10. L’europa Otònida. Otónidas (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  10  -­‐  L’EUROPA  OTÒNIDA     -­‐Tema   que   ve   abans   del   feudalisme   i   que   és   una   plasmació   del   procés   de   feudalització   eclesiàstica,   sobretot   per   la   intervenció   descarada   de   l’Església   d’Alemanya   i   italiana.   Són   monarques  de  la  segona  meitat  del  X  i  principis  de  l’XI   -­‐Ens   trobem   en   el   moment   en   què   Alemanya   s’està   definint,   moment   en   què   la   funció   imperial   s’identifica  amb  alemanya  à  a  partir  dels  otònides,  l’imperi  és  alemany.     -­‐  segle  X  à  es  forgen  les  grans  monarquies  europees  (França,  Anglaterra  i  França)  à  Hi  ha  una   reconstrucció  progressiva  d’unitats  polítiques  cada  vegada  més  grans:  les  monarquies  feudals  de   França  i  Anglaterra,  i  la  formació  de  l’Imperi  alemany.  Són  les  tres  nacions  que  condicionaran  el   futur  d’Europa.         LA  CASA  DE  SAXÒNIA  A  ALEMANYA     • Els  darrers  reis  carolingis  d’Alemanya:     o Arnulf  de  Caríntia  o  Baviera  (896-­‐899)  i   o Lluís  IV  l’Infant  (899-­‐911)   • Problema  de  la  manca  de  solidesa  d’aquesta  monarquia,  dels  hereus  de  Lluís  el  germànic,  nét   de   Carlemany   à   Alemanya   s’apoderà   del   sud   de   la   lotaríngia   à   alemanya   sempre   invocarà   drets   sobre   itàlia   i   el   papat,   per   això   aquesta   obsessió   sempre   d’intervenir-­‐hi.   Reiteració   constant.     • Desprestigiats   per   la   seva   feblesa   davant   dels   avenços   hongaresos:   Batalla   de   Bratislava   (907);  arriben  fins  a  la  Campània,  Aquitània  i  Catalunya  (924)  destruint-­‐ho  tot  al  seu  pas.   • No  són  dominats  fins  a  la  batalla  de  Lech  (955)  per  Otó  I.     • A  la  mort  de  Lluís  IV,  Alemanya  es  divideix  en  5  grans  ducats  de  base  tribal:   o Saxònia-­‐Turíngia   o Baviera   o Francònia   o Suàbia   o Lorena   • L’Alemanya  del  segle  X  ve  rere  tot  aquell  procés  d’atomització  que  es  dóna  amb  el  feudalisme.   Queda  sense  cohesió,  trencada,  amb  àmbits  tribals,  ètnics,  bàvars,  turingis,  etc...  que  formaran   aquests  5  grans  ducats  alemanys.  La  realitat  d’una  alemanya  unida  no  hi  és.     1     • Són  ducats  que  intentaran  fer  dels  seus  prínceps  emperadors,  a  base  d’imposar-­‐se  sobre  els   altres,  de  negar  l’autoritat  d’un  emperador  i  proclamar-­‐se...     A  partir  del  segle  X,  serà  el  món  de  Saxònia  el  que  s’acabarà  imposant  sobre  la  resta  de  ducs,  i   les  grans  figures  que  marquen  la  pauta  a  alemanya  fins  l’XI  seran  de  la  família  otònida.         • Els  quatre  primers  ducats  elegeixen  rei  Conrad  I  de  Francònia  (+918).   • El  nou  rei  intenta  en  va  d’imposar-­‐se  sobre  la  resta  de  grans  ducs  (feudalisme  desintegrador).   • Lorena  es  desintegra  i  s’afegeix  al  regne  de  França  fins  el  925.       Enric  I  el  Caçador  (919-­‐936)     • En   morir   Conrad,   els   ducs   elegiren   rei   el   duc   de   Saxònia,   ENRIC   I   EL   CAÇADOR   (919-­‐936)   à   aquest  saxó  passarà  a  ser  reconegut  com  a  líder  dels  alemanys,  de  les  nacions  alemanyes.   • Amb  ell  comença  a  regnar  la  casa  de  Saxònia.   • Representa  el  triomf  dels  darrers  incorporats  al  món  carolingi  à  Amb  la  seva  proclamació  és   veu  el  triomf  dels  nouvinguts.  