Apunts sociologia (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introfucció a la Sociologia
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 17/02/2015
Descargas 13

Descripción

Alguns apunts de l'assignatura

Vista previa del texto

1.1 Les Ciències Socials i la Sociologia definició i objecte d'estudi.  Per als humans, viure és relacionar­se en societat. Els humans són éssers socials, és a dir, relacionals, que  per tal de sobreviure i de superar les adversitats necessiten conviure amb altres humans, establir­hi lligams  d’alguna mena i guiar­se per algun tipus de norma estable. La Sociologia és la ciència que estudia  racionalment els problemes plantejats pels grups humans organitzats (societats) i les causes dels  comportaments socials. Per això mateix de vegades es defineix també com: L’estudi de la dinàmica social  en els grups humans organitzats.    El primer a emprar el mot Sociologia fou Auguste Comte l’any 1839 i definí la Sociologia com l’estudi de les  lleis pròpies dels fenòmens socials. Si s’observa aquests dos paràgrafs anteriors, veurem que ja hem usat  conceptes sociològics com:    • Grup humà: per tant la Sociologia no parla d’individus, sinó de col∙∙lectius  • Organització: perquè quan estem en un grup no podem fer el que volem sinó  que hem de respectar regles col∙lectives.  • Lleis: perquè els grups humans no actuen a l’atzar, sinó moguts per  tendències, lleis o estructures que, de vegades, ells mateixos ignoren.  • Fenòmens socials ­ dinàmica social: perquè tot el que passa en una societat té una dinàmica  pròpia, que es fa present en la cultura. Un fenomen social no és biològic, ni natural. Té la seva  pròpia estructura i el seu propi sentit, basat en les relacions que estableix un grup humà. Les  nostres són societats es basen en dinàmiques (en el canvi accelerat produït bàsicament per la  tecnoloia) i la Sociologia vol donar raó d’aquests canvis.     1.1.2.­ Sociologia i problemes socials.    Ens hauria de sorprendre que la Sociologia només aparegui amb aquest nom i com a ciència estricta  només al segle 19 (anteriorment hom parlava de filosofia política o defilosofia moral). Quasi tots els mots  filosòfics s’originen a –o deriven de– Grècia; peròla Sociologia no està en aquest cas. L’explicació és que  les societats anteriors a la Revolució Industrial eren etraordinàriament estàtiques: si un pagès romà retornés  al segle 17 hauria entès perfectament els principals processos agraris, perquè bàsicament eren similars als  del seu temps, amb l’única excepció que alguns nous conreus havien vingut d’Amèrica; però al segle 18 es  descobreix la màquina de vapor i el paisatge canvia, amb la Revolució Industrial el món és torna molt més  dinàmic i el pagès romà que hipotèticament ressuscités avui no entendria gran cosa de com es cull avui el  blat o com es fa el vi ara. I encara entendria menys el món de les fàbriques o el del transport.    Amb la Illustració i amb la màquina de vapor, la societat va començar a fer­se problemàtica i el temps  històric s’accelera: amb això es produeix el context de la Sociologia com a ciència social. Quan la societat  es torna problemàtica necessitem uns instruments que ens permeten comprendre­la i avaluar­la, més enllà  de la intuïció o de la tradició rebuda. Les intuïcions poden estar errades i la tradició pot haver deixat de ser  un criteri per interpretar els problemes socials nous. D’aquí la necessitat d’un nou tipus de saber més  vinculat a les dades concretes, que anomenem Sociologia.    Estrictament parlant, el nucli de la Sociologia és l’existència de problemes socials, més que no pas de grups  humans organitzats.  Els problemes socials poden ser molt diversos i obliguen a prendre decisions radicals  (menjar o passa gana, acceptar la submissió com a dona o no acceptar­la, deixar­se oprimir com a nació o  no fer­ho, acceptar acords insatisfactoris o optar pel conflicte, etc.). Els grups humans s’organitzen d’acord  a la manera c  om responen als problemes socials –que són sempre impossibles de resoldre per un individu tot sol.  Els problemes socials són anteriors als grups humans organitzats – i, de fet, de manera general un grup  humà s’organitza per tal de resoldre una necessitat, és a dir, un problema social (p.ex. els sindicats o els  clubs automobilistes, són maneres d’organitzar­nos per resoldre problemes).  Els grups humans són molt diversos i poden ser estudiats també per l’Antropologia i els Estudis Culturals  (que estudien els problemes derivats de l’existència de diverses perspectives culturals o “mentalitats” sovint  contradictòries).    