Tema 2 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodística i llibertat d'expressió
Profesor J.D.M.
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 14/03/2015 (Actualizado: 22/03/2015)
Descargas 89
Subido por

Vista previa del texto

    Deontologia periodística i llibertat d’expressió     1.6. Distinció entre el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la llibertat d’informació Llibertat d’expressió --> opinions Llibertat d’informació --> fets 20.1 a), b) i d) Tema 2. El contingut de les llibertats informatives 2.1. La llibertat d’expressió Està reconeguda en l’Article 20.1. a): recull tota creació de la ment i les seves possibilitats de difusió. La creació pot ser pensaments, idees, opinions (judicis de valor), raonaments i creacions filosòfiques, morals, culturals, polítiques o socials. La difusió és la mera paraula, l’escrit o qualsevol mitjà de reproducció: impremta, mitjans audiovisuals, telemàtics o qualsevols altres existents. El llenguatge corporal o simbòlic queden inclosos. (Amb matisos, ja que existeix el 20.1. b) que parla de la llibertat de càtedra, artística, literària..., que és un dret distint).
Elements constitutius de la llibertat d’expressió Necessaris per que qualsevol pugui exercir el dret a la llibertat d’expressió.
a) La llibertat ideològica: forma part del art. 20.1. a). Però també és un dret fonamental autònom (a priori) perquè si no podem pensar amb llibertat no podem opinar, sense pluralitat d’ideologies no existiria la possibilitat de formar criteri propi i així poder expressar-lo. La sentència del Tribunal Constitucional 235/2007 assenyala que l’article 16.1. de la Constitució espanyola sosté idees contràries a la Constitució i la democràcia (Espanya no és una democràcia militant), sempre que no s’utilitzi la violència.
b) La llibertat ideològica, té límits? A Barcelona hi havia una llibreria que ven llibres d’ideologia nazi (llibreria Europa). La policia va entrar a aquella llibreria i la va desmantellar basant-se en l’article 607.2 del Codi Penal: “La difusió per qualsevol mitjà d’idees o doctrines que neguin o justifiquin els delictes tipificats en l’apartat anterior d’aquest article, o pretenguin la rehabilitació de règims o institucions que emparin pràctiques generadores dels mateixos, es castigarà amb la pena de presó d’un a dos anys”. La “negació” entraria en conflicte amb l’article 20.1. b) de llibertat de producció científica. (No es pot negar que va existir el genocidi jueu, no et pots emparar en la llibertat científica perquè és una mentida. Tot i així, el TC el va absoldre).
c) Hi ha una noció “d’ordre públic” protegit per la llei, que limita manifestacions concretes de la llibertat ideològica (i d’expressió):     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     a. Codi Penal castiga: art. 510 (incitació a la discriminació i l’odi racial de grups religiosos, ideològics, de persones per la seva nacionalitat, d’orientació sexual o condició física), art. 525 (ofensa de sentiments religiosos) i art. 607.2 (justificació genocidi). --> per tant la llibertat ideològica i d’expressió, no és il·limitada.
b. LGCA 7/2010: està prohibida l’emissió de continguts audiovisuals que puguin perjudicar seriosament el desenvolupament físic, mental o moral dels menors, i, en particular, la d’aquells programes que incloguin escenes de pornografia, maltractament, violència de gènere o violència gratuïta (solament es poden emetre en un horari determinat).
c. Es reconeix implícitament l’existència d’una clàusula d’abús de dret, com en l’article 17 CEDH: estan prohibides algunes activitats tendents a la destrucció d’altres drets fonamentals. (Pensar en EEUU: totes les idees són possibles --> però les idees podran circular sempre que aquestes no siguin perilloses).
d) El dret a rebre informació (art. 20.1. d)): pla actiu (llibertat a comunicar) i pla passiu (rebre la informació). En el marc de l’Estat democràtic, és necessari poder conèixer els pressuposts ideològics i parers dels altres per formar un criteri propi.
e) La llibertat d’expressió activa: És la recollida en l’art. 20.1. a) de la C.E. Més amplia que la llibertat d’informació, que està subjecte al fet noticiable i la veracitat. No tenim dret a l’insult, no podem utilitzar la llibertat d’expressió per insultar. Dimensions: a. La CE reconeix la possibilitat de que existeixin mitjans de titularitat pública (art. 20.3). No que hagin d’existir.
b. La CE solament reconeix l’accés als mitjans de comunicació públics als grups polítics i socials significatius (ex: LOREG --> no solament els partits que tinguin representació han d’estar als mitjans públics, sinó també els grups polítics significatius. Per ex: Podem, Ciutadans...) c. Els mitjans de comunicació compten amb llibertat editorial --> una de les facultats bàsiques d’aquest dret fonamental.
d. El llenguatge no verbal. La llibertat es realitza a través de mitjans externs i interns: signes, grafismes, actituds...
