BLOC 2 (part 2) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

- L’aparició dels homínids és, per tant, un fet transcendental en la història evolutiva i en la mateixa evolució de l’espècie humana.
- El motiu per qual apareix mai ho sabrem, però segurament la resposta s’hagi de cercar en la mateixa diversitat que explica l’evolució, en les adaptacions a diferents recursos i ambients de la selva, hàbitat propi dels hominoideus i en la competència entre les diferents espècies (selecció natural).
- Ara bé, el que si podem explicar és per què en un moment determinat aquest tret es seleccionà i triunfà en un ambient canviant, en un període molt concret.
- En aquest nivell hem de situar la teoria de l’East Side Story de Y. Coppens. Encara que algunes troballes més moderns puguin posar en dubte alguns aspectes de la hipòtesi (en cronologies i causes), les propostes d’aquesta són les que segueixen semblant, generalment, més coherents i suggerents.
- Es fonamenta en la progressiva transformació de la selva humida d’aquesta regió primer en un bosc clar i posteriorment en una sabana, amb algunes taques boscoses.
- La explicació d’aquest canvi es deu a l’aparició del Rift Valley, una falla que separa de forma abrupta Àfrica occidental i central de l’est africà, dificulta el trànsit d’animals i marca el límit de les zones boscoses del centre i a l’oest del continent de la zona desforestada i més seca i àrida de l’est.
- També s’ha de posar en relació amb aquest fenomen tectònic la formació d’una conca de rius que no poden desembocar ni a l’Oceà Índic ni a l’Atlàntic, el que comporta la formació de grans llacs.
- A la vegada, els moviments de separació de la falla han suposat l’elevació de les vores de les noves plaques amb cadenes muntanyoses, que han acabat modificant el paisatge de l’Àfrica central.
- Efectivament, els vents que arrastren la humitat que permetia la formació de la selva des de la costa atlàntica a la índica, i que tenien un recorregut d’oest a est, deixaren de travessar Àfrica completament per la formació de les ja anomenades muntanyes.
- Aquesta va ser la causa de la desforestació de l’est africà i la pervivència, per altra banda, de la selva a l’Àfrica central i occidental.
- Els hominoideus de l’oest no patiren una transformació dels seus modes de locomoció i alimentació ancestrals (pel simple fet d’haver-hi més arbres, sobretot) i han sobreviscut fins avui en espècies com els ximpanzés o els goril·les.
- En canvi, els de l’est, les transformacions ambientals haurien afavorit la selecció d’un incipient sistema de locomoció, el bipedisme, més eficaç per a desplaçar-se en un nou paisatge molt menys boscós, on dominava la sabana, que la antiga selva. Això suposà la selecció dels homínids com a forma d’hominoideu millor adaptada a les noves circumstàncies.
 És a dir, la desforestació progressiva de l’est d’Àfrica afavoreix l’experiment, no obstant ja intentat. D’un sistema de locomoció, més favorable ara per les noves condicions que planteja el medi. Hi ha que destacar que el bipedisme neix a la selva, es creu entre 6 i 7 MA, però que és en aquestes condicions quan es fa realment eficaç i ‘’necessari’’, per la manca d’arbres.
Els Australopithecus - Encara que actualment es nombrin altres gèneres com a possible origen dels homínids, que poden qüestionar l’explicació anterior de la seva aparició, el gènere de més pes (cronològic i conceptual) segueix sent, sense dubtes, l’Australopithecus.
- Definits a partir dels anys 90, hem de destacar:  Ardipithecus, consolidat actualment com homínid, i del que ja s’han identificat diverses espècies. Es localitza a l’est d’Àfrica (Àfrica oriental – Etiòpia) entre fa uns 5’5 i 4 MA. S’han trobat petits fragments de mandíbula i del crani, molt fragmentat. Al 2009 es feren noves troballes, d’un individu gairebé complet on es veu un bipedisme clar, per el que podem assegurar que és la primera forma bípeda segura.
