Tema 3 de Dimensió social de la persona (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2015
Páginas 26
Fecha de subida 27/03/2015
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

Dimensió de la persona 3. RELACIONS INTERPERSONALS. LA INTERACCIÓ SOCIAL Professor ponent: Miquel Domènech 3.1 Introducció Les persones interactuen unes amb les altres i això ho fan, entre d’altres, a través de dues dinàmiques aparentment oposades: agressió o cooperació social (“guerra” o “metges sense fronteres”). El fet de que existeixin aquestes dues dinàmiques donen lloc a pensar en quina és la veritable naturalesa de la relació social. Sempre competim, som conflictius i agressius; “l’home és un lloc per a l’home” (Hobbes, 1651) ? o be la humanitat és bona per naturalesa i això és el què ens caracteritzà (Rousseau, 1762) ? Les dues dinàmiques desemboquen en dues explicacions psicosocials diferents de la naturalesa humana. Per tant, què som ? Podem partir d’una constatació. L’agressivitat és quelcom quotidià. Comptem amb molts exemples al respecte i de la seva persistència al llarg de la història. Aquesta violència, en molts casos, ha pres formes amb fort contingut ritual i contextualitzades. Les imatges de violència tenen una forta connotació social ja que no ens semblen agradables ans el contrari, produeixen sensacions desagradables. Al menys, això és el què s’espera a la nostra societat actual. No obstant, fa 200 anys era habitual anar a la plaça a veure com penjaven als proscrits.
Per a Weber (1949) l’estat és una comunitat humana que reivindica el monopoli i exercici de la violència física. L’ús legítim d’aquesta és propietat de l’estat.
Així com la primera constatació destaca la presència de violència a la societat, també en podem contraposar una altra. I és que, a la societat, existeix un rebuig de l’agressivitat.
Manifestacions contra la violència de gènere, contra la guerra, etc., no deixen de ser proves de que no ens agraden les expressions de violència. En general, la violència apareix, actualment, com a una amenaça a la societat. Hi podem afegir, a més a més, els elogis a la cooperació (per exemple a persones com la Mare Teresa de Calcuta), personatge a qui considerem reconfortant i comportament de la qual és el que s’esperaria de tots nosaltres.
A la vegada que en moltes societats es rebutja en general la violència, però, també es reclama a la vegada la pena de mort i càstigs durs per als malfactors. Així doncs, podem observar que els humans, si més no al món occidental, tenim una doble resposta davant la violència.
Què hi diu el sentit comú de l’agressió i la cooperació? L’agressió s’associa a la part més animal (que se suposa que hem o estem deixant enrere), la part menys evolucionada i la Dimensió de la persona part que ens allunya de la civilització. Es donen 3 explicacions diferents per a l’agressió des del sentit comú (totes sota l’hombre del rebuig cap a aquesta), i després de la fletxa veiem la gestió del fet violent corresponent: - - Agressió vista com a deficiència en l’aprenentatge  cal educar millor per a reduir l’agressió. Ser persona és un assoliment col·lectiu, que fem també com a societat.
Vista com a una disfunció, com a conseqüència d’una malaltia  cal tractament psiquiàtric. No ens volem reconèixer en aquest individu, per això direm que està boig i que no és normal (com si que ho som nosaltres).
Com a un desviament, conseqüència de la immersió en una subcultura desviada (per exemple els abertzale vistos per la societat espanyola)  calen mesures judicials.
Torna a aparèixer un rebuig com el del cas anterior i recloem els individus per a expressar que no formen part de la nostra societat.
I de la cooperació, què hi diu el senti comú? La conducta prosocial s’associa al bon funcionament de l’ordre social. Es considera una manifestació del lligam social. Una societat sana no és només la que s’ajuda entre els seus integrants sinó també la que també ajuda a altres col·lectius, altres tribus, no connectades a nosaltres però si membres de la mateixa espècie.
Així doncs, com a psicòlegs, com ens hem d’enfrontar a aquestes dues dinàmiques o comportaments? Hem de jutjar als altres en termes de bons i dolents? Quan ens enfrontem a aquests comportaments de ben segur que ens produiran emocions però com a professionals hem d’aparcar les creences i les valoracions a primera instància. Tenim l’obligació (i l’eina) d’entendre com s’esdevenen tant agressió com cooperació per evitar prejudicis i males praxis. Sota quines condicions s’esdevenen, doncs? Hem vist què hi deia el sentit comú sobre aquests dos tipus comentats de relació interpersonal.
Anem a veure què hi diu la psicologia social al respecte i com aquesta intenta respondre la pregunta del paràgraf anterior. La primera constatació és que aquesta aparent contrarietat entre ambdues, no ho és tant, ja que tant agressió com conducta prosocial poden tenir la mateixa finalitat. La cooperació és funcional a l’ordre social però és que la violència també ho és en tant que serveix, també, per a mantenir l’ordre social! Per altra banda, ambdues dinàmiques també poden tenir una funció contrària a l’ordre social. Les revolucions, tant violentes (Revolució Francesa) com pacífiques (moviment nudista, Ghandi, etc.) busques capgirar i canviar l’ordre social; estant en contra d’aquest. Anem a veure, doncs, amb més detall, cada una de les dinàmiques per separat a través de la visió de la psicologia social.
3.2 Agressivitat Es pot definir l’agressivitat com a la percaça de producció de resultats negatius com ara el dolor, la mort o el sofriment, en una altra persona. Veiem, en la pròpia definició, que l’agressivitat te un component volitiu. No parlem de conducta violenta si no hi ha propòsit. Des de la psicologia social s’han fet diverses aproximacions per fer més entenedora aquesta dinàmica social. Començarem per l’aproximació biològica.
Dimensió de la persona 3.2.1 Aproximació biològica Es veu l’agressivitat com a una part inalienable de la naturalesa humana. Naixem amb ella i no cal aprendre-la. Dins els autors que donen la seva visió de l’agressivitat fonamentant-se en la idea principal d’aquesta aproximació hi hauria Freud i el psicoanàlisi així com l’aproximació que proposa l’etologia1. Veiem primer a Freud.
Freud desenvolupà 3 teories relacionades amb l’agressió, conducta a la qual atribuïa un caràcter pulsional2. Per al psicoanàlisi, l’estímul mental (que indueix a la conducta agressiva) provenia del cos.
- - Tª bitemàtica primitiva: les pulsions sexuals així com les del jo o d’autoconservació serien 2 forces fisiològiques que ens duen a buscar sexe i a protegir-nos (no s’hi contempla pròpiament l’agressivitat).
Tª monotemàtica (fins 1920): les dues pulsions anteriorment comentades s’expressen en una de sola, la libido.
Tª bitemàtica revisada: la pulsió sexual (eros) i la agressiva (thanatos) formen part de la naturalesa humana i presenten els seus continguts barrejats. Freud les equipara a processos biològics bàsics com són produir i destruir.
No obstant, Freud va generar més material al voltant de l’agressió. Va postular que la pulsió de mort és l’origen de la conducta agressiva (explicació hidràulica de la conducta). A més a més, l’agressivitat es produiria per alleugerir la tensió acumulada durant períodes de no agressivitat. Acabant d’elaborar idees comentades anteriorment, la conducta agressiva generada és necessariament desviada cap a l’exterior per evitar l’autodestrucció del propi individu (al contrari que l’energia sexual, que es pot alliberar mitjançant la masturbació3. Per tant, doncs, l’agressivitat no es pot eliminar; tant sols es pot canalitzar. Una societat avançada serà aquella que sap canalitzar aquesta pulsió agressiva degut a la impossibilitat de reprimir-la.
L’aproximació etològica parteix, com hem dit abans, del principi bàsic que els éssers humans, com els animals, som naturalment agressius. Degut a la selecció natural, la majoria de les espècies haurà desenvolupat mitjans inscrits als gens per a controlar i limitar l’agressió a l’interior de les seves espècies. Per tant, l’agressió tindria un component adaptatiu excepte, aparentment, en humans. Podem fer la hipòtesi que l’instint de control de l’agressió a l’interior de l’espècie no ha tingut temps de desenvolupar-se.
Per a l’etologia, la territorialitat fonamentaria la base de la conducta agressiva. Existeix la necessitat d’un espai vital. Si aquest és invadit per algú de la mateixa espècie, especialment mascles, es dispara la conducta agressiva. En humans això també passaria i seria una explicació per a guerres (invasions de territori) i una possible explicació de l’augment de violència en àrees altament poblades, on es fa més difícil mantenir el territori i espai vital de cadascú.
1 Aquests dos autors no s’inscriurien dins de plantejaments psicosocials tot i que tenen efecte sobre teories d’aquest altre àmbit.
2 Pulsió és un concepte diferent al d’instint.
3 Putu Freud Dimensió de la persona Lorenz (1966), va proposar una solució al control de l’instint. Atès que no podem eliminar l’agressió, podem aconseguir una descàrrega continua i controlada de petites quantitats d’energia a través de formes d’agressió socialment acceptables (esports, per exemple).
Evidentment, els enfocaments biologistes van rebre crítiques. Per començar, calia puntualitzar que els animals no tenien una cultura tant desenvolupada (si en tenien) com la humana. A més a més, M.Mills (1967), va afegir que els esquimals no tenen paraules per anomenar la guerra i això és una prova de que existeixen cultures on aquesta forma de violència és inconcebible (que no vol dir que no despleguin conductes agressives). Aquest fet provava que la suposada universalitat que semblen despendre les explicacions biologistes no és tal, ja que l’agressivitat està modelada per la cultura. La cultura és un element regulador de les necessitats biològiques.