Límits de la llibertat d’expressió: la degradació o l’insult Premissa: s’ha de protegir als altes de les opinions difoses, pel que la llibertat d’expressió porta aparellada la correlativa responsabilitat de que l’exerceix. “S’ha d’advertir que també aquest dret fonamental a l’honor ve limitat pels drets fonamentals a opinar i informar lliurement, en ser tots d’igual naturalesa fonamental i, per tant, d’obligada coexistència. Pel qual cap la possibilitat de que la reputació tingui que suportar restriccions, veient-se qüestionada quan la rellevància pública d’allò sobre el que s’informa o s’opina així ho requereix”. (Sentència del Tribunal Constitucional 127/2004). L’insult gratuït no, la crítica irònica i feridora, sí. Quan estem     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     davant d’una persona pública amb un assumpte públic, tenim la llibertat de fer una crítica forta, intel·ligent, constructiva, però no insultant.
Criteris per a delimitar: • Dret a la opinió pública lliure és consubstancial al pluralisme polític i social. La llibertat d’expressió serveix per a crear opinió pública quan es fa sense violència; no es vulnera la dignitat dels altres i no es degrada mitjançant l’insult o la vexació de l’altre.
• Dret a la dignitat personal. La duresa de les expressions no pot menyscabar la dignitat, el que es produeix quan es desprèn de les mateixes animadversió, menyspreu o descrèdit social.
• La necessitat d’una expressió “dura”. La crítica a vegades és innecessària per fonamentar la nostra opinió. Les expressions degradants estan desproveïdes d’interès públic (insult) i converteixen en il·legítima, constitucionalment, la nostra opinió.
• La importància del context. No és el mateix el tracte indigne des de la possibilitat d’una capacitat de reflexió prèvia (article d’opinió), que una afirmació exaltada, en el marc d’una polèmica que pugui portar càrrega d’animositat fora de lloc. El to jocós (animus iocandi) descarta la possibilitat d’ofensa, sempre que no s’afecti la dignitat. (Per exemple, s’ha de tenir en compte que en una tertúlia sempre hi haurà enfrontaments, i no s’ha d’oblidar aquest context).
2.2. La llibertat d’informació Es recull en l’article 20.1. d), i té unes característiques essencialment distinta de la llibertat d’expressió (distinció entre fets i opinió). Quan es parla de fets, la configuració canvia substancialment i els límits establerts també són distints.
Els fets o successos (noticiables) i la difusió d’opinió d’altres, que ajuden a conformar una opinió pública lliure i democràtica. El dret està íntimament vinculat a la professió periodística; els ciutadans poden exercir aquest dret puntualment (cartes al director, intervencions en ràdio o TV, mitjans digitals, ciberperiodisme...), però no ens centrarem en la llibertat de premsa en el ampli sentit de comunicar notícies.
L’element exclusiu de la llibertat d’informació és la veracitat informativa.
La veracitat informativa La primera premissa que s’ha de tenir en compte a l’hora d’abordar la veracitat és que la veracitat no és la veritat absoluta, ja que del contrari no existiria la informació (possibilitat de veure les coses des de punts de vista plurals). A l’hora d’abordar la veracitat sempre estarem més atents al criteri subjectiu que a l’objectiu, a la diligència informativa del periodista a l’hora de recavar i recollir la informació en comptes de centrar-nos en si és una informació veraç.
En el treball del periodista es fan tres coses distintes: recollir dades, aquestes dades es transformen per crear una informació i després aquesta es difon. Si un periodista vol demostrar que ha tingut diligència informativa haurà de demostrar que ho ha estat en aquests tres aspectes.
    Deontologia periodística i llibertat d’expressió     Actitud informativa i veracitat: • Actitud positiva cap a la veritat: buscar la veritat i narrar-la de forma que s’ajusti a la realitat, actuar amb cel professional per arribar a tal convicció i, sobre tot, comprovar els fets a través de diferents fonts, contrastant dades objectives, verificant versions o rectificant informacions.
