6. Els carolingis. (tema d’examen, és fonamental) - PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Fiscalitat     Un   altre   dels   temes   que     també   regula   l’admonitio   generalis   és   l’obligació   dels   súbdits   de   col·∙laborar   amb  l’estat,  de  pagar  tributs.   Abans   de   Carlemany,   cada   monarquia   és   una   cosa,   no   se   sap   bé   què   es   el   que   té   dret   a   exigir,   etc,   perquè   són   reis   nens   o   mandrosos,   que   no   poden     exigir.   Però   a   partir   de   Carlemany   hi   ha   un   intent,  només  un  intent,  de  fixar  unes  normes,  uns  exèrcits,  de  pagar  les  construccions  imperials,   assegurar   la   Pau,   enviar   els   missi   dominici...   amb   Carlemany   es   veurà   aquest   intent   de   regular   totes  aquestes  coses.     Però   és   en   el   segle   XIII,   i   sobretot   el   XIV,   quan   el   tema   de   la   fiscalitat   es   perfilat   bé,   quan   queden   els   fonaments  de  la  fiscalitat  d’Estat.     • Amb  Carlemany,  la  fiscalitat  està  basada  en  la  propietat  de  la  terra:  el  monarca  és  el  més  gran  de   tots  els  terratinents  à  Les  terres  fiscals  són  seves,  i  les  gestiona  com  a  cosa  privada     Sobretot   a   partir   de   Carlemany,   els   reis   viuen   d’allò   seu,   d’allò   que   es   una   propietat   privada   seva   o   una   pública   que   s’ha   confós   amb   les   seves.   Carlemany   exigeix   coses   de   gent   en   territoris   que   en   realitat   són   públics   (el   fiscum),   és   a   dir,   dominis   públics   que   per   deixadesa,   etc.,   s’han   confós   amb   espais  privats  del  poder,  de  l’emperador.     Són   una   gran   font   de   recursos,   són   la   gran   font   fiscal   dels   carolingis.   Carlemany   gestiona   i   administra   aquestes   terres   fiscals   i   n’obté   les   rendes,   la   garantia   fonamental   de   que   hi   haurà   diners,  recursos.       •  “Capitular  de  villis”:     o Regula   les   vil·∙les   imperials,   les   propietats   imperials.   No   és   tan   important   com   l’Admonitio,  però  es  fonamental.  Ens  diu  com  ha  de  funcionar  una  propietat  imperial.     o http://www.hs-­‐augsburg.de/~harsch/Chronologia/Lspost08/CarolusMagnus/kar_vill.html       Capitular  "De  Villis"     1.”Volem   que   les   nostres   curtes   (vil·∙les,   dominis   rurals),   que   hem   creat   per   al   nostre   servei   i   utilitat,   siguin   emprades   íntegrament   per   a   profit   nostre   (el   fisc,   el   que   abans   eren   propietat   imperial,   el   que   eren   béns   públics,   el   fiscum)   i   en   cap   cas  per  a  guany  d'altri.       2.Que  els  nostres  esclaus  [servi]  siguin  ben  tractats  i  que  ningú  gosi  a  captenir-­‐los  en  la  misèria.     3.Que  els  jutges  [administradors]  no  gosin  obligar  els  nostres  esclaus  a  servir-­‐los,  que  no  els  obliguin  a  fer-­‐los  corvées   [treball  de  jova](treball  per  l’Església  i  sense  compensació  econòmica,  però  es  pot  aplicar  en  aquest  cas  a  la  feina  cap  a   un  senyor  amb  el  poder  de  coaccionar,  no  retribuir,  etc),  ni  a  tallar  llenya  del  bosc,  ni  a  fer  cap  mena  de  feina  per  a  ells,  i   menys  encara  volem  que  es  facin  donar  regals  i  ofrenes,  com  un  cavall,  un  bou,  una  vaca,  un  porc,  una  ovella,  un  porcell   o  un  anyell,  ni  cap  altra  mena  de  bèstia,  i  en  tot  cas  només  vi,  hortalisses,  fruites,  pollastres,  gallines  i  ous”.  [Prohibeix   que  es  prengui  un  bou,  etc.,  mostra  com  es  una  cosa  que  es  feia,  era  prendre  el  +  bàsic  per  al  pagès.  ]   1     S’utilitza  un  iudex  com  administrador  de  les  seves  propietats,  que  són  del  fisc,  de  l’Estat,  però  a  la  vegada  d’ell.  S’usa   iudex  perquè  es  qui  sap  de  lleis  i  que  per  tant,  són  bons  administradors.  La  paraula  iudex  es  molt  confusa,  perquè  el  jutge   fa  múltiples  funcions,  i  també  maldats.     Jutges,  administrador,  que  no  han  d’usar  la  vil·∙la  carolíngia  per  profit  propi...  Carlemany  està  anunciant  ja  una  realitat   futura,   ja   que   aviat,   amb   la   feudalització,   assistirem   a   la   generalització   d’això   que   tracta   de   posar   fre.   El   capitular   de   villis,  que  vol  corregir  la  feudalització,  vol  una  correcta  gestió  administrativaà  el  que  hi  ha  es  llavors,  un  problema.       Fenomen   de   les   immunitats.   Abús   dels   administradors   i   impossibilitat   de   que   l’autoritat   pública   acabi   controlant   tot.   Aquest   problema   l’afronta   el   mateix   Carlemany,   el   seu   pare   Pipí,   i   els   seus   fills   (Lotari...).   