VELLS I NOUS CONFLICTES (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 4º curso
Asignatura OPTATIVA DE VELLS I NOUS CONFLICTES
Profesor S.I.
Año del apunte 2014
Páginas 22
Fecha de subida 03/11/2015
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

INICI DE LA FI: LA PERESTROIKA. Què és la perestroika? Es un procés anunciat a partir dels anys 70, quan l’ economia i la tecnologia soviètica perden impuls = esgotament de l’ economia soviètica. L’ URSS abans de Gorbachov era un poder feble, però també la seva cohesió interna s’ agafava amb pinces. El Poble Soviètic, com a entelèquia. Anys 70: diferències econòmiques i nivell de vida augmenta entre la població russa i eslava, en detriment dels habitants de les Repúbliques Asiàtiques Centrals i el Caucas = sentiment antirus, evident des de 1922 però fet palès l’ any 1991. Repúbliques Asiàtiques, amb creixement superior a la població de l’ URSS, eslaus i bàltics. Una URSS monolítica i que desapareixerà del mapa, l’ any 1991. A través de la ma de ferro, es varen intentar corregir les febleses del sistema i encaminar – lo cap al projecte comú. Fracàs de la política de russificació de l’ ensenyament, inclús per la força – prepara el terreny per el sorgiment dels nacionalismes durant la perestroika (afirmació de llengües nacionals). Divisions ètniques dintre de l’ exèrcit, entre comandaments russos i tropes no russes (tropes rases). Àsia Central, el buit ideològic deixat per el marxisme – leninisme serà ocupat o s’ omplirà d’ un islam popular, que havia estat perseguit per les autoritats.
Gorbachov: a partir de 1885 ho va precipitar tot però ell volia reformar el sistema soviètic per fer – lo durador, es a dir, que no caigués. Va establir contactes de jove amb futurs dissidents però també va viatjar a països no comunistes, coneixent el mon capitalista. L’ any 1979, primer va ser membre candidat al Politburó i el 1980 membre numerari. L’ any 1982, va morir Breznev i després va ser substituït per Andropov, que prendrà consciencia que s’ ha de reformar el sistema polític i econòmic de l’ URSS. El seu substitut serà Chernenko, on s’ accentuarà encara mes aquestes necessitats de canvi dels seus antecessors. L’ any 1985, sota la presidència de Gorbachov va començar la reconstrucció de l’ URSS (perestroika), amb diferents eixos: definir les relacions internacionals i buscar ponts de contacte entre Est i Oest – posar fi a la Guerra d’ Afganistan (1979) i a la Carrera Nuclear, però la política armamentística es va acabar perquè el sistema soviètic no podia competir amb l’ americà, de Reagan. També necessitat d’ una reforma profunda del sistema (perestroika, demokratzatsia, certa llibertat de premsa + transparència...). També reformar les estructures productives, democratitzar les relacions socials i de producció, democratització de les institucions.
Lluitar contra: la corrupció, mercat negre, fragilitat del creixement econòmic. Tot això es tradueix en un trencament dràstic en polític (abandonament de la confrontació entre els dos blocs) i econòmica (obrir – se a l’ economia de mercat) = que es tradueix en el col·lapse de l’ URSS. Gorbachov decideix abandonar l’ Afganistan, dintre d’ aquesta política de Pau – es va entrar per recolzar el règim comunista de Kabul. Problemes de la guerra: es lluita contra un enemic invisible, que coneix el terreny, amb gran mobilitat, entrenat entre d’ altres per americans i pakistanesos (també recolzament a caps tribals i caps religiosos = problemes en el futur), finançament per part dels saudites, armament modern. Es el Vietnam per el russos. L’ exèrcit afganès estava composat per mujahidins, que responien a la crida de la Jihad (suport de Riad i de Washington). L’ any 1989 s’ abandonar l’ Afganistan però amb efectes molt grans: alt cost econòmic, l’ exercit roig no es invencible, molts soldats son de matriu musulmana (de Repúbliques Musulmanes) que s’ els obliga a lluitar contra els seus germans – redescobriment de l’ Islam entre l’ exèrcit i adscripció a ell que abans no hi havia, desacreditació dels alts comandaments, les tropes creuen que lluiten contra un poble que defensa la seva llibertat.
1 La torna d’ un exèrcit no victoriós i desmoralitzat: catalitzador del col·lapse de l’ URSS. Primers Canvis: 1986 – 1988, lleis que permeten una tímida iniciativa privada en el comerç, l’ agricultura, els serveis... 1987 – 1990 Posar en pràctica l’ autofinançament de les grans empreses i l’ elecció directe no des de l’ Estat de qui les dirigiria, reglamentació del dret de vaga... Obrir el mercat soviètic a les inversions estrangeres. Totes aquestes mesures, fetes en un sistema monolític. Significar el principi del fi de l’ URSS, ja que mancava de tradició democràtica i absència d’ estructures de Mercat. Perestroika estava afavorint la descomposició del sistema polític i econòmic, però també mostrant que era impossible edificar un nou sistema, sustentat per un nou Estat de dret i democràtic. Racionament de productes bàsics, per la lentitud en el creixement econòmic, la caiguda de la producció, la feblesa en el creixement energètic...
Expansió de Màfies i del Mercat Negre. 1991: la meitat de la població de l’ URSS vivia en el llindar de la pobresa (mostra el funcionament del règim). S’ agreujar la situació per la corrupció dels dirigents i funcionaris del PCUS i de l’ aparell estatal. PCUS: per poder front als partits comunistes de les altres repúbliques. Forçat a renunciar el seu estatus hegemònic i dissolt després del cop d’ Estat del 91. Dos esdeveniments que contribueixen a aquest enfonsament: Chernobil l’ abril del 86 i el descobriment de fosses comunes de l’ època d’ Stalin, a Bielorrússia i Ucraïna (horrors). Perestroika: redefinir les relacions i l’ exèrcit deixa d’ intervenir en els afers interns dels altres règims o països de dintre de l’URSS. Dissolució del COMECON i del Pacte de Varsòvia. Tota aquesta política de no intervenció, precipitarà la caiguda de l’URSS degut a l’ independència de les repúbliques i regions, que la formaven.
CAIGUDA DEL COMUNISME I FI DE LA GUERRA FREDA: 1990, la perestroika estava amenaçada per les insuficiències i errades de la reforma, per la corrupció, per la crisis econòmica, mercat negre, pobresa, tensions socials... Yeltsin aprofitar la debilitat política de Gorbachov, i es elegit president del Soviet Suprem de Rússia – trencament amb el PCUS = torpedejar mes aquesta situació. També eleccions als parlaments de Repúbliques com Letònia, Lituània, Estonia... on guanyen majories favorables a l’ independència – permeses per Yeltsin. Independències pacífiques o per les armes. Moscou endureix la política vers les Repúbliques secessionistes, juntament amb l’ exèrcit Roig - decanten l’ opinió pública cap a l’ independència. Gorbachov entre dues aigües: involucionistes (conservadors) i política rupturista (radicals i nacionalistes).
1991 Intent de cop d’ Estat per frenar aquest procés de disgregació: sectors del PCUS, de l’ exèrcit, del KGB (conservadors) = no soluciona res, perquè la reacció de la població i els sectors radicals, van ser contràries e inclús dubtes entre els colpistes. Conseq: accelerà el procés de descomposició de l’ URSS = col·lapse i l’ absència de Gorbachov, fa que Yeltsin pugi al primera plana internacional.
Transició: l’ URSS te els dies comptats i independència de les Repúbliques Bàltiques.
Cooperació entre el CEI (Repúbliques de Rússia, Bielorrússia i Ucraïna) per formar un espai econòmic comú, coordinació de la política de la política exterior (transport, migracions, comunicacions...). 31 – DES – 1991 L’ URSS es dissolta. A la pràctica, aquesta CEI veurà limitada la seva capacitat i voluntat de cooperació. 25 – DES – 1991 Gorbachov dimiteix. Aquest col·lapse no fou decisiu per una transició política a l’ EST – s’ havia accelerat arran de la perestroika i la renúncia de Moscou a no intervenir en les realitats internes dels països.
2 Polònia: 1988 Revoltes Populars i eleccions l’ any 1989 on guanya Salidarnosc. 1990 Walesa president i el 1991 eleccions democràtiques – intent de transició cap a una economia de mercat. Un parlament fraccionat i decantat cap al centre – dreta.
Txecoslovàquia: l’ any 1989 es varen iniciar les reformes econòmiques i polítiques. Govern nou, on els comunistes son minoria. President de la República: V. Havel – s’ acceleren les reformes econòmiques i canvi polític, reafirmat després de la victòria de Fòrum Cívic (1990). 1993 divisió pacífica: República Txeca i Eslovàquia.
Hongria: 1985 – 1987 es va produir una liberalització dels preus i una descentralització del sistema bancari. Transició política de caire pacífic i estable – desaparició del règim comunista i transició pacífica. La dreta guanya les eleccions (Front Democràtic Hongarès) = nou règim polític. 1996 Hongria entrar en l’ OCDE i l’ any 97 a l’ OTAN (aliança militar orbitada per els Estats Units, antagonista del Pacte de Varsòvia).
Bulgària, Romania, Albània i ex Iugoslàvia: son processos de transició, on el caire pacífic i estable brilla per la seva absència (convulsions socials, guerres civils...). Guerra oberta entre Albània (entremig Kosovo) i Iugoslàvia. Bulgària: govern de coalició entre socialistes (antics comunistes) i demòcrates (oposició), per pal·liar els problemes econòmics i el malestar social del país. Romania: crisis econòmica i social l’ any 1989 que acaba derivant en violència política, perquè Ceaucescu es resisteix a deixar el poder. La transició no es consolidar fins el 96, i donarà pas a un govern de coalició cristiano – demòcrata. Son els països “pobres”, de l’ URSS.
