TEMA 8 - L'Estat de Dret (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 12

Descripción

Dret Constitucional. Professors: Víctor Ferreres i Joan Solanes

Vista previa del texto

PART  III:  ELS  PRINCIPIS  CONSTITUCIONALS  BÀSICS   Els  principis   bàsics  defineixen  globalment  la  totalitat  del  sistema  polític  i  jurídic  creat   per   la   Constitució,   tot   expressant   així   les   “decisions   fonamentals”   del   constituent,   és   a   dir,  les  opcions  polítiques  bàsiques  sobre  la  manera  d’ésser  de  l’Estat  constituït.   En   el   Títol   Preliminar   de   la   nostra   Constitució   s’estableixen   les   opcions   fonamentals   que  defineixen  el  règim  constitucional  espanyol:   • La  forma  d’Estat   • La  forma  de  govern   • L’organització  territorial  de  l’Estat     Els   principis   són   un   tipus   específic   de   norma   constitucional   que   desplega   una   determinada   eficàcia   jurídica   i   acompleix   unes   funcions   concretes   a   l’ordenament   constitucional.   En   primer   lloc,   els   principis   realitzen   una   funció   directiva,   especialment   important   en   el   moment  de  la  producció  normativa,  com   a  fonaments  materials  que   informen   la   resta   de   l’ordenament   jurídic   de   l’Estat.   En   segon   lloc,   els   principis   desenvolupen   una   funció   integradora   i   interpretativa   de   totes   les   normes.   En   tercer   lloc,  disposen  d’eficàcia  jurisdiccional  perquè  són  criteris  materials  que  permeten  jutjar   la  constitucionalitat  dels  actes  jurídics  dels  òrgans  de  l’Estat.   La   fórmula   ha   de   ser   objecte   d’una   consideració   unitària   i   d’una   interpretació   sistemàtica  o  integral:  el  contingut  de  cada  principi  ha  de  ser  limitat  i  reinterpretat  pel   dels  altres,  de  manera  que  el  conjunt  de  la  fórmula  tingui  un  abast  normatiu  diferent   de  la  simple  suma  dels  seus  elements  integrants.   8.  La  forma  d’Estat  (I):  l’Estat  de  Dret     8.1.  L’Estat  de  Dret:  concepte   Les  formulacions  teòriques  originàries  sobre  l’Estat  de  Dret  s’han  de  situar  en  el  primer   liberalisme   alemany   del   s.XVIII   i   el   s.XIX.   Aquest   s’atribueix   Robert   Von   Mohl   en   una   obra  del  1832.  En  aquell  context  l’Estat  de  Dret  era  un  concepte  polític  de  lluita  contra   l’Estat  absolut  que  propugnava  la  subjecció  del  poder  públic  al  Dret  i  una  organització   estatal   basada   en   la   raó   que   garantís   la   llibertat   i   la   dignitat   de   l’home.   L’Estat   de   Dret   respon  a:   o La  supremacia  de  la  llei  entesa  com  a  expressió  de  la  voluntat  general   o La   proclamació   i   la   garantia   d’uns   drets   i   llibertats   que   pertanyen   a   tots   els   homes  per  igual   o La  separació  dels  poders  com  a  principi  d’organització  de  l’Estat     L’Estat   de   Dret   es   fonamentava   en   una   concepció   de   la   vida   política   segons   la   qual   s’entenia   que   era   possible   limitar   racionalment   el   poder   estatal   mitjançant   el   Dret,   a   fi   de  respectar  un  ordre  valoratiu,  la  dignitat,  la  llibertat  i  la  igualtat  natural  de  tots  els   éssers   humans,   per   la   qual   cosa   calia   equilibrar   els   poders   públics,   escollint-­‐ne   popularment   com   a   mínim   un,   el   Parlament,   que   farà   la   llei   i   que   serà   superior   a   les   decisions  dels  altres  poders  estatals  i,  en  tot  cas,  només  subordinada  a  la  Constitució.       8.2.  La  subjecció  dels  poders  públics  al  Dret:  el  principi  de  juridicitat       8.2.1.  El  principi  de  constitucionalitat   Significa   la   subjecció   dels   poders   de   l’Estat   a   la   Constitució   com   a   norma   suprema.   Aquest   principi   s’expressa   en   primer   lloc   amb   la   vinculació   del   poder   legislatiu   a   la   Constitució  tant  des  del  punt  de  vista  formal  com  material.   La  subjecció  del  legislador  es  garanteix  mitjançant  els  processos  d’inconstitucionalitat   que  se  segueixen  davant  el  Tribunal  Constitucional.   La   resta   de   poders   de   l’Estat   també   queda   vinculada   a   la   Constitució   i,   per   això,   les   normes  inferiors  a  la  llei  i  els  actes  administratius  estan  subjectes  a  la  norma  suprema  i   és  possible  anul·∙lar-­‐los  quan  la  contradiguin.   Finalment,   aquest   principi   obliga   als   jutges   a   interpretar   tot   l’ordenament   jurídic   de   conformitat  amb  la  Constitució.       