12. Patologia de la piràmide nasal (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 3º curso
Asignatura ORL
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 27/04/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   Usuari:    marepean   12.  Patologia  de  la  piràmide  nasal     12.1.  Deformitats  de  la  piràmide   Les  principals  conseqüències  de  les  deformitats  de  la  piràmide  són:     -­‐ Trastorn  de  la  funció  respiratòria:  l’afectació  del  tàbic  del  nas  promou  un  estretament   de  las  fosses.     -­‐ Social:  a  nivell  estètic.       Les  deformitats  de  la  piràmide  es  poden  deure  a:     -­‐ Malformacions:  de  “nas  tort”  n’hi  ha  molts  tipus,  per  exemple:  dels  cartílags  triangulars,   excés  de  dors,  lateralitzacions,  excés  de  projecció  de  la  punta,  nas  curt,  orificis  cap  a  dalt,   punta  quadrada  (cartílags  alars  prominents)  o  un  nas  prominent.       -­‐ Seqüeles   inflamatòries:  la  infecció  del  septum  produeix  la  necrosi  del  cartílag  septal  i   l’enfonsament  del  cartílag  quadrangular  al  dors,  quedant  un  nas  en  sella  de  muntar.     -­‐ Traumatismes:  en  situacions  post-­‐traumàtiques  es  pot  veure  un  nas  oblic  i  en  sella  de   muntar   (enfonsament   del   dors   a   expenses   dels   ossos   propis),   nas   aplanat   i   ampliat.   La   única   solució   és   una   intervenció   quirúrgica   coneguda   per   rinoplàstia,   un   procediment   corrector   de   la   piràmide   amb   objectiu   estètic   i,   sobre   tot,   funcional.   L’abordatge   cada   vegada  més  freqüent  és  des  de  l’exterior  (rinoplàstia  externa).     12.2.  Rinofima   És  una  alteració  cutània  per  acne  hipertròfic  amb  augment  de  glàndules  sebàcies  i  edema  de  la   dermis.     L’únic  tractament  és  quirúrgic  i  consisteix  en  la  dermo-­‐abrasió  o,  en  casos  extrems,  exèresis.       12.3.  Traumatismes  de  la  piràmide  nasal   Els  traumatismes  nasals  són  els  més  freqüents  de  l’esquelet  facial.  Poden  afectar  a:     -­‐ Parts  toves:     o   Contusions   UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   o Usuari:    marepean   Ferides:   puntiformes,   lineals   o   irregulars.   En   aquestes   situacions   s’ha   de   tractat   de  reconstruir  les  ferides  i  deixa  l’estructura  el  més  normal  possible.     -­‐ Esquelet  ossi  o  cartilaginós:  septum  o  piràmide  produint:   o Fractures:   més   freqüents   en   adults,   sent   les   més   freqüents   en   ancians   les   fractures  comminutes.     o Luxacions:  més  freqüents  en  nens   o Amputacions.       Les   lesions   produïdes   per   un   agent   traumàtic   depenen   de   varis   factors:   edat   del   pacient   (flexibilitat   dels   teixits),   intensitat   i   la   direcció   del   cop   i   la   naturalesa   de   l’agent   traumàtic.   Les   fractures  d’un  accident  de  trànsit  són  més  greus  i  solen  associar-­‐se  a  lents  cranio-­‐facials.     Els  mecanismes  de  xoc  més  freqüents  són:     -­‐ Xoc   lateral:   produeix   una   luxació   dels   ossos   propis   i   del   tàbic,   originant   una   escoliosis   nasal  o  un  nas  “acostat”.  És  la  més  freqüent  en  joves  i  nens.     -­‐ Xoc  antero-­‐posterior  o  frontal:  és  freqüent  la  fractura  de  l’extrem  distal  dels  ossos  propis   i  sol  tenir  repercussions  a  nivell  del  tàbic,  provocant  l’enfonsament  del  seu  dors  o  bé  una   fractura  comminuta.  La  fractura  comminuta  és  més  freqüent  en  gent  d’edat  avançada.       La  sospita  diagnòstica  és  clínica,  sent  molt  important  la  inspecció  i  la  palpació  de  la  zona  per  a   valorar   el   fenomen   de   crepitació   o   mobilitzacions   del   dors   nasal.   El   diagnòstic   definitiu   s’estableix  amb  radiologia  (projecció  de  Watters)  i  TAC  si  es  creu  que  hi  ha  afectació  dels  sinus   paranasals  i  de  l’òrbita  ocular.        El  tractament  de  les  fractures  depèn  de  les  seves  característiques:     -­‐ Sense   desplaçament:   dir-­‐li   al   pacient   que   vigili   per   a   evitar   futurs   desplaçament.   Si   es   sospita  de  poca  asseguració  es  pot  ficar  una   contenció  de  guix  o  una  màscara  i  en  cas  de   dolor  es  poden  proporcionar  analgèsics.  És  un  tractament  simptomàtic.     -­‐ Amb  desplaçament:  s’ha  de  fer  una  correcció  del  desplaçament.  A  vegades,  en  que  es  més   complicat   es   pot   requerir   una   intervenció   quirúrgica   i   en   nombroses   ocasions   l’edema   associat  al  traumatisme  no  deixa  veure  els  resultats  de  la  intervenció.     -­‐ Fractures  vistes  tard:  aquelles  que  ha  passat  5-­‐6  dies  del  moment  de  la  fractura  i  ja  no  és   fàcil   reduir-­‐les   puix   que   s’ha   iniciat   la   cicatrització.     S’ha   d’esperar   aleshores   fins   a   2-­‐3   UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   Usuari:    marepean   mesos  per  a  que  finalitzi  la  cicatrització  i  es  consolidi  l’ós  fracturat  per  a  procedir  amb   una  rinoplàstia.     -­‐ Fractures  inestables:  s’ha  de  realitzar  una  contorsió  amb  material  plàstic  a  nivell  exterior   i,  moltes  vegades,  amb  un  tamponament  de  les  fosses  nassals.   -­‐ Fractures   nas-­‐orbitàries:   és   aconsellable   realitzar   una   intervenció   quirúrgica   per   a   desatrapar   els   músculs   que   possiblement   han   quedat   atrapats   i   ordenar   els   fragments   ossis.  A  vegades,  per  a  subjectar-­‐los,  s’usen  plaques  de  metall  o  cartílag  per  a  cobrir  les   fenedures  que  queden  entre  espais  ossis.         ...