T17. Senyalització cel·lular (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Biomédicas - 1º curso
Asignatura Biología Celular
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 31/08/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Principis bàsics de la senyalització cel·lular, així com algunes vies importants de senyalització, tipus de receptors involucrats i malalties relacionades.

Vista previa del texto

BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez TEMA 17: SENYALITZACIÓ CEL·LULAR 1. PRINCIPIS BÀSICS DE LA SENYALITZACIÓ CEL·LULAR La senyalització cel·lular té com a funció la detecció de molècules, com nutrients, toxines, depredadors, coordinació intercel·lular... I també s’encarrega de tots els mecanismes receptor/lligand, cèl·lula diana/senyalitzadora. La cèl·lula que envia el senyal s’anomena cèl·lula senyalitzadora i la que el rep cèl·lula diana.
1.1. Formes de senyalització       Comunicació endocrina: la cèl·lula senyalitzadora és una glàndula i secreta hormones (lligand). Les hormones tenen una vida mitja molt llarga, per arribar a òrgans molt llunyans viatjant per la sang.
Comunicació paracrina: la molècula senyalitzadora envia un mediador local. No viatgen per torrent sanguini, tenen una vida mitja curta, ja que viatgen a cèl·lules properes.
Autocrina: les cèl·lules s’autoestimulen a elles mateixes.
Contacte-dependent: exposen els senyals a la superfície, la molècula senyalitzadora no viatja, la cèl·lula diana ha d’entrar en contacte amb la senyalitzadora.
Sinàptica: la cèl·lula senyalitzadora és una neurona que segrega neurotransmissors que travessen una distància molt curta.
Unions GAP: s’estableixen forats entre cèl·lules veïnes i permeten que molècules petites passin d’una a l’altre i així totes dues cèl·lules poden donar una resposta conjunta molt ràpida.
1.2. Tipus de molècules senyal i de receptors Poden ser intracel·lulars o de superfície. Si una molècula senyalitzadora és molt gran no podrà entrar i haurà de ser reconeguda per un receptor de superfícies de la cèl·lula diana. Per tant, el transmissor es situarà a la superfície de la cèl·lula. Segueixen aquest mecanisme alguns neurotransmissor (acetilcolina, dopamina...), hormones peptídiques (insulina, glucagó...) i factors de creixement (EGF, NGF...), etc.
1 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez Quan la molècula senyalitzadora és petita o és un gas, pot travessar lliurement la membrana i entrar a la cèl·lula on trobarà receptors (al citosol o fins i tot al nucli). Tenen aquest mecanisme les hormones esteroides (testosterona, cortisol...), les hormones tiroides (tiroxina...) i gasos (NO, CO...) etc.
1.3. Transducció dels senyals El senyal que contacta amb una cèl·lula s’anomena primer missatger. Totes les reaccions posteriors s’anomenen cascada de senyalització. Els elements que hi juguen són molt diversos. A nivell simple: El primer missatger es troba un receptor que pot provocar la síntesi de molècules anomenades segons missatgers (Ca2+, AMPc). Els segons missatgers poden activar proteïnes intracel·lulars que poden tenir funcions molt diferents: o o o o Transmissió: distribució Transducció: generen altres senyals Amplificació: més senyals Integració: s’activen per diverses vies...
Les integradores reben senyals de dos processos diferents i donen una única resposta (una proteïna que s’ha de fosforilar dues vegades de dues cascades diferents). L’activació de proteïnes de senyalització és com un “interruptor”: es fosforila (ON) es desfosforila (OFF), per exemple. Es pot senyalitzar per fosforilació o també per una proteïna unida a GTP.
Al final arriben a canviar la conformació i afecten les proteïnes efectores. La proteïna efectora pot ser un enzim, un factor de transcripció o una proteïna associada al citosquelet.
1.4. Regulació del sistema de senyalització cel·lular Cada cèl·lula expressa un conjunt de receptors i, per tant, podrà respondre a unes senyals o a unes altres. Però no només depèn de que tingui receptors sinó del tipus de receptor. La resposta del senyal també depèn de la maquinària intracel·lular de transmissió de senyals, de la concentració del senyal, i de la combinació de senyals.
A una cèl·lula del múscul llis hi ha receptors d’acetilcolina de tipus canal, quan aquest canal s’activa, entra Na+ dins la cèl·lula, hi ha una despolarització de la membrana, augmenta el nivell de Ca2+ i la cèl·lula es contrau.
