són detectats i malgrat el tractament, tenen un percentatge de supervivència inferior als tres anys de vida. Afecta normalment als 40-50 anys. És molt rellevant trobar el focus exacte del tumor per no perjudicar altres zones al fer la biòpsia. d) Alt grau IV (glioblastoma multiforme): el més freqüent dels quatre (3-5 casos per cada 100.000 habitants a l'any) i el més maligne. Es solen donar en gent de certa edat (64/65 anys). És difícil que siguin detectats sense haver passat per fases prèvies, perquè els de tipus II i III ja es detecten. Una localització típica és al frontal medial i intern, agafant cos callós, circumvolució cingluada (és a dir, zona paralímbica), donant simptomatologia depressiva sense un context. La supervivència sol ser d'uns 2 anys. 2. Gliomes oligondendrogliomes: són més benignes que els astrocitomes i menys infiltratius, tot i que poden produir trencament de vasos (hemorràgia). Se solen ubicar a la substància blanca, per la qual cosa són típics del frontal. Tenen una tendència a calcificar-se i parar-se, com una espècie d'os, mostrant-se molt hiperdensos, i amb poca capacitat de recidiva. Poden extirpar-se i són considerats curables. Es solen donar en gent jove (20-30 anys) i més en homes. Pel que fa als meningiomes, aquests són tumors en les meninges. Són de proliferació lenta i poca infiltració, que solen començar a l'aracnoides. Es dóna en gent d'edat també més avançada, i això sumat a la seva lenta proliferació i típica benignitat, fa que moltes vegades hi hagi gent que mori sense adonar-se'n, per altres causes. Se n'ha arribat a detectar de 10cm i que no han causat simptomatologia. S'observa més en dones que en homes (uns 8 casos per cada 100.000 habitants a l'any). El pronòstic és més favorable, perquè sol no infiltrar (no solen envair teixit cerebral). Fa pressió, però al ser de lenta proliferació, fa que el líquid cefaloraquidi es reabsorbeixi abans de fer molta compressió. 1.4.
ALTERACIONS NEUROPSICOLÒGIQUES: • Efectes del tumor: la simptomatologia es deu al propi tumor. Ofereix dues possibilitats: simptomatologia a la zona que directament està afectada pel tumor (invasió directa) o simptomatologia deguda a la compressió. Els dèficits que provoquen depenen de la localització, la mida i la velocitat de creixement del tumor. • Efectes de la intervenció quirúrgica: Els tumors més benignes s’intervenen quirúrgicament. Les extirpacions de meningiomes són les més fàcils d’extirpar ja que es situen a les meninges (si no estan adherits). Tot i així qualsevol intervenció quirúrgica és un risc. Els efectes de la cirurgia es poden produir des de la biòpsia mateixa (que pot incrementar la simptomatologia) fins a l'extirpació (ja que la persona pot no presentar simptomatologia si la zona extirpada ja havia deixat de funcionar, però pot empitjorar si es treuen també zones del voltant que són funcionals, o pot inclús millorar si la simptomatologia que es presenta venia donada pels efectes de compressió, que s'eliminen amb l'extirpació). • Efectes de la radioteràpia i quimioteràpia: poden no donar seqüeles, però quan hi ha uns determinats factors de risc i característiques del pacient, pot ser que en deixin. El més probable a l'hora de pensar en possibles seqüeles és l'edat (la gent gran i els nens), que es donin quimio i ràdio simultànies i/o tenir altres malalties associades (sobretot complicacions vasculars). Els processos de quimio i ràdio generen desmielinització, fet que porta a pensar en un perfil neuropsicològic d'alentiment, afectació de memòria, atenció i funcions executives. El que més indica aquesta desmielinització és quan ja avançat el tractament comencen a aparèixer aquests símptomes, o quan s'inicien passat un temps considerable del tractament. ...