 Orronin, amb una única espècie identificada fins el moment, es segueix localitzant a l’est africà (Àfrica oriental – Kènia), amb una datació de 6 MA aproximadament. Fonamentalment restes postcranials, per la qual cosa sols podem dir que és possible un bipedisme.
 Sahelanthropus tchadensis, fòssil trobat al Txad (centre-nord Àfrica) amb una edat de 7 MA. Només un únic crani, i molt deformat, poca informació. No necessàriament avantpassat directe dels humans. No obstant, si és així, tant la data molt antiga, com la seva localització, fora de l’Àfrica oriental, complicarien la credibilitat de la hipòtesis de Coppens. No obstant, poc s’ha dit fins llavors d’aquest fòssil, i es sospita que sigui un hominoideu encara no especialitzat en la locomoció bípeda, que pot estar relacionat amb els llinatges dels ximpanzés o els goril·les.
- Per altra banda, el gènere Australopithecus va ser establert el 1925 per R. Dart, a Sudàfrica, després del descobriment l’any anterior del famós crani del nen trobat a la cantera de Taung (nen de Taung).
- Es pensava que el gènere era el més antic, l’origen mateix de l’home, però després descobriment de la famosa Lucy als 70 (i ara Ardipithecus).
- Fins els 80 no es considera l’Australopithecus com un avantpassat directe de l’home.
- Actualment existeixen 8 espècies que solen ser més o menys acceptades, tot i que la relació filètica, de parentesc, és motiu de grans disputes.
- Aquestes espècies es poden dividir en dos grups: el primer, format per les espècies de característiques ‘’gràcils’’, més antigues i generalistes, i el segon, format per les espècies ‘’robustes’’, més modernes i especialitzades. De les primeres: 1. Australopithecus anamensis: malgrat ser de les darreres espècies identificades pels paleontòlegs, es postula com la més antiga, amb unes datacions d’entre 4’2 i 3’6 MA, és possible que el seu avantpassat fos l’Ardipithecus. Encara que són poques les restes de les que disposem (petits fragments de mandíbula i del crani), localitzades a l’Àfrica oriental (Kènia), cosa que no ens dona gaire informació i que sigui poc coneguda, és ja patent el seu bipedisme.
2. Australopithecus afarensis: va ser durant anys, a partir dels setanta, l’espècie del gènere considerada més antiga. Es tracta d’un petit homínid, clarament bípede, d’entre 1 i 1’3 m i una capacitat cranial d’entre 380 i 430 cm3. Datació 3’9-2’9 MA. Localització Àfrica oriental (Kènia-Etiòpia-Tanzània). Dimorfisme sexual important.
Hi ha que destacar els fòssils de Lucy (Etiòpia) i les petjades de Laetoli (Tanzània). Tant l’esquelet postcranial, gairebé complet, de la primera com les petjades demostren aquesta locomoció bípeda, però la desproporció d’uns braços relativament llargs respecte les cames ens remeten a l’origen braquiador dels ancestres hominoideus dels primers homínids, així com l’activitat arborícola, gens menyspreable en el comportament dels primers Australopitecs.
3. Australopithecus africanus: té una distribució més meridional (Sudàfrica) a diferència de tots els altres, el que demostra una expansió d’aquests individus més allà de l’est africà. Datació entre 3’5-2’5 MA. Presenta una altura mitja de 1’40 m i un pes d’uns 40 kg, i un dimorfisme sexual no tant pronunciat com a l’espècie anterior.
Es redueix la longitud dels seus braços. Capacitat cranial 450-530 cm3.
- Les espècies robustes, que alguns investigadors consideren que pertanyen a un altre gènere, Paranthropus, aparegueren, a partir de les formes gràcils, sembla ser com a resultat d’una especialització en recursos alimentaris vegetals més secs i durs, propis d’un ambient més àrid, del que més endavant explicarà també l’aparició de l’Homo.
- Això va obligar a desenvolupar una potent musculatura mastegadora, el que va suposar un augment de la robustesa general del crani.
1. Australopithecus aethiopicus: entre 2’6 i 2’2 MA a Àfrica oriental. Es tracta de la primera forma robusta i alguns pensen que s’hauria de considerar com boisei. Es comencen a evidenciar els trets que caracteritzaran les altres dues espècies.