I   abonen   a   base   de   bé,   permetent  les  immunitats  o  concessions  d’immunitats   à  ja  al  baix  imperi,  a  l’orient,  hi  ha  la  possibilitat  de  que  l’estat   entri   dintre   de   les   vil·∙les,   immunes   a   l’acció   de   l’Estat.   Ara   canvia   à   ara   es   per   la   via   legal.   El   mateix   Carlemany   per   congraciar-­‐se  amb  nobles,  bisbes,  etc.,  els  dignifica  amb  la  concessió  d’immunitats  à  cap  autoritat  pública  (de  l’Estat)   tindrà  res  a  fer  o  dir  dins  d’aquest  dominis,  ni  recaptar  diners,  ni  aplicar  justícia,  ni  reclamar  homes  pel  servei  militar,   etc.  Els  comtes  no  poden  fer  res  tampoc  a  un  territori  que  es  immune.  El  mateix  Carlemany  està  encubant  una  realitat   creixent,   i   amb   els   seus   fills,   aquestes   immunitats   es   convertiran   en   autèntics   estats   dins   d’Estat.   Autèntic  procés   cap   a   la  feudalització.     4.”Si  els  nostres  esclaus  cometessin  algun  delicte  envers  Nos  [l'emperador],  ja  sigui  per  furt  o  per  negligència,  que  ho   paguin  amb  el  cap;  per  qualsevol  altra  infracció  siguin  castigats  segons  la  llei,  a  bastonades,  llevat  dels  casos  d'homicidi  o   d'incendi,  dels  quals  se'n  pot  redimir  mitjançant  una  multa.       Llavors   ja   veiem   la   realitat   dels   esclaus,   com   eren   els   eslaus,   nous   esclaus,   i   uns   altres,   que   no   tenen   a   veure   amb   la   tradició  romana  i  els  aconsegueixen  amb  les  conquestes.     I  els  pagesos  també  són  penats  per  la  negligència  fortíssimament.   Economia  monetària,  però  la  moneda  no  arriba  a  tot  arreu,  i  es  comercia  sovint  amb  espècies.     Pel  que  fa  als  homes  lliures  que  viuen  a  les  nostres  curtes  i  terres  fiscals,  hauran  de  fer  compensació  per  qualsevol  culpa   segons   la   llei,   i   allò   que   paguin   ha   de   ser   lliurat   a   Nos,   tant   si   són   diners   com   qualsevol   altra   mena   de   pagament   [en   espècies]”.     48.  “Que  les  nostres  curtes  i  els  trulls  estiguin  sempre  en  bon  estat  per  tal  de  funcionar  adequadament;  i  que  els  jutges   estiguin  ben  atents,  a  fi  que  ningú  aixafi  les  veremes  amb  els  peus,  ans  es  faci  tot  de  manera  polida  i  decorosa.     53.   Estigui   atent   cada   un   dels   jutges   a   fi   que   cap   malvat   no   gosi   amagar   llavors   o   grans   sota   terra   o   en   algun   forat   amagat.     54.  Cada  jutge   estigui   molt   atent   a   que   els   esclaus   i   servidors   tinguin   cura   de   la   feina   i   no   perdin   el   temps   vagant   pel   mercat.     55.  Volem  que  tot  allò  que  els  jutges  recullin  o  confisquin  en  nom  nostre,  ho  facin  escriure  tot  i  amb  tot  detall,  en  un   registre,   i   allò   que   hagin   despès   ho   posin   en   un   altre   registre   i   ens   informin   de   tots   els   diners   que   hagin   tret   a   l'avançada”.       Tributs.   Font  més  important  de  la  fiscalitat  carolíngia,  i  fins  al  segle  XII,  els  reis  viuran  d’allò  seu  també.   Preocupació  extraordinària  pel  patrimoni  propi,  perquè  es  viu  de  les  rentes  que  es  cobren  allà.     2     I  a  partir  del  XIII  ja  hi  haurà  altres  tributs  que  es  barregen  amb  aquests.     Es  paga  per  una  sèrie  de  serveis  que  l’administració  pública  dona,  serveis  on  tots  els  súbdits  han   de  col·∙laborar.   • • • S’ha   de   compensar   amb   prestacions   obligatòries   com   fer   guàrdia,   anar   a   l’exèrcit,   donar   hosptialitat   als   senyors   (acollir   als   comtes   i   donar-­‐los   sopar,   hospitalitat...),   prestació   de   cavalls  o  aliments  per  cavalls  (civada)...    (Amb  el  feudalisme,  la  civada  acabarà  convertint-­‐se   en  un  tribut,  en  un  mal  ús  à  s’exigeix  civada  al  pagès  per  donar-­‐li  al  senyor  pels  seus  cavalls.)   Si  no  fas  una  de  les  funcions  que  t’encomanen  compenses  pagant  tributs.     A   partir   del   segle   XIII   aquests   tipus   de   tributs   substitutius   es   converteixen   en   un   tribut   ordinari,  les  cenes.     • Censos:   “…que   ningú   gosi   escapolir-­‐se   dels   censos   que   ha   de   pagar…”   “que   el   cens   reial   sigui   pagat  allà  on  toqui,  tant  el  cens  personal  com  el  cens  per  la  possessió  de  terres…”  “...que  aquells   que  han  de  pagar  el  cens  ho  facin  al  lloc  mateix  on  ho  feren  els  seus  pares  i  avis”     El  cens  determina  allò  que  s’ha  de  pagar  en  proporció.  Algunes  capitulars  ho  regulen.     El  cens  real,  que  ha  de  ser  pagat  allà  on  calgui.     