Bloc VI A (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Fisiologia y fisiopatología II
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 29/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito TEMA 29. INTRODUCCIÓ AL SISTEMA DIGESTIU  Funcions del sistema digestiu: Captar una sèrie de nutrients i distribuir-los amb el sistema circulatori per realitzar les funcions essencials, sobretot per generar energia i per reparar teixits. En el nostre cas el menjar és la única font d’energia. És un sistema tubular que va des de la boca fins l’anus. 4 grans funcions: - -  Ingesta d’aliments Digestió per convertir l’aliment en components que pugin ser absorbits i distribuïts. Dos tipus de processos: o Mecànica: dents que trituren i tallen el menjar, emulsió a l’estomac i intestí prim mitjançant moviments musculars.
o Química: trenca les macromolècules (proteïna, lípids, carbohidrats...) en petits trossos per poder ser absorbits mitjançant HCl i enzims.
Absorció dels nutrients generats a la digestió, participen en els processos vitals.
Defecació dels productes de rebuig obtinguts a la digestió que no s’han pogut metabolitzar (fibra) o absorbir.
Sistema digestiu: El tub està dividit en diferents segments: boca, faringe, esòfag, estomac, intestí prim (dividit en duodè, jejú i ili) i intestí gros (dividit en cec, colon ascendent, colon transvers, colon descendent, colon sigmoide i el recte). La llargada total seria d’entre 5 i 7m en un organisme viu, en un mort pot arribar als 9 m perquè el to muscular es perd i s’allarga. Tenim una sèrie d’esfínters que van separant els diferents segments: - Esfínter esofàgic superior, participa en la deglució Esfínter esofàgic inferior, a la boca de l’estomac, evita que hi hagi un reflux d’àcid a l’esòfag Esfínter pilòric, regula el pas de l’aliment des de l’estomac a l’intestí prim Vàlvula ileocecal, està al final de l’ili i comunica l’intestí prim i el gros Esfínter anal, tenim un intern i un extern Els esfínters són una capa muscular a l’entorn del tub que quan s’activen o es contrauen es tanquen per evitar que els components vagin en sentit contrari, tots són de musculatura llisa (control involuntari) excepte dos: l’esfínter esofàgic superior que té musculatura esquelètica i l’anal extern, tenim un control voluntari sobre ells.
A part del tub, el sistema digestiu també està format per unes glàndules i estructures accessòries: les dents i la llengua que trituren el menjar, el barregen amb la saliva i ajuden en la deglució; i les glàndules que són les salivals i la paròtide, el fetge amb la vesícula biliar i el pàncrees que secreten enzims i participen en la formació del HCl.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Característiques de la paret del tracte gastrointestinal: En general té 4 capes histològiques, de més interna a més externa: - Mucosa: té tres capes: l’epiteli, lamina pròpia i la muscularis mucosae.
o Epiteli: dos grans tipus  La boca, esòfag i anus tenen un epiteli estratificat pla i això té a veure amb la seva funció perquè són zones de pas, no s’absorbeixen nutrients, per tant, necessiten protecció.
 A la resta tenim un epiteli amb cèl·lules cilíndriques en monocapa la funció principal del qual és absorbir tots els nutrients que pugui i secretar diferents elements (a l’estómac, intestí prim i intestí gros).
L’epiteli està en contacte amb el medi extern i també ha de fer de barrera per evitar el pas de substàncies estranyes, les cèl·lules estan unides per unions estretes; a l’epiteli tenim unes cèl·lules intercalades que són secretores de moc i enteroendocrines (produeixen hormones que participaran en la regulació de la part interna), necessita una renovació molt seguida perquè està en contacte amb medis molt diferents.
o o - - - Lamina pròpia: teixit connectiu que envolta l’epiteli. Hi trobem glàndules i el teixit limfoide associat a la mucosa per defensar l’entrada de bacteris del lumen, també tenim cèl·lules disperses.
Muscularis mucosae: són fibres musculars, és una capa molt prima que té uns certs replegaments que incrementen la superfície d’absorció, també pot contraure’s sobre ella mateixa perquè el contingut del lumen estigui en contacte amb el màxim número de cèl·lules possible.