2. Australopithecus boisei: és també una forma oriental, entre 2’6 i 1 MA. Es tracta d’una espècie més robusta i gran que l’anterior, de fet, és l’espècie d’Australopitec de majors dimensions: fins a 1’7 m i una capacitat cranial de 500 cm3, amb la mandíbula i la dentició grans i fortes, les majors que han existit entre els homínids. Aquest aparell mastegador el mourien uns forts músculs maseters que obligarien al desenvolupament d’una cresta sagital important.
3. Australopithecus robustus: forma paral·lela a l’anterior, però localitzada exclusivament a Sudàfrica. És també una mica menys robusta, només 1’6 m, i una capacitat cerebral de 500 cm3. Data entre 2 i 1’2 MA.
- A més d’aquestes espècies principals s’han anat donant conèixer algunes formes noves, encara en fase d’estudi.
La seva relació amb les altres no és clara i, en general, aporten algunes dades interessants:  Australopithecus bahrelghazali, trobat al Txad, a molts milers de km de la zona considerada com el bressol dels Australopitecs i de la humanitat, l’Àfrica oriental. Per explicar el desplaçament cap a l’oest, alguns autors el consideren una subespècie d’Australopithecus afarensis que s’hauria mogut a altres zones d’Àfrica.
 Australopithecus garhi, localitzat a Etiòpia, uns 2’5 MA aproximadament. Capacitat cranial 450 cm3.
El més interessant és la seva aparent relació amb ossos manipulats i objectes modificats, el que provaria que algunes espècies d’aquest gènere van tenir conducta instrumental (hi ha que anar amb atenció: especulacions per falta de proves arqueològiques, s’està estudiant).
 Altre espècie que també està en la ‘’banqueta’’, esperant que s’aclareixi la seva procedència, és l’anomenada Kenyathropus, que constitueix, com diem, una de les formes ‘’complicades’’ de la hominització. Datació: 3’5-3 MA, localització a Àfrica oriental (Kenya). Capacitat cranial 400-500 cm3.
No està classificat com Australopitec.
Característiques generals del gènere Australopitec 1. Bipedisme. La fonamental, que els diferenciarà, sobretot, entre d’altres, dels altres hominoideus.
2. Proporcions extremitats: encara certa desproporció entre les extremitats anteriors (braços) i posteriors (cames). És a dir, els braços encara són lleugera i relativament llargs, prova de que sovint pugen als arbres tot i que és habitual baixar a terra i caminar. Les espècies robustes són més ‘’terrestres’’.
3. Estructura toràcica en forma de conus, a diferència de la humana que és en forma de ‘’barril’’. Això significa que la part més ample la tenien a la pelvis, més o menys. Això sembla que està determinat per el tipus d’alimentació, vegetariana, que necessiten intestins més llargs per digerir millor l’aliment (panxes més grosses).
4. Dentició gran. Altre prova d’aquesta alimentació vegetal. Aquest tipus d’alimentació necessita processar amb més lentitud i dificultat l’aliment.
- D’altra banda, masteguen molt perquè necessiten menjar molt i triturar molt l’aliment, a diferència dels carnívors que passen poc temps cercant i consumint els recursos alimentaris.
- Els vegetarians tenen una necessitat de nutrients més elevada degut al tipus d’alimentació, per això han de menjar més.
- Entre les formes gràcils aquests recursos alimentaris, que es poden confirmar per estudis morfològics o per traces en la dentició, serien fonamentalment fruits polposos dels arbres, mentre que en les robustes predominarien les llavors i les arrels herbícoles.
5. Dimorfisme sexual. En general l’Australopitec presenta molt dimorfisme sexual, alguns més que altres. El dimorfisme sexual pot ser morfològic (banyes o no) o de mida. En aquest cas seria de mida.
- A partir de les comparacions morfològiques i ecològiques, podem inferir que segurament aquests homínids viurien en grups formats per un mascle alfa i les seves femelles i la seva descendència, a la vegada que alguns mascles joves que podrien disputar-li en algun moment el poder, i que se organitzarien de forma jeràrquica.