El  cens  personal  és  la  vella  iugatio,  la  capitatio  romana  à  herència  de  tot.       • De  fet  els  CENSOS  són  simplement  els  cànons  anuals  pagats  pels  “homes  lliures  que  posseeixen   una  parcel·∙la  en  terres  nostres  [fisc]  i  que  per  això  han  de  pagar  un  cens”.  Per  això  té  el  caràcter   de  reconeixement  personal  i  afectava  tant  als  homes  lliures  com  als  “servi”.     • També  hi  ha  cens  de  l’Església,  pel  delme  (desena  part  de  la  collita,  perquè  els  feligresos  han  de   mantenir  l’Església,  sobretot  des  de  Teodosi  al  segle  IV).         • Així,  el  cens  reial  també  s’exigeix  als  pagesos  de  dominis  eclesiàstics,  com  Fulda  o  Saint  Germain-­‐ des-­‐Prés  (=  paguen  dues  vegades).     • El   “teloneum”.   à   taxa   sobre   el   mercat,   sobre   els   productes   que   entren   i   surten,   grava   la   circulació  i  venda  de  béns,  a  canvi  de  que  l’Estat  garanteixi  a  aquests  mercaders  que  paguen,  la  seva   protecció  en  la  seva  circulació.       o Es  graven  la  circulació  i  venda  de  béns.   o S’exigeix  sobre  mercaders.  A  canvi  el  rei/emperador  ofereix  la  seva  protecció,  manté   ponts  i  camins,  vetlla  per  la  integritat  de  persones  i  béns  i  assegura  la  pau  del  mercat.     3     La  protecció  del  mercader  es  una  enorme  preocupació  de  l’emperador.  Es  vetlla  per  la  seguretat   dels   camins   i   les   vil·∙les.   És   el   que   ja   feien   els   emperadors   d’abans   d’arribar   els   germànics,   i   que   també   es   veurà   a   la   baixa   Edat   mitjana.   Tanmateix,   els   camins   sempre   foren   perillosos.   Aquesta   protecció  no  era  del  tot  efectiva.         Normes  per  regular  el  teloni  hi  ha  moltes:     • “…que  ningú  sigui  obligat  a  passar  pel  pont  i  pagar  el  teloni  per  travessar  el  riu,  si  li  és  possible   travessar-­‐lo  per  una  altra  part,  sense  perdre  temps;  i  que  ningú  exigeixi  el  pagament  del  teloni   als  camps,  on  no  hi  ha  ni  ponts  ni  vies”.     No  cal  que  un  passi  pel  pont  si  no  vol  i  no  està  per  tant  obligat  a  pagar-­‐ho.   Senyal  que  era  una  exigència  abusiva  i  fins  i  tot  arbitrària?       Abusos  Fiscals     • N’hi  ha  molts     • “Després   de   la   conquesta   d’Istria   pels   carolingis,   contralda   pel   duc   Joan,   davant   les   protestes   dels   camperols,   •   • • Carlemany  envia  els  seus  “missi”,  que  interroguen  el  duc.  Afirma  el  duc:     “Aquests   boscos   i   pastures   que   vosaltres   dieu,   jo   creia   que   eren   terres   fiscals   [dominis   públics],   propietat   de   l’emperador;   però   si   vosaltres   afirmeu   que   no   és   així,   aleshores   no   us   imposaré   cap   obligació…”   à   Es   fa   l’ignorant,   encaixa  molt  bé  amb  la  mala  gestió  vista  al  capitular  de  villis.     Croàcia  i  Eslovènia  han  mirat  cap  aquí,  i  servia  cap  a  Bizanci.  És  ara  quan  es  veu  aquesta  divisió  de  fronteres.  Per  això   Sèrbia   serà   ortodoxa,   tot   i   ser   de   la   mateixa   rasa,   tot   ve   d’aquest   moment   en   que   uns   tiren   per   un   costat,   i   els   altres   per   l’altre.   Els   camperols   que   abans   estaven   sota   control   de   Bizanci,   que   havia   acceptat   als   Balcans   l’arribada   dels   eslaus   perquè   omplien  un  buit,  aquests  eslaus,  ara  sotmesos  a  una  autoritat  llatino-­‐franca,  es  queixen  davant  els  missi  del  maltracte   que  se’ls  dispensa.     Els  habitants  d’Istria,  diuen  als  missi  (Que  han  passat  per  conquesta  de  Bizanci  a  l’imperi  carolingi  (800):   “En   temps   dels   grecs   [Bizanci]   no   haviem   pagat   mai   el   “fodre”;   no   ens   havien   obligat   mai   a   fer   treballs   de   jova   (Corveas)   a  les  terres  imperials;  no  havíem  mai  alimentat  els  gossos  del  senyor  (senyal  de  vexació);  no  ens  havien  fet  mai  col·∙lectes   (censos)  com  ara  ens  fan;  no  havíem  mai  pagat  pels  ramats,  com  ens  obliguen  ara,  que  cada  any  hem  de  pagar  xais  i   anyells;  i  a  més  ara  ens  exigeixen  fer  feines  de  tragí  (Arrosegar,  transportar)  (el  mal  ús  de  les  tragines  que  veurem  més   endavant)  cap  a  Venècia,  Ràvena  i  Dalmàcia,  al  llarg  dels  rius  cosa  que  mai  havíem  fet…”     En  aquest  context,  encara  que  l’emperador  deia  que  assegurava  la  pau  dels  camins,  aquests  eren  violats,  i  fins  al  segle   XIV  fins  i  tot,  els  mercaders  eren  assaltats.  L’alternativa  als  camins,  que  s’anaven  degradant  i  perdent  en  molts  casos,   pel  seu  perill,  era  anar  per  mitja  muntanya  i  no  per  les  valls,  o  si  no  els  rius.  