Fuentes del Derecho Administrativo (0)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fundamentos del Derecho Administrativo
Año del apunte 0
Páginas 12
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2. FONTS DEL DRET ADMINISTRATIU FONTS DEL DRET ADMINISTRATIU - El que estableix l’article 1 del CC  les fonts de l’ordenament jurídic són la llei, la costum i els principis generals del dret.
- Costum  NO  La manera de realitzar una determinada pràctica de forma continuada al sector públic no es considera font del dret administratiu. Sociològicament i politològicament es podria considerar rellevant i important les pràctiques de les oficines públiques, però això es destrueix en dret. Les Administracions públiques no poden apartarse de la conducta d’una norma prèvia i crear costums extra legem. Amb tot, cal destacar que diferent del costum són els precedents administratius  forma reiterada d’aplicar una norma per l’Administració, però no pot considerar-ne costum. El precedent no obliga, per si mateix, a actuar de igual manera a la Administració, aquesta ha d’actuar conforme a la norma que aplica.
- Principis generals  SI  tenen la funció de informar a l’ordenament jurídic i, en defecte de llei o de reglament, s’aplicaran els principis generals. Imposen una directriu que el poder executiu ha de seguir i no pot vulnerar. Els principis generals del dret poden estar positivitzats, és a dir, recollits en les pròpies normes escrites, o no, existint, en aquest cas, una moderna tendències a positivitzar-los. Els principis generals constitucionalitzats tenen una relació directa amb els valors que es recullen a l’article 1 de la pròpia CE: llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític     Principi de supremacia material de la CE Principi de legalitat Principi de jerarquia normativa i de publicitat de les normes Principi de irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables i restrictives de drets individuals  Principi de seguretat jurídica  Principi de responsabilitat  Principi d’objectivitat de les Administracions públiques  L’article 9.3 de la CE estableix el principi d’interdicció (o prohibició) de l’arbitrarietat casos en que el poder executiu pren una decisió sense fonamentar-la en dades verificables, és a dir, no motiven i justifiquen aquesta decisió o bé, aquesta ha estat fonamentada i justificada però la decisió continua sent plenament irracional.
 Principi de proporcionalitat  tres filtres 1. La decisió pública ha de perseguir una finalitat de interès general 2. La mesura adoptada ha d’aconseguir el interès general de la manera menys restrictiva pels drets subjectius dels ciutadans 3. Els beneficis pel interès general han de superar els costos de tota mena que es puguin ocasionar al mateix  L’article 3 de la llei 30/92 estableix una sèrie de principis generals 1. Les administracions públiques han de servir amb objectivitat els interessos generals i actuar d’acord amb:            Principi d’eficàcia Principi de jerarquia Principi de descentralització Principi de desconcentració Principi de coordinació Principi de bona fe Principi de confiança legítima Principi de cooperació i col·laboració Criteris d’eficiència i servei als ciutadans Principi de transparència Principi de participació - Jurisprudència  SI  les tècniques de interpretació d’aquesta seran les establertes a l’article 3 del CC  les normes s’hauran d’interpretar segons el sentit propi de les paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en el qual han de ser aplicades, atenent, principalment, al esperit i finalitat de les mateixes.
Les resolucions de Tribunals només podran descansar en equitat quan la llei així ho permeti.
- Doctrina científica  NO  tota aquella generada per professor, jutges, advocats, etc.
Únicament són explicacions, ja que es crea una comunitat de coneixement i és de gran utilitat.
 Les normes tècniques aprovades per entitats privades, ja que són autoregulació del sector privat  són recollides pel poder públic en lleis i reglaments i per tant passen a ser normes jurídiques. En aquests casos, les associacions professionals elaboren normes tècniques i les normalitzen (és, per exemple, el cas de les normes ISO), però aquestes no són publicades al BOE, i, per tant, no són font del dret administratiu.
REGLAMENT És el resultat de l’exercici de la potestat reglamentària (garantida a partir de la clàusula d’Estat de dret, del principi de legalitat i la vinculació positiva de l’Administració a la llei).
Són les normes que aproven el Governs i les Administracions públiques. És una norma que, a diferència de la llei, no incorpora la expressió de la voluntat popular dictada pels representants directes del poble, sinó que acull la voluntat del poder executiu. Són un resultat d’una autorització de l’ordenament jurídic que dóna lloc a una potestat administrativa com ho és la potestat reglamentària. A la vegada, són una manifestació del principi d’autonomia que se li reconeix a les Administracions Públiques.