Cal tenir present, a més que els problemes socials són molt variats i alguns difícilment es resolen  definitivament. Més aviat cada cert temps – de vegades es diu que “cada generació”, tot i que això no és  estrictament cert –, reapareixen alguns problemes o es replantegen en profunditat. Les nostres són  societats dinàmiques i la Sociologia vol donar raó d’aquests canvis.    Un problema social és aquella dificultat que un humà no pot resoldre per ell tot sol, sinó que necessita un  grup, una organització i un projecte (tàcit o explícit) per tal de resoldre’s. (L’atur o el trànsit en una ciutat  serien exemples de problemes socials). En aquest aspecte cal posar èmfasi en la diferència entre  Sociologia i antropologia. L’Antropologia és la ciència social més directament fronterera amb la Sociologia.  Analitza l’home com a individu aïllat o en formes culturals poc complexes (tribus, per exemple, suposant  que a l’era d’Internet encara en quedin).    L’Antropologia (i especialment l’Antropologia cultural) tendeix a promocionar la perspectiva estàtica (els  elements de continuïtat cultural dins un grup); en canvi la Sociologia considera els problemes socials (els  que es plantegen, per ex., en la família, l’educació, l’oci, el treball, la ciutat, el transport...) com a dinàmica  social, és a dir, com a elements que provoquen canvis en la comprensió del món que comparteix un grup.     1.1.3 .­ Dinàmica i organització social.    S’entén per “grup humà organitzat” el que estableix algun tipus de regles (tàcites o explícites) i lligams  (emocionals, econòmics, culturals, etc.), entre els seus membres.  • Un grup humà que es trobés casualment i no compartís normes ni lligams no seria una societat, sinó un  “agregat”. Parlant en general, els agregats són estudiats per l’Antropologia Cultural i les societats per la  Sociologia, però els límits entre ambdós tipus de grups són molt flexibles.    Per posar un exemple, un grup d’individus que es tanquen en una casa per sortir per televisió (com al  programa de T.V. ‘Big Brother’) no constitueixen una societat, sinó un agregat; cadascú va a la seva, es  traeixen sense mala consciència, no comparteixen més que algunes neurosis i un cert narcisisme patològic.  En canvi els membres d’un orde religiós sí són una societat: comparteixen vida, projectes, sistemes de  regles, etc.    Els agregats socials són “invisibles”, però això no significa que siguin inexistents. La seva invisibilitat (que  alguns sociòlegs anomenen “nomadisme”) deriva de la seva manca d’estructures, de tradicions compartides  (o “relats”). Però poden exercir un gran poder social en societats postmaterialistes. Alguns sociòlegs i  filòsofs socials (Remo Bodei, Toni Negri...) han teoritzat que el capitalisme d’avui tendeix a controlar les  societats convertint els grups en agregats mitjançant el control dels mitjans de 4comunicació de masses i  especialment de la televisió. Són els que s’anomenen “Multituds”.    • El concepte de “dinàmica social” és central en Sociologia: significa que en les societats, qualsevol definició  cal entendre­la com un procés i no com quelcom inamovible o etern. Tota regla social inclou algun tipus de  norma que fa possible la seva adaptació a nous contextos o la seva transformació.  La modernitat es caracteritza, entre altres factors, per l’acceleració de la dinàmica social.       1.1.4.­ Quina mena de ciència és la Sociologia?  La Sociologia és una ciència (en el sentit que constitueix un “saber rigorós i per causes”); per tant,  comparteix amb les altres ciències el mètode científic:  elabora hipòtesis, intenta demostrar­les, construeix lleis i proposa teories. En la mesura en què es basa en  treballs de camp i observacions objectives i mesurables és empírica i metòdica.     Bàsicament hi ha dos tipus de ciències:  a.­ Dures​ : són aquelles que es poden matematitzar absolutament. En aquestes ciències un experiment  correcte dóna sempre el mateix resultat. El seu model és la física. Són “dures”, la genètica, la bioquímica,  etc.  b.­ Toves​ : són aquelles que, tot i usar instrumental matemàtic –almenys en algunes de les seves parts–  continuen fent anàlisis qualitatius. En aquestes ciències o no hi ha experiment possible o, cas que n’hi hagi,  els experiments donen resultats diferents segons el temps, les societats, la tradició etc., del grup amb què  s’experimenta. El model més conegut és la psicologia.  En general les anomenades “ciències socials” són toves: parteixen d’una anàlisi quantitativa (feta a partir  d’estadístiques, d’estudis econòmics, de test o d’enquestes) i elaboren explicacions qualitatives.    Hi ha diverses ciències socials. Les més conegudes són:  • L’economia, que estudia la producció, el consum i la distribució de les bens en una societat.  • Les ciències polítiques, que estudien el poder, la seva distribució, exercici i transmissió al llarg del temps.  • La legislació, que estudia els criteris de justícia en una determinada societat i la relació entre justícia i llei.  • L’antropologia, que estudia l’home individualment o en les seves comunitats menys evolucionades des del  punt de vista de les regles (menys “jurídiques”).  • La història, que estudia els canvis en una societat al llarg del temps (diacrònicament). No tothom està  d’acord a considerar la història com a ciència empírica, perquè no permet experiència objectivable. O en  altres paraules: en història no hi ha experiments, ni tampoc no està clar que fets succeïts en el passat  s’hagin de repetir fatalment (ni que sigui de manera aproximada) en el futur.    En aquest cas, la història hauria de ser considerada com un tipus de narració que interpella el passat des  de les necessitats de comprensió del present. Això és el que s’expressa en la frase “la història són  històries”, que significa que cadascú que viu la història la copsa de formes diferents i fins i tot  contradictòries –cosa que no passa amb mai una ciència “dura”. Per això al llarg dels segles molt sovint la  història ha estat situada conjuntament amb la literatura i l’ètica, dins l’àmbit del “saber”. El mateix succeeix  amb les ciències polítiques que de vegades se situen en l’àmbit de la psicologia social.  Quan es parla de “ciències socials” cal tenir present que, metodològicament, en la mesura que són “toves”,  la seva capacitat empírica és baixa, el seu marge d’error és alt i tendeix a l’explicació qualitativa. Per això la  Sociologia postmoderna tendeix a situar­les en l’àmbit del “saber” i no de la ciència.    “Saber” és el conjunt de coneixements, adquirits sovint per tradició o per “contagi social” (mimètic) que  inspiren el coneixement prudencial de les societats, tot i que no tenen el caràcter lògic i hipotètic­deductiu  de les ciències i sovint es guia per intuïcions. El “saber” sovint és inductiu i actua per generalització. Però  cap “saber” no es limita a recollir els tòpics socials o morals, sinó que en fa la seva anàlisi crítica i civil i mira  d’adaptar­lo a les necessitats del present. El model de “saber”, en les societats modernes, és la filosofia.    S’anomenen “mems” (per semblança amb els “gens”) les unitats mínimes d’informació cultural que un  individu ha rebut –en un mecanisme de transmissió similar al contagi– i que hipotèticament pot traspassar  als altres. Les ciències socials fan una anàlisi crítica dels mems relacionats amb l’acció col∙lectiva humana.    La diferència entre la Sociologia i les altres ciències socials és, simplement, de grau. La Sociologia és  global i interrelaciona aspectes de totes les ciències socials per tal d’oferir una anàlisi de conjunt dels  mecanismes socials. Per això inclou elements de política, d’economia, d’història i de legislació però les  observa des del punt de vista de les estructures i de les formes de comunicació (“dinàmica social”) que  estableixen entre si.     1.1.4 . – Es basa en 5 verbs.  August Comte deia que volia estudiar millor els processos, conèixer per actuar correctament. La nostra  llibertat individual es relaciona amb les altres (societat). Diversitat individual col∙lectivitzada.  1.​      ​ Observar: Reconèixer  2.​      ​ Classificar: Situacions, fets i fenòmens  3.​      ​ Comprendre: Situacions, fets i fenòmens.  4.​      ​ Interpretació: Situacions, fets i fenòmens.  5.​      ​ Comunicar.  La sociologia té una dimensió històrica. Penso després de l’acció.        1.2 La Sociologia com a ciència (scire); mètode científic i trets.    Les ciències formals o deductives (com la matemàtica i la lògica) donen coneixements segurs, i les seves  proposicions es demostren sense necessitat de recórrer a l’observació o l’experimentació. És a dir, són  ciències que no necessiten de l’experiència. Per demos trar els seus enunciats, utilitzen únicament la  deducció.   Aquestes ciències no tracten directament del món natural o social, no estudien fets o objectes reals, sinó  conceptes, idees o formes abstractes (per això les anomenem «ciències formals»). En canvi, les ciències  fàctiques tenen com a objectiu fonamental la investigació, la descripció, l’explicació i la predicció dels fets  que s’han donat, es donen o es donaran a l’Univers. Ciències com la física, la química, la biologia, la  sociologia, la lingüística o l’economia s’anomenen «fàctiques» perquè tracten de fets, estudien la realitat  objectiva, natural o social.  