Segona part romànic - Jacobo Vidal (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Romànic i gòtic: l'art dels segles XII i XIII
Año del apunte 2014
Páginas 22
Fecha de subida 13/11/2014
Descargas 4
Subido por

Descripción

- segona part escultura
- pintura

Vista previa del texto

Romànic i gòtic dels segles XII-XIII El seu estil personal es caracteritza per: - una expressió solemne, deshumanitzada del rostre de la divinitat - un tractament sumari dels trets facials i la roba; és a dir, poc detallista - la rigidesa dels membres, que contribueix a aportar solemnitat - la gradació jeràrquica de les proporcions de les figures: Crist  serafins  vivents  ancians - el contrast expressiu evident entre el Pantocràtor i els ancians, el que crea un pathos dramàtic molt fort Els laterals del pòrtic completen plàsticament el iconogràficament, timpà, ja que però no tracten altres temes. Al costat dret, apareixen temes de l’Antic Testament com la fugida a Egipte, mentre que al esquerre, del Nou, com la curació de Llàtzer.
També apareixen les al·legories de la Avarícia i la Luxúria, com a crítica, ja que a l’època l’Església les relacionava amb la nova classe burgesa.
Estilísticament, són diferents a les del timpà, ja que són més detallistes i minucioses; això a portat a datar-les més tard, cap al 1135. Són figures més esveltes, de ritme nerviós, on els cossos apareixen cargolats i contorsionats. Manté l’estil dramàtic i el pathos violent.
Al mainell s’esculpeixen uns lleons rampants, mentre que dels brancals cal destacar l’acabat en un perfil dentat, molt característic però inusual. Apareixen representats Sant Pere i Isaïes, seguint el mateix ritme estilístic dels laterals. Es pensa que aquestes figures tan esveltes i nervioses són precedent d’obres posteriors, com l’Isaïes de Souillac. La sàvia composició, el virtuosisme de la talla dels relleus i la riquesa iconogràfica converteixen aquest conjunt en el punt culminant de l’adequació de l’escultura al marc arquitectònic d’una portada, sense que l’escultura deixi de tenir tot el protagonisme.
25 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII Al voltant dels mateixos anys (principis segle XII), un altre taller duu a terme una teofania, concretament un Judici Final, a Santa Fe de Conques. No obstant, és una obra totalment diferent. No hi ha violència ni temor, sinó serenor i tranquil·litat; l’ordre jeràrquic ha desaparegut, i tot està ple d’imatges juxtaposades. S’organitza mitjançant frisos amb inscripcions que descriuen els fets. Els fris inferior es troba emmarcat sota dues cobertes a dues aigües i arcades. No és una obra tan solemne, sinó d’un caire més naturalista. Els detalls són molt ingenus, i s’usa un cànon més curt. En definitiva, és un art més popular.
Trobarem teofanies a molts altres indrets, com els Judicis Finals de Saint-Trophime d’Arles (c. 1150) o de Sant Llàtzer d’Autun (c.1135-1145), o l’ascensió de la Sainte-Madeleine de Vézélay (c.1125-1150) Quan aquestes portades es troben en auge, durant la plenitud del romànic, l’escultura sofreix un gir degut a l’aparició de les noves formes del gòtic. A Saint Denis i Notre-Dame de Chartres tot estarà més unit, ja que es podran fer lectures comunes de tots els elements, com no passava al romànic. La portada monumental romànica no desapareixerà, sinó que es mantindrà, però sota estil gòtic. [Portail Royale de Chartres, c. 1145] * EL CLAUSTRE HISTORIAT Es desconeix l’origen del claustre, tot i que es pensa que pot derivar dels atris porticats de les basíliques paleocristianes. Des de el punt de vista etimològic, prové del llatí claustrum, que significa “tancadura” Segons Sant Isidor de Sevilla, es parla del claustre com a lloc segur, tancat, on només 26 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII poden accedir uns quants. Ja cap al segle VIII-IX, adopta el significat actual, d’espai on només entren aquells que han fet els vots.
Es creu que ja des del segle IX existien grans claustres ornamentats, i que per tant, als inicis del romànic, ja havia grans claustres decorats, tant amb escultura com a partir de la combinació de materials; es creu que el fet per Odiló a Cluny II era així. El luxe i la sumptuositat que es volia per aquests claustres propiciarà l’aparició dels grans claustres historiats. Això només serà possible quan el renaixement de l’escultura sigui complet, per tant, cap al 1070-1110, durant el romànic ple.
Funcions dels claustres: - dintre del model de la vida monàstica, es considerava el vestíbul, l’avantcambra del cel; era el lloc on el monjo s’apropava a Crist, ja fos a través del silenci, la lectura, la pregària, la meditació...
- elements d’instrucció religiosa, amb una finalitat que podia ser didàctica o contemplativa - funció litúrgica, ja que s’hi feien processons - ús funerari; els personatges més destacats del monestir, com abats, s’hi enterraven - demostrar l’orgull i el prestigi de l’abadia, sobretot a partir dels més decorats S’ha pensat que podria haver una correspondència entre el cicle iconogràfic i la vida claustral o funcions del claustre; no en tots, però si en alguns. Cal dir que el claustre és un espai més lliure en motius decoratius que altres parts de l’església com la portada. És per això que els seus escultors tenien major llibertat temàtica però també pràctica, ja que els van usar per provar innovacions tècniques. A més, les superfícies a cobrir eren més (pilars, capitells, cimacis, murs...), pel que podien desenvolupar grans cicles iconogràfics sobre la vida de Crist i no només teofanies. Tot això estava acompanyat de motius fitomòrfics i geomètrics. D’aquí esdevé la bellesa i sumptuositat de molts claustres, com a La daurada de Toulouse, on es representa tota la historia de la redempció, des de el Gènesi fins a la Passió. Les peces més antigues són contemporànies a Silos i Moissac, i tots tres esdevenen els grans claustres de l’època.