Les  grans  ciutats  que  sorgeixen  ara  són  al   voltant   dels   grans   rius,   perquè   aquests   són   les   grans   autopistes   de   l’Alta   Edat   Mitjana.   Espais   per   on   els   mercaders   passen  amb  una  seguretat  molt  major  que  pels  altres,  on  la  seguretat  promesa  no  funciona.     4     • • “Quan  el  duc  ha  d’anar  a  la  guerra,  cridat  per  l’emperador,  agafa  els  nostres  cavalls  i  s’enduu  per  la   força  els  nostres  fills;   els   fa   carregar   i   conduir   els   carros   (aplicació   d’aquells   tributs   genèrics   d’anar   a   la   guerra,   que   es   poden   substituir   per   impost),  els  agafa  tot  el  que  tenen  i  després,  arribats  al  lloc,  fins  de  França,  els  fa  tornar  a  peu  i  sense  res,  o  a  vegades  els   reparteix  entre  els  seus  homes  com  si  fossin  servents.     En  temps  dels  grecs,  algunes  vegades  pagàvem  un  xai  de  cada  cent  ovelles,  ara  ens  n’exigeixen,  tres  pel  capbaix…”     • • “…  I  totes  aquestes  prestacions  les  fem  per  la   força,  perquè  els  nostres  pares  i  els  nostres  avantpassats  no  les  havien  fet   mai.     Destaca  el  fet  que  es  faci  per  la  força.  Aquesta  denúncia  davant  dels  missi  encara  no  es  pot  generalitzar,  però  en  poc   temps   parlarem   d’aquests   mals   usos   arbitraris,   que   seran   els   forcies,   les   exigències   arbitràries   que   demanaran   els   senyors.     I  els  nostres  parents  i  veïns,  quan  ens  veuen  se’n  riuen  de  nosaltres;  i  ho  fan  també  a  Venècia  i  a  Dalmàcia,  i  fins  i  tot  els   grecs,  sota  el  govern  dels  quals  estàvem  abans  des  de  temps  antics…”     Bizanci  les  havia  deixat  lliure,  no  les  controlava.  En  canvi  ells,  sotmesos  a  tot  això.  Es  un  text  d’un  espai  perifèric  de   l’Imperi,   però   posa   sobre   la   taula   una   realitat   nova,   que   es   l’abús,   aquesta   exigència   portada   a   l’extrem   que   quan   passa  a  mans  de  senyors  privats,  en  uns  50  anys,  ja  parlarem  de  procés  de  feudalització.       El  Camp         El   camp   carolingi   es   tota   una   altra   cosa   respecte   al   món   més   alto   medieval   vist.   La   gran   propietat,   aquesta   que   es   regula   amb   el   capitular   de   villis,   dels   grans   monestirs,   etc.,   que   apliquen   la   racionalitat   en   els   cultius,   un   ordre   en   la   distribució   i   els   camps...   farà   que   la   gran   propietat   sigui   força  més  rentable  que  el  que  era  en  temps  germànic.  Llavors  els  camps  estaven  empantanegats  i   sortien   2/1.   Ara   amb   la   racionalització   i   l’aplicació   d’eines   que   els   pagesos   no   tenen   però   si   els   senyors,  com  la  carruca  (arada  de  rodes),  que  facilitava  molt  la  feina  i  millorava  l’eficiència.       • Políptics         Són  inventaris  de  les  propietats  (les  dels  monestirs,  les  reals,  les  imperials...),  amb  un  detall  precís  de   qui  son  els  pagesos,  que  han  de  pagar...     • Exemple  del  políptic  de  Saint-­‐Germain-­‐des-­‐Prés  (París).  Abat  Irminó    (  c.  826).   • Agricultura  principal  font  de  riquesa.   • Propietat:  reserva  i  masos.   • Millores:  molí  hidràulic,  guaret  trienal,  utilització  de  la  “carruca”.   • Increment  de  la  producció,  el  rendiment  de  la  terra  es  dobla:  4/1  à  s’acaba  el  problema  de  la   fam.  Una  part  de  la  collita  es  pot  mercadejar,  negociar,  vendre  a  la  ciutat.  Lligat  a  l’aparició  dels   mercats  urbans.     • Carlemany  ordena  que  al  voltant  dels  monestirs  i  les  catedrals  convoquin  mercats  un  dia  o  més  a   la  setmana.     5     • Organització  dels  grans  latifundis  (senyorius):  Inventaris,  capbreus,  políptics.       POLÍPTIC  DE  SAINTGERMAIN-­‐DES-­‐PRÉS  (abat  Irminió).  Políptic  més  antic  que  tenim.  Mostra  com  són  aquests  inventaris,   que  van  vil·∙la  per  vil·∙la,  casa  per  casa,  mostrant  que  s’espera  de  cada  un.     • • • • • “L’abadia  té  a  Palaiseau  un  mas  (mansum  dominicatum)  amb  habitacions  i  altres  immobles  en  un  nombre  suficient.   Hi  té  sis  camps  de  terra  llaurable,  on  s’hi  poden  sembrar  1.300  modis  de  blat;  i  127  arpents  de  vinya  on  s’hi  poden   recollir  800  modis  de  vi.  També  té  100  arpents  de  prats,  dels  que  es  poden  recollir  150  carros  de  farratge.   Té  a  la  localitat  un  bosc  estimat  en  una  llegua  de  circumferència,  on  s’hi  poden  engreixar  50  porcs.   Té  tres  molins,  i  n’aconsegueix  un  cens  de  150  modis  de  gra.   Hi  té  una  església  construïda  amb  bona  traça,  “cum  omni  apparatu”.  Li  pertanyen  17  bonniers  de  llaurada,  5  arpents   i  mig  de  vinya,  i  3  arpents  de  prats…”     POLÍPTIC  DE  SANTA  GIULIA  DE  BRESCIA  (c.  879).  Es  l’altra  que  tenim  i  fins  i  tot  diu  el  que  hi  ha  a  cada  vil·∙la...     •   “A   la   curte   de   Griliano   hi   ha   5   cabanes,   2   cases   amb   camí   que   hi   porta   i   ben   murades,   terra   de   llaurar   per   sembrar-­‐hi  300  modis  ,  vinya  que  produeix  300  àmfores  de  vi,  prats  [...]  i  un  gran  bosc  que  ningú  explota.  Els  esclaus   que   habiten   en   aquesta   cort   són   11   homes   adults,   11   dones   adultes,   14   nens   i   [....];   20   porcs,   9   cabres,   8   oques,   20   pollastres;  al  graner  s’hi  ha  trobat  90  modis  de  blat,  30  de  sègol,  i  entre  ordi  i  civada  [...];  de  llegums  10  modis,  un   molí  que  produeix  15  modis  a  l’any  .  Els  arrendataris  són  28,  els  masos  deshabitats  17;  tots  conjuntament  paguen   12  sous  i  22   modis   de  gra,  13  ovelles,  12  formatges,  20   arades,    3  talladors  [de   llenya],  1   tallant  de  ferro,  2   forques   de  ferro  i  altres  100  lliures  de  ferro,  10  peces  de  roba  rústega,  5  cistells  de  llegums,  11  pollastres,  55  ous.  A  més,  els   esmentats  llogaters  han  de  fer  cada  any  2850  jornades  de  treball”.       Les  ciutats  creixen  en  nombre,  les  esglésies  augmenten  de  mida  i  nombre,  es  creen  més  parròquies...   símptomes  d’augment  demogràfic  a  la  ciutat,  però  no  és  encara  l’esclat  de  la  ciutat,  que  és  del  segle   XI.  Però  la  ciutat  creix,  i  atreu  amb  espai,  hi  ha  mercat,  fires,  amb  escoles  a  les  catedrals,  tot  ordenat   per  l’emperador  o  reis.     Però  l’Europa  carolíngia  és  profundament  rural.  Malgrat  que  hi  ha  comerç,  la  gran  part  de  la  gent  viu   del  camp  i  de  l’agricultura.  Hi  ha  racionalització  en  la  propietat,  però  no  pas  en  les  petites.     El   que   és   evident   es   que   a   les   perifèries   de   l’Imperi,  com  són  les  zones  de   marques,   són   terres   noves,   amb  una  nova  gestió,  amb  un  progrés  del  seu  espai,  es  conquereix  més  encara  i  la  marca  s’agranda...   en   aquest   indrets,   hi   va   molta   gent   per   ser   terres   de   promesa,   com   la   zona   de   Montserrat   i   Cardona,   on  es  va  amb  condicions  de  llibertat.  Per  exemple,  el  comte  de  Cardona  els  ofereix  a  tots  (Criminals,   etc)  la  llibertat  si  hi  van  i  vigilen  la  frontera  i  conreen  terres  abans  ermes.  I  a  la  resta  de  les  fronteres   és   el   mateix.   Hi   van   els   desvalguts.   Així,   aquests   espais   creixen   en   espais   i   multi-­‐propietat.   Grans   espais  de  petites  propietats  pageses  que  en  terres  noves,  amb  possibilitats  de  conrear  bé,  tenen  un   excedent   de   4/1,   i   que   poden   vendre.   Això   permet   que   hi   hagi   un   gran   mercat   a   llocs   com   la   Seu   d’Urgell...     L’imperi  no  es  igual,  la  vella  Gàl·∙lia,  l’espai  més  Franc,  és  diferent,  on  a  tothom  se  li  dona  immunitat,   afavorint  els  latifundis,  amb  uns  drets  que  al  final  els  faran  convertir-­‐se  en  estats  dins  de  l’Estat.  El   6     30,   40%   de   l’interior,   de   la   vella   zona   imperial,   queda   en   mans   dels   grans   senyors   i   els   grans   monestirs  benedictins.   La  fidelitat  de  la  noblesa  es  comprarà  amb  l’entrega  de  propietats  fiscals.  Al  final  del  segle  X,  el  rey  de   França   casi   bé   no   tindrà   res.   A   partir   del   XII   es   buscarà   recuperar-­‐ho.   La   fidelitat   es   compra   amb   els   feus,  donant  un  tros  de  béns  públics,  una  part  del  fisc.  A  la  segona  meitat  del  segle  IX,  comença  la   disgregació.   • • • •   Entre  els  s.  VIII  i  X  culmina  el  procés  de  ruralització  de  la  vida  econòmica  iniciada  al  Baix  Imperi.   Promoció  del  règim  dominical  (senyoriu  territorial).   L’expansió   cap   a   la   perifèria   permeté   l’augment   de   grans   patrimonis,   però   també   el   petit   propietari  (vid.  Catalunya).   Al   s.   IX   hom   calcula   que   entre   30-­‐40   %   de   la   terra   conreada   és   de   propietat   eclesiàstica.   Els   monestirs   de   l’entorn   de   París:   400.000   Ha,   i   a   Alemanya,   monestirs   com   Fulda   tenen   15.000   masos.     • En   virtut   dels   privilegis   d’Immunitat   (preceptes)   agafen   atribucions   jurisdiccionals   →   procés   de   senyorialització  plena.     • Coexistència  d’arada  romana  (parell  de  bous)  i  carruca  (4-­‐6  bous).     • Explotació  dels  grans  dominis:  règim  de  “villae”.     • Reserves   conreades   amb   mà   d’obra   servil,   o   per   lliberts   o   per   prestacions   de   treball   (joves,   corveas).   à   Quan   parlem   de   joves,   les   prestacions   de   treball,   quan   més   al   nord   d’Europa,   més   s’exigeixen.   Al   sud,   les   obligacions   poden   substituir-­‐se   més   per   diners.   El   Loira   i   el   Rhin   són   les   zones  on  es  demanen  més  les  joves.   o Entre   el   Loira   i   el   Rhin,   les   prestacions   de   treball   són   múltiples   i   més   gravoses   a   mesura  que  avança  el  s.  IX.   o Els   llocs   amb   més   activitat   comercial,   tendeix   a   substituir-­‐se   la   prestació   de   treball   per  quantitats  fixes  en  metàl·∙lic  (de  manera  especial  als  territoris  de  tradició  romana).     • Les  tinences  poden  ser  lliurades  en  arrendament,  sense  prestacions  de  treball  i  a  canon  fixe  (cas   de  Lombardia).               7     Vida  Urbana  i  Activitat  Comercial     • Aparició   del   mercat   i   les   fires   à   es   donen   a   les   ciutats.   La   fira,   el   mercat   i   les   ciutats   van   unides.   Certa  resurrecció,  per  tant,  de  la  ciutat,  tot  i  que  el  vertader  esclat  de  la  ciutat  es  dona  al  segle   XI.   Però   el   segle   VIII   ja   s’afavoreix   gràcies   a   una   augment   de   la   producció,   el   mercat,   etc.,   l’exaltació  de  la  ciutat   • Revifada   de   l’activitat   comercial   a   Plana   del   Po,   França   nord,   Frísia   (Holanda),   Anglaterra,   Bèlgica...   Àmbits   on   la   ciutat   es   reforça,   com   lloc   de   trobada   de   l’oferta   i   la   demanda,   de   qui   compra  i  de  qui  ven.   • Carles  Martell,  en  capitular  de  744  mana  la  creació  i  protecció  de  mercats  rurals  a  cada  “vicus”.  .   Amb  Martell  hi  ha  importància  de  la  ciutat  ja  amb  seguretat.     • Pipí  el  Breu  (744)  mana  als  bisbes  de  tot  l’Imperi  que  creïn  mercats  a  cada  diòcesi.  Ja  el  pare  de   Carlemany  ordena  la  creació  de  fires  i  mercats.     Fins  i  tot  el  capitular  de  villis  diu:   • Carlemany,  en  el  capitular  “De  villis”  (c.800)  ordena  que  es  vigilin  els  servents  i  “que  no  perdin  el   temps  vagarejant  pels  mercats”.  à  al  mercat  hi  ha  vida,  es  un  lloc  d’ambient,  de  trobada,  i  on  un   va  a  distrure’s...  també  regula  la  presència  allà  dels  seus  esclaus.         La  presència  del  mercat  arriba  a  tot  l’Imperi,  fins  i  tot  a  la  Seu  d’Urgell:   • Carles  el  Calb  (860)  atorga  al  bisbe  d’Urgell  el  terç  del  “teloneum”  de  tots  els  mercats  del  bisbat,  i   el  terç  dels  drets  de  pas  pagats  pels  mercaders.     • Carles  el  Calb  (864)  en  limita  el  nombre.   • Casos  de  Troyes  i  Saint-­‐Denís  (cada  9  d’octubre)     També   es   dona   l’aparició   del   que   al   XI   es   generalitza   à   apareixen   els   fabourgs,   poblats   de   mercaders  que  s’instal·∙len  a  l’exterior  de  les  muralles,  a  la  porta  de  les  ciutats,  les  quals  en  època   Carolíngia  creixen  considerablement.     I  com  més  esglésies  es  creen,  quant  més  s’augmenta  la  mida,  indica  com  s’ha  incrementat  la  ciutat   en  referència  a  la  població.     • Increment  poblacional  a  ciutat:   • Metz:   24   esglésies,   17   fora   murs   à   ciutats   com   aquestes   veuen   créixer   el   nombre   de   les   seves   esglésies.   I   moltes   fora   muralles,   que   son   dels   mercaders,   els   nouvinguts   atrets   per   la   importància   de  Metz.   • Les  esglésies  merovíngies  no  feien  més  de  20  m.  de  llarg.  La  catedral  de  Colònia  (iniciada  el  800)  en   fa  94,5  m.  (mostra  de  com  es  necessari  ampliar  aquest  espai)   • Fulda  passa  de  39  m.  (744)  a  98  m.  (842).   • S’alenteix  a  partir  de  mitjans  s.  IX.   • A  Roma  els  papes  restauren  +  de  20  esglésies  entre  795-­‐852.   8     • A   Anglaterra   es   refan   bisbats   sobre   antigues   viles   romanes:   Londres,   Winchester,   Dorchester,   Leicester,…   • Gant  neix  sobre  l’Escalda.   • Ratisbona  (entre  Baviera  i  Bohèmia),  convertida  en  bisbat  (739),  té  mercaders.   • A  partir  del  869,  Carles  el  Calb  ordena  fortificar  les  viles.   • La  població  s’agrupa  a  l’interior  de  muralles  romanes.   • A  la  Provença  es  buiden  “faubourgs”,  com  Frejus  =  inseguretat.     A   més,   la   ciutat   es   recupera   amb   els   carolingis   perquè   es   centre   de   poder.   Amb   els   carolingis   l’autoritat  pública  es  recupera.  Y  el  poder  es  portà  a  terme  a  la  ciutat,  es  el  lloc  de  referència,  es  la   capital  administrativa,  política,  etc.     Però   l’impuls   fort   de   la   ciutat   vindrà   al   segle   XI,   quan   serà   la   ciutat   senyora   del   seu   destí,   i   els   burgesos  els  homes  encarregats  d’això.  Amb  Carlemany  la  ciutat  encara  està  sotmesa  a  l’emperador   o  el  rei.         Reforma  monetària.     Element   importantíssim,   també   ho   era   al   Baix   Imperi.   És   una   unitat   de   mesura,   un   instrument   de   canvi,  una  reserva  de  valor  (plata  i  or  acumulats),  i  també,  un  element  de  propaganda.    L’element  del   prestigi  és  importantíssim.  Si  la  moneda  es  de  mala  qualitat,  el  prestigi  del  rei  o  emperador  també   ho  és.  Ho  sap  Carlemany,  Pipí,  Lluís...     Carlemany  à  gran  preocupació  per  controlar  la  moneda,  una  de  les  grans  regalies,  allò  que  només   pertany   al   rei   i   l’autoritat   pública.   En   el   moment   en   que   algun   noble,   perquè   té   força,   encunya   moneda  i  la  fa  circular,  vol  dir  que  al  rei  li  han  pres  una  part  del  poder,  les  regalies,  els  drets  exclusius   de  reis,  i  és  el  que  passarà  amb  el  feudalisme.  Els  marquesos  acabaran  encunyant  monedes,  l’Estat   s’erosionarà.     Amb   Carlemany,   però,   encara   no   passa,   però   voldrà   prestigiar   la   moneda,   parlar   amb   ella   de   l’esplendor   de   l’Imperi   i   usar-­‐la   com   a   eina   de   propaganda.   La   moneda   és,   per   tant,   un   element   propagandístic.     Carlemany   fa   mesures   respecte   a   la   moneda   que   ja   havia   pres   el   seu   pare,   per   consolidar   la   seva   monarquia,  com  centralitzar  la  moneda,  vetar  que  ningú  encunyi  i  la  faci  circular,  només  ho  pot  fer   el  rei.  Pipí  el  Breu,  que  es  vol  consolidar,  ho  té  molt  clar,  però  la  reforma  de  Carlemany  és  la  més   important.  És  una  reforma  fonamental  que  hem  de  recordar.           9     Crea   una   paritat   (valor   comparatiu   d’una   moneda   amb   una   altra)   nova,   una   sistematització   de   la   moneda  nova  que  durarà  tota  l’edat  mitjana.  És  una  de  les  grans  herències  de  Carlemany:     Amb   la   reforma   crea   la   lliura   (408-­‐410   grm.),   cada   una   tindrà   20   sous.   Ni   la   lliura   ni   els   sous   s’encunyen,  però  s’usa  per  contar.  Cada  sou  tindrà  12  diners  (que  es  el  que  s’encunya,  el  diner),  i  té  2   òbols,  que  també  s’encunyen.  Per  tant,  una  1  ll.  =  240  d.   Aquesta  relació  dura  fins  una  part  de  l’època  moderna.     El  problema  es  que  no  s’encunyen  sous  ni  lliures,  i  a  Barcelona,  per  exemple,  per  sobre  dels  diners,  es   troben   florins   d’Aragó,   altres   equivalents,   a   Venècia   el   ducat,   que   equival   a   tants   sous...   i   comparant   se  sap  quin  té  més  valor.  Quan  es  creen  els  Lluisos  francesos  (segle  XIII)  o  aquí  els  croats  de  plata,es   vol   tenir   una   moneda   més   gran   que   altres   llocs,   sent   equivalents   del   sou.   El   Florí   d’Aragó   encara   voldria  ser  superior,  equivalent    a  una  lliura.  Però  no  succeeix  mai  perquè  no  hi  ha  tant  d’or,  etc.     • Consolidació  del  monometal·∙lisme  d’argent  (plata)  i  la  forta  centralització  carolíngia  acaba  amb  la   multiplicitat  de  ceques  del  període  anterior.   Aparició   del   diner   de   plata,   encunyat   en   seques   oficials   (el   lloc   on   es   fabrica   la   moneda,   on   s’encunya).  Tot  és  en  plata  al  món  carolingi.  No  s’usa  la  moneda  d’or,  però  si  que  els  hi  arriba  la   moneda   d’or   bizantina.   I   l’atresoren   o   guarden.   Els   grans   monestirs   i   l’alta   noblesa   tendiran   a   tresoritzar-­‐lo.   El  víkings  o  normands  que  venen  de  Dinamarca,  aniran  a  buscar  aquests  tresorets  d’or,  que  són  a   les  Esglésies,  els  grans  monestirs,  o  els  castells  dels  nobles.  Se’ls   a   posat   a   parir,   però   van   tornar   a   posar   en   marxa   l’or   à   gràcies   a   ells,   es   recuperarà   la   circulació   de   l’or   a   finals   del   IX.   Però   les   monedes  que  surten  de  Carlemany,  són  de  plata.       • Amb   la   reforma   monetària   carolíngia,   i   la   producció   i   difusió   del   diner   de   plata,   la   moneda   carolíngia  exerceix  la  triple  funció  de:   1)  ser  unitat  de  mesura,   2)  instrument  de  canvi,   3)  reserva  de  valor.   • La   moneda   carolíngia   es   manté   forta   i   entrarà   en   declivi   al   s.   X-­‐XI   (menys   llei   i   menys   pes,   i   menys   control),  però  més  adaptada  al  mercat  rural.       • Diners  de  Lluís  el  Pietós.   Comerç   de   poc   abast,   intercanvi   reduït...   