Submucosa: bàsicament és teixit connectiu, té una elevadíssima irrigació, tenim glàndules de mucosa i trobem un plexe submucós o de Meissner que delimita amb la capa muscular.
Muscular: formades per dues capes de múscul llis, una longitudinal i una circular que és la que està tocant a la capa submucosa i a la part més externa és on es trobaria la musculatura esquelètica en algunes zones (boca, esòfag i anus). Entre les dues capes de musculatura trobem el plexe mientèric o d’Auerbach. Els dos plexes junts formen el SN entèric i per si sols poden regular el tracte digestiu.
Serosa: capa més externa del tub gastrointestinal, consisteix en un epiteli escamós sobre un teixit connectiu lax o areolar. Es troba a tot el tracte excepte a l’esòfag que no té epiteli llavors rep el nom de capa adventícia (només té teixit connectiu lax).
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito Plexe submucós o de Meissner: es troba en la capa submucosa i la capa muscular, està intercomunicat amb l’altre plexe i regula l’activitat de les glàndules secretores de l’intestí, també rep aferències del SNA.
Plexe mienteric o d’Auerbach: controla la motilitat de tot el tracte digestiu.
 Regulació de les funcions gastrointestinals: El plexe mientèric i el plexe submucós regulen aquestes funcions generant un reflex curt que no surt de l’intestí perquè s’integra i es dóna una resposta al tracte intestinal i també tenim reflexes llargs que s’integren al SNA.
En els reflexos curts es detecten canvis en la composició del contingut o en la distensió de les fibres del tracte, s’integra al plexe mientèric i submucós i generaran una resposta que tindrà acció sobre el múscul llis o sobre la mucosa per augmentar la secreció.
En els reflexes llargs la informació viatja fins al SNA, sobretot quan tenim una irritació a la mucosa, una distensió molt elevada del sistema digestiu.
Al SNA tenim el SNS i el SNP. El SNP té unes neurones preganglionars molt llargues que fan sinapsis en el mateix plexe entèric i tenim els nervis vague (X) que innerven fins al colon transvers i el nervi pelvià que innerva el colon descendent fins a l’esfínter anal. Al estimular-se el SNP provocarà l’obertura d’esfínters i la contracció de la musculatura llisa que augmentarà la motilitat intestinal i les secrecions. És colinèrgic, tenim ACh en les dues neurones.
El SNS té neurones preganglionars curtes i fan sinapsis als ganglis mesentèrics superior i inferior, surten unes postganglionars que arriben al tracte gastrointestinal. Quan s’estimula sobretot disminueix la motilitat i les secrecions, inhibeix el SN entèric. És adrenèrgic perquè les postganglionars secreten NA i A com a NT.
 Múscul llis del tracte gastrointestinal: Funciona com un sincici, les fibres actuen com si fos una sola, estan molt connectades i hi ha un pas d’ions important. En la musculatura llisa circular estan distribuïdes al voltant del tub i a la longitudinal estan al llarg del tub.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito En cap moment està del tot relaxada, sempre té un to basal que no és constant, va fluctuant segons el temps i la zona; aquest to basal el mantenen les cèl·lules Cajal de l’intestí, són cèl·lules marcapassos que generen el potencial de membrana que forma un ritme elèctric bàsic que no és capaç de generar cap tipus de contracció, només és un potencial de membrana que va variant.
La velocitat i amplitud de les ones poden ser regulades pel SNA, SN entèric i per hormones i pèptids.
En el moment que hi ha un estímul del SNP, es poden generar un o varis potencials d’acció anomenats potencials en espiga que són els que generen la contracció muscular. L’ACh generarà més potencials en espiga mentre que l’A disminuirà la capacitat de generar els potencials en espiga i, per tant, les contraccions musculars.
 Motilitat digestiva: El fet de tenir un múscul llis circular i un longitudinal genera dos tipus de moviment o peristaltisme: - - No propulsiu o de segmentació: molt típic de l’intestí, en segments alterns es contrau la musculatura circular, així es barreja l’aliment amb els sucs gàstrics, no propulsa l’aliment endavant.
Propulsiu: des de la boca fins a l’anus, promou el desplaçament de l’aliment en direcció distal. Un cop arriba l’aliment hi ha una distensió de la zona on es troba el bol i això provoca un reflex curt al SN entèric que provocarà la contracció just per darrere de l’aliment i la dilatació de la zona on es troba, així propulsem l’aliment endavant.
