INTRODUCCIÓ AL SISTEMA RESPIRATORI (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Fisiologia i Fisiopatologia III
Año del apunte 2015
Páginas 21
Fecha de subida 27/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

FISIO III TEMA 1. INTRODUCCIÓ AL SISTEMA RESPIRATORI - Les funcions essencials del sistema respiratori són: Ventilació i respiració externa.
. Ventilació: Entrada i sortida d’aire (moviment de l’aire). Intercanvi de gasos.
. Respiració externa: Intercanvi de gasos entre alvèols i sang; sang i teixits (nivell pulmonar i tissular).
No es pot respirar sense ventilació, però sí del revés.
FUNCIONS DE L’APARELL RESPIRATORI . Les funcions de l’aparell respiratori són: - Ventilació - Respiració externa - Defensa (mucositat, amígdales, macròfags a nivell alveolar i reflexos com la tos i esternuts).
- Fonació (cordes vocals, sortida de l’aire, expressió, genera informació en forma de sorolls).
- Olfacte (receptors olfactius, dóna informació de l’ambient).
- Hormonal (té una petita funció) Ex: L’enzim ECA converteix l’angiotensina I en angiotensina II.
L’enzim ECA és sintetitzada pels pulmons.
- Regulació de pH (en el renal també) i temperatura corporal (es regula amb la suor) Mantenir el pH fisiològic (incorporació O2 en els teixits i expulsar CO2) 1 ORGANITZACIÓ GENERAL DE L’APARELL RESPIRATORI Vies aèries: EXTERIOR o Sistema respiratori SUPERIORS Nas, faringe, laringe, tràquea, arbres bronquials INTERIOR o Sistema respiratori INFERIORS . CAIXA TORÀCICA - Funció: Protegir els pulmons i la regulació dels moviments de la ventilació.
- Està delimitada per les costelles, estèrnum i diafragma.
A l’interior es troben els pulmons.
2 NAS I CAVITAT NASAL Òrgan extern, que entre en contacte amb l’aire i es divideix en dues parts.
- Porció externa: Part visible (externament a la cara) que estan units el cartílag hialí.
Consisteix bàsicament en una armadura d'os i cartílag cobert per músculs molt fins i al seu torn cobert tot per pell.
. Els ossos nasals es troben a l'arrel del nas (entre els ulls) i són fàcilment palpables per la seva consistència dura. Té una funció estàtica de suport, però extremadament important en el sosteniment de tot el dors del nas.
. Si continuem baixant el nostre dit en direcció a la punta, passarem a palpar els cartílags triangulars o cartílags laterals superiors (juntament amb els ossos conformen el dors nasal o piràmide nasal), més tous i amb una utilitat més funcional que de suport. Aquests cartílags s'uneixen en el centre del dors amb el septum.
. Els cartílags septal separa la fossa nasal dreta de l'esquerra. Consta d'una porció anterior de cartílag i una altra més posterior d'os.
. Els cartílags alars donen suport i forma a la punta del nas. La seva funció és estructural en donar forma i suport a la punta, però també participen en la formació de les vàlvules externes, que regulen el pas inicial de l'aire des de l'exterior.
* Està recoberta per músculs, pell i l’interior per una mucosa.
. Els músculs que cobreixen el nas són molt fins i tot participen activament en l'expressivitat de tota la cara, la seva activitat és més visible amb el moviment dels ulls i la boca.
. La pell que recobreix totes les estructures anteriors.
3 - Porció interna: No és visible exteriorment i només s'accedeix a ella realitzant una exploració adequada.
. Cavitat que té l’entrada a la nariu externa i finalitza a la nariu interna o coana.
Entre aquesta cavitat hi trobem els ossos del crani.
. Tenim dues fosses nassals que i trobem unes projeccions òssies que s’anomenen cornets.
Hi ha 3 tipus de cornets: Superior, mitjà i inferior.
. Els cornets es tracten d'estructures òssies allargades i en forma de petxina que recorren les parets laterals de davant cap enrere. El seu recobriment de mucosa participa en tasques de manteniment de la "qualitat de l'aire" que respirem.
. El cornet superior i mitjà estan inserits en l'os de l'etmoide, i el cornet inferior es va inserir en l'os palatí.
A sota de cada un dels cornets, com arropant-los o protegint-los, hi ha els meats del mateix nom, que són les vies de comunicació del nas amb els “sins paranasals”, que serveixen com a portes de sortida del moc.
. El meat superior és el més petit, mentre que l'inferior és el més gran.
. Els meats serà per on circularà l’aire quan inspirem i això farà ↑ la superfície de contacte entre l’aire i les “foses nassals”.
Dins les fosses nassals està la mucosa que està formada per l’epiteli que serveix de suport de la mucosa.
Hi ha mucoses com les: Intestinals, mucosa oral, vaginal, ocular (contacte amb l’exterior).
4 . Dins de la porció interna trobem 2 components importants: . Cavitat nasal: - Té 2 obertures en la cara.
- Està separada pel tàbic i comunicada per les coanes a la faringe i trompa auditiva.
- Recobert de l’epiteli olfactori (part superior).
-La funció de la cavitat nasal, és escalfar i fer net l'aire que s'inhala.
- El límit superior de la cavitat nasal és l'os nasal; mentre que els límits laterals el formen el maxil·lar superior i l'os etmoide. El límit inferior està en el paladar, separa la cavitat nasal de la boca.
- Davant de la cavitat nasal trobem els narius (obertures del nas) i a la part posterior les coanes, que comuniquen amb la nasofaringe.
- La cavitat nasal es divideix en dues fosses per un cartílag vertical.
. Fosses nasals: - Les fosses nasals són dues cavitats separades per un envà (tabique), comunicades amb l'exterior pels orificis nasals o narius situades al cap, per sobre de la cavitat bucal.
- Constitueixen el tram inicial de l'aparell respiratori, servint per a l'entrada i sortida d'aire, i a més contenen el sentit de l'olfacte.
- La irritació de les fosses nasals és la que desencadena el reflex de l'esternut que pot resultar en l'excreció de mucositat o mocs.
* L'interior de les fosses nasals està entapissat per una membrana mucosa, que es divideix en mucosa/epiteli respiratòria i mucosa/epiteli olfactiva.
- Epiteli olfactori: Està situada a la part superior de les fosses nasals, i conté cèl·lules nervioses olfactives, on resideix el sentit de l'olfacte, a més aquesta té unes cèl·lules especials que capten olors i també neteja l'aire.
Ens permet donar estímuls de tipus olfactius.
5 - Epiteli respiratori: Recobreix tota la fossa nassal (mucosa nasal) i conté 2 tipus de cèl·lules.
Les cèl·lules ciliades i cèl·lules caliciformes que secreten moc.
El moc forma una capa superficial on queden atrapades les partícules estranyes, que són arrossegades pel moviment dels cilis cap a la faringe per ser eliminades pels esternuts. A més aquesta mucosa serveix per humitejar i escalfar l'aire respirat.
El moc està compost per: Aigua + mucines + lisozimes + IgA.
. Té 3 característiques: - Cilíndric: Per les formes de les cèl·lules - Pseudoestratificat: És pq la disposició dels nuclis fa veure que tenim + d’una capa i no és així, només en tenen una.
- Ciliat: Pq tenen cilis.
Alteracions: . Hipòsmia: ↓ de la capacitat d’olorar (↓ sensibilitat).
Ex: En traumatismes, en constipats (s’acumula molt moc i l’aire no contacta amb les neurones).
. Anòsmia: Pèrdua total de l’olfacte/sensibilitat.
És provocada per l’envelliment.
FUNCIONS DEL NAS - Conduir l’aire (de l’atmosfera a l’interior).
- Escalfar l’aire (sota les fosses hi ha capil·lars de sang i ens ajuda a escalfar).
- Humidificar l’aire - Defensa (filtració, moc, esternut) per l’aire arriben molts germans i evita a que vagi cap a capil·lars pq sinó ja entra dins.
6 RINITIS (inflamació de la mucosa nasal)  És la + freqüent en el sistema inflamatori 1. RINITIS INFECCIOSA AGUDA - Dura pocs dies, procés autolimitat, baixada de defenses (canvis bruscos de temperatura).
