Tot el temari (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Processos Psicològics: Aprenentatge i Condicionament
Año del apunte 2015
Páginas 99
Fecha de subida 30/04/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 1: INTRODUCCIÓ TEMA 1: CONCEPTES PREVIS 1.1. CONCEPTE I DEFINICIÓ D’APRENENTATGE Aprenentatge: Canvi relativament permanent en els mecanismes de conducta, resultat de l’experiència (coses que puc o no puc fer) amb els esdeveniments ambientals. L’aprenentatge pot fer/generar canvis interns en l’organisme, conseqüentment, no s’observa directament sinó a través de la conducta. En resum, l’aprenentatge és: - Un canvi relativament permanent.
- Que afecta als mecanismes de conducta.
- Resultant de l’experiència.
MECANISMES AFECTEN A LA CONDUCTA EXPERIÈNCIA  •Processaments -Aparició de noves conductes Psicològics -Desaparició de la conducta •Associacions -Modificació de la conducta •Prediccions INFERÈNCIA •… • Canvis neurals NO S’OBSERVEN CANVIS EN LA CONDUCTA -Dificultats en l’observació -Manca de motivació ELS CANVIS DE CONDUCTA SENSE EXPERIÈNCIA PRÈVIA NO SÓN DEGUTS A L’APRENENTATGE Conducta o comportament: Existeixen dos tipus: Conducta heretada (innata) o conducta no apresa. Una persona neix amb certes formes de coneixement. Responem de manera reflexa. Aquest tipus de conducta ajuda a la supervivència primària.
Conducta apresa. Les persones, en funció de la seva pròpia experiència, responem d’una manera o una altra. A partir de l’experiència es modifiquen o es tenen unes determinades conductes. L’aprenentatge té com a funció/objectiu l’adaptació a les circumstàncies que nosaltres afrontem. L’aprenentatge dóna flexibilitat a la nostra conducta.
1 1.2. INDICADOR O ÍNDEX D’APRENENTATGE: EXECUCIÓ Per observar un aprenentatge hem de veure un canvi en el comportament però aquest no indica que segur hi hagi hagut un procés d'aprenentatge. Això és degut a que el comportament està determinat per molts altres factors (així com l'aprenentatge, les motivacions, la dificultat de l'execució...). L'aprenentatge es refereix al canvi en els mecanismes de la conducta, i l'execució, a la conducta en sí.
Execució (contrari a aprenentatge): és el conjunt d’accions o respostes observables d’un organisme en un moment concret. Gràcies a l’execució i als canvis observables de conducta deduïm l’aprenentatge, ja que aquest no és observable. És sinònim de conducta, comportament, actuació, acció o resposta i pot estar determinada per molts factors.
Existeix també l’aprenentatge latent: quelcom que aprens però que no manifesta directament i de manera immediata.
 Com podem saber si hi ha hagut aprenentatge? L’execució ens permet inferir (deduïr o extreure una conclusió) si hi ha hagut aprenentatge.
 Pot existir aprenentatge sense canvi conductual observable? No observarem canvis quan: - No tenim els instruments que ens permetrien observar-lo - No es donen les condicions adequades - El subjecte no està motivat - Altres causes (físiques, ambientals..) No sempre que hi ha aprenentatge observem un canvi. L’aprenentatge s’infereix a partir de l’execució. Sí que poden existir canvis conductuals sense aprenentatge peró, en aquest cas, no són fruit del procés d’aprenentatge.
1.3. CANVIS D’EXECUCIÓ NO ATRIBUÏBLES A L’APRENENTATGE Perquè sigui aprenentatge , el canvi en la conducta ha de ser: - Relativament permanent (podem oblidar): l’aprenentatge no és transitori. Si una conducta es modifica i després torna a ser com abans (en poc temps) no existeix aprenentatge.
- Resultat de l’experiència amb els esdeveniments ambientals. Aprendre implica tenir experiència.
2 - Que afecta als mecanismes de la conducta.
L’aprenentatge s’estudia inferint-lo de la conducta, a través de les execucions. No obstant, també pot haver-hi aprenentatge sense que es doni un canvi de conducta (no és l’únic que modifica la conducta). Existeixen uns quants mecanismes que donen lloc a canvis en la conducta però que no es poden considerar aprenentatge: 1. LA FATIGA: disminueix la conducta, però el canvi que provoca no és degut a l’aprenentatge, ja que, quan el subjecte ha descansat, la conducta torna a recuperar-se (debilitació de la resposta) És a dir: el canvi produït és transitori.
2. ALTERACIONS DE L’ESTAT MOTIVACIONAL O EMOCIONAL: La fam o la set, per exemple, originen canvis en l’execució que no són deguts a un aprenentatge, sinó una necessitat. Quan els organismes necessiten menjar o beure, fan conductes que no s’observen en altres moments i que desapareixen així que la necessitat ha quedat satisfeta. Per tant, aquest canvi també és transitori.
3. MADURACIÓ fisiològica al llarg del cicle vital: provoca canvis no transitoris de conducta però no requereix experiència, per tant, no és aprenentatge. Aquests factors maduratius poden ser o no necessaris per a l’execució d’una acció.
Ex: un nen no arriba a un objecte que està en una estanteria alta fins que creix, però això no significa que hagi après a arribar-hi / Un nen deixa de tancar la mà quan sent pressió al palmell.
4. ALTRES: - No hi ha intruments que ens permetin observar-lo - No es donen les condicions adequades La majoria de conductes es realitzaran o no depenent de l'aprenentatge i d'altres causes que no són l'aprenentatge. Anar al cinema n'hem de tenir ganes (no aprenentatge), saber el camí (aprenentatge), tenir diners (no aprenentatge), saber buscar on fan la pel=lícula que ens interessa (aprenentatge)...
Tolman i Hoznick (1930)  hi ha un laberint amb 14 punts d’elecció; després de l’elecció es tanca la porta impedint tornar enrera. 3 Grups: sense recompensa, amb recompensa (menjar) i amb/sense recompensa a partir de l’assaig 11. Els errors en l’experiment són mínims, pot haver aprenentatge latent.
3 1.4. TIPUS D’APRENENTATGE 1. Aprenentatge No Associatiu: en el qual intervé un únic estímul que desencadena una resposta reflexa (no apresa) i la resposta que elícita va variant.
Habituació: és la disminució de la resposta reflexa produïda per la presentació repetida d’un estímul. El que fem és aprendre a ignorar estímuls que no són importants . Amb això ens permet adaptar-nos en l’ambient.
Sensibilització: és l’increment de la resposta reflexa produïda per la presentació repetida de l’estímul. Normalment són estímuls aversius, perillosos, amenaçants.
Ex: una persona ens cau neutre, i cada dia ens va caient més malament.
Que nosaltres habituem o sensibilitzem la resposta a un estímul depèn de: - Les característiques de l’estímul: si és irrellevant l’habituem, si és rellevant, perillós, aversiu el sensibilitzem.
- L’estat d’activació de la persona.
Habituació Sensibilització (Per exemple amb una descàrrega dèbil) (Per exemple amb descàrrega intensa) Normalment es dóna una habituació. Les aplicacions de l’habituació són: - Identificació de l’autisme en nens.
- Avaluació de disfuncions funcionals.
- Publicitat.
2. Aprenentatge Associatiu: associem dos estímuls, és a dir, s’aprenen relacions de predicció entre dos o més fets. Trobem: Condicionament clàssic: canviem la conducta en base a la relació apresa (aparició de respostes noves a determinats estímuls). L’aparició de la RC (resposta condicionada) evidencia l’establiment de l’aprenentatge. Ex: Condicionament clàssic salival.
4 Les aplicacions del condicionament clàssic són: la publicitat, tractaments clínics de fòbies (contracondicionament, desensibilització, flooding...), condicionament de la resposta immunològica (administració de menys quantitats de fàrmacs actius).
Condicionament instrumental: s’aprenen relacions de predicció entre resposta i conseqüències (si és positiva la resposta / si és negativa la resposta).
Aprenem a controlar certs aspectes del medi mitjançant la nostra conducta. La conseqüència de la conducta provoca un canvi en la seva probabilitat de presentació.
Algunes aplicacions d’aquest condicionament poden ser: l’escola (aprenentatge programat), l’esport (arribar a una meta reforçant petites aproximacions), entrenament d’animals per ajudar a persones o bombers, el moldejament de conductes senzilles en persones minusvàlides, etc.
Dins aquest condicionament trobem el condicionament operant (Skinner), que es diferencia d’aquest en el fet que no hi ha assajos.
CONDICIONAMENT CLÀSSIC CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL ( predicció) (control) Associació EC-EI Associació resposta-conseqüències La RC és resultat de predicció La R determina les conseqüències *EC= estímul condicionat (la campana a l’experiment del gos de Paulov) *EI = estímul incondicionat (el menjar en l’experiment del gos de Paulov) 1.5. ASPECTES METODOLÒGICS La utilització de models animals: els principis i les lleis de l’aprenentatge són comuns a totes les espècies. Els avantatges són: o Coneixement de les característiques biològiques o Menys problemes derivats de la interacció subjecte-experimentador o Menys problemes ètics 5 1.6. OBJECTE D’ESTUDI DE L’APRENENTATGE COM A DISCIPLINA CIENTÍFICA L'aprenentatge com a disciplina científica té com a objectiu conèixer: a) les condicions de l’aprenentatge quan s’aprèn, en quines situacions es produirà l'aprenentatge.
b) els mecanismes de I'aprenentatge: com s’aprèn, quin és el sistema o procediment mitjançant el qual s'adquireixen determinats continguts en determinades situacions; c) els continguts de l'aprenentatge: què s’aprèn, què és el que els organismes adquireixen com a resultat d'un aprenentatge; d) els determinants de I'execució: quins elements fan que I'aprenentatge es manifesti o no i que ho faci mitjançant una execució o una altra.
6 BLOC 2: CONDUCTA ELICITADA I APRENENTATGE NO ASSOCIATIU TEMA 2: CONDUCTA ELICITADA 2.1. CONCEPTE DE CONDUCTA ELICITADA La conducta elicitada no requereix aprenentatge previ. És una forma de resposta als estímuls ambientals que no depenen de l’experiència prèvia de l’organisme, és la resposta desencadenada per un estímul elicitador. L’esquema és: E  R (diferent de l’aprenentatge).
Un estímul, si es presenta, provoca una resposta de manera involuntària/automàtica (cas l’arc reflex). Aquesta inclou dos conductes diferents: Els reflexos: tenen una estructura neural mínima i són a base de l’aprenentatge no associatiu. Són respostes moleculars i fàsiques.
Els Mecanismes d’orientació o Tropismes: són molars i de major durada, el fan insectes.
- Indirectes Kinèsis: tropisme no direccional - Directes Tàxies: tropisme direccional. L’animal s’apropa o s’allunya de l’estímul.
Les Pautes o Patrons d’Acció Modal (PAM) o pautes d’acció fixa: són un conjunt de respostes encadenades; són molars, complexes i sovint de llarga durada.
Són seqüències de conducta específiques d’algunes espècies que es desencadenen davant un estímul determinat (estímul signe o estímul desencadenant o alliberador).
Exemples: Balls de festeig, construcció del niu, aranyes que fan una teranyina,etc.
L’estímul signe (o desencadenant) pot ser difícil d’identificar. Sol estar format per un conjunt d’estímuls, part del quals poden ser interns. L’estímul supranormal genera la pauta amb més força que l’estímul natural.
Totes aquestes conductes tenen una base heretada, però això no vol dir que no siguin modificables per l’aprenentatge.
2.2. ELS REFLEXOS 2.2.1. Definició És una reacció (pautes uniformes d’acció) desencadenada de forma involuntària en un temps molt breu i deguda a l’aplicació d’un estímul molt definit (alta especificitat) a un determinat receptor.
7 Les respostes reflexes són respostes moleculars (no es necessita tot el cos per desenvolupar-les) i fàsiques (apareixen amb una latència molt curta i quan desapareix l'estímul, la resposta també ho fa).
Les respostes reflexes no requereixen un aprenentatge previ. L’esquema de les conductes reflexes és: E elicitador (estímul determinat que provoca una acció determinada i que s’ha de provocar en un determinat receptor) R específica/elicitada.
L’especificitat en la relació de l’estímul i la resposta reflexa és una conseqüència de l’organització del sistema nerviós: Neurona aferents (sensorial) -> Interneurona -> Neurona eferent (motora) = arc reflex El conjunt format pels tres tipus de resposta s'anomena arc reflex. Ex: el subjecte toca la flama que genera dolor sensació transmesa a través del nervi sensorial fins a la medula espinal el nervi motor fins al múscul fa que el braç es retiri.
Una determinada resposta reflex està elicitada únicament per un conjunt limitat d'estímuls.
La major part dels reflexos contribueixen al benestar de l'organisme de manera òbvia, són presents en tots els organismes d'una mateixa espècie.
Sempre que es presenta un estímul elicitador apareix la mateixa resposta reflexa, que podrà tenir característiques diferents en funció de les característiques del subjecte i de la situació concreta o del moment en què apareix. Hi ha variabilitat interindividual i variabilitat intraindividual en relació amb les respostes reflexes (tots tenim els mateixos reflexes però poden tenir diferents característiques, que varien en funció de l'habituació i la sensibilització).
REFLEX ESTÍMUL ELICITADOR RESPOSTA ESPECÍFICA De succió Objecte a la boca Succionar De prensió Objecte a la mà Agafar un objecte Palpebral Aire còrnia Tancar l’ull Patel.lar Excitació del tendó Aixecar la cama Pupil.lar Llum brillant Contracció pupil.la De retirada Estímul dolorós Retirar una part del cos Lacrimal Substàncies irritants Plorar De salivació Menjar a la boca Salivar D’orientació Estímul nou o sorpresiu Activació global 8 2.2.2. El reflex d’orientació (d’ensurt o defensa) És important per als psicòlegs perquè s’habitua amb facilitat, de forma ràpida i total (habituarse: forma d’aprenentatge més simple). També, s’utilitza com a indicador atencional.
Es tracta d’un reflex inespecífic, perquè: - Està elicitat per estímuls de diferents modalitats sensorials sempre que siguin nous per al subjecte  la Novetat (desencadena la resposta) - Diversitat de respostes que elicita: no hi ha una resposta evident sino un conjunt de respostes.
- Si es continua presentant l'estímul, la resposta va disminuint i pot arribar a desaparèixer.
És el conjunt de respostes elicitades que per un estímul nou o per la modificació d’un estímul familiar.
COMPONENTS: Respostes musculars: augment de la tensió muscular; moviments d’orientació cap a la font d’estimulació; detenció o inhibició de la conducta; orientació del cap o canvis posturals. Ex: un gos mira cap a un lloc, se li presenta un estímul i gira el cap.
Respostes vegetatives. Disminució o pausa (apnea) de la freqüència respiratòria; alteracions de la freqüència cardíaca (disminució) i de la pressió arterial; canvis de la Resistència ElectroDermal (increment de conductància/disminució de la resistència eléctrica de la pell, ex: augment de la sudoració); dilatació pupil·lar; Dilatació del vasos sanguinis centrals i vasoconstricció dels perifèrics. Ex: l’habituació als colors.
Respostes centrals: desincronització de les ones electroencefalografies (EEG) cerebrals.
Ja no hi ha un estat continu en les ones alfa i passaríem a unes ones beta.
2.2.3. Mesures de la resposta reflexa Per avaluar la força d'una resposta reflexa podem tenir en compte: Magnitud: mesurant la INTENSITAT o potència (amplitud màxima del valor de la resposta) o de la DURADA (temps entre l'inici i el final de la resposta).
Latència: temps entre l'inici de l'estímul i el de la resposta reflexa. Si l’estímul és intens, la latència és curta.
9 Facilitat d'habituació (habiatuabilitat): nombre d'assaigs que seran necessaris perquè la resposta s'habituï. Si s’habitua en pocs assaigs el reflex serà dèbil.
Llindar (umbral): quantitat mínima d'energia que provocarà la resposta reflexa. El valor del llindar ens diu si el reflex es més fort o més dèbil, depenent de si es necessita un llindar d’estímuls més alts o més baixos (estímuls baixos reflex fort). Indicador de la força del reflex.
Per tant, quan parlem d'una resposta reflexa forta vol dir que es de gran magnitud, que la seva latencia es curta, que la seva habituacio requereix un nombre alt d'assaigs i que l'estimul minim que elicita la resposta es de baixa intensitat. En consequencia, un reflex feble presentara les caracteristiques contraries.
Hi ha tres lleis que es compleixen pel que fa als estímuls i respostes (LLEIS DEL REFLEX): - Llei de la intensitat: a més intensitat d'un estímul, més intensitat de resposta.
- Llei de la latència: a més intensitat de l'estímul, menys latència de resposta.
- Llei del llindar: a més baix llindar, més baixa latència. A més baix llindar la força del reflex augmenta, sobretot pel que fa a la latència.
10 TEMA 3: APRENENTATGE NO ASSOCIATIU 3.1. HABITUACIÓ 3.1.1. Definició Consisteix en una disminució de la resposta reflexa, causada per la repetida presentació de I'estímul elicitador. En alguns casos, com en el reflex d'orientació, la resposta reflexa pot arribar a desaparèixer si el nombre de presentacions de l'estímul elicitador és suficient.
La disminució de resposta que podem observar quan presentem repetidament un estímul no és regular, sinó que a mesura que transcorren els assaigs la disminució de la resposta generada per cada assaig particular, i que se suma a la generada pels assaigs anteriors, és cada cop menor. Malgrat tot, no és infreqüent que en els primers assaigs aparegui un petit increment de la resposta (sensibilització) i tot seguit és quan comença el decrement de resposta característic de I'habituació.
Aquesta és la corba teòrica de l’habituació. Com podem veure, en els primers assaig, la magnitud de resposta varia molt i a mesura que els assaigs van avançant, disminueix cada vegada menys, fins que la magnitud és mínima i deixa de variar. La variació en l’habituació és exponencial 3.1.2. Altres respostes de decrement de la resposta A més de I'habituació, la fatiga i l'adaptació sensorial són altres fenòmens que poden provocar el decrement de la resposta reflexa. Tot i la seva similitud quant a la forma de manifestar-se, les causes que les originen són diferents: Adaptació sensorial: Disminució de la sensibilitat dels receptors sensorials (pèrdua temporal d’un dels sentits cap a un estímul o diferents estímuls, degut a l’exposició repetida a aquest estímul; es deixa de captar la informació  Procés perifèric  No és aprenentatge. (arc reflex).
Habituació: Canvis en el SNC com a conseqüència de l’experiència repetida amb l’estímul  Procés central  És aprenentatge.
La disminució de la resposta és atribuïda a fenòmens que tenen lloc a l’espai intersinàptic.
11 Fatiga muscular: Esgotament dels músculs efectors (incapacitació dels músculs envolucrats en una acció)  Procés perifèric  No és aprenentatge.
 Podem distingir les disminucions de resposta causades per habituació de les causades per fatiga o per adaptació sensorial? - Si disminuïm la intensitat de l’estímul i la resposta reapareix, la disminució prèvia era deguda a habituació.
- Fatiga involucra els mateixos músculs: no incrementaria la resposta - Adaptació sensorial involucra mateixos receptors : no incrementaria la resposta CURS TEMPORAL DE L’HABITUACIÓ L’habituació no sempre es manté durant períodes de temps llargs: Habituació a curt termini: es manté la disminució de resposta un període curt de temps (minuts).
Habituació a llarg termini: es manté la disminució de resposta un període llarg de temps (hores, dies).
- Si presentem els estímuls freqüentment: la resposta és gran però es manté poc temps.
Principal diferència de procediment: freqüència de presentació de l’estímul elicitador.
L’establímetre: mesura del reflex de l’ensurt (Startle reflex) Exercici. Habituació, fatiga i adaptació sensorial: anàlisi de casos: -Cas de soroll de projector que deixem de prestar-li atenció conscient. Exemple d’habituació. No pot ser ni adaptació sensorial ni fatiga muscular perquè és un procés central (en el SNC). A més, l’estímul es deixa de percebre de manera específica, no perdem directament l’audició per complert (seguim seguint al professor i escoltant-lo).
- Cas de l’enlluernament provocat per la llum del power point que ens fa no veure ve en els moments posteriors. Exemple d’adaptació sensorial. Adaptació perquè no és específica la pèrdua de visió, no només no veiem el power point, tampoc podem veure al company o els apunts.
