Guerra dels 6 dies i conseqüències (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 2

Vista previa del texto

La Guerra dels 6 Dies A meitat dels 60, la tensió entre Israel i països àrabs va augmentant, amb enfrontaments de patrulles i recíprocs temors d’atac. El 1967, Nasser allunya els Cascos Blaus, apropa tropes a les fronteres i tanca els estrets de Tiran.
Israel reacciona atacant per sorpresa el 5-6-67, els avions israelians destrossen l’aviació egípcia. Contemporàniament, Jordània i Síria, enganyats per Nasser, ataquen per l’Est i pel Nord. També aquí, en pocs dies, els israelians guanyen fàcilment, ocupant Cisjordània, Jerusalem Est i els Altos del Golan. En sis dies, liderats per Moshe Dayan, els israelians ocupen tot el Sinaí.
El problema dels Territoris Ocupats La conseqüència més important de la Guerra dels Sis Dies va ser l’ocupació israeliana de grans extensions de territoris àrabs a Cisjordània, Gaza, Sinaí i Golan, a més de Jerusalem. Aquesta ocupació impedeix qualsevol pau amb els països àrabs, que radicalitzen les seves posicions anti-israelianes.
A més, la victòria marca l’inici del problema dels territoris ocupats que encara segueix sense solucions. Israel, amb aquesta ocupació, comença a desenvolupar tendències annexionistes, sobretot per teories que intenten reconstruir el ‘Gran Israel’ dels temps de la Bíblia. Als 70, comença la colonització d’aquests territoris ocupats.
Altres conseqüències La colonització dels territoris i la influència dels colons a la vida política, desplacen l’eix polític d’Israel cap a la dreta després d’anys de laborisme. La guerra acaba amb el panarabisme abatent la moral de tots els àrabs.
La guerra acaba amb el prestigi de Nasser, que dimiteix (tot i que el suport del poble ho va impedir), apropa encara més els EUA amb Israel, acaba amb les simpaties europees amb Israel, ara vist com un estat opressor i radicalitza encara més el problema dels palestins.
Els palestins s’organitzen: OLP i FPLP La situació dels palestins es fa llavors més greu: milers de persones tornen sota control israelià als Territoris Ocupats i milers es refugien als països veïns. Els palestins s’organitzen per a lluitar per la independència i pels seus drets.
La primera organització és la OLP (Organització per l’Alliberament Palestí, 1964), dirigida des de 1969 per Arafat: una plataforma de grups polítics que es converteix en el representant de tots els palestins. El 1967 neix també el FPLP, laic, més radical, dirigit per Habash. Aquestes organitzacions protagonitzen la lluita dels palestins a partir de finals dels 60. A Jordània, les tensions entre govern local i palestins acaben amb una matança de palestins (Setembre Negre).
Alguns grups palestins (els Fedaïns), a partir dels 70, utilitzen el terrorisme contra Israel i contra els occidentals, exemple: segrest de l’equip israelià als JJOO de Munich el 1972.
El gir de Sadat a Egipte A la mort de Nasser (1970), Sadat es converteix en el nou president a Egipte.
Convençut de la necessitat de recuperar el Sinaí amb una pau general amb Israel, posa en marxa un pla arriscat i ambiciós: allunya del govern els homes de Nasser, trenca amb la URSS, s’apropa als EUA i modifica el panorama diplomàtic de la regió, renova el seu exèrcit i obre el país a les inversions privades i a una parcial democràcia.
La idea de Sadat és simple: colpejar Israel amb decisió i sorpresa per obligar-ho a la pau i renovar la confiança dels pobles àrabs en els seus líders.
La guerra de Yom Kipur (1973) El 6-10-73, Egipte i Síria, aprofitant una festa religiosa jueva, ataquen Israel, obtenint una sorpresa tàctica total. Els primers dies, l’avanç egipci destrossa les forces enemigues, causant commoció a Israel.
Israel va poder reaccionar amb èxit, abans de l’armistici imposat per la ONU. Tot i l’èxit final, la guerra va traumatitzar la societat israeliana: després de la victòria de 1967, ningú pensava córrer riscos així. L’aposta de Sadat va resultar un èxit formidable: recupera l’optimisme entre els països àrabs i obliga Israel a pensar en una pau estable amb els seus veïns.
Els acords de Camp David i les seves conseqüències La guerra porta la pau entre Egipte i Israel. El 1978, i amb mediació dels EUA, es signen els acords de Camp David, que restitueixen el Sinaí a Egipte. Els acords porten també a la pau definitiva i al recíproc reconeixement diplomàtic entre els dos països.
Els EUA comencen a ajudar massivament els dos països, aliats fonamentals a l’Orient Mitjà. Per altra banda, els acords són considerats una traïció per la resta dels àrabs, i Egipte és expulsat de la Lliga Àrab. Sadat ho pagarà amb el seu assassinat a càrrec d’un grup terrorista extremista (1981).
La guerra civil del Líban A partir de 1975, Líban va precipitar en una llarga guerra civil, afegint un problema més a l’Orient Mitjà. El fràgil equilibri institucional entre cristians pro-occidentals, sunnites i xiïtes es trenca quan molts palestins es refugien al país als anys 70.