• Professionalitat: és necessari guiar-se pels codis deontològics, els usos reconeguts, les formes d’actuació que han anat configurant la professió periodística. L’engany pot ser considerat una intromissió en els drets de la personalitat.
• Raonabilitat: la cerca de veracitat de manera professional evita que el professional (periodista) tingui una fiabilitat absoluta. El periodista viu en el món de la immediatesa i la opinió pública requereix una informació veloç. El nivell de diligència requerit baixa cada vegada més, ja que vivim en un món instantani, on la informació es viu pràcticament al moment (nous formats informatius derivats de la societat virtual).
Pautes de la determinació de la diligència informativa. Com sabem si la actuació d’un periodista ha estat diligent? • Pel caràcter de la informació: la diligència assoleix la màxima intensitat si la notícia d’interès general afecta als drets de la personalitat (honor, intimitat i imatge), pugui incidir a la presumpció d’innocència, tingui una especial transcendència i a més ha estat transmesa en absència d’expressions degradants o insultants.
• Per la conducta de l’informador en relació a la contrastació de fets: Aquests han d’estar confrontats amb dades objectives i fonts diverses, no ocultant intencionadament dades rellevants, comprovant de manera raonable els usos periodístics tradicionals i tractant de separar opinions de fets. Als informadors ocasionals se’ls aplica un menor grau d’exigència en la seva conducta i diligència. Però aquesta rebaixa no assoleix els intrusos de la professió que han fet de la comunicació la seva forma de vida.
• Per la conducta de l’informador front a les fonts d’informació: El periodista, si no assumeix una font determinada (informació neutral), fa propis la veracitat dels fets i es responsabilitza per ells. El nivell de credibilitat de la font no allibera el periodista de la seva obligació de contrastar els fets. En tot cas, el Tribunal Constitucional considera que la connexió objectiva de la font amb els fets, rebaixa l’exigència de comprovació, sobre tot si aquella és una institució o organisme públic.
El contingut dels fets i la seva realitat a) Fets reals: no es pot exigir objectivitat en la seva interpretació, ja que els fets sempre ´son interpretats de diversa forma. L’únic exigible és que els fets que relata l’informador, al menys, responguin a la realitat de la seva pròpia investigació. Per això, el periodista ha d’anar alerta amb els filtracions     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     interessades i tractar de contextualitzar-les amb els mecanismes anteriorment apuntats.
b) Informació neutral: Es refereix a la informació en l’elaboració i recerca de les quals no participa directament el mitjà de comunicació o periodista: entrevistes, cartes al director, debats o informacions donades directament pels ciutadans... Estem d’avant un reportatge neutral quan el mitjà o periodista es limita a donar compte de les afirmacions o declaracions d’un tercer. Si el mitjà o informador, no es limita a ser transmissor del missatge, sinó que utilitza les declaracions per a realitzar una notícia amb una dimensió diferent a les mateixes, contextualitzant-les en un punt de vista que li és propi al mitjà de comunicació només. En el reportatge neutral, la veracitat del que es transmet correspon al que realitza les afirmacions (no informador). Què ha de fer el periodista, comprovar la font del reportatge neutral o si el que afirma és vertader o fals? a. El ciutadà dóna informació i el diari la “reelabora” (s’orienta al lector indirectament mitjançant titulars o peus de foto). Ja no estem davant un reportatge neutral.
b. El ciutadà dóna una versió inversemblant o improbable: si el mitjà no comprova si hi ha una connexió de les declaracions del tercer amb l’objecte de la notícia, o el que diu és evidentment fals i la responsabilitat pot caure en el mitjà o informador.
c. El ciutadà dóna una informació lògica o possible: reportatge neutral on no és necessària comprovació.
d. El ciutadà dóna informació que es difon en directe: aquí solament se li pot exigir al mitjà la identificació de la persona (premsa del cor queda exclosa, ja que potencien vulneració de drets).
c) Veracitat i exactitud de la informació: a un periodista no se li pot exigir, més enllà de la diligència, la veritat absoluta, ni tan sols que les seves investigacions assimilin a les d’un policia o jutge instructor. Si els fets fossin incontrovertibles o exactes, a l’hora de ser difosos, no existiria el periodisme.
...