8.2.2.  El  principi  de  legalitat   Significa   la   vinculació   dels   diferents   poders   de   l’Estat   a   la   llei,   entesa   com   a   norma   general   aprovada   pel   Parlament,   l’òrgan   que   representa   el   poble.   En   el   principi   de   legalitat  conflueixen  un  postulat  liberal  i  un  de  democràtic.   El  principi  de  legalitat  s’ha  desenvolupat  a  Europa  en  dues  versions:   Ø La   versió   (inicialment)   francesa   es   desenvolupa   en   el   context   del   sistema   parlamentari.  El  Parlament  és  l’únic  òrgan  de  poder  legitimat  perquè  és  l’únic   elegit   i   la   llei   és   l’única   font   de   la   voluntat   estatal.   Allò   que   la   llei   no   permet   expressament,  està  prohibit  als  poders  (vinculació  positiva).   Ø La   versió   germànica   es   desenvolupa   a   l’inici   del   s.XIX   en   els   Estats   alemanys   regits   pel   principi   monàrquic,   limitat   pel   democràtic.   El   Rei   disposa   d’uns   poders  originaris  que  tan  sols  poden  ser  limitats  puntualment  per  la  necessitat   que   determinades   matèries   siguin   regulades   pel   Parlament   mitjançant   la   llei.   Aquesta   només   vincula   negativament   els   altres   poders,   atès   que   no   és   el   fonament   de   la   seva   activitat   sinó   tan   sols   un   límit   a   la   seva   actuació.   A   aquells   els  està  permès  tot  allò  que  la  llei  no  prohibeixi.   El  principi  de  legalitat  a  la  Constitució  s’ha  d’entendre  en  la  seva  versió  parlamentària   de  vinculació  positiva  dels  poders  a  la  llei,  que  es  manifesta  en  tres  vessants:   § La  primacia  de  la  llei.   La   llei   és   una   norma   jeràrquicament   superior   a   qualsevol   altra  norma  jurídica  que  provingui  de  qualsevol  poder,  excepte  la    Constitució,   òbviament.   La   llei   ocupa   una   posició   de   “centralitat”   perquè   és   un   element   fonamental   a   l’hora   de   definir-­‐me   l’estructura   i   perquè   els   sectors   més   importants  del  Dret  es  troben  disciplinats  per  llei.   § La   reserva   de   llei.   La   Constitució   preveu   que   determinades   matèries   només   poden   ser   regulades   per   llei   i   prohibeix   al   mateix   Parlament   que   delegui   als   altres   òrgans   una   funció   que   la   Constitució   li   reserva   com   a   representant   del   poble.   § L’imperi  de  la  llei.  La  Constitució  estableix  la  subjecció  del  Govern  a  la  llei  quan   disposa   que   aquell   “exerceix   la   funció   executiva   i   la   potestat   reglamentària   d’acord   amb   la   Constitució   i   amb   les   lleis”.   S’estableix   que   l’Administració   Pública  actua  “amb  submissió  plena  a  la  llei  i  al  dret”.   La   vigència   del   principi   de   legalitat   imposa   l’existència   de   mecanisme   de   control,   els   quals  poden  ser  interns  a  la  mateixa  Administració  o  externs  a  l’aparell  administratiu.   En   aquest   cas   poden   ser   de   tipus   polític   o   institucional.   El   control   jurisdiccional   és   exercit  per  jutges  i  magistrats.       8.2.3.  La  seguretat  jurídica   La   “seguretat   jurídica”   és   una   síntesi   dels   preceptes   continguts   a   l’art.9.3.   CE,   els   quals   no   es   poden   entendre   aïlladament.   La   seguretat   jurídica   significa,   d’una   banda,   una   certesa   sobre   l’ordenament   jurídic   aplicable   (predictibilitat   de   la   norma),   i   de   l’altra,   una  “previsibilitat”  de  la  interpretació  i  l’aplicació  del  Dret  per  part  dels  poders  públics,   especialment   l’Administració   i   els   jutges.   Només   en   un   ordenament   presidit   per   la   seguretat  jurídica  els  ciutadans  poden  defensar  adequadament  els  seus  drets.   Aquesta   previsibilitat   implica   la   “publicitat   de   les   normes”,   el   “principi   de   jerarquia   normativa”  que  és  la  manifestació  de  la  seguretat  jurídica  perquè  permet  determinar   la  norma  aplicable  en  els  casos  de  col·∙lisió  o  contradicció  entre  normes  i,  finalment,  “la   irretroactivitat   de   les   disposicions   sancionadores   no   favorables   o   restrictives   de   drets   individuals”.     8.3.  La  separació  de  poders       8.3.1.  origen  i  evolució  del  principi   Ja   al   s.XVII   el   pare   del   liberalisme   britànic,   John   Locke,   formulà   la   distinció   entre   poder   legislatiu,   poder   executiu   i   poder   federatiu.   