6. Índex d’encefalització (proporcions de les dimensions del cervell en comparació amb les del cos) semblants, i fins i tot una mica superiors, a les dels ximpanzés actuals.
- Hem de dir que al llarg d’aquests milions d’anys d’evolució dels primers homínids, no s’observa un augment de la capacitat cranial.
- És cert que les formes més antigues tenen cervells més petits petó també cossos més petits, per la qual cosa l’índex encefàlic no augmenta significativament en les formes modernes.
7. Conducta instrumental? No s’ha constatat arqueològicament l’ús d’instruments entre els Australopitecs (a excepció del garhi, encara en procés d’estudi).
- R. Dart proposà que podrien haver utilitzat instruments aprofitant ossos, banyes i dents d’animals (la polèmica indústria ‘’osteodontiqueràtica’’), basant-se en algunes troballes en coves de difícil accés africanes, suposant que els Australopitecs haurien desenvolupat un feroç instint ‘’assassí’’ i que la carn hauria estat un aliment habitual en la seva dieta.
- Posteriorment s’ha demostrat que alguns ossos associats a les restes d’Australopithecus en les coves no corresponen a aquesta hipotètica indústria, ni a deixalles alimentàries de les presses caçades per ells.
- Al contrari, s’ha vist, a través de diferents marques de dents en els seus cranis, que tals associacions són el resultat de dipòsits realitzats per felins o hienes, entre els que aquests homínids es trobarien com alguna de les seves presses.
 Deixaren de ser els ‘’caçadors’’ per convertir-se en els ‘’caçats’’.
- Això no exclou que els Australopitecs, com els ximpanzés actuals, haguessin pogut utilitzar per a diferents activitats elements extrasomàtics, ja fossin útils o instruments poc modificats en materials poc duradors, ja fossin pedres no modificades, seleccionant-les, sense retocar-les, segons la seva mida, pes o forma.
- El problema radica en que tal comportament no ha pogut ser demostrat arqueològicament, i tot són simples especulacions.
3. L’aparició del gènere Homo i la seva expansió pel Vell Món - Parlàvem abans que hi ha investigadors que consideren les espècies robustes d’Australopithecus (evolució a partir de les formes gràcils) com un altre gènere, Parantrophus (Datació 2’7-1’2 MA. Àfrica orientalmeridional. Capacitat cranial entre 400 i 550 cm3) i que això havia estat una adaptació a un nou règim alimentari basat en la especialització en el consum de fruits i llavors més durs i secs.
- Era el resultat adaptatiu d’un nou procés d’aridesa progressiva de la terra que es produí entre fa 3 i 2 MA, a causa, segons alguns, d’un canvi climàtic global de la Terra provocat per l’alteració de les corrents marines degut al xoc de Nord-Amèrica i Sud-Amèrica.
- Aquesta sequedat i aridesa va afectar amb més intensitat al paisatge, ja més desforestat, a l’est d’Àfrica, completant la sabana que coneixem ara.
- Per això, les formes robustes d’Australopitec s’han de considerar com una adaptació a aquest nou espai mitjançant l’especialització per a explotar els nous recursos alimentaris més abundants.
- La falta d’arbres comportava la manca de fruits, i conseqüentment, un canvi en la seva dieta bàsica (amb més fruits secs) amb una ampliació del ventall dels recursos alimentaris d’aquesta. S’amplia, per exemple, cap els recursos d’origen animal.
- No obstant, no tots els homínids reaccionaren igual al canvi climàtic i a la dieta. Si bé uns tendiren a la hiperespecialització sobre un recurs alimentari, explotant-lo totalment, provocant possibles migracions en busca d’aquell recurs; altres tendiren a una generalització dels aliments, menjant poc, però més variat.
- Aquesta ampliació provocava la incorporació de més recursos d’origen animal a la dieta. El consum de carn més intens i generalitzat explica una evolució cap a una major intel·ligència en un procés complex que es retroalimenta i que suposa l’aparició del gènere homo.