RDA: mes afectat per les reformes de Gorbachov i on es va concloure amb mes rapidesa el procés de transició. 1989 – aixecament popular que obliga a l’ obertura i enderrocament del mur de Berlín. Moscou, va donar via lliure per l’ evolució política de la RDA – no pot frenar aquest procés de desintegració, ni tampoc ho pot el govern de Honecker. Kohl, canceller de la RFA, l’ any 1989 va presentar un pla de reunificació – 1990 reunió dels diferents governs dels Estats, per fixar una unió monetària, econòmica i social. L’ any 1990, reunificació política a tots els efectes. Caiguda del Mur de Berlín: procés general de caiguda del comunisme, a l’ Europa de l’ Est i col·lapse econòmic del comunisme, afavorit per la Perestroika. Feblesa soviètica, que obliga a Gorbachov a abandonar zones d’ influència de l’ URSS a l’ Est, acceptant entre d’ altres la reunificació d’ Alemanya. La Perestroika, exigia una nova política a l’ URSS = Moscou no pot mantenir les carregues del seu imperi (els costos). Caiguda del Mur = victòria contundent del bloc occidental.
1989 Fi del Sistema d’ Equilibri de Poders a Europa, vigent des de feia segles i recomposició del vell sistema d’ Estats, i naixement d’ un nou ordre basat en aliances que sobrevisquin a la pau i a la guerra, acceptació de l’ intromissió en els afers interns dels Estats d’ una jurisdicció internacional = - sobirania i independència, per aquestes noves relacions.
HERÈNCIES: hegemonia política i militar, dels Estats Units. Creixent importància econòmica, de l’ Unió Europea. El segle d’ abans: dues guerres mundials, horror atòmic, grans revolucions (Rússia, Xina...), sistema de blocs... Nous problemes al segle XXI: terrorisme internacional (fanatisme, sense rostres, de nivell acadèmic, especialització, coneixement tecnològic, accés a l’ informació, poder econòmic i financer). El 11 – SET – 2001, s’ inicia un nou tipus de conflicte i 3 configurarà una nova geopolítica. Malgrat tot, queden herències de la Guerra Freda i no s’ han desactivat alguns conflictes originats durant aquest període: persisteixen enquistats i sense visos de ser resolts com Afganistan = extensió del conflicte pels recursos de l’ Àsia Central (hidrocarburs), es reestructura la geoestrategia de la regió. El conflicte arabo – israelí, des de 1948 conflicte entre Palestina i Israel (emigracions jueves a Palestina), que no ha sigut un conflicte de la Guerra Freda, però que després de la caiguda del mur sí. Crisis permanent a l’ Orient Mitjà (petroli, recursos...), amb una forta confrontació ideològica (rellevància durant la Guerra Freda).
Pròxim Orient: proclamació de nous règims, de socialisme àrab (Algèria el 1962, el Líban el 1969...) – problema per Estats Units i l’ Europa Occidental. Estats Units, s’ alia amb l’ Aràbia Saudita, on veu be l’ expansió que fa de l’ Islam per la regió, com a forma de lluita contra el comunisme, inclús financen aquesta política els dos països. Alhora també es produeix l’ expansió de grups radicals islamistes, per aquest mon musulmà – radicalisme violent islàmic i l’ efecte d’ algunes aliances arriben al cor de l ‘Imperi: 11 – SET. La descomposició de l’ Imperi Soviètic, fa renéixer problemes nacional que no es solucionen, després la caiguda del Mur (dictadures comunistes, les havien enterrat): Balcans, Iugoslàvia... reneix el sentiment d’ independència o nacionalista. Retallada de Llibertats, en pro d’ una millora de la seguretat per fer front a un enemic extern i canviant, que vol anihilar Occident. Dicotomia Eix del Mal, que substitueix capitalisme – comunisme.
Període de molta conflictivitat durant la Guerra Freda, però controlada i no desemboca en la III Guerra Mundial. Ara, aquesta conflictivitat s’ ha traslladat a qualsevol racó del món = s’ estén l’ inestabilitat. Des d’ el 1989 el mon s’ ha tornat insegur. Les accions militars d’ EUA o Rússia, no tenen cap regulació i ara impacte molt fort, sobre la població civil, alt nombre de desplaçat, vulneració dels drets humans. Nous Conflictes: desplaçats. EUA (1989 – 2000), ha participat en un porron d’ operacions militars, entre d’ altres a l’ Orient Mitjà – actuant sota el paraigües de l’ ONU o a través de missions humanitàries. Fan palesa l’ herència del conflicte de la Guerra Freda – amenaça a l’ estabilitat política de moltes regions de l’ Hemisferi Sud: la globalització està generant una creixent desigualtat econòmica i social (pobresa, misèria extrema...).
Estructures Estatals escombrades de forma dramàtica = enfonsament d’ Estats com el Pakistan, Caucas, Somàlia, Sudan, Algèria...).
CONFLICTES DESPRÉS DE LA GUERRA FREDA: al final de la Guerra Freda, es van obrir visos d’ esperança respecte d’ una pau mundial, ja que varen desaparèixer: l’ espectre nuclear d’ una guerra entre dos blocs, els països mes desenvolupats no temien cap tipus d’ atac bèl·lic... Però ningú imaginava el paper que agafaria, el terrorisme internacional o els extrems als quals podia arribar. La Fi de la Guerra Freda, va reduir l’ incidència dels conflictes dintre dels països en vies de desenvolupament (estimulats per la lluita dels dos blocs). La Caiguda o l’ enfonsament del comunisme, van fer que la revolució social no estimules l’ aparició de focus guerrilles i que les potències occidentals, no donessin suport a règims autoritaris i repressors (mèrit: anti – comunistes). ONU: ja no esta paralitzada per l’ enfrontament Est – Oest, i adquireix certa capacitat per intervenir de manera eficaç en la prevenció, resolució i mediació de conflictes.
4 Segle XXI: aquestes esperances s’ han complert en part, després de 1991 no s’ han produït grans guerres (discutibles i amb excepció de la guerra dels Balcans). El Països Desenvolupats no estan amenaçats per exèrcits estrangers, però sí pel terrorisme (discutible en els no desenvolupats). En algunes regions, com Amèrica Llatina, els conflictes s’ han fet menys freqüents, partint de que la dècada dels 60 – 70 es van produir molts canvis i dictadures i ara certa estabilitat. Des de 1991, la pau mundial esta afectada per conflictes greus (40): alguns ja s’ arrossegaven de la Guerra Freda i van acabar en la dècada dels 90, altres van sorgir arran de l’ enfonsament del comunisme i la desintegració de l’ URSS i l’ antiga Iugoslàvia. Que entenem per Guerra?: un enfrontament armat per el control d’ un govern d’ un Estat o per la possessió d’ un territori, que produeix mes de 1.000 morts en combat. S’ observa, que les guerres (sense contar l’ intensitat), s’ agreugen amb la caiguda del bloc comunista.
1990:  EUROPA: les guerres d’ aquest període han sorgit en l’ antiga Iugoslàvia o el Caucas, per la desaparició de l’ordre polític mantingut per l’ ideologia comunista.
Conflictes/Enfrontaments entre grups ètnics diferenciats per trets religiosos (xocs entre grups definits per la seva identitat nacional, ètnica o religiosa). Internalització dels conflictes en aquesta zona: Bòsnia i Kosovo, i alhora intervenció internacional que posa fi al conflicte. 2004 El conflicte que queda a Txetxènia, però no s’ ha arribat a una solució definitiva acceptada per les parts. Als Balcans el tancament dels conflictes, s’ han fet de manera insatisfactòria.
 ÀFRICA: sobretot ha augmentat en la zona de l’ Àfrica Subsahariana i en forma de guerres civils, exceptuant casos com Etiòpia i Eritrea que va ser una disputa fronterera i en el cas del Congo, on van intervenir països afins. Son guerres sorgides per la rivalitat entre grups ètnics (Rwanda: Utus i Tutsis) i afavoreixen els Estats Fallits, que son Estats que no compleixen les seves funcions bàsiques = aparició de grups rebels, que per la força volen imposar la seva autoritat. També hi juguen, els interessos de les noves potències colonials i s’ ha produït un canvi en la forma de colonització, però es lluita per els seus recursos (Imperialisme Suau). Continent Sinistre: ha deixat molta impremta la colonització salvatge del segle XIX.
 ÀSIA: es una àrea de gran població musulmana i destaquen els territoris d’ Àfrica del Nord, el Pròxim Orient i Àsia Central. Tenen una importància estratègica com a centre d’ exportació de petroli i hídrics (Palestina – Israel). Son llocs d’ origen del corrent jihadista (terrorisme internacional). Es tracta de conflictes civils, que tenen una arrel ètnica, a excepció de l’ Exèrcit d’ Alliberament del Poble a Filipines (comunista).
Relacionat amb els Balcans. Conflictes i Pobresa: la localització ofereix una indicació de les causes i guerres a paisos en desenvolupament (Àsia i Àfrica). Cercle Viciós: endarreriment econòmic, incapacitat dels Estats i que no fomenten el desenvolupament o l’ estabilitat política.
LA IMPLOSIÓ DELS BALCANS: durant un temps es va creure que la caiguda del comunisme, va afavorir l’ arribada dels vells nacionalismes sense Estat que es creien oblidats, però els fets nacionals sempre havien estat presents, anihilats sota el pes de les tendències 5 homogeneïtzadores i centralistes del règim soviètic (Àsia Central, Caucas...) o no soviètics (Txecoslovaquia, Iugoslàvia...). Europa Oriental: qüestions nacionals van sorgir amb força, en els paisos menys cohesionats i on alguna minoria nacional eslava (després de la caiguda del mur, volien monopolitzar o detentar el poder), tenia l’ hegemonia de l’ aparell de l’ Estat. L’ antiga Iugoslàvia, es va formar després de la I Guerra Mundial i integrada per regions dels antics Imperis, Otomà i Austro – Hongarès. Però dintre d’ ell, hi convivien diferents cultures, polítiques o religions, però totes elles integraven els Balcans.