Els reglaments sempre tenen valor subordinat, no només a la CE, sinó també a les lleis i a les normes amb rang legal, basat en l’imperi de la llei que fonamenta l’Estat de dret.
Potestat reglamentària  de conformitat amb el principi de legalitat, element essencial de l’Estat de dret, l’activitat de l’Administració s’ha de fonamentar en l’atribució d’una potestat. Els reglaments són la manifestació de l’exercici de la potestat reglamentària.
- Atribució de la potestat reglamentària al Govern  art. 97 CE Atribució de la potestat reglamentària a la Administració (de forma implícita)  art. 106 i 153 CE  d’aplicació a totes les AP i no només a la Estatal La potestat reglamentària és una potestat, en menor o major mida, discrecional. És a dir, a diferència d’altres poders que atorga l’ordenament jurídic, en aquest cas l’ordenament atorga autorització als empleats públics per tenir un marge de decisió, no es diu a l’òrgan competent quin és el contingut de la decisió, sinó que únicament es donen unes directrius i l’òrgan competent tindrà un marge de valoració.
Diferència entre reglaments i actes administratius, contractes o convenis, plans i circulars o instruccions - Diferència entre reglaments i convenis  mentre que el reglament és el resultat d’un exercici unilateral mitjançant una potestat reglamentària, és a dir, una part té el poder i l’exercita, hi ha exercici de potestat unilateral; en els convenis o contractes aquests són el resultat d’un concurs de voluntat.
- Diferència entre reglaments i plans hi ha dos tipus de plans: d’una banda, els plans interns de l’Administració, que no tenen naturalesa normativa i, per altra banda, els plans amb impacte extern als ciutadans (com, per exemple, els plans d’urbanisme), aquests tenen naturalesa reglamentària, són normes jurídiques que s’assemblen als reglaments.
- Diferència entre reglaments i actes  mentre que els reglaments tenen voluntat de permanència indefinida a l’ordenament jurídic fins que aquest es declari il·legal o bé es derogui per un reglament posterior, els actes queden sense vigència en tant que es compleixi el propòsit de la seva creació (com, per exemple, la convocatòria de oposicions).
- Diferència entre reglaments i circulars  mentre que els reglaments busquen innovar l’ordenament jurídic, les circulars són meres directius i instruccions que no tenen naturalesa reglamentària, ja que més s’assemblarien a actes.
Classes de noms que poden rebre els diferents tipus de reglaments - Real Decret  si és emanat pel Govern de l’Estat Decret  si és emanat per un Govern autonòmic Ordre  si és emanat per un Ministre (hi ha actes administratius que s’anomenen ordres i no són reglaments) Ordenança  si és emanat per un Ajuntament Circulars  si és emanat d’altres entitats administratives Estatuts  de institucions públiques (com, per exemple, facultats) Qui elabora els reglaments - Govern (art. 97 CE). Se li reconeix potestat reglamentària tan al Govern de l’Estat (Real Decrets), com al Govern autonòmic (Decrets) com als Governs locals (Ordenances) [en base al principi d’autonomia local garantit per la CE i la LLBRL, se’ls hi atorga una esfera per desenvolupar polítiques públiques pròpies].
 Els aprovats pel Govern Estatal s’anomenen Reials Decrets al ser sancionats pel rei i refrendats pel Ministre al qual correspongui, i si afecta a varis Ministeris pel President del Govern o Ministre de la Presidència. La STC 135/1992 estableix que l’article 97 CE no es pot interpretar literalment entenent que la potestat reglamentària només està atribuïda al Govern (és a dir, al Consell de Ministres), sinó que la llei pot atribuir aquesta potestat a altres òrgans de l’Administració estatal o entitats institucionals de l’Estat.
 Les CCAA també tenen atribuïda la potestat reglamentària. Aquesta ve atribuïda al Consell de Govern (segons la denominació que tingui als Estatuts d’Autonomia) que aprovarà Decrets i als Consellers, que aprovaran Ordres.