Ell,  un  saxó,  d’aquells  que  van  ser  vexats,  marginats  i  maltractats,   incorporats   a   l’imperi   carolingi,   ara   s’apodera   del   territori   que   queda   a   Alemanya.   Aquest   triomf  és  un  fet  sorprenent.   • Recupera   el   prestigi   per   a   la   monarquia   à   actuarà   i   organitzarà   el   territori.   Hi   ha   gent   a   la   vora  que  vol  expandir-­‐se  i  per  això  lluita  contra  ells:   o S’enfronta  als  danesos  (normands)   o Derrota  els  eslaus   o Obliga  a  retirar-­‐se  als  hongaresos   • La   casa   s’ha   fet   lluitant   contra   uns   enemics   que   té   a   la   vora,   els   quals   generaven   un   greu   problema  de  desestabilització  de  l’espai  alemany.   • Tot  això  ho  aconsegueix  gràcies  a  la  construcció  de  castells  i  fortificacions  al  llarg  de  la  frontera   i   a   la   renovació   de   la   cavalleria   à     castellanitza   la   frontera,   col·∙locant   castells   i   fortaleses   al   llarg  de  la  frontera  polonesa  i  de  Bohemia.  El  món  oriental  d’Alemanya  s’ha  fortificat,  a  més  a   més  de  contestar  també  amb  una  cavalleria  més  potent  que,  fins  i  tot,  la  hongaresa.     • Reincorpora  la  Lorena  (925)   • Els  ducs  de  Suàbia  i  Baviera  organitzen  la  marca  de  Brandemburg,  contra  els  eslaus  (928).   • Aconsegueix  que  el  duc  Wenceslau  de  Bohèmia  li  reconegui  l’autoritat  imperial.   • Cristianitza   i   expandeix   el   monaquisme   per   Bohèmia.   Estructures   d’església   =   estructures   d’estat   à   Cristianització   dels   eslaus   polonesos,   però   sobretot   dels   de   Bohèmia,   que   farà   que   els  bisbats  de  Boehmia  siguin  governats  per  bisbats  alemanys,  que  es  faci  una  lectura  llatina   des   d’Alemanya...Es   veu   Bohèmia   com   una   terra   d’expansió   alemanya.   S’organitzen   aquests   2     nous   països   com   a   element   de   cohesió,   amb   una   església   i   monestirs   molt   estesos,   que  a   partir   del   XII,   amb   els   Cistersencs,   que   colonitzen   les   terres   de   Bohèmia,   Moràvia...   à   procés   de   colonització,  de  penetració  de  lo  germànic  via  Císter.  Si  ara  es  via  benedictins,  la  colonització   del  XII  serà  via  císters.     • Fa  reconèixer  en  vida  com  a  rei  de  Germània  el  seu  fill  Otó  I.  →  S’assegura  la  dinastia.       Otó  I  el  Gran  (936-­‐973)     • El   gran   artífex   de   la   profunda   saxonització   o   cohesió   de   Alemanya   la   fa   el   més   gran   dels   saxons,   Otó   I   (Importantíssim)   à   governa   durant   molt   de   temps,   un   dels   emperadors   de   durada  més  extraordinària,  amb  gran  efectivitat.   • Pacificació   interna   i   externa   →   batalla   de   Leich   contra   hongaresos.   à   Aconsegueix   triomfar   amb   la   seva   victòria   davant   els   hongaresos...   El   seu   pare   ha   fet   la   feina   forta,   la   de   fortificacions  i  la  cavalleria,  que  serà  el  que  el  farà  triomfar.   • Sotmet   la   noblesa   laica.   S’ajuda   de   l’”Església   Imperial”   (bisbes   de   Magúncia,   Spira,   Magdeburg   i   colònia).   Es   Otó   I   qui   com   a   bon   coneixedor   de   la   dissolució   del   vell   imperi   carolingi,  ha  vist  la  rebel·∙lia  dels  nobles  à  decisió  à  sotmet  la  noblesa  laica,  tant  els  senyors   dels  castells  (noblesa  menor)  com  els  grans  ducs  alemanys  à  fa  que  la  seva  pròpia  ascendència   sigui   inqüestionable   à   ha   vençut   els   normands,   ha   dominat   els   eslaus,   les   invasions   daneses...   