La segona crítica es centra en la concepció hidràulica de l’agressivitat. Els crítics comenten que és inevitable menjar, respirar, dormir, que estan lligades a certs ritmes o cicles.
L’agressivitat, però, no va lligada a cap cicle ja que no passa que cada “x” temps hagis de cardar una hòstia a algú. A part, es te constància de cultures que passen centenars d’anys sense guerres. Així doncs, no queda tant clara aquesta inevitabilitat de l’agressivitat. De fet, sovint tendim a pensar que si quelcom passa a la natura, nosaltres també hem de ser així. Si el peix gros es menja al petit, nosaltres també actuem d’aquesta manera. Però som humans i tenim cultura i valors i les coses no es poden reduir a la nostra vessant animal. Per acabar d’explicar aquesta crítica: Que un lleó es mengi un antílop no és moralment rellevant, però si que ho és que un banc gros n’adquireixi un de petit.
La tercera crítica te a veure amb l’ahistoricitat. Les teories biologistes no tenen en compte les circumstàncies que envolten la violència i que són de caràcter històric. No es pot, com s’ha vist en exemples anteriors, explicar l’agressivitat com a un element estable en el temps i la història, perquè no ha set així.
3.2.2 Teoria de la frustració - agressió ( teories conductistes ) Arran de les crítiques a les teories biologistes, les teories conductistes tingueres força èxit. El sentit comú ens diu que si algú ens empipa és quan podem reaccionar agressivament (l’àrbitre t’anul·la un gol i tu li fots 2 hòsties). Per tant, alguns creuen que existeix una relació causal universal entre frustració i agressió. Sempre que hi hagi una es donarà l’altre i al revés.
Amb l’objectiu d’aprofundir en aquest sentit, es va fer un estudi als anys 40. S’induïa frustració a nens que podien veure joguets però no jugar-hi (el grup control eren nens que si que hi podien jugar directament). Al cap d’una estona, es permetia jugar als nens que n’havien estat privats i la conducta d’aquests era molt destructiva4. La pregunta que ens podríem fer és que què passa si estàs frustrat i no pots pegar a l’àrbitre perquè estàs mirant el partit per la televisió? La impossibilitat d’agredir a l’agent frustrant produirà un desplaçament (podem notar influència del psicoanàlisi). Aquesta aparició del concepte desplaçament és una fórmula com a solució a 4 S’ha de destacar que la majoria d’estudis dels anys 40 (i molts de posteriors) s’han fet amb barons blancs i anglosaxons.
Dimensió de la persona les primeres crítiques que van planar sobre la teoria. Quins problemes més tenia la teoria de la frustració – agressió? - - Com explica les reaccions positives a la frustració? La violència i frustració no sempre generen més violència i frustració.
A part, existia la dificultat per a definir què és la frustració. Si jo et pego i tu em pegues, vol dir que t’he provocat frustració i per això m’has pegat. Però si et pego i tu no ho fas, no et provocarà frustració? No es pot refutar el plantejament i això debilita la teoria en un context científic. Si es diu que sempre hi ha frustració encara que no s’observi, com es pot refutar aquesta afirmació? Tots aquests problemes de la teoria no volen dir que la frustració no dugui en cap cas a l’agressivitat. El què passa és que no serveix la formulació original ja que li falta poder explicatiu.
Amb l’objectiu d’explicar també el perquè de la no agressió tot i donar-se frustració, es va reformular la teoria diverses vegades. L’agressió només és la resposta dominant a la frustració, per exemple. Berkowitz (1969) va postular que la frustració genera un estat d’activació emocional (ira) en l’individu de manera que no provoca immediatament una agressió. Així doncs, seria la ira la que provoca una predisposició cap a la conducta agressiva. Segons Berkowitz, allò que desencadenaria la conducta agressiva seria la presència en l’ambient d’estímuls que posseïssin un cert significat agressiu. Cal que hi hagi quelcom al teu volant que et digui que la conducta agressiva és apropiada. Aquestes claus en forma d’estímul (una arma, per exemple) estan associades a condicions de descàrrega de l’ira (condicionament simple). Si de petit t’han estat pegant amb un cinturó, cada vegada que el vegis es podrà disparar una conducta agressiva en tu. Qualsevol cosa pot ser una clau agressiva, només cal que s’hagi associat prèviament.
Aquesta formulació, doncs, veiem que és més elaborada i de fet heurística en el sentit que propicia fer-se més preguntes i investigació al respecte.
Així doncs, són les armes senyals activadores de l’agressió? Le Page i cols. (1967) van pensar que si Berkowitz no anava errat, tenia sentit prohibir les armes! Per a demostrar-ho van fer un experiment (The weapons effect). Un estudiant fa una tasca avorrida que ha de ser avaluada per un còmplice, que aplica descàrregues elèctriques cada cop que s’equivoca. El què passa, però, és que les descàrregues rebudes són independents del rendiment del subjecte i tenen l’objectiu de produir ira al ser executades de forma aleatòria. La investigació compta amb 2 grups: el que està sota les condicions comentades i el grup control, en el qual no s’indueix ira ja que no hi es presenta aleatorització en les descàrregues i el bon rendiment està lligat a aquestes. Resultats: els estudiants que van rebre més descàrregues van manifestar tenir més ira que els altres. En una segona fase de l’experiment, els subjectes passen a ser els qui donen les descàrregues i els còmplices a rebre-les (tot i que l’aparell no passa electricitat en aquest cas).
Llavors es definiren les següents condicions: 1) Es col·locava una pistola a una taula propera. S’informa al subjecte que són del còmplice i que no en prestessin atenció.
2) Armes presents però no associades al còmplice.
3) Condició control, cap objecte.
Dimensió de la persona 4) Control addicional (només per als subjectes enfurismats): s’hi col·loquen raquetes de bàdminton.
Els subjectes no enfurismats no van presentar cap efecte en clau agressiva. Els subjectes enfurismats van donar més descàrregues (estímul que desfermava les conductes agressives). No hi havia diferència entre saber de qui són les armes o no saber-ho. Els subjectes enfurismats van aplicar més descàrregues en presència d’armes que de raquetes de bàdminton.
Aquest experiment semblaria provar la teoria reformulada per Berkowitz però experiments posteriors no confirmen els resultats (Turner i Simons,5 1974) o aboquen dubtes de la validesa dels resultats. Un dels grans problemes és la condició experimental en si de l’estudi.
És difícil extrapolar la situació del laboratori a la vida real ja que, per començar, qui creu que hi haurà pistoles de veritat en un laboratori? Com a conclusió, sembla ser, a través de més estudis posteriors, que les armes tenen efecte sobre l’agressivitat però més que res perquè són un objecte cultural violent (més que per efecte del condicionament). És important fer un petit incís per remarcar la utilitat de les teories socials. Està comprovat que en una manifestació, si hi ha poca policia, els aldarulls es reduiran considerablement, perquè desapareixen les senyals estimulars. Tot i així, existeix, segons (Kleck & McElrath, 1991)6 l’efecte de “offensive effect of a weapon”, which suggests that during altercations where there is a potential for violence, the presence of a knife or a gun may reduce the likelihood of actual violence as it plays a coercive role, allowing the weapon carrier to exert control over another with an increased threat of violence.
3.2.3. Teories de l’agressió com a conducta apresa (teories conductistes) Es basen en l’aplicació directa dels preceptes conductistes (E-R), on tota la conducta és fruit de l’aprenentatge; també la violència. Existeixen dues formes o processos per aprendre les conductes: - Efecte de recompensa per reforç o càstig (condicionament instrumental): Funciona molt be en animals i per tant es suposa que també ho farà en humans.
Modelat: aprenem a partir de models, el comportament dels quals ha set recompensat i així aprenem que allò realitzat era una conducta adequada.
Així, què cal per a que es doni una conducta agressiva en cada un dels casos? En el primer cas, senzillament, que el comportament hagi set recompensat. En el segon cas que hi hagi hagut un model.
Pel què fa al condicionament instrumental, Brown i Elliot (1966) van realitzar un estudi en llars d’infants, on aquests, normalment, busquen l’atenció de la cuidadora. Van observar que: quan el nen/a presentava una conducta agressiva inapropiada, la cuidadora els ignorava. Quan es portaven be, la cuidadora els feia cas. D’aquesta manera les conductes agressives baixaven considerablement. Per tant, es demostrava que el reforç pot disminuir l’agressivitat. Tot i així, 5 Simons, L. S., & Turner, C. W. (1974). A further investigation of the weapons effect. Personality and Social Psychology Bulletin. 1(1), p. 186-188.
6 Afegit per mi, no explicat per el professor.
Dimensió de la persona no quedava clar si l’agressivitat es podia reduir mitjançant el càstig. Hi ha estudis que conclouen que càstigs severs duen a més conducta agressiva.
Pel què fa al modelat, basat en el condicionament operant, Bandura i Ross (1963) van realitzar el següent experiment. Van fer que nens observessin a adults jugant amb les joguines.