L’escultura romànica esdevé narrativa als claustres historiats, dels quals conservats in situ i més antics són el de Moissac i el de Silos. Les seves parts més antigues són contemporànies en el temps.
Són obres amb mots punts de contacte, possiblement a des del francès cap a l’espanyol, tot i que aquest últim compta amb molts aspectes hispano-àrabs. L’escultura romànica va saber trobar en els claustres un mitjà privilegiat per dur a terme la recerca d’un estil propi, d’una narrativa en pedra: aquí, més que en les portades, l’escultura esdevé un art narratiu.
27 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * EL CLAUSTRE DE MOISSAC Adossat al cantó esquerre de l’església, es va acabar pels volts del 1100, abans que el pòrtic; per tant, es construeix en temps de l’abat Ansquistil. És un dels primers en que tots els capitells compten amb una narració continua. Desconeixem com era aquesta, donat que ja en època medieval, entre el 1260 i 1295, es va dur a terme una reforma gòtica, que va modificar els elements arquitectònics però respectant els escultòrics, el que ens pot indicar que ja reconeixien la seva importància. Al tornar a ser col·locats, es va fer de forma desendreçada, pel que es va alterar l’ordre de lectura.
Es presenta una gran varietat de temes i de formes, que van des de vegetals fins a narratives amb figures humanes, i fins i tot inscripcions que indiquen allò que hi ha representat. Contenen sobretot temes bíblics i hagiogràfics: David i Goliat, Daniel al fossar dels lleons, el sacrifici d’Isaac, les temptacions de Crist, diversos martiris... És molt clara la influència entre els de La daurada de Toulouse i els de Moissac, ja que veiem el mateix tema interpretat de forma diferent. A les cantonades i a la part central de cada crugia, als pilars, s’hi representen els dotze apòstol o els dos abats més importants de Moissac, Durand de Bredons i Ansquistil. Apareixen dempeus, frontals, en un relleu molt baix i sota arcades, pel que els estudiosos creuen que es van tenir com a models petites peces d’ivori. [Capitell ornamentat, de Sant Martí i de Daniel al fossar dels lleons] 28 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII Estilísticament, són peces d’una clara filiació clàssica, que presenten unes formes elegants i unes composicions molt vitals i variades. Quan l’assumpte tractat demana dos o menys figures, s’emplena l’espai buit amb sumptuosos motius vegetals. Són figures de cànon curt col·locades en posició frontal o de tres quarts, vestides amb túniques de tractament esquemàtic que recorda a les plaques de marbre d’un mestre de Toulouse.
* EL CLAUSTRE ROMÀNIC A ESPANYA El claustre romànic hispànic alt-medieval és el pòrtic lateral, com el de San Miguel de Escalada (c.913). Aquesta tipologia no s’abandonarà mai, i la trobarem més endavant en el temps. Els primers claustres tancats es construeixen al voltant de Burgos, com són el de Santo Domingo de Silos o el de San Pedro de Arlanza.
* UN JARDÍ DE PEDRA: SANTO DOMINGO DE SILOS Es troba molt a prop de Burgos, per tant, també del camí de Santiago. És una de les peces monumentals de la escultura europea. La seva construcció s’inicia cap a finals del segle XI, però l’origen ens porta fins a un antic monestir de factura visigoda, dedicat a Sant Sebastià, del segle VII.
El conjunt, després d’èpoques de crisi, torna a agafar empenta cap al 920-970, gràcies als privilegis oferts pel comte de Castella Fernán González. Però a finals del segle X sofrirà els atacs d’Almansur, que el durà a la reactivació entre el 1035-1065 amb Ferran I. Quan mor Domingo Manso al 1073 el monestir canvia l’advocació en el seu honor. El claustre fou idea seva, tot i que la construcció sigui posterior. La galeria nord i la est varen ser les primeres en construir, cap a finals del segle XI, començaments del XII. Més endavant, les galeries sud i oest i tot el pis superior, durant el segle XII, entrant el XIII. La construcció va ser subvencionada per grans donacions del Cid (1076) i d’Alfons VI (1098). El monestir quedarà abandonat al 1835 a causa de les desamortitzacions de Mendizábal, i si no hagués estat per una reocupació al 1880 per monjos francesos, possiblement no s’hagués conservat en tant bon estat.
És un claustre complex, pel que no hi ha acords historiogràfics en quant a cronologia, tallers productors... Els fets que més o menys estan clars i en els que els estudiosos coincideixen són que al 1073 va morir Sant Domènec. Al claustre hi ha una inscripció que indica que fou enterrat allà des de la seva mort, el que ens fa pensar que fos en l’antic claustre, ja que encara no s’havia edificat el nou. Al 1088, l’abat Fortunio consagra la nova església, de tres naus, transsepte, i sense deambulatori, el que ens indica que ja es podia començar a fer el claustre, que hi està adossat. Cap al 1101 es deixa de 29 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII parlar als documents de l’abat, el que ha fet que pensar que fos la data de la seva mort, que significaria el final del primer taller. Al segle XIII el claustre estava acabat del tot perquè Alfons X el Savi explica que anava sovint a visitar-lo. En el que tothom coincideix és que és una obra que es va començar molt aviat, seguint un ràpid procés de construcció, poc habitual per la època i el volum de l’edifici, de dos plantes; és una obra única a l’Espanya medieval.