- La carn és un aliment amb més nutrients que els vegetals. La ingesta de menor aliment, degut a la qualitat millor de la carn, suposà el poder estalviar energia invertida en el procés de digestió, aprofitant-les en altres òrgans com seria el cervell.
- Això, juntament amb que la obtenció d’aliments requeria una major organització i cooperació social, suposava la selecció de cervells més grans, consegüentment més intel·ligents, gràcies a la carn.
 homo habilis.
Homo habilis - Primera espècie reconeguda en el llinatge humà que pertany al nostre propi gènere, Homo. Característiques (a més de la tradicional atribució de l’ús de la indústria lítica modificada): 1. Una volta cranial més arrodonida que en Australopitec, a més d’una mandíbula menys robusta, amb dentició més petita. La cara era menys prògnata (tot i que encara s’observi certa evolució facial). Encara presenta arcs supraciliars desenvolupats.
2. Poc dimorfisme sexual, cosa que es podria relacionar amb una nova organització social no basada en la jerarquia del mascle dominant. Alguns relacionen aquest aspecte amb l’augment d’intel·ligència (i un desenvolupament infantil més prolongat) i el consum de carn per explicar l’aparició de la monogàmia com a model sexual dels humans a partir d’aquest moment.
3. Una capacitat cranial superior en comparació amb les dimensions generals del cos (índex incefalització major: que podrem conèixer si tenim cranis sencers i esquelets postcranials). Es calcula entre 1’2 i 1’5 m i uns 50 quilos. La capacitat cranial deduida d’alguns fòssils seria d’entre 600 i 800 cm3 (a partir de 600 es considera un homínid com Homo). Les dimenions del cervell, per tant, augmentaren respecte els Australopitecs en els valors absoluts i en proporcions corporals.
- Reconeixement clar de les àrres del cervell de Broca i Wernicke, vinculades i relacionades amb el llenguatge.
Espècie Pes encefàlic (gr) Índex A. afarensis A. africanus P. boisei H. habilis H. ergaster 426 436 508 619 805 1’3 1’4 1’5 1’8 1’9 4. La seva distribució geogràfica es localitza tant a l’est com al sud d’Àfrica, encara que el seu origen sigui segurament l’Àfrica oriental. Entre 2’5 i 1’6 (1’4) MA.
5. Estudis recents ens parlen de dues espècies diferenciades entre les primeres formes indentificades com Homo Habilis; aquesta es distingeix d’una altra forma, Homo Rudolfensis, localitzat exclusivament a Àfrica Oriental, de cronologia més restringida.
6. Ara si, aexcepció del rar cas d’Australopithecus garhi, clara vinculació amb indústria lítica i amb restes òssies aprofitades.
7. Possible sortida d’Àfrica d’un homínid?? Els homínids surten d’Àfrica - Després de l’aparició de l’Homo, aquest gènere anirà evolucionant gradualment cap a noves espècies. Tot i així, aquest procés de transformació biològica torna a ser controvertit i hi ha poc consens sobre la naturalesa de determinades espècies a través de la classificació dels fòssils.
- El que sembla acceptat per tots, però, és que en aquesta etapa, que rondaria els voltants del milió i mig d’anys (1’8 a hores d’ara i fins els 80s 1 MA), es produiria la sortida i expansió dels homínids d’Àfrica, cap a Europa i Àsia.
- Els paradigmes clàssics i les explicacions tradicionals es construïen sobre la idea d’una sola espècie protagonista d’aquesta sortida, l’Homo erectus, que era l’evolució gradual a Àfrica d’Homo habilis. Paradigmes clàssics alguns ara superats:  Augment de la intel·ligència.
 Ús del foc.
 Dispersió per Euràsia (posterior al milió d’anys).
- Es deia que dispersió cronològica entre 1’8 i 300-200mil anys, que després d’una fase evolutiva de difícil explicació, com una nebulosa no coneguda, es transformava en homo sapiens en diferents escenaris del planeta.
- Lògicament algunes explicacions que s’utilitzaven per explicar la sortida avui en dia no són vàlides.