 En les entitats locals la potestat reglamentària correspon al Ple de l’Ajuntament. La denominació que rep és Ordenança (no arriben mai al TC). Als Ajuntaments, els alcaldes o alcaldesses tenen potestat per dictar bands, però la naturalesa reglamentària dels mateixos es dubte i la jurisprudència del TS la ha negat en nombroses vegades, establint que es tracta, únicament, de recordatoris de obligacions de veïns, encara que de vegades només constitueixin declaracions polítiques o es considerin exercicis literaris.
La excepció a això són els bands dictats avalats en l’article 21 de la LLBRL i els Decrets d’Alcalde, mitjançant els quals es creen òrgans municipals i tenen naturalesa normativa.
- Els Ministres (estatal) i els Consellers (autonòmic) tenen potestat reglamentària atribuïda.
Aquesta potestat la tenen atribuïda per qualsevol matèria però únicament poden dictar reglaments organitzatius¸per tot allò referent a qüestions internes (reglaments ad intra) [potestat reconeguda a la Llei del Govern de 1997 i a la llei Catalana 13/2008]. No poden dictar reglaments ad extra. Tot això llevat a que una norma sectorial específica atorgui potestat a Ministres i Conselles per dictar reglaments ad extra, però per norma general no tenen aquesta potestat.
- Altres òrgans administratius tenen potestat reglamentària, però només quan una llei específica ho permeti. És a dir, s’atribueix aquesta potestat mitjançant una norma legal.
 Llei que crea el Banc d’Espanya li atorga a aquest potestats per dictar normes de rang legal. Podran dictar circulars  Llei que crea facultats, en aplicació de l’article 27 de la CE d’autonomia universitària, se’ls hi atorga potestat reglamentària i podran crear estatuts  Llei que regula els Col·legis Professionals, se’ls hi atribueix una potestat reglamentària específica, i podran dictar estatus col·legiats Classes de reglaments En base a les relacions intraordinamentals entre la llei i el reglament (partint de la base que la llei té un valor superior a l’ordenament jurídic en base a la jerarquia de normes) - Reglaments executius  reglament que desenvolupa disposicions de una llei. Normalment, a la pròpia llei a desenvolupar, hi ha una atribució expressa de la potestat reglamentària. En base a això, el reglament executiu pot ser dictat en matèries reservades a la llei. D’aquesta manera, el reglament compleix una funció de col·laboració normativa amb la llei. Amb tot, el reglament executiu continuarà sent una norma reglamentària i, per tant, amb valor inferior a la llei. Aquest fenomen és conegut per la doctrina com delegació no recepticia o remissió normativa. Aquest són els reglaments amb més incidència en l’esfera jurídica dels particulars. Amb tot, cal destacar que els Governs poden aprovar reglaments executius encara quan no hi hagi una llei a desenvolupar i no es preveu expressament una remissió normativa. Cal destacar que aquest tipus de reglaments tindran, per definició, una coincidència en el contingut material amb la llei que desenvolupen.
En conclusió, els reglaments executius hauran de respectar el contingut del que disposi la llei, del contrari, pel principi de jerarquia normativa, incurriran en un vici de nul·litat de ple dret.
Cal destacar que la derogació d’una llei no implica necessàriament la derogació del seu reglament executiu, que continua vigent en tant que no s’oposi al que diu la nova llei, fins que, com és normal, s’aprovi un nou reglament executiu que acostuma a preveure’ls a les disposicions finals de la nova llei i derogui, expressament, l’anterior reglament executiu.
- Reglaments independents  en aquests casos no hi ha una llei prèvia, encara que aquest tipus de reglaments estan, evidentment, sotmesos a la CE i a la resta de l’ordenament jurídic. Aquests tipus de reglaments regulen matèries no incloses a la reserva de llei. Per consegüent, no es permet reglament independent en matèries de reserva de llei, només es podran dictar reglaments executius en aquestes matèries. Alhora, hi ha un altre límits establert ja que, qualsevol matèria no reservada a la llei, a partir del moment en que sigui regulada per llei, ja no podrà ser regulada per reglament independent, sinó únicament per reglaments executius. En aquests casos, només es podrà dictar reglament independent en aquells supòsits en que s’hagi operat una prèvia deslegal·lització, és a dir, l’autorització per la pròpia llei que regula la matèria per que les seves previsions puguin ser derogades o modificades pel reglament, obrint pas així a la potestat reglamentària.
Per tant, el reglament independent té dos límits:  No pot regular matèries reservades a la llei  No pot regular matèries no incloses en reserva de llei però que, posteriorment, hagin tingut previsió legal  excepte en casos en que això s’autoritzi mitjançant una prèvia deslegal·lització - Reglaments de necessitat  supòsits en que raons extraordinàries de necessiten obliguen a dictar reglaments que suspenguin la vigència de normes contingudes a la llei, permetent, així, dictar altres normes de contingut diferent. La doctrina rebutja aquest tipus de reglaments, però els antecedents històrics demostren la reiteració d’aquest tipus de normes en casos que es donin circumstàncies excepcionals. Exemple: previsió de l’article 21 de la LLBRL que permet a l’Alcalde adoptar personalment, i sota la seva responsabilitat, en cas de catàstrofe o infortuni o greu risc, prendre les mesures que consideri necessàries i adequades, sempre i quan doni compte immediat al Ple. D’aquest mode es permet arbitrar bands normatius.
Com s’elaboren En base a què tipus de reglament es tracti, ve regulat en tres tipus de normes diferents: - Reglaments estatals  article 24 llei del Govern 50/1997 1. La elaboración de los reglamentos se ajustará al siguiente procedimiento: a) La iniciación del procedimiento de elaboración de un reglamento se llevará a cabo por el centro directivo competente mediante la elaboración del correspondiente proyecto, al que se acompañará un informe sobre la necesidad y oportunidad de aquél, así como una memoria económica que contenga la estimación del coste a que dará lugar.
b) A lo largo del proceso de elaboración deberán recabarse, además de los informes, dictámenes y aprobaciones previas preceptivos, cuantos estudios y consultas se estimen convenientes para garantizar el acierto y la legalidad del texto.
c) Elaborado el texto de una disposición que afecte a los derechos e intereses legítimos de los ciudadanos, se les dará audiencia, durante un plazo razonable y no inferior a quince días hábiles, directamente o a través de las organizaciones y asociaciones reconocidas por la ley que los agrupen o los representen y cuyos fines guarden relación directa con el objeto de la disposición. La decisión sobre el procedimiento escogido para dar audiencia a los ciudadanos afectados será debidamente motivada en el expediente por el órgano que acuerde la apertura del trámite de audiencia. Asimismo, y cuando la naturaleza de la disposición lo aconseje, será sometida a información pública durante el plazo indicado.
Este trámite podrá ser abreviado hasta el mínimo de siete días hábiles cuando razones debidamente motivadas así lo justifiquen. Sólo podrá omitirse dicho trámite cuando graves razones de interés público, que asimismo deberán explicitarse, lo exijan.
d) No será necesario el trámite previsto en la letra anterior, si las organizaciones o asociaciones mencionadas hubieran participado por medio de informes o consultas en el proceso de elaboración indicado en el apartado b).
e) El trámite de audiencia a los ciudadanos, en sus diversas formas, reguladas en la letra c), no se aplicará a las disposiciones que regulan los órganos, cargos y autoridades de la presente Ley, así como a las disposiciones orgánicas de la Administración General del Estado o de las organizaciones dependientes o adscritas a ella.
f) Junto a la memoria o informe sucintos que inician el procedimiento de elaboración del reglamento se conservarán en el expediente todos los estudios y consultas evacuados y demás actuaciones practicadas.
2. En todo caso, los proyectos de reglamentos habrán de ser informados por la Secretaría General Técnica, sin perjuicio del dictamen del Consejo de Estado en los casos legalmente previstos.
3. Será necesario informe previo del Ministerio de Administraciones Públicas cuando la norma reglamentaria pudiera afectar a la distribución de las competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas.
4. La entrada en vigor de los reglamentos aprobados por el Gobierno requiere su íntegra publicación en el «Boletín Oficial del Estado».
- Reglaments autonòmics  en el cas de Catalunya Llei 26/2010 article 59 + SS Artículo 61 Iniciación 1. El procedimiento de elaboración de un proyecto de disposición reglamentaria se inicia a propuesta del departamento competente en la materia del proyecto. Si se trata de materias de competencia de más de un departamento, la propuesta debe ser conjunta o del titular o la titular del Departamento de la Presidencia.
2. El Gobierno debe establecer por decreto los supuestos en los que la tramitación de un proyecto de disposición reglamentaria requiere un acuerdo previo del Gobierno sobre la oportunidad de la iniciativa, a propuesta del departamento o departamentos interesados.
Artículo 62 Tramitación 1. La tramitación de un proyecto de disposición reglamentaria corresponde a la correspondiente unidad directiva del departamento proponente y, en los casos de tramitación conjunta, a las unidades directivas designadas por los departamentos.
2. Los informes preceptivos y los dictámenes de los órganos consultivos se solicitan en el momento y en la forma que determina la normativa reguladora.
3. El plazo para la emisión de los informes y dictámenes, a falta de previsión expresa, es de diez días. El cómputo del plazo se inicia el día siguiente al de la recepción de la solicitud, debiendo quedar constancia en el expediente de elaboración de la fecha de entrada de la solicitud en el órgano que debe emitir el informe.
Artículo 63 Expediente 1. El expediente de tramitación de un proyecto de disposición reglamentaria comprende el conjunto de documentación preceptiva, numerada y ordenada cronológicamente.
2. Los documentos que forman parte del expediente de tramitación deben ser firmados y fechados por los órganos competentes para su emisión.
3. Cuando es preciso remitir el expediente para la emisión de informes o para la aprobación del proyecto de disposición reglamentaria, debe incluirse un índice de la documentación que integra.
Artículo 64 Memorias 1. Los proyectos de disposiciones reglamentarias deben acompañarse siempre de una memoria general, de una memoria de evaluación del impacto de las medidas propuestas, así como de los informes preceptivos y los que solicite el órgano instructor.
2. La memoria general debe contener, como mínimo: a) La justificación de la necesidad de la disposición reglamentaria y la adecuación de esta a los fines que se persiguen.
b) El marco normativo en que se inserta el proyecto de disposición reglamentaria.
c) La relación de las disposiciones afectadas por el proyecto de disposición reglamentaria y la tabla de vigencias y derogaciones resultantes.
d) La competencia de la Generalidad sobre la materia.
e) La relación motivada de las personas y entidades a las cuales debe otorgarse el trámite de audiencia.
f) La procedencia, si procede, de someter el expediente a información pública.
3. La memoria de evaluación del impacto de las medidas propuestas debe tener el contenido que se establezca por reglamento. En todo caso, dicha memoria integra, como mínimo, los siguientes informes: a) Un informe de impacto presupuestario, en que se evalúa la repercusión de la disposición reglamentaria en los recursos personales y materiales y en los presupuestos de la Generalidad, así como las fuentes y los procedimientos de financiación, si procede.
b) Un informe de impacto económico y social, en que se evalúan los costes y los beneficios que implica el proyecto de disposición reglamentaria para sus destinatarios y para la realidad social y económica.
c) Un informe de impacto normativo, en que se evalúa la incidencia de las medidas propuestas por la disposición reglamentaria en términos de opciones de regulación, de simplificación administrativa y de reducción de cargas administrativas para los ciudadanos y las empresas.
d) Un informe de impacto de género.
4. En los supuestos en que la unidad directiva que tramita la disposición reglamentaria considere que esta no tiene incidencia alguna en los presupuestos de la Generalidad, el informe de impacto presupuestario, suscrito por el titular o la titular de la unidad directiva, debe justificar motivadamente la ausencia de gasto público.
5. El expediente debe incluir una memoria de las observaciones y alegaciones presentadas en los trámites de consulta interdepartamental, audiencia, información pública e informes, si procede, así como de las razones que han conducido a la desestimación de las mismas, si se da el caso.
Artículo 65 Informes jurídicos 1. Los proyectos de disposiciones reglamentarias deben someterse a informe jurídico de la correspondiente unidad departamental o de la central, del Gabinete Jurídico de la Generalidad.
2. El informe jurídico debe emitirse en el plazo de quince días.
Artículo 66 Consulta interdepartamental 1. Si la aprobación de la disposición reglamentaria corresponde al Gobierno, la iniciativa debe ponerse en conocimiento de los distintos departamentos para que formulen, si procede, las observaciones que consideren convenientes previamente a los trámites de audiencia y de información pública - Reglaments locals  llei de bases de règim local  La publicació  els reglaments han de ser publicats al diari oficial. Abans, els reglaments locals tenien un règim de publicació molt més flexible, permetent, únicament, l’anunci de l’acord d’aprovació al Bolletí oficial de la província. Però això ja està modificat i s’han de publicar els reglaments locals en la seva totalitat.
Control de reglaments Per garantir que el reglament que ha estat dictat es legal, hi ha una sèrie de tècniques de control.
COM controlar-ho  orientacions i límits - Orientacions jurídiques sobre com exercir la potestat reglamentària (en positiu)  Totes les normes hauran de ser interpretades d’acord amb la CE  S’ha de seguir un procediment d’elaboració reglamentària per garantir una bona regulació. L’Administració ha d’analitzar els costos i beneficis i garantir, sempre, una bona administració com a dret subjectiu dels ciutadans.
- Límits jurídics que no es poden sobrepassar (en negatiu)  Principi de legalitat  és a dir, necessitat de que s’atribueixi potestat reglamentària a l’òrgan competent  Principi de jerarquia normativa  és a dir, no vulnerar cap llei ni la CE  Principi de inderogabilitat singular  és la expressió i conseqüència de la unió del principi de legalitat i el principi d’igualtat o de no-discriminació.
 Un cop exercida la potestat reglamentària, ningú pot exepcionar l’aplicació del reglament en cap cas, és a dir, ni tan sols l’Administració podrà exepcionar les normes que ella aplica (no hi ha ningú per sobre de les normes)  Límits generals que l’ordenament jurídic marca en l’exercici de la discrecionalitat  Principi de prohibició de l’arbitrarietat  és el que més marge de discrecionalitat incorpora. La discrecionalitat no suposa una exenció absoluta de límits i una absoluta llibertat d’acció, sinó que està sotmesa als seus propis límits, entre els quals es troba aquest principi general del dret. És a dir, els reglaments han de tenir la seva justificació, no només lícita, sinó racional i proporcionada en adequació amb les mesures que es volen perseguir.
 Principi de confiança legítima  Principi de no discriminació  Principi de proporcionalitat Tècniques de control - Inaplicació de reglaments viciats  quan un Jutjat o Tribunal de jurisdiccions diferents a la contenciosa – administrativa consideri que un reglament vulnera allò disposat a la CE, la llei o el principi de jerarquia normativa, no haurà d’aplicar aquest reglament però no podrà declarar la seva nul·litat - Recurs administratiu directe  hi ha un termini de dos mes per poder interposar aquest tipus de recurs. En aquests casos, el reglament es publica al diari oficial corresponent i es creu una valoració jurídica il·legal, és a dir, que es vulnera alguna orientació o no s’ha complert amb algun límit. S’impugnarà reglament per aconseguir la nul·litat del mateix.
- Recurs administratiu indirecte la llei, en principi, no permet interposar recurs administratiu contra reglaments, en canvi, la legislació vigent sí permet interposar recurs indirecta contra reglaments, però no atacant el reglament en sí, si no els actes d’aplicació del mateix, fonamentant en que el reglament que s’aplica està viciat de nul·litat, lo que suposa una impugnació directa del reglament que s’aplica. És quan ha passat el termini de dos mesos però la il·legalitat encara no ha perpetrat. Malgrat que la llei no diu res, la jurisprudència estableix que no es podran discutir qüestions de procediment, tot això per limitar el recurs indirecte i per una qüestió de justícia, és a dir, s’admet aquest tipus de recurs però amb una sèrie de límits.
- Revisió d’ofici  no es tracta pròpiament d’un recurs administratiu però, els reglaments també són susceptibles de control per la pròpia Administració pública que els va aprovar, a partir de la potestat de la revisió d’ofici - Recurs contenciós –administratiu  el control de reglaments il·legals és una de les competències pròpies d’aquest ordre jurisdiccional. Contra els reglaments il·legals caben dos tipus de recurs:  Recurs directe es recórrer directament el reglament, un cop ha estat publicat i en un termini dels dos mesos posteriors a la seva publicació al diari oficial corresponent.
 Recurs indirecte  es recórrer l’acte d’aplicació del reglament que directament ens afecta, qüestionant, per consegüent, que la norma que ho avala no és vàlida, és a dir, es qüestiona també el reglament, però de forma indirecta, a través dels actes d’aplicació del mateix.
El interessat pot interposar indistintament un o altre recurs. En base al principi de tutela judicial efectiva, els dos tipus de recursos poden ser interposats per qualsevol persona titular de drets o interessos legítims afectats.
L’efecte que produirà serà erga omnes en el cas dels dos recursos, a diferència de la llei de 1956 que només permetia aquest efecte en el cas del recurs directe.
- Qüestió de il·legalitat  per superar el problema que es plantejava en els casos en que, essent el Tribunal competent per conèixer del recurs indirecte plantejat contra un acte d’aplicació del mateix, no fos competent per conèixer del recurs directe contra aquest, per tant, el Tribunal podria anul·lar l’acte d’aplicació però no el reglament que, realment, era la norma viciada i la que suposava la nul·litat dels actes d’aplicació.
Aquest mecanisme està inspirat, d’alguna manera, en la qüestió de inconstitucionalitat.
Aquesta qüestió ha de ser plantejada pel Jutge o Tribunal davant del qual s’interposa un recurs indirecte, per ser competent per conèixer de l’acte d’aplicació del reglament (és a dir, competent per conèixer del recurs indirecte) però no competent per conèixer del recurs directe i, per tant, no el podrà anul·lar en cas de que el consideri viciat. En aquests supòsit, un cop s’hagi dictat sentència administrativa estimant la il·legalitat de l’acte d’aplicació del reglament, el Jutge o Tribunal competents per conèixer de recurs indirecte però no directe, hauran de plantejar la qüestió de il·legalitat davant del Tribunal competent per conèixer del recurs directe. Si el Tribunal competent ho estima, llavors el reglament podrà ser anul·lat amb efectes erga omnes. En el cas de que sigui el TS el que conegui del recurs indirecte contra el reglament, el podrà anul·lar, en tot cas, si el considerés viciat.
- Recurs d’inconstitucionalitat contra reglaments  com a regla general, l’àmbit de competències natural del TC és només el del control de la constitucionalitat de les lleis i no dels reglaments, ja que, en principi, la competència per conèixer d’aquests la té la jurisdicció contenciosa – administrativa. Però, l’article 161 CE faculta al Govern de l’Estat per poder impugnar les resolucions de les CCAA i, la LOTC ha ampliat aquesta competència en els conflictes entre l’Estat i les CCAA i entre les CCAA entre elles, contra els reglaments dictats per qualsevol dels òrgans i que impliquin un conflicte de competències. Però amb tot, el TC només podrà controlar els vicis de inconstitucionalitat que pugui tenir el reglament, per conèixer de qualsevol altre vici serà competent la jurisdicció contenciosa – administrativa. També, si un reglament viola els drets constitucionals susceptibles de recurs d’ampara davant del TC, podrà presentar-se recurs davant del mateix sempre en base als requisits i pressupostos per la seva interposició.
  L’article 71 de la llei de la jurisdicció contenciosa- administrativa impedeix que un criteri polític discrecional dintre del reglament sigui substituït pel criteri polític discrecional del jutge. Els tribunals no poden substituir les preferències del poder executiu per les seves pròpies preferències La jerarquia de les normes reglamentàries és en funció de la jerarquia organitzativa dels òrgans que aproven els reglaments però, al existir normes de igual forma i provinents d’òrgans amb similar rang organitzatiu, entra en lloc el principi de competència per delimitar l’àmbit propi de cada reglament.
S’estableix la següent jerarquia entre reglaments estatals: 1. Disposicions aprovades per Reial Decret del President de Govern o Consell de Ministres 2. Disposicions aprovades per Ordre Ministerial En els reglaments autonòmics (decrets i ordres) se adapta a la jerarquia, també, de les pròpies autoritats i òrgans amb competència per dictar reglaments, i això ve regulat a la legislació de cadascuna d’elles.
Els reglaments locals no existeixen problemes de ordenació jeràrquica de reglaments ja que tot el poder normatiu municipal ve atribuït al Ple de les entitats locals. Entenent, a la vegada, que tampoc es troba en una situació jeràrquica dependent l’Alcalde respecte del Ple, pel qual, tot i admetent la naturalesa normativa d’alguns bands, tampoc hi hauria una subordinació dels mateixos respecte de ordenances del Ple.
...