El claustre de Santo Domingo de Silos és de planta quadrangular irregular, el que fa que cada lateral tingui un número diferent d’arcades. Donat que el terreny sobre el qual es construeix és pla, s’ha assenyalat com a causa de la seva irregularitat l’existència d’una construcció prèvia, que no s’enderrocà fins a la construcció de la nova.
Idees rectores del programa iconogràfic: - creació d’un important cicle cristològic, sobretot a les cantonades, que són una part clau per la lectura del claustre - al·lusió a la vita apostolica com a model de la vita communis dels monjos - ornamentum; capitells i altres superfícies plens d’escultura, al contrari del sobri gust de Sant Benet Hi treballen diversos mestres, però que demostres una clara evolució formal i estilística; és en aquest aspecte on existeixen més dissonàncies historiogràfiques. Els dos grans moments són els dos primers: - Primer taller (finals XI)  capitells de les galeries Est i Nord, alguns dels quals seran reaprofitats posteriorment a l’Oest.
- Segon taller (primer quart del XII)  sis relleus angulars sobre la Mort i la Resurrecció de Crist.
- Tercer taller (mitjans XII)  Porta de les Verges - Quart taller (finals XII)  la resta de capitells del pis inferior (és a dir, galeries Sud i Oest) i claustre alt, amb unes formes vegetals que recorden a les del primer gòtic - Cinquè taller (principis XIII)  relleus del pilar Sud-oest, on apareix l’Arbre de Jessé i l’Anunciació * Primer taller  és contemporani a les parts més antigues del claustre de Moissac. Ha estat poc estudiat perquè les peces posteriors varen interessar més. la seva rellevància estètica i la cronologia primerenca fa que siguin peces importants a l’art europeu de l’època.
Es compten 64 capitells que presenten elements d’influència europea però també d’hispano-àrab.
Sempre són dobles, separats per la part inferior i sobre dues columnes. El cos del tambor és 30 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII paral·lelepipèdic, mentre que la inferior tronco-piramidal; això es fa per a que la transició amb el cimaci i el fust, respectivament, sigui adequada. El cimaci adopta forma de quart de cavet.
Es treballa en dos plans, un de fons neutre i un de relleu, més sortint, on es troba la figuració. Gran sentit lineal i simètric, amb composicions de delicat grafisme, vinculades al món dels ivoris hispanomusulmans. Per això alguns estudiosos han apuntat la possibilitat de que estiguessin fets per esclaus àrabs. Són obres mestres pel que fa al treball del trepà, que origina perfectes clarobscurs. Les figures s’adapten perfectament al marc arquitectònic, com veiem en aquests estruços, que despleguen les ales per emplenar l’espai. L’entrellaçament d’animals i vegetals, les filigranes.. ha fet que es comparessin amb les caplletres dels manuscrits il·luminats. Tendència clàssica.
La temàtica no està relacionada amb el món cristià, ja que apareixen harpies, lleons i aus lluitant, cistells... en definitiva, elements zoomòrfics i fitomòrfics. Alguns autors també fan lectures cristianes, mentre que altres sostenen que és pur ornamentum, sense cap mena de significat.
Tendència fantàstica i oriental. Es contempla una possible influència de la producció d’ivoris del segle XI a Cuenca. Alguns temes s’han vinculat al Fisiòleg (segle II) i altres bestiaris, mentre que altres al món homèric, com les harpies, sirenes-aus... éssers negatius i malèfics, símbol de pecat. L’aparició d’animals lluitant entre ells, superposats, també hi serà present, com al romànic en general. Segons els bestiaris i la lectura cristiana, el lleó seria símbol de Crist, o l’àliga de renovació i per tant del baptisme. El fet que siguin representacions repetides al món romànic posa en dubte les lectures cristianes, ja que es poden estar copiant models provinents del món oriental.
31 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * Segon taller  són relleus amb una composició molt similar als anteriors, i sovint comparada amb la dels timpans de les portades per l’emmarcament en arcades, tot i que possiblement tingui a veure amb els ivoris lleonesos, com aquest de l’Arqueta de les Beatituds (c. 1063). Les figures es caracteritzen per postures irreals, amb rostres poc expressius. Expliquen la redempció de la humanitat per tal d’exaltar la vita apostolic a. L’evolució de les formes planteja el treball de més d’un taller o del mestre i el seu deixeble.
** Pilar Sud-Est: compta amb els relleus més primitius. És una talla molt lineal, que depèn de la influència dels ivoris. Les figures s’organitzen en frisos, i en destaquen els inversemblants entrecreuaments de les cames.
- Ascensió: distribució en dues fileres, on es reparteixen els apòstols i la Verge. Al vèrtex de l’espai, se situa Crist acompanyat de dos àngels. La sensació de pujada cap al cel queda remarcada pels caps que miren cap a dalt.
- Pentecosta: els apòstols es divideixen altra vegada en dos frisos, però ja no hi ha aquesta sensació d’ascensionalitat, ja que les línies es dirigeixen cap a la Terra, donat que està baixant l’Esperit Sant.