 Trastorns de la motilitat digestiva: El tub digestiu a més dels aliments també té capacitat d’absorbir aigua. Si hi ha un augment de la motilitat o velocitat dels trànsit del contingut a l’intestí, no hi ha temps d’absorbir tota l’aigua, acabem tenint una deposició amb femtes deslligades o líquides, serveix com a mecanisme de defensa enfront patògens, toxines... davant d’això l’intestí incrementa molt la secreció de sucs gàstrics, pancreàtics, biliars... i accelera la motilitat, així aboquem molta quantitat de líquid per diluir l’agent patogen i accelerem l’eliminació. Serien les diarrees agudes, normalment autolimitants amb una durada inferior a 4 dies.
Diarrees cròniques: associades a altres patologies com inflamacions intestinals, IBS (síndrome de l’intestí irritable)...
D’altra banda podem tenir una disminució de la motilitat que porta a l’estrenyiment, l’intestí absorbeix tant l’aigua que queden femtes dures i costen d’evacuar. Poden haver-hi alteracions nervioses (des del naixement) a la zona o a causa de la dieta.
 Peritoneu: La capa serosa rep el nom de peritoneu visceral perquè recobreix els òrgans de la cavitat abdomino-pelviana, ho diferenciem del peritoneu parietal que revesteix la cavitat. Perquè no es freguin entre elles tenim un espai peritoneal on es troba un líquid molt serós que lubrica sobretot i evita el fregament dels òrgans, no estan fixats. Per darrere de tota la cavitat peritoneal tenim un espai retroperitoneal on trobem els ronyons, pàncrees, duodè, el colon ascendent i descendent.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito El peritoneu visceral forma una sèrie de plegaments que reben diferents noms, els més importants són el lligament falciforme que uneix el fetge a la paret anterior de la cavitat abdominal i el mesenteri que lliga el duodè, jejú i l’ili.
 Alteracions del peritoneu: Ascites: trastorn que es dóna a causa d’una altra patologia molt avançada, és l’acumulació molt important de líquid a l’espai peritoneal (fins a 15 L). Causes: - Transsudat per augment de la permeabilitat dels vasos sanguinis o limfàtics, quan tenim poca quantitat de proteïna.
Exsudat a la cavitat peritoneal, quan tenim grans quantitats de proteïnes i també pot haver-hi una infiltració de leucòcits.
Peritonitis: inflamació de les membranes del peritoneu. Produïda per una infecció bacteriana i substàncies irritants com HCl. Té una evolució aguda o crònica. La trobem al final de moltes patologies digestives. Pot donar lloc a unes ascites o al síndrome d’abdomen agut. El peritoneu està molt irrigat per vasos sanguinis, per tant, qualsevol infecció es dissemina bastant ràpid sistemàticament.
Síndrome d’abdomen agut: síndrome clínica caracteritzada per dolor abdominal agut i intens, que sovint s’acompanya de contractura reflexa de la paret abdominal i intestinal i d’alteracions vegetatives (nàusees, vòmits...), acompanyat de rigidesa muscular o abdomen en tauló. Produïda per inflamació, obstrucció i alteracions vasculars; també tenim una aturada de qualsevol moviment peristàltic o ili paralític. Manifestacions com dolor abdominal, rigidesa muscular, paràlisi intestinal, nàusees i vòmits.
 Irrigació del sistema digestiu: És el de circulació esplàncnica, inclou la irrigació del tub digestiu més altres òrgans com la melsa, fetge i pàncrees. En aquest cas la vena que surt de la melsa passa pel fetge abans d’anar a la cava igual que la del pàncrees, intestí prim i gros, estómac... totes van a la vena porta que irriga el fetge i després anirà a la vena cava. El 70% del flux sanguini hepàtic arriba per la vena porta que transporta sang poc oxigenada i nutrients, té característiques mixtes.