En la situació experimental, l’adult colpeja el ninot (comportament agressiu) mentre que en la control, l’adult simplement juga amb les joguines de la forma habitual. Llavors els escolars veien com algunes conductes, (independentment de si era agressiva o no), eren recompensades i d’altres no. Els resultats van indicar que els nens/es imitaven la conducta del model quan aquest ha set recompensat! (i ho aprenen). Així doncs, aprendríem a ser agressius a la vida quotidiana ja que estaria ple de models, al voltant nostre, als quals ha set recompensada la conducta agressiva. En aquest punt, s’ha de fer una distinció important. És diferent aprendre a agredir que cometre un acte agressiu. Aprendre una conducta agressiva no vol dir que aquesta hagi de ser necessàriament emesa. Com hem anat veient, emetre la conducta depèn en bona mesura del context propici per a que aquesta es doni! Així doncs, si Bandura i Ross tenien raó, potser seria millor que els petits no miressin la televisió. Anem a analitzar el fenomen de la TV en relació amb l’agressivitat i violència més en profunditat.
La violència tindrà una influència a nivell social quan apareix a la TV? De fet, estadístiques ens informen que als EEUU un jove haurà vist una mitjana de 33.000 homicidis i 200.000 actes de violència abans de l’edat adulta (reals i ficticis). Aquest fet, ha donat lloc a diferents recerques.
A través d’estudis correlacionals, s’agafen a persones que tinguin TV a casa i es mira si correlaciona el seu comportament més o menys violent amb la quantitat de violència vista a la TV. S’observa que hi ha una associació positiva! Un comportament violent major es dona en cas que es vegi més violència per TV. Tot i així, ull! Que hi hagi correlació no vol dir que hi hagi causalitat7 (es podria donar el cas que mirar violència a la TV fos degut a que la persona ja és violenta).
En estudis experimentals (similars als anteriors), amb més control intern i cercant causalitat, existeix el problema procedimental que les pel·lícules exposades als subjectes per a generar violència són breus, curtes i amb violència molt manifesta, cosa que te poc a veure amb les emissions de la TV convencional. D’aquesta manera es fa difícil extrapolar les troballes d’aquestes investigacions a la població en general. A més a més, els resultats són contradictoris ja que depenen dels casos tant augmenta com disminueix l’agressivitat. La disminueix en forma d’efecte catàrtic (explicació biologista); identificar-se amb el personatge violent de la pel·lícula permet descarregar la pròpia violència a través d’aquesta identificació. Que l’augmenti o la disminueixi depèn de cada persona i la psicologia social evita entrar en temes més individuals i psicològics8. Per tant, no podem concloure res en aquest sentit.
Per acabar amb el tema de l’agressivitat cal recordar que aquesta no és un tret de personalitat, la gent no és agressiva o no, sinó que el què existeixen són comportaments 7 8 Visca MEDITI Que tites...
Dimensió de la persona agressius (l’autor dels apunts està fart que els psicòlegs socials no tinguis en compte res més que la societat...).
3.2.4 Cas de Kitty Genovese La noticia aparegué al NY Times el 27 març de 1964). “Durant més de mitja hora 38 ciutadans, respectuosos de la llei, van contemplar com un assassí apunyalava una dona. Dues vegades, el so de les veus dels ciutadans va interrompre l’acció de l’assassí, però aquest hi va tornar. Ningú va trucar a la policia fins que va ser morta”. Aquesta noticia no va passar desapercebuda i va generar força polèmica. En va causar per les condicions en les quals havia passat tot plegat: davant d’un apartament amb un pilot de testimonis, durant 35 minuts. En aquestes condicions, era impossible que hagués passat desapercebut. Latané i Darley van estudiar-ne l’assassinat i d’aquest anàlisis en va sorgir la Teoria de la conducta de facilitació d’ajuda, que servirà de base per a l’explicació de la conducta prosocial (següent punt). Per ara, seguirem explicant el cas en relació a l’agressivitat. La pregunta seria: no és estrany que ningú l’ajudés? Aquest és el fet rellevant, que ningú va ajudar-la (tot i que el relat discorre entorn la violència!). Així doncs la investigació social es va realitzar al voltant del fet (de l’omissió) de l’ajuda i no en la violència de l’acte en si mateixa. Perquè? Perquè ens hem de posar d’acord sobre què havia passat, perquè no era evident; només un acte és evident quan tenim els recursos interpretatius per a entendre’l. Si no és així, cal situar l’acte en un context de significats i per a fer-ho ens cal una teoria.
Primer de tot cal situar-nos en el moment històric on va ocórrer el cas. Occident, USA, anys 60. En aquella època no s’acostumava a reaccionar en casos de violència contra dones; no hi havia el concepte de violència masclista i per tant aquest tipus de violència no existia! Per tant, és comprensible que en comptes de sorgir teories sobre la violència contra les dones sorgís una teoria sobre l’ajuda.
No va ser fins el 1975 quan Miller va fer un llibre tractant el cas des de la perspectiva del maltractament a la dona. Abans, F.Cherry (1995) presenta un assaig que inspira aquesta conferència (i suposo que aquests apunts...). Bàsicament reclamaven que en el cas de K.Genovese hi havia quelcom més que violència. Aquestes dues aportacions esdevenen eines que els científics socials tenen per a solucionar el problema. Però ens podem preguntar perquè ha de passar tant temps entre una i altra (20 anys)? Perquè l’anàlisi de la violència en clau masclista és d’acord amb el canvi social (i de normes) que es va produir entre els anys 70 i els 90. Dues realitats diferents ja que el món canvia i la realitat amb ell.
Tornem endarrere, però, per destacar dues investigacions posteriors que si que van intentar desentrellar la relació entre l’agressió i el gènere.
El 1971, Borofsky condueix un experiment on hi ha 2 còmplices que es barallen i un observador que és el subjecte. Hi ha 4 condicions: H pega D, H pega H, D pega H, D pega D. Quina fou la resposta dels observadors? Quan H pegava D cap dels observadors intervenia per a parar l’agressió. Quan H pegava H els observadors si que intervenien. Fent una comparació amb l’actualitat ens adonarem que, en teoria, la norma social al respecte ha canviat (encara que encara hi hagi certa tendència a considerar-ho quelcom privat).
Dimensió de la persona El 1976, Shotland i Straw, condueixen el mateix experiment però donant claus a l’observador per a que cregui que els còmplices estan o be casats o be no es coneixen. S’observa que els subjectes intervenen molt més quan l’observador creu que està davant de dos desconeguts que quan creu que estan casats (assumpte privat). D’aquí n’extreuen que una bona coneixença entre veïns milloraria certs aspectes negatius de l’agressió. D’aquesta manera, la violència contra les dones només seria exercida per familiars i amics! (recordar que eren temps diferents on la violació de la dona, si estaves casat, no estava contemplada per la llei). En els pocs casos en els que es tenia en compte el fenomen (violència masclista) aquesta era vista com quelcom patològic i per tant no com quelcom psicosocial.
Pensem que la violència és fàcil de discriminar però no és així. Ens cal una cultura, un coneixement i un maneig de significats i conceptes per a veure quelcom com a un acte socialment violent (l’agressió més enllà de l’agressió). Gràcies al moviment feminista i la revolució sexual, es transforma la societat USA i per tant les relacions interpersonals i amb aquest nou marc, Cherry pot relacionar el cas amb la violència de gènere. Anem a exprimir el cas una mica més a través d’aquesta última autora.
Cherry comença a considerar que el cas de Genovese tenia implicacions més amplies que la violència contra les dones. Destaca dos nous elements a destacar en el cas: la raça i la classe social. A part, també s’interessa per la història de l’assassí W.Moseley: negre, 30 anys, 2 fills, operari de factoria, casat amb una infermera. S’obren noves possibles interpretacions com la de: home negre de suburbi que ataca dona blanca de barri benestant. Moseley era introvertit ( i maníac ) i el jutge el va descriure coma un monstre. El psiquiatre ho va fer com a una persona esquizofrènica incapaç de controlar la seva inclinació a matar. Tot això no eren més que parts d’una estratègia social per a no acceptar el cas, per a buscar una explicació que els tranquil·litzés.
Si Moseley era boig, l’acte violent estava dins seu i no en la societat. No formava part d’ells i el van alienar; cap a la presó. No és la societat la que està malalta, sinó l’individu.
El cas, però, no es va acabar aquí. Quatre anys després de ser tancat a la presó, Moseley fuig i durant la fugida rapta i viola una dona negra que l’havia ajudat a amagar-se, amenaçantla de matar els seus fills. Aquesta dona, fou acusada d’ajudar-lo a escapar! Era negre i l’home també. Es va salvar perquè hi havia una dona negra a l’equip del fiscal que es va negar a imputarla. Hem de tenir present que al 66, a les persones de color del sud les mataven només pel color de pell. Així doncs, va tornar a ser detingut i tancat a la presó altre vegada. Tretze anys després Moseley envia un article al NY Times; fa una carrera (sociologia) i diu que l’antic Moseley ha mort. Explica tot allò que li va passar de petit: maltractaments, explotació laboral; era un home negre als 60. Amb tota aquesta informació, Cherry va destacar que el marc de la violència de gènere quedava petit per a explicar l’assassinat de Genovese. També s’havia de tenir en compte el marc de l’assassí.
Quines són les conclusions que podem extreure del cas? 1- Els actes agressius no ho són al marge de la col·lectivitat en la qual es produeixen.
Són actes culturals i cal tenir els recursos per a discriminar-los. No els reconeixem només pel sol fet de ser humans.
2- Els actors involucrats en actes agressius no tenen un perfil homogeni sinó que se’ns mostren plens de matisos i com a productes de contextos sociohistòrics concrets.