La forma de representar els peus pot provenir del dibuix del Beat de Silos, tot i que era una manera molt comuna a l’època.
** Pilar Nord-Oest: són figures més modernes, igual que la composició. Se supera el marc arquitectònic i se sobredecora. L’enriquiment del modelat aporta unes formes menys esquemàtiques.
- Camí d’Emmaús: Crist és la figura més gran, i duu la bosseta dels pelegrins; el ritme subratlla que està caminant. Perspectiva clarament jeràrquica.
- incredulitat de Sant Tomàs: és un altre testimoni de la resurrecció de Crist, on apareixen els apòstols nimbats i amb el seu nom a la part dreta de la escena. Tractament poc individualitzat excepte en la figura de Sant Pau; aquest fet és curiós perquè és l’únic personatge que no es trobava 32 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII al lloc dels fets segons la narració bíblica. Es presenta Tomàs com a prototipus dels que no creuen a través de la fe, sinó que necessiten les imatges i el directe. Sobre el marc apareix una arquitectura castral, amb homes i dones tocant panderetes i corns, que possiblement facin al·lusió als drames litúrgics que es desenvolupaven a l’abadia.
** Pilar Nord-Est: estil més avançat, pel que es data pels volts del 1140. El disseny està basat en una geometria usada sàviament.
- Mort de Crist: la creu divideix la superfície en dos espais rectangulars i dos triangulars; en aquests últims apareixen àngels turiferaris amb el Sol i la Lluna, com a símbols de l’antiga i la nova Llei. Als espais rectangulars, apareixen els personatges presents al davallament de la creu; Josep d’Arimatea, Nicodem, Sant Joan i la Verge. Tot es troba sobre una muntanya, representa d’una forma molt curiosa, per influència directa dels manuscrits il·luminats mossàrabs, com aquest del Beat de Valcavado (c. 970). Sota la creu hi ha un sarcòfag amb el nom “Adam”, el que explica que l’aparença de la creu sigui d’arbre i no de taulons de fusta. Manca total d’expressivitat.
- Visitatio sepulchri i Enterrament: s’inverteix l’ordre lògic, ja que el primer en els fets, que és l’enterrament, es col·loca a la part inferior. A la superior apareixen les tres Maries, amb la inscripció nil formidetis, vivit Deus, ecce videtis (no temeu res, Déu viu, mireu-lo), el que torna a vincular els relleus amb les celebracions paralitúrgiques.
33 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * Tercer taller  Porta de les Verges; és la que dona accés de l’església al claustre, i pels seus aspectes formals, s’ha vinculat amb l’escola lleonesa que realitza San Isidoro.
* Quart taller  és el que té una major producció en quantitat. És un taller heterogeni, que sovint reprèn els motius del primer taller, pel que inclou temes profans, però barrejats amb sacres, i ho fa en un estil diferent, pel que es reforça la idea que és simple ornamentum.
Això es veu clarament a la imatge de la dreta, que ens recorda al capitell de vegetals i animals entrellaçats de la primera etapa.
Tendència molt més naturalista, que s’acosta més al gòtic.
* Cinquè taller  relleus del pilar Sud-Oest, que presenten una discussió cronològica, pel seu estil gòtic del segle XIII.
- Arbre de Jessé: representació de l’arbre genealògic de Crist, pel que se situa al centre Jessé, i d’ell surten unes branques que distribueixen la resta de personatges, ocupant tota la superfície.
- Anunciació L’anàlisi complet ens indica que el programa iconogràfic ja estava establert des de un primer moment, ja que com diu Isidro Bango, els dos relleus més moderns són fonamentals per a la correcta lectura de la historia de la redempció, mentre que els dos més antics són els últims en el cicle narratiu. Per tant, l’ordre del programa (al qual hem d’afegir l’ornamentum) seria el següent: - Genealogia humana de Crist - Anunciació de l’Encarnació de Maria - Davallament de Crist 34 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII - La imatge sintètica de l’Enterrament i la Visitatio sepulchri; Emmaús, Dubte de Sant Tomàs - L’Ascensió - Pentecosta 4. Les arts del color a l’època del romànic Al romànic existeix una gran riquesa i varietat perquè no només es pinta als murs, que és el que es reconeix com a art major, sinó que també sobre fusta, teixits, esmalts, miniatures, mosaics...
Aquesta diversitat artística la trobem tant a nivell estilístic, com tècnic i tipològic, i durant els segle XII i XIII. Malgrat la nuesa que avui dia presenten els edificis romànics, era normal trobar-los intensament policromats, sempre que fos possible tècnica i econòmicament. El gust per la estètica de pedra vista és una fal·làcia historiogràfica dels segle XIX i XX.
* PINTURA MURAL -- Cronologia i influències  ja als primers anys del segle XI trobem les primeres mostres d’estil romànic, que no deixen de ser una evolució d’allò que ja veiem en època carolíngia i otònica, de les quals conservem molt poc, però que podem posar per exemple els frescos de Saint-Germain d’Auxerre (c. 855) o els del Sankt Georg a Oberzell, a l’illa de Reichenau.
Per tant, en les arts plàstiques, es desenvoluparan dos corrents; una que recull el llegat carolingi, i que es troba sobretot a territori francòfon i germànic, i una altra que beu del llegat bizantí, que trobarem a regions italianes i del sud d’Europa. Aquest llegat bizantí tindrà una enorme transcendència en el desenvolupament del romànic, i arribava a través dels contactes comercials, però sobretot per les croades. Per tant, mantindran característiques clàssiques que s’havien perdut a Occident, però que perviuen a Orient [tornar a pàgina 3]; n’és un exemple el Salteri de Melisende (c.1131-1143) La seva influència 35 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII comportarà un revival del mosaic, com veiem al Judici Final de la Catedral de Torcello (segle XII), i l’arribada de nous temes iconogràfics, com la koimesis (dormició de la Verge) En definitiva, una transformació de la pràctica pictòrica d’Occident.
Tot i la doble influència i l’existència de d’influències locals, podem parlar d’un estil internacional, ben definit, gràcies a l’intercanvi de models i la itinerància dels artistes.
-- Contingut i codificació de la pintura romànica  la funció didàctica i il·lustrativa, que fa definir-la com a Bíblia dels illetrats, comporta que els temes s’ajustin a la jerarquia de la composició arquitectònica. Per tant, els temes més importants, es desenvoluparan als espais més destacats i visibles. Per això, (gairebé) sempre trobarem a la Maiestas Domini presidint la conca absidal central (com a Sant Climent de Taüll, c. 1123), tot i que en casos que la Verge sigui molt important, també la podrem trobar, com és el cas de Santa Maria de Taüll (c. 1123). Els temes bíblics, hagiogràfics i evangèlics es desenvoluparan a les naus i a les voltes, com a Sankt Michael de Hildesheim o SaintSavin-sur-Gartempe (1065-1115) Normalment, el Judici Final apareixerà a al contra façana, als peus de l’església, com a Sant’Angelo in Formis (c. 1072-1087).
-- Punt de vista formal  ús de traços gruixuts als contorns, donant lloc a una pintura de tendència dibuixística  colors plans, sense mescles, i amb poca variació tonal  absència de perspectiva; els personatges apareixeran frontals i juxtaposats, sobre fons llisos o en franges, normalment horitzontals, de colors  hieratisme i perspectiva jeràrquica  la tècnica més freqüent serà al secco (enlluït sec), tot i que també podem trobar algun fresc * PINTURA SOBRE TAULA Gran importància durant el romànic, però menys que al gòtic, per motius litúrgics (la importància deixa de trobar-se davant l’altar per fer-ho per sobre) La forma més comuna de pintura sobre taula serà en antipendia, és a dir, frontals d’altar. Les característiques formals seran les mateixes que a la 36 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII pintura mural. Tot i que els que més han arribat als nostres dies són pintats, a l’època es valoren més els realitzats amb tècniques orfebres o carregats de teles de luxe i pedres precioses; els pintats eren la versió econòmica dels antependis més luxosos.
La seva forma correspon al lloc on anaven col·locats, al davant de l’altar, on els veiessin tots els fidels. Per això, les composicions estaran organitzades en franges, i tindran preferència per la representació de teofanies, però també per cicles marians o hagiogràfics; en cada cas, l’espai central serà ocupat pel personatge a qui estigui dedicat.
* EL VITRALL Fou una tècnica molt important sobretot a les regions del nord, on els edificis amb menys part parietal es van desenvolupar abans, i per tant, necessitaven un lloc on col·locar els grans programes iconogràfics. Ja s’usava a l’antiguitat i durant el romànic, tot i que se’n conservin molt pocs. Es coneix la forma com es treballaven gràcies a l’explicació de Teòfil al De diversis artibus (segle XII): després de barrejar els pigments d’òxids amb l’emulsionant, la barreja es ficava al forn, i les peces resultants, es muntaven amb les tires de plom. El que cridava l’atenció a l’home medieval dels vitralls era que la llum que hi passava deixava veure uns colors molt vívids i brillants: “l’ull humà es meravella de l’inestimable bellesa del vidre i de la infinita riquesa i variada qualitat dels seus colors” Un dels més antics conservats són els de la Catedral d’Augsburg, c.
1100: l’aspecte formal és molt semblant al de les arts murals i de la fusta.
* EL MOSAIC PARIETAL El revival es dóna gràcies a la influència bizantina, després d’uns 250 anys de desús en territori occidental. Es comença a desenvolupar a Itàlia, concretament a l’abadia de Montecassino, cap a la segona meitat del segle XI. Després passarà a Roma, i posteriorment a Sicília i Venècia. El fet que sigui paral·lel a la reforma gregoriana no és casual, ja que la recuperació d’aquesta tècnica es relacionava amb el retorn d’un període gloriós del cristianisme, durant el qual es van desenvolupar els grans programes musivaris de Ravenna.
El relator de l’abadia, Lleó d’Òstia, ens explica que a Montecassino es trobava l’abat Desiderius, que es va convertir en papa sota el nom de Víctor III. Aquest va manar construir una gran església, a imitació de la de Sant Pere, que fou decorada amb mosaics, fets per mestres especialistes portats expressament des de Constantinoble. Tots dos aspectes remeten als objectius de la Reforma. Va demanar que ensenyessin la tècnica als seus monjos més joves, que tot i que no se’n conserven (els de Montecassino) i no s’han pogut analitzar, en derivarien els programes romans.
37 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII - San Clemente a Roma (c. 1130-1138)  a la conca absidal es representa el triomf de la creu.
Tècnicament, és una peça vinculada al món bizantí, però iconogràficament, beu de la cultura carolíngia, otònica i paleocristiana.
Al centre apareix Crist a la creu, decorada amb dotze coloms, i flanquejada per la Verge i Sant Joan.
En comptes d’una maiestas domini, ens trobem amb una gairebé simbòlica, per influència de l’art paleocristià. La creu i les figures probablement deriven de models otònics manuscrits. Al voltant de la creu, es desplega tot un motiu de roleus vegetals, entre els quals s’encabeixen més figuretes, que realitzen escenes anecdòtiques, de la tradició popular; d’aquesta forma, es fa referència a tots els estaments socials. A la part inferior, apareix l’agnus dei, amb dotze ovelles. Se’ns dubte, aquests motius ornamentals s’inspiren directament en motius de les catacumbes i dels sarcòfags tardo antics, fent referència a l’Església com a vinya del Senyor. Aquesta idea queda remarcada per la inscripció. La creu germina d’una planta, de la qual ragen quatre fonts, com els Quatre Rius del Paradís. Per tant, la creu, Crist, són la vida. És un programa molt complex que està vinculat a les idees de la reforma gregoriana.
Els mosaics venecians i sicilians són més interesants que els romans perquè els usen amb finalitats polítiques, com a reflex de la ideologia, i com a emmirallament en la ostentació i el luxe de la cort de Constantinoble.
Els mosaics de la basílica de San Marc a Venècia també seran fets per artistes bizantins, pel que supuren luxe i ostentació en cada un dels seus racons.
Els reis normands de Sícilia (Roger II, Guillem I i Guillem II) van dedicar bona part dels seus recursos a grans programes arquitectònics i musivaris, per demostrar el seu poder. També cridaran artesans constantinopolitans per a la seva realització, i les obres més importants es trobaran a Palerm i les seves rodalies: 38 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII - Capella palatina de Palerm  l’obra havia de recordar la sumptuositat bizantina i demostrar poder, i sense cap mena de dubte, ho va aconseguir. A més, fan una bella parella amb els referents musulmans que es troben als enteixinats mossàrabs.
- Santa Maria dell’Ammiraglio  s’hi representen iconografies d’ascendència bizantina, com és el rei normand, vestit a la manera constantinopolitana, i sent coronat per Crist; aquesta iconografia era molt corrent a Orient, però gens a Occident, on entre el rei i Crist es trobava la figura del Papa. Per tant, l’adopten perquè els interessa el missatge polític que reflecteix.
- Catedral de Cefalú (c. 1131)  fou una església pensada per acollir les despulles dels reis normands, per tant, com a panteó reial; això demanava sumptuositat, que queda perfectament rematada pel meravellós Pantocràtor que presideix la conca absidal.
- Catedral de Monreale (c. 1176)  ens trobem amb un pantocràtor semblant al de Cefalú, i amb un programa iconogràfic molt occidental, on apareix la Verge entronitzada, però fet a la manera bizantina.
Aquestes seran obres molt influents al nord d’Europa perquè els reis que les van fer eren d’allà, pel que obres de producció nòrdica, com la Bíblia de Winchester (c. 1170) mostrarà aspectes molt mediterranis.
El desenvolupament musivari va tenir un desenvolupament bastant ampli a la península itàlica, però serà estrany trobar-ne fora, possiblement per motius econòmics i de dificultat tècnica.
39 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * EL PANTEÓ DELS REIS. SAN ISIDORO DE LEÓN Al món castellà es desenvolupà gran quantitat de pintura mural romànica, però amb la mala sort que la seva conservació fins als nostres dies ha estat minsa. No obstant, els pocs exemples destacats són de gran qualitat, com les pintures de San Baudelio de Berlanga o les de San Isidoro de León, que han rebut la denominació de “Capella Sixtina del Romànic” Dintre de la península ibèrica, cal destacar la producció catalana, de la qual si que es conserven molts més exemples, i on sobresurten artistes com el mestre de Pedret i el de Boí-Taüll. La seva importància es veurà reflectida en l’Aragó i Castella.
El Panteó dels Reis compta amb una estructura arquitectònica bastant petita, que fou construïda com a nàrtex de l’església de Sant Joan Baptista, anterior a l’actual de San Isidoro. Es va edificar amb aquesta finalitat funerària després que l’Església vetés els enterraments en espai litúrgic; funció ad tumulandum. Per tant, és una construcció règia que volia associar el palau de la monarquia lleonesa, un monestir i el panteó reial, en un continuum constructiu que tenia una clara voluntat de representativitat i perennitat dinàstica. L’espai es divideix en tres naus de dos trams, que creen sis voltes d’aresta esquifada; aquestes i dos dels murs seran les que acullin les pintures fetes al tremp.
Fins fa relativament poc, la decoració pictòrica no va ser valorada com avui dia, pel que és un conjunt que ha passat del menyspreu a l’elogi: - s. XVI: Ambrosio de Morales la considera una obra de gust bàrbar - J. M. Quadrado (1855): “sus seis bóvedas bajas y sombrías… aumentan la lobreguez de aquéllas, cubriendo sus curvas superficies, extraños y curiosos frescos… y hechas más pavorosas con la incorrección del dibujo y las cárdenas tintas del colorido” - M. Gómez Moreno (c. 1930): “obra más importante en su género conocida en España” - Ch. Post (1935): “el más bello y celebrado conjunto de frescos románicos españoles” 40 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII - J. Ainaud: “el mejor conservado y el más extenso de los conjuntos de frescos existentes a lo largo del Camino” - I. Bango: “un verdadero unicum sin parangón” El problema cronològic, causat per l’estil de les pintures, presenta diverses hipòtesis: - Francovich considerava que eren contemporànies a l’escultura i l’arquitectura del conjunt, pel que estarien vinculades a Ferran I i estarien datades cap al 1063, pel que es consideren massa avançades estilísticament per aquesta cronologia.
- Mayer planteja que siguin ja del segle XIII, les engloba sota l’estil 1200.
- Gómez Moreno diu que “presienten el arte gótico”, datant-les en temps de Ferran II, entre el 1157 i el 1188. Al·lega a aquesta suposició l’aparició al costat d’una de les figures la inscripció Fredenando Rex; no obstant, això no és suficient, ja que no s’indica quin Ferran és, i tampoc ho podem deduir per la seva dona, qui manca d’inscripció. El que si sabem del cert és que al 1149, per tant, abans del seu regnat, es va consagrar la nova església, per la qual es va obrir una nova porta de connexió amb el panteó, enderrocant un dels seus murs, pel que els reis representats han de ser els anteriors, Ferran I i la seva esposa Sancha. Però com les pintures són massa avançades per ser de la seva època, la hipòtesi que a pres més força és que fossin promogudes per Urraca, filla de tots dos, qui els manaria pintar com a homenatge.
- D’aquesta hipòtesi més recolzada en són defensors Williams, Viñago... que les daten entre el 1100 i el 1149, data de l’obertura de la nova porta.
L’estil també ha provocat problemes alhora de trobar els models d’inspiració: - Gómez Moreno hi veu una clara influència francesa - Altres autors parlen d’una clara inspiració hispànica, sobretot lleonesa Des de el punt de vista de la tradició local, Lleó era una població molt influïda per la tradició mossàrab, ja en trobem una gran producció de manuscrits, però també francesa, per la proximitat al camí de Santiago. Serà per això que en general trobem fortíssims vincles entre l’art francès i el lleonès.
S’ha optat per donar una explicació híbrida; sobre uns models artístics pirinencs, es dibuixen escenes autòctones, de caràcter peninsular. Per tant, es barreja tradició hispànica i innovació forana, donant com a resultat una obra plena d’originalitat, considerada un unicum.
L’autoria també és un aspecte que ha aixecat molta polèmica, ja que es parla d’un mestre de San Isidoro. Aquest provindria del primer scriptorium de Lleó, on es duia a terme l’excel·lent producció 41 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII d’ivoris, que estava finançada per la reialesa. Fou la unió de la casa de Castella i la de Lleó la que va fer possible una de les èpoques de major promoció artística de l’edat mitjana a la península.
Iconogràficament, es reprodueix un cicle nou testamentari exposat a la manera de l’antiga litúrgia hispànica, ja que es trobaven en la època de canvi a la romana. És una obra amb una clara finalitat didàctica i il·lustrativa per als fidels, per remarcar allò que podien escoltar durant la litúrgia.
Apareixen els cicles de la Infància, la Passió, la Mort i la Glorificació de Crist.
Són els cicles que es desenvolupaven a la litúrgia en les èpoques d’Advent, Quaresma i Pasqua segons el calendari mossàrab. Els dibuixos van acompanyats de text que explica l’escena i d’inscripcions que identifiquen als personatges.
* Infantesa de Crist, durant l’Advent.
- a l’arc del mur entre l’església i el panteó. A l’espai principal, es representen l’Anunciació i la Visitació, que queden flanquejades per Santa Anna, i una altra figura bastant esborrada; per emparellament, podria ser Joaquim, però com sembla ser una dona, es creu que es Judith, qui també va estar present en l’Anunciació a Santa Anna. Sota aquests temes principals, hi ha un fris bastant irreconeixible; s’ha deduït que es trobava una Epifania.
A la volta, es dibuixa l’Anunci als pastors, que és el fragment més famós de tot el conjunt per la seva qualitat; poques vegades la pintura romànica s’apropa tant a la idea de paisatge. Es crea una atmosfera bucòlica, que sens dubte deriva de la tradició romana. Hem de tenir en compte que la superfície no és plana, sinó una volta esquifada, pel que l’artista aprofita les formes i volums per a la col·locació de les figures i l’ornament. L’àngel assenyala la següent escena, el Naixement.
42 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII - Nativitat  es troba al mur oriental - Temes difícils d’identificar a l’arc per la mala conservació; la única clara, per les figures que s’intueixen, és la Fugida a Egipte; les demes podrien ser la Presentació al Temple...
A la volta, es presenta la Matança dels Innocents; les figures s’encabeixen en una arquitectura imaginaria, adaptada a l’espai físic. És una escena premonitòria de com acabarà la vida de Crist. Simula l’existència de tres patis, sota arcuacions, i una cúpula. A més, conviuen dos accions; l’ordre d’Herodes i la matança. Sorprèn l’elecció del tema i el patetisme amb que es tracta, sense oblidar cap detall macabre, ja que ens està recordant la crueltat d’un rei cap al seu poble en un espai dedicat a uns reis.
* Passió, durant la Quaresma - A la volta del Sant Sopar, que és la central oest, es desenvolupa una escenografia arquitectònica complexa (la ciutat de Jerusalem i un palau fingit) per tal de salvar els problemes de la volta esquifada; trobarem molt elements, com aquestes arquitectures fingides o ornaments que es repetiran constantment durant tot el panteó. La taula està parada amb gran detallisme, amb Crist al centre, duent el nimbe crucífer, però representat de forma curiosa, ja que és d’arrel hel·lenística (Crist ros) A la seva dreta, apareix Pere amb el ganivet, i a l’esquerra, recolzat sobre la seva espatlla, Joan, tal i com descriuen les escriptures. Judes Iscariot se situa davant la taula, rebent el pa mullat, com ens narra l’Evangeli de Sant Joan.
43 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII A les quatre cantonades, apareixen Sant Simó, Sant Maties, que tot i no ser apòstol en el moment del Sant Sopar, ho serà quan Judes se suïcidi, Sant Marcial, com a evangelitzador d’Aquitània (pel que es adorat a Llemotges) però també com a coper i cosí de Sant Pere, pel que es pintat per elevar la seva església a categoria apostòlica, i per últim Judes Tadeu, que tot i ser un dels dotze apòstols, és l’únic sense nimbe i fa de servent, ja que el seu nom no era ben vist i se’l margina.
A una de les cantonades apareix un gall, que podria simbolitzar el gall ressuscitat per Crist segons els textos apòcrifs, però per la seva col·locació dins el programa, possiblement estigui relacionat amb la imatge contigua, les negociacions de Sant Pere.
- Prendiment de Crist  imatge molt malmesa, en la que al centre apareixen Crist, envoltat dels soldats i Judes, i Sant Pere, tallant l’orella a Malcus. Al darrere del grup central, el cireneu portador de la creu. Altres escenes subordinades són Ponç Pilat rentant-se les mans o les negociacions de Sant Pere, on apareix l’apòstol parlant amb una dona (mulier ancilla), i a l’altre cantó, el gall (Gallus cantabit) de la volta abans mencionat (et tu cum Galileo eras? Non sum) - Crucifixió o Calvari  es representa al mur, un lloc poc rellevant donada la importància del tema.
Probablement això s’expliqui amb motius tècnics i compositius, ja que pintar-lo a la volta hagués estat bastant difícil. La composició es divideix en dos parts; a la superior, apareix Crist nimbat a la creu, amb el Sol i la Lluna, Sant Joan i la Verge, i els soldats Longinos i Estefató portant la llança i l’esponja respectivament, és a dir, alguns dels arma christi. La creu arrela sobre una muntanya amb 44 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII una calavera, que representa Adam, i simbolitza el final del cicle. A la part inferior apareixen els reis, Ferran I (Fredenando Rex) i la seva esposa Sancha, agenollats fent les ofrenes.
El fet que no aparegui una part tant important com la Resurrecció s’ha resolt parlant de la desaparició del fragment, que es trobaria sota aquests.
* Glorificació de Crist, durant la Pasqua S’inspiren en l’Apocalipsi de Sant Joan com a font escrita, donat que era el text que es llegia en aquella època de l’any durant la litúrgia hispànica.
- A la volta, apareix Crist en Majestat, i als seus peus, Sant Joan rebent un llibre de les mans d’un àngel, que prèviament l’ha rebut de Crist, com es veu a la volta. L’escena es representada al peu de la lletra, tot i que passat pel sedàs de las tradició: Em vaig girar per veure d’on venia la veu que parlava amb mi. Em gire i veig set canelobres d’or. Enmig dels canelobres, hi havia com un home vestit amb una túnica fins als peus, i cenyit, a l’altura del pit,amb una faixa d’or. El seu cap i els seus cabells eren blancs com llana blanca, com neu. Els seus ulls com una flama de foc. Els seus peus semblaven bronze preciós quan és candent a la fornal. La seua veu, com el soroll d’una riuada. Tenia a la mà dreta set estrelles. Li eixia de la boca una espasa de doble tall, afilada. La seua cara brillava com el sol de migdia. Les esglésies primitives es representen dins una mena d’edícules.
- A la volta del costat, la que era originalment la de l’entrada, pel que podem considerar com a volta central, apareix el Crist en Majestat, amb el llibre obert, i i . La màndorla fluent, amb el moviment estàtic, tal i com indica la profecia d’ Ezequiel, es portada pel tetramorf. No es representen com es 45 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII comú a Europa i tal i com diu la Biblia, en la seva forma zoomòrfica, sinó de manera antropomòrfica, el que és un símbol heretat de la tradició mossàrab.
Al mur d’aquesta volta, a mode de timpà, es trobava l’Agnus Dei, aguantat pels arcàngels Gabriel i Miquel.
Però quan va deixar de ser l’entrada principal i es va tapiar el mur, es va pintar un retaule dedicat a la nova advocació de l’espai Santa Caterina.
La resta d’imatges estan pràcticament perdudes. No obstant, queden altres espais conservats, amb temàtiques fora del cicle, com: - diversos Sants (sobretot de procedència francesa, vinculats al camí de Santiago; Sant Martí, Sant Gil... ) acompanyant l’Esperit Sant.
- la Dextera Domini - el calendari o menologi, a l’intradós entre el Crist apocalíptic i la Majestat.
Destaca per ser una iconografia pagana, que representa els mesos de l’any. Està basat en iconografies antigues, romanes, i en la literatura medieval sobre els treballs del camp. Es llegeix d’est a oest. Cada un dels mesos apareix representat dins un cercle, acompanyat del seu nom. Donades les dates de realització, seria un dels primers menologis romànics conservats a Europa, tot i que després serà un tema molt freqüent.
En resum, les voltes i els murs de San Isidoro de León reprodueixen les històries de la Infància, la Passió, la Mort i la Glorificació de Crist; els cicles que es desenvolupaven a la litúrgia en les èpoques d’Advent, Quaresma i Pasqua segons el calendari mossàrab.
46 ...