El 1975 comença un caòtic conflicte entre comunitats i milícies en el qual les aliances continuen canviant i el país queda destrossat. Hi intervenen també Síria i Israel, que el 1978 ocupa el sud del país atacant els palestins. Va ser una guerra religiosa, ètnica, política i diplomàtica, que durant els anys 80 es va radicalitzar encara més.
La revolució a Iran Va ser un factor de canvis fonamentals a Orient Mitjà i fins i tot més enllà.
Iran era l’aliat més fiable dels EUA, una potència militar que s’oposava als règims socialistes i mantenia relacions amb Israel. Tot i les modernitzacions, les diferències socials eren molt marcades. El règim, corrupte i violent.
El descontent, que augmenta als 70, és liderat per les esquerres comunistes, els liberals i intel·lectuals, els xiïtes i religiosos, que demanen el retorn del seu líder espiritual Khomeini.
Durant tot el 1978, grans manifestacions demanen la fi del règim i a principis de 1979 acaben amb el govern del xa. Poc després, es proclama la República Islàmica i Khomeini torna de l’exili.
El règim de Khomeini La revolució representa un fet totalment nou en el panorama internacional. Els extremistes xiïtes, guiats per Khomeini, es fan amb el control del país en pocs mesos: eliminen brutalment tota oposició, governen amb el terror i imposen la llei.
L’Iraq de Saddam Hussein i l’atac a Iran Iraq, un país construït artificialment el 1918 reunint tres comunitats (kurds al nord, sunnites al centre i xiïtes al sud), és governat des de 1968 pel partit laic i socialista del Baath, proper internacionalment a la URSS.
A partir dels 70, Hussein imposa el seu domini sobre el país (un dels més rics d’Orient Mitjà gràcies al petroli) i instaura una dictadura personalista i cruel. Iraq ja havia tingut contrasts amb l’Iran xiïta per qüestions territorials La guerra Iran-Iraq (1980-1988) Tot i la il·lusió d’una victòria iraquiana fàcil, contra un Iran afeblit per la revolució, la guerra dura fins 8 anys amb moltíssimes matances, atacs químics, bacteriològics, bombardejos, nens-soldat, etc. El 1988 es signa una pau que deixa les coses com estaven.
Iraq rep ajuts d’Occident, de la URSS i dels països àrabs i Iran rep ajuts de Xina i EUA.
L’islamisme polític A partir dels anys 80, emergeix a l’Orient Mitjà una nova força política: l’islamisme polític radical, transposició política del discurs religiós islàmic. Aquest discurs, estimulat pel fracàs del socialisme laic de Nasser i oposat al conservadorisme de les monarquies del Golf, es proposa liderar el renaixement del poble àrab.
Fonamental és la lluita contra Israel: dos dels grups islamistes més importants són Hamas als territoris ocupats i Hezbollah al Líban. Aquests grups utilitzen la violència i el terrorisme contra Israel amb l’ajut de Síria i Iran. És important saber que no tenen res a veure amb Al-Qaeda.
Els palestins i la primera intifada El naixement d’aquest islamisme polític s’acompanya a la crisi de la estratègia de la OLP, durament afectada per la resposta militar d’Israel i obligada a l’exili a Tunísia. La situació dels palestins als territoris ocupats és cada cop pitjor, i la colonització israeliana augmenta.
El 12-1987, un incident desencadena la resposta furiosa del poble palestí contra els ocupants: és la Intifada. La imatge dels joves palestins llançant pedres als soldats israelians és la mostra de la ràbia d’un poble, i un colossal dany per Israel, despertant les simpaties mundials pels palestins. Mentre als territoris creix la influència de Hamas, la OLP aposta per un canvi d’estratègia i reconeix (1988) la legitimitat d’Israel.
L’hora de la pau La intifada popularitza la causa dels palestins. Després d’una primera conferència (Madrid, 1991), israelians i palestins comencen negociacions que porten els Acords d’Oslo (1993) entre Arafat i el primer ministre israelià Rabin.
Amb el fonamental paper dels EUA de Clinton, els acords preveuen la creació d’una Autoritat Nacional Palestina als territoris ocupats, que assumeix l’administració civil. El 1994 comença la transferència de sobirania a la ANP i Arafat torna triomfalment a Palestina.
El mateix any, es signa l’acord de pau entre Israel i Jordània, que renuncia a Cisjordània. Els acords troben l’oposició dels extremistes: els palestins radicals fan atemptats per a sabotejar el procés de pau. Per l’altre costat, un extremista jueu assassina (11-95) el primer ministre Rabin.
El fracàs de la pau La mort de Rabin marca l’inici de la crisi del procés de pau. Els israelians voten la dreta, i el nou primer ministre Netanyahu obstaculitza el procés. Tot i els esforços dels EUA (com a Camp David, 2000), la intransigència de Palestina i Israel impedeix qualsevol progrés: a més, els mateixos Acords d’Oslo mancaven de definició en moltes qüestions importants.
Els polítics israelians acceleren amb la colonització dels territoris ocupats. En el bàndol palestí, la ANP pateix una greu crisi de credibilitat, i els radicals d’Hamas augmenten la seva influència.
...