Dimensió de la persona Existeix la tendència a simplificar: Moseley era un boig; la dona negra l’ha ajudat, i d’aquesta manera no veiem els matisos que presenten tots els personatges. A part, s’ha de tenir present la categorització social9. Tendim a classificar la gent i només guardem els matisos per la gent més propera (sinó quina feinada...). A més les etiquetes que posem són molt resistents al canvi.
3- La forma que tenim de veure els actes i actors no és constant sinó contingent i afectada pels recursos interpretatius socialment disponibles. És ingenu pensar que aquests recursos estan al marge dels interessos de poder existents en tota formació social.
No s’és racista, classista o masclista per casualitat. La societat, l’educació, els anuncis de la televisió, tot això conforma la consciència de les persones. Són missatges que assimilem i que són difícils d’expulsar. Calen contrapesos per a fer-ho (moviment obrer, feminista, etc.) que s’han anat oposant a la forma dominant de veure el món. Hi ha alternatives.
3.3 Conducta prosocial Per començar amb l’anàlisi de la conducta prososial i enllaçar-lo amb el punt anterior, recordarem el cas de K.Genovese. Hem vist, amb Latané i Darley, que es va estudiar el com i quan donem ajuda; la conducta d’ajuda. A partir d’aquí es van desenvolupar una sèrie d’estudis que s’expliquen a continuació.
3.3.1 Conducta d’ajuda En un primer estudi, els subjectes es presentaven al laboratori de psicologia pensant que participaven en un estudi sobre els problemes de l’estudiant en un campus universitari (USA).
Els subjectes, però, són enganyats i es propicia un clima d’ajuda. Per afavorir l’obertura, se’ls diu que participaran en un debat amb altres estudiants però no es veuran (mitjançant intèrfon).
Cada persona parlarà per torns i se’ls hi diu que l’investigador no estarà escoltant (no hi haurà un referent d’autoritat). Els subjectes creuen que els micròfons de cada persona s’activaran aleatòriament i que estarà actiu només 2 minuts. Després d’un primer torn de paraules (ronda1), s’enceta una segona ronda on els participants poden comentar el què han dit els altres. Hi ha 3 condicions experimentals, que infereixen diferents graus de responsabilitat en el subjecte: - Subjecte creu que només hi és ell i una altra persona.
Subjecte creu que hi és ell i dues persones més.
Subjecte creu que hi és ell i 5 persones més.
El primer estudiant (que és un còmplice), parla dels seus problemes d’adaptació a la vida universitària; a vegades te crisis. La resta de còmplices intervenen en la conversa i l’últim de ferho és el subjecte (és últim per a que s’adoni quantes persones l’escolten). Se li diu que acaba el primer torn. Acabat aquest, el primer estudiant torna a parlar i interpreta que te una crisi: “ajudeu-me a sortir d’aquí, em moro...” de manera que el subjecte creu que l’altre està en 9 Veure unitats posteriors.
Dimensió de la persona situació d’emergència10. Així doncs, la VI és el nombre de gent i es vol saber si això és un factor determinant en el procés de facilitació d’ajuda. Els resultats foren: - - Condició 1, subjecte sol amb el còmplice: tarda una M de 52 segons en decidir-se i en un 85 % dels casos corre a ajudar (triga 52 segons perquè no sap què està passant).
En la condició 2, intervé el 62 % dels casos i tarda 93 segons. No sap què està fent la tercera persona que te el micròfon apagat.
En la condició 3, augmenta la dispersió i només reacciona el 31 % dels casos amb una rapidesa de 166 segons.
Així doncs, el nombre de testimonis influeix en la conducta d’ajuda, però també és important entendre què perceben les persones que ajuden; tothom entén que cal ajudar en aquella situació? Per a resoldre aquests dubtes al voltant de la percepció de la necessitat d’ajuda, es va conduir un altre experiment.
Cada subjecte està en un saló omplint qüestionaris i mentrestant sent 2 nens jugant a l’habitació del costat. Al cap d’una estona, escolta com el més gran estomaca el petit. Les condicions experimentals són: - El subjecte creu que és l’únic que s’adona del què passa (condició de responsabilitat).
El subjecte creu que hi ha un supervisor adult que presencia la baralla (condició de no responsabilitat).
Els resultats foren que en condició de no responsabilitat, només 1 de cada 8 subjectes intervenien. En condició de responsabilitat, només 1 de cada 12 subjectes intervenien! Quina explicació hi podem trobar? Atès que no hi ha dilució de responsabilitat, què va dur a que no intervinguessin? Per una percepció alterada d’allò que succeïa. En condicions de responsabilitat la majoria va reportar que no semblava una baralla de veritat; en condició de no responsabilitat els subjectes estaven convençuts que si que era real! S’havia manipulat la percepció de l’esdeveniment. Així doncs, sota aquesta premissa perceptiva, com s’expliquen els resultats del primer experiment? Els elements importants per a l’explicació d’aquest, del nombre de gent com a testimonis, són: - 10 Com més testimonis, més dispersió de la responsabilitat (dilució de la responsabilitat) ergo menys pressió per intervenir.
Existeix la possibilitat de vergonya causada per haver definit malament la situació i aquesta augmenta com més gent hi ha al voltant.
Com més gent involucrada, més complex és el procés. Actuo o no actuo? L’altre què farà? Així que la presa de decisió esdevé més lenta. A més, com més es triga, més És important adonar-se, en comparació amb el cas de Kitty, que aquest experiment està descontextualitzat; és una situació de laboratori.
Dimensió de la persona difícil és actuar ja que en el temps que estàs sense actuar s’està redefinint la situació com a una en que no cal actuar (a no ser que els fets canviïn radicalment.
Latané i Darley van agafar i estudiar el procés de presa de decisions per veure quan s’actua i quan no. Van generar un arbre de decisions d’intervenció en cas d’emergència que es composava dels següents passos: - Advertir que passa alguna cosa (adonar-te’n o voler-te’n adonar).
Interpretar que algú necessita ajuda (que es requereix la intervenció): estan jugant o s’estan afogant? Assumir la responsabilitat personal: sóc jo qui ha d’actuar.
Decidir sobre la forma apropiada d’intervenir (no sempre és evident què hem de fer: la majoria de vegades no actuem de manera espontània).
Posar en marxa la conducta d’ajuda.
Aquest arbre de decisions i els passos que proposa, depenen de la gent que està compartint la situació. Tot i així, els autors que el procés de presa de decisions era aquesta, sigui pres per un bomber o un ciutadà de peu. El bomber segurament presentarà més probabilitat d’actuar però passarà pel mateix procés de presa de decisions.
Latané i Darley, com veiem, van iniciar la línia d’investigació sobre la conducta d’ajuda.
Anem a veure, tot seguit, quines són les situacions que afavoreixen la conducta d’ajuda ( a part del nombre de gent present i de l’ambigüitat de la situació, ja comentades ).
1- Quan obtenim una recompensa per la nostra ajuda (noció coherent amb el conductisme). Els subjectes prèviament reforçats quan han dut a terme una C d’ajuda, ajuden més una segona vegada sota les mateixes condicions.
2- Quan estem de bon humor (quan fa bon temps s’ajuda més): Levin ho va comprovar en un experiment on s’incrementava la felicitat del subjecte i després es generava una situació d’ajuda.
3- Quan algú més ajuda: el fet de veure algú que ajuda augmenta la probabilitat de la C d’ajuda).
4- Quan les presses ho permeten: quan es te pressa s’ajuda menys (Darley i Batson, 1973).
5- Fer una atribució d’altruisme: vas a donar sang i se’t diu que ets molt guai per ser altruista i en un altre grup que dona sang se li diu que tindrà “x” avantatges. En el primer cas és més probable donar ajuda perquè tenim present l’expectativa de ser bones persones. En el segon cas no ens sentim tant pressionats per a donar l’ajuda.
6- Quan és normatiu: tendim a actuar segons les normes. Si en aquell moment i societat, ajudar en determinada situació és normatiu, és probable que duguem a terme la C d’ajuda.
Tot i aquestes situacions comentades, hi ha més factors rellevants a l’hora d’acabar duent a terme la C d’ajuda. A qui ajudem, per exemple? No ho fem a tothom per igual, sinó: - A persones atractives les ajudarem més.
Dimensió de la persona - - A persones que trobem semblants a nosaltres: mentre que no tendim a ajudar a aquelles que són diferents; grup ètnic, ideologia, classe social, etc. Tot i així, com s’ha explicat abans, si s’està sol s’ajuda igual a un blanc que a una persona de color.
A qui pensem que s’ho mereix: és més probable ajudar algú que vol comprar llet que no algú que vol comprar caramels (també influïa en l’experiment si la persona que demanava l’ajuda era més o menys guapa i la raça d’aquest/a).
3.3.2 Teoria del món just A partir de tot aquesta teoria generada i els resultats mencionats més amunt, Lerner (1966) elabora la teoria del món just. Es definiria com la predisposició que tenim les persones a pensar que el món és just. Que les persones bones tindran el seu premi i les dolentes un càstig proporcional a les seves accions. Si es pensa be, aquesta tendència és absurda ja que a diari rebem proves de que el món no és així.
És una predisposició que actua com a profecia que s’autocompleix; la seva pròpia formulació posa les bases per a que es compleixi. Exemple: té un càstig perquè és dolent (independentment de què hagi fet); o, penso que et caic malament i això acaba passant ja que amb els meus actes faig que així sigui.
Lerner va demostrar la seva teoria a través d’experiments. A través de subjectes enganyats i xocs elèctrics i jugant amb l’atractiu de la víctima (còmplice). L’atractiu, doncs, estava influenciat per la quantitat de càstig que rebia la víctima. Quan els subjectes sabien que les víctimes havien de patir una altra sessió de xocs, encara veien a la víctima menys atractiva! Això era degut a que s’engegava el mecanisme del món just i pensaven que alguna cosa devia haver fet per merèixer-s’ho. Tendim a jutjar a les persones en virtut d’allò que aquestes obtenen més que per allò que aquestes fan. De fet, adaptem allò que veiem a les nostres creences. Allò que creiem condiciona les nostres percepcions; veiem el món tal com volem que sigui. Així doncs, és més fàcil viure en un món just que en un que no ho és . És més fàcil que les persones que demanen almoina pel carrer ho facin perquè s’ho mereixen. De fet, correspon amb una forma de veure el món condescendent ja que et treu de sobre la responsabilitat de coses que són injustes.
3.3.3 L’altruisme i l’egoisme Tot i que puguem pensar que altruisme i conducta d’ajuda són sinònims, l’altruisme, com veurem, te components que el fan un diferent. L’altruisme seria un cas particular de C d’ajuda a una altra persona sense esperar res a canvi (“despresa”), només pel desig d’ajudar a algú altre. Davant d’aquesta definició, els psicòlegs socials es preguntaren: realment existeix aquest comportament, o es pot explicar el suposat C altruista a partir d’altres factors? A més, també s’ha de tenir en compte la situació, que a vegades no deixa altres alternatives d’acció.
Què cal a una C per ser titllada d’altruista? Una C es considera altruista quan d’altres persones se’n beneficien i, a més, es produeix sense que la persona que la porta a terme esperi cap recompensa externa. Però, des del punt de vista de la psicologia social, quan es considera que la C prosocial pot ser egoista? Dimensió de la persona - Quan ajudem als altres perquè ens identifiquem amb ells i, en ajudar-los, ens identifiquem a nosaltres mateixos.
Quan ajudem a algú per rebre recompenses o evitar certs càstigs.
Quan ajudem algú per tal de lliurar-nos d’un estat negatiu. Per exemple, estem tristos i ajudem els altres perquè això ens fa sentir-nos millor.
Aquestes nocions mencionades, estan relacionades amb l’empatia i generen hipòtesis per a explicar-la. Batson i cols (1991), van proposar que el veritable altruisme prové de l’empatia.
Davant la visió d’alguna persona que pateix, tendim a sentir compassió. Aquestes emocions, a vegades, generarien l’empatia que actuaria com a motivació per a la C altruista, amb l’únic objectiu de beneficiar als altres. Batson feia un “intent” de salvar l’altruisme, però l’aparició de l’empatia no descartava altres motivacions per a la C prosocial, algunes de caire egoista. Així doncs, en quins casos el C prosocial serà autènticament altruista? L’aflicció de l’altre provocaria dues reaccions: 1) Emoció vicària d’angoixa personal: sentir angoixa a través de la visió de l’angustia d’algú altre  Donaria lloc a una motivació egoista per reduir la pròpia angoixa (s’experimenta una necessitat personal).
2) Emoció vicària d’empatia  Suposaria una motivació altruista per reduir l’angoixa de l’altre.
Per a comprovar les teories es van dur a terme experiments, as usual. Curiosament, la majoria d’experiments relacionats amb l’altruisme usen com a subjectes a dones. Consistia en veure imatges per la TV i les subjectes es pensen que l’acció està passant en aquell mateix moment, però està tot gravat prèviament. Veuen a una noia a qui s’apliquen descàrregues de forma aleatòria i a més en saben el nom (“Elaine”), per a que es generi més energia emocional.
L’Elaine ho passa fatal i s’informa a les subjectes que no és el primer cop que hi passa. Llavors s’oferia la possibilitat a les participants de posar-se al lloc de l’Elaine. Segons la hipòtesi de l’aflicció, els dos grups haurien de posar-s’hi, ja que unes ho farien per raons altruistes (empatia) i les altres per raons egoistes (angoixa). I, a més, com discrimino la causa real que ha motivat a ocupar el lloc de l’Elaine? Posant una nova norma a l’experiment: mig grup podien abandonar quan volguessin el visionat i l’altre mig o es posaven al seu lloc o havien de visionar tota la cinta.
Els resultats foren que les dones amb una major empatia ajudaven a la còmplice tot i poder marxar. En canvi, les angoixades només ho feien si havien de mirar el vídeo per complet; si podien marxar, marxaven.
Paral·lelament a la investigació centrada en la C altruista, es varen fer estudis centrats sobretot en la C egoista relacionada amb la C d’ajuda. Cialdini (2002) i cols, pensaven que no és angoixa, sinó tristesa, allò provocat al veure algú patint. Allò que fem és tendir a mitigar la nostra tristesa i, per tant, no existiria l’altruisme. Per a demostrar-ho van conduir un altre experiment.
“Carol” te un problema i es dona la possibilitat als subjectes d’ajudar-la. La meitat dels subjectes presenten una alta empatia i l’altra meitat, baixa. La meitat dels subjectes prenen un placebo que creuen que els fixarà l’estat d’ànim durant 20 minuts. Els resultats foren sorprenents: el grup de persones amb alta empatia que havien pres el placebo, ajudaven igual que els d’empatia baixa a la Carol. Perquè has d’ajudar a algú si no sentiràs res tant si ho fas com si no? Tot i així, els que ajudaven més eren les persones amb més empatia i que no havien pres la pastilla.
Dimensió de la persona D’aquesta manera l’autor no negava que si que s’ajudava per empatia, sinó que donava més força, importància, a que el què ens fa ajudar o no és la recompensa en forma d’un millor estat d’ànim.
Smith, Keating i Scotland (1989), van proposar una explicació intermèdia. Van puntualitzar que, quan algú ajuda, requereix de retroalimentació, d’alguna prova. Els autors defensarien que en tota C d’ajuda hi ha alguna cosa que te a veure amb els altres i alguna amb nosaltres i prou. Les C d’ajuda no són ni purament egoistes ni purament altruistes.
Però podem reflexionar i preguntar-nos: és més important el perquè de la C d’ajuda o que s’ajudi independentment del motiu? Gran part del problema deriva de “l’ individualisme metodològic”. Aquesta forma de pensar és de caire reduccionista i dona per fet que totes les C són personals, egoistes. Per acabar amb el tema de l’altruisme, encetarem un debat que tenien els psicòlegs socials a finals del segle passat. Existeix una personalitat altruista? Trets que fan que algú sigui més procliu a dur conductes prosocials.
S. i P. Oliner (1988-1992), van localitzar i entrevistar 231 europeus que durant la II GM van ajudar a jueus a escapar de la persecució nazi. Van comparar-los amb 126 que no van ajudar (en el mateix període). Ambdós grups presentaven constància respecte a l’edat, sexe, educació i regió. Els resultats extrets dels anàlisis de les entrevistes foren que els rescatadors tenien sentiments intensos de responsabilitat pel benestar dels altres i necessitat molt gran d’ajudar.
Sentien el dolor i patiment de les víctimes com a propis (empatia). Pel què fa als no rescatadors, també tenien cert grau d’empatia però cap als membres del seu propi grup (cap als cristians).
Els Oliner introdueixen un nou concepte, l’ extensivitat. Seria la capacitat de sentir empatia per persones de fora del propi grup. De fet, els que senten antipatia només per persones que no són del propi grup són denominades xenòfobes. El concepte de grup és molt important en psicologia social, com es pot veure en certs punts del temari. Quines hipòtesis explicatives van donar els autors? Un element explicatiu important fou l’educació i la socialització rebuda. Els pares dels rescatadors no eren autoritaris ni usaven el càstig. Usaven la raó i l’explicació com a mètode educatiu. Actuaven com a model amb exemples de conducta moral. Això fomentava la tendència a ajudar als altres i posa de manifest una dada important: i és que l’altruisme no ve del no-res.
Tec (1986), va trobar altres diferències al respecte de la C d’ajuda en els alemanys que van ajudar: 1- Els rescatadors solen ser membres marginals (que no marginats, sinó que estan als marges) de la seva comunitat social sense sentiments d’integració a la xarxa social.
2- Manifesten gran independència i realització personal.
3- Revelen que ja ajudaven a altres abans de la guerra (el desenvolupament de l’altruisme en ells/es era previ al conflicte).
No obstant, s’han de posar de manifest els problemes d’aquests estudis en època de guerra.
La situació extrema es pot extrapolar a la vida quotidiana? A més, s’entrevistava a persones que tenien certa rellevància social, ja que eren considerats herois després d’haver ajudat als jueus a la guerra; aquest fet preveu cert intent de mantenir una imatge per part dels entrevistats que podia afectar a la validesa de l’estudi.
Dimensió de la persona Estudis més recents han intentar esbrinar si existeix altruisme en circumstàncies menys excepcionals. Davis (1983) va estudiar si l’empatia disposicional correlacionava amb la quantitat de diners que es donen en una telemarató. Schroeder i cols. (1995) van estudiar l’empatia en relació a dur a terme més o menys tasques de voluntariat i Omoto i Snyder (1995), van estudiar la “voluntat funcional”: la C voluntària compleix la funció de satisfer una motivació específica.
Podríem extreure’n que no és tant important una personalitat orientada a l’ajuda dels altres sinó la necessitat de satisfer motivacions concretes.
