Conclusions (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 22

Vista previa del texto

CONCLUSIONS Els canvis històrics que serveixen de rerefons a les traduccions catalanes de La Bíblia durant el primer terç del segle XX permeten que ens adonem de la necessitat de tenir present el context sociocultural en què apareixen les traduccions si volem comprendre millor les raons concretes a què obeeix el moviment contradictori d’expansió o divulgació i de fixació o immobilisme d’un text com aquest.
A la segona part, allò que resulta fàcil de veure és que la posició cultural de l’admiració, respecte i referència que van ocupar les traduccions de Rieu i de Riba dins els sistemes culturals respectius va ser, malgrat alguns punts de dissimilitud, força coincident. Les diferències salten a la vista tan bon punt es fa un repàs del món literari i editorial a la Gran Bretanya, amb l’aparició de la gran edició de butxaca, i la repressió política i lingüística a Catalunya; en veure quines eren les circumstàncies de la producció editorial de cadascuna de les traduccions, i la manera com van ser rebudes pel públic i la crítica. Però les coincidències només apareixen en la relació de la traducció singular amb el conjunt del sistema.
Des de l’interès per la descripció sociològica i cultural de traduccions concretes o de grups de traduccions, allò que realment crida l’atenció no són les diferències naturals i comprensibles entre un seguit de traduccions realitzades en paral·lel segons criteris distintius ben definits, sinó les coincidències que es poden observar al llarg de situacions històriques diferents, els patrons repetits de com funcionen les traduccions en els àmbits culturals en què sorgeixen, la seva dependència d’interessos ideològics i de mercat.
L’anàlisi comparativista de les traduccions sovint fa pensar en un original etern encarnat en traduccions diverses que poden ser judicades per una mateix rasant, per una escala de valors que respon exclusivament al grau de «fidelitat», al grau d’identitat amb què la traducció combrega de l’original. Aquest anàlisi sol deixar de banda els criteris de tipus historicista i sociològic i ignora que el sistema cultural receptor des del qual hom emprèn una traducció és qui en marca les coordenades d’acceptació.
Des d’aquesta perspectiva, la traducció estableix una relació entre original i obra traduïda que no és una relació d’igualtat, sinó més aviat de filiació, que manté uns orígens i una similitud però ha de ser diferent obligadament, i encaixar en una època nova, ha d’emmotllar-se en l’acceptació social dels lectors. Aquesta idea de filiació sempre ha existit i va tenir un dels seus moments àlgids de vigència en el Renaixement.
Els traductors moderns continuen tenint una idea força diferent d’allò que la traducció d’una obra determinada ha de ser. Aquesta idea guarda una relació directa amb l’original, però sempre guarda una relació més estreta amb el món cultural amb que s’implantarà.
Els elogis de la crítica contemporània a una o una altra traducció sempre apunten a la legitimació del producte: la crítica rebla amb el seu consens l’adequació del producte al sistema que l’acull. Les opinions de la crítica tal com solen ser recollides al llarg de la vida d’una traducció es refereixen menys a la naturalesa específica dels textos literaris que a l’acceptació pública del producte per part del sistema.
Al costat d’aquests problemes, els dos exemples analitzats tenen també en comú una altra característica: es tracta de llibres mancants d’un únic original. Són reculls, formacions textuals que han sedimentat en unes tradicions determinades. La Bíblia grega dels setanta i la Vulgata de sant Jeroni ja evidencien que la traducció mai no és innocent, els seus textos són resultat de manipulacions ideològiques interessades per part de grups i institucions. És la tradició que n’ha homogeneïtzat el contingut al llarg del temps. El més curiós és que cada cop que ens trobem en un estadi en què els responsables del text el reconstrueixen i el fixen, en surt un codi que pretén convertir-se en original. Aleshores la traducció nova s’implanta i s’estableix com a ortodòxia fins que un altre moviment de crítica i difusió l’altera i la substitueix per una de nova. La Vulgata és l’exemple més clar de suplantació dels escrits originals, però podríem dir que tota traducció d’èxit apunta a la mateixa substitució de l’autoria. Així ho testimonia l’ús habitual que fem quan per metonímia atribuïm una obra a un intermediari en referir-nos, per exemple, a La Bíblia de Montserrat o a L’Odissea de Riba.  Resultat de la implantació de la traducció en la cultura d’arribada.
La distància entre les traduccions de Rieu i de Riba i l’original grec per força ha de ser molt més gran que no pas les distàncies històriques i ideològiques entre dues cultures immerses en el mateix sistema europeu de producció cultural de mitjan segle XX.
Tant en el cas de l’edició de Penguin com en l’edició de Riba, el camí avançat és un camí vers el deslliurament de la submissió a l’original: Rieu és més lliure de novel·lar i actualitzar, Riba més lliure de poetitzar i cercar el geni de la llengua catalana. Els elogis a tots dos vénen, no pas tant per la competència filològica, sinó pel monument exemplar a les respectives llengües terminals que ambdós ens han llegat. L’anglès dels anys 1940 és l’estàndard de Rieu i el català de Riba és el model d’allò que alguns haurien volgut que fos un estàndard culte del català.
Que totes dues traduccions actuen com a obres canòniques ha quedat demostrat a bastament.
En qualsevol cas, la prova més fefaent de la consolidació de les traduccions estudiades és veure com, d’una banda, assoleixen un prestigi tan gran que esdevenen «originals» per a altres edicions fetes a partir d’elles mentre que, d’una altra banda, es mantenen inamovibles al llarg del temps.
Hi ha, però, múltiples exemples de casos en què la preposició de no significa tan sols el reconeixement de la propietat intel·lectual de la feina del traductor sinó l’autoria plena.
Tant The Odissey d’E.V. Rieu com L’Odissea de Carles Riba s’han convertit en marques de la identitat literària anglesa i catalana de mitjan anys 1940 ençà. Han estat obres que han marcat i condicionat la manera d’entendre la traducció: allò que els traductors podien fer i allò que el públic podia esperar de les traduccions. Aquestes marques o senyals sembla que tenien, com a mínim, una rellevància igual o més fonda que les pròpies disquisicions filològiques en joc.
...