- El que és inamovible ara per ara és que el protagonista de la primera emigració fora d’Àfrica és homo erectus.
- Al tenir un desenvolupament cronològic i geogràfic tant extens presentava un importantíssim polimorfisme interespecífic, és a dir, una gran varietat de morfologies fruit de les adaptacions als medis diferents i del aïllament geogràfic i genètic de les poblacions.
Homo erectus - Capacitat cranial 900-1100 cm3 (fins i tot més grans en les formes finals, de transició amb Homo sapiens, entre 500i 200mil anys).
- Un augment de les dimensions que segons algunes restes (Turkana boy), i tenint en compte, el citat polimorfisme interespecífic, suposaria arribar als 1’8 metres.
- També presentarien definitivament una proporció entre braços i cames plenament ‘’humana’’, amb les extremitats inferiors més llargues i robustes que els superiors.
Una proposta alternativa - Per a altres investigadors, mantenir els fòssils del gènere Homo d’aquest episodi cronològic en una sola espècie és un autèntic error, fins i tot quan s’argumenta amb la idea del polimorfisme interespecífic.
- També és problemàtic el seu procés de transformació final en unes formes presapiens i la posterior aparició d’homo sapiens.
- Per això, s’ha acabat subdividint l’espècie Homo erectus en un conjunt de noves morfoespècies: 1. Homo ergaster. Primers homo erectus africans, més primitius i amb capacitats cranials més petites (800950 cm3), entre 1’9 i 1 MA. Protagonistes de la primera sortida del continent africà. Postulen que algunes de les formes euroasiàtiques me´s antigues (cranis de Dmanisi) també són Homo ergaster.
Emigració per condicions mediambientals similars a Àfrica. Evolucionen, aïllats, a l’homo erectus.
 aquest homo erectus agruparia els homínids asiàtics fins la seva desaparició, probablement per l’arribada de l’homo sapiens, en un moment difícil de determinar (edat entre 1’8 MA ? i 50mil anys?), amb una capacitat cranial entre 900-1100 cm3.
2. Homo georgicus. Alguns proposen els cranis de Dmanisi, Georgia, amb una edat d’1’7 MA i una capacitat cranial d’aprox. 670 cm3 com una nova espècie.
3. Homo antecessor. Península ibèrica (Gran Dolina, Atapuerca), entre 750-800mil anys, nova espècie.
Presenta característiques que desenvoluparan posteriorment neandertals i sapiens. Proposen que les poblacions africanes d’Homo ergaster, aïllades de les asiàtiques, continuarien una llarga evolució i que poc abans 1 MA haurien donat lloc a Homo antecessor, que protagonitzaria una nova sortida d’Àfrica.
Problema: a Àfrica no s’han trobat restes fòssils d’aquesta espècie i només es troben, sobretot, a Atapuerca.
4. Homo heidelbergensis. Consens en rebatiar els homo erectus finals, preneandertals o presapiens, fòssils europeus d’entre 500 i 250-150mil anys, en Homo heidelbergensis, amb unes característiques físiques que desenvoluparan els neandertals (possible relació). Capacitat cranial 1000-1300 cm3. Europa.
5. Homo rhodesiensis. Àfrica. Capacitat cranial: 1000-1300 cm3. Entre 500 i 250mil anys.
6. Homo floresiensis. Illa de Flores. 18mil anys. 400 cm3. El conegut hobbit de Flores.
 El problema radica en que no tots els investigadors accepten totes les espècies proposades i, a més, algunes impliquen explicar nous esdeveniments històrics, com per exemple diverses sortides d’Àfrica al llarg d’aquests anys.
- Problema de la sortida d’Àfrica: d’on surten? Dues possibles sortides:  La clàssica, per la zona més lògica i natural, on també passen els animals per aquest estret natural que uneix Àfrica amb Àsia.
 Estret de Gibraltar, menys probable i més problemàtica, tot i que els fòssils més antics de la Península Ibèrica feia pensar això.