- Factors predisposants: . Exposició al fred (fa vasoconstricció i produeix - moc) . Deformacions nasals (corrent d’aire alterat) a) VÍRICA (refredat comú) . Etiologia: Rhinovirus, adenovirus, parainfluenza.. (diferents famílies) . Manifestacions: - Rinorrea clara i fluïda (rea = flux). És una secreció continua de - Llagrimeig la cavitat nassal.
- Esternuts (per l’expulsió de virus) - Obstrucció renal (edema) A vegades passa a ser bacteriana, rarament només passa bacteriana, primer vírica i després bacteriana.
b) BACTERIANA . Etiologia: Estreptococs, estafilococs, pneumococs.
. Manifestacions: Secrecions nasals purulentes (és espès, opaca).
Provoca + febre que la vírica.
- Complicacions en els 2 casos: . Sinusitis: És una resposta inflamatòria de la mucosa del nas i dels sins paranasals que pot ser degut a una infecció per agents bacterians, virals o fongs; o un quadre al·lèrgic; o a una combinació d'aquests factors.
. Faringitis, adenoïditis (inflamació de les vegetacions adenoides a causa d'una infecció), otitis mitjana.
. Laringitis: Pot causar dispnea = disnea (dificultat per respirar).
. Traqueïtis (inflamació de la tràquea), bronquitis aguda (inflamació dels bronquis grans en els pulmons).
7 Sinus frontal Sinus etmoidal Sinus esfenoidal Sinus maxilar - Els sins paranasals estan recoberts de mucosa i està en contacte amb la cavitat nasal.
- Cefalea intensa  Sensació de congestió al cap.
2. RINITIS AL·LÈRGICA - Inflamació de la mucosa nasal deguda a una reacció al·lèrgica.
. Etiologia: Al·lergògens a via respiratòria i mucosa.
- Pol·len plantes o espores fongs (de tipus estacional, època de l’any) - Àcars: Dermatophagoides pteronyssinus . Patogènia: Reacció d’hipersensibilitat de tipus I - Ig E + mastòcits de la mucosa nasal.
- Mediadors: . Manifestacions: . Vasodilatació . ↑ permeabilitat vascular . ↑ secreció de moc - Pruïja nasal (picar intensa) - Esternuts seguits - Rinorrea clara i transparent (flux o emissió abundant de líquid pel nas) - Obstrucció nasal (produït per l’edema) - + conjuntivitis (inflamació) (estimulació histamina, està involucrada en el sistema immunitari).
8 FARINGE - La faringe és una estructura en forma de tub que ajuda a respirar i està situada al coll i revestit de membrana mucosa; connecta la cavitat bucal i les fosses nasals amb la laringe i l'esòfag respectivament, i per ella passen tant l'aire com els aliments, pel que forma part de l'aparell digestiu així com del respiratori.
Les dues vies queden separades per l'epiglotis, que actua com una vàlvula.
- A la faringe hi ha ganglis limfàtics que actuen com mecanisme de defensa.
Si entra un virus o bacteri s’inflamen ja que s’omplen de limfòcits.
- En l'ésser humà la faringe mesura uns 13 cm, estesa des de la base externa del crani fins a la 6 o 7 vèrtebra cervical, situada davant de la columna vertebral.
- La faringe es divideix en 3 parts: . Nasofaringe: També es diu faringe superior o rinofaringe en arrencar de la part posterior de la cavitat nasal. El sostre de la faringe situat en la nasofaringe és on es troben les amígdales faríngies o adenoides.
La nasofaringe està limitada per davant per les coanes de les fosses nasals i per baix pel vel del paladar. A banda i banda presenta l'orifici que posa en contacte l'orella mitjana amb la paret lateral de la faringe a través de la trompa d'Eustaqui. Contacte cavitat nasal.
* Trompa Eustaqui  Conducte que s’uneix amb l’orella mitjana, normalment està tancada però sobre per compensar les pressions per protegir les seves estructures davant canvis bruscs i equilibrar les pressions a banda i banda del timpà.
9 . Bucofaringe: També es diu faringe mitjana o orofaringe, contacte cavitat oral.
Per dalt està limitada pel vel del paladar i per avall per l'epiglotis.
A la orofaringe es troben les amígdales palatines o angines.
. Laringofaringe: També es diu hipofaringe o faringe inferior. Es troba per sota de l'epiglotis i fins l'esòfag. Té contacte directe amb la laringe i l’esòfag.
- En la faringe té una mucosa similar a les que trobem a les fosses nassals, hi ha presencia de moc i cilis.
- Les amígdales permet la formació d’anticossos. Ig A secreta Ac.
- Tenim 3 amigdales: . Faríngia (adenoide) . Palatines (part posterior de la llengua, els laterals) . Linguals (es troben a la part posterior de la llengua) - Hi ha diferents nòduls limfàtics que ve de les amígdales.
- Funció principal de la faringe: Deglució, respiració, fonació i audició.
ALTERACIONS DE L’AMÍGDALA FARÍNGIA (o adenoide) 10 . FARINGITIS: Inflamació difusa de la mucosa de la faringe.
Causes: Infeccions víriques o bactèria, per l’alcohol, tabac...
. AMIGDALITIS: Inflamació de les amígdales palatines.
* Normalment es parla de faringoamigdalitis aguda ja que si una es té, l’altre també.
FARINGOAMIGDALITIS AGUDA “angines” Tractament: NO antibiotic, pq pot causar resitència.
Tractament: AMB antibiotic.
- Les dues causen inflamació i pateixen aquests 5 signes: Dolor, calor, tumor (edema), rubor (eritema) i pèrdua de la funció.
- La faringoamigdalitis pultàcia (angina blanca) és + forta que l’altre, té totes les manifestacions de l’angina vermella més les seves.
* Disfàgia: Incapacitat de tragar.
* Adenopaties: Augment de la mida d'un gangli limfàtic (inflamació ganglis).
* Postració: Esgotament complet de les forces musculars 11 LARINGE - La laringe és un òrgan tubular constituït per diversos cartílags. A més, comunica a la faringe amb la tràquea i es troba davant d'aquella.
- Al voltant de la laringe ens trobem l'os hioide (os suelto en el coll) i té un epiteli pseudoestratificat amb cèl·lules ciliades.
- Està constituïda per 9 fragments de cartílags que van de baix a dalt: 1) CRICOIDE (és com una anella).
2) TIROÏDAL (llibre obert, la nou del coll, més desenvolupada la dels nois).
3) EPIGLOTIS que està unida al tiroïdal i a l’os hioide (es mou lliurement i això facilita que a la deglució es tanqui i que baixi cap a l’estomac, si va al sistema respiratori hi ha tos per expulsar). EPI significa per sobre la glotis que és on estan les cordes vocals.
4) ARITENOIDES (cartílags de forma piramidal assentats sobre el cricoide en el qual s'insereixen les cordes vocals)  N’hi ha 2.
5) CORNICULATS (forma de banya, per sobre l’altre)  N’hi ha 2.
6) CUNEIFORMES (anteriors els cartílags corniculats)  N’hi ha 2.
* El cartílag tiroïdal i el cartílag aritenoides subjecten les cordes vocals (com els músculs).
* Quan afecti a la laringe també afectarà a les cordes vocals.
12 . LARINGITIS: Inflamació difusa de la mucosa de la laringe, que origina una alteració de la fonació i pot arribar a ocasionar una obstrucció respiratòria capaç de dificultar la ventilació pulmonar.
* Dispnea: Dificultat respiratòria (falta d’aire).
* Disfonia: Pèrdua del timbre normal de la veu per trastorn funcional o orgànic de la laringe.
* Tos crupal: Tos de gos/ tos metàl·lica.
* El conjunt d’aquests 5 símptomes s’anomena  SÍNDROME CRUPAL LARINGEA.
Moc faringe  Moviment dels cilis cap a baix, per expulsar-lo.
Moc laringe  Moviment dels cilis cap a dalt, per anar cap a la faringe.
Moc tràquea  Moviment dels cilis cap a dalt, per anar cap a la faringe.
13 TRÀQUEA - És un òrgan de l'aparell respiratori de caràcter cartilaginós i membranós que va des de la laringe als bronquis. La seva funció és brindar una via oberta a l'aire inhalat i exhalat des dels pulmons.
- Té de 16 a 20 anells un sobre l’altre (cartílag hialí) i està per davant de l’esòfag.
- Té un epiteli pseudoestratificat cilíndric amb cèl·lules ciliades.
* Carina: Té forma de 8 i a partir d’elles es fa els cartílags primaris.
De seguida té reflexa de la tos (expulsa).
* Sistema nerviós simpàtic: ↑ diàmetre. És broncodilatador.
* Sistema nerviós parasimpàtic: ↓ diàmetre. És broncoconstrictor.
14 ARBRE BRONQUIAL Com + cartílag elàstic.
cada vegada tenim diàmetre + petit, però la superfície de l’àrea total cada vegada és + gran.
Bronquis secundaris = bronquis lobars Bronquis terciaris = bronquis segmentaris Cada bronqui primari es divideix en bronquis secundaris o bronquis lobars dos al pulmó esquerre i tres al dret, que es distribueixen en cada lòbul del pulmó. Cada bronqui lobar dóna origen als bronquis terciaris o bronquis segmentaris que es distribueixen en els segments concrets del pulmó.
- Els bronquis primaris  Són cartílags amb forma d’anell i a mesura que baixa es forma com plaques, fins al final que desapareixerà el cartílag.
- L’arbre bronquial s’origina a partir de la tràquea (ramificació dels bronquis primaris).
- L’arbre bronquial es divideix en 2 zones: . Conducció de l’aire La transició fa les dues funcions, conducció i respiració.
. Respiratòria (intercanvi de gasos) - Hi ha 3 tipus d’epiteli diferents: . Epiteli de conducció  Tenen cilis i moc.
. Epiteli de transició  És cúbic simple i NO ciliat.
. Epiteli respiratòria  És escamós i No ciliat.
15 Bronquíols terminals tenen un diàmetre superior que a els bronquíols respiratoris  V En la paret a partir dels bronquíols respiratoris es comencen a veure com unes bosses que serien els alvèols (zona d'intercanvi). També desprès tenim els conductes alveolars amb 3 nivells i finalment tenim un tub que es com una bossa formada per alvèols que es el sac alveolar (que tenim dos).
A vegades parlarem de vies de conducció i vies de respiració. Tota la zona que va des del nas fins als bronquíols terminals son vies de conducció. Des dels bronquíols respiratoris fins els sacs alveolars son la zona de respiració.
Pel que fa al cartílag, a la tràquea tenim cada vegada que van perdent importància, Del cartílag, passem a unes plaques i poc a poc van desapareixent i cada vegada tenim + múscul llis.
Pel que fa al múscul Ilis, a mesura que baixem cada vegada hi ha + múscul llis fins a arribar als bronquíols respiratoris.
ACIN - L’acin alveolar és una unitat funcional del sistema respiratori.
- Un acin està compost per: . Bronquíol terminal . Bronquíol respiratori . Conductes alveolars . Sac alveolar . Alvèols - Desapareix els anells de cartílag.
- Augmenta el múscul llis (elàstic).
- Disminueix la presència de cèl·lules caliciformes.
- Té la seva pròpia irrigació sanguínia i la seva corresponent vena pulmonar.
- A cada acin trobarem: . Broncodilatador  Sistema nerviós simpàtic.
. Broncoconstrictor  Sistema nerviós parasimpàtic.
- Acins recoberts o aïllat d’un teixit elàstic, estan aïllats i tenen un vas limfàtic.
16 ALVÈOL - L’alvèol de cada acin.
- Estan formats per diferents tipus de cèl·lules: . Pneumòcits I (formen tot el recobriment de l’interior de l’alvèol).
. Pneumòcits II  Condueixen líquid alveolar (recobreix tota la superfície de l’interior de l’alvèol, conté un tensió actiu i fa que no es col·lapsin els alvèols). S’anomenen secretors.
- Té una membrana basal de l’epiteli que està format per fibres reticular, elàstiques i monòcits que seran els que es diferenciaran amb macròfags.
- També hi ha capil·lars per poder fer aquest intercanvi gasos, es fa a través de les membranes, concretament l’aire que arribarà fins els alvèols i els gasos haurà de passar per: . Pneumòcits I . Membrana epiteli . Membrana endoteli . Cèl·lules endotelials.
17 La membrana respiratòria és la membrana per la qual es produeix la respiració externa.
Està formada per la paret del capil·lar i la de l’alvèol, per tant, la membrana respiratòria estarà formada per membrana epitelial i membrana endotelial.
L’oxigen primer ha de travessar el pneumòcit tipus I, després la seva membrana epitelial i finalment ha de travessar la membrana de l’endoteli.
HISTOLOGIA DE LES VIES AÈRIES Les vies aèries estan recobertes per una capa mucosa i a la taula tenim com és I'epiteli en les diferents vies aèries: No cal saber tota la taula de memòria, sinó que s'ha de relacionar funció amb I'epiteli.
En el cas del nas,vam veure que era cilíndric, pseudoestratificat i ciliat. Als sacs alveolars és un epiteli pla, simple i no ciliat (pneumòcit). A mesura que anem entrant als pulmons passem d'unes funcions defensives cap a unes funcions d'intercanvi de gasos.
18 PULMONS - Té un teixit esponjós i elàstic.
- Quan mirem el pulmó dret pel lateral trobem dues fissures i per tant tres lòbuls, en canvi, l’esquerre té una fissura, per tant, dos lòbuls (un superior i l’altre inferior).
- El pulmó dret és més gran (+ baix i + ample) que l’esquerre ja que la punta del cor està desplaçat cap a l’esquerre.
- A la part medial al mig hi ha dues estructures anomenades hils pulmonars per on entren els bronquis, vasos sanguinis, nervis i vasos limfàtics. La resta de la zona del pulmó estarà recoberta per una membrana serosa que és la pleura.
- La membrana serosa: Ho tenen els òrgans que estan en moviment i el pericardi (envolta el cor). Recobreix tot el pulmó (té una doble membrana).
Ex: Intestí (peritoneu).
. La mb serosa està formada per: - Pleura visceral (toca el pulmó, membrana interna).
- Cavitat pleural (està dins i conté el líquid pleural que això farà reduir la fricció).
- Pleura parietal (toca la paret de la caixa toràcica, és la membrana més externa).
- Les dues pleures gràcies al líquid es poden desplaçar-se permetent moviment al pulmó sense un excés de fregament.
- Cada pulmó té la seva pleura i un bronqui primari.
- Les fissures són diferents: P.Dret: És horitzontal i oblic.
P.Esquerra: És oblic.
19 BRONQUITIS AGUDA Inflamació de la mucosa dels bronquis, que es manifesta amb tos i expectoració i sol guarir en un temps màxim de 2 setmanes.
. Etiologia: - Infecció directa, vírica o bacteriana.
- Complicació d’una infecció prèvia (de vies respiratòries superiors).
- Inhalació d’irritants (dissolvents orgànics volàtils, vapors de clor, brom,...).
. Patogènia: - Resposta inflamatòria  Edema, hipersecreció moc...
- Alteració de les cèl·lules epitelials i activitat ciliar  Acumulació de moc.
Tos i expectoració . Semiologia: - Inici: Febre, rinitis i tos seca. Encara no hi ha hipersecreció del moc.
- 2-4 dies: Dolor esternal, tos productiva (esput), dispnea.
. Evolució: Guariment als 10-15 dies (joves i adults no fumadors).
. Complicacions: Pneumònia.
És més freqüent que estigui causada per la complicació d’una infecció a les vies respiratòries superiors que la infecció directa als bronquis.
Hi ha una resposta inflamatòria a la capa mucosa dels bronquis que provoca l’edema (acumulació de líquid), i també fa que hi hagi la hipersecreció de moc, generem més moc del que normalment generem i aquest cilis que empenyen el moc no treballen eficaçment, per tant, hi ha una acumulació en els bronquis.
La tos expectorant és aquella que es produeix quan intentem arrencar el moc dins dels bronquis, per tant, arrossega mucositat cap a l’exterior (expulsió de la secreció).
20 PNEUMÒNIA Inflamació del parènquima pulmonar (bronquíols terminals i fins alvèols) deguda a una infecció per determinats gèrmens i que, en general, causa febre, tos i dolor toràcic.
Hi ha una reducció de defensa del pulmó disminuint el reflex de tos, l’activitat del cilis i els macròfags alveolars.
La classificació de les pneumònies depèn del lloc on s’ha agafat, intrahospitalaria (dins del hospital) o extrahospitalaria (fora del hospital).
PNEUMÒNIA EXTRAHOSPITALÀRIA * Hi ha pneumònia típica i la atípica (la pneumònia Mycoplasma i la Legionella, a més a més provoques epidèmies).
21 ...