A diferència de les ciències formals, les ciències fàctiques no donen coneixements totalment segurs i les  seves proposicions han de recórrer a l’experiència per tal d’esbrinar si els seus resultats són o no  acceptables. Per això, pel fet d’utilitzar l’experiència, és a dir, l’observació i l’experimentació, s’anomenen  també «ciències empíriques». Aquest recolzament en l’experiència, típic de les ciències fàctiques, es pot  aconseguir de maneres molt diverses a través de tècniques com l’observació sistemàtica, l’experimentació,  les en questes o entrevistes, els tests psicològics, l’estudi d’historials clínics, l’examen de restes  arqueològiques, de documents, d’inscripcions, etc.  Aquestes ciències, malgrat que siguin insegures i els seus resultats siguin provisionals, són les que  realment expliquen com és i prediuen com serà l’Univers. Per contra, les ciències formals no estudien cap  parcel∙la concreta de la realitat. En no tractar sobre la realitat material ni dir res sobre el món natural o  social, la utilitat fonamental de les ciències formals és indirecta. Les ciències formals són instrumentals;  proporcionen les eines abstractes que utilitzen les ciències fàctiques per descriure, explicar, predir i  transformar el món. La lògica és un exemple clar de ciència formal, ja que tracta d’estudiar la validesa  formal de les argumentacions. La seva utilitat fonamental és servir d’instrument intel∙lectual a les altres  ciències.    Dintre de les ciències fàctiques o empíriques s’acostuma a distingir dos grans grups: les ​ ciències naturals ​ i  les ​ ciències socials​  o ​ humanes​ . Les ciències naturals estudien les diferents parcel∙les de la realitat natural.  La física, la química, l’astronomia, la geologia o les ciències biològiques són alguns exemples de ciències  naturals. Les ciències socials o humanes estudien la realitat creada pels éssers humans.  L’economia, la sociologia o l’antropologia són exemples de ciències socials. Aquesta divisió no és tan clara  com la divisió entre ciències formals i fàctiques. De fet, l’ésser humà no és cap realitat no natural, és a dir,  no és un ésser situat fora de la naturalesa. Això planteja problemes per classificar ciències com la  psicologia, que estudia el comportament animal i humà, i que normalment és classificada com a ciència  social. Les ciències socials o humanes s’han constituït com a ciències més recentment i tenen  característiques específiques.     La sociologia utilitza el mètode científic per dur a terme les seves investigacions i, per això, se la considera  una ciència. S'ajuda de l'experiència i èxits de disciplines afins com: la demografia, l'economia la història ...  La ciència utilitza diferents mètodes i tècniques per a l'adquisició i organització de coneixements sobre  l'estructura d'un conjunt de fets objectius i accessibles a diversos observadors, a més d'estar basada en un  criteri de veritat i una correcció permanent. L'aplicació d'aquests mètodes i coneixements condueix a la  generació de més coneixement objectiu en forma de prediccions concretes, quantitatives i comprovables  referides a fets observables passats,  presents i futurs.          La sociologia és considerada una  ciència perquè utilitza el mètode  científic. El procés del mètode científic  és el que es veu en el següent gràfic:                               Aquest mètode es caracteritza per ser:  1.​      ​ Empíric​ : que es basada en l'observació.  2.​      ​ Teòric​ : desenvolupa hipòtesis a partir de les dades obtingudes de l'observació.  3.​      ​ Acumulatiu​ : no comença de zero sinó que utilitza el coneixement actual  acumulat al llarg del temps sobre el tema.  4.​      ​ Obert​ : poden ser qüestionats.  5.​      ​ Crític​ : perquè parla sobre la societat, la qual és canviant, per la qual cosa no  pot mantenir una única postura.  6.​      ​ Neutre​ : no jutja, només explica els fets socials.          1.3. Els fenòmens socials i les seves característiques.     IDEES CLAUS:  ­ Els fenòmens socials son aquells comportaments que són realitzats per els éssers humans (encara  que també els realitzen tots els sers vius).  ­ blabla me da palo seguir resumiendo esto, se queda asi.    Els fenòmens socials constitueixen l’objecte d’estudi de les ciències socials.     Un fenómeno social incluye todo el comportamiento hecho por organismos que están vivos y que influyen,  es influenciado o afectan unos a otros. Esto es completamente aplicable a los humanos, especialmente  porque somos expuestos a fenómenos sociales y de otros tipos constantemente. Cada exposición hace que  nos comportemos de maneras distintas en un momento en particular.  Exemples:  ● Huelga​ : cuando los trabajadores paran de trabajar para demandar mejor trato y mejor salario.  ● Religión​ : actividad que abarca creencias y prácticas con temas existenciales, morales y  sobrenaturales.  ● Guerra​ : conflicto social y político entre dos o más grupos de humanos.  ● Amor​ : sentimiento universal en la que existe una afinidad entre dos seres.  Fenómenos sociales:  1. ­ Huelga  Sentido común: En la huelga por s. Común se entiende que los trabajadores exigen un mejor  trato y salario.  M. Científico: Es este método es que si el ser humano esta siendo explotado se sublevara.  Religioso: Nuestro dios le ilumino el camino que deben seguir los obreros.  2. ­Chovinismo  Sentido común: pues que es un nacionalismo excesivo y enaltecimiento de la convicción  propia o de un grupo, que suelen ir acompañados de una actitud beligerante y agresiva.  M. Científico: El chovinismo, considerado por lo general un fenómeno social moderno, ha  sido asociado con frecuencia al imperialismo y al militarismo exacerbado.  Religioso: Se puedes decir que en esta vida dios manda a gente para ser admirada y los  demás para admirarlos  3. ­Devaluación  Sentido común: cuando pierde su valor una moneda, y traer serios problemas al país o al  lugar donde se utiliza.  M. Científico: en Economía, ley oficial mediante la cual se reduce el tipo de cambio al que  una unidad monetaria se intercambia por otra en los mercados internacionales.  Religioso: EL pueblo cayo en la miseria y en la devaluación gracias a sus pecados  cometidos.  4. ­ SINDICATO  Sentido común: Las personas que tienen un trabajo quieren conservarlo y por eso se crean  los sindicatos para protegerlos.  M. Científico:​  ​ Sindicato, asociación de trabajadores cuyo fin es mejorar las condiciones  económicas y sociales de éstos. El sindicato representa los intereses de sus afiliados.  Religioso: una fuerza divina los hace agruparse alas personas para protegerse.  5. ­DICTADURA  Sentido común: una persona o varias ocupan un cargo, pero estos no lo quieren dejar,  aunque la ley asi lo establezca ya se convierte en dictadura.  Científico: sistema de gobierno cuya primera definición fue dada por el filósofo griego  Aristóteles, que la calificó como una de las formas puras de gobierno, junto con la monarquía  y la aristocracia, en oposición a la impura demagogia.  Religioso: según la persona que es dictador esta ahí por mandato divino.  Un fenómeno social es la actitud consciente del hombre ante los fenómenos de la vida social y su propia  condición social, iniciándose consciente y espontáneamente contra los factores que lo limiten, lo opriman y  lo exploten, de manera tal que lo impulse de manera inevitable a un cambio social. Incluye también todo  comportamiento que influencia o es influenciado por seres vivos lo suficiente para responder a otros.     ¿POR QUE SURGEN LOS FENOMENOS SOCIALES?   Resumen: Este trabajo tiene como propósito principal el de analizar las implicaciones epistemológicas y  metodológicas que tiene el suponer que uno de los objetivos de la investigación social es la explicación y la  predicción de manera idéntica a las ciencias naturales, desconociendo de esta forma la comprensión del  sentido de los fenómenos sociales. El análisis se plantea justamente en función de distinguir las  características específicas del conocimiento social, y las dificultades que se presentan al tratar de realizar  explicaciones de los fenómenos sociales similares a las que se realizan en las ciencias naturales. Así  mismo, se aborda el problema presente entre el enfoque empírico­analítico y el de las teorías interpretativas  relacionadas con la explicación y la comprensión o verstehen.   ejemplos de fenómenos sociales   terrorismo    CARACTERÍSTICAS  Fenomenos sociales como la pobreza, la hambruna, la violencia... etc... una característica es que todas van  ancladas, una lleva a la otra. Ej: La pobreza lleva a las personas a tener que robar para tener que comer,  del robo se da la inseguridad (que es otro fenomeno), de la inseguridad se deriva el crimen organizado, el  crimen organizado lleva a la violencia, y así se vuelve un circulo vicioso.     ­ Es un tipo de fenómeno complejo por naturaleza. Nunca termina de descomponerse frente al sujeto  de investigación.  ­ Es imposible conocer todas sus características.  ­ Es de carácter conceptual, se materializa en formas que deben registrarse como evidencia.   ­ Lo social cobra sentido a la luz de un contexto histórico e ideológico.  ∙Sujeto social: Es toda persona o grupo que interviene activamente, a través de un determinado  posicionamiento social y en un fenómeno social.   ∙Conflicto social: Se produce por las diferencias y posiciones de intereses, necesidades y valores e ideas  entre actores individuales, colectivos e institucionales.  ∙Diversidad social: Las diferencias culturales entre personas y grupos provinentes de sus distintos orígenes  y experiencias de vida.      ...