Calro et al. (1991) condueixen el següent experiment per a aportat dades rellevants al debat anterior. Què és més important per a ser altruista, la personalitat (predisposició, sentiment envers els altres) o la situació (allò que ens empeny, que s’espera, al marge de sentiments) ? 1. Van prendre mesures de personalitat relacionades amb altruisme en estudiants.
2. Els /les estudiants es troben amb una dona immersa en una tasca complicada.
3. Per a alguns estudiants, la dona està tranquil·la mentre que per a uns altres, està angoixada (2 condicions experimentals).
4. La dona demana si la poden ajudar. L’ajuden? 5. Els subjectes poden o be marxar si volen (cost baix) o be no marxar però s’han de quedar veient com la dona no pot solucionar el seu problema (cost alt).
En el cas dels subjectes que entenien que la dona estava angoixada i en situació de cost alt, el 79 % l’ajudaven  la situació era, doncs, molt important (perquè ajudaven fos quina fos la seva empatia). Quan el cost era baix, eren les mesures de personalitat allò determinant a l’hora d’ajudar o no. Així doncs, tot és important. La personalitat aflora en les ocasions on la situació no és prou forta per a determinar la nostra conducta.
3.4 Sumari de la interacció social (T3) 3.4.1 Agressivitat Baró, M. Analitza els constitutius de la violència i l’agressivitat a partir de 4 punts.
1- Referent a l’estructura formal de l’acte violent, distingeix entre violència instrumental Vs violència terminal. La instrumental seria la que realitzem per a aconseguir un fi (et cardo una hòstia perquè vull la teva cartera, però no busco fotre’t una hòstia perquè si).
La terminal si que, en canvi, buscaria l’acte de violència en si mateix. El problema ve quan, com passa en gran quantitat d’estudis, veiem la violència similar a la del segon tipus, quan en realitat no és així en absolut! Aquest biaix porta al pressupòsit que és la maldat i la bojor (follia) allò que fa matar i produeix actes violents i, en general, no és així.
2- L’equació personal: elements de l’acte que només són explicables per el particular caràcter de la persona que el realitza. També és cert, no obstant, que a vegades l’element personal de l’acte violent es perd i alguns individus es tornen “professionals” de la violència. Es fa per ells com a quelcom rutinari.
3- El context que el possibilita: tant el desencadenant com l’execució de l’acció violenta requereixen un context propici on tingui cabuda l’acte violent, afavorint-lo o no.
Dimensió de la persona a. El context social pot o no facilitar la violència a nivell general.
b. El context immediat es refereix a una situació concreta. Ex: els nens amb els pares a prop no es barallen però sense ells si que ho fan (contexts immediats diferents).
4- Fons ideològic: cada ordre social estableix les condicions en les que es pot exercir la violència de forma justificada; hi ha ocasions en les que ens sentim legitimats per a exercir l’acte violent. Un acte violent es pot veure com a patriòtic o com a terrorista segons l’ordre social del lloc concret. Ex: l’IRA era vist com a terrorista per a UK i com a patriotisme per als irlandesos. Normalment, les classes dominants intenten imposar la seva força a través de la violència a les classes dominades.
3.4.2 Conducta prosocial La C prosocial és una categoria àmplia (difícil d’abastar) que es refereix a actes valorats positivament per la societat i que inclou cooperació, ajuda, altruisme, etc.
Es fa difícil identificar C purament altruistes ja que poden existir motius o recompenses completament interns que emmascarin els motius de la C purament altruista.
Per explicar C prosocial trobem que les recerques oscil·len entre donar més èmfasi o be a la situació o be a les característiques individuals (polaritat). En aquesta assignatura s’han treballat més en profunditat les de la vessant situacional.
3.4.3 Aspectes comuns entre agressió i altruisme.
1- Hipòtesi biologista (tot i que en l’altruisme no s’ha explicat). En tots els casos hi ha una hipòtesi biologista ja que seria la naturalesa la que ens duu a ambdues.
2- El paper de les normes, que són importants en els dos casos. Fem allò, també, que s’espera de nosaltres, allò socialment acceptat (sovint és normatiu ser acceptat).
3- Els efecte de modelat en l’aprenentatge de C: fem allò, entre d’altres motius, que hem vist fer.
4- Importància de la situació: és aquesta (entre d’altres11) la que marca el comportament que cal fer. Les situacions són, moltes vegades, aclaparadores i ens comportem com no creiem que hi ha altra manera de fer-ho.
5- El significat de la C: tenim problemes per a definir què és un C altruista o un d’agressiu.
No són un “bolígraf” o una “taula”, són conductes humanes amb significat. Es poden entendre a partir de diferents claus. La naturalesa dels comportaments és semiòtica.
6- Existeix un biaix valoratiu com a conseqüència de la naturalesa comentada al punt 5.
Valorem agressivitat de manera problemàtica i altruisme de manera positiva.
3.5 ATRACCIÓ INTERPERSONAL Ponent: Joel LaJeunesse 11 Dic jo...
Dimensió de la persona Índex de continguts: 3.5.1 3.5.2 3.5.3 3.5.4 3.5.5 Teories de l’ intercanvi social Factors que mediatitzen l’atracció Relacions de llarg termini Paper de les normes socials Relació gènere en un món patriarcal En general, la psicologia no ha parat esment en les emocions i quan ho ha fet ha set de manera tant freda que gairebé ningú acaba d’entendre què vol comunicar aquesta.
Molta gent només veu necessitats biològiques rere l’atracció interpersonal, però de fet existeix una capa cultural, social, que es carrega damunt la capa biològica i que modifica tot allò referent a l’atracció.
Ens preguntem, per encetar el tema: Què fa que acabem tenint una relació amb una altra persona? Quines persones ens agraden? Les següents teories s’han intentat encarregar de resoldre-les.
3.5.1 Teories de l’ intercanvi social Des del conductisme social ( Homans, 1974), tenint present l’ús del condicionament, es diu que: 1- “ens agraden les persones la C de les quals ens proporciona una recompensa i el mínim cost”. Per exemple, ens agraden les persones maques perquè ens recompensen estèticament. Griffit realitza un experiment en base a la idea acabada de comentar, de manera que els subjectes entren en una sala on hi ha una altra persona (que no fa res).
Després de fer l’activitat, se’l castiga o recompensa (davant el testimoni que ja hi havia a la sala). Llavors se li pregunta com li cau la persona testimoni. Les persones recompensades responen que el testimoni és més atractiu que les persones que havien set castigades! De fet: 2- Ens agraden les persones que associem a experiències agradables, encara que no existeixi connexió racional entre ambdues.
3- A part, es pot afegir que ens agraden les persones que pensen com nosaltres ja que ens ajuden a creure que no estem equivocats12.
Com és habitual ( i útil ) van sorgir crítiques a les TIS. Aquestes van provocar el sorgiment de variants de la teoria inicial com, per exemple, les Teories de l’equitat i de l’afecte.
En les Teories de l’Equitat, tenint en compte que una relació ens ha de compensar ( hem d’obtenir una recompensa superior als costos de mantenir la relació), allò important és percebre que el balanç està equilibrat! A més a més, l’altre persona també ha de percebre que és recompensada amb la relació. Exemple: potser l’altre persona és molt pesada (cost elevat per a 12 Recordar teories dissonància.
Dimensió de la persona tu) però tu ets imbècil (cost elevat per a ell/a); si els dos estem compensats, podem tenir una relació.
Les Teories de l’Afecte són més elaborades i tenen en compte que som éssers socials i que necessitem les relacions (necessitat d’afiliació), sobretot davant de situacions d’angoixa o por.
Jasper va agafar subjectes als quals se’ls deia que se’ls subministraria una injecció dolorosa en uns caos i no dolorosa en l’altre grup de subjectes. Se’ls demanà, llavors, si volien esperar-se sols o amb altres persones a la sala. Els resultats són obvis, preferien esperar amb altra gent. No només per superar la situació de por de millor manera, sinó perquè necessitem la informació que els altres ens donen per a saber si estem perdent el control o no. Sols no sabem què hem de fer; necessitem als altres com a monitors del nostre C.
Però seguim amb les crítiques: - - - Simplificació del procés d’etiquetatge d’una situació com a gratificants. No és tant senzill saber què ho és i què no, ja que el fet de ser agradable o desagradable depèn de molts factors. Ex: anar amb metro per una persona benestant (un pijo, vaja), pot ser horrorós perquè fa mala olor, però a per a una altra persona pot ser súper agradable perquè li estalvia molta estona.
És una teoria contradictòria amb l’experiència del manteniment de relacions molt costoses. Per exemple, com explicaria la relació de les persones maltractades amb els seus maltractadors a partir de recompenses i càstigs? Absència de factors socials. Aquesta última crítica es desenvolupa a continuació per a veure quins són i en què consisteixen.
3.5.2 Factors que mediatitzen l’atracció En general, les nostres relacions es produeixen amb persones properes a nosaltres.
Compartint escala, feina, etc. ( les persones que es coneixen a les xarxes socials serien properes a nosaltres pel què fa a gustos, hobbies, etc.).
La proximitat o accessibilitat (propinquity effect) va ser estudiada per Festinger, Schachter i Back (1950) a través d’un estudi en edificis d’una residència d’estudiants. Van observar que els estudiants es relacionaven més amb gent de la mateixa planta que amb els de la planta de baix. Només es relacionaven entre plantes en el cas de gent propera a les escales (ja que et creues més). A més (recordar que l’estudi es va fer als anys 50), els estudiants més populars eren aquells que vivien prop de les bústies. Els autors explicaren el fenomen amb dues raons: - Recompensa: quan et creues sovint amb algú, i et diu hola, és una forma de reconeixement social.
