10. Mobilitat de la columna vertebral. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Avaluació Clínica en Fisioterapia de l'Aparell locomotor
Año del apunte 2015
Páginas 25
Fecha de subida 16/01/2015
Descargas 45

Vista previa del texto

Mobilitat de la columna vertebral.
1. Columna cervical.
Una part de l’exploració molt important serà l’exploració de les extremitats superiors a causa de la seva relació nerviosa. De forma que haurem de fer a més a més una exploració neurològica.
En quant a avaluació de l’articulació ens basarem sobre tot en l’articulació plana entre els cossos vertebrals. Tindrem moviments de flexo-extensió, rotació i inclinació.
Primerament explorarem el rang de mobilitat (flexo-extensió, rotacions i inclinacions), si aquest esta disminuït haurem de buscar el perquè. El més freqüent és una contractura muscular, també podria ser per artrosi.
2. Proves d’exploració clínica de la cervical.
2.1. Prova de Soto-Hall.
El pacient amb decúbit supí se li fa aixecar el cap fins tocar la barbeta amb l’estern, inicialment de forma activa i posteriorment de forma passiva.
En desencadenar dolor hi ha una patologia cervical. També pot produir rigidesa, que també respondrà a una patologia.
S’ha de tenir en compta la laxitud de la persona. De manera que només aquesta prova positiva no ens podrà donar diagnòstic de patologia.
2.2. Prova de percussió.
Percussió en les apòfisis espinoses cervicals que desencadenarà dolor ens indicarà patologia musculolligamentosa. Aquesta, de manera general, està provocada per el lligament interespinós (per exemple també poden ser tumors). És el que es trenca en la fuetada cervical, molt habitual en accidents de transit.
Aquest ruptura també pot provocar una inestabilitat. Es veurà amb radiologia forçada, la separació entre dues espinoses serà més gran en flexió.
2.3. Prova d’O’Donoghues.
Fem una inclinació lateral del cap del malalt de forma passiva i li demanem que faci una contra resistència.
En el moviment actiu, estarem buscant valorar una patologia muscular ja que desencadenarà dolor. Contraiem la musculatura homolateral de la mà de l’examinador.
En el moviment passiu buscarem patologia de tipus articular degeneratiu del costat homolateral de la mà. Ja que estem pressionant aquelles articulacions. I també de tipus lligamentosa, del costat contra lateral.
2.4.
Prova de Valsalva.
Es produeix una híperpressió en una zona tancada. Es pot crear també tancant boca i nas i intentant bufar.
Avalua sobre tot patologia neurològica, la pressió del líquid cefaloraquidi. Augmenta la pressió en un espai que estigui reduït de per si. També valora prolapses lligamentosos, tumors, estenosi de canal, etc. Si produeix mal cervical o irradiat, simptomatologia radicular, la prova serà positiva.
2.5.
Prova d’Spurling.
Tenim una inclinació cefàlica amb rotació.
Una mà sobre el cap i amb l’altra impactem de forma axial amb el puny. Fent això, tenim les facetes articulars que es toquen les unes amb les altres i els forats de conjunció estran una mica més estrets. En impactar tanquem una mica més l’espai i les facetes es toquin més entre elles. De manera que desencadenem dolor per compressió radicular o el síndrome Facetari.
2.6.
Prova de Jackson.
Demanem una inclinació lateral màxima. I fem una compressió amb les mans agafant tot el cap.
Aquesta prova serà positiva en desencadenar dolor facetari i radicular. Cal destacar també, que s’ha de vigilar el dolor de la musculatura contra lateral.
3. Columna toràcica.
L’esser humà presenta un esquelet axial únic adaptat a la deambulació en bipedestació.
Quan naixem la normalitat és tenir la columna totalment recta de front i còncava de perfil per la seva posició fetal (de occipuci a sacre).
Amb l’evolució la volta aòrtica ens pot donar que en front de la columna es produeixi una petita sinuositat.
Als 2 i 4 mesos la columna cervical passarà a tenir una lordosi, la toràcica una cifosi i a l’any la columna lumbar passarà també a lordosi. Perquè el nen comença a aguantar el cap i a iniciar la deambulació.
En el pla frontal el concepte de normalitat no ha de superar els 10º. Fins els 40º de deformitat no hi haurà intervenció quirúrgica.
La cifosi toràcica, una altra de les patologies que ens trobem en una escoliosi, haurà d’estar en un rang d’entre 30 i 40º per no ser considerat patològic. I la lordosi lumbar la trobarem de forma normal al voltant dels 50º.
Les vertebres toràciques tenen un menor rang de moviment per la posició de les costelles.
4. L’escoliosi.
L’escoliosi es tracta de una deformitat tridimensional.
Deformitat rotacional, la graella de un costat i de l’altre serà diferent i la columna en conjunt es comportarà d’una manera o d’una altra. En bipedestació veurem una esquena recta, però quan el fem inclinar la part on la graella costal que té major contacte es mostrarà elevada.
Per tal de valorar al pacient s’haurà de fer una historia clínica amb les alteracions neurològiques (ens pot comportar alteracions sobre estructures neurològiques de l’interior i de les arrels que hi surten), els antecedents familiars (patologia amb gens implicats) i la menarquia (a partir d’aquesta les deformitats cessaran en parar el creixement) i el tipus de deformitat (aparició, detecció, progressió, dolor, tractaments previs).
També mirarem a nivell clínic els caràcters secundaris sexuals per valorar el grau o capacitat de creixement de la columna. Aquesta escoliosi idiopatia es sol veure en nens i adolescents, quan s’inicia la patologia.
Valorarem les asimetries de les espatlles, de les escàpules i de les crestes ilíaques.
Signe de la plomada: veure que es mate l’eix occipito-sacre. Entre l’occipital i el sacre. Si aquesta no es manté la columna no està recta en el pla frontal.
Davant d’una lesió de la columna en forma de deformitat hem de fer una exploració neurològica sensitiva i motora completa.
4.1. Classificació.
 Estructurada  No estructurada - Idiopàtica: o Infantil: 0-3 anys o Juvenil: 2-10 anys o Adolescents: més de 10 anys - Neuromuscular: o Neuropàtica o Miopatia - Congènita: o Defectes de formació o Defectes de segmentació o Mixtes 4.2. Causes de escoliosi.
- Neurofubromatosis. Taques cafè amb llet.
Malalties del teixit connectiu: Marfan, Ehlers-Danlos.
Artritis reumatoide.
Traumàtica: fractures, postquirúrgica.
Contractura extraespinal: emiema, cremades.
Displàsies òssies.
Infecció.
Alter metabòliques: osteogen imperfecte, homocistinúria.
Articulació lumbo-sacra: espondilolisis-listesis.
Tumors.
No estructurades: posturals, irritació d’arrels nervioses, inflamatòria, dismetria de les extremitats inferiors, contractures en el maluc.
5. Avaluació del pacient.
5.1. Historia clínica.
- Deformitat: o Aparició o Detecció o Progressió o Dolor o Tractaments previs Prova de la plomada - Alteracions neurològiques Antecedents familiars Menarquia 5.2. Exploració física.
- Caràcters sexuals secundaris (Tanner).
Clínic.
Asimetries: espatlles, escàpules, crestes ilíaques.
Equilibri de la pelvis, descartar dissimetries de les extremitats inferiors.
Equilibri dels raquis: eix occipito-sacre. [Prova de la plomada: de C7 fins el plec gluti] Exploració neurològica completa.
Observació en bipedestació.
En aquest cas podrem observar.
- L’alçada de les espatlles i de la cresta ilíaca.
Asimetria dels plecs. O tenir en els dos costats o no tenir.
Prominències.
Anomalies de tancament. Allunyem més un braç que l’altre en tenir anomalia de la columna.
Anomalies de la pell. Relacionades amb les patologies que causen escoliosi.
Asimetria de plecs i anomalia de tancament. Escoliosi lumbar.
Rigidesa d’isquiotibials: flexió de genolls, curvatura de l’esquena. El primer que hem de mirar a més a més de les deformitats del raquis Nomes es farà intervenció quirúrgica si suposa una gran discapacitat 5.3. Tes de Adams.
Prova de flexió anterior.
En fer una flexió del tronc en una vertebra no alineada sortirà més una part o una altra de la graella toràcica. La flexió del tronc va en consonància a la rotació (gibosidad) de la vertebra i hi ha un hemotòrax que apareix més que l’altre, apareix la gepa. Es compara els dos costat a nivell toràcic i lumbar.
Un pot tenir cifosi i no ser escoliòtic (hemivertebra sagital). De manera que haurà de ser avaluat en les tres dimensions i sobre tot en el pla axial, però com la podem veure en radiografia (en TAC sí), veurem sobre tot el tall frontal. (hemivertebra en el pla frontaldesviació en el pla frontal de la columna sense problema escoliòtic) Escoliometre/incoliómetre: quantitat de graus respecte el 0 del pla horitzontal. Ja no s’utilitza, es valoren els angles dins de una radiologia. En el pla frontal i el sagital.
Si la corba esta causada per altres motius que no són escoliosi (ex. Actitud escoliòtica causada per una cama més alta que l’altre, per contractura, per dolor...), aquest test no donarà positiu. I la columna tornarà a estar recte en eliminar l’afecció que provoca l’actitud escoliòtica.
Hiperlordosi lumbar. En asseure la hiperlordosi desapareix a causa de que es compensa amb el maluc.
6. Columna lumbar.
La columna lumbar és una zona de transició que no està ben arreglada des de el punt de vista anatòmic en el pas a la bipedestació.
És per això que es tracta de un espai conflictiu.
En aquest nivell de la columna les vertebres es faran més grans.
Tenen uns cossos vertebrals i apòfisis espinoses més grans, i també hi ha discos vertebrals molt gruixuts. [Totes les vertebres tenen cos vertebral menys l’atles i l’axis] Aquestes conformaran la lordosi lumbar.
El sacre conté les seves carelles articulars en disposició frontal.
D’aquesta manera, biomecànicament actua com a estabilitzador posterior de la pelvis. Aquest té un a forma triangular amb una petita cifosi.
Els angles d’inclinació del sacre són de un 30º, format per l’horitzontal i la línia sobre l’ultima vertebra lumbar.(zona de transició lumbosacra). Si el sacre esta verticlaitzat, tenim tendència a estar en extensió; i si està horitzontalitzat, a estar en flexió.
La ultima vertebra lumbar es recolza sobre el sacre de tal manera que es difícil que dugui a terme un moviment de flexo extensió però el moviment lateral es conserva.
 Anomalia de transició: diferència entre la última vertebra lumbar i el sacre té unes característiques anatòmiques que no es pot classificar en lumbar o sacre.
Anomalía de transició lumbosacta Anomalia de lumbosacra transició Arriva a articular-se amb el sacre i és dolorós.
Apófisis tranverses bífides Una de les anomalies més habituals en aquest niell és el de la compressió a nivell del forat de conjunció causat per hernia discal. També ens podem trobar amb un estretament del canal medul·lar a causa de l’artrosi.
Si es produeix un trencament del còccics, s’autoconsolida i queda en forma de ganxo deixant coligodinia, dolor de forma crònica en aquesta zona.
Del disc intervertebral és una estructura fibrosa en la part externa (capes concèntriques de col·lagen) i extraordinàriament hidratada en el nucli polpós(molta apetència per l’aigua).
La gent gran perd la capacitat del nucli polpós d’agafar aigua. De manera que les propietats biomecàniques es perden i la columna vertebral no respon bé al pes. Aquest és un del motius d’envelliment de la carrega axial de la columna lumbar. (la febre no fa créixer, els discos vertebrals no s’aixafen)  Hernia discal: per estructures que debiliten el disc, surt el nucli polpós del seu interior. Si aquest comprimeix una arrel vertebral ens dona radiculopatia. Aquesta sol augmentar en una flexió anterior, per l’augment de la compressió. La més típica és la ciàtica Moviment del nucli polpós dintre de l’anell fibrós i reacció del disc als fenòmens de carrega axial (bipedestació): Si no hi ha patologia, el nucli es desplaça a posterior si fem flexió, en extensió cap endavant. Es desplaça al lloc de menys resistència. En lateralització dreta va cap a esquerra i al revés.
Si tenim hernia discal dreta, en fer inclinació cap a l’esquerra se’ns marcaran més els símptomes. Aquest fet serveix per fer un diagnòstic.
La posició de decúbit supí és quan menys pressió té el disc intervertebral. La màxima la trobarem asseguts, en flexió anterior i amb un pes a les mans.
Biomecànica del segment mòbil lumbar.
La vertebra es troba controlada per un balanç contrari. Es tracta de una estructura biomecànicament molt activa.
Aquesta seguirà un moviment de palanca, formada per un segment més mòbil i un de més fixe, sent el disc intervertabral com una molla i el lligament interespinós una corda posterior que frena el moviment.
Relacions anatòmiques.
La columna lumbar es tova en relació anatòmica amb la cavitat abdominal. Cal tenir en compte que a nivell de L2 es bifurca l’aorta. D’aquesta manera pot haver un traumatisme en l’aorta si també tenim un traumatisme de la columna.
6.1. Mobilitat de la columna lumbar.
- Flexió ventral: 60º Extensió: 35º Flexió lateral: 20º Rotació: 5º La columna lumbar està formada per poc component rotacional a causa de les articulacions interapofisaries. Aquest moviment és du a terme principalment a la zona toràcica on aquestes articulacions són més planes.
Exploració de columna: s’ha de fer fixant més la pelvis.
*Es produeix una hiperextensió dels genolls en tocar a terra.
*El cruiximent es pot dur a terme per estructures lligamentoses o òssies.
   Subluxacions rotulianes/inestabilitat.
En petar els dits aquests es descol·loquen de la posició natural i posteriorment es tornen a col·locar. Per aquest motiu, es tracta de una acció perjudicial per a l’articulació.
Maluc en ressort: problema anatòmic que pot ser causat per una bursitis, rugositat, etc. Aquest provoca un moviment de la cinteta iliotibial fent soroll.
7. Mobilitat del raquis complet.
Suma de tots el moviments petits que existeixen entre les vertebres.
Extensió de 35º i flexió de 45º, podem baixar més a baix però és causat per una vasculartitzacio de la pelvis.
La inclinació lateral serà de uns 35º aproximadament cap a cada costat.
Per mesurar si hi ha una disminució de la mobilitat es col·locava una cinta de c7 a c1 i es feia al malalt ajupir.
D’aquesta maner augmentava la llargada de la cinta. I en patologia degeneratives de la columna feia que es pogués valorar d’any en any si s’havia disminuït la capacitat de moviment dels raquis. Com menys s’allargava, més pèrdua de mobilitat teníem. Ara és una tècnica que no s’utilitza.
8. Anamnesi general.
Edat: avançada o joves. Aquesta pot afectar en la deshidratació del disc, artrosi, rigidesa òssia (menys elàstic), osteoporosi, fragilitat òssia, etc.
Les fractures osteoporótiques vertebrals són les més habituals ja que tit l’interior del cos vertebral es troba format per estructura esponjosa.
Antecedents familiars: malalties hereditàries, alteracions amb relacions familiars.
Antecedents personals: cirurgies prèvies, dolors habituals, historia de càncer.
D’aquesta manera, cal destacar que els càncers amb capacitat de fer metàstasis solen anar molt a la columna a causa de la gran quantitat de sang que hi arriba; sobre tot els de mama i pròstata.
Presa i tipus de medicació: anticoagulants i corticoides (osteoporosi). (s’ha de preguntar sempre si en prenen aquests dos) Salut general: astènia, anorèxia, pèrdua de pes. (els que tenen càncer és molt fàcil que pateixin aquests símptomes. Es tracta de una simptomatologia molt relacionada amb patologia maligna) Esports, activitat de lleure i feina. El dolor lumbar és més habitual en les dones, però en parlar dolor lumbar causat per la feina, el més habitual és l’aparició en homes. Aquest fet es troba marcat per un major desgast físic en el tipus de treballs que aquests solen dur a terme.
8.1. Terminologia.
Cal definir el tipus de dolor per poder establir la relació amb la causa. D’aquesta manera, en l’anamnesi, utilitzarem habitualment les expressions de dolor lumbar següents: - Lumbago Lumbàlgia Contractura lumbar Ciàtica Lumbociatica Mal d’esquena Còlic (Dolor esporàdic agut que dura poc temps. Aquest cedeix quan es tracta i pot ser alleujat amb aigua calenta que relaxarà la musculatura llisa de l’urèter. Típic renal tot i que també es poden tenir còlics a la glàndula salival) 8.2. Origen tissular del dolor lumbar i ciàtica.
Estudis de Sthepen i Cols (1992) per determinar l’origen tisular del dolor lumbar i la ciàtica.
La gran majoria de dolors lumbars tenen relació amb l’estructura òssia i muscular, es tracta de dolors mecànics.
9. Anamnesi especifica. Valoració subjectiva.
Localització i tipus de dolor: - Zona lumbar, glutis, peu, cara anterior de la cuixa.
Projectat uni o bilateralment.
Dolors referits.
Des de quan està present el dolor: - Agut: de tipus protector i de menys de 6 setmanes de durada.
Subagut: de 6 a 12 setmanes de duració.
Crònic: no té caràcter protector i dura més de 12 setmanes.
Com ha començat el dolor: relació amb traumatismes o activitats laborals que ens indicaran l’etiologia.
Caràcter constant o intermitent: generalment es troben barrejats l’un amb l’altre.
- En repòs: inflamatori En moviment: mecànic o Estructurat o Intermitent Factors que alleugen o mitiguen el dolor: posicions determinades i canvis de posicions, moviments determinats. Asseure, caminar conduir, ortostatisme, valsalves, etc.
Ex. Una hernia discal millora en decúbit supí i empitjora en estar assegut en flexió anterior de tronc. També en estar restret s’augmenta la pressió intrabdominal i es reprodueixen el símptomes de hernia discal. Igual que en esternudar, tossir...
Ex. En tenir una costella trencada haurem de subjectar el tòrax en el moment de esternudar, i posteriorment deixar-lo anar. També s’haurà de dormir sobre la costella dolenta per tal de que el moviment respiratori sigui en l’altre costat.
Sensació de pèrdues de força o trastorns de la sensibilitat de les extremitats. Alteracions neurològiques.
Trastorns esfinterians (bufeta i anus). Incontinència i retenció.
Ex. Síndrome de la cauda equina. Les arrels nervioses de la base de la columna es comprimeixen. Aquest grup de nervis determina la sensació i funcionament de la bufeta, òrgans sexuals i cames. En el lesionat medul·lar s’ha de fer un tacte rectal per tal de veure si la musculatura esfinteriana crea pressió o no, i per tant si hi ha continència o no.
9.1. Signes d’alarma. Red flags.
 Factor de risc que pot presentar un pacient amb lumbàlgia i que podria relacionar-se amb el desenvolupament d’alguna malaltia greu respecte a altres pacients que no presenten aquest factor.
- Lumbàlgia en majors de 50: neoplàsia.
- Lumbàlgies recurrents en joves: malalties inflamatòries, per exemple reumàtica.
- Lumbàlgia + febre: neoplàsia o immunosupressió.
- Lumbàlgia + síndrome tòxica (mareig, desorientació, nàusees, vòmit i oscilopsia [sensació d’osculació de petita amplitud, del entorn o del propi cos]): neoplàsia o infecció.
- Lumbàlgia + antecedent de càncer: neoplàsia.(AAP-Astènia, anorèxia i perduda de pes) - Lumbàlgia + medicació osteopènica: fractura.
- Anestèsia perineal + incontinència: síndrome de la cauda equina. (Problema tumoral al final de la columna) - Lumbàlgia de característiques inflamatòries: espondilodiscitis o neoplàsia.
10. Inspecció general i examen de la postura.
La zona lumbar de la columna és la més marcada a causa de la seva lordosi.
Dorsal ample molt hipertrofiat. És un múscul molt utilitzat a la cirurgia plàstica.
Esclerosis. Distancia entre braços i el cos és diferent en ambdós costats. Major distancia entre les escàpules en relaxació. Important veure la ralla del cul. Per veure atrofies i desequilibris.
Espondilitis enquilopoiètica. Es demana una flexió i apareix hipercifosi amb la columna lumbar més aplanada. Existeix una gran rigidesa i no es pot aixecar el cap, existeix una enquilosis. Si aquesta és molt severa pot ser motiu d’operació.
(Ortesis en la cama, normalment posada per artrosi) (“juanaete de sastre” extern i intern) Columna en canya de bambú. Vertebres fusionades. Quant més rígida és una articulació menys dolor fa. Per tant, si te artrosi no tindrà dolor en aquesta zona per la falta de mobilitat.
11. Palpació òssia de la columna lumbo-sacra.
11.1.
Superfície posterior.
Posició: pacient en bipedestació i fisioterapeuta assegut darrera el pacient.
Punt de referència per iniciar l’exploració: l’espai L4-L5 es troba a nivell de la cresta ilíaca.
Cresta ilíaca  polzes al centre  espinoses L4-L5.
Podem palpar: - Apòfisis espinoses Còccix Espines ilíaques postero-superiors: a nivell de S2.
Crestes ilíaques Trocànters majors 11.2.
Superfície anterior.
Posició: pacient en decúbit supí i genolls doblegats. Fisioterapeuta en bipedestació.
Punt de referència per iniciar l’exploració: melic a nivell de L3-L4.
Podem palpar: - L4-L5 i S1 Promontori sacre 11.3.
Nutació i contranutació.
 NUTACIÓ: promontori cap a caudal i anterior, còccix cap a posterior, ales ilíaques s’aproximen (EIPS) i les tuberositats isquiàtiques es separen.
 CONTRANUTACIÓ: situació contraria a la nutació.
11.4.
Compensació de la musculatura.
La musculatura abdominal anterior i la situada a la part posterior de la columna, determinen l’estabilitat del sistema. Es tracta de unes forces de relaxació i de contracció oposades.
12. Exploració física. Anàlisi de la mobilitat.
12.1.
Flexió-extensió.
Test de Shober: mesura la distancia al terra per a la flexió. No hi ha mesures estàndard ja que es troba molt influenciada per els isquiotibilas curts i la laxitud de la persona (les dones arriben més per qüestions hormonals.
De manera que es tracta de una mesura individual que s’utilitzarà per tal de mesurar la millora en el tractament.
12.2.
Inclinació lateral o bendings laterials..
12.3.
Rotació.
13. Exploració neurològica.
13.1.
Nivells neurològics.
Nivell L2-L3-L4.
Proves mucuslars: - Quàdriceps (crural): afecta a l’extensió del genoll.
Grup d’adductors del maluc (obturador) Dermatomes: L2, L3 i L4.
Nivell L4.
Proves musculars: - Tibial anterior: dorsiflexió del turmell.
Reflex rotulià.
Dermatoma: L4.
Nivell L5.
Proves musculars: - Extensor propi del primer dit Gluti mig (nervi gluti superior) Extensor comú dels dits Extensor curt dels dits (nervi peroneu profund) No hi ha reflex específic.
Dermatoma: L5.
Les diabetis a vegades donen hipo o hiperreflèxia. Els reflexes s’han de fer també un cantó respecte a l’altre.
Nivell S1.
Proves musculars: - Peroneus laterals llarg i curt: eversió del peu (nervi musculocutani) Bessons i soli (CPI – nervi ciàtic popliti intern) Gluti major (nervi gluti inferior) Reflex aquil·lià.
Dermatoma: S1.
Nivells S2-S3 i S4.
Dermatomes: S2, S3, S4.
Reflexes superficials.
- Reflex abdominal superficial Reflex cremasterià superficial Reflex anal superficial Reflex de Babinski 13.2.
Proves especials. Tests específics d’exploració.
Test de Laségue i test de Bargard: estiraments del nervi ciàtic. Amb el test de Bargard confirmem un resultat positiu en el test de Laségue. El test de Laségue consisteix en fer flexió de maluc amb el pacient en decúbit supí, i des d’aquesta posició es fa el tes de Bargard que consisteix en fer una flexió dorsal del peu.
Test de Hoover: per a descartar simulacions de patologies discals. Es demana al pacient que faci una flexió de maluc de manera activa i col·loquem la ma sota el calcani del peu contrari. La prova es positiva si no notem cap pressió a la ma que aguanta el peu contrari mentre el pacient aixeca la cama.
Test de Milgram: per descartar compromís intratecal lumbar.
Maniobra de Valsalva: detectar l’afectació mecànica del ciàtic.
Prova de Brudzinski-Kernig: augmenten pressió intratecal. El pacient es troba en decúbit supí, i fem una flexió positiva del cap que genera una resposta de doblegar els genolls si hi ha patologia.
Test de Shöber: marca espinosa S1 i 10 cm per sobre en bipedestació. Tornar a mesurar després de flexió de raques amb genolls en extensió. En condicions normals 24 cm de diferència. Bona fiabilitat intra i inter-observador.
Test de Waddell: - Dolor inespecífic: superficial, generalitzat, sense patró anatòmic.
- Test de simulació: dolor a la compressió crani-caudal o a la rotació passiva de les espatlles.
Test de distracció: estirament radicular positiu en decúbit supí i negatiu en sedestació.
Alteracions regionals: debilitat a l’exploració amb força espontània adequada.
Resistència excessiva a la mobilitat i anormalitat sensitiva sense patró anatòmic.
Hiperreacció: excessiva verbalització expressió facial de dolor, parèsia física, suor.
13.3.
Indicacions de somatització.
- Dolor Proves Somatització (Wadell 1980) Dolor no anatòmic. Magnficat Dolor en tota la cama Parestèsies a tota la cama Intolerància als tractaments Debilitat a tota la cama Dolor constant Sensibilitat superficial no anatòmica Carrega axial amb dolor lumbar Rotació colateral amb dolor lumbar Avaluació cama dolor – no dolor - Trastorn físic Localitzat. Anatòmic Segueix una distribució concreta Dermatomes Benefici variable Miotomes Varia amb el temps i l’activitat Distribució musculo-esqueletica Dolor al coll Dolor radicular Limitada 14. Record anatòmic.
14.1.
Erectors de la columna.
Músculs: longuissimus, espinal i iliocostal.
Origen: columna, caixa toràcica, pelvis i cap.
Funció: extensió de la columna, rotació ipsilateral de columna coll i cap, i flexió lateral de columna.
14.2.
Músculs transervs espinals i multífids.
14.3.
Quadrat lumbar.
Origen: 12ª costella i apòfisis transverses de L1 a L4.
Inserció: cresta ilíaca posteromedial.
Acció: elevació de la pelvis, flexió lateral de la columna i depressió de la 12ª costella.
14.4.
Dorsal ample.
Origen: espinoses de T7 a L5, part posterior del sacre i cresta ilíaca posterior.
Inserció: 3ra – 4ta costelles, angle inferior escapular i llavi medial del canal bicipital.
Acció: adducció, rotació interna, extensió de l’extremitat, depressió de l’escàpula i inclinació anterior de la pelvis.
14.5.
Abdominals.
Recte anterior.
Origen: xifoides, estèrnum i costelles 6, 6 i 7.
Inserció: sínfisis pubiana.
Acció: flexió de tronc i inclinació de la pelvis.
Oblics extern.
Origen: ultimes 8 costelles.
Inserció: cresta ilíaca anterior, pubis, aponeurosis abdominal i lligament engonal.
Acció: flexió i rotació contra lateral.
Oblic intern.
Origen: ultimes 3 costelles.
Inserció: aponeurosi abdominal, cresta ilíaca i lligament engonal.
Acció: flexió i rotació ipsilateral.
14.6.
Psoes major. Iliopsoas.
Origen: apòfisis transverses de T12 a L5 i part interna de l’ili.
Inserció: trocànter menor.
Acció: flexió del maluc i rotació externa. Sobre el tronc flexió lateral i rotació contralateral.
15. Imatges.
El hobre de otzi. 3.500 a.c. Amb la desgacacio apareixen congelats molt conservats. Estudis de tot tipus. Antropologia forense.
Pintora que va patir molt mal d’esquena. Neuropatic d’extremitats inferiors. Frida calo Relleu del palau de Nínive – Mesopotàmia VIIaC. Alabastre. Paràlisis de cames i vomita sang.
16. Cas clínic.
Pacient de 36 anys.
Sense al·lèrgies medicamentoses conegudes.
Antecedents Personals: Asma bronquial . Lumbàlgies de repetició en l’últim any AF: fumador 10 paquets / any Esport habitual: futbol 3 cops per setmana.
Feina: construcció-paleta.
Acudeix amb dolor lumbar irradiat per EID, de 3 dies d’evolució, que cedeix parcialment amb el decúbit supí i augmenta amb els accessos de tos, sobretot matutins.
17. Anotacions especials.
Hopenfield  Llibre de palpació recomanat.
...