La irrigació arterial es dóna per l’artèria aorta que té tres ramificacions principals: tronc celíac, artèria mesentèrica superior i artèria mesentèrica inferior. Del tronc celíac surten tres ramificacions i irriguen l’estomac i part de l’esòfag. El tronc celíac irriga tota la part superior, la mesentèrica superior irriga el pàncrees i l’intestí prim, i la mesentèrica inferior tota la part més distal que és l’intestí gros.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Circulació portal-hepàtica: És un transport de capil·lar a capil·lar, la sang no passa pel cor, entre la xarxa capil·lar del tub digestiu i la del fetge on els vasos capil·lars són sinusoides. És important perquè porta nutrients directament al fetge, això permet l’emmagatzematge de glicerol i altres nutrients que provenen de l’intestí.
Funció del sistema: important perquè el tub digestiu està exposat al medi extern, així el fetge detoxifica la sang de possibles toxines o substàncies irritants, també tenim les cèl·lules de Kupffer que participen en la defensa; pel metabolisme de nutrients i eliminació de toxines o fàrmacs i de bacteris.
 Regulació de les funcions gastrointestinals: La regulació hormonal té diferents secrecions: - - Endocrina: hormona alliberada al torrent sanguini que la distribueix als receptors diana.
Neurocrina: l’element més important per la regulació del tracte gastrointestinal és l’ACh que és alliberada a l’espai intersticial i actua sobre cèl·lules a través de receptors, no de sinapsis. Pot regular l’alliberament d’algunes hormones actuant directament sobre les cèl·lules que les produeixen.
Paracrina: afecta a cèl·lules properes, però com hi ha moltes cèl·lules amb aquesta acció tenim una secreció molt general.
Autocrina: potencia l’acció de les pròpies cèl·lules, feedbacks positius i negatius.
 Funcions: defensa: - Cal un elevat nivell de defensa a l’intestí perquè el tub està en contacte amb el medi extern. El més extern de tot és la microbiota que exerceix una competència amb els patògens, per canvi de pH o per secrecions de la flora. L’epiteli conté diferents tipus de cèl·lules amb diferents secrecions, l’epiteli en sí actua com una barrera física per totes les unions cel·lulars tan estretes que impedeixen l’entrada de MO a través de l’espai paracel·lular; també tenim secrecions químiques per part de les cèl·lules de l’epiteli: mucines (glicoproteïnes que formen un moc), enzims digestius, HCl de l’estómac, pèptids antimicrobians... També trobem cèl·lules del SI a dins de l’organisme.
MALT: teixit limfoide associat a mucoses. Totes les mucoses del cos estan relacionades, i les respostes que es donin a una la trobarem també a totes les altres, existeix un trànsit de cèl·lules immuno-competents entre mucoses a través de vasos sanguinis i limfàtics. La mucosa de l’intestí representa el 80% de tot el MALT.
Qual el SI perifèric de l’intestí perd la tolerància per substàncies estranyes però que són beneficioses pel cos perquè són aliments, és quan es donen les al·lèrgies alimentàries.
 Funcions: metabolisme i secreció: El fetge és el gran detoxificador però a l’intestí també hi ha una fase de detoxificació, concretament la degeneració de metabòlits (sobretot de xenobiòtics II). Les dues transformacions més habituals a l’intestí són la sulfotransferasa i la UDP-glucurònidtransferasa, les excreta per les MRP (proteïnes) que són capaces d’unir-se a ions hidròfobs i tornar-los a excretar a la llum intestinal, és la primera funció de metabolisme i excreció.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito TEMA 30. BOCA, FARINGE I ESÒFAG  Anatomia de la boca: La boca és un tub on hi ha un tancament per dos llavis i participa en la ingesta de l’aliment. Té dues parets laterals on hi ha les galtes: capa de pell exterior, músculs masseters i la mucosa. La mucosa en aquest cas té un epiteli estratificat perquè és una zona de pas i té més funció de protecció, només s’absorbeix alcohol i algun fàrmac. Està limitada a la part superior pel paladar dur, paladar tou i la úvula; els paladars separen la cavitat nasal de la cavitat oral, el paladar dur està format pel maxil·lar superior i els palatins i els ossos estan recoberts per una mucosa. El paladar tou és només muscular i la campaneta o úvula és una projecció d’aquest paladar.
Al terra de la boca tenim la llengua que és un múscul esquelètic i està dividida en dues meitats, per sobre té una capa mucosa amb l’epiteli estratificat. També trobem les amígdales que són teixit limfoide, tenim la palatina (quan s’inflamen les coneixem com angines) i la lingual. La llengua s’uneix a la maxil·la inferior o mandíbula, apòfisi del temporal i a l’os hioide.
 Capa superior de la llengua: Està dividida en dues meitats i tenim el solc mitjà que la divideix simètricament, per sota hi ha teixit connectiu d’unió. A la part posterior tenim l’amígdala lingual i també trobem la palatina, són teixit limfoide que protegeixen la cavitat enfront l’entrada de MO. Té les papil·les gustatives que participen en la funció del gust i les glàndules salivals linguals que produeixen mucina i un enzim (lipasa lingual), són mucoses, són petites i estan a tota la llengua.
 Funcions de la boca: Participa en la ingesta dels aliments, en la masticació o trituració dels aliments per fer-los petits i barrejar-los amb la saliva, en la salivació o producció de saliva mantenir la boca humida i lubricada, en el sentit del gust, en la parla a partir de la llengua i altres òrgans i en la deglució que té dues fases, una voluntària i una involuntària.
La voluntària és quan enviem l’aliment cap endarrere utilitzant la llengua i la involuntària és el tancament de l’epiglotis que està al final de tot de la llengua i té la funció de tancar la tràquea quan empassem l’aliment.
 Glàndules salivals: Tres grans glàndules a part de les linguals: - - Paròtide: es localitza per davant de l’orella, entre el múscul masseter i la pell. Produeix un 20% de tota la secreció salival. És serosa perquè només produeix aquest tipus de saliva.
Sublingual: just sota la part principal de la llengua, produeix un 5% de tota la saliva excretada i apareix de forma lateral. És mucosa, produeix només mucina.
Submandibular: està molt a prop de l’os hioide i produeix el 75% de la saliva que s’excreta. És mixta, és sobretot serosa però també té cèl·lules mucoses.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito Dos grans tipus de cèl·lules secretores de saliva i, per tant, dos tipus de glàndules: - Seroses: produeixen l’enzim α-amilasa i molta quantitat d’aigua Mucoses: produeixen mucina  Glàndula salival submandibular: Les glàndules majoritàriament estan formades per àcins i conductes, independentment del tipus. Al fons dels àcins és on es troben les cèl·lules secretores de tipus serós o mucós. Els de cèl·lules seroses són més polaritzats i els nuclis més arrodonits; els de cèl·lules mucoses tenen el nucli molt basal i allargat i la majoria de la cèl·lula està plena de grànuls de mucina.
També trobem les cèl·lules mioepitelials que envolten els àcins i són contràctils, quan arriba l’estímul es contrauen i fan així que els àcins alliberin el seu contingut.
 Composició i funcions de la saliva: La funció principal és humitejar i lubricar les mucoses de la boca, gràcies al 99,5% d’aigua i la mucina, també actua com a solvent d’aliments per portar les partícules cap a les papil·les gustatives. Té una funció amortidora de pH, que en situació basal es troba entre 6 i 7, si hi ha molta salivació serà de 8, qui s’encarrega d’amortir són els carbonats i fosfats.
Té una funció digestiva per l’α-amilasa salival o ptialina que comença a digerir el midó i la lipasa lingual que no s’activa fins que arriba a l’estómac on comença a digerir els lípids. Funció de defensa per la producció de la IgA i el lisozim que és bactericida per l’amígdala palatina i lingual.
Funció de neteja de dents, genives, mucoses... xerostomia = boca seca per poca secreció de saliva, hi ha una incidència de càries més elevada. Es secreta entre 1 i 1,5L al dia.
 Secreció salival: Es dóna en dues fases: - Secreció primària: es produeix als àcins, es secreta mucina o α-amilasa i hi ha un flux d’ions sodi i clorur que arrosseguen l’aigua del plasma a la llum dels àcins de manera que la saliva serà isotònica amb el plasma.
- Modificació secundària: la saliva passa pels conductes que estan formats per cèl·lules epitelials ductals molt unides entre elles i són molt impermeables a l’aigua, tenen molts mecanismes transportadors, hi ha una reabsorció molt elevada de sodi i es filtra potassi, també es canvia clorur per bicarbonat i com l’aigua no es mou obtenim una saliva hipotònica en situació basal. Quan està estimulada la secreció, el transport és més ràpid i no hi ha temps de fer l’intercanvi iònic, per això serà isotònica i amb un pH més elevat.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Regulació de la secreció salival: És exclusivament neuronal aquesta regulació, a través del SN. La secreció salival s’activa per l’activitat del SNP, comencem a secretar saliva quan tenim gana i sentim la olor del menjar. Tenim estimulació cefàlica si ve de la vista, olfacte, pensament... i s’activen els nuclis salivals o estimulació oral que és l’entrada de l’aliment a la boca i provoca la secreció salival pel tacte i el gust. Pel nervi facial (VII) que arriba a les glàndules sublinguals i submaxil·lars i el glossofaringi (IX) que arriba a les glàndules paròtides, s’augmenta la secreció salival, la síntesi i secreció d’αamilasa i de mucina i incrementa el flux sanguini que irriga la glàndula.
Una altra estimulació que no és habitual és quan tenim una irritació gàstrica que provoca nàusees, es secreta la saliva per diluir l’agent irritant.
Per estrès, por i deshidratació hi ha una inhibició del SNP que causa una reducció de la secreció salival, del flux sanguini sobretot en deshidratació, la mucina i la síntesi i secreció d’α-amilasa.
 Digestió a la boca: mecànica i química: Mecànica: masticació de l’aliment, la fan les dents i la llengua per reduir la mida de l’aliment i barrejar-lo amb la saliva, important sobretot quan mengem vegetals o fruita ja que contenen molta cel·lulosa. Els enzims només actuen a la superfície, per això cal aquesta primera digestió mecànica, així augmentem la superfície d’acció. S’activa per un estímul tàctil i consisteix en la relaxació i contracció dels músculs masseters de les galtes. Obtenim el bol alimentari que és una massa tova i flexible que es degluteix d’una sola vegada.
Química: actuen sobretot l’α-amilasa salival a nivell de boca i estómac per digerir hidrats de carboni i la lipasa lingual que s’activa quan arriba a l’estómac per digerir lípids.
 Reflex de masticació: El reflex de la masticació està regulat per nuclis del tronc de l’encèfal i la innervació passa pel nervi cranial V. S’inicia per la presència del bol alimentari que estimula els receptors tàctils de la mucosa bucal i això fa que s’inhibeixin els músculs de la masticació que es relaxen, la mandíbula baixa, hi ha un reflex de tracció dels músculs mandibulars després.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Estructura dental: Tres parts: - Corona: part visible Coll: punt d’inserció de la dent que està en contacte amb la geniva Arrel: queda inclosa a l’alvèol dentari que és la cavitat que forma l’os.
Per la part més externa tenim l’esmalt que és la substància més dura que generem format per fosfat i carbonat calci, recobreix la part visible de la dent. La dentina és el que dóna forma i estructura a la dent, formada per teixit connectiu calcificat però és més tova que l’esmalt. La polpa ocupa una cavitat a l’interior de la dentina on hi ha vasos sanguinis, limfàtics i nervis que transmeten calor, dolor, pressió i fred.
La geniva és la mucosa rosada que envolta la dent i s’origina a partir del cement que és un teixit connectiu que uneix l’arrel al lligament periodontal, és teixit connectiu calcificat i quan arriba a la superfície es transforma en la geniva. El lligament periodontal és teixit connectiu que recobreix l’os i juntament amb el cement fixen la dent. El teixit ossi perialvoelar, el cement, el lligament periodontal i la geniva formen els teixits periodòntics.
 Placa dental o bacteriana: Es forma a partir de restes de menjar que hagin pogut quedar, bacteris de la flora i glicoproteïnes de la saliva. Es forma contínuament, la placa bacteriana amb la sacarosa que prové del sucre, la transformen en dextrans, es van acumulant i s’adhereixen a la placa, cada cop creix més. És un primer pas necessari perquè es formi la càries.
 Càries dental: etiologia i patogènia: És una excavació o pèrdua de material dentari que forma una cavitat als teixits durs de la dent per acció dels bacteris. Els bacteris que es troben habitualment a la placa utilitzen el sucre pel seu metabolisme, com a producte obtenim àcids orgànics (làctic, fòrmic...) que s’acumulen a sobre de l’esmalt, redueixen el seu pH fins a 5 i això causa que els cristalls de fosfat de calci es destrueixin i on es forma l’àcid es formen microcanals.
A mida que els bacteris creixen es crea una massa bastant compacta i entren en un metabolisme de nitrogen, s’acumularan residus nitrogenats que augmentaran el pH de la zona fins a 9 i es dóna una reprecipitació de fosfat de calci. Finalment, quan la càries és suficientment gran hi ha un enfonsament del sostre de la cavitat.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito Factors predisposants: - Relacionats amb l’estructura de les dents: problemes en la mineralització o una malposició que afavoreix l’acumulació d’aliments en algunes zones Hidrats de carboni: sobretot sucre Microbiota bucal: sobretot el S. mutants El fluor ajuda en la prevenció de les càries perquè s’uneix a l’esmalt i el fa encara més dur, a part de menjar poc sucre i la neteja.
Els bacteris sempre es troben a la base de la cavitat, per tant, cada vegada van baixant més.
Quan arriben a la dentina com és més tova que l’esmalt, la càries avança bastant més ràpidament. Quan s’arriba a la polpa, la inflamació és molt dolorosa perquè tenim una zona molt innervada, es forma una pulpitis i abscés que és una acumulació anormal de pus al teixit ossi. El flegmó es quan l’abscés no cap a la cavitat òssia i s’obre pas a teixits tous com la geniva. Els dos són molt dolorosos.
 Malaltia periodontal: Inflamació i destrucció de les genives i dels teixits periodòntics. La causa principal és l’acumulació de tosca que es forma amb la placa dental habitual. La placa dental de la zona del coll es mineralitza (acumulació de bacteris i fosfat càlcic), a mida que baixa va destruint els teixits periodòntics de manera que en casos greus les dents perden suport i cauen.
 Anatomia de la faringe: Té tres zones: - Nasofaringe: ocupa la part distal de la cavitat nasal i només té funcions respiratòries Orofaringe: part posterior de la cavitat bucal, funcions respiratòries i digestives Laringofaringe: part posterior a l’epiglotis abans d’arribar a l’esòfag, funcions respiratòries i digestives  Anatomia de l’esòfag: Tub del tracte gastrointestinal, té quatre capes però la ultima és diferent, és una capa adventícia.
Tub d’uns 25 cm des d’on acaba la faringe fins l’entrada de l’estómac, travessa tota la cavitat toràcica. Excepte la part inicial que té musculatura esquelètica, està format per musculatura llisa. Tenim l’esfínter esofàgic superior i l’esfínter esofàgic inferior que permet el pas d’aliments a l’estómac. El hiat esofàgic del diafragma és una obertura al diafragma per on passa l’esòfag.
Passa per darrere de la tràquea.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Deglució: Pas del bol alimentari de la cavitat oral a l’estómac, dividida en tres fases: - - Oral: voluntària, enviem el bol alimentari a la part superior i posterior perquè entri a la orofaringe.
Faríngia: involuntària, s’activen els receptors tàctils de la orofaringe que s’integren al centre de la deglució del tronc de l’encèfal, la innervació tanca la cavitat nasal a través del paladar tou i relaxa l’esfínter esofàgic superior. Posteriorment s’origina una ona peristàltica que fa avançar l’aliment.
Esofàgica: involuntària, es dóna una resposta que tanca l’esfínter superior i relaxa l’inferior perquè el bol entri a l’estómac.
Tot això ho controla el SNP i intervenen els nervis trigemin, facial, hipoglòs i vague.
 Hèrnia hiatal: Alteració més habitual a nivell d’esòfag. Per sota de l’hiat del diafragma es dóna la unió de l’esòfag amb l’estómac en condicions normals A la hèrnia hiatal hi ha un lliscament de forma que part de l’estómac es troba per damunt del diafragma de manera que la unió es fa per sobre. Té una incidència del 10% però és més habitual en persones grans, normalment és asimptomàtic però si hi ha manifestacions es donen per fallada de l’esfínter esofàgic. Símptomes: - Pirosi: sensació de cremor causada per esofagitis per reflux Regurgitació: arribada del menjar que ja està a l’estómac a la boca Disfàgia: dificultat en la deglució produïda perquè a l’aliment li costa arribar a l’estómac ...

Comprar Previsualizar