L’ any 1918 es va crear l’ Estat dels Serbis, Croats i Eslovens, m’ entrés que l’ any 1919 es va denominar Iugoslàvia. Tito, havia ho havia organitzat en torn a un República Socialista però formada per Repúbliques Federades: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia – Herzegovina, Sèrbia, Montenegro i Macedònia. Després de la seva mort, l’ any 1980, les tensions van tornar a augmentar, juntament amb el desenvolupament del nacionalismes d’ aquestes Repúbliques = reducció de les funcions del govern federal. Dirigents serbis, en llocs claus de l’ exèrcit i de la Lliga Comunista Iugoslava. A partir de 1990 es va produir l’ implosió: declaracions d’ independència de Croàcia i Eslovènia. Un Estat centralista i excloent, on volien imposar – se i controlar – lo els ultra – nacionalistes serbis; reivindicacions de la Gran Sèrbia i l’ ascens de Milosevic – es desenvolupen conflictes entre repúbliques, però agreujades per les desigualtats econòmiques i socials.
Bòsnia – Herzegovina, l’ any 1990 les eleccions les van guanyar els tres partits nacionalistes i quan els diputats bosnis i croats van plantejar l’ independència, els diputats serbis van sortir del govern i formaren el Parlament Serbi – volen mantenir la República Sèrbia de Bòsnia – Herzegovina i l’ Estat Federal Iugoslau. Posicions irreconciliables. Política expansiva de Milosevic (ultra – nacionalista serbi) i que te l’ idea de la Gran Sèrbia. 1990 Supressió del govern de Kosovo. 1991 es varen precipitar els esdeveniments: proclamació de l’ independència de Croàcia i Eslovènia, la guerra de Iugoslàvia contra Eslovènia que aconseguir impedir la secessió d’ aquesta República. Una primera fase de la guerra, entre Iugoslàvia i Croàcia però tampoc poden impedir la seva secessió. Macedònia, alhora també es va declarar independent. 1992 Bosnia – Herzegovina va votar a favor de l’ independència però es va proclamar la República Sèrbia de Bòsnia – Herzegovina i boicot, alhora del Partit Democràtic Serbi de Karadzic.
Els croats de Bòsnia van crear la comunitat croata i el 94 la República Croata de Bosnia – Herzegovina. L’ idea de Sèrbia era la de crear una mena de protectorats, però van ser de caràcter efímer. L’ any 1993, implosió de Iugoslàvia i independència de tres repúbliques.
Bòsnia, dividida territorialment per enfrontaments ètnics i la República de Iugoslàvia (hereva de l’ Antiga), es proclamada per Sèrbia i Montenegro.
GUERRA: 1992 – 1995 Guerra de Bòsnia – Herzegovina, amb extrema violència centrada en la població civil, com son els setges de Sarajevo però també batalles com els combats a Mostar.
Neteja Ètnica i Genocidi (Srebrenica), amb l’ objectiu d’ homogeneïtzar la població (ètnicament). També es varen donar lloc a aliances complexes: exèrcit bosni – croat, va oscil·lar entre enfrontaments o suport a l’ exèrcit popular bosni. L’ exèrcit serbi – bosni, important ajuda de material i logístic de l’ exèrcit federal iugoslau, fins que la pressió internacional els va 6 obligar a retirar – se de Bòsnia, encara que posteriorment varen tornar. Primavera – Estiu de 1995, Guerra entre Iugoslàvia i Croàcia on es van expulsar 170.000 serbis i es varen refugiar a Kosovo. La Pressió de la força aèria de l’ OTAN i el Grup de Contacte (Gran Bretanya, EUA, França, Rússia i Alemanya: amb els seus interessos geopolítics sobre la taula), van provocar la retirada i aixecament del setge de Sarajevo i la caiguda i retirada de les regions centrals i occidentals de la República Sèrbia de Bòsnia. 1995 Acords de Pau de Dayton, que posaren fi a la guerra de Bòsnia però encara continua la conflictivitat (es mes un punt i a part), com ho demostra la conflictivitat de Kosovo el 2008 = tema no resolt.
ACORDS DE DAYTON: redistribució d’ esferes de poder e implicacions de paisos per els seus interessos. Reconeixement internacional, sobre les fronteres de Bòsnia – Herzegovina que continua sent un Estat Unitari, format per dos estats confederats. Federació Croata – Musulmana (control del 51% del territori) i la República de Sèrbia (control sobre el 49% del territori restant). Acords que van ser aconseguits, a través de les imposicions per la força i planen l’ amenaça d’ atacs aeris per de l’ OTAN i el continuat embargament d’ armes.
Ingerència humanitària (zona d’ exclusió aèria, per protegir a la població). Concepte que arrenca amb Miterrand i estès per l’ intervenció al Kurdistan iraquià.
2 esdeveniments històrics, fan que es torni a parlar: l’ incapacitat per posar fi al setge de Sarajevo i la neteja ètnica de Srebrenica, davant la passivitat dels cascos blaus = s’ acaba amb el concepte d’ ingerència humanitària i ara se centraran en una pressió sobre el països bel·ligerants per parar la lluita = descrèdit internacional, arran d’ aquests fets. Ús de la força aèria i de tropes terrestres, per acabar amb l’ agressió ètnica i proporcionar ajuda militar a les víctimes.
NETEJA ÈTNICA: element clau a la Guerra de Bòsnia i conflicte de Kosovo. Practicada per tot els contendents. Neteja ètnica per homogeneïtzar la població i aconseguir l’ objectiu, de la Gran Sèrbia. Repercussions sobre la població musulmana. Bòsnia va quedar dividida de facto en tres regions ètnicament homogènies (es un dels problemes actual i que pot fer reviure el conflicte, sobretot per aspectes religiosos), aconseguides a través d’ aquesta neteja ètnica (tortures, violacions, mutilacions, deportacions, camps de concentració = nazisme). També destrucció sistemàtica d’ els signes d’ identitat com les mesquites, esglésies, cementiris, monuments... = si s’ esborra el passat, els refugiats no tindran on tornar. Després dels acords de Dayton, nomes 70.000 refugiats van tornar, però on la majoria ètnica era majoritària. Crims contra l’ humanitat, per la quantitat d’ abusos tot i l’ Estat de Guerra.
Neteja ètnica difícil d’ explicar entre comunitats que havien estat coexistint barrejades, durant el govern de Tito però que el col·lapse del comunisme i la liberalització de la política, van qüestionar la tradicional hegemonia sèrbia. L’ any 91 comencen les independències d’ algunes repúbliques, sobretot d’ algunes de les mes riques. L’ ultranacionalisme serbi va intentar reforçar les bases del seu poder, a partir del control de la província de Kosovo. Milosevic, transició cap al nacionalisme xenòfob i excloent.
KOSOVO: era la regió mes pobre, amb un predomini d’ albanesos i una minoria sèrbia que se sent desprotegida i marginada per els albanesos. Després de la II Guerra Mundial, va ser una regió autònoma de Kosovo. La Constitució de 1974, li atorgava una àmplia autonomia i s’ 7 equiparava a les altres repúbliques de Iugoslàvia. La desaparició de Tito i les dificultats per mantenir el control de l’ Estat, van instaurar el temor a Belgrad de perdre Kosovo. Milosevic, l’ any 1988 va iniciar un seguit de reformes constitucionals per suprimir l’ Estatut d’ Autonomia i els albanesos responen amb vagues i manifestacions. 1989 ocupat per l’ exèrcit i supressió de l’ autonomia. L’ any 1990 es suprimeix el govern i el Parlament de Kosovo. Un discurs, el de Milosevic, en un perfecte caldo de cultiu: país pobre i amb minoria sèrbia marginada = Gran Sèrbia.
Els Acords de Dayton de l’ any 1995, va ser una expressió del fracàs de les potències occidentals i el triomf de Milosevic. Es varen sancionar els fets de la Neteja Ètnica però Milosevic va sortir indemne i a sobre serà un dels garants d’ aquests acords de pau. Milosevic va intensificar la neteja ètnica a Bosnia. 1989 Va ocupar Kosovo i els albanesos van respondre amb la celebració d’ eleccions presidencials (1992) per escollir el Parlament – Milosevic no va reconèixer els resultats i va intensificar la repressió i mesures discriminatòries, contra els albanesos.
DRAMA ALBANÈS: 1996 l’ exèrcit d’ Alliberament de Kosovo (UCK = albano - kosovars) va justificar, a ulls de Belgrad, la dura repressió de les manifestacions d’ estudiants a Pristina i el genocidi de pobles sencers, en les zones rurals. Radicalització de les accions del UCK – l’ any 1997 atemptats que van ser respostos amb repressió. 1998 enfrontaments amb les forces de seguretat sèrbies i el UCK (Albània, els proveïa d’ armes). Poblacions albaneses van ser destruïdes i milers de persones a l’ exili (refugiats). Primavera – Estiu: guerra de posicions entre la guerrilla del UCK i les forces sèrbies: matances a localitats albaneses. Crida a l’ independència i a la lluita armada, des de l’ UCK. La comunitat internacional, no va intervenir de forma oberta.
Kosovo es un conflicte no tancat i que a partir del any 96 es va radicalitzar i alhora el conflicte també es va enquistar. L’ any 99 el conflicte de Kosovo va plantejar diferents problemàtiques.
La reacció internacional, va venir davant les denúncies sobre la neteja ètnica perpetrada per els serbis a Kosovo. Fugida d’ Albanesos. 1998 Milosevic es va veure amenaçat per l’ OTAN i l’ amenaça d’ intervenció – pacte la retirada de les forces sèrbies de Kosovo i permet l’ entrada d’ observadors per part les pràctiques de neteja. L’ UCK, de forma momentània va recuperar part del territori perdut front les forces sèrbies. L’ OTAN va iniciar els bombardejos sobre Iugoslàvia i Belgrad, va intensificar les accions de càstig sobre els albanesos que fugien en massa.
L’ Estiu del 99 es van posar fi als bombardejos. Les forces de Kosovo, van entrar al país per complir amb el pla de pua dissenyat per el G- 8, adoptat per el Consell de Seguretat de l’ONU: retirada total de les forces iugoslaves e intervenció d’ efectius del KFOR. Procés polític per determinar el futur de l’ Estat de Kosovo, marcat per la promesa de celebrar un referèndum d’ autodeterminació per part de la comunitat internacional però després d’ estar 3 anys sota administració internacional. Què és Kosovo?: minoria sèrbia que vol marxar i els albano – kosovars diuen que els han guanyat. Kosovo es albanesa i ningú vol marxar.
Fracassos tant polítics como humanitaris: com el de Bòsnia, ja que la separació ètnica segueix vigent avalada per l’ existència de dues entitats polítiques irreconciliables. Què és Kosovo?: 8 una mena de protectorat internacional? Una antiga regió de Sèrbia? Contradiccions: es justifica l’ intervenció internacional amb els que estan en conflicte, ja que s’ intervé contra Sèrbia per vulnerar els drets humans = es justifica l’ intervenció per protegir a la població però realment son els interessos geoestratègics els que estan per davant. No s’ intervé en canvi, contra altres governs com el cas de Moscú, Pekin o Tel Avivi per protegir els txetxens, uigurs i palestins.
Contradiccions també en l’ Imperialisme Suau: un imperialisme que vol justificar – se en la necessitat de fer respectar els drets humans i utilitza el dret d’ ingerència humanitària per actuar. L’ Imperialisme vol fer el bé en llocs llunyans, però sense assumir càrregues d’ un imperi permanent . La realitat: lluita per la nova hegemonia i el nou equilibri de poders mundials, després del col·lapse del comunisme. Les tropes nord – americanes als Balcans, Àsia Centra i Orient Mitjà. EUA i Rússia, pacten un nou statu quo per Kosovo que garanteix la supervivència política de Iugoslàvia (aliada i client de l’ URSS): protectorat de Kosovo, que segueix formant part de la República de Sèrvia però no es pot obligar a altres persones i pobles a ser com nosaltres, perquè al final seran allò que ells vulguin ser = nova forma d’ imperialisme.
Ningú dona un pas mes enllà, per por a com pot acabar el conflicte o que li depararà a Kosovo en el futur. Com queda, la redistribució del poder mundial? CONFLICTE ENTRE ISRAEL I PALESTINA: l’ origen de tot es concentra en la formació i proclamació de l’ Estat d’ Israel, entre el 47 – 48 i dividint el territori entre una meitat àrab i una meitat jueva. Aquest nou Estat es va fer sobre del Nakba o desastre palestí: desallotjaments forçosos de mes de 500 localitats palestines i l’ exili d’ entre 600.000 – 800.000 palestins, i les seves terres passen a mans de l’ Estat d’ Israel. Font o origen del conflicte entre Israel i Palestina.
En la Guerra del 67 (Guerra dels 6 dies), va derivar en una guerra d’ expansió militar que donar lloc a l’ aparició dels territoris ocupats, ara de forma oberta i l’ establiment de colònies il·legals fora de les fronteres d’ Israel reconegudes internacionalment (l’ any 1947) = creix territorialment. Des d’ el 67, Israel manté un exèrcit d’ ocupació colonial a terres palestines i els països veïns = protagonisme de la cúpula militar en política però Israel es un Estat democràtic i de dret (i que passa amb els drets dels palestins?) – amb l’ excepció de Simón Peres, es gairebé impossible arribar a ser primer ministre d’ Israel sense ser militar o heroi de guerra. 4 Guerres entre Israel i el món àrab. La supervivència política d’Israel, basada en la força del seu exèrcit degut a l’ ambient del països veïns àrabs que el rodegen i la seva actitud hostil vers Israel.
La política d’ Israel portada a terme en els territoris ocupats es responsabilitat de l’ exèrcit, un dels mes poderosos i sofisticats de la regió. El context de violència que envolta el conflicte impedeix situar les errades polítiques i alhora perversa utilització de la violència per part dels dos. Població Israeliana: psicosis des d’ el començament dels atemptats suïcides des d’ el 93 que va radicalitzar la situació. L’ esquerra israeliana, mes predisposada a negociar i criticar de forma contundent la guerra bruta per part de l’ exèrcit d’ Israel, practicada en els territoris ocupats. L’ electorat israelià però es decanta mes cap opcions polítiques radicals, que contribueixen a fer créixer el clímax de violència, impedint una resolució al conflicte i la 9 distinció de la causa originària del conflicte (que serien l’ ocupació de terres palestines i l’ incompliment de la resolució de les nacions unides).
Població Palestina: assetjada per un exèrcit molt agressiu (crims, destrucció...) però alhora clímax de psicosis e inseguretat i de frustració. El moviment d’ alliberament palestí, impedeix criticar les errades polítiques. Alimentació del discurs violent o de confrontació, que es converteix en un obstacle per la construcció nacional: recerca de solucions polítiques. Des d’ el 67 la resistència palestina a l’ ocupació d’ Israel denuncia la doble vara de mesurar d’ Occident (EUA) en les relacions entre Israel i els països àrabs – musulmans: després de l’ 11 – S no imparcialitat de l’ ONU i EUA, confirmades per agressions militars a l’ Afganistan dels Talibans o l’ Iraq de Sadam Hussein.
Conflicte mes llarg del segle XX es de Palestina: un conflicte que precedir a la guerra freda i encara continua d’ actualitat. Juntament amb un conflicte de sobirania i ocupació de territori en un context colonial. Arrel del problema: formació de l’ Estat d’ Israel i partició del territori de Palestina. Israel com Estat tapó i fort de la regió, que faci de contrapès front altres països.
Nous elements que han alimentat el conflicte: el terrorisme, que ha servit a Israel per justificar les seves actuacions.
Resolució 181 de les Nacions Unides – contemplava la creació d’ un Estat Àrab i un Estat Jueu a Palestina i el 14 – MAIG – 1948 David Ben Gurion va proclamar unilateralment l’ independència de l’ Estat d’ Israel. Es dona pas oficialment a la Primera Guerra Àrab – Israeliana (1948 – 1949), els enfrontaments entre àrabs i jueus però ja havien començat mesos abans. El nou Estat d’ Israel garantia la seva continuïtat.
Un horitzó difícil: “Full de Ruta” dels quatre (ONU, EUA, Unió Europea i Rússia) – preveia la constitució d’ un Estat Palestí l’ any 2005 i el primer pas seria imposar com a primer ministre de l’ Autoritat Nacional Palestina a Mahmud Abbas (era un polític moderat i millor vist per Washington i Tel Aviv). Va posar fi als atemptats i tornar als processos de Pau.
Obstacles: 1.- Aquesta pau exigeix la retirada d’ Israel dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, es a dir, tornar a les fronteres anteriors al 67 i Israel es nega. 2.- Que passa amb Jerusalem? Ja que ho volien els dos països, la doble capitalitat es va apuntar l’ any 2.000 que l’ ONU tingués la sobirania sobre la ciutat de Jerusalem i cedís l’ administració a les diferents parts: Occidental per Israel i Oriental per Palestina. Però no es troba solució als assentaments de Jerusalem Est. 3.- Retorn dels Refugiats Palestins i dret de tornar a la seva terra, segons la Resolució de les Nacions Unides, però Israel no ho reconeix perquè posaria en perill les seves estructures demogràfiques i la viabilitat d’ Israel com Estat Jueu = tot trontollaria. 4.Concepció territorial de l’ Estat Palestí, quin tro està disposada a acceptar i a Israel condicionats per la dreta o radicals, el Full de Ruta no fixava les fronteres. Però si establia un acord definitiu que hauria de posar fi a l’ ocupació iniciada l’any 1967 i que a partir del 2003, després de les eleccions, podria constituir – se en un Estat Palestí Independent i amb fronteres provisionals. 5.- Guerra del 67 = trencament en l’ identitat i la concepció territorial del que era Israel i l’ acceptació de nous territoris. Arribada d’ immigrants que tenen nul·la voluntat d’ integració. Sectors que plantegen si te sentit fer la guerra continua per aquests territoris.
Quina mena d’ Estat d’ Israel es el que volem? – divisió classe política.
10 Creixent inseguretat d’ Israel provocada per la diversitat de procedència, manca d’ un ideari sionista comú, interrogants sobre les fronteres definitives d’ Israel juntament amb l’ ocupació de Gaza i Cisjordania = renunciar, continuar... atemptats suïcides comesos per militants palestins de les organitzacions mes radicals i unes colònies que no tenen res a veure amb els Kibutzs (comunitats agrícoles autosuficients) sinó que s’ han convertit en habitatges barats per els nous immigrants i famílies sense recursos. Obsessió de la societat israeliana es la seguretat, davant un mon àrab que posa en perill les fronteres de l’ Estat d’ Israel, juntament amb la seva pròpia existència. Israel no te les fronteres fixades, definitives o legítimes. Realitat: països àrabs, opinió pública i organitzacions polítiques palestines que no accepten les fronteres d’ Israel del 67 però no accepten també l’ ocupació de Gaza i Cisjordània. Assentament definitiu dels colons, per exemple en un percentatge del territori de Cisjordània: justifiquen l’ ocupació, construcció d’ un mur de separació i polítiques militars = legitimen la violència exercida per Israel. Grups radicals palestins que hi juguen un paper, Hamas. 6.- Control dels recursos hídrics (aqüífers), que poden entorpir la resolució del conflicte.
EUA i el Conflicte Àrabo – Israelià: difícil justificació de la seva política. 1.- Suport de Washington a Israel es total e incondicional, inclús durant les agressions militars. 2.- Amenaces amb el dret de veto per impedir resolucions que condemnin a Israel 3.- No es condemna l’ ocupació il·legal de terres i tracte repressiu que es dona a la població ocupada. Acords del 79 (coincideix amb Homeini): EUA vetllarà per la seguretat d’ Israel i proporcionarà ajuda militar, controlaren el comerç d’ armes en els països àrabs i evitar que pugin ser utilitzades contra Israel. Creixement sentiment anti – americanista entre les poblacions àrabs i musulmanes.
Musulmans: Israel com Estat Colonitzador i per preservar els interessos de l’Imperialisme Occidental = creació d’ Israel. Futur Incert.
Un dels últims intents seriosos de resoldre el conflicte va ser a Taba però s’ aturaren després amb els plans de pau: Bush a la Casa Blanca i Sharon com a primer ministre d’ Israel = s’ entorpeix per les bombardejos de Gaza i Cisjordània i la mort en estranyes circumstàncies d’ Arel Shaaron, l’ any 2004. Nous plans de Pau i Fulls de Ruta que varen fracassar. Després del 11 – SET la causa dels palestins queda contaminada i Hamas es declarada organització terrorista – comunitat internacional no reconeix la seva victòria en les eleccions del gener del 2006. Sharon va embarga i aïllar la franja de Gaza. Victòria de Kadima: 2006 Israel va atacar el Líban i entre el 2005 – 2008 va realitzar operacions contra la franja.
L’ any 2009 Netanyahu va formar un govern de dreta dur, que realitzar accions que entorpien i radicalitzen el conflicte. 2007 Guerra Civil entre l’ ANP i Hamas – Mahmud Abbas demana a l’ ONU que Palestina passes a ser membre de ple dret, però el veto dels Estats Units ho impedeix. L’ any 2012 s’ admet a Palestina com un Estat no Membre i representant per l’ ANP.
7/ABRIL/2015 REVOLUCIÓ D’ IRAN: l’ 1 – Abril – 1979 Es va proclamar la República Islàmica d’ Iran, una revolució liderada per Jomeini = EUA perden un aliat dels mes importants i poderosos del Golf.
1979 Factor nou i imprevist que trastocava la situació internacional: el discurs de la revolució iraní era un perill per l’ estabilitat política d’ Aràbia Saudí i les monarquies de la Península Aràbiga, alhora també per les monarquies musulmanes de l’URSS. La Revolució va estar 11 encapçalada per un col·lectiu teocràtic (xiites), crítics amb la corrupció del regim Saudí juntament amb les altres monarquies de la península. Grup de clergues xiites, que presentaven el poder polític i religiós que varen denunciar la riquesa de la família Saudí i la situació de pobresa dels immigrants musulmans a Aràbia Saudí. Criticava tan al comunisme com el capitalisme, va fer una crida per treure la família Saud de la custòdia de les ciutats santes (Meca i Medina). Considerada com un perill per Occident, Orient i per les conservadores monarquies aràbigues del petroli.
Iran – Iraq (relacions): van començar a acusar – se mútuament d’ intervenir en els afers interns de l’ altre. Iraq, veu al Iran sorgit de la revolució com un contendent. Incidents entre els dos, que s’ agreugen des de 1979: Dirigents de Teheran eren partidaris d’ exportar la seva revolució entre els països veïns, en especial a Iraq. Perquè? Alberga ciutats xiites santes com Kerbala o Nayaf, estava regit per un règim laic i Sadam Hussein tenia por de la població xiita d’ Iraq (60% de la població total) que pogués contaminar – se amb idees de la revolució = inici d’ activitat hostils a la frontera. Atacar per treure’ls del damunt el competidor.
Motius: 1.- Controlar a la població xiita i que no s’ implantes un règim com el de Teheran, en resposta a segles d’ opressió per part sunita = exclusió dels xiites de la política 2.- Victòria sobre Iran que li donaria les claus del Golf i ell, Sadam Hussein, es convertiria en el dirigent mes important àrab 3.- Victòria fàcil i curta per la divisió que existia dintre de l’ exèrcit d’ Iran, resistència d’ alguns sectors a la revolució i la superioritat militar per part d’ Iran = va subestimar el factor patriòtic i religiós, la capacitat de sacrifici dels Guardians de la Revolució – classes populars lleials a Jomeini. 4.- Victòria per acabar amb l’ ingerència d’ Iran sobre Iraq, ajudaria a obtenir la sobirania sobre les illes del Golf = control sobre el 20% reserves del petroli. Règim Iranià sota l’ orbita de Bagdad i suport d’ altres règims àrabs socialistes com Algèria o Líbia, que també disputaven el lideratge de l’ OPEP als Saudís. 5.- Convençut que la Guerra seria aprovada per tothom i rebria ajuda dels dos blocs. La Revolució d’ Iran no interessa a ningú però tampoc volen que hi hagi un Iraq fort.
Iraq: Règim Àrab Socialista (aliat de Moscou), que iniciar una guerra contra Iran per parar l’ expansió de la Revolució Iraniana i acabar amb el règim de Jomeini. Ajudes: econòmiques per part de Kuwait i Aràbia Saudí, la logística per part dels EUA, armes químiques per part dels països de la CEE i armes convencionals de l’ URSS. Aliances clàssiques de la Guerra Freda, que s’ han trencat davant d’ un interès comú: derrotar la República d’ Iran o aturar la seva influència – això convertir en aliats als enemics tradicionals .
I Guerra dels Golf (1980 – 1988): l’ exèrcit iraquià travessa la frontera amb Iran i inicien una àmplia ofensiva. (FALTA) Afganistan: país amb un règim comunista, que el 79 necessitar a l’ ajuda de l’ exèrcit roig perquè els mujahidins (islamistes, monàrquics i senyors de la guerra), s’ havien revelat contra el règim comunista. Ajuda logística dels EUA en aquesta mujahidins, juntament amb Aràbia Saudí que aportar el capital i armes, juntament amb recursos logístics – funden els orígens d’ Al – Qaeda.
12 La guerra va intensificar les relacions entre Iraq i els Estats Units. Donald Rumsfeld, entre el 1983 – 1984, durant el govern de Reagan va viatjar a Bagdad per oferir la col·laboració nord – americana al règim d’ Iraq, en la seva lluita contra el règim de Jomeini. Reagan temia un increment de l’ influència soviètica i l’ extensió del control d’ Iran sobre la zona: van armar i donar suport al règim de Sadam. En contrapartida, el 1982, Iraq va ser eliminat de les llistes americanes com a país que finançava el terrorisme. El 1984 Washington va compartir serveis d’ intel·ligència amb l’ exèrcit iraquià. En aquells moments, semblava que no importava a ningú que Sadam fos un dictador implacable, que sotmetia a la població a un règim de terror i a vegades el massacrava. No importava l’ utilització de gasos tòxics per bombardejar l’ exèrcit iranià i els Kurds del Nord, de l’ Iraq. Ningú va fer cas a les denúncies recollides en els informes de les Nacions Unides.
El govern de Reagan sabia que Iraq utilitzava armes químiques contra Iran però no provocar que pares, l’ ajuda dels EUA a Iraq. Durant el Juliol del 88 es va firmar un alto el foc i es va pactar, un retorn a les fronteres del 1980. Victòria Internacional per a Sadam, malgrat no aconseguir els seus objectius: no va acabar amb el règim de Teheran i aquest ha sortit enfortit, però lo mes important es que no ha aconseguit controlar les reserves de petroli. Tampoc h consolidat la seva figura, com a home fort del Golf i dintre dels dirigents àrabs. Guerra però si que ajudar a Sadam en alguns aspectes: s’ accentuar l’ hegemonia del seu partit, la consolidació del seu poder personal (depuració i assassinats) i enfortir l’ identitat iraquiana.
Victòria internacional que s’ atribueix Sadam, per interessos internacionals.
Guerra que s’ allargar per els interessos de les industries armamentístiques = que no hi hagi una pau clara. Perquè els EUA, ni GB, ni els països àrabs ni els països occidentals volien una victòria ràpida tant d’ Iraq com d’ Iran: afebliment dels dos països perquè la victòria d’ un dels dos hagués trencat els interessos internacionals en el Golf (alteració dels equilibris de poder) = perjudicial per els EUA i els Països Occidentals. Interessos econòmics i geoestratègics.
Objectius: contenció de la revolució iraniana, venda d’ armament i els beneficis.
II Guerra del Golf: exèrcit iraquià a l’ estiu del 1990 va envair Kuwait, en poques hores per el seu petroli = la comunitat internacional es va posar en contra i reacció Nacions Unides immediata. A Kuwait, saqueig de l’ emirat i assassinat de Kuwaitians – Bagdad no reconeix l’ immunitat de les ambaixades = possibilitat d’ ostatges occidentals que siguin usats com escuts humans. Les Nacions Unides donen un ultimàtum: o es retiren o s’ intervindrà militarment – l’Operació Tempesta del Desert, que en 4 dies va expulsar – los de Kuwait. Que passa amb Sadam? – possibilitat d’ un buit de poder provocat per la desaparició del règim, fractura d’ Iraq o establiment d’ un règim democràtic = l’ administració Bush el mantindrà.
L’invasió de Kuwait fou un greu error de càlcul de Sadam, que no esperava una reacció internacional tan consistent i menys, que fos liderada per els EUA. Ara, EUA, es converteix en el seu enemic, en l’ enemic del règim de Sadam Hussein. Sadam no va saber valorar prou bé els canvis que s’ estaven produint al mom – s’ equivocar al pensar que seria el Gendarme del Golf, després de la guerra contra Iran. Pes dels interessos occidental – petroli. Context de les acaballes de la Guerra Freda, a punt del col·lapse del comunisme i la caiguda del Mur, juntament amb la desintegració de l’ URSS = canvis en les relacions internacionals, política de 13 distensió que va afavorir l’ entesa entre Gorbachov – Bush per actuar contundentment, davant la violació dels drets interaccionals = coexistència pacífica.
La Guerra permetia als EUA i els països Occidentals aturar l’ expansió, d’ un dictador que ells havien ajudat a armar, durant la guerra d’ Iran i que era un perill per l’ estabilitat de la regió, però també una amenaça per a Israel. La Guerra vist com a negoci, que va beneficiar les industries occidentals de l’ armament, que tingueren clients en els països de la regió. Objectiu: que no hi hagués una potència forta o líder fort a la regió. Guerra d’ Iraq, en el marc de la Guerra a Kuwait, va tenir un alt cos per al país: víctimes humanes, infraestructures desatrossades, pèrdua de rendes del petroli, augment del deute exterior i unes compensacions de guerra que son impossibles d’ assumir = embargament d’ armes fins que es comproves que Iraq, no tenia armes de destrucció massiva.
La finalització de la guerra no significa la fi del règim de Sadam però tampoc que se solucioni la misèria en la que viu el poble d’ Iraq. Durant 12 anys es va produir un embargament sense precedents que provocar, la disminució de l’ esperança de vida, una alta taxa de mortalitat infantil, l’ augment de malalties eradicades per els problemes sanitaris i la desnutrició per la manca d’ aigua potable. Enfortiment personal del poder de Sadam i poder absolut de la seva dictadura. Règim encarregat de distribuir l’ ajuda internacional = s’ utilitzaven per premiar o castigar la fidelitat o desafecció al règim.
Conclusió: la dictadura de Sadam com a malson per a la població iraquiana. Sadam com aliat preferent dels països Occidentals a la regió, com per exemple durant la guerra contra Iran però sense important l’ assassinat i tortures a soldats iranians i líders religiosos xiites... Monarquies del Golf donen suport econòmic a Sadam, front Iran. URSS contribuït a armar el règim de Bagdad per el perill contaminador de la República d’ Iran, a les repúbliques socialistes de l’ Àsia Central. Es trenquen esquemes i aliances juntament amb l’ actuació de la diplomàcia internacional: règim àrab socialista, monarquies conservadores del Golf i potències occidentals com l’ URSS.
20 – MARÇ – 2003 es produeix la III Guerra del Golf: on els EUA i GB, ataquen Iraq per acabar amb el règim de Sadam i destruir les seves armes de destrucció massiva.
De Westfalia a l’ Era Global (1648): paradigma del triomf absolut del concepte d’ Estat – Nació.
1.- Dret de qualsevol Estat Nacional a exercir el poder exclusiu a l’ interior de les seves fronteres i reclamar l’ independència respecte a qualsevol autoritat externa. A l’ última dècada del segle XX es capgira el panorama, per els canvis que es produeixen com la caiguda del Mur de Berlín, col·lapse de l’ URSS, fi del comunisme. Lenta construcció d’ Europa i ressorgiment del Nacionalisme. L’ acabament de la Guerra Freda que suposa el tancament del Vell Ordre Internacional i dona pas a un Nou Ordre Mundial.
Des de 1648 – 1991 els Estats amb grans atribucions internes i després canvia per modelar un nou ordre. Amb la Guerra Freda i el seu final, s’ acaba tot això: ingerència dels Estats sobre uns altres per interessos. A Westfalia s’ estableix la no interferència dels Estats en un altre, sobretot en la seva política interna = EUA com a policia del mon i portadors de la democràcia.
Aparició de noves nacions en l’ àmbit de l’ ex – URSS i ex – Iugoslàvia. Hegemonia Militar i en 14 menor mesura econòmica dels EUA = passen a ser l’ única gran potència. Sistema de Westfalia es útil per descriure complexes relacions d’ un món en profunda transformació, ja que, hem entrat en una nova era?. Nova era definida per la globalització i la mundialització de les relacions internacionals. Jerarquització diferent del poder internacional, relacions entre Estats subordinades i condicionades per el control i capacitat d’ intervenció, d’ una superpotència o en camí d’ un nou “govern mundial – vetllaria pel manteniment de la pau, que no es assolida per la Societat de Nacions i les Nacions Unides.
Era Global – relacions internes i exteriors dels Estats, estan subordinades a les noves relacions internacionals basades en el respecte dels drets humans, les lliberts individuals i democràtiques juntament amb la necessitat de garantir la pau – Excuses per l’ ingerència humanitària i l’intervenció en d’ altres països, justificada per aconseguir aquesta pau – Intervenció preventiva. Cap a una Guerra Mundial?. Dues opcions per el disseny d’ un nou govern mundial: Opció 1) Les Nacions Unides com a embrió d’ un futur govern mundial – per ex sota impuls de les Nacions Unides s’ han portat iniciatives importants en aquests últims anys, com en la II Guerra del Golf. Te un pes polític en el mon. En moltes ocasions les Nacions Unides, han fracassat en la mediació però la confusió institucional ha guiat a una acció militar, com seria Somalia en el 93. Dret de veto en el Consell de Seguretat, com un obstacle per a l’ aprovació de resolucions en conflictes de llarga durada = límit. Difícil limitar la capacitat d’ actuar de la única gran superpotència.
Opció 2) A Escala Mundial, sembla consolidar – se un domini militar, econòmic i polític = exercit per l’ única gran potencia que sobrevisqué a la Guerra Freda – els EUA (la policia del mon o salvaguardes de la democràcia). Temptació d’ aplicar solucions unilaterals davant de conflictes, de caràcter asimètric dintre de l’ Era Global. Inclús alguns conflictes poden arribar al cor d’ aquesta potència: 11 – S. George Bush pare a començaments de la dècada dels 90, va elaborar unes línies mestres per l’ hegemonia nord – americana: garantir la seguretat global en un mon en el qual no existia la confrontació ideològica, ja que la pau es veia amenaçada per nous actors (no se sabia a qui es tenia que atacar, abans era l’ URSS) i que son difícils de definir. Però no estava clar si la desaparició de l’ URSS era un fenomen irreversible – no esta clar la tendència unilateralista.
Amb l’ administració Bush, es fixen unes línies mestres geoestratègiques: 1.- Desaparició de l’ URSS que dona pas a una nova època i no existeix guerra nuclear (amenaça nuclear) = EUA com els únics que poden garantir l’ odre mundial i construir un sistema internacional, just i pacífic, basat en els valors occidentals basats en la llibertat i democràcia. Ha desaparegut el règim tirànic rus i una Europa neta del feixisme. 2.- Globalització, que obliga a construir un nou ordre internacional a partir d’ un sistema global de seguretat basat en la cooperació, entre 3 zones mes desenvolupades: EUA, Europa i Japó, però sempre sota la direcció i actuació militar dels EUA. 3.- Organització d’ un sistema de seguretat global que obligui a reformular l’ estratègia i l’ àmbit d’ actuació de les organitzacions de defensa com l’ OTAN (perquè ha servir) i l’ Unió Europea, per respondre a les principals amenaces provinent del Tercer Mon i que posen en risc la pau mundial: desigualtats econòmiques i socials, conflictes ètnics, nacionalismes, fanatisme religiós i creixement demogràfic. 4.- Interessos vitals dels països industrialitzats, per garantitzar l’ accés al recursos o fonts d’ energia. Cada cop mes complex 15 per l’ interdependència de factors internacionals – governs fanàtics, tiranies... Interessos posats en l’ accés lliure a les fonts d’ energia (petroli), matèries primes i estabilitat dels mercats mundials (financers). Mes llibertat i seguretat en el comerç marítim i aeri = repressió del terrorisme internacional i control de la proliferació d’ armes químiques/de destrucció massiva. 5.- Garantir el sistema de seguretat global i els països industrialitzats abandonen la posició de no ingerència: legitimar les accions preventives a través d’ intervencions humanitàries, per resoldre situacions de crisis internes en els diferents estats = legitimar – lo de facto.
Després de l’ 11 – S, es va posar en marxa una nova estratègia de seguretat nacionals per part dels EUA, que van apel·lar a la segona tendència apuntada abans. Un mon sota l’ hegemonia dels EUA, que amb George W. Bush es va consolidar com una tendència unilateralista i prioritzava la seguretat – L’ONU ja no obtenia fórmules. Es va posar fi a la política de dissuasió i instaurar un principi d’ atacs preventius, sempre i quan el president dels EUA veies amenaçats els interessos del seu país o la dels seus aliats o fos considerada com una amenaça per la Pau Mundial.
PODER A L’ ERA GLOBAL: error considerar que en aquesta nova era hi hagués una única forma de poder o sota l’ hegemonia d’ una única potència. Però com es distribueix el poder a l’ Era Global? Divisió en 3 esferes: Militar (unipolar – EUA), Econòmica (multipolar: Europa, Japó...
EUA no la te i te que negociar amb peu d’ igualtat amb la resta), Relacions Transnacionals (creuen les fronteres sense supeditar – se al control de l’ Estat: bancs, màfies, terrorisme internacional, comerç il·legal...) Per aconseguir els objectius, s’ ha de compartir el poder i no te sentit l’ hegemonia = un mon multipolar... Al segle XXI passen cosses que ni les esferes econòmiques i militars, puguin controlar – les. Política mundial que no actua de forma aïllada i cap Estat pot assolir els objectius internacionals. Noves regles del joc a partir del 11 – S, on es va veure que WUA no poden controlar per exemple, les transaccions d’ armes o d’ informació = guerra privada. Mon a l’ abast de xarxes, que ha reconvertit el terrorisme i que accelera la tendència de víctimes civils = Segona Guerra del Golf, amb un 80% de víctimes civils.
Un nou mon sorgeix després del 11 – S. La globalització posa a l’ abast de xarxes (terroristes, mafioses...) una guerra privada, que s’ escapa al control dels Estats. Guerres que han evolucionat, com els atemptats del 11 – S i una nova guerra marcada per un fort impacte en la societat civil. Capacitat de les xarxes terroristes d’ actuar en l’ esfera superior – assumir paper de gran potència i capacitada, per colpejar entre d’ altres als EUA en el seu propi territori = queden retratats els sistemes de defensa i la seguretat convencional. Xarxes que esdevenen Estats sense territori o que parasiten d’ altres que tenen un Estat dèbil o fallit, com Somàlia – Els talibans, ISIS, Al – Qaeda... Resulta difícil desactivar – les: EUA l’ any 2001 va intervindrà a l’ Afganistan, però tot i això, no podia garantir l’ eliminació de la xarxa de talibans del territori – es poden traslladar a un altre territori i assumir funcions d’ Estat. Difícil eliminar – los amb actuacions militars. Aquestes xarxes s’ alimenten de contradiccions obertes per els nous conflictes, que adquireixen un caràcter asimètric: una coalició mundial contra un Estat, un Estat contra poders no estatals i contra Estats no consolidats.
16 11 – S obrir un nou tipus de conflicte asimètric = xarxa terrorista que actua contra l’ única superpotència que va sobreviure a la Guerra Freda. La rèplica dels EUA: el mon occidental considera el terrorisme com un problema polític però després del 11 – S com un problema militar i no es veu com una perversió de les relacions polítiques. Ex: al – Qaeda, Talibans...
Conflictes Asimètrics en aquesta Era Global que amenacen amb estendre’s en forma de terrorisme: el seu camp d’ acció serien els EUA i Europa. També en forma d’ operacions militars imperialistes al Caucas, Orient Pròxim, Àsia Central = on es concentren les reserves de petroli i gas = conflictivitat d’ aquesta nova era, ja que pivota sobre el control de les fonts d’ energia amb l’ excusa d’estendre la democràcia per realitzar operacions preventives. L’ 11 – S, posa al descobert que la globalització s’estenia en forma extrema de violència, on els fanàtics i criminals tenien un accés ràpid. Terrorisme com a nexe sagnant, entre les relacions interestatals i la societat mundial.
Dintre de l’ Era Global ningú pot garantir la seguretat global, ni l’ estatal, ni la territorial ja que els conflictes asimètrics ho impedeix i com a conseqüència d’ atemptats com el de Londres o Madrid. Davant d’ aquesta disjuntiva, hi ha diferents maneres de solucionar el conflicte: guerra o diplomàcia però s’ acabaria imposant la deriva unilateralista preconitzada per els EUA. S’ imposaren postures adequades de caràcter multilateralista, destinada a consolidar el paper de les Nacions Unides que adquiriren el paper d’ arbitres en les relacions de les 3 esferes, que es distribueixen el poder dintre de la nova Era Global. 2 opcions segons el resultat: Avançar cap a un Imperi sostingut per l’ hegemonia militar dels EUA = progressivament un mon mes insegur.
O un altre opció, serien les Nacions Unides, arribar la consens i replantejar les noves relacions internacionals. Arribar al consens per exercir la governabilitat global a través de la mobilització de coalicions internacionals i el desenvolupament d’ institucions mundials, que donin suport a les ja existents – significaria cedir o compartir sobirania. Establiment de polítiques mes solidàries per mes poderosos i adoptar decisions multilaterals amb garanties. Força: capacitat militar, política i moral per enfrontar – se a les amenaces i problemes comuns i globals – conduirà a la formació d’ una espècie de govern mundial.
La globalització ha posat el mon a l’ abast de les xarxes. Conflictes durant la Guerra Freda marcadament ideològics. En la postguerra freda i l’ Era Global, els grans conflictes estan relacionats amb el control i explotació dels recursos (aigua, drogues, petroli, gas...). Relació directa amb l’ extracció de recursos (il·legal o legal), tràfic d’ armes (també de drogues i persones). Conflictes violents amb violació dels drets humans, desastres humanitaris i destrucció del medi ambient. Casos com Kuwait o Iraq. Recursos destinats exclusivament al Primer Mon (dependència d’ ells) i que empobreix als altres països. Tercer Mon posseeix aquests recursos – son aconseguits per aquest primer mon a través de diferents vies, una d’ elles es la guerra. Recursos que nomes enriqueixen a les elits político – mafioses, que controlen el poder i amb alta capacitat de destrucció militar. Noves conflictivitats internacionals, basades en la disputa del control dels recursos i en la qual l’ única superpotència global ha posat els seus ulls: disputes per petroli i gas, concentrades al Pròxim Orient. Iraq viu una guerra permanent des de 1980 fins aquí, Kuwait va ser envaïda per Iraq, l’ Iran va viure una revolució transcendental que revolucionar el mon musulmà i l’ Aràbia Saudita = Recursos però amb conflictivitat (conflictes de l’ Era Global).
17 Bush va incloure a Iran i Iraq dintre de l’ Eix del Mal a finals del segle XX – producció de gas natural a l’ alça: alternativa viable i parcial al petroli, - dependència energètica als països industrialitzats. En el cas del gas, 1/3 part de les seves reserves es concentren a Europa Oriental (Guerres com la de Ucraïna o Txetxenia), on s’ inclou la potència emergent de Rússia i l’ altre tercera part a l’ Orient Mitjà, en possessió d’ Iran, Qatar, Aràbia Saudí i els Emirats Àrabs. També Iraq i Kuwait. Rússia no serà una potència militar com EUA, però si es una potència emergent amb recursos energètics importants (també dintre de l’ antiga URSS).
Europa viu del gas natural i li compra a Rússia = son dependents = interessos econòmics. Des de 2001 intent de controlar els jaciments d’ Àsia Central, que generen noves situacions de conflicte – abans sota control de l’URSS i ara oberts a la competència d’ inversors estrangers, com EUA. Fonts de Conflicte: control de jaciments, mercat de petroli i gas en aquesta Era Global. Obsessió per instaurar un pretès xoc de civilitzacions (civilització occidental incompatible amb la musulmana – conflictes de llarga durat que poden dissimular – se, sota la màscara de noves ideologies (ja no val el comunisme).
Gestació de conflictes de resultats incerts. Conflictes internacional que modifiquen la geopolítica regional en funció, dels nous interessos geoestratègics que estan relacionats amb els jaciments de petroli i gas. El control de l’ aigua en regions densament poblades i d’ escassos recursos hídrics (Pròxim Orient), pot alimentar els conflictes que existien abans. Situacions conflictives e incontrolables que es donen, quan se sumen als conflictes interns els canvis geoestratègics. Control dels recursos energètics son incerts. Passa a l’ Àsia Central per el buit de poder deixat per l’ URSS, que es cobreix amb un augment de la presència dels EUA per els recursos que hi ha. Nous conflictes basats en la pugna per els interessos. Control dels recursos energètics en aquests regions. EUA únic poder mundial que pot convertir la seva invulnerabilitat, en vulnerabilitat per la multiplicació de conflictes que erosionen la seva hegemonia.
El Despertar dels Falcons. Fi dels equilibris per la fi de la Guerra Freda i el col·lapse de l’ URSS, que van tenir com a conseqüència: 1.- Generar un buit de poder a l’ antic Imperi Soviètic i a la seva zona d’ influència de l’ Europa Oriental 2.- Deixen als EUA, com única gran potència mundial i amb un camp d’ acció militar global, per redefinir la geopolítica internacions. També es posaria fi al sistema d’ equilibris de poder, que regulaven les relacions internacionals juntament amb la distribució del poder mundial. Dècada dels 90: EUA tendir a omplir aquest buit de poder a l’ Europa Oriental i el Caucas = nou mercat. I, en detriment de Xina, que no estava en condicions de imposar – se en l’ Àsia Central. Les perspectives son bones per la política exterior dels EUA.
Conflictes militars que van impulsar els EUA, tenien l’ intenció d’ escenificar el seu poder en detriment de la feble Federació Russa = mostrar qui era la potència que controlaria el mon. No s’ havia previst però el ràpid col·lapse de l’ URSS = sense enemic i no poden justificar la seves agressions externes (fantasma del comunisme), ja que estarien desligitimades. EUA: s’ havia previst que s’ apostes per la economia liberal amb un sistema pluralista i democràtic = equilibri sense confrontació ideològica. Un nou mon basat en el sistema d’ equilibris de poders entre les nacions democràtiques.
18 Va passar just al contrari: descomposició de l’ URSS que va provocar desconcert i angoixa a Washington, no s’ havia previst una victòria tan contundent i una estratègia les últimes dècades basades en l’ existència exterior d’ un fantasma per justificar la política exterior. Sense referències per lluitar contra un enemic, ni les estratègies de futur basades en els equilibris del terror = ja no tenen sentit. Quin paper juga EUA?: la caiguda de l’ URSS va provocar una crisis ideològica als EUA. També van corre el risc de ser una potència erràtica sense política exterior i de poder mundial coherents. El nou enemic per justificar aquesta política exterior, serà el Mon Islàmic = Xoc de Civilitzacions. Islam fanatitzat i que impedeix la democratització dels països – nous justificadors de la nova estratègia per els falcons: Al Qaeda, Bin Laden... Huntignton i Brezinski intentaren establir unes noves bases per a la geoestratègia del futur.
Huntigton deia el xoc de civilitzacions. Estats – Nació continuen sent es principals actors en els afers mundials. En el futur aliances entre Estats, a partir de les afinitats culturals. Principals civilitzacions: Occidentals, Llatinoamèrica, Africana, Islàmica, Xinesa, Hindú, Eslava – Ortodoxa, Budista i Japonesa = xoc de civilitzacions i no d’ ideologies. Xoc de civilitzacions entre Xina, Mon Islàmic i Japó contra Occident, India i Rússia. Huntigton de forma sospitosa, di que la religió i en el cas de l’ islàmica, explica l’ incapacitat de la democràcia per obrir – se pas en el mon musulmà. Civilitzacions reduïdes al component religiós essencial. Insostenible per l’ adscripció ideològica per atiar els Vells Conflictes i pobles amb diferents relacions que mantenen relacions conflictives. Huntigton al·ludeix a que la democràcia liberal, no ha arrelat i per la seva cultura i per la societat islàmica. Incompatibilitat radical entre el Islam i la Democràcia. Relació causa – efecte = es posa rostre a l’ enemic. Com evitar els conflictes: 1) Els Estats s’ han d’ abstenir d’ intervenir en els afers interns dels altres països 2) Els Estats han d’ impulsar la negociació conjunta, promovent els valors de la civilització – al contrari administració Bush 3) Restablir el poder polític d’ Occident, a través d’ una unió econòmica i política entre els EUA i l’ Unió Europea, on els EUA liderarien la civilització davant l’enemic, l’ Islam.
BRZEZINSKI: el seu llibre servir per omplir el buit geoestratègic que angoixava als falcons – pensament no conservador. 1997 escriu el seu llibre. EUA es va convertir en l’única superpotència per la supremacia militar econòmica, tecnològica i cultura. Considera l’ eix Eurasiàtic vital per ampliar l’ hegemonia dels EUA. Quan publica el seu llibre, controlaven la perifèria de la zona euroasiàtica però cap presència al continent. Tot això va canviar l’ 11 – S.
Qui controli Euroàsia controlarà, dues de les tres regions mes avançades i econòmicament mes productives. Grans recursos energètics. 75% de la població mundial viu en aquesta zona.
Potències Euroasiàtiques, que poden desafiar política i econòmicament, als EUA. Aquesta hegemonia global sobre aquestes regions serà posada entredit per el fonamentalisme islàmic: inestabilitat en la regió i amenaça dels interessos regionals dels EUA, en especial al Golf Pèrsic.
Washington es va comprometre a tractar a Europa, com un soci = reestructuració del poder de les institucions transatlàntiques i afavorir l’ unitat europea, a partir de l’ eix franco – alemany i l’ autonomia militar.
Conclusió: EUA formulen i executen una geoestratègia integrada, extensa i a llarg termini per tota aquesta zona. Interacció de 2 realitats: EUA única superpotència global i Euràsia com a 19 camp de joc del planeta. Distribució de poder = importància decisiva per la primacia global dels EUA.
Temor que a Europa es consolidi un sistema de pau perpètua, compatible amb una nova Rússia. També el despertar econòmic de Xina i que es converteixi en un seriós competidor per els EUA = pugna per mantenir l’ hegemonia global. Rússia: excedents energètics, poder de dissuasió nuclear i que experimentes una estabilització política que podria desembocar en una democràcia – es temia que en menys de 10 anys es passés d’ un regim totalitari a un multipartidista. Ha acceptat sense violència la pèrdua de les seves zones d’ influència a Europa Oriental (països que entraren a l’ OTAN o l’ Unió Europea) i consentit l’ independència de les repúbliques de l’ URSS. En moltes repúbliques independents existeixen minories russes molt importants, que podien afavorir la reconstrucció d’ una zona d’ influència de l’ antiga URSS.
Durant els últims anys, EUA amb un dèficit comercial creixent – creixement comercial elevat amb la majoria de Països importants del mon i presencia militar nord – americana fora dels EUA, sobretot després de l’ 11 – S = abans presència feble i insuficient per poder exercir amb eficàcia l’ exercici de l’ hegemonia global.
Perill d’ un acord entre l’ Unió Europea i Rússia. Una Xina en camí de ser una superpotència, que contradigues el poder dels EUA – que aquest Estat fos satèl·lit dels grans poders eurasiàtics en formació, queden convertits en actors secundaris alhora de repartir – se el pastis d’ aquesta zona, entre Rússia i Xina.
Pakistan, EUA i Aràbia Saudí fomenten la posada en escena dels talibans per interessos geoestratègics: econòmics... i no volen un règim comunista. Donen suport als mujahidins perquè no son capaços de posar fi a la guerra civil i garantir l’ estabilitat d’ Afganistan. Talibans son estudiants de les escoles coraniques (del Coran extrem) i finançats per els Saudís. Rígida educació religiosa pròxima a l’ interpretació wahabí de l’ Islam – interpretació rígida, conservadora i reaccionaria del Coran. 1992 els estudiants formen el moviment taliban i participen en la guerra civil d’ Afganistan – Ocuparen Kabul (1996) amb suport d’ Aràbia Saudí i del Pakistan. Però no van respondre a la expectatives generades – terrible repressió durant la guerra civil. Règim de terror i en especial contra les dones. No respecte dels drets humans.
Repressió i s’ arriba a execucions públiques. A més es prohibir el joc, musica, dansa... No interès en la construcció d’ oleoductes i gaseoductes, on estaven mes interessats aquests actors internacionals. No obertura a l’ inversió estrangera. No grup dòcil i fàcil de tutelar. Obrir l’ Afganistan a grups radicals islàmics (Al – Qaeda, Moviment Islàmic d’ Uzbekistan...).
Afganistan com a catapulta per escampar – se per la regió.
Afganistan com a refugi de Bin Laden i d’ Al – Qaeda. Al – Qaeda: va ser fundada l’ any 1989 acabada la Guerra Freda, amb militants islàmics radicals i de tendència wahabí. Al – Qaeda tenia uns 100.000 islamistes radicals que es dispersaren per Àsia Central, Extrem Orient i el Nord d’ Àfrica. Una part d’ ells van lluitar en la guerra civil d’ Afganistan i eren voluntaris entrenats per Pakistan i EUA, per lluitar a l’ Afganistan. Suport armamentístic d’ EUA i financer dels Saudís. Molts militant tornaren al lloc d’ origen i fundaren grups radicals islàmics que participen en guerra com la de Bosnia, Kosovo... També anaren a Europa i Amèrica – Mon 20 Musulmà, mes concretament la seva societat, son els primers en rebre els impactes dels atemptats.
Al – Qaeda considera als EUA juntament amb els seus aliats, els causants de la pobresa en que viu la societat musulmana. Convençuda de que les tropes nord – americanes han de ser expulsades de terra sagrada, com per exemple d’ Aràbia Saudí. Des de començament dels 90 es van succeir diferents atemptats contra bases americanes o ambaixades. Al – Qaeda, es un Estat sense territori i utilitza territoris sense Estat, com Somàlia o Iemen. Xarxa que pot portar la violència terrorista a qualsevol lloc del mon. Poder de Bin Laden: recursos financers (membre d’ una rica família Saudí), donació de simpatitzants, utilització d’ armes americanes i noves tecnologies. Bin Laden confiava en una crisis Saudí per les contradiccions dels paisos Occidentals i les diferents resolucions que aplicarien les Nacions Unides. 11 – S com a declaració de guerra contra els Nord – Americans perquè ocupaven terra dels llocs sagrats com la Meca. Perversió de les aliances sorgides de l’ última dècada de la Guerra Freda, que s’ han convertit en una amenaça per l’ única superpotència de l’ Era Global.
PODER EUA: única superpotència global – arribada dels neoconservadors o l’ arribada de George W. Bush a la Casa Blanca = desembarcament dels neocons, que havien participat en l’ antiga administració del pare Bush. L’ any 2001, l’ Institut Baker, va emetre un informe que condicionava la política exterior de Bush fill, juntament amb algunes recomanacions: 1) durant el segle XXI, l’ accés als recursos energètics serà capa vegada mes difícil per els EUA i aliats, perquè no tindran garantits l’ accés regular 2) Fonts de petroli, mes importants després de les d’ Aràbia son les d’ Iraq: es comença a perfilar la futura invasió 3) Iraq com a factor de desestabilització de la regió de l’ Orient Mitjà – Sadam te l’ afany d’ expansió, que amenaça d’ utilitzar el petroli com a arma i disposa d’armes de destrucció massiva = amenaça per Aràbia Saudí, EUA i Aliats 4) Estabilitat política a l’ Orient Mitjà juntament amb algunes aliances, son clau per l’ estabilització de la regió 5) Es recomana als EUA, un canvi radical en la seva política exterior en relació Iraq, perquè la política de sancions ha sigut insuficient per garantir l’ estabilitat = formà una gran coalició internacional = convertir el país en un règim sensible als interessos geoestratègics i petrolífers dels EUA = Dona forma invasió d’ Iraq.
1992 Paul Wolfowitz en un informe deia que els interessos dels països industrialitzats, era l’ accés lliure i regular a les fonts d’ energia. Els nivells de consum actuals i les previsions de creixement dels EUA, fan necessària la formació de noves reserves i les d’ Iraq son les mes importants = entendre la determinació de l’ administració Bush per atacar el país. Guerres com la d’ Iraq o Afganistan, marcades per el control de recursos petrolífers. Think Thank = laboratoris d’ idees i el mes important, per ideologia es el Project for New Century = instigador dels informes que han influït en la política exterior nord – americana. 2 objectius: influir en el poder i influir en l’ opinió pública. Obj: promoure idees però els beneficis no es mesuren en resultats econòmics, sinó en el grau d’ exercir influència sobre el poder.
PNAC, destaquen alguns membres de l’ administració Bush com Francis Fukuyama, Richard Perle (concepte de Guerra Preventiva), Robert Kagan (Llibre: Poder y Debilidad)... PNAC: criticar l’ incoherència de la política exterior i de defensa de l’ administració Clinton = era dèbil i basada en el diàleg – negociació i els conflictes es resolen per la diplomàcia. Ells defensen que 21 ha d’ anar encaminada, a la desaparició del règim de Sadam per controlar les fonts de petroli d’ Iraq. Política Exterior 1) Mantenir l’ hegemonia, com única superpotència i guanyadora de la Guerra Freda, construint un segle XXI d’ acord amb els interessos dels EUA 2) EUA sembla haver oblidat els elements essencials de l’ èxit de l’ administració Reagan: un exèrcit fort i poderós capaç de fer front a qualsevol amenaça, juntament amb una política exterior encaminada a garantir els interessos dels EUA 3) Obligació dels EUA, a vetllar per la Pau i Seguretat d’ Europa, Àsia i l’ Orient Mitjà – si es rebutgen aquestes responsabilitats els interessos estaran en perill i no preservaren l’ hegemonia dels EUA.
22 ...

Comprar Previsualizar