vencedor   de   molts   enemics.   Poder   inqüestionables.   Qui   s’enfrontaria   amb   algú   així,   si   ha   vençut  a  tants?  Gran  triomf  d’aquests  nouvingut.   • I  decisió  transcendental  à  sap  com  es  juga  la  dissolució  del  poder  feudal  i  com  és  el  poder  de   la   noblesa   terratinent   i   dels   grans   ducats   à   solució   à   confiar   grans   territoris,   la   gestió   de   l’administració   pública,   a   aquells   que   no   tenen   descendència,   que   son   els   eclesiàstics   que   a   més  a  més,  teòricament,  tenen  autoritat  moral.     • Converteix   en   prínceps   de   l’Imperi   a   tots   els   arquebisbes   del   imperi.   Ser   arquebisbe,   i   fins   i   tot   bisbe,   vol   dir   ser   príncep   de   l’Imperi.   Fins   a   Carles   V,   el   sistema   dels   prínceps   eclesiàstics  es  una  realitat  a  Alemanya.  Son  comtes  amb  drets  polítics  i  que  fan  de  cunya  en   un  mon  ple  de  noblesa  laica  de  matriu  germànica.     • Problema:  tots  aquests  en  deuen  més  a  l’emperador  que  al  papa.  L’església  es  feudalitza,   es  posa  al  servei  de  l’imperi,  i  més  que  bisbes  són  agents  de  l’autoritat  imperial.   Estan  al   servei  de  l’emperador  abans  que  del  papa.  Base  de  la  lluita  per  les  investidures  à  qui  té   autoritat  per  crear  bisbes?  Papa  o  emperador?  Origen  de  les  investidures.   •  resum,  converteix  els  eclesiàstics  en  comtes  amb  tots  els  drets  polítics.  Són  gent  estranya   a   la   terra,   no   tenen   hereus   i   tenen   interessos   comuns   amb   l’emperador   (antinobiliaris).   Els   cedeix   les   regalies   de   moneda,   mercats   i   duanes.   [Vid.   doc.   de   Parma].→   Origen   Investidures.   • Compta   amb   el  total   suport   de   l’Església,   per   la  cristianització   dels   eslaus   i  la  creació  de   noves   seus   i   monestirs   a   Bohèmia.   Hi   ha   una   profunda   catolitització   de   les   terres   frontereres   à   la   3     que  serà  la  catòlica  Bohèmia,  Moràvia  i  Polònia.  Territoris  que  en  aquest  moment  comencen  a   ser-­‐ho,  aquest  es  l’origen.       • Política  italiana:  Intervenció  al  Regne  d’Itàlia.   • Defensa  de  Joan  XII,  amenaçat  per  Berenguer  d’Ivrea.   • Crida  papal  a  Otó  I  →  coronació  imperial  a  Roma  (962)  =  “Emperador  del  Sacre  Imperi  Romà   de  la  nació  alemanya”.   • S’invoca  la  protecció  d’un  papa  fins  i  tot  amenaçat.  Època  carolíngia  és  el  món  més  dissolut,   i  Berenguer  d’Ibrea  incordia  el  papa,  motiu  pel  qual  crida  a  Otó,  com  va  passar  amb  Pipí  i   Carlemany.  El  príncep  de  Saxònia  baixa  i  la  gratificació  que  li  dona  el  papa  es  la  coronació   imperial,  igual  que  va  fer  amb  Carlemany,  exactament  igual.  Calc  de  tota  l’escenografia  que   es  feu  amb  Carlemany  150  anys  més  tard.     • Però  ara  serà  emperador  del  Sacre  Romà  Imperi  o  Sacre  Imperi  Romano  Germànic,  que  ara   serà  germànic.  Implicarà  que  Otó,  que  ha  sabut  aprofitar  la  força  dels  bisbes,  s’imposarà  a   Roma  amb  l’autorització  a  nomenar  el  papa,  a  escollir  que  siguin  alguns  dels  seus...  Privilegi   otonià  à  l’emperador  s’atribueix  el  control  de  roma  i  l’elecció  pontifícia  à  comença  la   llarguíssima   lluita   entre   pontificat   i   imperi,   que   dividirà   Itàlia   entre   partidaris   de   l’emperador  i  del  papa,  i  que  agafa  el  nom  de  dues  famílies:     • Gibelins  (amb  emperador)   • Güelfs  (amb  el  papa,  són  els  papalins)     • Les  ciutats  italianes  que  surten  entre  el  XI  i  el  XIII  viuen  aquest  problema  à  Buscaran  el   suport   o   de   l’emperador   o   del   papa.   