Totes fan que la resposta vagi disminuint però l’únic que ve de l’aprenentatge és l’habituació.
12 3.2. PROPIETATS DE L’HABITUACIÓ Especificitat estimular: quan jo m’habituo, m’habituo a UN estímul. És especifica a l’estímul. La disminució de la resposta apareix sempre que l’estímul que es presenta repetidament sigui el mateix en cada assaig. Ens habituem a un estímul amb les seves característiques; si aquestes canvien, ja no ens hi habituem, perquè no es tractarà del mateix estímul. Això es va demostrar en l’experiment d’habituació de la salivació.
Generalització: som capaços de generalitzar una cosa que l’hem aprés en un context específic a un altre context. És a dir, habituem la resposta a un estímul (respostes més fàcils). És a dir, si se’ns presenta un estímul semblant al que ens hem habituat, la resposta a aquest estímul serà menor que la que mostraríem si no haguéssim fet l’habituació amb un estímul semblant. Aquesta disminució de resposta (habituació) serà tant més gran com major sigui la similitud entre aquests estímuls. Exemple: si ens hem habituat al so d’un rellotge és possible que tampoc responguem davant del so d’un altre.
Retenció : resposta que reapareix pel simple pas del temps. Hi ha 2 tipus: o Habituació a curt termini: dura un temps de segons o minuts - Habituació a llarg termini : durada de hores, dies, setmanes, anys Un fenòmen molt relacionat amb la retenció és la Recuperació Espontània. Exemple: faig un assaig i m’hi he habituat, deixem passar un temps, tornem als assaigs recuperem l’estat inicial, però normalment no és total sinó moderada. Si deixeim un període més gran de temps incrementa la recuperació espontània.
Un cop habituada la resposta, si es deixa passar un temps sense presentar l’estímul elicitador i posteriorment es torna a presentar, la resposta sol mostrar una magnitud superior a la que tenia abans (com més temps, més augmenta el grau de resposta).
Aquest fenomen és la principal característica de l’efecte d’habituació a curt termini.
Potenciació: les habituacions repetides a un mateix estímul són cada vegada més fàcils i duradores, és a dir, que requereixen menys assaigs i s'endarrereix la recuperació espontània de la resposta. Aquest procés només s’associa amb la recuperació espontània, no amb la deshabituació, és a dir que després de que es doni un procés de deshabituació, no es té en compte que es pugui donar un procés de potenciació, aquest, només es considerarà potenciació en el cas que es presenti el mateix estímul.
13 Deshabituació: al presentar un estímul nou just abans de l’estímul que està sent habituat, desapareix parcialment l’habituació i s’observa un increment en la resposta a l’estímul. Pot haver-hi un nou procés d’habituació de la deshabituació en la que aquest estímul nou s’habitua, quan la resposta habituada pot restablir-se sensibilitzant amb l’exposició a un estímul extern. Aquest terme fa referència a la recuperació de la resposta al estímul prèviament habituada.
No es deixa passar cap temps perquè sinó seria recuperació espontània; el que es fa es que en el interval entre estímuls es presenta un estímul nou diferent (estímul deshabituador). Així la resposta a l’estímul habituador augmenta.
- Si variem la intensitat de l’estímul i la resposta reapareix, la disminució prèvia era deguda a l’habituació.
Exercici. Volem dur a terme un experiment amb l’objectiu d’estudiar so les persones amb trastorn límit de la personalitat mostren un reflex d’orientació alterat enfront d’imatges d’alt contingut emocional negatiu, en comparació amb un grup control de participants sans.
Indica dues respostes reflexes que es podrien avaluar en aquesta recerca  Sudoració i dilatació pupil.lar; i per a cadascuna d’elles, especifica una possible mesura de la seva força  latència i magnitud.
3.3. VARIABLES DE L’HABITUACIÓ Intensitat de l’estímul: a major intensitat de l’estímul elicitador, més difícil i lenta resultarà l’habituació. Un cop aconseguida l’habituació, la retenció és més duradora.
D'altra banda, a més intensitat de l’estímul, major és la retenció de I'habituació.
Freqüència de presentació de l’estímul (IEA: interval entre assaig): a major freqüència de presentació de l’estímul, més fàcil i ràpida serà l’habituació però, a curt termini. Per tant, quan la freqüència és més baixa, més durarà l’habituació.
Exercici. Grup A i grup B. En el grup A: 8 assaigs / 60 dB /IEA = 30s. En el grup B: 8 assaigs / 80dB / IEA = 30s. En el grup A els assaigs 7 i 8 tenen un valor de RED de 0. En el grup B quins valors es podrien presentar? Doncs valors més grans que 0 perquè augmenta la intensitat de l’estímul i disminueix la freqüència - Curs temporal de l’habituació: hi tant habituació a llarg termini com a curt termini.
Veiem-ho amb un experiment. La recuperació espontània es característica de la de a curt termini i mai es completa per la de a llarg termini.
14 El efectes de l’habituació a curt i llarg termini queden clarament il.lustrats en l’experiment de Leaton sobre la resposta de sobresurt de les rates.
- L’estímul de prova és un to agut (durant 2 sec.). Primer es permet als animals a que s’acostumin al recinte experimental sense cap tipus de so; després la rata rep (en un únic assaig) el to una vegada al dia durant 11 dies. Degut a la longitud d’interval (24 h) qualsevol disminució de la resposta consistirà en una habituació a llarg termini. En la següent fase rep 300 presentacions seguides (cada 3 sec.) i serà habituació a curt termini. Les rates, finalment, reben una única presentació de l to cada cadascun dels tres dies següents per mesurar la recuperació de l’efecte de l’habituació a curt termini. La reacció més intensa s’observa el primer cop i va disminuint la resposta progressivament.
- Especificitat de l’estímul en la habituació: una resposta a un estímul prèviament habituada pot manifestar-se plenament alterada alguna característica important de l’estímul. Per exemple, després que ens hem habituat al so del rellotge de la paret, es probable que tornem a prestar-li atenció si funciona malament.
Encara que l’habituació és específica a un estímul, pot donar-se certa generalització. Si ens hem habituat a un determinat soroll y apareix un que si assembla molt a l’original hi haurà una generalització de l’estímul de l’habituació. Tot i així l’organisme mostrarà una menor habitació o una supressió de la resposta davant aquest nou estímul.
3.4. SENSIBILITZACIÓ Consisteix en un increment en la força de la resposta reflexa produïda per la presentació repetida de l’estímul elicitador. La sensibilització depèn: del tipus d’estímuls (rellevants, aversius, o amenaçadors) i de l’estat d’activació de l’organisme.
Els estímuls que provoquen sensibilització són els estímuls rellevants per a l'organisme, intensos, aversius, amenaçadors. En general són estímuls que assenyalen perill i per això és important per a l'organisme estar aler,ta- Aquests estímuls, com també l'acció de determinats fàrmacs i altres factors, poden portar l’organisme a un estat que comporti que pugui mostrar respostes desproporcionadament intenses a estímuls nous i diferents dels que van provocar la sensibilització, encara que aquests estímuls nous no siguin estímuls que indiquin perill.
El procés de sensibilització forma part del sistema de defensa dels individus, i com a tal és normal que la resposta elicitada per un estímul que implica aquest sistema no s’habituï 15 fàcilment i que incrementi la reacció del subjecte davant la repetida presentació de l'estímul fins a un límit fisiològicament acceptable.
Les seves propietats són: - Baixa especificitat estimular . L’especificitat no afecta a la sensibilització. Si un animal s’activa o sensibilitza per alguna raó, la seva activitat augmenta per tota la varietat d’estímuls.
Exemple: cine pel·lícula de por en què apareixen sons inesperats que provoquen respostes d’ensurt. El primer cop t’espantes, i el següent (si la pel·lícula és bona) encara ens farà més por perquè estem ficats en l’argument.
- Generalització: Un cop habituat un estímul, si es presenta un altre diferent respondrem de manera semblant. Si ja estem sensibilitzats a un estímul, estem en estat d’alerta i la resposta a la resta d’estímuls serà més gran. Exemple de la por amb una pel·lícula de terror: si estem ja espantats i ens toquen per darrera responem de la mateixa manera que si aparegués a escena d’ensurt en la pel·lícula.
3.5. VARIABLES DE LA SENSIBILITZACIÓ • Intensitat de l’estímul: a major intensitat de l’estímul, major efecte de sensibilització.
Permanència o durada: No incrementa indefinidament - es fa fugida i apareix dany físic - apareix l’habituació (sobretot si l’estímul és llarg, poc intens i molt freqüent) Freqüència de presentació de l’estímul: a major freqüència de presentació de l’estímul, major efecte de sensibilització.
- Curs temporal de la sensibilització: l’increment de la tendència a respondre normalment té vida curta. Per exemple, una rata exposada a un so durant 25 min, només va incrementar la reactivitat durant 10 o 15 min. La durada està determinada per la intensitat de l’estímul. Els estímuls més intensos produeixen major increments en la tendència a respondre i a una sensibilització més persistent.
En algunes ocasions, a partir d’un cert moment, el valor de la resposta comença a declinar i es produeix una habituació. Aquesta ocorrerà més fàcilment si l’estímul té una durada llarga, una baixa intensitat i una alta freqüència de presentació.
Quant més freqüentment i més intensament es presenta l’estímul, més fàcil és la sensibilització.
16 També podrem parlar de deshabituació quan la resposta habituada pot restablir-se sensibilitzant amb l’exposició a un estímul extern. Aquest terme fa referència a la recuperació de la resposta al estímul prèviament habituada.
3.6. TEORIES SOBRE L’APRENENTATGE NO ASSOCIATIU 3.6.1. Teoria del doble procés o del contraprocés (Groves i Thompson, 1970) Aquesta teoria es basa en processos i mecanismes fisiològics. Suposa que diferents processos nerviosos són responsables d’augments i de disminucions en la receptivitat a l’estimulació.
- El procés nerviós que produeix la disminució de la responsivitat es denomina procés d’habituació i el seu responsables és el sistema E-R (és la via neural més curta entre l’estímul elicitador i la resposta elicitada resultant), està format per les estructures neurals implicades en l’arc reflex (neurona sensorial, interneurona, neurona motora. Aquest sistema és activat cada vegada que es presenta un estímul. S’activa sempre que un estímul elicita una resposta.
La repetida utilització d’aquest sistema provoca una disminució en la tendència a respondre.
- El procés nerviós que produeix increment de responsivitat és el procés de sensibilització. El seu responsable és el sistema d’estat, format per tots els processos neurals que no són part integral del sistema E-R però que influeixen en la seva reactivitat. És el responsable de l’estat d’activació o d’alerta de l’organisme i només s’activa per la presentació d’esdeveniments rellevants, intensos, amenaçadors... El resultat d’aquest procés és un increment de la responsivitat (augmente la resposta).
Activació repetida del sistema E-R  procés d’habituació Estímul Possible activació del sistema d’estat  procés de sensibilització És important distingit els processos dels efectes. Els processos fan referència als mecanismes subjacents i els efectes, a la conducta observable. Per tant, els processos d’habituació i sensibilització no són directament observables. Aquests dos processos no s’exclouen l’un de l’altre i poden activar-se al mateix temps. La conducta que observem és el resultat dels dos processos i depèn de quin procés sigui més fort. Per tant, els dos processos competeixen pel control de la conducta.
La resposta observable dependrà de la força dels processos generats per l’estímul.
17 PROCÉS INTERN EFECTE RESULTANT 0 = Valor de la 1ª resposta Aplicacions de la teoria: el sistema d’estat es manté relativament inactiu durant el son. Les drogues (estimulants o depressors) poden alterar el funcionament del sistema d’estat i afectar a la tendència a respondre. Un altre exemple és l’augment de reactivitat que acompanya a la por, que està causat per l’activació del sistema d’estat.
3.6.2. Teoria dels processos oponents (Solomon i Corbit, 1974) Es tracta d’una teoria homeostàtica de les respostes emocionals, ja que l’estímul elicitador genera canvis que l’allunyen de l’equilibri fisiològici el cos intenta tornar a l’estat normal.
Explica l’habituació de les respostes emocionals.
Van destacar que les reaccions emocionals intenses consten de dues fases: una emoció que té lloc durant la presentació de l’estímul elicitador i la oposada s’observa quan l’estímul desapareix. Inicialment hi ha una etapa en la qual hi ha una gran manifestació emocional, aquesta resposta disminueix però encara es manté quan l’estímul està present. En el moment en que l’estímul desapareix, desapareix la resposta emocional forta i finalment es cau en el caire contrari i posteriorment es torna a la normalitat.
Per exemple, una persona es torna alegre i relaxada i experimenta sensacions de caràcter generalment agradable quan es pren una cervesa o un got de vi. Aquestes reaccions reflecteixen l’efecte sedant inicial de l’alcohol. Pel contrari, després de prendre varies begudes passa una cosa bastant diferent. Un cop que els efectes sedants de l’alcohol han desaparegut, és probable que la persona es torni irritable i experimenti mal de cap i nàusees.
Una altra característica comú de les reaccions emocionals és que canvien amb l’experiència. La reacció primària es fa més dèbil i el seu postefecte es fa més fort (els canvis en el postefecte 18 són de signe contrari i tendeixen a ajudar al subjecte a tornar a la base). Van observar que la resposta emocional era menys intensa si aquest estímul es donava en més ocasions. Un bevedor habitual no queda tant debilitat amb unes poques cerveses com algú que en beu per primer cop. L’habituació de la primera reacció a la droga es diu tolerància a la droga (disminució de l’efectivitat de la droga amb experiències repetides).
Es produeixen patrons de reacció emocional similar amb altres estímuls emocionals, per exemple, l’amor i l’ “apego” en les parelles. Les parelles que s’acaben de casar se solen sentir emocionats l’un per l’altre i es comporten afectivament quan estan junts. Aquesta reacció emocional primària s’habitua amb el pas dels anys. La parella s’acostuma a una manera còmoda d’interactuar que té carència de l’entusiasme de la lluna de mel. A més, l’habituació va acompanyada d’un enfortiment del postefecte afectiu. Les parelles que han estat juntes anys pateixen més intensament la separació per mort o malaltia que els que porten poc temps.
La teoria del procés oponent de la motivació es va dissenyar per explicar aquestes característiques de les emocions. Va ser aplicada sobretot en l’estudi de drogues.
Per tant: un estímul que produeix un estat emocional (procés a) produeix també un efecte oposat posterior (procés b) l'inici del qual és posterior.
El procés A determina el tipus de resposta que hi ha i és invariant. El procés B canvia amb l’experiència (s’enforteix). De la suma d’aquests processos surt “l’evolució” de l’emoció, la corba.
- Un estímul que produeix un estat emocional (procés a) produeix també l’efecte oposat posterior (procés b) l’inici del qual es posterior.
- El procés a és el responsable de l’estat emocional i el procés b genera la reacció emocional oposada.
- Procés a o primari: és responsable de l’estat emocional. La intensitat i durada de a és fixa i ve determinada per les característiques de l’estímul. Comença amb l’inici de l’estímul i acaba quan aquest finalitza.
- Procés b o oponent: genera una reacció emocional oposada a la del procés a. És variable. Les repetides exposicions a un estímul l’enforteixen (s’activa més ràpidament, la seva intensitat màxima augmenta i es deteriora més lentament).
La resposta observable és la suma d’ambdós processos.
19 Postulats de la teoria: Les reaccions emocionals són bifàsiques.
Ex: il.lusió pel regal de reis que estic esperant (em dura unes hores)->se’m trenca (decepció).
Reacció primària - Fase d’adaptació - Fase d’estabilització Pico de post-reacció afectiva - Caiguda de la post-reacció afectiva La reacció primària s’afebleix amb l’exposició a l’estímul L’afebliment de la reacció primària va acompanyada d’un enfortiment del postefecte (procés oponent).
És una teoria homeostàtica, el cos intenta tornar al seu estat normal.
Els canvis emocionals observats quan es presenta un estímul i després es retira, se suposa que reflecteixen el resultat net d’aquests dos processos (a i b).
La reacció emocional observable provocada per a primera presentació de l’estímul disminueix si l’estímul es presenta amb una certa freqüència, com a conseqüència de l’enfortiment del procés b.
El desequilibri, cada cop menor, entre el processos a i b, explicaria l’habituació de la resposta emocional (menys sensibilitat als efectes principals de l’alcohol i més als posteriors, demostren una tolerància adquirida a l’alcohol).
Els canvis del procés b, també depenen del temps entre les successives presentacions de l’estímul. Si són molt espaiades, no ocorreran canvis en el procés b, o seran mínims i no s’habituarà la resposta emocional.
Un exemple de la teoria seria l’experiència de tirar-se amb paracaigudes. Una persona que es llença per primera vegada experimenta primer una sensació de por (procés a), que dura fins que l’estímul desapareix (fins que ha arribat a terra), el procés b ja hi és, però es fa notar quan els efectes del procés a ja no es noten i quan la persona arriba a terra experimenta la sensació contrària, una sensació d’eufòria. Aplicant la teoria al fenomen d’habituació podem dir que els paracaigudistes professionals, tenen un procés a invariable, en canvi, el procés b s’enforteix amb el temps, per això, tenen menys sensació de por i en canvi tenen molta més sensació d’eufòria cada vegada que s’hi llencen. Això dóna l’explicació de per què aquests tipus d’activitats enganxen.
20 COMPARACIÓ ENTRE LES DUES TEORIES:  Les dues teories diuen que hi ha 2 processos, però: - En la teoria del doble procés els processos son simultanis. Els processos no varien amb la presentació repetida de l’estímul.
- En la teoria del procés oponent els processos són successius; un dels processos varia amb la presentació repetida de l’estímul.
 La teoria del doble procés es fonamenta en vies i processos fisiològics concrets.
La teoria del procés oponent No es fonamenta en vies i processos fisiològics concrets sino processos hipotètics.
 La teoria del doble procés es refereix a respostes reflexes ‘simples’ La teoria dels processos oponents es refereix a respostes refelxes ‘complexes’ 21 BLOC 3. APRENENTATGE ASSOCIATIU. EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC.
TEMA 4: FONAMENTS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC La investigació sobre el condicionament clàssic va començar amb el treball de Pavlov, que va estudiar com aprenien els gossos a anticipar l’administració de menjar.
A diferència de l’habituació i sensibilització, que permetien canvis en les respostes que ja es troben al repertori de respostes de l’organisme, el condicionament clàssic permet també l’aprenentatge de noves respostes o de respostes a nous estímuls.
Es tracta d’un aprenentatge associatiu; Aprenem relacions entre dos o més fets, establim associacions. En el condicionament clàssic aprenem relació entre estímuls. És un aprenentatge d’anticipació, aprenem relacions de predicció, de tal manera que ens ajuda a ajustar el nostre comportament a l’ambient.
El condicionament clàssic és el mecanisme més simple pel qual els organismes poden aprendre sobre les relacions entre estímuls i canviar la seva conducta en conformitat amb les relacions.
Per tant, canviem la conducta en base a la relació apresa; aquest aprenentatge possibilita l’aparició de respostes a nous estímuls. L’aparició de la RC evidencia l’establiment de l’aprenentatge.
4.1. ELS DESCOBRIMENTS DE PAVLOV, Ivan Petrovich (1849-1936) - Observació sistemàtica del fenomen (1903): estudi característiques, variables.
- Procediments: de presentació d’estímuls, de mesura de la RC.
- Estudi de diferents fenòmens: aprenentatge extinció, generalització, discriminació, condicionament inhibitori, condicionament de 2on ordre...
- Aportació teòrica: teoria de la substitució de l’estímul.
- Estudi de les secrecions gàstriques (premi Nobel de fisiologia 1904) - Estudi de propietats del sistema nerviós: força, equilibri i mobilitat.
- Tipologies animals seguint la classificació clàssica galeno-hipocràtica.
Condicionament salival: preparació experimental Es mira quant saliven els gossos a través d’una cànula. Es tracta de sessions diàries de 3 a 5 assaigs; s’adquireix en uns 30 assaigs. El IEA (interval entre assaigs) és de 5 a 35 m.
EI (estímul incondicionat): carn en pols EN (estímul neutre): auditius, visuals, olfactius, tàctils...
22 RI (resposta incondicionada): salivació RC (resposta condicionada): salivació - L’EN és convertirá en EC després de ser aparellat amb l’EI La resposta salival es pot extingir i és més ràpida.