- També sorgeix un altre problema al plantejar-se el per què d’aquesta sortida. Hi ha diferents teories del per què de la sortida.
- Possiblement fos simplement que una espècie triomfant es veiés amb la necessitat d’expandir-se i colonitzar noves terres.
- Certes troballes de diferents tipus d’eines a Àfrica (1’7 MA, Etiòpia, un bifaç) i a Europa (posterior a 700mil anys) fan pensar en diferents funcions d’aquestes eines, i per tant diferents societats.
- D’aquestes eines sorgeix altre teoria, i és que si bé les trobades a Àfrica s’associen amb moldre la vegetació (recol·lecció), les d’Europa s’associen amb esquinçar la carn (caça), per la qual cosa podria ser que aquests grups emigressin a Europa en busca de grans recursos càrnics.
El foc: cronologies antigues i modernes - La utilització del foc és producte també de grans discussions i debats.
- També cal tenir present que una cosa és saber produir-lo i l’altra gestionar-lo i utilitzar-lo, del que no en sabem el moment exacte. És a dir, comença com a recurs natural, no el produeixen ells.
1. Per alguns, l’inici i la generalització es produiria a Àfrica, en cronologies anteriors al 1 MA. Es fonamenten en determinats sòls que han patit rubefacció (oxidació de la terra) en jaciments com Kalambo Falls.
 En qualsevol cas, l’antiguitat de les primeres sortides d’Àfrica obliga a reconsiderar la interpretació que deia que la expansió dels homínids fora d’Àfrica no hagués estat possible sense aquest element cultural.
2. Altres, demostren la inexistència de l’ús del foc en jaciments europeus anteriors als 400mil anys, fins i tot en ocupacions en llocs molts freds en moments de plena glaciació (Cova de l’Aragó), per la qual cosa consideren que les primeres proves africanes poden no ser-ho i correspondre a focs naturals, ja que periòdicament la sabana africana es crema per incendis naturals.
 Així, consens acceptat per 500mil anys primeres mostres foc controlat, formant fogueres ben estructurades, redones i amb pedres de delimitació, procedents del jaciment xinès de Zhou-kou-dian.
Aquesta àrea del Pròxim Orient aporta dades molt interessants i cal destacar el jaciment israelià de Gesher Benot Ya’aqov (800mil anys: suposava ja fora d’Àfrica). A Àsia cronologies posteriors a 400mil anys en jaciments com Terra Amata.
 Aquest jaciment israelià era el més antic que coneixíem (750-800mil anys)...
3. ... Fins el 2012, quan es descobriren a Sudàfrica (Wonderwerk Cave) evidències de utilització del foc en fogueres controlades en cronologies entorn 1 MA.
 Per la qual cosa, la cronologia del foc sembla de cada vegada més antiga, encara que, hi ha que dir, que la discussió entorn del foc ja no intervé en la sortida d’Àfrica, ara ja clarament entorn l’1’7 MA.
4. Els Neandertals i els Humans anatòmicament moderns. La problemàtica taxonòmica - A Europa, com a conseqüència de l’evolució per separat dels homínids que ocuparen aquest territori durant l’últim milió d’anys, apareix progressivament, com una adaptació al clima fred, el Neandertal, els orígens del qual es poden rastrejar en els Homo heidelbergensis (150mil anys), i que desapareix fa entre 40mil i 30mil anys.
- Novetats en les conductes culturals humanes entre els neandertals:  Comportament funerari. Fins ara no. Determinada cultura simbòlica. Ha facilitat la conservació, hi tenim més restes que d’homínids anteriors.
 Culte al crani? Segurament no...
- No necessàriament més primitius que nosaltres. No són l’origen de la humanitat, però si que poden haver tingut alguna aportació. Discussió històrica.
- Actualment dues maneres de definir-los: sapiens o no  controvèrsia en si els considerem com una subespècie de la nostra o si els considerem una espècie separada.
- La qüestió sorgeix quan ens plantegem saber quant temps passaren aïllats, evolucionant per separat uns i altres.