Expectatives d’interacció continua: més em val que em dugui be amb les persones amb les quals interaccionaré sovint.
Dimensió de la persona - Familiaritat.
Referent a aquest últim punt, Zajonc (1968), va realitzar una sèrie d’estudis amb fotografies. Els subjectes havien de mirar 500 fotografies de les quals n’hi havia de repetides tot i que “no es notava”. Llavors se’ls demanava quines els hi havia agradat més i veieren que els hi agradaven més les repetides. La familiaritat provoca un efecte de ‘em sona’ i sense saber perquè pensaràs que t’agrada més aquella persona familiar. També a partir d’una foto, Langlois i Roggman (1990-1994), van confeccionar una imatge, un rostre, fet amb la barreja de diferents rostres que els participants havien vist prèviament. Van obtenir els mateixos resultats que Zajonc. Aquest fenomen és un dels motius pels quals els polítics es disputen tant aferrissadament el temps d’exposició a la TV, als cartells electorals, etc., perquè han de sonar als electors.
La familiaritat també s’ha demostrat a partir d’experiments que utilitzen la música com a fil conductor. Per una orella feien preguntes i per l’altra es sentia música. Tot i que els participants no escoltessin la música atentament, quan se’ls demanava quina música els hi agradava, era aquella que havien sentit de forma ‘inconscient’. En aquest fenomen es basa, també, l’efecte 40 principals13.
Per acabar de treballar el concepte de proximitat, es presenta un últim experiment. Està relacionat amb l’assistència a classe. Quatre còmplices només van a l’aula, sense fer preguntes, i tornen a sortir. Un altre va a 5 classes, l’altre a 1 classe, etc. (diferents freqüències d’assistència). Als estudiants, a final de curs, se’ls pregunta amb quines de les noies sortirien i l’escollida és la que va a més classes. De fet, les coses que no coneixem ens produeixen certa angoixa i por i les que veiem sovint no14.
Un efecte lligat a la proximitat és el del trencament de les distàncies interpersonals.
S’entén com a situació íntima aquella en la que estàs el més a prop possible amb algú. Aquest trencament pot ser considerat un trencament de normes establertes i, per això, es creen situacions per a que no sigui així; per exemple en una discoteca, on degut a les condicions ambientals, has de trencar les distàncies interpersonals si o si per a xerrar amb algú.
Un altre dels factors que mediatitzen l’atracció, seria l’atractiu físic. En aquest punt no es parlarà de què és ser atractiu o no, sinó de sentir-se atractiu o de no ser-ho per els altres i de les conseqüències més importants d’aquests fenòmens. De fet, existeixen diferències interculturals entre què és ser atractiu o no i a més també varien entre èpoques diferents dins de la mateixa cultura. Per acabar-ho d’adobar, dins la mateixa cultura i època també hi ha variacions entre diferents generacions i, al final de tot, diferències segons l’evolució personal de cadascú. En aquest punt no només es parlarà de l’atractiu físic a nivell sexual, sinó que es tractarà com a un concepte més ampli.
Clifford and Walster (1973) van fer avaluar a mestres els treballs d’estudiants. Aquests, estaven dividits en dos grups, lletjos/es i guapos/es. Els mestres, es veié, desenvolupaven més 13 Jo ho veig com el tio que intenta lligar a base de fer-se pesat. Al final et serà familiar?...
Expliquen l’amor a primera vista...perquè s’assembla a algú que ja coneixes prèviament? A la nostra mare..ui...
14 Dimensió de la persona expectatives per als estudiants guapos (recordem que això és súper important perquè les expectatives que tenen de tu, afecten al teu rendiment acadèmic i general; degut a més atenció, més feedback, etc.). Però els mestres no són els únics dolents de la pel·lícula. Landy i Sigall (1974), van fer avaluar els treballs a altres estudiants, i van observar el mateix fenomen que Clifford i Walster.
Per fer-nos més la idea de la importància de les conseqüències de l’atractiu físic es posa un altre exemple. Quan jutgen a algú, tots hem vist el típic quillo xungo que es disfressa amb americana i corbata, que s’afaita, etc. I és que les persones atractives reben menys condemnes! (potser perquè si s’és més atractiu el jurat pensa que se’n podrà sortir...). Aquest fenomen relacionat amb la ‘justícia’ funciona en tots els casos excepte en estafes basades en la seducció.
I no cal anar tant lluny. Quan algú et tira un cafè per sobre però és guapo/a i treu bones notes, no passarà massa res; però si treu males notes i és lleig/ja? Llavors li sumarem un altre defecte a la llista.
Tot això comentat són tendències que tenim i és per això que gairebé tots cuidem la nostra imatge; en depenen moltes coses. S’ha demostrat que l’atractiu físic crea síndrome, que hi ha un estereotip de bellesa. Les persones guapes són vistes com a més felices, d’èxit, agradables, simpàtiques, intel·ligents i bones persones! (cosa que evidentment no te a veure amb ser agradable físicament, però per això són estereotips15). I aquesta assignació de característiques a algú o a un grup de persones desemboca en una cadena de significats que ens donaran la impressió global de la persona sense ni tant sols conèixer-la.
També s’ha de tenir en compte la influència del cànon de bellesa cultural. L’atractiu físic depèn de com et veuen els altres i no depèn de tu sinó d’allò que es considera maco per la gent del nostre entorn. El cànon actual està, evidentment (en el món occidental, si més no), esbiaixat cap a la primor.
Tot i allò explicat, tampoc s’hauria de sobrevalorar la importància de l’atractiu físic ja que és només una part de l’atracció personal. Normalment te conseqüències importants a l’inici de les relacions però aquestes s’acaben si l’atractiu és l’únic criteri per a mantenir-les. A més, hi ha diferències de gènere al respecte, ja que H i D no valoren igual l’atractiu físic de les seves respectives parelles. És interessant mencionar, per acabar, el paper de l’autoconcepte: cerquem persones similars a nosaltres en grau d’atracció; aspirem al noi/a més maca només si creus que també ets molt maco/a.
La similitud personal és el tercer factor que s’explicarà. Ja s’ha comentat que l’atractiu és moltes vegades útil a l’hora de començar una relació però que necessitem quelcom més per a continuar-la. De fet aquest fenomen està relacionat amb la proximitat en el sentit que aspectes de la similitud personal venen donats degut a la proximitat entre les persones que s’assemblen en aquells aspectes concrets.
Ens agraden les persones que s’assemblen a nosaltres en: atractiu / actituds / valors / creences ideològiques / interessos / activitats socials / habilitats / estudis, entre d’altres. Cap d’aquests factors és determinants (recordar la teoria de l’intercanvi social i que hi ha altres 15 Es treballa aquest concepte en la següent unitat.
Dimensió de la persona factors mediadors de l’atractiu). El fet d’esforçar-nos a reforçar aquests aspectes comentats (per exemple fer activitats amb la parella) pot provocar un augment de probabilitats de que aquesta es mantingui. També l’estatus econòmic i la classe social són factors que es tenen en compte a l’hora de predir l’èxit d’una relació en referència a les similituds personals.
Fem més consideracions sobre la similitud per aclarir el concepte i no agafar-nos els preceptes abans comentats de manera massa estricta (per veure excepcions a la regla). És un factor que explica tant la continuïtat de la relació com l’inici d’aquesta però s’ha de puntualitzar que es busca similitud en alguns aspectes però no en tots! En certa manera també ens agrada sentir-nos únics en alguna dimensió de la nostra persona (individualisme). Si ens relacionem amb algú massa semblant, aquest fet ens resta individualitat i no ens agrada.
A part, amb tot allò explicat no es vol dir que una persona passiva es sentirà atreta per persones passives ja que ser actiu està ben valorat socialment. Així doncs, la similitud que es busca ha de ser-ho en aquells aspectes valorats socialment! Algú amb un autoconcepte negatiu no es sent atret per a persones com ell/a.
Per acabar, també hem de tenir en compte els factors de la situació relacionats en aquest intent de fer entendre que no sempre considerem interessant que l’altre s’assembli a nosaltres. En un grup de treball preferirem estar amb persones amb un nivell semblant al nostre, especialment si tenim un nivell elevat.
Parlem ara sobre la reciprocitat i la consideració positiva com a quart factor determinant de l’atracció. De fet, es podria resumir l’ideari amb una senzilla frase: si t’agrado, m’agrades. Te n’adones que li agrades a algú (a qui no havies parat esment) i, llavors, ja et comença a agradar. Hi ha un “click” (que pot acabar be o no, això no és objecte d’estudi en aquest apartat). Com s’explica aquest fenomen? - Perquè les mostres de consideració positiva ens recompensen.
L’efecte més potent es dona entre persones dissímils. L’efecte de l’elogi d’un amic és menys important que si te’l fa algú diferent a tu.
L’atractiu generat és més durable (quan et diuen alguna cosa bonica) si la persona inicialment ens ignorava o no li quèiem be.
En la reciprocitat i consideració positiva, hi te un paper bàsic la percepció de la sinceritat.