Però si anem a una cèl·lula del múscul cardíac, el receptor està associat a una proteïna G que provoca la relaxació. També depèn de les proteïnes de la cascada. Les glàndules salivals tenen també receptors d’acetilcolina associats a proteïna G que s’activen provoquen una secreció. També depèn de la quantitat de lligand que arribi a la cèl·lula. L’absència de senyals externs provoca l’apoptosi.
2 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez 1.5. Resposta cel·lular Hi ha dos grans grups depenen del temps que triguin: o Respostes de forma ràpida: la cascada acaba afectant proteïnes del citosquelet, metabòliques, aquelles que no impliquin canvis en l’expressió gènica. La cascada afecta directament les proteïnes, les que estan relacionades amb la secreció, la contracció, el moviment cel·lular o els canvis metabòlics.
o Respostes de forma lenta: la cascada de senyals arriba al nucli, on es promou la transcripció d’una part del DNA, es sintetitzen les proteïnes determinades i s’altera el comportament de la cèl·lula. Aquest mecanisme es dóna en senyals de creixement, de diferenciació cel·lular o bé de divisió.
Feedback positiu: una proteïna A és activada per l’estímul, aquesta activa una proteïna B que aquesta s’encarregarà d’activar de nou la proteïna A, el pas previ.
Feedback negatiu: la proteïna B activada inactivarà la A, el pas previ a ella.
També es pot activar l’inhibidor d’un inhibidor, cosa que provoca que la resposta sigui una activació.
2. RECEPTORS INTRACEL·LULARS 2.1. Receptors de l’òxid nítric Trobem aquest tipus de receptors al teixit nerviós, immunitari i circulatori. Són de senyalització paracrina, és a dir, que tenen una vida mitja curta. No poden viatjar a llocs llunyans. Activa respostes a cèl·lules properes a les que el secreten.
Teixit circulatori: en certes circumstàncies tenim un estímul nerviós (acetilcolina) que provoca que una cèl·lula de l’endoteli activi unes proteïnes que sintetitzin òxid nítric a partir d’arginina i una cascada de senyalització (funciona segons els fosfolipidinositol i el calci). És reconegut per un receptor intracel·lular de les cèl·lules del múscul llis que comencen a sintetitzar GMP cíclic que acaba en una dilatació dels vasos sanguinis. Si inhibim la fosfodiesterasa, que converteix el GMPc en GDP, aconseguim tenir GMPc durant més temps i s’activa un enzim, el PKG, que allarga el buidatge del Ca2+ durant més temps. Per tant, la dilatació dura més temps. Aquest mecanisme és el que utilitza la viagra.
3 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez 2.2. Receptors d’hormones esteroides Són factors de transcripció que tenen una estructura similar entre ells. Tenen 3 dominis funcionals: el domini de regulació de la transcripció (extrem Nterminal), el domini d’unió al DNA i el domini d’unió a l’hormona (extrem Cterminal).
Exemple receptor cortisol (hormona): Arriba a l’exterior de la cèl·lula una proteïna portadora d’hormones, en aquest cas cortisol. El cortisol travessa la membrana plasmàtica i és reconegut per una proteïna receptora intracel·lular. L’hormona s’uneix al receptor, cosa que provoca canvis conformacionals a la proteïna, i el receptor s’activa. El complex receptor-esteroide un cop activat viatjarà fins al nucli, on s’iniciarà la transcripció d’uns gens determinats, i es podrà desencadenar una resposta primària o secundària.
3. RECEPTORS DE SUPERFÍCIE CEL·LULAR A) Canals iònics regulats per lligand: Són proteïnes transmembranals multipàs, que tenen de 4 a 6 hèlix α. El senyal químic que reconeixen solen ser neurotransmissors, és a dir, que reconeixen senyals elèctrics (potencial d’acció).
B) G-protein-linked receptors: Són receptors amb 7 passos transmembranals que tenen l’extrem N-terminal a l’exterior cel·lular. El receptor activarà, per un canvi conformacional, a una proteïna G activada amb GTP. Per tant, fan la funció GEF de les proteïnes G.
C) Receptors associats a enzims: Són proteïnes transmembranals d’un sol pas. El procés d’activació depèn de la dimerització dels receptors. Les molècules activadores (senyals) han de tenir dos llocs d’activació o ser dímers. Quan entren en contacte amb receptors a la vegada, fa que s’activin. L’activitat enzimàtica la poden fer ells dos directament (intrínseca) o altres enzims que reconeixeran el canvi i s’activaran (extrínseca).