Tindran   dintre   d’elles   l’enfrontament   de   la   seva   societat:  uns  van  amb  el  papa  i  altres  amb  l’emperador.       • Projecte  carolingi:  Unir  Itàlia  a  la  Lotaringia.           • Control   de   Roma   i   del   papa.   Imposa   jurament   de   fidelitat   als   nous   papes   abans   de   ser   proclamats.     • Intenta  dominar  el  sud,  amb  Càpua  i  Benevento,  i  obliga  els  ducs  a  jurar-­‐li  fidelitat.     • Intent  de  conquesta  del  territori  bizantí  de  Calàbria  i  la  Puglia.     • Fallit  l’intent  contra  els  musulmans  de  Sicília.     Així,   Otó   aspira   a   conquerir   tota   Itàlia,   intervé   en   els   ducats   llombards,   i   fins   i   tot   intenta   la   conquesta  dels  dominis  bizantins  del  sud  d’Itàlia,  etc.     • Adopta   el   programa   cultural   carolingi.   Suport   de   la   se   va   dona,   la   culta   Adelaida,   i   del   seu   germà  Bru,  bisbe  de  Colònia  (importància  de  les  escoles  catedralícies  i  dels  “scriptoria”)       • Viratge   cap   a   orient   (Bizanci)   →   son   fill   Otó   II   es   casat   amb   la   princesa   grega   Teòfano   à   Bizanci  reconeix  la  legitimitat  de  l’Imperi  otonià  =  és  el  gran  triomf.   4     • Obsessió  per  imitar  a  Bizanci,  que  s’aconsegueix  gràcies  a  aquest  contacte  amistós  amb  els   dos   catapanats   de   Bizanci,   i   amb   el   matrimoni   del   seu   fill   amb   la   princesa   bizantina   à   Bizanci  reconeix  el  títol  de  Otó  I,  reconeix  que  hi  ha  un  altre  emperador  a  occident,  cosa   que   no   va   fer   amb   Carlemany.   I   també   vol   dir   que   Alemanya   accepta   lo   grec,   s’usaran   costums  grecs,  etc.  El  matrimoni  de  Teòfano  i  Otó,  per  exemple,  viuen  a  Itàlia  a  la  grega.       • Per  limitar  el  poder  dels  bisbes  italians,  afavoreix  la  noblesa,  sobretot  la  toscana  i  la  romana  =   lluites  contra  els  papes.     Coronació  imperial  d'Otó  I  (962).         "   Quan   regnaven,   més   ben   dit,   rigoritzaven,   o   encara   més   exactament,   tiranejaven   a   Itàlia   Berenguer   i   Adalbert,   el   Summe   Pontífex   i   papa   universal,   Joan   XII,   l'església   del   qual   havia   experimentat   recentment   la   crudeltat   dels   referits   Berenguer   i   Adalbert,   envià   a   Otó,   aleshores   sereníssim   i   piíssim   rei,   i   ara   august   emperador,   com   a   llegats   de   la   Seu   Romana,   el   cardenal   diaca   Joan   i   l'escriniari   Azzó,   pregant-­‐li  i  suplicant-­‐li,  per  escrit  i  de  paraula  que,  per  a  mor  de  Déu   i   dels  sants  apòstols  Pere  i  Pau...  alliberés  de  les  garres  d'aquells  mals  homes,  i  ell  mateix  i  la  santa  Església  a  ell  confiada,  i   li  retornés  la  salvació  i  la  llibertat...       “...per  això  el  piíssim  rei,  convençut  per  les  llagrimoses  lamentacions  dels  nuncis,  cuidadós  no  dels  seus  interessos  sinó   dels  interessos  de  Crist,  nomenà,  contràriament  al  que  era  costum,  rei  el  seu  fill  Otó  [II],  que  encara  era  un  infant,  i  el   deixà  a  les  seves  terres  de  Saxònia,  i  reunides  les  milícies,  corregué  ràpidament  vers  Itàlia.  I  allí  hi  expulsà  ràpidament   Berenguer  i  Adalbert,  gràcies  a  què  tenia  com  a  companys  els  sants  apòstols  Pere  i  Pau.  