Locke   no   pensava   pròpiament   en   una   separació   de   poders,   sinó   en   una   intervenció   dels   diversos   sectors   socials   en   el   govern   partint  de  l’equilibri,  si  bé  amb  una  certa  supremacia  del  Parlament.   Montesquieu,   influït   per   la   idea   d’”equilibri”   que   al   s.XVIII   domina   en   altres   ciències   defensava   una   “monarquia   moderada”   en   què   els   poders   intermedis   tinguessin   un   paper  fonamental.  Aquest  autor  parteix  de  la  necessitat  de  dividir  el  poder  per  tal  de   garantir   la   llibertat.   Per   això   distingeix   tres   funcions   de   l’Estat:   el   poder   legislatiu,   el   poder  executiu  i  el  poder  judicial.  Aquests  tres  poders  estarien  separats,  però  vinculat   per  un  sistema  de  correctius  i  vetos  que  donen  lloc  a  una  certa  interdependència.   El  postulat  de  la  divisió  de  poders  constitueix  encara  avui  una  premissa  ineludible  de   l’Estat  de  Dret:  només  quan  el  poder  de  l’Estat  es  troba  dividit  i  repartit  entre  diversos   detentors   que   es   limiten   i   controlen   recíprocament   pot   ser   efectiva   la   subjecció   dels   poders  al  Dret  i  la  garantia  d’uns  drets  i  llibertats  per  als  ciutadans.       8.3.2.  La  divisió  de  poders  a  la  Constitució   La   Constitució   estableix   una   pluralitat   de   divisions   del   poder   que   supera   l’originari   esquema  tripartit.  En  primer  lloc,  la  CE  reconeix  una  única  força  amb  poder  polític,  el   poble   espanyol.   S’instaura   així   la   distinció   entre   els   poders   constituïts   i   el   poder   constituent.   En  segon  lloc,  els  poders  constituïts  es  troben  dividits  horitzontalment  i  verticalment.   La  CE  estableix  una  divisió  territorial  del  poder  estatal,  el  qual  no  és  exercit  només  pels   òrgans  generals  sinó  també  per  òrgans  territorials.     En   tercer   lloc,   la   divisió   horitzontal   del   poder   a   la   Constitució   es   podria   pensar   que   acull   la   tripartició   clàssica,   atribuint   a   tres   òrgans   funcions   diverses   en   relació   amb   l’ordenament   jurídic.   Aquesta   estructura,   tanmateix,   és   més   complexa.   D’una   banda,   crea   altres   òrgans   que   disposen   de   competències   pròpies.   De   l’altra,   cada   òrgan   no   realitza,   generalment,   una   única   funció,   ni   les   que   du   a   terme   són   exclusives   d’ell.   Sovint  és  necessària  la  participació  de  diversos  òrgans  en  la  realització  d’una  funció,  fet   que  genera  un  complex  entramat  de  relacions,  controls  i  contrapesos.   La  CE  incorpora  dos  elements  que  incideixen  directament  en  la  concreció  del  principi   de   separació   de   poders:   la   “Monarquia   parlamentària”   i   la   constitucionalització   dels   partits  polítics.   El   TC   esdevé   l’òrgan   que   disposa   de   la   competència   exclusiva   per   a   decidir   amb   caràcter   inapel·∙lable   sobre   l’ús   legítim   que   fan   de   les   seves   competències   els   altres   òrgans  de  l’Estat.     8.4.  La  garantia  dels  drets  i  llibertats   La   garantia   dels   drets   i   les   llibertats   s’ha   anat   afirmant   paral·∙lelament   al   procés   de   desenvolupament   de   l’Estat   de   Dret.   La   Constitució   propugna   la   llibertat   i   la   igualtat   com  a  valors  superiors  de  l’ordenament  jurídic,  el  Títol  I  de  la  CE  es  consagra  als  “drets   i  deures  fonamentals”.   La   connexió   entre   els   valors   substantius   de   l’Estat   de   Dret   i   els   drets   i   les   llibertats   apareix   ben   clarament   a   l’article   que   fa   de   pòrtic   al   Títol   I,   on   es   disposa   que   “la   dignitat   de   la   persona,   els   drets   inviolables   que   li   són   inherents,   el   lliure   desenvolupament   de   la   personalitat,   el   respecte   a   la   Llei   i   als   drets   dels   altres   són   fonament  de  l’ordre  polític  i  de  la  pau  social”.   Els   drets   i   les   llibertats   no   són   tan   sols   drets   subjectius   que   garanteixen   un   status   jurídic  a  les  persones,  sinó  que  disposen  d’un  caràcter  objectiu  perquè  són  expressió   d’un  ordre  de  valors.     El   tractament   constitucional   dels   drets,   influïts   per   altres   textos   i   declaracions,   però   també  pels  condicionaments  de  la  transició  política,  és  a  la  vegada  ambiciós  i  mancat   de  rigor,  tant  pel  que  fa  a  la  terminologia  com  a  la  classificació.     ...