3.1. Receptors associats a proteïnes G Els receptors associats a les proteïnes G tenen 7 dominis transmembranals i l’extrem N-terminal a l’exterior, són tipus IV-B i venen del reticle. Per l’extrem N-ter poden reconèixer lligands i un dels dominis intracel·lulars pot activar una proteïna G (s’anomena així perquè s’uneix a GTP per activarse), un cop s’hi hagi unit el senyal.
Totes les proteïnes G tenen en comú la seva estructura, són trimèriques (subunitats α, β, ɣ). Les subunitats estan penjant a la monocapa interna ancorada per cues de lípids. Les unitats α i β són les que es troben unides a lípids i ancoren la proteïna a la monocapa. Quan la proteïna G es troba inactiva està unida a GDP, quan arriba un lligand que activa el receptor, la subunitat interna d’aquest estimula que el GDP de la proteïna G passi a GTP (funció GEF). La subunitat α, la que porta GTP, es dissocia i recorre la membrana fins que troba una diana (pot ser una proteïna o un canal) que reconeix i l’activa.
Quan ja ha fet la seva feina pot ser que hidrolitzi el GTP ella mateixa a partir de l’activació de 4 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez l’enzim/canal, o pot venir una GAP i estimular la hidrolització. Quedarà inactiva i es tornarà a associar a les subunitats β i ɣ.
Excepcions: - En algunes proteïnes G la subunitat activa és la β-ɣ.
En alguns casos les dues subunitats (β-ɣ i α) són actives, la β-ɣ activen una proteïna, i per altre banda la subunitat α activa una altra proteïna (dues cascades).
Algunes proteïnes han de ser reconegudes per les dues subunitats alhora.
Tota la proteïna trimèrica ha de reconèixer la diana.
REGULACIÓ DE CANALS IÒNICS Aquestes proteïnes G un cop activades, la seva diana pot ser un canal o un enzim. Si és un canal, normalment la unió l’obrirà ja que solen estar tancats. Generalment seran canals de sodi o potassi.
Exemple de canals de K: S’expressen en el múscul cardíac. Les cèl·lules d’aquest teixit tenen receptors que reconeixen lligands, com l’acetilcolina, que estimularan l’activació de proteïnes G, aquestes es dissociaran i tant la subunitat β-ɣ com la α faran una funció diferent. La subunitat α s’unirà a un enzim anomenat adenilat ciclasa. La subunitat β-ɣ reconeixerà un canal de potassi, s’hi unirà provocant la obertura del canal i el K+ sortirà. Això provocarà que el potencial de membrana augmenti, ja que l’exterior serà més positiu que l’interior. Costarà més despolaritzar la membrana, per tant baixarà la freqüència cardíaca, ja que la contracció també baixarà. Un cop la subunitat β-ɣ ja ha obert el canal, ja es pot tornar a unir a la subunitat α i el canal es torna a tancar.
REGULACIÓ D’ENZIMS DE MEMBRANA La proteïna G també pot activar enzims de membrana, el mecanisme és més lent, ja que també hi ha la generació de segons missatgers (implica més passos). Els enzims de membrana poden ser de dos grans grups: adenilat ciclasa o fosfolipasa C.
 Adenilat ciclasa: Cicla l’ATP i el passa a AMPc, que farà de segon missatger. Funcionarà només quan una proteïna G l’activi. Per aturar la resposta vindrà la fosfodiesterasa del AMPc que tallaran l’enllaç i es tornarà a tenir AMP.
 Fosfolipasa C: Talla fosfolípids, que són fosfoinositides i es generaran 2 segons missatges, el calci i l’inositol trifosfat.
5 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez Via de l’AMP cíclic: L’adenilat ciclasa és la proteïna de membrana que sintetitza AMPc quan una proteïna G (amb una subunitat estimuladora) l’activa. Però també hi ha proteïnes G que són inactivadores. Hi haurà diferents receptors per proteïnes G segons si es vol activar o desactivar l’adenilat ciclasa. S’estimula la ciclasa i es sintetitza AMPc, i augmenta molt la seva concentració. La proteïna quinasa A (PKA) és la proteïna que respon a l’AMPc. Quan s’hi uneixi l’AMPc, s’activaran les dues subunitats catalítiques. Té una estructura tetramèrica, amb 4 subunitats, dues subunitats són reguladores, que reconeixen l’AMP cíclic i l’uniran i alliberaran les dues subunitats catalítiques que són les PKA, que fosforilaran diferents dianes.