1. Homo sapiens neanderthalensis. Aquests portarien relativament poc temps aïllats dels avantpassats africans de Homo sapiens sapiens. La seva divergència s’hauria produït poc abans de l’aparició de Homo heidelbergensis, en una nova migració africana produïda entre fa 700 i 500mil anys, o per l’existència d’un ‘’flux genètic’’, que permetia una certa evolució homogènia de les poblacions humanes distribuïdes per el vell món.
2. Homo neanderthalensis (espècie diferent). Consideren que els darrers avantpassats comuns de ambdós llinatges no serien posteriors a 1MA, possiblement aquell Homo antecessor abans mencionat.
- Físicament, eren formes molt corpulentes, amb un crani gran amb poc desenvolupament frontal i forts arcs supraorbitaris, prognatisme facial, obertura nasal amplia, protuberància posterior de l’occipital i mandíbula robusta sense barbeta (mentón). Capacitat cranial 1500 cm3, major que la dels humans actuals. Altura aproximada d’1’7 metres i un pes de 70 kg. Europa i alguns punts del Pròxim Orient.
- Per alguns investigadors aquests trets no eren suficientment diferents a les que presenten alguns grups humans actuals (no ens donaríem compte en el metro), però darrerament aquesta opinió s’ha diluït molt.
- Davant de la controvèrsia dels seus orígens i de la seva vinculació filètica amb els humans anatòmicament moderns, a les dades morfològiques i cronològiques dels fòssils s’ha afegit, fa poc, la genètica.
- S’ha pogut obtenir informació de l’ADN mitocondrial de fòssils de neandertals que, al ser comparats amb el registre genètic de diferents poblacions mundials actuals, ha permès comprovar que la distància que ens separa d’aquests és fins a tres vegades major que la que hi ha entre qualsevol població humana actual.
- Així, sembla que hauríem de reconèixer els neandertals i als humans actuals com dues espècies diferents: Homo neanderthalensis.
Neandertals vs Humans anatòmicament moderns - Contacte? Reproducció entre els dos? Comparació genètica entre la població actual i la població prehistòrica a través de la conservació de restes orgàniques dels fòssils (carboni 14).
- Així, alguns investigadors afirmen haver descobert indicis de restes fòssils d’individus híbrids, entre neandertals i humans moderns, que podrien demostrar el reconeixement genètic (i sexual) d’ambdós grups i, així, la necessitat d’incloure’ls en la mateixa espècie (cas del jaciment portuguès de Lagar Velho).
- A més, a això hi ha que afegir-li descobriments recents, al 2010, a partir de l’ADN nuclear, on es veu una coincidència entre neandertals i euroasiàtics d’entre un 1 i un 4%, mostres de que hi va haver hibridació (fèrtil).
- Segons aquest darrer principi seriem de la mateixa espècie, però el problema és que, encara que hi hagi diversitat d’opinions, no hi ha coincidències amb els africans.
- Neandertals i Humans espècies germanes, paral·leles i contemporànies. No avantpassats dels humans, els uns no evolucionen dels altres. Neandertals trets:  Morfologia del crani.
 Presència de barbeta.
 Espai retromular dels Neandertals que nosaltres no tenim. A conseqüència s’adalanta la cara.
 Presència de torus occipital.
- Sembla que són trets relacionats amb l’adaptació al fred. Neandertals generalment més baixos però molt més robustos, per l’adaptació al fred.
- Població humana molt diversa a causa del polimorfisme interespecífic, degut a l’ocupació de molts ecosistemes diferents.
- Crani de Herto: Homo sapiens. Localització: mundial (origen africà). Cronologia : a partir de 200mil anys BP aproximadament. Capacitat cranial 1400 cm3.
- Fa uns 100mil anys comencen els homo sapiens a sortir d’Àfrica.
- Cultural material ja possible a Àfrica.
- L’expansió d’Homo sapiens. Cronologies a partir de la distància genètica.
- Les extincions de grans animals al Quaternari, no totes degudes al canvi climàtic i localitzades a les zones més fredes i no en mateixes cronologies. Possible intervenció dels humans. Aporta informació sobre els moviments de la nostra espècie.
...