definicions sociologia (2014)

Apunte Catalán
Universidad Pere Tarrés (URL)
Grado Educación Social - 1º curso
Asignatura sociologia
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 02/06/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Desviació social La desviació social es pot definir com una conducta apartada del que marca la normalitat i que per tant, no està d’acord amb les normes socials d’una societat.
Aquestes conductes, no són cap delicte considerat per la llei, i per tant no són sancionables, sinó que existeixen unes pautes de conducta a nivell de la comunitat que s’han de complir encara que no estiguin escrites, i en alguns casos poden estar molt més valorades que les lleis sancionables. Les normes socials venen donades per la cultura, els costums i les tradicions més antigues i van passant de generació en generació, i és per això que canviar-les, resulta molt difícil, encara que és necessari perquè una societat avanci i no es quedi estancada.
La desviació única d’un sol individu no serà socialment acceptada, i li seran aplicats alguns mètodes de control social perquè torni a tenir un comportament adequat d’acord amb les expectatives de la societat. Ara bé, si la desviació no la pateix un sol individu, sinó que s’hi incorporen més persones d’una mateixa societat, podria arribar a comportar un canvi social, i aquesta conducta podrà passar a ser ben vista davant la societat.
Problema social Un problema social és un conflicte que afecta a un grup de persones, que produeix preocupació social i, per ser considerat com a tal ha de produir-se en grups nombrosos d'una societat (població, país o univers).
S’acostuma a dir, que existeix una problemàtica social quan hi ha alguna cosa a la societat que no funciona com se suposa que hauria de funcionar. Cal mencionar, que un "problema sociològic" es refereix a una problemàtica interessant per investigar des de la sociologia i no és necessàriament el mateix que els problemes socials. És a dir, el problema sociològic no és tant saber perquè hi ha coses que van malament des del punt de vista de les autoritats (problema social), com el d’arribar a entendre com funciona tot el sistema.
LEGITIMACIÓ Parlem de legitimació quan ens referim al conjunt de creences compartides que ens permeten explicar el per què les coses són com són. Són creences que es fonamenten en uns valors que ens permeten emetre una opinió sobre el què és o no acceptable.
Perquè una institució es mantingui al llarg del temps i que la majoria de la societat l'accepti és necessària aquesta legitimació per donar sentit i coherència al model social, de no ser així, seria necessari l'ús de la coacció i el càstig, de forma molt sovint.
(posar en dubte totes les seves creences envers la seva realitat, en aquest moment la realitat entra en crisi, i comença a perdre la legitimitat (la raó de ser), es posa en crisi el rol de tot el que l'envolta).
legitimació vol dir que en el procés de socialització, es produeix la legitimació, que és que la societat t'imposa uns valors i et fan veure que les coses són com só,, i que han de ser així, que no poden ser d'una altra manera.
SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA La sociologia mai no arriba a un final perquè al llarg de la biografia de qualsevol individu tenen lloc successives socialitzacions. Ara bé, ni la intensitat ni l’abast de les socialitzacions no seran sempre iguals. És per aquest motiu que en sociologia es distingeix entre la socialització primària i la socialització secundària.
La socialització secundària són els processos de socialització posteriors a la socialització primària que indueixen l’individu a participar de mons socials específics i que ve marcada pel pas dels altres significatius a l’altre generalitzat. Es dona en nous contextos als quals hem d’adaptar-nos i que ens exigeix aprendre nous papers socials.
Es dona al llarg de la vida.
De la mateixa manera que els altres significatius donen pas a l’altre generalitzat, també la socialització primària, un cop assentada, obre el camí de les futures socialitzacions. Aquestes, però, no tenen la força de la primera socialització perquè la segueixen en el temps i només afecten aspectes parcials de la vida de la persona; i perquè no propicien aquella forta vinculació afectiva amb els altres significatius.
A diferència de la socialització primària, les realitats que s’interioritzen en el decurs de la socialització secundària són parcials i per tant no configuren cap sistema de significació. La interiorització no té perquè anar necessàriament acompanyada d’una identificació afectiva això significa que si en el decurs de la socialització secundària es produeix l’aparició d’un mon alternatiu al dels altres significatius, l’individu el pot triar manipulativament. En aquestes situacions l’individu es limita a representar un rol o paper de manera deliberada, mantenint-se subjectivament distanciat.
En el transcurs de les socialitzacions secundàries poden aparèixer noves interioritzacions que arribin a contradir les anteriors, normalment són els elements de la socialització primària els que tendeixen a romandre perquè és anterior en el temps.
Així les noves interioritzacions buscaran adaptar-se a les formes del passat, minimitzant les transformacions que s’hagin pogut produir.
CONTROL SOCIAL És un conjunt de mecanismes reguladors de valors, actituds i pràctiques destinats a mantenir l’ordre establert en les societats per enfortir i mantenir la supervivència d’un grup i les seves normes; s’aconsegueix mitjançant la pressió de l’individu per adherirse a les normes i la repressió d’aquells que manifesten una conducta desviada.
Aquests mecanismes inclourien tots els recursos materials o simbòlics ( externs o interns) de què disposa una societat per assegurar el compliment de les normes socialment aprovades. Així és com la societat manté la gent en ordre i manté l’ordre de la gent.
Entre els mitjans de control social estan les normes socials, les institucions, les lleis, les jerarquies, els mitjans de repressió. Entre aquestes normes de control social també hi trobem de caràcter informal, com els comportaments generalment acceptats, els costums, els prejudicis, etc. els quals s’adquireixen voluntàriament, amb la finalitat de ser acceptats i aprovats per la societat.
Alienació: Cal esmentar que es un concepte de Karl Marx introduït dins de l’anàlisi del capitalisme.
El concepte d’alineació el podem traduir per estranyament. Aquesta paraula s’ha utilitzat sovint en l’àmbit psicològic fent referència a la bogeria o a alguna malaltia mental, però per Karl Marx l’alineació no es una categoria psicològica que fa referència a la personalitat psíquica individual de cada persona, sinó que fa referència en l’àmbit sociològic.
Per Marx l’alineació es un producte de la societat. Una malaltia social que és el resultat de viure sota un condicionament determinat, és a dir, sota el capitalisme.
El capitalisme és el sistema econòmic basat en els mitjans de producció, la propietat privada i en el que el capital s’inverteix en gran part en la producció, distribució i comerç dels béns i serveis per tal d’obtenir beneficis màxims en un mercat lliure i força competitiu.
Per Marx el desenvolupament capitalista es el portador de l’empobriment que cada cop és més gran en els proletaris. A més, Marx no concep aquest empobriment com un empobriment material, econòmic, sinó que el determina com un empobriment en gran part humà i moral.
Els degrada com a persona.
Com més valor tenen les coses en el món capitalista, menys valor tenen les persones.
Dit això, Marx pensa que els treballadors sotmesos a un règim capitalista productiu estan alienats, és a dir, el treballador no té control sobre els seus propis productes.
(contra més produeix, més pobre es sense adonar-se’n) ETIQUETATGE SOCIAL La teoria de l’etiquetatge social és el procés d’interacció entre els que porten l’etiqueta de desviats i els que no. L’important és saber qui són els que pengen l’etiqueta de desviats, a quines persones i grups, i per a quin motiu.
Cal diferenciar entre els que són desviats i els que no. És la societat qui marca aquesta diferencia. Qui és desviat en una societat pot no ser-ho en un altre, tot depèn de la cultura d’aquesta. Els grups socials són qui creen la desviació establint unes normes. La desviació es porta a terme quan un membre de la societat no segueix aquestes pautes. La desviació no seria l’acció en si que es porta a terme sinó l’aplicació de les conseqüències per part de la societat traduïdes en sancions i regles.
El paper del sociòleg en aquest àmbit seria descobrir qui és qui marca aquesta etiqueta, el perquè de fer-ho i esbrinar el motiu pel qual en una altre societat no és igual si es dóna el cas.
rols socials Els individus adquireixen el seu rol a partir de dos factors diferents que determinen el seu estatus: els adscrits (el sexe, l’edat, etc.) i els adquirits (provinents per iniciativa pròpia) però això no implica que un individu no pugui desenvolupar més d’un estatus al llarg de la seva vida ni tampoc al mateix temps, sinó que aquests estan jerarquitzats.
Cadascun d’aquests estatus porta en ell mateix un seguit de pautes i normes de conducta que determinen el rol social de cada persona. Per tant, el rol social és el conjunt de normes socials i de conductes establertes per la societat que determinen la manera d’actuar d’una persona segons l’estatus social al que pertany, és a dir, és la pauta d’acord amb la qual una persona ha d’actuar en el context d’una situació determinada.
L’estatus s’ocupa, el rol es desenvolupa.
Un exemple que serveix per explicar aquest concepte és la metàfora del teatre, que entén la societat com una obra on, cadascú té un paper a desenvolupar predefinit per la societat Identitat social La persona no només és socialitzada dins un món extern, sinó que també ho es dins un intern, anomenat self, creant així una identitat personal. És aquí on entra en joc l’I i el me, les dues cares del jo de cadascú, definides per el sociòleg Mead. L’I, representa la consciència espontània i creativa de cadascú i el me és la part pròpia, que ha estat modificada pels altres, per la informació i les normes que arriben de la societat. Per tant, es pot dir que el me és la identitat i és l’I qui fa possible la interacció entre el món exterior i l’interior de cada persona.
La identitat social es crea mitjançant la interiorització de pautes de conducta rebudes de l’exterior. S’entén com la capacitat que té un subjecte per observar i reflexionar sobre un mateix segons les pautes que s’interioritzen de l’exterior, el conjunt de trets propis que la persona va definint mitjançant la seva relació amb la societat.
Agents de socialització.
Els agents de socialització es poden definir com aquells processos on intervenen els agents de socialització que són els grups o contextos socials on tenen lloc aquest tipus de processos.
Es poden dividir en dos grans grups: • Grup primari: és aquell grup reduït, que inclou les persones que es relacionen “cara a cara” i les relacions afectives són intenses. Els dos grups socials més representatius són la família i el grup d’iguals.
• Grup secundari: grup formalitzat on les relacions dins d’aquest són més interpersonals, com per exemple: l’empresa, l’escola, el partit polític, els sindicats, etc.
Els criteris per classificar els agents socialitzadors tenen diferents variables segons el nivell d’homogeneïtzació intergeneracional (que afecta les relacions amb les generacions que formen part del grup socialitzador de cada individu); segons si la finalitat socialitzadora és explícita (família i escola) o implícita (empresa, sindicats i partits polítics); i segons el nivell d’identificació que es generin amb els altres.
Els agents socialitzadors per excel•lència són: la família, l’escola, els grups d’iguals, els mitjans de comunicació de masses, etc.
La família, és la referència bàsica i principal pel vincle afectiu ja que marca l’estatus social i no es pot determinar si és fonamental o no (segons el seu nivell d’ingressos).
La família socialitza explícitament i sense explicitar-ho.
Els nous models de família creen un nou model de socialització ja que es poden trobar de diferents tipus, com són: la família extensanuclear i la família absent, que pot donar-se per motius laborals o perquè un dels progenitors no estigui representat.
L’any 2009, Elzo va determinar diferents models de família en quant a l’educació que reben les persones, que pot ser: progressista, conservadora, introvertida, conflictiva i convivencial harmònica.
En relació a l’escola, la seva finalitat és socialitzar de manera explícita ja que té uns objectius educatius que poden donar-se de manera conscient com són el currículum vehicular i, inconscient com el currículum ocult. D’aquest darrer, esdevenen un exemple: l’odre, la puntualitat, l’esforç, el compromís, etc.
Aquesta institució garanteix la igualtat d’oportunitats i vol reduir les desigualtats socials.
Pel que fa el grup d’iguals, es tracta de grups de persones de la mateixa edat i del mateix nivell amb els quals les persones se senten identificades.
Els individus es mouen per agradar-se mútuament i tenen la necessitat de sentir-se apreciats i acceptats. Tot això, són claus en l’edat adolescent perquè esdevenen fonamentals per a desenvolupar la identitat personal de cadascú.
Els Mitjans de Comunicació de Masses (MCM) (la televisió, la ràdio, la premsa, internet i d’altres), doten als ciutadans de la transmissió de valors i de models de la societat, la reproducció d’estereotips. També cal destacar el control de la informació tot valorant si és veritable o fidedigna, cosa que pot arribar a influenciar en l’opinió de la societat i a determinar «allò que és normal i allò que no ho és», i la capacitat que tenen aquests mitjans de comunicació per controlar a la gent. La lluita de l’audiència serveix com a baròmetre de la cultura i la comunicació.
Una altre forma que tenen els mitjans de comunicació per influenciar en els valors de la societat són les xarxes socials, la televisió pública i els mitjans contra informatius els quals contrasten el rigor periodístic.
Societat El terme societat ha estat definit per diversos autors de la següent manera: “Un grup de persones que viu en un territori determinat, que està sotmès a un sistema comú d'autoritat política i que és conscient de posseir una identitat que el distingeixen de la resta que l’envolten” (Giddens, 1998).
“Un complex de relacions humanes que formen un sistema d'interacció” (Berger, 1986).
“La societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta” Joan Estruch (Cardús, 1999).
La pregunta aleshores és: és el món de Truman, la ciutat de Seahaven, el “món perfecte”, tal i com l’anomena Christof, una societat? Si es segueix la definició de Giddens, des del punt de vista del protagonista (Truman Burbank) a l’inici de la pel•lícula, és a dir, quan encara no sap que està sent enganyat i la seva vida està programada i és televisada, es podria considerar que Seahaven és una societat. Ja que tots els seus habitants viuen en un territori determinat, la ciutat, estan sotmesos a un sistema comú d’autoritat política, l’alcaldia, i cadascun posseeix una identitat pròpia, que en aquest cas, està escrita en el guió del programa.
En canvi, si es mira des del punt de vista de l’espectador o d’algun dels actors, Seahaven no podria ésser considerada com una societat ja que ni els actors, ni els extres, ni els tècnics de so, de llum, etc. viuen en el plató (exceptuant a Christof), sinó que durant el dia van al plató per a treballar i quan s’acaba el dia i el protagonista del show se’n va a dormir, cadascun d’ells marxa a casa seva. A més a més, la personalitat que els ha sigut assignada en el programa no és la seva identitat, és ficció. Per altra banda, sí que estan sotmesos a un sistema comú d’autoritat pública, que és l’equip directiu i de realització del Show de Truman.
Si ens fixem en la definició de Joan Estruch (Cardús. 1999) la societat es defineix segons les experiències que tenim de les relacions que mantenim amb les persones amb les que convivim. És per això, que si ho mirem des d'aquesta perspectiva, a la pel•lícula podríem dir que sí que es descriu una societat. Per una banda, Truman Burbank - el protagonista - dins d'aquesta ciutat imaginària creada per a la sèrie, viu enganyat i es relaciona amb els demés, i és on aprèn a partir de l’experiència de les relacions amb aquests. Les persones que acompanyen a Truman tot i saber que, en aquell moment, viuen en una societat falsa, si ens regim per aquesta definició, també es podria dir que viuen en societat. Ja que encara que sigui per treballar també es relacionen amb les persones que tenen al costat i interactuen amb aquestes, aprenent de l’experiència.
Tenint en compte, que la societat es determina segons l’experiència, conclouríem que no es determina igual el que seria la societat per a Truman, que per a la resta d’actors, ja que es basen en experiències molt diferents dins d’uns guions establerts.
Tenint en compte la definició de Berger, Seahaven si que és una societat perquè hi ha un complex de relacions humanes que formen un sistema d’interacció encara que es regeixin per un guió. És a dir, tot i que en la pel•lícula podem veure que tots els diàlegs entre les persones d’aquella “illa” són fruit d’una actuació, les persones interactuen entre elles parlant del tema que sigui i fent veure que lo que diuen és veritat. També Truman encara que formi part d’un show, viu la seva vida relacionant-se amb la seva dona, el seu millor amic, la seva família, els veïns,.. i ho fa compartint anècdotes, records, somnis, aspiracions,...
Podríem dir doncs, que és una societat en la que les persones es relacionen i viuen conjuntament. Encara que, desprès es sàpiga que tot recau en una realitat fictícia.
institución social Para hacer este aporte a las ideas aquí debatidas sobre la visión de algunos aspectos de sociología reflejados en la película el Show de Truman, creemos necesario primero definir el concepto de institución social, entendida esta como cualquier institución creada a partir de la organización y la necesidad de una sociedad para dar respuesta a numerosos problemas y de esta forma, organizar la vida. Es en ella, en donde el sujeto es regulado por estas numerosas intuiciones sociales marcando su comportamiento a través de las normas.
En el caso particular de la película, destacamos que el comportamiento del sujeto es regulado por instituciones sociales, manifestadas en la familia, la cual intenta contener sus dudas sobre la realidad que el sujeto siente que está viviendo. También se ve desplegada la institución de la amistad, manifestada en el consejo y la contención que realiza el amigo del protagonista en numerosas ocasiones, para regular de esta forma su conducta. Y por último, de una forma más sutil, se ve reflejada las instituciones del trabajo y la comunidad como forma de control.
Es importante rescatar la función social que cumple el show dentro de la película, como un medio de comunicación, convirtiéndose en un programa seguido a nivel mundial y de esta forma difundir una forma de cultura (institución social) como control de consumo, transmitiendo valores de sociedad ideal.
Conformitat social La conformitat social consisteix en les accions que fan els individus, i que s’ajusten a les normes socials (no normes jurídiques, és a dir, les que fem sense ésser penalitzades o no) establertes en la societat en que és viu. És el que anomenem fer allò “normal”. Quan algú no actua així parlem de desviació social. La conformitat consisteix en actuar conforme les normes socials per tal d’obtenir una satisfacció, uns beneficis i evitar en tot cas el càstig. La conformitat és necessària per la pervivència del sistema. És la forma de actuar o de ser que la societat i el sistema espera de nosaltres.
...