 Ex: L’adrenalina es secreta i el teixit cardíac té receptors per aquesta molècula. El cor s’accelera, l’adrenalina estimula un receptor, que estimula una proteïna G, i una PKA acabarà fosforilant un canal de calci que s’obre i es contrau. Per tant, augmentarà la freqüència del múscul cardíac.
En cèl·lules del múscul esquelètic també hi ha receptors per l’adrenalina. La diana d’aquesta PKA són enzims del metabolisme del glicogen, i s’encarreguen d’aturar la síntesi del glicogen, ja que no es vol consumir glucosa per sintetitzar glicogen. A part, també es fosforila una quinasa que s’activarà i fosforilarà al seu torn la glicogen fosforilasa. Aquest enzim degradarà el glicogen i el convertirà en glucosa 1-fosfat. Això es coneix com la RESPOSTA RÀPIDA.
L’adrenalina també genera RESPOSTA LENTA. Es preveu que hi haurà dèficit de glucosa, i es sintetitzen proteïnes implicades en el metabolisme de glúcids. La PKA pot arribar fins el nucli i allà la seva diana seran factor de transcripció (CREB). El CREB anirà cap al gen determinat, i el transcriurà.
TOXINES BACTERIANES D’IMPORTÀNCIA MÈDICA RELACIONADES AMB PROTEÏNES G  Còlera (vibrio choleroe): Provocada per un bacteri que es transmet per via oral, ja sigui per ingesta d’aigües contaminades o a través de persones afectades. Els bacteris arriben fins a la mucosa del nostre tracte digestiu. Sintetitzen una toxina que pot entrar dins les nostres cèl·lules i arribar fins la proteïna G activadora de l’adenilat ciclasa, i fa que no es pugui hidrolitzar el GTP. De manera que no es para de sintetitzar AMPc i s’activen les PKA. Això provoca que la CFTR estigui constantment activa i no para de sortir Cl- a l’exterior, cosa que provoca una sortida d’aigua i sodi al tracte intestinal: diarrea. Disminueix el volum aquós del cos. El tractament és la rehidratació oral i intravenosa i l’ús d’antibiòtics.
 Tos ferina (Bordetella pertussis): Provocada per un bacteri que secreta una altre toxina que afecta les proteïnes G. Entra per via aèria (respiració) i arriba a l’epiteli pulmonar. Afecta a les proteïnes G inhibidores, i per culpa d’aquesta toxina aquestes proteïnes no poden canviar GDP per GTP. Si no es pot activar una proteïna inhibidora, l’adenilat ciclasa segueix funcionant. La PKA inhibeix la fagocitosis i provoca un moc molt espès en tot el revestiment 6 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez dels pulmons i provoca una insuficiència respiratòria. Això comporta tos violenta i espasmòdica, inflamació traqueobronquial, necrosi i mort. El tractament és l’ús d’antibiòtics i la ventilació mecànica assistida.
Via dels fosfolípids inositols i el calci: La subunitat α de la proteïna G activarà una fosfolipasa C-β que degradarà fosfatidilinositol 4,5-bifosfat (PIP2). Aquesta fosfolipasa tallarà els fosfatidilinositols generant dues molècules (cada part del fosfolípid): l’inositol trifosfat i el diacilglicerol que queda unit a la membrana. L’inositol trifosfat és un segon missatger que obrirà canals de calci del reticle. El Ca2+ també té una altre proteïna diana, una quinasa. Aquesta quinasa s’anomena PKC i depenent de la quantitat de Ca2+ necessitarà un segon senyal, el diacilglicerol que ha quedat unit a la membrana. El Ca2+ també podrà activar calmodulines, les dianes de la Ca2+calmodulina: o MLCK: Fosforila cadenes de la miosina, s’activa i pot moure l’actina al múscul llis.
o Bombes Ca2+: Restaura la concentració de calci, el bombegen fora de la cèl·lula o dins el reticle (constant).
o AMPc fosfodiesterasa: Degrada AMPc, per tant com a conseqüència no s’activa la PKA.
o CaM quinases: Fosforilen el CREB i l’activen.
3.2 Receptors associats a enzims Es tracta d’un mecanisme diferent al de les proteïnes G. Hi ha molts receptors que es troben associats a enzims, però tots tenen una característica en comú: són proteïnes transmembranals d’un sol pas que tenen l’extrem N-ter a l’exterior i funciona com a receptor, i l’extrem C-ter a l’interior, que realitza l’activitat enzimàtica intrínseca o associada a l’enzim.