Condicionament salival en humans Altres autors:  Vladimir Beixterev: - Condicionament clàssic de respostes musculars - La utilització d’EEII (estímuls incondicionats aversius)  John B. Watson: Estén el condicionament clàssic a les respostes emocionals (la por).
 Vul’fson: Va estudiar la resposta salival de varies substàncies situades a la boca, com el menjar sec, humit, l’aigua àcida y arena. Després que els gossos haguessin experimentat la sensació provocada per aquestes substàncies a la boca, la mera visió de les mateixes provocaven la salivació.
 Snarskii: Va expandir allò que havia fet Vul’fson a substàncies artificials com aigua àcida d’un color negre; l’animal va acabar salivant només amb la visió de l’aigua negra o d’una ampolla amb líquid negre.
 Ambdós (Vul’fson & Snarskii): Les substàncies també provocaven en la boca sensacions de textura y sabor característics. Això es denominà estímuls orofaringis, les quals el gos va aprendre a associar-les amb característiques visibles  aprenentatge d’objecte (associar diferents característiques a un mateix objecte.
23 Tipus de condicionament clàssic: Apetitiu Aversiu EC + presència EI Excitatori apetitiu Excitatori aversiu EC- absència EI Inhibitori apetitiu Inhibitori aversiu 4.2. EL PARADIGMA I ELS TERMES DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC Fase A (situació inicial): La situació inicial per un gos sense experiència. En els seus experiments, Pavlov va utilitzar, com a estímuls neutres (estímuls que inicialment no provocaven la resposta que es volia condicionar de salivació, en aquest cas), estímuls auditius, olfactius...
- EI (estímul incondicionat: menjar)  RI (resposta incondicionada: salivació) - En (estímul neutre: so metrònom)  no provoca la resposta de salivació.
Fase B (adquisició de l’aprenentatge): Procediment que conduirà a l’adquisició de l’aprenentatge. Es presenten associats en repetits assaigs els dos estímuls (en primer lloc l’En i poc després l’EI, que provoca la RI). Un episodi en el que es presenta un estímul neutre seguit d’un estímul incondicionat s’anomena assaig de condicionament.
- En - ->(“seguit de”) EI RI Fase C (fase de prova, provo si s’ha arpés): L’estímul neutre associat al menjar ha adquirit un valor informatiu com a signe o senyal de la presentació de l’ EI i es converteix en un estímul condicionat (Resposta Condicionada de salivació).
- EC (estímul condicionat: so metrònom) RC (resposta condicionada: salivació) 24 4.3. FENÒMENS BÀSICS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC 4.3.1. L’adquisió Té lloc a la Fase B. Té com a conseqüència l’adquisició de la força associativa (relació entre EC i EI) per part de l’EC. Representa l’aprenentatge. Els increments de la RC són majors en els primers assaigs progressivament més petits a mesura que avança l’adquisició, fins a assolirse’n la seva força màxima. L’aprenentatge no es mesura amb la salivació (la salivació és l’execució).
L’aprenentatge es mesura amb la força associativa (força d’associació entre EC i EI), que són els canvis cognitius que té la persona o l’animal. Aquesta força associativa es reflexa en un augment progressiu de la resposta condicionada.
- Procediment: presentació repetida de l’EC i de l’EI associats (EC - -> EI).
- Resultat:  A nivell d’aprenentatge: adquisició força associativa (intensitat de l’associació o relació existent entre l’EC i l’EI) per part de l’EC;  A nivell d’execució: enfortiment de la RC (s’adquireix força associativa);  Curs de l’adquisició.
4.3.2. L’extinció Una vegada adquirida la resposta condicionada, es pot voler eliminar aquesta resposta. El procediment consta de presentar l’estímul condicionat sense presentar després l’estímul incondicionat per fer que l’estímul condicionat perdi el significat que tenia.
És un segon aprenentatge que se sobreposa al primer (procés actiu). S’aprèn a inhibir un aprenentatge. Té com a efecte un debilitament gradual de la força de la RC, que pot arribar a desaparèixer si els assajos són suficients.
És diferent a l’oblit.
No és un esborrament o “desaprenentatge”. És fonament de diverses tècniques de teràpia i modificació de conducta.
- Procediment: presentació repetida de l’EC sol després del condicionament (EC - ->).
- Resultat: debilitament gradual de la força de la RC.
Resistència a l’extinció (Rext): nombre d’assaigs d’extinció necessaris per a la desaparició de la 25 RC. Es pot usar com a mesura de la força de la RC (si és forta, la resistència a l’extinció serà alta).
Recuperació espontània: reaparició de la RC a l’EC després d’un temps de descans. Com més llarg és el temps de descans, major és la recuperació espontània.
Interpretació: l’extinció no fa que esborrem un aprenentatge, sinó que és un nou aprenentatge. Es fa un segon aprenentatge que se sobreposa al primer, aprens a inhibir la resposta condicionada, s’aprèn un aprenentatge inhibitori. Per això té un terme sinònim que s’anomena inhibició extintiva. L’extinció com a aprenentatge d’inhibició de la RC (inhibició extintiva). Per això té un terme sinònim que s’anomena inhibició extintiva. Això es pot demostrar amb una sèrie de fets:  Recuperació espontània (reaparició de la RC a l’EC després d’un temps de descans).
demostra que la resposta condicionada no havia desaparegut, sinó que s’havia inhibit.
 Desinhibició: reaparició de la RC per la presentació d’un estímul nou (ED: estímul desinhibidor) conjuntament amb l’EC durant l’extinció (té els mateixos efectes que la pausa però el procediment de la desinhibició és diferent)  Trenca el procés d’aprenentatge en curs (l’estímul nou trenca el procés inhibitori en curs i fa que torni a aparèixer la resposta condicionada).
 Renovació: torna a aparèixer la RC al presentar-se l’ EC en el context d’adquisició original (exemple drogoaddictes o fòbies). Aquest efecte sorgeix perquè la memòria d’extinció és específica de les claus que estaven presents durant la fase d’extinció. Això succeeix que la RC és més forta o duradora que l’extinció.
Ex: Condicionament: - Gos al bosc (En) - - - Gos al bosc (EC) -> por (RC) Extinció: Gos al poble (EC) - -> No mossegada (No EI) -> por (RC) Renovació: Gos al bosc (EC-) - -> por (Reapareix la RC)  Restabliment: reaparició de la RC i l’EC per la reexposició a l’EI (apareix en un nou context)després de l’extinció. Es presenta l’EI sol (menjar en l’exemple de salivar) i després tornes a presentar l’EC i torna a aparèixer la RC. El condicionament contextual facilita l’efecte de restabliment.
26 Tots aquests fenòmens tenen en comú que es fa desaparèixer part de l’aprenentatge però si es torna a presentar l’estímul, es dóna la resposta condicionada. La resposta no s’elimina durant un procés d’extinció, sinó que s’inhibeix. No s’ha de confondre el terme extinció amb el terme d’oblit.
- Oblit: debilitament d’una resposta apresa degut al pas del temps; és la pèrdua d’aprenentatge per manca de pràctica.). L’extinció és més eficaç pels aprenentatges inhibitoris que l’oblit. Deixo passar el temps un cop adquirit l’aprenentatge (no segueixo el procediment d’extinció). Si hi ha menys RC serà degut a l’oblit. En molts casos, l’oblit es confon degut que es presenten estímuls semblants entre ells que fan que el primer estímul quedi borrós.
L’extinció té una gran implicació en el tractament de les fòbies. Per eliminar-la podem utilitzar l’extinció però, el subjecte ho passa malament ja que el presentem a l’EC (un objecte que en un principi no crea por). No podríem eliminar les fòbies amb l’oblit.
EXTINCIÓ I HABITUACIÓ: similituds i diferències.
EXTINCIÓ Procediment: HABITUACIÓ presentació repetida Procediment: presentació repetida d‘un d’un E condicionat.
E elicitador.
Disminució de la magnitud de la RC Disminució de la magnitud de la resposta reflexa.
Recuperació espontània Recuperació espontània Deshinhibició.
Deshabituació.
4.3.3. La Generalització És la tendència natural a donar una resposta similar a la RC als estímuls nous que són similars a l’EC (ex. si sabem tocar la nostra guitarra sabrem tocar qualsevol guitarra, per la similitud). Un estímul semblant a l’EC també provoca una resposta semblant a la RC, encara que menor.
A major semblança amb l’EC original, major generalització (més forta RC).
És un fenomen immanent a tots els aprenentatges; no cal l’aplicació de cap procediment especial. També afecta als aprenentatges inhibitoris.
Gradient de generalització 27 Representa gràficament la relació entre similitud a l’EC i nivell de resposta.
Ex: petit Albert, el condicionen a tenir por a les rates blanques, i el nen quan li presenten un conill blanc, generalitza l’estímul i igualment dóna una resposta 4.3.4. La discriminació Procediment que s’utilitza per a fer desaparèixer la generalització: es respon a un estímul però no als semblants.
Per extingir la generalització presentem els estímuls semblants a l’EC sense l’EI i quan presentem l’EC presentem també l’EI. Els assaigs s’haurien d’anar alternant aleatòriament.
- Procediment. S’alternen dos tipus d’assaigs: 1) EC - -> EI 2) Estímuls similars a l’EC - -> No EI - Resultat: EC -> RC Estímuls similars a l’EC ->RC Neurosis experimentals: Shegner-Krestovnikova (1921) Una deixeble de Pavlov, feia experiments de discriminació amb gossos. Feia discriminació amb cercles (EC) i el·lipses, cosa que els gossos discriminaven perfectament. Va anar assimilant l’el·lipse al cercle per dificultar l’aprenentatge i es va adonar que els gossos van començar a mostrar una conducta anòmala, van començar a perdre aprenentatges anteriors i tenien respostes agressives... Va pensar que aquesta experiència podia tenir implicació en tractaments amb humans (concretament amb algunes neurosis) i per això va anomenar a aquests tipus de trastorns neurosis experimentals. És la primera vegada que es va pensar que un fenomen de laboratori a nivell animal, pogués tenir implicació amb els humans.
Exercici. Anomena els procediment i fenòmens de condicionament clàssic descrits en la taula següent 1. Nombre d’assaigs de presentació de l’EC sol necessaris per a la desaparició de la RC  Resistència a l’extinció.
2. Reaparició de la RC prèviament extingida per la presentació de l’EC després d’un temps de descans  Recuperació espontània.
3. Debilitament d’un aprenentatge degut al pas del temps  Oblit.
4. Reaparició de la RC per la presentació durant l’extinció d’un estímul nou conjuntament amb l’EC  Desinhibició.
28 5. Presentació de l’EC sense l’EI després de l’adquisició Extinció.
4.4. CONDICIONAMENT CLÀSSIC EN LA NOSTRA VIDA Normalment s’estudia en un laboratori, però això no vol dir que només aparegui en situacions de laboratori. El condicionament clàssic sempre té lloc que un estímul precedeix regularment a un altre.
Una àrea d’investigació interessant es per a explicar els judicis de causalitat humana, és a dir, com apareixen les causalitats que establim a la nostra vida quotidiana (el saber que si reguem una flor creixerà). També per a les preferències i aversions alimentaries (si alguna cosa ens a provocat malestar al menjar-la tendirem a tenir aversió d’ella), per a les respostes de por. I finalment, també les podem veure a part de en la conducta sexual, en les respostes dels nens i les mares per a que la seva alimentació (bebés) es doni.
29 5. METODOLOGIA D’ESTUDI DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC 5.1. LA QUANTIFICACIÓ DE LA RESPOSTA CONDICIONADA 5.1.1. Mesures Intensitat: quantitat o amplitud màxima de canvi que experimenta la RC. La resposta condicionada és més forta quan s’utilitzen EC i EI més intensos.
Durada: temps des de l’inici fins a la finalització de la RC.
• Latència: temps des de l’inici de la presentació de l’EC fins a l’inici de la RC. Només la tenen les respostes, no els estímuls.
• Resistència a l’extinció (Rext): nombre d’assaigs d’extinció necessaris per a la desaparició de la RC.
• Percentatge d’assaigs amb RC: només és útil amb respostes de condicionament lent (en l’altre cas de seguida s’assoleix un 100%). Es mesura pel percentatge d’assajos en els que l’EC provoca una RC (s’utilitza sobretot en els estudis de condicionament palpebral).
Aquesta mesura és vàlida quan hem de realitzar centenars d’assaigs i no uns pocs.
Una RC forta mostrarà: intensitat elevada, durada llarga, latència breu, alta resistència a l’extinció i elevat percentatge d’assaigs amb l’aparició de la RC.
5.1.2. Tècniques de mesura Per evitar la interferència de la RI tinc dos tipus de tècniques: L’ASSAIG DE LA PROVA: - consisteix en presentar l’EC aïllat, així es por observar la resposta provocada per l’EC sense la contaminació de les respostes provocades per l’EI. Si no hi ha resposta, no hi haurà hagut condicionament.
- L’inconvenient que presenta és que es dón l’extinció de la RC (debilitament) i alterar l’aprenentatge, a no ser que aquest estigui molt consolidat. Com a alternativa per solucionar aquest problema tenim la tècnica d’anticipació.
L’ANTICIPACIÓ: - S’augmenta la durada de l’interval entres estímuls (IEE: temps des de l’inici de l’EC fins a l’inici de l’EI). L’estímul condicionat s’anticipa respecte l’estímul incondicionat.
30 - Es produeix la Inhibició de demora (la RC es donarà cada cop més tard, és a dir, salivarà més tard i, per tant, augmentarà la seva latència. Finalment es sobreposarien les dues respostes, la RC i RI).
Tots dos procediments debiliten la RC, no hi ha cap de millor o pitjor.
5.2. ELS PROCEDIMENTS DE PRESENTACIÓ TEMPORAL D’ESTÍMULS Demora (EC abans de l’EI): és un procediment eficaç per generar condicionament clàssic. En algun moment del temps han de coincidir els estímuls (mirar imatge).
- Condicionament de demora curta: és el més freqüent. L’estímul condicionat es presenta abans que l’EI, que es presenta després d’una breu demora (menys d’un minut). Els dos estímuls se solapen encara que sigui durant molt poc temps. L’EC pot continuar durant l’EI o acabar quan aquest comença.
- Condicionament de demora llarga: com en l’anterior, l’EC comença abans que l’EI, però l’EI es demora durant més temps (5-10 minuts) i no s’inclou un període de traça (el veurem posteriorment). L’EC dura fins que l’EI comença. Aquest tipus de condicionament té un inconvenient, i és que si l’estímul condicionat, que en principi ens prepara per l’estímul incondicionat, està lluny, el que fa és endarrerir la resposta condicionada (genera inhibició de demora la resposta es manté però s’allarga la latència).
Traça (huella): interval o període de traça (temps entre les dues presentacions de l’estímul).
De vegades, la introducció d’un període de traça pot deteriorar el condicionament, podent donar lloc a inhibició de demora. L’aprenentatge en un procediment de traça curta o llarga representa diferents aprenentatges: - Traça curta: l’EC indica la presència immediata de l’EI - Traça llarga: l’EC prediu presència de l’EI però al cap d’un temps -> inhibició de demora 31 Temporal: l’EI es presenta sol en intèrvals regulars de temps: en aquest cas el temps es converteix en l’EC i la RC apareixeria just abans l’EI.
No hi ha un estímul condicionat (EC) explícit que anticipi, sinó un estímul implícit que és l’interval entre la presentació de l’estímul, de manera que provoqui la RC just abans de la presentació de l’EI. (Exemple d’EI: so del despertador cada dia a la mateixa hora) Cap endarrera (retroactiu o retrògrad): primer apareix l’EI (menjar) i després l’EC (so). L’EC assenyala que l’EI ha acabat i que tardarà un temps abans de tornar a presentar-se, es produeix un condicionament inhibitori. Un exemple seria EC (timbre de final del pati de l’escola), EI (pati).
Aleatori: l’EC i l’EI es presenten a l’atzar. La seva finalitat no és un condicionament clàssic. Al presentar-se els estímuls a l’atzar, no se’n pot fer cap associació. En aquest cas, l’EI no té cap relació amb l’EC i la RC no es donarà (no genera condicionament).
a) l’EC es presenta a intervals regulars de temps i l’EI a l’atzar b) l’EC i l’EI es presenten a l’atzar Simultani: es presenten l’EC i l’EI al mateix temps, coincidint tant el seu inici com la seva fi. No hi ha unanimitat en aquest procediment ja que al presentar al mateix temps els estímuls no es produeix condicionament però, existeixen experiments que han donat resultats de condicionament inhibitori. Això es pot explicar mirant el final de la presentació de l’estímul, ja que quan s’acaba l’EC es prediu que l’EI no es continuarà presentant.
Un exemple seria la música que sona al guanyar diners en una màquina escura-butxaques. No és adequat per fer un condicionament clàssic.
En els procediments simultani, cap endarrere i aleatori, l’EC no permet predir de manera fiable l’aparició de l’EI, de manera que en principi no generarien condicionament clàssic.
Per tant, els que seran eficaços per generar un condicionament excitatori seran el de demora, el de traça i el temporal, perquè permeten predir de manera fiable l’aparició de l’EI.
32 5.3. EL CONTROL EXPERIMENTAL Hem dut a terme un condicionament clàssic: com podem estar segurs que la RC és realment deguda al condicionament (això és, a l’associació EC-EI), i no fruit de la casualitat o d’un procés aliè al mateix condicionament? En els experiments de condicionament clàssic, aquest important problema metodològic s’afronta comparant els resultats del grup experimental (grup de subjectes als quals s’administra el condicionament) amb els resultats del grup control (grup de subjectes als quals es presenten igualment l’EC i l’EI, però sense possibilitat de condicionament).
Per tant, el control experimental ens permetrà assegurar que la resposta que apareix després d’aplicar un procediment de condicionament clàssic, és realment una RC. Una resposta basada en la relació de predicció d’EC envers EI. Si la resposta que apareix després d’aplicar el procediment pot ser explicada per mecanismes més senzills no serà una RC ja que no dependrà de la relació de predicció EC/EI.
El pseudocondicionament: S’utilitza per comparar dos grups per tal de saber si realment hi ha hagut un condicionament.
El que necessitarem serà un grup control. Si en el grup experimental hi ha RC i en l’altre grup (grup control) també direm que hi ha hagut un pseudocondicionament (aparent condicionament). Però llavors no podré dir que es una RC sinó que hi ha un pseudocondicionament.
Grups de control.
S’han proposat diferents estratègies de presentació dels estímuls per al grup control, les quals es poden utilitzar complementàriament en un mateix experiment: Els procediments de control de l’EC aïllat i de control de l’EI aïllat: consisteixen a presentar al grup de control l’EC sol o bé l’EI sol. Encara que informatius, aquests tractaments no es poden considerar plenament satisfactoris, ja que els subjectes del grup control no tenen una experiència amb els dos estímuls comparable a la que reben els subjectes del grup experimental.
Procediment de control vertaderament aleatori del pseudocondicionament: el que faríem seria un condicionament aleatori, ja que es presenten aleatòriament EC i EI i no hi ha possibilitat que aparegui condicionament, cap dels dos es presenta de forma regular. En principi, això garanteix que els subjectes del grup control reben un 33 tractament idèntic al dels subjectes del grup experimental, excepte per la impossibilitat teòrica d’establir una associació entre EC i EI. Per això el procediment aleatori no podria ser bo, perquè si el nombre de presentacions és petit, ja que podem tenir de traça o de demora, que siguin realment de condicionament (el que volem descartar), per això si hi ha un nombre d’assaigs gran no hi hauria cap tipus de condicionament i seria un grup de control bo.
- Pocs assaigs i coincidència EC/EI: possible condicionament.
- Condicionament Contextual: principalment si en els primers assaigs es presenten EEII aïllats.
- Podem minimitzar els inconvenients: 1. Augmentant el nombre d’assaigs i/o utilitzant un procediment explícitament no aparellat.
2. Evitant la repetició d’estímuls incondicionats aïllats durant les primeres presentacions Procediment control explícitament no aparellat (control desaparellat explícit): es presenten l’EC i l’EI separats per un període de temps suficient per evitar el desenvolupament de l’associació.