Les sospites de manipulació alteren en gran mesura aquest efecte. Si algú està interessat en el nostre atractiu, riquesa, estatus, etc. No sentirem aquesta consideració positiva i no tindrà massa efecte en nosaltres. Així doncs, les persones riques o d’estatus elevat tenen més dificultats per a saber si allò que fan te valor o no ja que constantment reben feedback positiu, consideracions positives. Major (1984), va conduir un experiment on els subjectes escrivien un text creatiu i un jurat els donava un feedback molt positiu. Tant les persones atractives com les que no ho eren van generar il·lusió i es consideraven a la persona que les avaluava com a més atractiva! Tot i així, aquelles persones que ja es consideraven a si mateixes guapes, i se’ls hi havia Dimensió de la persona dit que l’avaluador les estava mirant, no es creien la seva nota positiva. Una prova més de la importància dels altres a l’hora de fer-nos persona16.
A més a més, la sinceritat perd importància si tenim una alta necessitat de consideració, de sentir-nos estimats. Si suspens un examen i necessites ser estimat i llavors dius coses maques a algú, aquesta consideració positiva no tindrà massa valor. Abans d’acabar amb els factors que mediatitzen l’atracció interpersonal, veurem un últim concepte.
L’etiquetatge de l’atracció fisiològica va ser estudiat per Dutton i Aron (1974). Un subjecte està situat a sobre d’un pont i a l’hora ha de contestar preguntes provinents d’una enquestadora atractiva. Al final del qüestionari la noia els hi deixa el telèfon per si hi ha algun dubte i s’observa quins homes la truquen o no (per lligar, no pels dubtes). Hi ha dos grups: homes situats en un pont molt alt i inestable; homes situats en un pont normal i segur. Quins la van trucar més? Per a saber-ho, anem a veure, primer, la Teoria de Schachter i Singer. Els autors defensen que una emoció es compon de dos factors: l’activitat fisiològica (pessigolles a la panxa, per exemple) i d’un component cognitiu (donar un sentit a les pessigolles de la panxa: estic enamorat). Defensen que tenim moltes més emocions que no pas sensacions fisiològiques; per això quan sentim una reacció fisiològica l’hem d’etiquetar correctament. Així doncs, reprenent l’experiment del pont, passar-hi genera certa activitat fisiològica (excitació, por, etc.) i quan el subjecte es troba amb la noia no sap ben be què és allò que li està produint l’activació. D’aquesta manera etiqueta l’emoció com a quelcom produït per la noia quan, en realitat, era el pont, en primera instància, allò que l’havia activat. Els subjectes podien pensar que si estaven tant nerviosos era perquè la noia els agradava (no perquè el pont els hi fes por). Un altre exemple al respecte: si vas al cinema i veus una pel·lícula emocionant, pots transferir part d’aquesta excitació a afecte cap a la teva parella.
3.5.3 Relacions a llarg termini Primer de tot hem de saber diferenciar entre relacions superficials i relacions profundes.
Com és que utilitzem aquesta metàfora per a referir-nos a relacions que duren molt temps (relació profunda)? Les relacions amb els altres ens marquen (identitat) i com més temps estem amb algú més canviem i els altres passen a formar part de la nostra vida amb més força.
Aquestes relacions a llarg termini són tant importants que a vegades arriben a donar-nos el sentit a les nostres vides. Per exemple, trencar amb la parella és més difícil com més temps passa17 ja que t’exigiran explicacions que s’adeqüin a la pressió social. No pots dir que deixes a la parella després de 20 anys; has de buscar una explicació que s’adeqüi millor a les normes socials.
Gergen i Gergen (1986) van posar de relleu les etapes per les quals passen la majoria de relacions: - 16 17 Proximitat (ens coneixem) Consciència mútua (l’altre existeix) Contacte superficial (atracció física, similitud personal, etc.) Veure tema identitat.
Divergeixo...
Dimensió de la persona - Reciprocitat (m’agrades, t’agrado)  comença la relació i aquí entren en joc altres factors que es descriuen a continuació.
Quan ja comença la relació, ocorren una sèrie de processos característics: - Compatibilitat de necessitats: ens cobrim mútuament.
Obertura del jo (disclosure): t’explico allò més íntim que no he explicat mai a ningú.
Comprensió empàtica: quan l’altre te un problema seriós tu també et sentiràs malament mentre ell/a ho estigui.
Tot i així, algunes variables que componen els fenòmens comentats estan canviant i, per exemple, l’obertura del jo s’està fent cada vegada més prematura degut a les noves tecnologies.
Et sents capaç de dir coses que d’altra manera no diries cara a cara.
3.5.4 Sorgiment de les normes socials Les normes socials són un concepte de la psicologia social que ens allunya de la psicologia (sempre a cavall entre la psicologia i la sociologia) i ens apropa a la sociologia (tenen relació amb quelcom més cultural i històric que no pas personal).
Les normes socials determinen elements del nostre C. No només estem parlant de lleis jurídiques, és un concepte que va més enllà. Regulen la distància personal, per exemple, i qualsevol situació està afectada per aquestes normes. Les normes socials es podrien definir com “les expectatives de comportament de les altres persones”. Per exemple, quan ja hi ha algú a l’ascensor i entres tu, com us situeu? Segurament, ben lluny de l’altre persona. De fet, si segueixes allò establert, tindràs l’aparença de persona normal i en general tots ho volem ser (també pots provar de posar-te ben a prop de l’altre aviam què passa...).
Les normes socials sorgeixen per comparació social. Així sabem si som normals o no.
Aquesta comparació es produeix amb persones properes (el nostre principal referent); mitjans de comunicació i també mitjans de ficció (aquests últims no són els més importants encara que a vegades algun il·luminat clami que la TV és el principal factor de sorgiment de les normes). A través de la comparació social aprenem i obtenim informació sobre diferents aspectes que afecten i componen les normes: - - Cànons de bellesa: poden ser decisions conscients (em compro tal pantalon perquè el duu el rei del mambo) o quelcom més inconscient com provar-te uns pantalons i pensar que et queden be (perquè inconscientment et compares amb models que són els reis del mambo).
Atractiu (relacionat amb l’anterior, bellesa).
Comportaments esperats en cada situació (exemple de l’ascensor).
Significats dels gestos.
Conseqüències de les C (millor aprendre-les observant els altres que no patir-les en pròpia carn).
Estratègies de relació.
Així és com veiem si som normals o no i aprenem com esdevenir-ho. Anem a veure com afecta tot això a la nostra persona.
Dimensió de la persona Les normes socials afecten a la nostra intimitat. És per això que parlem de construcció social de la intimitat. Si, la nostra vida íntima (sexualitat, amistat, etc.) també està regulada per les normes socials. Com són les formes de la nostra vida íntima, com és aquesta? - Es construeixen social i culturalment.
Varien al llarg del temps i de les cultures: els esquimals ofereixen les seves dones als convidats i dubto que ho féssim nosaltres.
Es concreten en normes d’intimitat. De fet, compartim expectatives (entre persones de la mateixa cultura i temps) sobre allò que és apropiat en cada tipus de relació. Es regulen coses com quan pots donar a la teva parella i quan no, l’edat d’inici de les relacions sexuals, l’edat mínima per casar-se i tenir fills, el nombre de parelles simultànies que podem tenir, la definició i el moment adequat per a l’amor profund.
I més enllà encara: si tens alguna parella extra quan la teva norma no ho permet, has de dir que no era important (també es regula que fer en cas de trencar la norma! I hi és molt important el paper del significat).
3.5.5 Relació de gènere en un món patriarcal Ja hem vist el paper de les normes socials en la interacció personal. Veurem per acabar el tema l’exemple més clar de control social (que ja fa anys que s’està intentant trencar): la importància del sistema sexe/gènere. Biològicament el sistema H/D és un continu on ens ubiquem tots/es però a través de normes socials, només ens podem situar en un dels dos llocs, o H o D. Si ets una D amb massa pèl, te l’has de treure. Si ets un H i plores, has d’aprendre a no fer-ho ja que sinó queda afectada la relació amb el grup. Així doncs, el gènere sexual és un conjunt de normes socials i expectatives que regulen: - - Comportament: no saltes ni celebres un gol igual si ets H que si ets D. Ni camines igual.
Gustos: no tenim els mateixos gustos pel maquillatge ni per la roba. És tant cert que la Cocacola s’ha hagut d’inventar un tipus de cocacola per adaptar la cocacola light als H (associar-la més a la masculinitat, ja que la light ho estava a les D).
Creences: la dona ha de votar? Sentiments: puc plorar davant la meva dona però no davant dels amics.
Desig: en els H es proposava que el desig sexual era permanent i es considera l’absència de desig sexual en les D un problema18.
L’atracció interpersonal i els processos d’identificació de gènere sexual van units.
Aquestes diferències en els aspectes llistats més a munt es van construint a poc a poc des de l’infància. En aquesta edat ja se’t diu amb qui i com has de jugar i és un sistema de control molt potent que s’ubica en cada persona de manera sistemàtica.
Per finalitzar el tema farem una reflexió teòrica de caire epistemològic. Hem vist les relacions interpersonals des d’un punt de vista més psicològic (interacció en funció de les característiques psicològiques dels participants) i des d’una perspectiva més sociològica (interès per les normes, per la situació, el llenguatge...). La perspectiva més sociològica és minoritària en 18 Uuuuuuu...
Dimensió de la persona psicologia així que és interessant eixamplar el nostre punt de vista amb tot això proposat fins ara per a una millor comprensió de l’ésser humà19.
19 Això últim és meu..ni caso.
...