Els lligands solen ser factors de creixement (relacionats amb l’apoptosi, el cicle cel·lular, etc), i la funcionalitat del mecanisme depèn de que el lligand faci una dimerització i uneixi dos d’aquestes proteïnes transmembranals. Normalment aquests lligands impliquen dues respostes, la ràpida i la lenta (canvis a curt o a llarg termini).
RECEPTORS TIROSINA QUINASA (RTKs) Segueixen el patró estàndard. Tenim dos monòmers que són dimeritzats per un factor de creixement i els activa. Pateixen un procés de trans auto fosforilació, es fosforilen a si mateixos de forma 7 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez encreuada. Un cop fosforilats s’hi poden unir moltes proteïnes intracel·lulars, algunes seran les fosforilases C o bé quinases fosfoinositides 3.
Una tirosina quinasa activarà moltes tirosines quinases. El de creixement epidèrmic és una excepció (es fosforila a ell mateix i a l’altre). Les tirosines fosforilades són punts de reconeixement per altres proteïnes, cada receptor pot tenir moltes proteïnes unides, les quals transmetran el senyal cap a altres llocs.
Totes les proteïnes que s’hi uneixen tenen dominis SH2 molt conservats que tenen dues parts, una que reconeix la tirosina i una que reconeix els aminoàcids adjacents. Els dominis SH2 reconeixen els ports, però hi ha un domini SH3 que serveix perquè altres proteïnes s’activin (proteïnes que s’uneixen al receptor fan com d’adaptador, “allargo”).
Per aturar la resposta: en alguns casos, la inactivació de les proteïnes serà desfosforilant els fosfats que s’hi ha afegit o que hi vagin proteïnes que inactivin els llocs d’unió. Hi haurà proteïnes que multiubiqüitinitzaran un receptor, posaran moltes ubiqüitines però separades, cosa que provocarà l’endocitosi d’aquestes proteïnes que viatjaran fins als cossos multivesiculars i després cap als lisosomes.
Via activació fosfolipasa C-ɣ: Una fosfolipasa C-ɣ s’uneix a un dels llocs fosforilats de les tirosines.
Aquest enzim s’activa i talla en dues molècules el PIP2, generant inositol trifosfat (IP3) i diacilglicerol.
El IP3 viatja fins al reticle, on obra els canals de Ca2+.
Via Ras/MAP quinases: Una proteïna de la família de les GTPases anomenada Ras, funciona com una Ram però amb GTP, i per activar-se necessitarà una Ras-GEF, que dugui a terme l’intercanvi de GDP a GTP. La Ras penja de la membrana plasmàtica però no pot ser activada directament, la Ras no pot captar les tirosines. La Ras-GEF s’anomena Sos però tampoc té capacitat d’activar-se amb les tirosines, necessita d’adaptadors que tinguin els dominis SH2 (per unir-se a les tirosines) i SH3.
Un senyal activarà tirosines que permetran que s’hi uneixi la proteïna adaptadora Grb2, que activaran la Ras-GEF i aquesta al seu torn activarà la Ras. La Ras acabarà activant les MAP quinasa.
La Ras activarà una MAP quinasa anomenada Raf que fosforilarà la següent (Mek), i la Mek fosforilarà la última MAP quinasa que és la Erk. La última és capaç de fosforilar moltes proteïnes citosòliques algunes de les quals seran proteïnes amb activitat metabòlica (resposta rapida), o també fosforilarà factors de transcripció que aniran fins al nucli i activaran una sèrie de gens. Les proteïnes citosòliques posaran en marxa mecanismes per tal que la cèl·lula creixi: síntesi de lípids i proteïnes, augment de la superfície membranosa... Els factors faran que la cèl·lula es divideixi. Un dels gens es el gen Myc, un factor de transcripció que promourà la síntesi de les ciclines que formaran part d’un complex 8 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez ciclina quinasa. És una de les vies en les que si hi ha variacions poden conduir a càncers humans, ja que no s’hidrolitza el GTP i no hi ha inactivació. Una de les proteïnes més mutades és la Ras.
Via fosfoinositides-3 quinasa/Akt: Tenim un receptor tirosina quinasa. La pròpia proteïna té activitat enzimàtica i no li cal un adaptador per unir-se a les tirosines, és una fosfoinositida que fosforila fosfolípids. El PI (4,5)P2 és la diana de la proteïna quinasa i afegeix un tercer fosfat al C3 d’aquests fosfatidilinositols que sempre estan a la membrana interna. Ara aquests un cop fosforilats poden ser reconeguts ser reconeguts per la PDK1 i la Akt (PKB), dues proteïnes que els reconeixen i s’hi uneixen.