Procediment de control discriminatiu: un EC s’associa amb l’EI, mentre que un segon EC no és seguit per la presentació de l’EI. En la mesura que la nova resposta aparegui enfront de l’EC primer, i no enfront de l’EC segon, això s’interpreta com a dada favorable a l’existència d’un veritables condicionament clàssic.
En qualsevol cas, els resultats s’interpreten de la manera següent: si finalitzat l’experiment, observem l’aparició d’una nova resposta quan presentem l’EC en el grup experimental, i no en el grup control, es tractarà d’una autèntica RC. Si la resposta apareix en el grup control i en el grup experimental, s’haurà produït un pseudocondicionament en els dos grups. Comparant quina de les dues respostes és més gran podrem veure si és un pseudocondicionament total o parcial.
5.4. LES SITUACIONS EXPERIMENTALS DE CONDICIONAMENT CLÀSSIC Modernament s’han desenvolupat diferents situacions o tècniques experimentals per a l’estudi del condicionament clàssic, que han substituït el condicionament salival i altres preparacions experimentals utilitzades pels pioners en l’estudi del condicionament clàssic.
34 5.4.1. Condicionament palpebral (Schneiderman, Fuentes i Gormezano, 1962) Va començar utilitzant amb humans un estímul incondicionat (un buf en direcció a l’ull) que provoqués la resposta incondicionada de tancament de la parpella. Com a estímul neutre es podia utilitzar un so lleu o una llum lleu. Es va trobar amb un problema metodològic i és que els humans tanquem la parpella espontàniament per mantenir la lubricació de la còrnia de l’ull, per això, sempre hi havia el problema d’interpretació de si realment la resposta era una resposta condicionada o no. Això va fer que canviés l’espècie per seguir amb l’estudi i va passar a l’estudi amb conills, que tenen una membrana anomenada membrana nictitant, que té la mateixa funció que la còrnia de l’ull humà, amb la diferència que el conill no tanca la membrana nictitant de manera espontània. El condicionament palpebral proporciona un medi excel·lent per a la observació directa d’una conducta simple i pot utilitzar-se per valorar processos biològics i psicològics bàsics en éssers humans.
S'associen un EC (so, llum, estímul tàctil) i un EI que provoca de manera reflexa la resposta de tancament de la membrana nictitant, com ara un buf d'aire o una descàrrega elèctrica lleu.
Tots dos estímuls es presenten durant un temps molt breu amb un procediment de demora curta. No cal utilitzar cap tècnica de mesura de la RC particular, ja que la latència de la RC és també molt breu i, consegüentment, no se sobreposa a la posterior RI.
Es tracta d'un condicionament molt lent: generalment cal dur a terme centenars d'assaigs d'adquisició per assolir un percentatge elevat d'assaigs amb RC. Com a mesura per comprovar si s’ha adquirit l’aprenentatge s’utilitzaria el percentatge d’assaigs amb RC i normalment es fa en blocs d’assaigs perquè calen un gran nombre d’aquests.
- EC (que no faci tancar la parpella nictitant, i amb una durada curta) - EI (un buf a l’ull o descàrrega elèctrica) Just després de la finalització del so apareix EI. Seria de demora, en un cas extrem. No cal utilitzar procediments de prova o anticipació.
5.4.2. L’AUTOMOLDEJAMENT O SEGUIMENT DEL SIGNE (Brown i Jenkins, 1968) Se sol dur a terme amb coloms amb una motivació de menjar ja que han estats provats de menjar en la caixa d'Skinner.
35 El procediment de l’experiment és el següent: periòdicament, els coloms tenien accés al menjar durant uns segons, però just abans que es presentés el menjar s’encenia una tecla lluminosa. Es va observar que a mesura que passaven els assajos, el colom desenvolupava la conducta de picotejar la tecla. Els assaigs d'adquisició associen la il·luminació de la tecla amb l'entrega d'una petita quantitat de menjar (o d'aigua). Per tant: - La R Incondicionada és la resposta de picar al menjar - La RC consisteix que quan la tecla s’il·lumina el colom s'hi aproxima i la picoteja.
La llum on està la tecla ha adquirit un significat informatiu i el colom segueix aquest signe informatiu i s’apropa a la tecla i la picoteja, però això no vol dir que quan picoteja aparegui menjar.
Habitualment la força de la RC es mesura per la taxa de resposta (freqüència o nombre de respostes per minut).
S'adquireix amb uns trenta-cinc o quaranta assaigs. Aquesta tècnica mostra com els estímuls que ens informen de l'aparició de conseqüències rellevants atreuen poderosament la nostra atenció i n'estimulen el seguiment.
També rep el nom d’automoldejament perquè s’aconsegueix que el colom picotegi la tecla sense necessitat d’una intervenció elaborada per part de l’experimentador.
Un exemple en humans serien els ascensors. En molts ascensors hi ha discs que es van il·luminant a mesura que anem pujant pisos. L’estímul incondicionat seria el pis al qual volem anar. La resposta incondicionada és una resposta del seguiment del signe (es va mirant com els discs s’il·luminen).
5.4.3. L’AVERSIÓ CONDICIONADA AL GUST (Garcia i Koelling, 1966) Normalment es fa amb rates. Com a estímul neutre agafem un gust nou (és important que sigui nou, si no ho és, és possible que no es doni la resposta d’aversió) que d’entrada no provoqui aversió. Normalment, s’utilitza aigua amb sacarina. Aquest estímul neutre, al ser dolç, resulta apetitiu.
Com a estímul incondicionat es poden utilitzar una injecció de clorur de liti (que és tòxic) cosa que farà que es posin malalts (malestar intern, nàusees, vòmits...); injecció de ciclofosfamida; exposició intensiva a raigs x...
36 S’agafa als animals després d’haver consumit per primera vegada la solució amb sacarina i després se’ls posa la substancia que provoca malestar. Normalment l’aigua amb sacarina s’acoloreix i això fa que l’animal al veure-la en el següent assaig, ni la tasti. La resposta condicionada és l’aversió adquirida al sabor, que implica que rebutgin tornar a ingerir aquest sabor.
En: gust nou ---- > EI: clorur de liti, exposició a raig x RI: trastorns emètics (nàusees, malestar gàstric, mareigs...) Ec: gust nou  RC: malestar condicionat. S’infereix a partir del grau de rebuig o aversió que es presenta davant l’EC (respecte a un moment prèvi al condicionament o al grup control) Aquest tipus de condicionament té una particularitat i és l’adquisició és molt ràpida, de vegades només cal un assaig per dur a terme el condicionament.
A més, amb un interval d’estímuls molt llarg, aquest tipus de condicionament també es dóna, cosa que no passa amb cap altre tipus de condicionament clàssic; S’apren amb intèrvals molt llargs de temps. Tampoc serà possible un procés d’extinció de l’aversió.
Una altra característica és la mesura indirecta de la RC (inferida pel rebuig o aversió a l’EC: (disminució de beguda amb gust) La resistència a l’extinció és molt alta, de manera que per moltes vegades que tornem a presentar l’estímul, no tornaran a tastar l’aigua amb sacarina. Aquesta facilitat del condicionament és degut a que l’aprenentatge que es fa és adaptatiu, la rata aprèn l’aversió en forma de defensa per no intoxicar-se.
5.4.4. EL CONDICIONAMENT DE LA POR (Estes i Skinner, 1941) Per mesurar la por: tècnica de supressió condicionada o resposta emocional condicionada (REC): Es tracta de tenir a l’animal en una situació perquè a través d’un condicionament instrumental, l’animal estigui prement una palanca de manera continuada. Si l’animal té por, tindrà una resposta de congelació (pararà de realitzar la conducta) o disminuirà la taxa de resposta. Si no en té, seguirà prement la palanca. Quan l’animal està apretant la palanca per obtenir menjar es presenta l’EC si l’animal continua apretant la palanca és que no té por, si deixa d’apretar-la té por. Així podrem saber si es dóna la RC o no.
37 Com a estímul neutre s’utilitza un so lleu que inicialment no provoca cap tipus de por. Es presenta entre segons i minuts. Quan acaba el so, se li presenta un estímul incondicionat (descàrrega elèctrica). S’utilitzen descàrregues elèctriques perquè els animals no tenen experiència prèvia amb aquestes, i perquè és un estímul que es pot presentar en la intensitat i durada escollida) que li provocarà una resposta incondicionada de dolor i por. La resposta condicionada consistirà en una emoció de por quan es presenti el so. El problema és com mesurar la por en animals.
- En: so lleu - EI (descàrrega, xoc elèctric)  RI (por).
- EC(so o llum): es presenta durant un temps perllongat (fins 2-3 min).
S’utilitza el procediment de demora. Es necessiten pocs assajos, per tant, és un aprenentatge fàcil (depenent de la descàrrega entre 3 i 8 assaigs).
Fases de la REC: 1)Condicionament operant: instaurar taxa de conducta estable operant (línia base).
2) Assaigs de Condicionament Clàssic Aversiu 3) Condicionament operant + EC  RC indirecta: grau de supressió de la conducta operant Índex o raó de supressió (A/A+B) A = taxa de respostes a la palanca en presència d’EC (fase3).
B = taxa de respostes a la palanca en absència d’EC.
Interpretació: Si el valor de la raó de supressió és 0,5 voldrà dir que hi ha absència de por condicionada (no alteració de la resposta a la palanca durant l’EC): (30/30+30  tota l’estona es té la mateixa taxa de resposta).
Si el valor és 0, (0/0+30  l’animal no prem la palanca cap vegada després de que es presenti l’EC, cosa que indica màxima por) voldrà dir que hi ha hagut una resposta de por. Per tant, com més gran és el valor, menys por té l’animal (0 és la màxima por possible).
38 0 : màxima supressió de resposta  màxim condicionament de la por 0,5: cap supressió de resposta  cap condicionament clàssic - Entre 3 i 8 assaigs és fàcil adquirir el condicionament a la por.
- Totes les situacions en condicionament clàssic són condicionament excitatori perquè l’EC s’associa amb l’aparició de l’EI.
Aquest tipus de condicionament és útil per estudiar l’adquisició de les fòbies.
Watson i Rayner creien que al principi els nens estan limitats en la seva reactivitat emocional.
Van fer l’experiment d’Albert. La por i l’ansietat són font d’una part considerable del patiment humà i poden produir seriosos problemes psicològics i conductuals i per això hi ha un gran interès en descobrir com s’adquireixen la por i l’ansietat.
39 6. CONDICIONAMENT CLÀSSIC INHIBITORI 6.1. CONCEPTE DE CONDICIONAMENT INHIBITORI El condicionament inhibitori apareix sempre que un estímul desconfirma l’expectativa de conseqüència generada per un altre estímul.
En el condicionament inhibitori, l’estímul condicionat (inhibitori EC-) indica la propera no presentació de l’EI (relacions de senyals negatives) i provoca una resposta condicionada inhibitòria (RC-): EC - - -> no EI EC-  RC-. Un estímul condicionat inhibitori és tant informatiu com un excitatori.
És important poder predir quan no apareixerà un estímul aversiu. La majoria dels estudis sobre inhibició són sobre condicionament aversiu: la majoria dels estudis sobre inhibició són sobre condicionament aversiu.
Si ens trobem amb la senyal que indica que no hi ha gasolina a una gasolinera, és possible que ens sentim frustrats i defraudats, ja que en aquest context la senyal proporcionarà una informació important. Si ens trobem la mateixa senyal a la finestra d’una floristeria, la senyal perdrà interès. Per tant, el condicionament inhibitori només té lloc si hi ha un context excitatori: situació en la qual el subjecte té algun motiu per esperar la possible aparició de l’EI.
L’EC és igualment informatiu i útil per al subjecte tant en el excitatori com en l’inhibitori. La relació EC-noEI només es informativa si s’espera la presentació d’EI.
6.2. PROCEDIMENTS QUE GENEREN CONDICIONAMENT INHIBITORI 6.2.1. Procediment estàndard (o de discriminació composta) Sempre que apareix l’EI va anunciat per l’EC etiquetat com EC+. L’EC- es presenta en el context excitatori proporcionat per l’EC, i juntament amb aquest, però no s’emparella amb l’EI. Això converteix a l’EC- en un inhibidor condicionat, que ens indica que quan hi ha la presentació dels dos estímuls no (EC+ i EC-) no apareix l’EI, en canvi, quan se’ns presenta l’EC+ sol, sí.
40 Es presenten aleatòriament dos tipus d’assaigs: - Excitatoris (A+): EC+ - -> EI  RI.
- Inhibitoris (AB-): EC+/EC- (EC compost) ---> no EI Per exemple, un semàfor en vermell en un encreuament transitat és una senyal (EC+) d’un perill potencial (EI). De totes maneres, si un agent de policia indica que hem de creuar malgrat la llum vermella, és poc probable que tinguem un accident. No és probable que la llum vermella (EC+) juntament amb els gests de l’agent (EC-)vagin seguits de perill. Els gests actuen com a Ec ja que inhibeixen o bloquegen la nostra negativa a creuar el carrer amb la llum vermella.
Aquest procediment, és el més eficaç per aconseguir un condicionament inhibitori.
Aquest permet predir el moment precís de l’aparició de l’EI, també permet predir quan no apareixerà l’EI. Aquest procediment permet la codificació temporal de l’absència de l’EI.
6.2.2. Procediment d’inhibició diferencial (o de discriminació simple) En l’assaig inhibitori només es presenta l’EC- no seguit de l’EI. Per exemple, un nen amb el que es fiquen els seus companys de classe (EI) quan el mestre està fora de l’aula (EC). Quan el professor torna, el nen pot estar segur de que no el molestaran. Per tant, el professor funciona com a EC- que assenyala l’absència de l’EI.
Es presenten aleatòriament dos tipus d’assaigs: - Assaigs excitatoris (A+): EC+ - - -> EI  RI - Assaigs inhibitoris (B-): EC- -- -> no EI 41 Per exemple, veure una bandera vermella a la platja ens indica (mitjançant un condicionament clàssic fet prèviament) que hi ha perill a la mar (EI). La bandera verda (EC-), ens indica que no hi ha perill (RC-).Hem de tenir en compte que el condicionament es dóna perquè s’espera l’aparició de l’EI en un primer moment, cosa que remarca de nou la importància del context excitatori.
Resultat: EC+  RC+ EC- RCTanmateix, tots els procediments difereixen quan a la seva eficiència per generar el condicionament inhibitori, resultant clarament superior el procediment estàndard. Ja que el desenvolupament d’un condicionament inhibitori requereix la presència en els assaigs inhibitoris de claus excitatòries (que generin l’expectativa d’una possible presentació de l’EI), aquest paper el desenvolupa amb major eficiència l’EC i en el procediment estàndard, que no pas els estímuls contextuals en el procediment d’inhibició diferencial.
6.2.3 Contingència o correlació negativa entre EC i EI No hi ha un EC + explícit: A)situació habitual: no EC+ i si EI.
B) si EC- i no EI Resultat: EC-  RC- 42 Una correlació de contingència negativa indica que l’EI és menys probable després de l’EC que en un altre moment. Per tant, l’EC senyala una reducció de la probabilitat que aparegui l’EI.
L’EI apareix periòdicament aïllat, però l’EC prediu l’absència de l’EI durant un temps.
6.2.4 Procediment de discriminació En el procediment estàndard i en el procediment d’inhibició diferencial es presenten assaigs excitatoris i assaigs inhibitoris: - No és necessari que l’EC- s’assembli a l’EC+.
- Els assaigs tenen, des del principi, la finalitat de crear inhibició.
A la discriminació: - L’EC- s’assembla a l’EC+.
- Els assaigs tenen la finalitat de fer desaparèixer la generalització i en últim terme crear inhibició.
6.3. LES TÈCNIQUES DE MESURA DEL CONDICIONAMENT INHIBITORI Quan l’EC prediu l’absència de l’EI (EC--->EI). L’EC provocarà alleujament.
EC-  RCTècniques directes: Quan la RC- origina canvis en l’execució de sentit antagònic o oposat als que origina la RC+. Són sistemes de respostes bidireccionals o antagòniques: l’associació excitatoria produeix un canvi conductual en una direcció, i l’asociació inhibitoria un canvi en la direcció oposada (respecte a la línea base: increment o disminució de magnitud, apropament o allunyament d’un EC, …).
Tècniques indirectes: quan la RC- no es manifesta en uns canvis d’execució directament observables i mesurables. En la major part de situacions de condicionament inhibitori, no hi ha 43 realment una resposta antagònica a la RC+, i de vegades no podem observar la resposta inhibitòria. En aquests casos, es fa necessari utilitzar les técnique indirectes.
Trobem dos tipus de tècniques indirectes: 6.3.1 Prova de sumació (prova de l’estímul compost) Ex: condicionament salival: so = menjar; llum = absència de menjar. Es fa un assaig en el que es presenta l’EC+ sol, i un altre assaig en el que es presenten conjuntament l’estímul condicionat excitatori (EC+) i l’inhibitori (EC-) i comparem aquest nivell de resposta amb la resposta generada únicament per l’EC excitatori, mesurant en tots dos casos la força de la RC.
- Si la RC és similar en tots dos casos, es conclou que no hi ha hagut condicionament inhibitori.
- Si la RC és menor quan s’han presentat tots dos estímuls, l’estímul condicionat inhibitori haurà influït en el canvi (aquesta diferència ens estarà donant una mesura indirecta de la força de la RC-) EC + RC+ (so => salivació de 3ml) EC+/EC- (simultàniament) RC (< RC+?) (so + llum => menys salivació) Atribuirem la disminució a la RC inhibitòria degut al condicionament inhibitori previ. Però podria ser deguda a qualsevol altre factor, com per exemple: la distracció del gos mirant la llum. És per això que introduïm un altre assaig en que es presentarà l’EC amb l’En (estímul neutre) sense participació en el condicionament precedent.
EC+/En  RC (=RC+?) - Si es dóna una resposta reduïda com en l’anterior però amb un estímul neutre, direm que s’ha produït un pseudocondicionament inhibitori.
- Si no es produeix cap reducció de la RC inhibitòria s’haurà produït el condicionament.
Experiment: Cole, Barnet & Miller (1997): L’experiment es realitzà utilitzant el procediment de supressió de llepament en rates de laboratori mitjançant descàrregues. Els resultats afirmen que hi ha una inhibició de la por condicionada que es limità a l’estímul (X) que havia participat en l’entrenament d’inhibició condicionada; també els resultats mostren que X fou capaç d’inhibir la por condicionada no només davant de l’excitador pel que va ser entrenat (A) sinó també davant d’un altre excitador (B) que mai s’havia presentat junt amb X durant l’entrenament.
44 6.3.2 Prova de retard en l’adquisició Es compara el nombre d’assaigs necessaris per condicionar excitatòriament un En nou i presumpte EC-, tot associant-los en cada cas a l’EI. S’aplica després del condicionament inhibitori i podrem veure quant trigarà un estímul inhibitori en convertir-se en excitatori.
En-- > EI: agafo En que no ha participat en el condicionament, fins que esdevingui EC i provoqui RC (EC+ RC+) En- -> EC-- > - EI EC+  RC+ EI EC+ RC+ n assaigs n assaigs (>En?) Si l’EC- costa més de condicionar que l’estímul neutre, això vol dir que produïa una resposta condicionada inhibitòria. Si volem demostrar que ha sigut degut al condicionament inhibitori, contrabalancegem els estímuls. Hauríem de fer un grup de control. Els dos estímuls dels que estem parlant són equipotencials (tenen la mateixa facilitat per condicionar-se).
- Si el nombre d’assaigs és similar, no hi ha condicionament inhibitori; si, contràriament, el nombre d’assaigs és major per l’EC- que per l’En, aquesta diferència s’interpreta com un indicador indirecte de la força RC-.
En principi, s’aconsella utilitzar simultàniament totes dues proves – sumació i retard- per poder concloure el caràcter inhibitori d’un estímul condicionat.
45 7. VARIABLES QUE AFECTEN L’ADQUISICIÓ DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC Quines característiques de l’EC i de l’EI fan que es produeixi millor el condicionament.
7.1. LA MAGNITUD DE L’ESTÍMUL CONDICIONAT A major magnitud (intensitat i/o durada) de l’EC, major velocitat d’adquisició de la RC; no afecta pas a l’efecte del condicionament final.
Allò que afavoreix el condicionament clàssic és la discriminabilitat (perceptibilitat) de l’EC: el grau en què sobresurt dels estímuls contextuals, la perceptibilitat de l’EC en relació als estímuls contextuals. Un manera de que un estímul adquireixi discriminabilitat és augmentant la seva intensitat, cosa que farà que desperti més atenció. Una altra manera de fer-ho és fent l’estímul més rellevant en relació a les necessitats biològiques de l’organisme (per exemple, els animals prestaran més atenció a la sal si pateixen un dèficit nutricional del sal).
- Inhibició transmarginal: impediment de l’associació EC - EI amb magnituds de l’EC excepcionalment elevades. És a dir, amb un estímul molt intens, no es produeix condicionament. Tot i així normalment la resposta condicionada serà més forta quan s’utilitzin estímuls condicionats més intensos.
7.2. LA MAGNITUD DE L’ESTÍMUL INCONDICIONAT La magnitud de l’EI afecta tant la velocitat d’adquisició de la RC com el nivell de condicionament finalment assolit.
Si la magnitud de l’EI és baixa, la RI es pot habituar amb la repetida presentació de l’EI, de manera que el nivell final de condicionament serà molt baix.
Si, contràriament, la magnitud (intensitat i/o durada) de l’EI és molt alta, la RI es podrà sensibilitzar, de manera que el nivell de condicionament serà molt elevat; hi haurà una major velocitat d’adquisició de la RC i també afecta al resultat final del condicionament clàssic.
El que més afectarà el condicionament clàssic és la magnitud de l’estímul incondicionat.
46 7.3. LA NATURALESA DE L’ESTÍMUL INCONDICIONAT Exemple: vídeo del colom picat per a obtenir menjar i aigua.
La naturalesa (“qualitat”) de l’EI pot afectar la topografia o morfologia de la RC. Ex: el colom posava el bec d’una forma diferent per obtenir menjar que per obtenir aigua.
7.4. LA NOVETAT DELS ESTÍMULS CONDICIONAT I INCONDICIONAT L’impacte conductual d’un estímul depèn de la seva novetat. Un estímul familiar no elicita una resposta tan vigorosa com ho fa un estímul nou (habituació). El coneixement previ dels estímuls que associarem modifica l’efectivitat del procediment.
La novetat de l’estímul és important pel condicionament clàssic. Si l’EC i/o l’EI són coneguts, el condicionament clàssic es desenvolupa més lentament que si fossin nous. Observar el paper de la novetat de l’estímul implica dues fases: la preexposició i el condicionament posterior.
En els experiments de condicionament clàssic, generalment l’EC i l’EI resulten nous per al subjecte en el moment d’iniciar-se l’experiment. No obstant això, en moltes situacions reals, quotidianes, de condicionament clàssic, sovint el subjecte ja ha tingut algun tipus d’experiència amb els estímuls que participen en el condicionament. Com afecta aquesta preexposició dels estímuls al seu posterior condicionament? 7.4.1 La inhibició latent o la preexposició a l’EC Efecte de la inhibició latent (o efecte de preexposició de l’EC): la presentació aïllada de l’EC, abans del condicionament, dificulta la seva posterior associació amb l’EI.
L’efecte de la inhibició és més fort a major nombre d’assaigs de preexposició i a major magnitud (intensitat / durada) de l’EC.
47 La inhibició latent mostra una gran dependència del context: si el context experimental de preexposició de l’EC no és el mateix en què té lloc el condicionament posterior, l’efect d’inhibició latent es veu significativament reduït.
La inhibició latent es manifesta tant en el condicionament excitatori com el inhibitori. La seva interpretació teòrica és: és com si, al presentar-se repetidament sol, l’EC perdés al seva associabilitat, de forma que la seva adquisició posterior de qualsevol significat senyalitzador ens resultaria pertorbada (mecanismes d’inferència associativa). Les hipòtesis diverses d’autors com N.J. Mackintosh, A.R. Wagner o R.E. Lubow van en el sentit anterior.
D’altres autors consideren que en l’explicació dels fenòmens de preexposició també podrien intervenir mecanismes d’interferència de la memòria, com proposa la hipòtesi del fracàs de recuperació de R.R. Miller. És una teoria que afirma que si aprenem primer un aprenentatge referent a un estímul i després el contrari (per exemple, que un menjar és segur, i després aprenem que no ho és), al ser aprenentatges contradictoris el primer aprenentatge dificultarà molt el segon.
Un exemple clar d’això el tenim en l’aversió al gust: si menges un tipus de menjar sovint però un dia et senta malament, no et produirà aversió al gust, però si que ho farà si és la primera vegada que el menges.
48 Les proves d’inhibició latent s’utilitzen per detectar dèficits d’atenció. Els subjectes amb dèficit d’atenció no mostren inhibició latent (retard en condicionar-se).
El condicionament aversiu al gust s’assoleix amb un sol assaig. En canvi, si el gust és conegut (preexposició a l’EC = gust), calen més assaigs.
7.4.2 El bloqueig contextual El bloqueig contextual o efecte de preexposició a l’EI fa referència a la presentació aïllada de l’EI, abans del condicionament, dificulta la seva associació posterior amb l’EC. Mostra una gran dependència del context i la interpretació teòrica que fem és que es considera un cas particular del fenomen general del bloqueig, i dependrà del nombre d’assaigs de preexposició.
Per exemple, si porto un temps amb mal de panxa i nàusees i un dia menjo una cosa que no havia menjat mai, no atribuiré el fet de tenir nàusees o mal de panxa al fet d’haver menjat aquell aliment.
Context A: casa dels avis on sempre tinc caramels al meu abast (EI): - Ve de visita la senyora A (EC) i em porta caramels (EI). Associació lenta entre senyora A (EC) i caramel (EI).
Context B: casa dels pares on no tinc caramels al meu abast (EI): - Ve de visita la senyora A (EC) i em porta caramels (EI). Associació ràpida entre la senyora A (EC) i el caramel (EI).
7.4.3 La irrellevància apresa La presentació aleatòria (descorrelacionada) de l’EC i l’Ei abans del condicionament, dificulten la seva posterior associació.
49 Com ha demostrat principalment Mackintosh, amb la irrellevància apresa, el retard del condicionament és superior al provocat per la suma d’inhibició latent i bloqueig contextual.
Durant la fase de preexposició el subjecte aprèn que els dos estímuls són mútuament irrellevants, cosa que dificultaria l’establiment ulterior de qualsevol tipus de relació predictiva entre ambdós estímuls (excitatòria o inhibitòria). Per exemple, si has menjat salmó moltes vegades i algunes altres vegades també has tingut nàusees, si un dia menges salmó i tens nàusees serà més difícil aprendre que van associats, ja que anteriorment ja s’hauran presentat de manera no associada, el primer aprenentatge supera al segon.
7.5. L’INTERVAL ENTRE ESTÍMULS 7.5.1 El concepte de contigüitat temporal És la durada de l’interval entre estímuls (IEE), és a dir, l’interval entre EC i EI.
7.5.2 Hi ha un interval entre estímuls òptim? L’IEE òptim no té un valor universal i invariable, sinó que depèn del tipus de RC, dels estímuls i de l’espècie; per tant, l’interval entre estímuls és variable.
50 Per exemple en el reflex palpebral el nivell òptim entre estímuls seria de 450 milisegons, però varien el milisegons, i al sortit d’aquí el condicionament es deteriora.
En general, sol tenir una durada molt breu (entre dècimes de segon i pocs segons) entre l’EC i l’ EI. Els valors inferiors a l’òptim ocasionen un ràpid deteriorament de la força de la RC, nul·la en el cas del condicionament simultani (IEE=0); amb IEE superiors a l’òptim, l’adquisició també es deteriora, però de manera més progressiva.
La durada òptima de l’IEE sol ser més breu en el condicionament de respostes muscoesquelètiques que en el de respostes vegetatives. Quan condicionem una resposta muscular l’interval òptim es molt més curt que en les vegetatives.
7.6. EL PRINCIPI DE SELECTIVITAT ASSOCIATIVA: LA RELLEVÀNCIA CAUSAL O PERTINENÇA ENTRE ESTÍMULS CONDICIONAT I INCONDICIONAT El principi d’equipotencialitat, defensat per Pavlov, sostenia que qualsevol En tindria la mateixa facilitat per a esdevenir EC atesa la seva presentació en contigüitat temporal amb un determinat EI.
Garcia i Koelling van mostrar resultats incompatibles amb els principis d’equipotencialitat. La <<naturalesa>> de l’EC (el tipus d’EC) pot influir, fins i tot decisivament, en la seva associabilitat amb un EI concret.
En l’experiment es combinen dos possibles EC amb dos possibles EI. En un grups de rates utilitzen un estímul gustatiu i en l’altre un audiovisual (so+llum, que constitueixen un estímul condicionat compost). A alguns animals, després de l’estímul, els exposen a raigs x que els provoquen nàusees i vòmits (RI). S’observa que als que se’ls havia presentat l’estímul gustatiu els ha provocat aversió i els altres no. Quan el que s’exposa és una descàrrega elèctrica, només es condiciona en el grup que havia rebut l’estímul audiovisual. Això demostra que no tots els EC tenen la mateixa facilitat d’associació amb l’EI.
Aquests resultats han donat lloc al principi alternatiu de selectivitat associativa o associació selectiva, segons el qual hi ha parells d’estímuls (EC i EI) que s’associen amb gran facilitat (fins i tot amb un únic assaig i un IEE prolongat, com la versió condicionada al gust en rates); d’altres, en canvi, no s’associen o ho fan amb una gran dificultat (p.ex. estímuls audiovisuals en relació amb malestar intern en rates). En el primer cas, diem que els EE mostren una elevada rellevància causal o pertinència entre si (mentre que aquestes serien òbviament baixes en el segon cas). La rellevància causal també depèn, però, de l’espècia animal amb la qual estem 51 treballant. La rellevància causal d’un En, respecte a un EI concret, vindria determinada pel seu grau de similitud amb els estímuls que solen estar associats a aquell EI en aquella espècie (teoria de la rellevància ecològica). A més, el condicionament és més efectiu quan EC i Ei mantenen el tipus de relació que ens podria fer pensar que EC és la causa d’EI.
Experiment sobre selectivitat associativa (Garcia & Koelling) Si gust i malaltia van junts, el grup que ha rebut CILi presentarà major aversió a la sacarina que l’estímul audiovisual TL.
Experiment sobre l’aversió condicionada al gust. Associació selectiva o rellevància causal (Garcia & Koelling) Les rates que reben verí CILi disminuirein el consum de sacarina. Les rates que reberen xoc disminuirien el consum d’aigua brillant i sorollosa. Aquest experiment suggereix que el gust s’associa més ràpidament amb la malaltia que amb el xoc (dolor perifèric) i que els estímuls audiovisuals (LS) s’associen més ràpidament amb el dolor/xoc que amb la malatia.
 ASSOCIACIÓ SELEVTIVA 52 L’associació selectiva també es dóna en altres espècies. Algunes aus localitzen l’aliment per les seves característiques visuals, en comptes de per el gust.
En els subjectes que al test podien triar entre aigua blava o normal es provà si manifestaven aversió al color (propietat visual de l’aliment) i els que reberen aigua amb gust o no normal l’aversió al gust.
Les rates mostraren una forta aversió al gust agre i poca aversió a les propietats visuals de l’aliment.
Un patró oposat es pot veure en les aus: forta aversió a l’aigua blava però poca aversió al gust agre.
L’EC que és condicionat més fàcilment és el que els animals usen per procurar-se aliment.
Les rates usen gust i olor per procurar-se aliment.
Les aus usen indicis visuals per procurar-se aliment.
7.7. L’INTERVAL ENTRE ASSAIGS En general, intervals entre assaigs (IEA) breus originen una RC més dèbil, i per tant, menys condicionament. Tot i així no existeix una durada òptima universal d’IEA, però sí una certa relació entre l'interval entre assaigs l'interval entre estímuls. L’IEE ha de ser notablement més breu que l’IEA.
Aquesta relació facilita que cada episodi EC-EI es trobi relativament aïllat en el temps (efecte d’aïllament). Els intervals entre assaigs constants originen una RC més forta (i per tant, més condicionament) que els variables degut al condicionament temporal addicional.
La durada òptima de l’IEA està en relació a la durada de cada assaig: l’IEA ha de ser notablement més llarg que l’IEE (efecte de l’aïllament).
53 8. FENÒMENS ESPECIALS EN EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC 8.1. EL CONTRACONDICIONAMENT És el condicionament amb EN que abans del condicionament ja posseeix significat motivacional (apetitiu o aversiu) i provoca respostes biològiques potents diferents de les que volem condicionar (els estímuls neutres vistos fins ara no provocaven una resposta biològica potent). La particularitat del contracondicionament és que l’estímul que triem com a EN ja té una significat i que per tant té un caràcter aversiu o apetitiu que provoca respostes biològiques. Al seu un estímul amb significat potent, no el podem considerar estímul neutre.
Per tant, no hi participen En, ja que l’En és un Ec o Ei. És un condicionament més lent que el condicionament directe amb un En.
S’associa un EC o un EI, amb un EI de valor emocional i/o motivacional contrari. Com a resultat l’En esdevé un EC que perd el seu valor motivacional original per adquirir-ne l’oposat i provoca una nova RC, també de signe motivacional contrari.
EI aversiu EI apetitiu.
EI apetitiu RC apetitiva (apareix una R de signe contrari) EI aversiu RC aversiva Experiment de Konorski i Szwejkowska: En un experiment, s’utilitzava com a EI el menjar (estímul apetitiu) i com a En una descàrrega elèctrica breu (estímul aversiu). L’estímul aversiu anticipava l’apetitiu. El resultat és que l’EC perd part del seu caràcter motivacional, la descàrrega es torna menys aversiva. La resposta que provoca també és de significat motivacional contrari (resultat apetitiu).
54 Un altre exemple el tenim en la teràpia aversiva de l’alcoholisme. L’En (apetitiu) és la beguda, l’EI és un fàrmac que combinat amb l’alcohol provoca nàusees. Si s’associen les begudes als fàrmacs, s’aconsegueix una aversió condicionada.
Resultats del contracondicionament (Konorski i Szwejkowska, 1956) Tractament basat en el contracondicionament: Teràpia de Desensibilització sistemàtica: Associació d’un EC aversiu (ansiogen) amb un estímul (EI) que provoca una resposta de tranquil·litat i relaxació.
Aquesta RC apetitiva apareixerà sempre i quan la R esperada pel primer estímul sigui menor a la R generada pel segon.
Per a fer-ho: - És necessari crear jerarquies de situacions fòbiques (d’una lleugera molèstia, a la fòbia més forta).
- Aprenentatge d’una tècnica de relaxació - Presentem l’estímul de lleugera molèstia i fem la relaxació. Així successivament amb estímuls més forts fins arribar a l’estímul fòbic més fort.
D’aquesta manera, l’EI té una resposta apresa (la relaxació) i l’estímul fòbic per un contracondicionament acaba sent apetitiu.
Els ítems en el cas de persona que li provoca ansietat volar estan presentats per nivell d’ansietat que creen en el subjecte, per a poder dur a terme la desesnsibilització sistemàtica.
55 8.2. CONDICIONAMENT DE SEGON ORDRE S’anomena també condicionament d’ordre superior. S’utilitza com a EI un EC que ja ha estat condicionat anteriorment. No cal usar EI, s’utilitza un EC. Presentem un estímul inicialment neutre (EC2) seguit per un EC1 i la conseqüència és que l’EC2 provoca una RC2. L’EC1 prové d’un condicionament previ, és a dir, tot condicionament de segon ordre prové d’un condicionament previ. S’acaba aprenent que EC2 està associat amb l’EI de la fase 1.
Implica dues fases: Fase 1 (condicionament de primer ordre): EC1- - - > EI RI EC1RC1 (es condiciona un estímul neutre associant-lo amb un EI de manera habitual).
Fase 2 (condicionament de segon ordre): EC2 - - - > EC1  RC1 EC2  RC2 (s’associa un segon estímul neutre (EC2) a l’anterior (EC1), el qual fa el paper d’EI. La resposta és la mateixa que la RC1 però la RC2 pot ser més dèbil depenent dels estímuls, assajos i altres variables que veurem a continuació).
Molts assaigs en la fase 2 deteriora la RC2 perquè en aquesta fase, es presenta un EC1 que provoca un RC1 intensa i en la segona fase ja no es present l’EI de la fase 1, per tant, es perd força. Són possibles condicionaments de tercer i quart ordre (apareixen principalment en condicionaments aversiu).
56 A la nostra vida hi ha molts EC poderosos i significatius. És difícil concebre que cada un hagi desenvolupat la seva força després d’haver-se associat amb un EI. Molts poden haver adquirit la seva força a través del condicionament de segon ordre, és a dir, associant-se amb un altre EC fort, no amb un EI.
La força màxima d’RC2 s’obté després d’uns quatre assaigs d’adquisició EC2 - - -> EC1, i es comença a debilitar progressivament si es continuen fent assaigs d’adquisició. Aquest fet s’explicaria perquè, en repetir els assaigs s’estan presentant repetidament l’EC1 sense l’EI, amb la qual cosa correm el risc de que hi hagi una extinció de l’RC1. A més, l’EC2 s’estarà associant a un EC1 cada vegada més dèbil, amb la qual cosa la RC2 també anirà perdent força.
Fins i tot s’ha vist en alguns casos que es pot arribar a desenvolupar inhibició condicionada a l’EC2 després d’un entrenament. Si una vegada instaurat el condicionament de segon ordre s’extingeix de manera independent el condicionament de primer ordre, la RC2 es pot mantenir intacta.
Aquest condicionament proporciona un mecanisme per establir associacions sense necessitat de presentar EI.
RC2 similar a RC1 (menys forta).
La màxima RC2 (condicionament de segon ordre) apareix després de pocs assaigs (si augmentem el nombre d’assaigs, RC2 es debilita: a cada assaig l’EC2 és associat a un EC1 cada vegada més feble).
L’extinció de RC1 no sempre comporta la de RC2. (RC2 s’hauria d’extingir: EC2 ja no prediu EI perquè EC1 no el prediu EI).
Variables d’aquest condicionament: - La magnitud de l’EI - L’interval entre estímuls EC1/EI i EC2/EC1 - La similitud entre els EC de primer i de segon ordre - La contigüitat espacial entre EC2 i Ec1 afavoreix el condicionament de segon ordre.
S’ha de tenir en compte que si són similars el condicionament de segon ordre és més fàcil , més fort; el mateix passa amb la contigüitat en l’espai.
Si repetíssim el procediment en una tercera fase (associant un nou estímul neutre a l’EC2), es pot obtenir condicionament de tercer ordre, i en el condicionament de la por, fins i tot s’ha arribat a un condicionament de quart ordre.
57 Experiment Rizley i Rescorla: 8.3. EL PRECONDICIONAMENT SENSORIAL S’associen dos estímuls neutres que no tenen res a veure entre ells. Hem de tenir en compte, que la motivació (gana, set...) durant el precondicionament afavorirà l’associació entre els En.
Mostra que és possible l’associació entre dos estímuls qualsevol.
Implica dues fases: Fase 1: s’associen dos estímuls neutres en una sèrie d’assaigs, com si es condicionessin.
En1  En2 (en principi el subjecte no aprèn res, ja que no es dóna cap canvi en les respostes manifestes, s’assoleix un aprenentatge latent, com a molt, hi haurà una habituació).
Fase 2: es condiciona de forma regular el segon estímul En2 (EC2), associant-lo amb un EI.
EC2 - - - > EI  RI A la fase 1 s’assoleix un aprenentatge latent o un condicionament sense RI manifesta.
- S’aprèn que: EC1  EC2  EI - Com a conseqüència: EC1  RC1 La possibilitat d’associar estímuls neutres amplia el rang d’elements ambientals que poden ser associats.
Igual que el condicionament clàssic.
58 Les variables que afecten el precondicionament sensorial: - l’interval entre estímuls (òptim en quatre segons durant la fase 1; ha de ser curt).
Millor si coincideixen en part.
- el nombre d’assaigs (assolint la seva força màxima amb una quatre assaigs de condicionament a la Fase 1, ja que amb més assaigs es donaria una habituació de les respostes d’orientació als estímuls neutres).
- La motivació (gana, set) durant el precondicionament afavoreix l’associació entre els En.
Aquest procediment té dos resultats: 1. el primer, completament previsible, és el condicionament del'EC2: EC2  RC2 2. el segon, potser més inesperat, és que, si ara presentem de nou el primer estímul (En1), també aquest provocarà la nova resposta condicionada: EC1  RC1.
Aquest resultat posa de manifest l’aprenentatge que realment havia tingut lloc durant la primer fase del precondicionament sensorial (un aprenentatge latent o un condicionament sense RI manifesta).
El subjecte havia après, l’existència d’una relació predictiva entre els estímuls EC1 i EC2.
Mentre el segon estímul no provocava cap resposta biològica potent (durant la fase 1), aquest aprenentatge restava latent; però quan s’ha condicionat aquest segon estímul amb un EI potent (Fase 2), l’aprenentatge s’ha traduït finalment en execució: l'EC1 indica la propera presentació de l'EC2, el qual genera l'expectativa de I'E1, donant així lloc a l'aparició de la RC1.
59 El precondicionament sensorial és també un fenomen important des d'un punt de vista pràctic, ja que mostra la possibilitat d'associació entre dos estímuls qualssevol, encara que cap d'aquests no provoqui una resposta biològica intensa (p. ex., imatges o paraules en humans).
Experiment: Control del precondicionament sensorial (Rizley i Rescorla, 1972) 8.4 EL CONDICIONAMENT AMB ESTÍMULS CONDICIONATS COMPOSTOS Fa referència a les condicions del condicionament clàssic en què l’EC no és un únic estímul, sinó un conglomerat de diversos estímuls que es presenten simultàniament, i que formen el que s’anomena un estímul condicionat compost.
Suposem que duem a terme un procediment de condicionament d'un EC compost format per dos elements (EC1/EC2): EC1/EC2 - - - > EI RI El resultat esperable seria un condicionament similar dels diferents elements que configuren el compost, de manera que cadascun d’ells adquiriria la part proporcional de la força associativa total: EC1  RC1 (RC total/2) EC2  RC2 (RC total/2) EC1/EC2  RC total (RC1+RC2) La RC total constitueix un valor invariable Una de les propietats del condicionament amb estímuls condicionats compostos és que si després del condicionament alterem la força d’un element del compost, l’altre element corregirà la seva força associativa en sentit contrari per compensar la força creada durant la manipulació posterior al condicionament.
60 8.4.1. L’emmascaranent L'emmascarament constitueix una excepció (d'altra banda, prou freqüent) del resultat general que tot just acabem d'enunciar: en l'emmascarament únicament es condiciona un dels elements del compost, el qual, al mateix temps, impedeix el condicionament dels altres elements. És a dir, que, tot i que si aquests altres elements s'haguessin associat en solitari amb l'EI s'haurien condicionat amb tota normalitat, la presència simultània en el compost de l'element <<emmascarador>> n'impedeix el condicionament. L’emmascarament es produirà quan un dels elements del compost és més intens (o discriminable) o té major rellevància causal amb l’EI.
Per tant, podríem representar el resultat de l'emmascarament de la forma següent: EC1  RC1 (RC total) EC2  no RC EC1/EC2  RC total (RC1).
Quan es produeix emmascarament? Quan un dels elements del compost és: a) més intens (o més discriminable); o b) té major rellevància causal amb I'EI.
61 EC compost EI; EC compost = RC total - Olor hospital/bata del personal/característiques sala d’espera (EC) quimioteràpia (EI) Vòmit, etc (RI) - Olor hospital/bata del personal/característiques sala d’espera (EC) RCtotal Els treballs de García i Koelling (1966) sobre aversió condicionada al gust són altres exemples d’associació selectiva o de rellevància causal entre un element del compost i l’EI. Un dels elements de l’EC compost (gust) es condiciona molt més que els altres (so, llum), impedint total o parcialment el seu condicionament.
8.4.2 El bloqueig En el bloqueig, el condicionament previ d’un dels elements de l’EC composta impedeix el condicionament dels altres elements. Consta de dues fases: 62 Fase 1: s’associa en solitari un element de l’EC compost (EC1) amb l’estímul incondicionat fins a assolir el seu condicionament asimptòtic (màxim).
EC1 - - - > EI  RI EC1  RC1 Fase 2: s’associa l’EC compost complert amb el mateix EI.
EC1/EC2 ---> EI  RI Com a resultat, es manté el condicionament del primer element, mentre que el segon no es condiciona: EC1  RC1 EC2  no RC 63 TEMA 9: ANÀLISI TEÒRICA DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC 9.1. INTRODUCCIÓ Per acabar de comprendre millor el condicionament clàssic, cal entendre els quatre conceptes que es veuran a continuació.
9.2. CONDICIONS DE L’APRENENTATGE Com s’han de presentar els estímuls perquè es pugui donar l’aprenentatge?.
L’enfocament teòric tradicional de Pavlov considerava l’EC era un “substitut” de l’EI, podrem afirmar que la seva teoria era bàsicament mecanicista: pel simple fet de posar dos estímuls (l’EC o En amb l’EI) temporalment junts es produïa un condicionament. Per tant, només eren necessàries dues condicions ambientals per produir l’aprenentatge: - que hi hagués contigüitat temporal entre l’EC i l’EI (durada de l’interval EC-EI) - i que aquesta contigüitat es manifestés un cert nombre de vegades. (quantes vegades l’EC es seguit per l’EI) Limitacions (degut a fenòmens que es van descobrir als anys 60 després de Paulov) a la contigüitat temporal com a condició: Necessària: en el cas de l’aversió condicionada al gust no és necessari que es doni la contigüitat temporal ja que es presenta el gust i en 30 minuts es dóna l’EI.
Suficient: en el del condicionament serial, el bloqueig i el emmascarament es dóna contigüitat temporal però no un condicionament. El procediment simultani seria també un exemple (no hi ha condicionament encara que els dos estímuls es presenten a l’hora).
Hem vist que fenòmens com l’aversió al gust mostren que la contigüitat temporal no és necessària (encara que el fet que no n’hi hagi pot disminuir la intensitat del condicionament) i fenòmens com l’emmascarament o el bloqueig mostren que la contigüitat no és suficient.
Robert A. Rescorla (1968): la presentació no senyalada de l’EI deteriora el condicionament.
Paulov només considerava la presentació de l’EC amb l’EI o només el EC, en Robert tenia en compte també la presentació de l’EI sol. Allò important no és la contigüitat temporal sinó el valor predictiu (informatiu) d’aquest.
64 => p(EI/noEC), això ens informa, en un condicionament clàssic, que l’EI no està associat amb l’EC ja que aquest primer es presenta sol, sense l’EC.
=> Valor predictiu de l’EC.
TEORIA DE LA CONTINGÈNCIA Rescoda proposà el principi de contingència com a alternativa teòrica per tal d’intentar superar les limitacions de l’enfocament teòric tradicional. Segons Rescoda hi haurà aprenentatge quan existeixin unes condicions en les quals l’EC predigui l’aparició de l’EI.
El grau de predicció és la contingència. La contingència és la probabilitat de l’EI amb presència de l’EC contrastada amb l’EI amb la no presència de l’EC. Només hi haurà condicionament si les dues probabilitats difereixen.
La contingència pot ser de tres tipus: 1. Contingència positiva: p(EI/EC) > p’(EI/noEC).
Condicionament excitatori: serà màxim quan la p sigui 1 i la p’ sigui 0. Si la p és 0’7 i la p’ és 0’3, existirà condicionament excitatori però menys que en el primer cas. La força del condicionament excitatori serà més fort quan més allunyades estiguin les probabilitats.
2. Contingència negativa: p (EI/EC) < p’(EI/noEC) Condicionament inhibitori. Sempre que la primera probabilitat sigui menor que la segon, l’EC predirà una absència de resposta i es produirà una inhibició (un alleujament en el cas de la descàrrega ja que per exemple, el so pot indicar l’absència de l’EI).
3. Contingència nul·la (o zero): P(EI/EC) = p’(EI/noEC) Absència de condicionament (impredictibilitat).
65 La contingència es calcula comparant la probabilitat de presentació de l’EI en presència de l’EC (p(EI/EC)) i la probabilitat de presentació de l’EI en absència de l’EC (p’(EI/noEC)). Pot ser que la probabilitat d’una sigui major que l’altra, menor o igual. Si l’EI prediu l’EC, per tant és major la probabilitat que aparegui quan sí hi ha l’EC, hi ha una contingència positiva, un condicionament excitatori. Quan la probabilitat és major que es doni quan no es presenta l’EC parlem d’una contingència negativa, i per tant, un condicionament inhibitori. Si la probabilitat és la mateixa, la contingència serà nul·la i no hi haurà condicionament.
Per saber el valor de la probabilitat d’EI en presència de l’EC ens hem de demanar quin percentatge de vegades que apareix l’EC apareix també l’EI; per saber el valor de la segona probabilitat ens haurem de preguntar quin percentatge de les vegades que no hi ha EC (interval entre assaigs) apareix EI. Quanta més distància hi hagi entre les dues probabilitats major serà el condicionament (tant excitatori com inhibitori, depenent del cas).
Avaluació de la Teoria de la contingència Aportacions: - Punt de partida per a altres teories (èmfasi en que el condicionament depèn de la relació informativa EC-EI i no només de la contigüitat).
- Explica per què la presència no assenyalada de l’EI durant els IEA afecta el nivell de condicionament.
66 Mancances: - No explica alguns fenòmens com el bloqueig (per què la força d’ECB depèn de la força que hagi adquirit ECA i no només de la correlació?) Això ho explica la teoria de Kamin, de que a més de complir-se les condicions de contingència entre EC-EI, l’EI haurà de ser nou i sorprenent).
- No pot explicar per què de vegades s’observa condicionament excitatori quan els estímuls s’han presentat aleatòriament.
67 BLOC 4: APRENENTATGE ASSOCIATIU: CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL TEMA 10. FONAMENTS DEL CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL 10.1. INTRODUCCIÓ AL CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL El condicionament instrumental és el segon tipus d’aprenentatge associatiu. Mentre que en el condicionament clàssic s’aprèn, bàsicament, una associació predictiva entre l’EC i l’EI, en el condicionament instrumental l’associació que s’estableix és entre una conducta o resposta i les seves conseqüències (associació resposta-conseqüències). Així doncs, en el condicionament instrumental és necessari que aparegui una conducta que faci d’instrument per aconseguir que es donin una sèrie de fets consegüents. La resposta determina les conseqüències. Per tant, el condicionament instrumental permet aprendre a controlar l’aparició d’unes determinades conseqüències ambientals.
L’estudi del condicionament instrumental ens permetrà conèixer les particularitats d’aquestes conseqüències i els canvis que provoquen sobre la probabilitat d’aparició de la conducta.
10.2. ANTECEDENTS HISTÒRICS DEL CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL: E. L. Thorndike (1874-1949) i B. F. Skinner (1904-1990).
Thorndike i la llei de l’efecte Thorndike va ser pioner en l’estudi experimental del condicionament instrumental amb animals. Els seus primers estudis tenien com a objectiu demostrar que els animals no utilitzen el raonament per sortir-se de determinades situacions, sinó que simplement aprenen per assaig i error.
Tot i que, inicialment, en els seus treballs va utilitzar pollets que havien de resoldre laberints construïts amb llibres, els experiments més sistemàtic els va dur a terme en les anomenades caixes problema dissenyades per ell mateix. Eren caixes de fusta on situava un gat privat de menjar, i aquest havia d’aprendre quina era la resposta més adequada perquè s’obrís la porta de la caixa i en conseqüència pogués accedir al plat de menjar situat a l’exterior. Thorndike registrava el temps que trigava l’animal a fer la resposta correcta i, a continuació, el tornava a tancar dins de la caixa.
Els resultats van mostrar una disminució gradual de les latències de resposta, i aquest procés gradual d’aprenentatge va se interpretat per Thorndike com un aprenentatge per assaig i error 68 on una de les respostes realitzades dóna lloc, per atzar, a unes conseqüències satisfactòries. A més a més, va inferir que aquestes conseqüències satisfactòries servien per enfortir, gradualment, una hipotètica associació entre l’estímul de l’interior de la caixa i la resposta correcta.
Per tant: - Si una resposta executada en presència d’un estímul va seguida d’un fet satisfactori, l’associació entre l’estímul i la resposta s’enforteix.
- Quan es repeteix la situació la resposta apareix amb més força a causa de les conseqüències que ha tingut.
Skinner i la llei del reforçament Skinner va formular a partir de la llei de l’efecte, la llei del reforçament, amb el propòsit de mesurar i objectivar al màxim tant la resposta instrumental com les conseqüències derivades d’aquesta. Segons aquesta llei, els organismes aprenen a fer determinades conductes en certes situacions perquè aquestes conductes han estat seguides de conseqüències agradables per l’organisme (reforçament). Una conducta que ha estat reforçada, augmentarà la seva probabilitat d’ocurrència en el futur.
Skinner va posar en pràctica la llei del reforçament instaurant el procés de condicionament operant amb la gàbia dissenyada per ell mateix i anomenada caixa d’Skinner. Aquesta gàbia possibilitava que animals com la rata o el colom aprenguessin a executar una conducta nova (pitjar una palanca o picotejar un disc, respectivament) sempre que la conseqüències d’aquesta conducta fos la presentació de menjar.
Els aspectes més destacats de la caixa d’Skinner són: una palanca amb un mecanisme incorporat el qual permetrà que, automàticament, cada cop que és accionada la palanca es dispensi una petita fracció d’aliment que apareixerà dins de la menjadora situada al costat. La caixa d’Skinner també disposa d’un mòdul addicional que fa el registre gràfic i acumulatiu de la freqüència de resposta de l’animal, I de l’administració del menjar al llarg d’una sessió.
Per tant: - S’aprenen a fer determinades conductes en certes situacions perquè han estat seguides de conseqüències agradables (reforçament).
- Una conducta que ha estat reforçada, augmentarà la seva probabilitat d’ocurrència.
69 No especifica què tenen en comú els reforçadors: - Un reforçador és allò que presentat contingentment a una resposta fa que augmenti la seva probabilitat d’ocurrència.
No podem saber a priori si un estímul podrà ser utilitzat per reforçar conductes.
10.3. EL PROCEDIMENT DE CONDICIONAMENT OPERANT I LA GÀBIA DE SKINNER.
La caixa d’Skinner està composada per: - Manipulandum: la tecla o palanca que s’acciona.
- Dispensador: “pellet” (mejar-boletes).
- Menjadora.
- Registre acumulatiu: aparell fora de la gàbia que representa gràficament la taxa de respostes per minut.
Les respostes es van acumulant. Podem llegir el pendent. Si la taxa de resposta és alta, la pendent serà pronunciada (i viceversa).
Cap resposta durant aquest periode Un procediment típic de condicionament operant amb una rata consta dels passos següents: Privació: l’animal ha d’haver estat privat de menjar fins que es trobi al 80% del seu pes habitual.
Adaptació a la gàbia: se situa l’animal dins de la gàbia d’Skinner per tal d’habituar les respostes d’orientació, i establir una línia base operant abans de començar el condicionament.
Entrenament al dispensador de menjar: en aquesta fase, l’animal aprèn una associació clàssica entre el so (EC) que emet entre el mecanisme dispensador del menjar, i la presència de l’aliment (EI) dins de la menjadora.
Moldejament per reforçament diferencial de les aproximacions successives: és el que s’ha d’aplicar quan volem instaurar un reforçament. Des de conductes inicials (que l’animal sí que fa), anem reforçant-se fins obtenir la conducta final desitjada.
70 Fem aproximacions successives (experiment rata): a. Primer apropar-se al menjador.
b. Ficar el morro.
c. Tocar la palanca amb les potes.
d. Apretar la palanca amb prou força.
Un cop observem taxa de resposta alta en la primera (apropar-se al menjador), passem a la segona conducta (ficar el morro). És a dir, anem realitzant aproximacions successives.
Instauració de noves conductes per reforçament diferencial de les aproximacions successives - Definició de la conducta meta.
- Desglossament de la conducta meta (aproximacions successives).
- Reforçament de cada aproximació fins arribar a la conducta meta.
Conducta  Reforçador (presència de menjar) (aproximacions successives) 10.4. ANÀLISI DELS ELEMENTS DEL CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL 10.4.1. La resposta instrumental: R o RC Podem condicionar instrumentalment molts tipus de conceptes: respostes condicionades, cognicions (imaginació), respostes fisiològiques,etc.
Hem de destacar: - Pot ser qualsevol resposta que es trobi en el repertori habitual de l’organisme.
- Hi ha limitacions en funció de l’estímul reforçador que utilitzem.
- Quan menys esforç requereixi més ràpidament s’assolirà.
10.4.2. Les conseqüències de la resposta: reforçament i càstig Reforçament: dóna lloc a un increment en la probabilitat d'aparició d’una conducta.
Els estímuls que segueixen a una resposta operant, que l’efecte que tinguin sigui reforçar (enfortir) la resposta. Existeix, llavors, l’estímul reforçador: qualsevol esdeveniment que que succeeixi després de realitzar la conducta i que provoqui un augment de la seva probabilitat d’aparició.
71 Qualsevol estímul no és un estímul reforçador, serà reforçador quan el presentem i la conducta posterior augmenti de freqüència.
Càstig: dóna lloc a una disminució en la probabilitat d'aparició d’una conducta. En aquest cas, la presentació dels estímuls que segueixen una resposta operant produeixen un efecte contrari al reforçament, és a dir, disminueixen la freqüència de la resposta. Per tant, la conducta es fa menys probable.
10.4.3. Tipus de reforçadors - Estímuls incondicionats/primaris/innats: Existeixen estímuls que, sense necessitat de cap aprenentatge previ, actuen com a reforçadors. Per tant, actuen de manera innata.
Exemples: Aliment, aigua, temperatura ambiental adeqüada, etc.
- Estímuls condicionats/secundaris/apresos: Han estat consistenment associats a un reforçador primari. Aquest tipus d’estímuls provenen d’un aprenentatge previ, és a dir, han adquirit la propietat reforçadora a partir d’un condicionament clàssic.
Exemple: so que precedeix l’aliment.
- Estímuls generalitzats: són estímuls reforçadors apresos però, a diferencia dels secundaris, no han estat a un estímul reforçador primari sinó a més d’un. Han estat consistenment associats a diversos reforçadors primaris o condicionats. S’han convertit en reforçadors per condicionament clàssic. Exemple: diners, etc.
Algunes aplicacions del condicionament clàssic - Clínica: modificació de conducta.
- Escola: aprenentatge programat.
- Esport: arribar a una meta reforçant petites aproximacions.
- Treball: Primes de productivitat - Entrenament d’animals per ajuda a persones amb minusvalies (gossos-guia), a bombers (rescat de persones), policia (drogues), etc .
- Moldejament de conductes senzilles (minusvàlids, nens, etc..).
- Autocontrol (establir objectiu, registrar comportament, reforçar comportament desitjat, finalment reduir incentius i reforçament intern).
72 10.5. Procediments bàsics de condicionament instrumental Els quatre procediments bàsics de condicionament instrumental es classifiquen en funció del tipus d’estímul que es manipuli (apetitiu o aversiu) i del fet que aquest tipus d’estímul es presenti o es retiri com a conseqüència de la resposta realitzada (contingència positiva o contingència negativa).
E.
APETITIU (conductes E. AVERSIU (conductes de d’apropament) PRESENTACIÓ (contingència Reforçament positiu (augment Càstig positiu (disminució de positiva) RETIRADA/NO rebuig) de la conducta operant) la conducta operant) PRESENTACIÓ Entrenament per omissió/Càstig Reforçament negatiu: Fugida (contingència negativa) negatiu (disminució de la o Evitació (augment de la conducta operant) conducta operant) Recordar: Un estímul pot ser aversiu o apetitiu i es pot presentar o no però, un no-E apetitiu no vol dir un E aversiu, i un no-E aversiu no és un E apetitiu.
Exercici - Caminar mirant a terra (conducta operant o instrumental) i trobar un bitllet de 50 € (conseqüència).
Contingència positiva => Reforçament positiu.
- Agafar un camí alternatiu (conducta operant o instrumental) quan sentim la ràdio que més endavant ens trobarem un embús (el no embús és la conseqüència).
Contingència negativa => Reforçament negatiu => Evitació.
- Fer tard (conducta operant) a una cita i trobar-nos que l’altra persona ha marxat (conseqüència).
Contingència negativa => càstig positiu.
- Treure un tema de conversa (conducta operant) i rebre crítiques (conseqüències).
Contingència positiva => Càstig positiu.
- Administrar-se un heroïnòman una dosi per deixar de patir la síndrome d’abstinència.
Contingència negativa => càstig negatiu => Fugida.
73 TEMA 11. EL REFORÇAMENT POSITIU I: PROCEDIMENTS I VARIABLES 11.1. PROCEDIMENTS I MESURES DE LA RESPOSTA EN EL REFORÇAMENT POSITIU 11.1.1 Procediments d’assaigs discrets Aquest procediment es caracteritza perquè únicament permet una resposta instrumental a cada assaig. Thorndike va ser l’autor pioner en utilitzar aquest procediment i actualment s’aplica en determinats aparells com ara els següents: Corredor recte: format per un únic passadís amb una caixa de sortida en un extrem, i una caixa d’arribada a l’extrem oposat. Un assaig s’inicia col·locant ‘animal dins de la caixa de sortida i acaba quan entra dins de la caixa d’arribada, on, normalment, es troba amb el reforçador.
Laberints en forma de Y i T: estan formats per un corredor central que es bifurca en dos braços. Un assaig s’inicia col·locant l’animal dins de la caixa de sortida i acaba quan entra dins de la caixa d’arribada d’un dels braços del laberint. L’animal realitza un assaig correcte quan gira cap al braç que conté el reforçador.
Procediments assaig per assaig (assaigs discrets): - Sessió d’aprenentatge dividida en assaigs.
- 1 resposta per assaig.
- Durada màxima de l’assaig predeterminada.
- Interval entre assaigs, sovint fora de l’aparell experimental.
Mesures de la resposta: 1. Latència de resposta: temps transcorregut des que es posa l’animal a la caixa de sortida fins que inicia el recorregut.
2. Temps de carrera.
3. Velocitat de carrera.
4. Percentatge d’assaigs amb resposta correcta (només en els laberints en forma de Y i T).
74 11.1.2 Procediment d’operant lliure Procediment dissenyat per Skinner (fa servir la caixa d’Skinner) i es caracteritza perquè permet l’execució lliure i repetida de la resposta operant. Les mesures més usuals de la gàbia d’Skinner són: 1. Taxa de resposta: nombre de vegades que l’animal pitja la palanca per fracció de temps.
2. Latència de resposta: des de que comença la sessió fins que emet la primera resposta.
3. Topografia de la resposta operant: forma en què l’animal pitja la palanca.
4. Intensitat de la resposta: força que aplica l’animal en accionar la palanca.
Procediments: - Sessió d’aprenentatge NO dividida en assaigs.
- La resposta operant es pot fer en qualsevol moment de la sessió.
11.2. VARIABLES QUE AFECTEN AL REFORÇAMENT POSITIU 11.2.2. Variables relatives a l'estímul reforçador Magnitud: fa referència a la quantitat (a major quantitat de reforçador, millor execució) i a la qualitat de l’estímul reforçador. Experiment de Hurt: rates amb diferents quantitats i tipus de reforçadors. Les rates corren més ràpid per aconseguir reforçadors majors i més gustosos.
Canvis en la magnitud: l’eficàcia d’una determinada magnitud de reforçament, presentada darrere d’una determinada conducta, està en funció de les experiències prèvies amb altres magnituds de reforçament diferents. Aquestes experiències prèvies determinaran que l’efecte de contrast (descrit per Crespi l’any 1942) entre la quantitat de reforçament anterior i la quantitat actual sigui positiu (donarà lloc a un augment del rendiment) o negatiu (amb disminució de rendiment). Perquè hi hagi un contrast positiu, la magnitud de reforçament actual ha de ser més gran que l’anterior. En el cas contrari, es produirà un contrast negatiu. Els efectes de contrast són temporals.
75 11.2.3. Variables relatives a l’associació resposta-reforçador Contigüitat temporal - Temps entre l’emissió de la resposta i l’obtenció del reforçador (demora de reforçador). En principi s’estableix una relació negativa entre demora i nivell d’aprenentatge. L’aprenentatge és major si la demora és curta: és més fàcil saber quina és la R reforçada.
- La introducció d’un temps de demora en la presentació de l’ER perjudica de forma clara l’execució de la R, específicament quan: o La magnitud de reforçament és petita; o El cost de la resposta és alt; o No existeixen estímuls reforçadors secundaris entre la R i el reforçador.
- El paper de les respostes competitives (aquelles que apareixen entre la resposta operant, la que té relació de contingència amb l’aparició del menjar, i l’estímul reforçador). Aquestes dificulten establir l’associació entre la resposta-reforçador. És possible que l’última resposta competitiva es vegi reforçada i augmenti de freqüència.
- Les conductes supersticioses (derivades del explicat en el punt anterior de les respostes competitives): experiment de superstició (Skinner) reforçament accidental o adventici; creences il·lusòries.
- L’autocontrol: aprendre a esperar i preferir la conseqüència demorada sobre la immediata.
76 En l’exemple del ludòpata, el que importa realment per a que la persona segueixi fent una determinada conducta (gastar-se diners en la màquina escurabutxaques) és la immediatesa de les conseqüències.
Contingència resposta operant – estímul reforçador És la relació de control entre l’emissió de resposta i el reforçador. [p(ER/R) vs. P’(ER/no R)] - Si la primera probabilitat és més probable que la segona  Reforçament positiu - Si la segona probabilitat és menys probable que la segona Reforçament diferencial d’altres conductes (RDO) (Tema 16, càstig negatiu) - Si les probabilitats són iguals absència de condicionament (manca de control).
Quan, per exemple, a un nen li regalem sempre alguna cosa quan fa o no una conducta inapropiada o CREENCES IL.LUSÒRIES o CONDUCTES SUPERSTICIOSES La percepció errònia de contingència resposta-reforçador genera un tipus de conducta d’acord amb la seva percepció. Skinner (1948) observà aquest fenomen en un estudi fet amb coloms i li donà el nom de “conducta supersticiosa”.
Skinner (1948) presentà aliment a 8 coloms cada 15 segons: no contingència R-ER.
El 75% dels subjectes presenten conductes estranyes (conducta supersticiosa).
Els coloms es comporten com si aquestes conductes controlessin l’administració del reforçador.
- Condicions d’aparició: Interval curt entre presentacions d’aliment.
- Les conductes que apareixen estan relacionades amb l’aliment (sistemes de conducta).
- Alta probabilitat de “contingència” entre alguna d’aquestes conductes i aliment.
Exercici Quatre fàbriques de joguines han contractat temporalment uns grups d'operaris (Grups 1 a 4) per tal de col·locar el material ja fabricat dins de contenidors. La taula següent especifica el sou que ha rebut cada grup de treballadors en les dues campanyes de Nadal en què han participat: 77 1. En la segona campanya de Nadal els temps que aquests grups de treballadors han trigat a omplir cada contenidor han estat els següents: 180, 210, 240 i 270 minuts. Indica en la darrera columna de la taula (Rendiment Final) a quin grup de treballadors correspon cadascun d'aquests valors.
1. 180 (millor rendiment): grup 4 2. 210: grup 3 3. 240: grup 1 4. 270: grup 2 2. Quin o quins grups calen per posar de manifest la relació existent entre la magnitud del reforçament i el rendiment? El 1 i el 3.
3. Quin o quins grups calen per posar de manifest el fenomen de Contrast Positiu? El grup 4 (com a grup experimental) amb el 3 (grup control).
4. Quin o quins grups calen per posar de manifest el fenomen de Contrast Negatiu? El 2 respecte de l’1.
78 TEMA 12: REFORÇAMENT POSITIU II: PROGRAMES DE PRESENTACIÓ DEL REFORÇAMENT 12.1. EL REFORÇAMENT INTERMITENT Reforçament continu (RFC) És allò que s’utilitza quan s’ha d’ensenyar una nova conducta (procés de moldejament): - La R és seguida per l’ER cada vegada que s’emet - Adquisició de noves conductes - Baixa resistència a l’extinció - Taxa de resposta moderada i relativament constant, amb pauses breus i impredictibles.
Reforçament intermitent o parcial Un exemple és el cas de les màquines escurabutxaques, no sempre obtinc el “premi”, només a vegades. Aquest reforçament té les següents característiques: - La R sols és seguida per l’ER en algunes ocasions - Manteniment de les conductes ja apreses - Alta resistència a l’extinció.
Aquest tipus de reforçament funciona de manera que no totes les emissions de la conducta queden reforçades.
El programa de reforçament: regla que especifica en quines ocasions es reforçarà la resposta en una situació de reforçament intermitent.
12.2. PROGRAMES SIMPLES DE REFORÇAMENT INTERMITENT 12.2.1. Programas de raó: fixos i variables Els programes simples de raó són aquells en que a major raó, major taxa de respostes. El reforçament depèn del nombre de respostes: 79 Programes de raó fixa (RF): El nombre de respostes perquè es presenti l’ER és sempre el mateix (per exemple: RF 5  cal apretar la palanca 5 vegades per obtenir l’estímul reforçador). Hi ha una taxa de resposta alta i sostinguda. A major raó, pausa postreforçament més llarga.
Programa de raó variable (RV): El nombre de respostes perquè es presenti l’ER és variable i impredictible. El valor del programa de raó variable (per exemple RV5) indica el nombre mitjà de respostes al llarg de la sessió. No hi ha pauses postreforçament.
Per exemple, la persona que juga a les màquines, la persona no sap quan surt el premi; qui programa la màquina diu que cada 50 vegades de tirar monedes s’ha de donar un premi. El subjecte respondrà de manera compulsiva i sense pauses si el premi surt abans de les 50 monedes que s’han de fer servir per arribar al premi.
12.2.2. Programes d'interval: fixos i variables En els programes d’interval després d’un període mínim de temps des de l’anterior R reforçada. Si el subjecte respon en el període de temps que hem determinat (l’interval), no se li presenta l’estímul; si el subjecte respon per primera vegada després de l’interval, rebrà l’estímul reforçador.
Provoca una taxa de respostes moderada.
Programa d’interval fix (IF): El període de tremps és sempre el mateix (per exemple IF 3 min). Quan passin tres minuts i el subjecte faci la resposta operant, se li presenta el reforçament; si es fa la resposta operant en l’interval, no es presentarà l’estímul reforçador.
Llarga pausa postreforçament i taxa de resposta progressivament accelerada a mesura que s’apropa la fi de l’interval (“festó” de l’interval fix).
Programa d’interval variable (IV): El període de temps és variable i imprevisible. El valor del programa (per exemple IV 3 min) indica el temps mitjà que ha de passar. Potser hi ha un interval de 30 segons, un altre de 4 80 minuts, etc. però, en mitjana, és 3.
Taxa de resposta moderada i sense pauses postreforçament (molt constant i estable).
- Programes de reforçament de taxes de resposta: en aquests programes s’exigeix una determinada taxa de resposta per obtenir el reforç. El reforç es pot rebre per emetre taxes elevades de conducta –reforçament diferencial de taxes altes (RDA)- o per emetre taxes baixes de conducta –reforçament diferencial de taxes baixes (RDB).
12.3. L’EXTINCIÓ DE LA RESPOSTA REFORÇADA POSITIVAMENT El procediment d’extinció consisteix a suspendre el reforçament després d’una resposta, de manera que el subjecte no pot obtenir recompensa, sigui quina sigui la seva conducta. Així, en aquest cas, la probabilitat que es presenti el reforçador darrere de la resposta és igual a 0.
L’extinció és diferent a l’omissió (càstig negatiu).
El resultat que produeix l’extinció és una disminució progressiva de la freqüència de la resposta. Després d’un període de descans es pot produir una recuperació espontània de la resposta, de forma similar a com s’observa a l’habituació de la resposta reflexa i a l’extinció del condicionament clàssic.
Experiment de Rescorla amb rates: el que va realitzar en el seu experiment fou introduir un període de descans posterior a l’extinció (R-No descans) que va produir una recuperació substancial en la resposta, il·lustrant el fenomen de la recuperació espontània.
Efectes de l’extinció a nivell conductual: - Efecte paradoxal de l’extinció: La corba de l’extinció no descriu una disminució progressiva i homogènia de la resposta instrumental, sinó que en els primers assaigs es produeix un major nombre de respostes, que, a més a més, són més intenses. Exemple del nen i les rebequeries. Per tant, a l’iniciar-se l’extinció augmenta la taxa (i la intensitat) de la resposta.
- Més períodes de no-resposta: a mesura que avança l’extinció augmenta el temps entre respostes (disminueix la taxa de resposta) i apareixen pauses (periodes de no resposta) cada vegada més prolongades.
- Augmenta la variabilitat de la topografia de la resposta 81 efectes de l’extinció a nivell emocional: - L’extinció pot induir frustració i reaccions agressives degut a l’omissió d’un reforçament esperat. Experiment amb coloms d’Azrim (1956): En primer lloc es reforça a un colom per picotejar una tecla de resposta, mentre que l’altre animal es troba subjecte a una cantonada de la cambra experimental. L’ocell que picoteja la tecla ignora pràcticament l’altre mentre se li proporcionen reforçadors però, quan s’introdueix l’extinció i s’acaba el reforçament, l’ocell prèviament reforçat és probable que ataqui al seu innocent company. Es dóna una agressió semblant si es situa un model de drap en lloc d’un animal real en la gàbia d’Skinner.
12.3.1. Variables relatives a l’estímul reforçador Procediment del reforçament previ: - Efecte del reforçament parcial en l’extinció: les respostes que han estat sotmeses a un programa de reforçament intermitent presenten, posteriorment, més resistència a l’extinció que les respostes que han estat sotmeses a un reforçament continu.
Els programes de reforçament variable generen més resistència a l’extinció.
Excepcions d’aquest procediment. En general, un major nombre de reforçaments i uns reforçaments de major magnitud provoquen més resistència a l’extinció. No obstant, la relació entre aquestes variables pot dependre d’altres factors, com el programa de reforçament: - Efecte de la magnitud del reforçament en l’extinció: Així, en el reforçament continu una quantitat de recompensa elevada disminueix la resistència a l’extinció.
- Efecte del sobreentrenament en l’extinció: un major nombre d’episodis de reforçament amb una magnitud de reforçament alta disminueix també la resistència a l’extinció.
82 EXTINCIÓ I CÀSTIG NEGATIU Per poder fer una extinció abans s’ha d’haber fet un condicionament: R  No presentació Estímul reforçador En el càstig negatiu no hi ha cap condicionament previ: R  Retirada o no presentació E apetitiu 12.3.2. Variables relatives al procediment - Si el procediment d’extinció es dóna en un context diferent al del condicionament instrumental, la resposta es recuperarà quan s’exposi al subjecte de nou al context on ha rebut el reforçament positiu. Aquest fenomen s’anomena efecte de renovació de la resposta prèviament extingida.
- A major IEA (en els procediments d’assaigs discrets), major resistència a l’extinció.
- La pràctica massiva (tant en la fase d’aprenentatge com durant l’extinció) afavoreix l’extinció; en canvi, la pràctica distribuïda la dificulta.
83 TEMA 13. EL REFORÇAMENT POSITIU III: ANÀLISI TEÒRICA 13.2. ELS REFORÇADORS CONSIDERATS COM A CONDUCTES Aquest punt de vista considera que el que pot actuar com a reforçador no és l’accés a un determinat estímul, sinó la possibilitat de fer determinades conductes. Dins d’aquesta perspectiva, podem considerar que hi ha quatre aproximacions que donen explicacions progressivament més complexes, però tampoc no arriben a oferir una explicació amb una validesa universal.
13.2.1. La teoria de la resposta consumatòria (Sheffield, 1948).
El que actua com a reforçador és la possibilitat de dur a terme les respostes consumatòries (respostes que culminen una seqüència instintiva de conductes). És a dir, el reforçador no seria el menjar sinó la conducta de menjar.
- Les sensacions produïdes per determinades respostes que acompanyen l’obtenció de l’estímul (p.ex. mastegar, llepar, empassar) són reforçants (malgrat que el que es consumeix no redueixi cap impuls).
- La reducció de l’impuls que segueix a aquestes conductes no determinen el manteniment de la resposta instrumental.
Aquesta explicació és útil en situació de laboratori però no és aplicable a moltes situacions reals. Explica per què 4 porcions d’aliment de 75 mg són un reforçador més poderós que una sola de 300 mg (permet realitzar 4 respostes en comptes de 1).
13.2.2. El principi de Premack o principi de la probabilitat diferencial(1965).
Premarck i el reforçament: - No és necessari que les conductes reforçadores siguin instintives (consumatòries).
- Observa que les conductes instrumentals solen ser respostes poc freqüents, en canvi les que tenen a veure amb el reforçador són activitats que es fan més freqüentment.
- Proposa que aquesta diferència de probabilitats és crucial pel reforçament: Principi de probabilitat diferencial.
84 Principi de probabilitat diferencial: Considera que les conductes reforçants no són un determinat tipus de conducta.
- Les conductes que, en situació natural, tenen més probabilitat de realitzar-se, poden ser reforçadores d’altres amb una probabilitat més baixa.
- Las conductes d’alta probabilitat actuaran com a reforçadores de les conductes menys probables quan només es puguin realitzar després de que s’hagin executat les conductes amb una probabilitat d’aparició més baixa.
R instrumental (conducta de baixa probabilitat)  Reforçador (possibilitat de fer una nova conducta d’alta probabilitat.
A major diferència de probabilitat major poder reforçador de la conducta.
Si, per exemple, un nen prefereix jugar a pilota abans que fer trencaclosques i el fem fer trencaclosques abans de jugar a pilota, la conducta de jugar a pilota (més probable) reforçarà la conducta de fer trencaclosques (menys probable).
Premarck i el càstig: Una activitat poc valorada succeeix de manera contingent a l’execució d’una conducta molt valorada.
13.2.3. La hipòtesi de la privació de resposta (Timberlake i Allison, 1974) Aquesta hipòtesi afina una mica més la teoria de Premarck, ja que aquests dos autors estan d’acord en moltes de les idees de Premarck.
85 Afirmen que el que converteix una conducta en reforçant no és la seva alta probabilitat, sinó el fet que es trobi privada.
És a dir, en l’exemple del nen que prefereix jugar a la pilota, quan el nen reforça la conducta de realitzar trencaclosques es produeix aquest efecte degut que la conducta de jugar a pilota es troba privada.
D’acord amb aquesta hipòtesi, la conducta de fer trencaclosques també pot arribar a ser reforçant ja que s’acaba realitzant la conducta amb major probabilitat per tal d’aconseguir altres conductes.
Principi de Premack (Premack) i Privació de resposta (Timberlake i Allison): 86 TEMA 14. REFORÇAMENT NEGATIU I (FUGIDA I EVITACIÓ): PROCEDIMENTS I VARIABLES 14.1. REFORÇAMENT NEGATIU - Reforçament: increment de resposta.
- Negatiu: contingència negativa entre resposta i conseqüències.
Ref - : p(Eav/R) < p’(Eav/nR) Procediment de condicionament instrumental en el qual la resposta augmenta com a conseqüència de: Fugida La resposta es realitza en presència de l’estímul aversiu; la retirada d’un estímul aversiu (ER-).
A la fugida, l’organisme rep l’estímul aversiu i, després, si fa la resposta de fugida correcta, aconsegueix que l’estímul deixi d’estar present (interromp l’Estímul aversiu).
Exemple: entrar a un edifici quan comença a ploure.
A la fugida s’apren una relació: Una relació R-conseqüència: entre la resposta i la desaparició de l’estímul aversiu. La resposta elimina o acaba amb la presentació de l’estímul aversiu. Hi ha contacte amb l’Eav.
Evitació La resposta es realitza abans de que es presenti l´estímul aversiu; la no presentació d’un estímul aversiu (ER-).
A l’evitació, l’organisme no arriba a estar en contacte amb l’estímul aversiu, si fa la resposta d’evitació en el moment adequat (impedeix l’aparició de l’estímul aversiu).
Exemple: no sortir al carrer si sembla que ha de ploure A l’evitació s’aprenen dues relacions: - Una relació E-E: un E avisa de la futura aparició d’un E aversiu.
- Una relación R-conseqüència: entre la R i la no aparició de l’E aversiu.
L’evitació és un aprenentatge més complicat que la fugida. La resposta impedeix la presentació de l’estímul aversiu. No hi ha contacte amb l’Eav.
87 14.2. PROCEDIMENT DE LA RESPOSTA DE FUGIDA Esquema: E av. - -> Augmenta la probabilitat de resposta de fugida  Retirada E av.
(A mesura que passen presentacions de l’estímul av. la latència d ela resposta de fugida va disminuint).
La resposta de fugida s’aprén molt ràpidament pel seu alt valor de supervivència.
En situacions de laboratori, les respostes intrumentals de fugida són de dos tipus: - Respostes locomotores: o Desplaçar-se, saltar a una plataforma o Corredor recte, laberints o Caixa de dos compartiments: compartiment de perill i compartiment de seguretat.
És un aprenentatge assaig per assaig: L’assaig comença al presentar l’Eav i finalitza en completar la resposta (si no hi ha R, quan acaba l’E aversiu).
o Roda d’activitat - Respostes manipulatives o Caixa de Skinner: la resposta de prémer la palanca amb l’estímul aversiu tindria com a conseqüència la finalització de prémer la palanca.
Estímuls aversius: - Descàrrega elèctrica d’intensitat moderada.
- Immersió en aigua freda.
- Visió d’un depredador específic de l’espècie. Amb això busquem més valor ecològic en l’experiment.
En humans: - Estimulació sensorial intensa o emocionalment desagradable (international affective pictures system).
- Exposició CO2: provoca sensació molesta ja que es té la sensació de manca d’oxigen.
Respostes de fugida: - Al laboratori: respostes no apreses en molts casos, però no sempre (bar press).
88 - En altres situacions: a vegades hem de trobar la resposta adequada: Migranya: Fàrmac, lloc amb poca estimulació, aplicació de fred, o varies combinades.
Veí molest: baixar caminant l’escala si ell espera l’ascensor, dir que arribem tard si el comença a parlar, etc.
14.3. PROCEDIMENTS DE LA RESPOSTA D’EVITACIÓ DISCRIMINADA Procediments d’evitació: Evitació discriminada (o senyalada): Un estímul o senyal d’avís (o d’alarma) indica el moment en què cal emetre la resposta (procediment amb assaigs discrets). L’estímul d’avís NO provoca la resposta d’evitació, ja que és una resposta lliure voluntària, sinó que indica que és un moment apropiat per fer-la. Aquest estímul és un exemple d’estímul discriminatiu. Cal respondre en presència dels estímuls d’avís.
- Estímuls prèvia a la migraya: Visíó de punts negres “mosques”, llums, molèsties d’estimulació que en circumstàncies normals no molesten, nàusees.
- Estímuls previs al veí: porta de casa seva que s’obre.
L’estímul discriminatiu (ED): indica que, si en la seva presència s’emet la resposta instrumental, s’obtindrà el reforçament. Per exemple: el to del mòbil.
Esquema: E d’avís  Augment de la probabilitat de la resposta d’evitació  No presentació de l’E av.
89 Aquest tipus de conductes són difícils d’aprendre (entre 40 i 80 assaigs). Alguns subjectes no arriben a aprendre la conducta (20%).
-Si el subjecte fa la resposta d’evitació quan encara és present l’estímul aversiu, això és una fugida de la resposta.
Primer aprenem a fugir i després a evitar.
- Quan fa la resposta abans de l’estímul aversiu el que passarà és que no es presentarà l’estímul. Llavors, ja sí que seria una autèntica resposta d’evitació. A aquest tipus d’aprenentatge també se’l pot anomenar, llavors, com aprenentatge de fugida-evitació.
Evitació no discriminada i d’operant lliure: No hi ha estímul d’avís, sinó que la resposta es pot emetre en qualsevol moment (procediment d’entrenament continu).
Esquema: Aquest aprenentatge es realitza en una gàbia d’Skinner i es basa en dos tipus d’intervals: - Interval D-D: és l’interval entre descàrregues en absència de resposta; - Interval R-D: és l’interval entre la resposta d’evitació i la propera descàrrega programada. Aquest és el temps de seguretat.
Situacions experimentals d’evitació discriminada: - Respostes locomotrius: o Evitació de vaivé (evitació shuttle). La resposta és anar d’un costat a un altre de la gàbia (enlloc dels dos compartiments, el de seguretat i perill).
o Roda d’activitat.
o Evitació de salt. L’animal ha de saltar en una altra plataforma lleugerament més alta i si salta a la plataforma no es presenta la descàrrega.
90 o Evitació d’un sentit: caixa de dos compartiments; el posem en el de perill, es presenta l’estímul d’avís i es presenta la descàrrega. Si quan se li presenta la descàrrega, abans ja marxa cap a la caixa de seguretat, ha après resposta d’evitació.
- Respostes manipulatives: o Evitació de manipulandum.
14.4. CONTROLABILITAT I INTERFERÉNCIA DE L’APRENENTATGE: INDEFENSIÓ APRESA Sempre hi ha una contingència entre la conducta que fem i la conseqüència que té associada.
Què passa quan un subjecte experimenta manca de control? És a dir, unes conseqüències que no depenen de la resposta operant (contingència entre conducta i conseqüències inexistent)?.
Incontrolabilitat o manca de control: dificulta l’adquisició de nous aprenentatges instrumentals. Aquest efecte s’anomena l’efecte d’indefensió apresa i fou descobert per Seligman, (1967): en gossos, l’exposició a descàrregues elèctriques inescapables i inevitables dificulta l’adquisició posterior d’un aprenentatge de fugida-evitació de vaivé (Domjan, pp. 152) La indefensió apresa: Selligman FASE I (exposició) GRUP E E av controlable GRUP Y (acoblat) E av incontrolable GRUP C Sense E av FASE II (condicionament) Aprenentatge evitació Aprenentatge evitació Aprenentatge evitació RESULTAT aprenentatge Aprenentatge ràpid Aprenentatge lent Aprenentatge ràpid Segons Seligman, la indefensió apresa constituiria una síndrome que inclouria dèficits a nivell: - Cognitius: creure que la seva conducta no pot controlar els esdeveniments.
- Motivacionals: disminueix per la falta de control.
- Emocionals: ansietat, por, depressió.
Seligman va proposar la hipòtesi d’indefensió apresa: quan un subjecte experimenta una situació de manca de contingència entre conducta i conseqüència adquirim una cognició (una expectativa) de manca de control. Aquesta cognició seria la que explicaria que posteriorment es donés la dificultat de l’aprenentatge instrumental.
Si una persona experimenta situacions de control no es desenvoluparà la indefensió apresa.
91 TEMA 15. EL REFORÇAMENT NEGATIU II (FUGIDA I EVITACIÓ): ANÀLISI TEÒRICA 15.1. INTRODUCCIÓ Les teories cerquen adquirir una major comprensió de les causes que motiven o mantenen un comportament. En el condicionament instrumental, sabem que si una conducta es manté o incrementa és perquè la conseqüència que genera és un reforçador.
La qüestió central que ha guiat les principals teories sobre l'aprenentatge d’evitació ha estat conèixer quines són les conseqüències que segueixen a la conducta d’evitació que proporcionen algun tipus de reforçament instrumental responsable de l’augment d’aquesta conducta. És a dir, esbrinar quin a és la font de reforçament o allò que motiva l’individu a fer la conducta d'evitació. D'altra banda, aquesta qüestió queda sense interès quan es tracta de valorar l'aprenentatge de fugida. Aquest tema se centrarà en l’anàlisi teòrica de l'evitació discriminada i en el seu procediment d'extinció.
1. En l’evitació discriminada, quines són les conseqüències que reforcen la conducta d’evitació? “Com s’aprèn” finalització E avís.
2. Quan s’ha adquirit la conducta d’evitació discriminada, l’estímul aversiu ja no es presenta: perquè no s’extingeix llavors la resposta d’evitació? Exemples d’intervenció - Conductes d’evitació en els trastorns fòbics.
- Trastorn obsessiu-compulsiu (TOC).
15.2. TEORIES DE L’EVITACIÓ Les dues teories que venen a continuació són necessàries per entendre les característiques de l'extinció i les estratègies que s’han elaborat per facilitar-la (tècniques d’inundació). Tots aquests aspectes són molt importants per la seva aplicabilitat a situacions clíniques (conductes d'evitació fòbica).
15.2.1 Teoria bifactorial o teoria dels dos processos: Mowrer (1947) En l’aprenentatge, un factor que intervé és un condicionament clàssic: Estímul avís associat amb EI aversiu  procés condicionament clàssic. Predirà la presentació de la descàrrega  provocarà resposta condicionada (R+) de por, seguidament, evitar sensació de por.
92 Per entendre l’evitació s’han de tenir en compte dos factors: Condicionament clàssic: l’estímul d’avís (so) s’associa a la presentació de l’estímul aversiu (EI: xoc elèctric) de manera que esdevindria un EC+ que provocaria un RC+ de por.
Evitar estímuls d’avís, no por.
Condicionament instrumental: la por proporcionaria la motivació per a la resposta d’evitació, ja que aquesta seria reforçada negativament per la finalització “de l’estímul avís” (EC) i la no-presentació de l’EI (xoc). Quan el so desapareix, desapareix també la por condicionada. La desaparició de la por condicionada és el reforçador que manté la conducta d’evitació, essent considerada la no-presentació de l’EI com un fenomen secundari. Segons això, allò que reforça l’execució de la resposta és la retirada d’un EC+ aversiu.
Per tant: - La interrupció de l’E d’avís i la consegüent reducció de la por és el reforçador de la conducta d'evitació. La no presentació de l’E aversiu no és la conseqüència que actua com a reforçador.
- La resposta d’evitació és motivada per la por (RC).
SUPORT EXPERIMENTAL: BROWN I JACOBS (1949) (Domjan pp. 284-288) El que prediu la teoria bifactorial és un cicle indefinit de fases alternades d’extinció i de recondicionament de la por i de la resposta d’evitació.
S’haurien d’observar cicles d’extinció i recondicionament de la por i, conseqüentment, de la conducta d’evitació. Aquests cicles no sempre s’han pogut confirmar empíricament.Contràriament, en moltes ocasions, s’ha pogut observar que, encara que l’estímul aversiu ja no es presenti, la resposta d’evitació es pot mantenir de manera indefinida.
A més, en alguns casos quan la conducta d’evitació es troba ben establerta, la por a l’estímul d’avís es pot reduir, però no obstant es manté la resposta d’evitació. En situacions on s’observa un alt nivell de resposta d’evitació, els subjectes poden no patir por (l’Eavís no provoca supressió condicionada).
93 CONCLUSIÓ: La teoria bifactorial explica de forma satisfactòria com s’adquireixen les respostes d’evitació discriminada, però no com es mantenen les respostes d’evitació discriminades una vegada apresses.
15.2.2 La teoria del senyal de seguretat (Weisman i Litner, 1972) La resposta d’evitació també podria ser reforçada positivament per la presentació de senyals de seguretat (EC- que indica l’absència de l’EI aversiu), els quals provocarien respostes condicionades inhibitòries d’aullejament, seguretat i relaxació.
Una demora llarga entre la R i la interrupció de l’E d’avís disminueix l'aprenentatge, però aquest deteriorament s’elimina si durant d'interval entre la R i la conseqüència s'introdueix un E que indica “no descàrrega”.
Aquest E que indica “no-descàrrega” es un senyal de seguretat (en realitat un EC- de la descàrrega) L’aparició del senyal de seguretat actuaria com a reforçador. (S’ha comprovat empíricament que l’aparició del senyal de seguretat actua com a un reforçador positiu per altres conductes instrumentals). La por condicionada no es la clau necessària per explicar l’aprenentatge.
Quins estímuls podrien actuar com a senyals de seguretat? - La finalització de l’estímul d’avís.
- Les claus retroalimentadores o propioceptives propies de l’organisme que acompanyen l’emissió de la resposta d’evitació.
CONCLUSIÓ: la hipòtesi del senyal de seguretat complementa la teoria bifactorial explicant de forma satisfactòria el manteniment de les respostes d’evitació discriminada quan l’estímul aversiu ja no es presenta.
15.3 ANÀLISI DE L’EXTINCIÓ DE LA CONDUCTA D’EVITACIÓ DISCRIMINADA Els diferents procediments emprats per extingir una conducta reforçada negativament s’han de basar, necessàriament, en una postura teòrica sobre quin és l’element o elements que reforcen negativament la conducta. A partir d’aquí, el procediment d’extinció que s’utilitzi ha d’anar encaminat a retirar o no presentar l’element reforçador, tal com es fa en l’extinció del reforçament positiu. Però, a diferència de les conductes reforçades positivament, és ben 94 complex identificar quin o quins són els elements reforçadors de la conducta d’evitació. Per aquest motiu s’han dissenyat diferents procediments que presenten característiques pròpies.
15.3.1 L’extinció ordinària La conseqüència de l’extinció de la resposta d’evitació consisteix en deixar de presentar l’estímul aversiu. Això produeix el mateix efecte que la mateix conducta d’evitació.
No es dóna un canvi aparent de les conseqüències de la resposta, de manera que la seva eficàcia és molt reduïda.
Es retira l’Eav del procediment [p(Eav/R) = p’(Eav/nR)= 0] 15.3.2 Càstig de la resposta d’evitació Consisteix en presentar l’estímul aversiu quan es fa la resposta d’evitació Tot i que pot resultar molt eficaç, presenta els inconvenients dels procediments de càstig positiu (veure tema 16).
Es presenta l’Eav al fer la R d’evitació [p(Eav/R) = 1, p’(Eav/nR)= 0] 15.3.3 La inundació Es fonamenta en els supòsits de la teoria bifactorial de Mowrer.
Consisteix en mantenir la presentació de l’estímul d’avís, és a dir, fer inoperant la resposta d’evitació o impossibilitar-la.
Té dues variants: 1. Inundació tipus 1 o extinció verdadera de Katzev: consisteix a fer que la resposta d’evitació no elimini l’EC i que tampoc no es presenti l’EI.
- La resposta d’evitació es pot emetre, però resulta inoperant de manera que no finalitza la presentació de l’estímul d’avís.
- És més adequada quan els senyals d’avís són estímuls auditius i/o visuals (p.ex. evitació de vaivé) Es retira l’Eav del procediment i la R d’evitació no acaba amb l’EC 95 2. Inundació tipus 2 (bloqueig o prevenció de la resposta, comprovació de la realitat): Consisteix a, a més de no eliminar l’EC, impossibilitar la resposta d’evitació. Evidentment, tampoc no es presenta mai al subjecte l’estímul aversiu.
- S’impossibilita “físicament” l’execució de la resposta d’evitació, presentant-se de forma continuada l’estímul d’avís.
- És més adequada quan els estímuls d’avís són senyals de lloc o estímuls contextuals (p.ex. evitació d’un sentit).
Es retira l’Eav del procediment, Cap resposta pot acabar amb l’EC i es bloqueja la R d’evitació.
Els experiments o tractaments basats en la inundació inclouen 3 fases: Adquisició de la resposta d’evitació (prèvia al tractament en el cas de les intervencions terapèutiques) (nivell basal) Aplicació de la inundació (intervenció) Observació de l’extinció ordinària (fase de prova) L’eficàcia de les tècniques d’inundació està directament relacionada amb el temps d’exposició a l’estímul condicionat aversiu (sigui amb una pràctica massiva o distribuïda).
Els procediments d’inundació demostren una certa independència entre la conducta d’evitació i la resposta emocional de por. En aquest sentit, s’ha vist que és més fàcil eliminar l’execució de la resposta d’evitació que la resposta de por condicionada davant l’EC, que, d’altra banda, s’aconsegueix fer desaparèixer amb sessions addicionals d’inundació.
96 TEMA 16. EL CÀSTIG: PROCEDIMENTS I VARIABLES Antecedents: - Estes i Skinner (1938, 1940,...)Opinen que és: poc eficaç, només té efectes temporals.
- Azrin i Holz (1960,...), Solomon, (1964,...), Campbell i Church (1969,...)Utilitzant els paràmetres i procediments adequats és una tècnica eficaç per a modificar la conducta.
16.1. PROCEDIMENTS DEL CÀSTIG: càstig positiu i càstig negatiu Els procediments de càstig donen lloc a disminució de la conducta. Es diferencien dos tipus de càstig en funció que s’estableixi una contingència positiva o negativa entre la conducta i les seves conseqüències: Càstig positiu; s’estableix una relació positiva entre la presentació d’una conducta i l’aparició d’un estímul aversiu. Aquesta contingència disminuirà la probabilitat d’aparició de la conducta.
Càstig negatiu: s’estableix una relació negativa entre la presentació d’una conducta i l’aparició d’un estímul apetitiu. En aquest tipus de càstig, l’aparició de la conducta provoca la retirada o la no-presentació d’un estímul apetitiu que s’esperava en aquest moment.
Dos procediments relacionats amb el càstig negatiu són: 1. El reforçament diferencial d’altres conductes (RDO), en què una resposta que fins ara permetia obtenir un determinat estímul reforçador deixa de tenir aquesta conseqüència, la qual en canvi es pot continuar obtenint de forma periòdica sempre i quan s’emetin d’altres conductes diferents. Per exemple: nen amb rebequeries amb pares que presenten massa atenció, al retirar l’atenció el que segueixen és un procediment d’extinció i no de càstig negatiu. En el càstig negatiu trec un reforçador que abans no reforçava res, en l’extinció retiro el reforçador que estava reforçant.
Desrpés del condicionament: - Extinció de la RC - Reforçament d’altres conductes.
Es minimitzen les reaccions agressives i les respostes de frustració generades per l’extinció.
97 2. El procediment de temps fora: en què la resposta té com a conseqüència un període de temps durant el qual el subjecte no té disponibles les fonts de reforçament habituals. Amb aquesta finalitat, a vegades el subjecte és retirat físicament de la situació en què podia obtenir reforçadors per dur a terme determinades conductes.
El subjecte és retirat de la situació on les seves conductes són reforçades.
16.3. VARIABLES DEL CÀSTIG POSITIU 16.3.1. Motivació per respondre Com més gran sigui la motivació per fer la resposta que es vol castigar, menor serà l’efectivitat del càstig.
16.3.2. Intensitat i durada de l'estimul aversiu Com més gran és la intensitat de l’estímul aversiu, més gran és la supressió de la conducta observada.
En general, la durada de l’estímul aversiu no afecta de manera dràstica el grau de supressió de la resposta.
Ara bé, durades molt llargues de l’estímul aversiu perjudiquen la supressió de la conducta, ja que poden facilitar aprenentatge de fugida. En el Domjan s’explica que a més durada més supressió, i no és així. Per exemple: nen que fica els dits a l’endoll (la presentació de l’estímul aversiu és molt curta) i ja no els torna a ficar mai més.
16.3.3. Forma d'introducció El càstig és més eficaç si l’estímul punitiu es presenta en tota la seva intensitat de forma sobtada que no pas si es presenta de forma gradual.
La forma d’introduir l’estímul aversiu pot donar lloc a dos fenòmens diferents: La tolerància comportamental al càstig: l’exposició inicial a un càstig suau redueix els efectes d’un posterior càstig intens. Així doncs, els subjectes als quals se’ls va incrementant de forma paulatina la intensitat de l’estímul aversiu que reben després 98 de realitzar la conducta, disminueixen menys l’execució, que els subjectes que han rebut inicialment, i d’un sol cop, l’estímul aversiu a la seva màxima intensitat.
Sensibilitat comportamental al càstig: l’exposició inicial (de manera sobtada) a una estimulació aversiva abusiva augmenta els efectes supressors d’un posterior càstig suau. Per exemple: un professor que crida fort i de manera sobtada al veure que la gent parla; posteriorment la gent callarà simplement quan el professor els miri o avisi.
El professor que comença amb crits suaus però acaba amb un crit fort no produeix l’efecte de sensibilització (produeix habituació).
16.3.4. Immediatesa del càstig (efectes de demora) S’estableix una relació negativa entre la demora en presentar l’estimulació aversiva contingentment a la resposta i el nivell de supressió de conducta que s’obté. A major demora de la presentació de l’estímul punitiu, menor eficàcia del càstig (molt menor eficàcia).
CONCLUSIÓ DE LES VARIABLES: Per què un càstig sigui eficaç s’han de donar aquestes condicions sobre l’estímul aversiu: - Intens - No prolongat - Inescapable (no hi ha possibilitat de perdó) - Sobtat - Immediat - Consistent o continu (una característica nova però que també afecta a l’eficàcia del càstig).
99 ...

Tags: