Tema 3 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicopatologia
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

TEMA   3:   FORMES   NOSOLÒGIQUES   BÀSIQUES   CLASSIFICACIONS  DIAGNÒSTIQUES  INTERNACIONALS     I   La   nosologia   és   l’estudi   genèric   diferencial   dels   trastorns   mentals.   Quan   ens   aproximem  a  la  nosologia  ho  fem  a  través  de  dos  variables:   1. Nosografia:  la  descripció  dels  trastorns,  la  geografia  dels  trastorns.   2. Nosotàxia:  la  classificació  dels  trastorns  mentals     Per   l’observador   és   important   saber   classificar   els   trastorns.   Davant   d’una   situació   concreta  has  de  veure  el  que  li  passa  i  has  de  tenir  una  habilitat  per  poder  entendre   i  classificar  el  que  passa.   Una   primera   aproximació   a   la   nosologia   clàssica.   Podrem   classificar   els   trastorns   mentals  en  (classificació  clàssica),  3  grans  grups  de  trastorns  mentals:   1. Psicosis   2. Neurosis   3. Trastorns  de  caràcter     1.  PSICOSIS   Incapacitat  de  distingir  entre  món  exterior  i  la  pròpia  vida  psíquica.  Quan  parlem   d’un   trastorn   psicòtic,   parlem   d’un   trastorn   de   confusió   entre   el   dins   i   el   fora.   Considera  aspectes  del  seu  món  interior  part  de  la  vida  externa.  Considera  que  els   seus   impulsos,   ansietats   i   fantasies   formen   part   de   la   seva   realitat   externa.   Exemple:  Si  un  pacient  té  una  fantasia  persecutòria,  sent  que  el  persegueixen  des  de   fora,  quan  la  persecució  és  un  fenomen  interior.       Un  els  aspectes  fonamentals  és  la  manca  de  consciència   de   malaltia.  Ells  no  són   conscients   de   la   malaltia,   no   consideren   que   tenen   un   trastorns,   els   problemes   venen   de   fora,   es   poden   sentir   malament,   es   senten   perseguits,   la   gent   no   els   estima,  un  amic  li  vol  fer  la  vida  impossible...Però  ho  vinculen  amb  fets  exteriors  i   no  interiors.       Poden  aparèixer:  Errors  en  la  percepció  o  idees  delirants     1. Errors   en   la   percepció.   Graduació   que   va   de   la   salut   a   la   patologia.   Parlem  d’uns  errors  que  no  es  consideren  patològics  i  un  altres  que  si  es   consideren  patològics.     o Deformacions   perceptives.   No   es   consideren   patològiques.   Percepcions  errònies  o  falsejades.  Tres  tipologies   a. Il·lusions.   Alteració   dels   sentits   a   partir   de   diverses   possibilitats.   Dintre   de   les   il·lusions   podríem   diferenciar   dues   tipologies.  Una  il·lusió  es  dóna  a  través  dels  sentits.   • Catatímia.   Aquella   percepció   falsejada   o   errònia   fruit   de   la   pressió   emocional.   Una   persona   que   pateix   algun   tipus  de  pressió  a  nivell  personal,  situació  traumàtica,   pot  tenir  una  percepció  deformada,  alterada,  una  falsa   percepció.   Les   percepcions   es   tenen   a   través   dels   sentits.     Exemple:  Pel·lícula  Blancaneus  quan  corre  i  veu   que   els   arbres   la   persegueixen,   fruit   de   la   pressió   que   ha   • patit   després   de   saber   que   la   seva   madrastra   la   volia   matar.   Això   que   viu   la   Blancaneus   no   li   diem   al·lucinacions,   sinó   catatímia.   Quan   s’acaba   aquesta   pressió,  ja  no  pateix  aquestes  percepcions  visuals   Paraidolia.   És   una   deformació   conscient.   La   persona   força   conscientment   la   percepció.   Exemple:   Aquelles   situacions   on   tu   veus   formes   en   la   paret,   t’imagines   formes...   Veure   coses   que   no   hi   són.   Deformacions   perceptives  fruit  d’una  percepció  conscient.       b. Pseudopercepcions   hipnagògiques.   Aquelles   imatges,   aquelles   sensacions   que   qualsevol   pot   tenir   just   abans   de   dormir-­‐se.     c. Pseudopercepcions   hipnopòmpiques.   Aquelles   imatges,   aquelles   sensacions   que   qualsevol   pot   tenir   just   abans   de   despertar-­‐nos.     o Al·lucinacions.   És   consideren   patològiques.   Quan   parlem   d’al·lucinacions  ja  parlem  de  patologies.  Alteracions  patològiques  de   la   percepció,   sense   estímul   o   objecte   sensorial   provocador   (definició   clàssica).  Si  agafem  la  definició  tal  com  es,  aquelles  alteracions  fruit   d’un  fàrmac,  no  serien  al·lucinacions.  Si  et  prens  LSD  si  al·lucines,  no   seria   una   al·lucinació.   Seria   pseudopercepcions.   La   definició   és   molt   precisa,   però   a   la   pràctica   hi   ha   molts   tipus   d’al·lucinacions   que   si   que   tenen  objecte  provocador.     a. Sensorials.  Relacionats  amb  els  sentits.     • Visuals.  Alteracions  de  la  visió.  Veiem  coses  estranyes,   coses   rares,   coses   que   en   principi   no   hi   son   (taques,   colors,   estructures,   imatges...)Que   tu   vegis   a   una   persona  de  3,5m  o  que  vegis  a  un  ésser  d’un  ésser  verd,   això   es   una   al·lucinació.   Que   aquest   personatge,   sigui   un  alienígena  o  que  aquesta  estructura  vagi  a  buscar  un   tresor,   això   seria   un   deliri.   La   nostra   construcció.   Tu   pots  tenir  al·lucinació  sense  deliri.     • Acústiques.   Alteració   que   no   són   biològiques.   A   vegades   el   pacient   no   ens   explica   les   al·lucinacions   perquè  considera  que  no  les  entendrem.     • Olfactives-­‐gustatives.   Acostumen   a   anar   juntes.   El   pacient   sent   olor   estranyes   com   putrefactes,   desagradables.   La  olor  desagradable  seria  l’al·lucinació.   Que   aquest   olor   ve   de   una   bomba   que   estan   creant   els   veïns,  ja  seria  un  deliri.     • Tàctils.   Tenen   a   veure   amb   el   tacte.   Sensació   d’humitat,  sentir  cremades,  sentir  formigueig...  Tot   allò   que  té  a  veure  amb  el  tacte.     • Cinestèsiques.   Tenen   a   veure   amb   l’esquema   corporal.   Alteracions   del   que   seria   la   sensibilitat   interna.   El   pacient   pot   sentir   que   s’electrifica,   que   es   transforma,  posseït  pel  dimoni...       b. Psíquiques.   Són   aquelles   alteracions   en   les   quals   el   pacient   sent   que   alguna   cosa   del   seu   cervell   es   transforma   i   ens   produeix   alteracions   del   pensament.   En   especial   o   bàsicament:   -­‐  robatori  del  pensament   -­‐  imposició   dels   pensament   (algú   m’obliga   a   pensar   alguna  cosa  que  no  vull  pensar),   -­‐ eco   del   pensament   (els   altres   saben   el   que   jo   penso)...     Totes   aquestes   alteracions   se’n   diuen   al·lucinacions   psíquiques.  Aquestes  són  típiques  de  l’esquizofrènia.       2. Idees  delirants.  La  persona  perd  el  contacte  de  la  realitat  a  partir  d’una   alteració  de  la  consciència.  (Deliri:  sistema  erroni  de  creençes).   a. Idea   sobrevalorada.   No   es   consideren   patològiques.   Persona   monotemàtica,   sempre   pensa   i   parla   de   lo   mateix.   No   parlaríem   de  deliri  pròpiament  dit.   b. Idea   deliroide.   No   es   consideren   patològiques.   Perquè   per   parlar  de  deliri  la  persona  ha  d’estar  convençuda,  si  no  ho  està  li   diem   idea   deliroide,   no   deliri.   Quan   parlem   de   deliri   la   persona   està   convençuda.   Ex:  el  professor  em  té  mania,  m’ha  suspès!  ¿has   estudiat?  Bueno,  no  sé  si  el  portava  massa  bé.   c. Deliri.   Contingut   mental.   (L’acció   que   li   dóna   a   la   al·lucinació,   l’enanito   verde   (al·lucinació)   correrà   per   l’arc   de   Sant   Martí   (deliri)).   i. Finalitat  del  deliri.  Per  què  la  persona  delira?  Es  mantenen   dos  grans  tendències:     1. Pensar   que   el   deliri   és   un   excrement   de   la   ment,   perjudica  la  ment  i  per  tant  s’ha  de  netejar,  s’ha  de   treure.  L’objectiu  és  retirar  el  deliri  que  perjudica   la  ment  del  pacient.     2. El  deliri  es  una  manera   d’interpretar   la   realitat.   Una   persona   es   sent   espantada   i   interpreta   i   modifica   la   realitat   per   trobar-­‐se   menys   angoixada.   Per  tant,  s’ha  de  comprendre  i  no  netejar.       ii. Classificació  del  deliri.     1. Encapsulat.   Aquella   situació   en   la   qual   el   pacient   no   comunica   el   deliri   i   el   deliri   no   envaeix   la   personalitat  del  pacient.  El  pacient  delira  però  pot   fer  altres  coses,  no  es  sent  atrapat  per  el  deliri.  Ex.   Treballa   en   un   banc,   està   casat,   té   fills...  En  alguna   hora   pensa   quan   temps   faltarà   perquè   la   lluna   s’estampi  en  la  terra.   Aquest   fet   no   impedeix   en   la   vida  de  la  persona,  pot  fer  una  vida  bastant  normal.   No   el   comunica/explica   no   perquè   no   estigui   convençut,   perquè   ho   està,   sinó   perquè   es   pensa   que  la  gent  no  l’entendrà.   2. Sistematitzat.  Un  deliri  que  envaeix  la  personalitat   del   pacient,   però   el   contingut   delirant   té   versemblança   interna,   és   creïble.   Per   exemple,   aquella   senyora   gran   que   ho   està   passant   malament   perquè  diu  que  li  roben  a  casa.  Baixa  a  la  cafeteria  i   li   explica   al   cambrer   que   li   roben   (per   exemple   la   seva  jove).     3. Insistematitzat.   El   deliri   és   una   fantasia   amb   una   absurditat   de   continguts,   no   són   creïbles.   Si   la   mateixa   senyora   baixa   al   bar   i   diu   que   el   dia   anterior   va   baixar   una   nau   espacial,   es   va   pujar...   Això  no  es  creïble.       2.  NEUROSIS   Conjunt  de  trastorns  en  els  quals  apareix  la  incapacitat  per  resoldre  adequadament   els   conflictes   inconscients   que   existeixen   en   el   psiquisme.   Dificultat  per  resoldre   aspectes  inconscients.   Es   tracta   de   que   no   poden   integrar   els   impulsos   instintius,   les   exigències   normatives   i   les   pressions   externes.   Conflictes   interns,   però   el   pacient  ho  sap.  En  la  neurosis  el  contacte  amb  la  realitat  és  present.  El  pacient  té   conflictes,   té   dificultats.   A   diferència   de   la   psicosis,   el   pacient   és   molt   conscient   del   que    li  passa.  El  pacient  neuròtic  pateix,  ho  passa  malament,  vol  resoldre  el  que  li   passa...  Es  sent  atrapat  en  els  propis  conflictes  i  no  sap  com  afrontar-­‐los.       Es  manifesta  com:   • Patiment   psíquic:   ansietat.   Quan   es   parla   de   trastorns   neuròtics,   es   parla   més  de  trastorns  d’ansietat.     • Patiment  físic;  somatitzacions.  L’angoixa  es  viu  a  nivell  corporal.  El  pacient   pot   tenir   dificultats   per   respirar,   pot   tenir   una   incontinència   urinària,   pot   estar  alterat...L’ansietat  té  un  component  físic.     • Patiment   social:   aquesta   somatització   li   provoca   una   alteració   de   les   relacions  interpersonals,  dificultat  de  vinculació  amb  els  altres.     El  pacient  presenta  hiperconciència   de   malaltia.  El  pacient  sent  que  el  malestar  li   genera  un  malestar  que  li  permet  fer  una  vida  normalitzada.  La  hiperconciència  fa   que   el   pacient   busqui   ajuda   desesperadament,   sensació   d’urgència,   demanarà   ajuda.     3.  TRANSTORNS  DEL  CARÀCTER   No   tenen   consciència   de   trastorn.   Això   els   trastorns   de   caràcter   ens   recorda   al   trastorn  psicòtic.  Presenten  una  incapacitat   per   mantenir   esforços   continuats.   Les   coses   les   volen   al   moment,   són   impulsius...   Dificultat   per   programar   a   llarg   plaç   i   impulsivitat   (acting-­‐out).   Exemple:   anar   per   el   carrer   i   donar   una   patada   a   algú.  Per  tant,  no  hi  ha  espai  mental.  No  poden  parar-­‐se  a  pensar.                   NEUROSIS     PSICOSIS           TR.   CARÀCTER           Classificacions  diagnòstiques  internacionals   Necessitat   de   diferenciar   i   classificar   en   categories,  és  fonamental  el  diagnòstic   per  saber  quin  tractament  utilitzar.  Risc  d’etiquetar   • Efecte   Rosenthal:   (autocumpliment)   Va   agafar   uns   estudiants   i   els   va   entrenar   i   cadascun   es   va   aprendre   un   paper   i   els   va   enviar   a   l’hospital.   Ingressar  al  hospital  psiquiàtric  i  al  dia  següent  havien  de  fer  vida  normal   els   deixaven   ingressats.   Van   anar   a   rescatar-­‐los.   Per   l’etiqueta   no   els   van   deixar  marxar.     Hem  de  superar  el  diagnòstic  com  a  una  etiqueta.     Dos  tipus  de  classificacions:     • CIE  10.  OMS.  Per  un  costat  és  una  classificació   multiaxial,  és  a  dir,  que  té   diversos   eixos.   No   només   ens   quedem   amb   el   que   li   passa   sinó   que   anem   més  enllà.  3  eixos:     o Tipus  de  trastorn   o Pronòstic   o Aspectes   socials   que   acompanyen   al   trastorns.   Problemes   paternofilial     També   presenta   una   classificació   alfanumèrica.   Cada   trastorn   té   un   numero  i  aquest  numero  ens  marca  el  tipus  de  categoria.       Els   criteris   diagnòstics.   D’inclusió   i   d’exclusió(si   té   més   de   18   anys,   ja   no   serveix,  si  es  menor  de  30  no  pot  fer-­‐ho...)     o Classificació  alfanumèrica:   F00-­‐F09  Trastorns  mentals  orgànica,  inclosos  els  simptomàtics   F10-­‐F19.  Trastorns  mentals  i  del  comportament  deguts  al  consum  de  substàncies   psicòtropes   F20-­‐  F29.  Trastorns  esquizofrènics,  trastorns  delirants   F30-­‐39.  Trastorns  de  l’humor  (afectius)   F40-­‐49.  Trastorns  neuròtics,  secundaris  a  situacions  estressants  i  somatomorfes   F50-­‐59.   Trastorns   del   comportament   associats   a   disfuncions   fisiològics   i   factors   somàtics   F60-­‐69.  Trastorns  d  ela  personalitat  i  del  comportament  de  l’adult   F70-­‐79.  Retràs  mental   F80-­‐89.  Trastorns  del  desenvolupament  psicològics   F90-­‐99.  Trastorns  del  comportament  i  de  les  emocions  del  començament  habitual   en  la  infància  i  l’adolescència       • DSM  IV  Tr.  Classificació  de  les  malalties  mentals.     o Classificació   multiaxial.  Visió  amplia.  Fas  un  ventall  més  ampli  del   que  li  passa.  5  eixos.   Eix  1:  trastorns  mentals   Eix  2:  trastorns  de  la  personalitat   Eix  3:  malalties  mèdiques   Eix  4:  problemes  psicosocials  associats  a  un  trastorn   Eix  5:  escala  d’avaluació  de  l’últim  any  de  vida  del  pacient     o Classificació  numèrica.     o Criteris  diagnòstics:   1. Trastorns  d’inici  en  la  infància  o  l’adolescència   2. Deliri,  demència,  trastorns  amnèsics  i  altres  trastorns  cognitius   3. Trastorns  mentals  deguts  a  malaltia  mèdica   4. Trastorns  relacionats  amb  substàncies   5. Esquizofrènia  i  altres  trastorns  psicòtics   6. Trastorns  de  l’estat  de  l’ànim   7. Trastorns  d’ansietat   8. Trastorns  somatomorfs   9. Trastorns  facticis.  Trastorns  que  tenen  a  veure  amb  aspectes  de  tipus  més   emocionals,  que  fan  que  el  pacient  pensi  que  te  un  trastorns  però  no  el  té.     10.  Trastorns  dissociatius   11.  Trastorns  sexuals  i  de  la  identitat  sexual   12.  Trastorns  de  la  conducta  alimentaria   13.  Trastorns  del  son   14.  Trastorns  del  control  d’impulsos   15. Trastorns  adaptatius.  Fruit  del  que  et  passa,  tu  et  deprimeixes.     16.  Trastorns  de  la  personalitat   17.  Altres  problemes  que  poden  ser  objecte  d’atenció  clínica     ...