Entra en joc una proteïna mTOR, que ha estat fosforilada per Erk, que fosforilarà l’Akt i l’activarà.
La PKB s’allibera i fosforila una proteïna que es diu Bad. És un supressor de tumors, ja que en el seu estat actiu es troba segrestant la proteïna Bcl2 que quan està segrestada provoca l’apoptosi quan la cèl·lula té algun problema. Però quan arriba la PKB, s’allibera Bcl2 i aquesta proteïna inhibeix l’apoptosi, si aquesta no té lloc les cèl·lules es dividiran indefinidament i les cèl·lules no es moriran. Bad queda lliure i s’uneix a una altre proteïna 14-3-3 que el manté segrestat, cosa que complementarà la via Ras/MAP.
RECEPTORS TIROSINA FOSFATASA Contrari al tirosina quinasa, quan hi ha un senyal extracel·lular, aquests receptors desfosforilen tirosina. Reverteixen la funció de les tirosines quinases. Normalment per tant inactiven, però en pocs casos aquests receptors activen proteïnes. Quan aquests receptors reconeixen un antigen dimeritzen i desfosforilen unes proteïnes de la família Src: són tirosines quinases que al desfosforilar-les s’activen. Això passa als limfòcit, la família Src, per una cascada de fosforilació, comença a fer que els limfòcits es divideixin, proliferin, ja que es vol una alta quantitat de limfòcits que reconeguin l’antigen.
RECEPTORS GUANILAT CICLASA Són menys freqüents, són receptors de superfície en forma de dos monòmers que el domini catalític intracel·lular del receptor transforma GTP en GMPc (segon missatger) que activa les proteïnes quinases depenent de GMPc (proteïnes PKG).
RECEPTORS SERINA/TREONINA QUINASA Quan es dimeritzen i es creuen es fosforilen serines i treonines en comptes de tirosines. Hi ha diferents tipus de monòmers, però normalment és el monòmer de tipus 2 el que fosforila el de tipus 1, transfosforilació en una direcció, i només un dels monòmers té les fosforilacions.
9 BIOLOGIA CEL·LULAR Queralt Gonzàlez Via Smad: Evita la divisió cel·lular. Són unes proteïnes que reconeixen les Ser i les Thr (Smad 2 o Smad 3), canvien de conformació i s’uneixen a la Smad 4. Això pot ser per una importina, entrarà al nucli i juntament amb altres proteïnes funcionarà com a factor de transcripció. Es transcriuen molts gens però un molt important és el gen p21. Aquest gen és de la família de les CKI (inhibidores de les ciclines quinases). Si es segresten les ciclines quinases, el cicle no pot tirar endavant i s’atura la mitosis.
4. INTEGRACIÓ DE SENYALS 5.TERMINALITZACIÓ DE SENYALS Podem aturar el senyal a cada un dels passos de la cascada:     Senyal extracel·lular(1): La primera opció seria eliminar el senyal que arriba, es pot fer per endocitosi i degradació del lligand als lisosomes.
Receptor: També pot ser que receptor i lligand siguin endocitats i degradats als lisosomes o que s’acumulin en el reservori cel·lular (2). Un altre opció es que si el receptor l’han accionat fosforilant-lo doncs desfosforilar-lo (inactivació reversible) (3).
Proteïnes G: Si resulta que el receptor és una proteïna G, es pot inactivar ella mateixa per hidròlisi del GTP amb l’ajuda per exemple de RGS.
Adenilat ciclasa: Inactivació per proteïna G inhibidora.
10 BIOLOGIA CEL·LULAR    Queralt Gonzàlez Segon missatger: Si resulta que s’ha fet un segon missatger, serà més complicat però es poden eliminar. Es pot eliminar del citosol per bombes de Ca2+. També es pot inactivar el IP3, que obria canals de calci, fosforilant-lo. O bé es pot degradar DAG per fosfolipases A2 que tallen diacilglicerols que activaven la PKC, i eliminar l’AMPc amb una fosfodiesterasa.
Receptors segon missatger: Inactivació a partir de proteïnes reguladores com PKA o PKC.
Proteïnes diana: Inactivació per desfosforilació per fosfatases.
11 ...

Tags:
Comprar Previsualizar