quan   es   vol   pagar   quantitats   més   considerables,   es   recorre   a   la   moneda   de   Bizanci,   que   els   poderosos   la   tenen,   i   amb   això   es   valoraran   cases,   terres   i   serveis  dels  vassalls.   La   qualitat   de   l’encunyament   de   Lluís,   molt   curos,   amb   unes   llegendes   que   parlen   de   la   dignificació   de   l’emperador,   és   un   instrument   de   propaganda.   Mostren   la   excel·∙lència   de   qui   ha   manat  encunyarla,  també  es  veu  amb  Carlemany  també  s’és  un  clar  exemple     10     La   moneda   es   defensa   també   a   l’Admonitio   generalis,   tant   pel   dret   d’encunyament   com   pel   dret   d’integritat  de  la  moneda,  amb  el  seu  acollament       Admonitio  Generalis  (23.Iii.789)  à  EXAMEN  SEGUR!     (el  tenim  imprès,  estudiar-­‐lo  perquè  cau  en  l’examen)     *La   llei   es   una   cosa   sagrada.   Ara   ningú   s’atrevirà   a   fer   cap   llei,   ni   Carlemany,   sagrat,   ungit   i   emperador.   Cap   rei   s’atreveix.   Carlemany   no   fa   lleis,   només   normes,   mai   les   diu   lex,   perquè   es   massa   sagrat.   Les   denomina   “normes   capitulars”,   que   tenen   un   abast   ampli.   No   diu   lex   però   té   funció  de  lex.  Quan  son  per  espais  concrets,  per  llocs  limitats,  llavors  son  “preceptes”.  Mai  s’usa   el  nom  llei.  Quan  tornem  a  trobar  això,  a  partir  del  XII  i  XIIV,  es  quan  es  recupera  a  Europa  el  dret   romà  i  l’intenten  aplicar.     Així,  una  capitular  era  un  precepte  legislatiu  o  administratiu  establert  pels  sobirans  merovingis,  i   després  carolingis,  i  llurs  assemblees,  i  que  tenien  vigor  en  tot  l’imperi.  Estaven  dividits  en  seccions   (capitula)  (Capítols),  d’aquí  el  seu  nom.   • • • •   L’admonitio  és  el  més  important  Capitular  de  Carlemany,  publicat  després  de  posar  en  marxa  el   seu  projecte  organitzatiu  del  territori  (comtats,  ducats,  marques).   Es   com   la     “constitució”   de   l’imperi   carolingi,   com   una   primera   constitució   europea,   es   el   gran   capitular  de  Carlemany:   o Es  veu  com  funcionen  les  normes,  els  preceptes  centrals  de  com  funciona  l’imperi.     Document  de  l’Alta  Edat  Mitjana  Europea  més  important  que  surt  d’una  autoritat  pública.  És  un   document  cabdal,  importantíssim.     Es  el  primer  capitular  que  ho  regeix  tot  :   o Questions  eclesiàstiques   o Sobre  escoles,  ensenyament   o Administració  de  justícia   o Obligacions  dels  súbdits,  tributs...   o ...       • En   ser   tan   gran   i   tan   desigual   el   territori,   cerca   el   suport   de   l’Església:   per   governar   i   per   cohesionar  gent  tan  diferent.   • Però  no  pas  per  dependre  de  l’Església!     • Reivindica  l’autoritat  excluvisa   • Presideix  i  convoca  concilis   11     Defineix  veritats  de  fe  (Feliu  d’Urgell,  procedència  de  l’Esperit  Sant)   Persecució  d’heretges   Nomenament  de  bisbes  i  abats.   Es  presenta  com  a  guia  del  poble  cristià,  en  la  seva  funció  d’establir  en  el  regne  la  pau,  la  concòrdia   i  la  justícia.   • Confusió  entre  lo  temporal  i  lo  espiritual,  entre  política  i  religió.     • Obsessionat  per  la  concordia  pacis,  inspirat  en  la  “Ciutat  de  déu”  de  sant  Agustí.   • Cura  dels  jutges  i  de  les  seves  funcions.   • Visió  estàtica  de  la  societat  →  l’orde  social  respon  a  un  orde  diví  immutable.   • Societat  dividida  en:  clergues,  monjos,  laics.   • Més  tard:  oratores,  bellatores,  laboratores.   • Interés   per   la   cultura   (cap.   70-­‐72):   obliga   a   monestirs   i   catedrals   a   fer   llegir   i   ensenyar:   salms,   càlcul,  cants,  gramàtica,  llibres  pietosos,  cant  romà.   • Ho  amplia  a  l’epístola  “De  litteris  colendis”  →  els  clergues  han  de  llegir  els  clàssics.     • Assenyala  els  pecats  del  seu  temps:   • Els  més  importants:  luxúria  (amb  dones,  amb  cavalls  i  homes),  condemna  l’adulteri  i  el  rapte  (per   evitar-­‐ho:  contracte  matrimonial,  dot).   • Avarícia,  enveja,  robatori,  frau,  ubriaquesa   • Falsos  juraments  i  falsos  testimonis  (importància  del  jurament  en  la  societat  carolíngia,  com  a  base   de  les  relacions  socials,  del  pacte  i  després  del  pacte  feudal).   • Demografia   • Augment  notori  de  població.  Degut  a  clima  i  seguretat  i  estabilitat.  També  al  mercat  i  intercanvis.   • Esmentar  l’acta  de  dotació  de  la  catedral  d’Urgell  (principis  del  segle  IX?).  El  cas  d’Andorra,  amb   viles,  viletes  i  vilarons.   • Zones  muntanyoses  molt  poblades.   • Desigual  distribució  del  poblament.       • • • • 12     ...

Tags: