TEMA 4 - ABSORCIÓ DE L'AIGUA (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Fisiologia Vegetal
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 14/03/2015
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

4.ABSORCI Ó DE L’AIGUA DISPONIBILITAT DE L’AIGUA DEL SÒL PER LES PLANTES - importància del sòl: té una composició de partícules, segons la mida d’aquestes podem diferenciar tres tipus de sòl: 1. Sols d’argila Segons les dimensions de les partícules que els formen 2. sòls llimosos 3. sòls sorrencs No tota l’aigua que hi ha al terra està disponible per al planta. La textura es important des d’un punt de vista a la fertilitat del terra.
ABSORCI Ó I TRANSPORT DE L’AIGUA PER LES ARRELS Per mantenir la turgència de la part aèria, així com per possibilitar les activitats bioquímiques fins a un nivell que assegui la supervivència, l’aigua perduda per la planta a través de la transpiració ha de renovar-se contínuament. Moltes plantes poden absorbir la humitat atmosfèrica en forma de boira o rosada, però l’absorció foliar d’aigua és insignificant comparada amb l’absorció a través de les arrels.
S’ha de tenir en compte que la zona d’absorció es troba en la zona dels pèls radiculars, a la zona apical de la planta. L’arrel creix pel meristema apical, tenim al còfia envoltada per una gran quantitat de mucílag que facilita la penetració de l’arrel dins de la terra. La superfície d’absorció de l’arrel pot ser moltes vegades ↑ a la superfície de la terra.
Les plantes poden ↑ la seva superfície d’absorció associant-se amb fongs i formant micorrizes. La majoria de les plantes no necessiten les microrrizes.
VIES D’ABSORCI Ó APOPLASTICA Es lliurament accessible a l’aigua i als nutrients, l’aigua que es troba al terra pot entrar fàcilment en aquest espai de l’apoplast. Pot entrar fins arribar a l’endodermis, que està suberificada pel súber que és hidrofòbic, que està unit a les parets cel·lulars. A partir d’aquest la via de l’apoplast està reduïda, per poder entrar els nutrients han d’entrar per la via del simplast. Han de travessar la membrana citoplasmàtica per arribar a la via simplastica.
L’apoplast actua com un medi hipotonic, exerceix una pressió, empeny l’aigua i els soluts cap a l’interior i impulsa principalment el suc de la planta. L’arrel es comporta com un osmòmetre.
TRANSPORT D’AIGUA PER LA MEMBRANA No és una membrana ideal sinó que permet el pas de l’aigua i dels nutrients, té una composició bastant hidrofòbica, l’aigua és una substancia polar i és neutre, sense carrega, les molècules sense carregues i petites poden difondre a través de la membrana citoplasmàtica tot i així, a la membrana citoplasmàtica hi ha una sèrie de proteïnes transmembrana que faciliten el camí de l’aigua, les aquaporines que tenen uns prous que es caracteritzen per la presencia d’alanina, prolina i asparagina.
SISTEMA OS MOMÈTRI C DE L’ARREL L’arrel no solament té una barrera a l’apoplast a nivell de l’endodermis a la part de la zona subapical on els vasos centrals es desenvolupen, sinó que en moltes especies també tenim una exodermis, una zona suberitzada en l’apoplast just per sota l’endodermis, això ho torbem en espècies que viuen en sòls especials, molt secs, amb un excés de salinitat... Si tenim una barrera hidrofòbica a l’exterior de l’arrel es controla millor el que entra dins i queda anul·lada la via de l’apoplast.
En aquestes especies l’entrada d’aigua normalment es via simplast, primer ha de travessar el plasmalemma i una vegada superada la barrera hidrofòbica pot entrar per l’apoplast i entrar cap a l’interior de manera normal.
A l’exodermis, l’anomenada rizodermis que cobreix les arrels més velles tenen una altra funció. Impedeixen que l’aigua surti de l’arrel. En plantes que viuen en sols molt secs, moltes vegades s’estableix un gradient al revés, podrien haver-hi unes grans pèrdues d’aigua per part de la planta així que posa capes hidrofòbiques per evitar-ho.
Quan els sòls son molt humits, la planta te tendència a absorbir l’aigua del sol.
MODEL SPAC L’aigua pot prendre dues vies, pot travessar la cutícula que recobreix les fulles o pot sortir pels estromes, una part concreta de les fulles. És un sistema de llarga distància, en aquest sistema el flux de l’aigua depèn de la diferencia de potencial hídric i de la resistència que te aquest sistema respecte el pas de l’aigua.
El concepte de continu terra-planta-atmosfera (=SPAC) analitza el flux d’aigua en els vegetals terrestres com un procés dinàmic al llarg d’una sèrie de compartiments, des de la font (terra) fins a la desembocadura (atmosfera).
Aquest model es basa en la proposta de Huber i de Van den Honert d’aplicar la llei de Ohm al moviment de l’aigua a través de la planta, a través d elús de conceptes derivats de la física de circuits elèctrics.
Es parla així d’una força motriu del procés i de resistències o capacitancies en sèrie o en paral·lel.
Aquest concepte s’aplica així: On r són resistències de la via i C correspon a la concentració del vapor d’aigua.
El model SAPC no és una simple al·legoria científica desenvolupada amb finalitats acadèmiques. Proporciona un esquema de pensament útil i real que facilita la comprensió del dinamisme de l’aigua en la planta.
Seguint aquesta proposta, el flux de l’aigua a través del vegetal serà directament proporcional a la magnitud del gradient de potencial entre els extrems i inversament proporcional a la suma de resistències que al llarg del camí limiten el moviment d’aquesta. Podem assumir que el flux de l’aigua és la resposta d’un gradient de pressió establert entre els extrems.
EL model SPAC no explica el mecanisme pel qual la tensió hídrica de l’atmosfera es transmet al llarg del vegetal. Aquesta força motriu s’origina com a conseqüència de l’evaporació de l’aigua en les parets cel·lulars de les cavitats subestomàtiques, establint-se en aquest punt el canvi de fase liquida a fase vapor en el moviment de l’aigua. L’equilibri entre les dues fases produeix tensions capil·lars en els espais apoplasmatics de les parets en contacte amb la fase gasosa.
En el circuit terra-planta es troba situada als estromes que es poden obrir i tancar i es el punt de màxima diferencia de potencial, a la fulla es relativament alt i es turgent i en l’atmosfera és molt petit, es aquí on l’evolució ha ficat el punt de màxima regulació del sistema.
A l’interfase arrel-terra podem tenir molta diferència de potencial, si nosaltres tenim l’arrel dins del terra i tot està ple d’aigua la diferencia de potencial no serà gaire gran. Aquesta atmosfera té un potencial hídric molt baix, hi ha la possibilitat de regular i com regula l’arrel aquesta resistència? La pot augmentar o disminuir, l’augmentarà per no perdre aigua, quan n’hi hagi poc al sol però l’intentarà disminuir quan encara trobi aigua que es podria mobilitzarem per això les arrels augmenten el nombre de pèls radiculars, per augmentar el contacte entre la partícula de l’aigua i l’arrel per evitar que hi hagi aire.
Es secreta mucílag, una substancia mucosa que atrau l’aigua o certes plantes mot adaptades que poden segregar substàncies que modifiquen la tensió superficial de l’aigua i faciliten que aquesta pugui ser captada.
És important ressaltar que aquest model SPAC és una simplificació excessiva.
...