I  així,  el  bon  rei,  reunint  allò  que   era   dispers   i   consolidant   allò   que   estava   fragmentat,   restituí   a   cadascú   el   seu   i   després   corregué   vers   Roma   per   fer   el   mateix”.       “Allí,  acollit  amb  admirable  magnificència,  rebé  la  unció  de  l'Imperi  del  mateix  pontífex  i  papa  universal,  Joan  [XII],  i  el  rei   no  sols  li  restituí  allò  que  era  seu,  sinó  que  l'ornà  amb  nombrosos  dons  de  gemmes,  d'or  i  d'argent.  I  a  més  rebé,  tant  del   papa   com   dels   grans   de   la   ciutat   de   Roma,   el   jurament   damunt   del   cos   de   sant   Pere   que   mai   ajudarien   Berenguer   i   Adalbert.  Després  d'això  retornà  a  Pavia  tant  aviat  com  li  fou  possible".       LIUTPRAND  DE  CREMONA,  Gestes  d'Otó  I.             Otó  II  i  Teòfano     • La  consolidació  del  feudalisme  imposa  control  dels  prínceps  alemanys,  especialment  contra  el   duc  de  Baviera.   • Intervenció  a  Roma.   • Intervenció   a   la   Calàbria   i   la   Puglia,   per   absentisme   dels   bizantins:   Ocupació   de   Bari,   Nàpols,   Salerno,  Taranto.   • Expansió  liquidada  amb  la  victòria  dels  àrabs  sicilians  (982).           5     Otó  III  el  Gran     Otó   III   à   es   l’últim   que   donarem   sobre   otònides.   Ell   i   els   altres   dos   antecessors   marquen   la   profunda  germanització  de  l’Imperi  à  deixa  de  ser  franc  i  romà  exclusivament  per  ser  alemany,   fet  que  dura  fins  el  XVI,  amb  Carles  V,  l’últim  hereu  de  l’imperi  germànic,  que  ve  dels  otònides.     • Educat   a   la   grega   à   És   el   nen   que   regna   de   petit,   es   educat   a   Roma   per   una   mare   grega.   Sentiment  d’imperi  romà  inculcat.   • Orgull  imperial.   • Educat   per   Gerbert   d’Aurillac   (futur   Silvestre   II),   que   li   dóna   un   altíssim   concepte   de   la   civilització   i   la   cultura   clàssiques   à   fa   d’ell,   d’Otó   III,   un   grec.   à   Carta   d’Otó   III   a   Gerbert   d’Aurillac  (el  gran  emperador  Otó  III  als  peus  d’aquest  monjo!)   • Influència  de  Joan  Filagatos  (Calàbria),  capellà  de  Teòfano  i  canceller  imperial  (antipapa  amb  el   nom  de  Joan  XVI).   • Consciència  de  monarquia  cristiana  universal     Carta  d’Otó  III  a  Gerbert  d’Aurillac.       “A  Gerbert,  el  filòsof  més  expert,  capdavanter  en  totes  les  ciències.       Ens   volem   apropar   a   la   vostra   excel·∙lència   universalment   reconeguda   i   a   la   vostra   amistat   caritativa.   Desitgem   tenir   ben   aviat  a  prop  nostre  un  mestre  tan  famós,  car  l’eminència  de  la  vostra  doctrina  i  del  vostre  saber  és  reconeguda  com  a   gran  autoritat  arreu  del  nostre  domini  i  [també  ho  és]  per  la  nostra  ignorància.  Així  doncs  parlem  sense  embuts,  i  farem   ús  d’un  llenguatge  planer.  El  que  nosaltres  hem  cregut  adient,  just  i  raonable  us  ho  manifestarà  la  nostra  epístola.  Heus   aquí  que  el  nostre  desig  i  el  nostre  prec  és  que  vulgueu  posar  la  vostra  prudència  i  la  vostra  saviesa  al  nostre  servei,  per   corregir  la  nostra  ignorància  i  la  manca  de  cultura,  i  aconsellar-­‐nos  en  tot  allò  que  pertoca  al  servei  de  l’Estat.”     “No   rebutgeu   això   que   us   notifiquem,     que   és   el   desig   de   la   nostra   voluntat.   Nos   desitgem   que   ens   desempallegueu   de   la   nostra  rudesa  saxona  i  ens  revestiu  del  saber  dels  grecs.  Així  tothom  veuria  amb  bon  grat  que  poguéssim  ser  ornats  amb   una   espurna   de   la   llum   que   brilla   per   tot   Grècia.   De   manera,   doncs,   que   amb   el   vostre   esforç   i   paciència   puguem   ser   partíceps  del  vostre  gran  saber  i  de  la  flama  de  la  vostra  ciència.  I  amb  seguretat  que,  amb  l’ajut  de  Déu,  suscitareu  entre   els  germànics  el  geni  dels  grecs”.       “Ens  ensenyareu  el  llibre  de  l’Aritmètica,  a  fi  que,  posats  al  corrent  d’aquest  saber,  ens  sigui  possible  arribar  a  dominar   les  subtileses  dels  antics.       Que   la   vostra   paternitat   ens   digui   quina   serà   la   vostra   determinació,   d’acceptar   o   no   acceptar  el  nostre  prec,  i  el  més  aviat  possible.  Adéu".       WEIGLE,  F.:  Die  Briefsammlung  Gerberts  von  Reims,  M.G.H.,  “Die  Briefe  der  Deutschen  Kaiserzeit”,  II,  Berlín,  1966,  p.  221.       Carta  de  Gerbert  d’Aurillac  a  Otó  III.       “Que  ningú  d’Itàlia  gosi  pensar  que  només  Grècia  pot  vanagloriar-­‐se  del  poder  romà  i  de  la  filosofia  del  seu  emperador.   El  nostre  sí  que  pot  fer-­‐ho...!  El  nostre  és  l’Imperi  romà...!    El  seu  poder  es  basa  en  la  rica  Itàlia,  també  en  la  pobladíssima   Gàl·∙lia  i  Germània,  i  sobre  els  valents  i  esforçats  regnes  escites  [eslaus].  El  nostre  August  ets  tú,  oh  Cèsar...!  Emperador   dels     romans,   que   sorgit   de   noble   sang   grega,   supera   els   grecs   en   poder,   domina   els   romans   per   dret   hereditari   i   es   sobreposa  a  uns  i  altres  en  saber  i  eloqüència...”   6     • Aquestes   cartes   són   exemple   de   la   correspondència   amb   Gerbert,   el   seu   mestre,   futur   papa   Silvestre  II,  un  home  important.  I  després  cartes  quan  es  ja  papa.       • Amb  Otó  es  repeteix  la  litúrgia  de  Constantí  i  Carlemany.  I  té  una  prolongació  en  la  persona   del   papa,   Silvestre   II   à   estem   novament   en   un   imperi   cristià,   i   en   un   imperi   carolingi   refet,   però   ara   és   germànic.   I   l’escenografia   es   tan   semblant   a   la   de   Constantí   i   Carlemany,   que   el   Papa   fins   i   tot   agafa   el   nom   del   que   fou   gran   aliat   de   Constantí,   Silvestre   I,   com   mostra   la   carta   de  Gerbert  d’Aurillac  a  Otó  III.       • Aquesta   també   reflexa   la   idea   de   la   translatio   imperii   (l’imperi   passa   a   ser   germànic)   i   la   translatio  studii  (l’estudi  ha  passat  a  l’Europa  més  central).     • Otó  III,  fill  Teòfano,  és  el  que  ha  hel·∙lenitzat  l’imperi  germànic,  i  hi  ha  el  record  constant  de   que  es  fill  de  la  Teòfano.       • Otó   III   és   un   model   d’intervencionisme   en   l’Església   romana,   és   qui   més   actua   en   el   procés   de   feudalizació  de  l’Església.     • Per  exemple,  fa  proclamar  papa  el  seu  cosí  Bru  de  Caríntia,  amb  el  nom  de  Gregori  V.   • Serà  deposat  per  la  família  dels  Crescenzi.   • Els   nobles   romans   imposen   Filagatos,   amb   el   nom   de   Joan   XVI.   Suport   de   Basili   II   Bulgaróctonos.   • I  després,  Otó  III  imposa  Silvestre  II  (Gerbert  d’Aurillac)   • Revoltes   romanes   contra   l’emperador.   Venjança   imperial:   Es   penja   la   família   Crescenzi   a   Sant’Angelo.   • Així,   intervencionisme   aclaparant   a   la   ciutat   de   Roma.   Allà   és   on   Otó   tria   la   residència,   a   l’Aventino.   Intervencionisme   d’un   foraster,   perquè   malgrat   ser   emperador   és   un   germànic,   i   per  això,  la  noblesa  romana  i  el  poble  romà,  s’aixequen  de  forma  violenta  per  protestar  contra   el  nomenament  de  papes  en  principi  tirats  pel  poble  i  el  clero  romà.  La  repressió  imperial  és,   tanmateix,   memorable.   Otó   III,   culte,   hel·∙lenitzat,   passarà   a   la   història   com   un   dels   grans   repressors  del  poble  romà.  Recorda  fins  i  tot  quan  Carles  V  fa  el  gran  saqueig  de  Roma,  que  se’l   recorda  com  saquejador  de  la  ciutat  i  del  poble  romà.       • Els  bisbes  són  prínceps  imperials  i  juguen  un  rol  d’equilibri  amb  aquesta  noblesa  omnipresent   del  feudalisme.  Al  menys,  en  aquest  món  eclesiàstic,  no  hi  ha  el  problema  de  la  successió  i  la   coacció  per  efectuar-­‐la.         (A  partir  de  la  successió,  no  hem  donat  res,  no  examen)       7     Enric  II  (1002-­‐1024)     • La  successió  dels  Otònides  recau  en  cosins  llunyans  =  Enric  II,  el  darrer  dels  Saxons.   • Coronat  rei  d’Alemanya,  per  la  fidelitat  a  la  casa  de  Saxònia,  trobà  reticències  al  nomenament   com  a  emperador  (fins  1014,  per  Benet  VIII).   • S’enfrontà   als   eslaus   polacs   que   intentaven   la   plena   independència   respecte   d’Alemanya,   i   frenà   la   seva   expansió   sobre   les   marques   de   l’Elba   i   Bohèmia   =   la   pau   amb   Polònia   (1018)   comportà  el  reconeixement  de  la  independència  polaca,  però  territorialment  reduïda  als  límits   antics.     • A  Itàlia  s’enfronta  als  prínceps  del  nord,  que  elegeixen  rei  Arduí  d’Ivrea.     • Enric  II  es  coronat  rei  d’Itàlia  a  Pavia  (1004)   • Suport  a  les  reformes  del  clero,  i  suport  als  bisbes  enfront  del  clero  regular  (monestirs).   • Defensor  a  ultrança  del  celibat,  per  evitar  la  formació  de  llinatges  que  s’apropiessin  dels  béns   eclesiàstics.  Pacta  el  mateix  amb  Robert  II  de  França.   • Coronat  emperador  a  Roma  (1014).   • El  suport  a  l’Església  li  valgué  la  canonització  seva  i  de  la  dona  (santa  Cunegunda).     • S’enfrontà  sobretot  amb  els  desigs  de  llibertat  de  les  ciutats  italianes  emergents.   • Pavia  es  revolta  amb  motiu  de  la  coronació  imperial  d’Enric  II  i  incèndia  el  palau  reial.   • Bari  es  revolta  contra  els  bizantins  el  1009.   • Roma  també  s’aixeca  contra  la  coronació  d’Enric  II.   • Les   ciutats   italianes   cerquen   el   seu   propi   camí,   tot   i   estar   sotmeses   al   regne   d’Itàlia   (=Imperi   alemany).   • Pisa  i  Gènova  lluiten  contra  els  àrabs  de  Còrsega  i  Sardenya  (1015-­‐1022).       8     • Nàpols,  Amalfi  i  Gaeta  comencen  a  fer  el  seu  propi  camí,  que  serà  frenat  en  temps  de  Frederic   II  (primera  meitat  del  s.  XIII).   • La  debilitat  dels  bizantins  al  sud  d’Itàlia  porta  a  un  intent  infructuós  de  conquesta  alemanya  del   sud  italià  (1021).   • Pavia  es  revolta  de  nou  i  incèndia  una  altra  vegada  el  palau  reial.  Tot  un  senyal  del  “fracàs”  de   la  política  italiana.     Conrad  II  de  Francònia  (1024-­‐1039)     • Elecció   difícil.   Enfrontament   de   territoris,   i   enfrontament   entre   territoris   tribals   amb   l’emperador  =  prínceps  electors.   • Amb  la  dinastia  augmenta  el  poder  dels  bisbes-­‐prínceps.   • Enfrontament  de  bisbes  i  prínceps  amb  la  baixa  noblesa  per  l’herència  dels  feus.   • Manca  d’autoritat.   • Els  prínceps  electors  alemanys     Enric  III    (1039-­‐1046)     • Consolidació  del  Cesaropapisme.  Durarà  fins  a  Carles  V.   • Intervenció  directa  en  el  nomenament  de  papes.  Elecció  de  Climent  II,  germànic.   • Intromissió  al  sud  d’Itàlia  →  afavoreix  l’arribada  dels  normands  des  del  nord  d’Europa,  en  busca   de  terres  noves.  S’instalen  a  la  Calàbria  i  la  Puglia.  (Comtat  de  Melfi)  .     • Conduïts  per  Guillem  d’Altavilla.             9     Enric  IV  de  Francònia  (1056-­‐1106)     • Divisó  interna  per  la  preeminència  del  papat  o  de  l’Imperi:   • Güelfs  (papistes)   • Gibel.lins  (imperials)   • El  conflicte  de  les  Investidures  i  la  reforma  de  Gregori  VII  (Dictatus  papae).   • 1077  Dieta  Imperial  de  Worms  =  deposició  de  Gregori  VII.   • Excomunió  imperial  →  Humiliació  imperial  a  Canossa  (comtessa  Matilde).   • Revoltes  dels  prínceps  alemanys  =  deposició  del  rei-­‐emperador  (Magúncia,  1106).     • S’acaba  amb  el  concordat  de  Worms,  entre  Enric  V  i  Calixte  II  (1112).   • Enric  V  admet  la  lliure  elecció  dels  papes.   • L’emperador  restituirà  al  papa  els  béns  usurpats  durant  la  discòrdia.   • El  papa  consent  que  l’emperador  controli  i/o  vigili  les  eleccions  episcopals  alemanyes.     Renaixement  otonià     • Exalçat  per  Liutprand  de  Cremona  (+972)  o  Widukind  de  Corvey  (+1004).   • Viatges  sovintejats  a  Orient:  monja  Roswita  de  Gardesheim  (Hannover),  autora  de  obretes  de   teatre,  poemes  hagiogràfics  i  els  Gesta  Ottonis.   • Escola   catedralícia   de   Lieja   (bisbes   Ratier   i   Notger).   Abadia   de   Saint   Gall,   amb   Notker   Labeus,   traductor   a   l’alemany   d’Aristótil   (“De   interpretatione”),   Cató   i   Boeci   (“De   consolatione   Filosophiae”).   • Estudis  de  l’astrolabi.   • Traduccions  de  Marciano  Capella  (s.  V),  De  nuptiis  Philologiae  et  Mercurii  “Bodes  de  Mercuri  i   Filologia”  (divisió  de  les  Arts  Liberals).   10     • Nova   força   frenada   per   eclosió   del   feudalisme   i   pel   sorgiment   del   comerç   a   la   Mediterrània   (ciutats  marineres)  i  les  ciutats  de  la  Lombardia.   • Apareixerà   el   nou   i   llarg   problema   de   les   tensions   entre   els   dos   poders   universals:   Papat   i   Imperi,  definit  més  tard  per  les  corrents  güelfa  (papa)  i  gibel.lina  (imperi).   • Resultats  pobres,  però  marquen  la  presència  constant  d’Alemanya  sobre  Itàlia.     • Aparició  de  la  figura  d’Hug  Capet  (987).   • Triomf  de  la  noblesa  feudal  a  França.  Els  capetingis  es  presenten  com  a  hereus  d’Eudes  (887…)  i   de  Robert  (922),  comtes  de  Paris,  coronats  reis,  davant  la  ineficàcia  dels  carolingis.   • Monarquia  nova  que  sobreviu  sobre  l’entorn  de  París  (Orleans,  París,  Melum,…).   • Objectiu:   construcció   d’un   principat   feudal,   tant   o   més   poderós   que   els   de   la   resta   de   grans   senyors  feudals.     L’ANGLATERRA  DEL  SEGLE  XI     • A   la   mort   d’Eduard   el   Confessor   (1066)   en   reclama   l’herència   Guillem   el   Bastard,   duc   de   Normandia,  que  envaeix  l’illa  i  derrota  els  contrincants  a  la  batalla  de  Hastings.   • Imposa  el  feudlaisme  normand,  fruit  de  la  importació.   • Feudalisme  controlat  =  evita  la  debilitat  del  moanrca.             11     ...

Tags: